[ES] Por considerarse un periodo crucial dentro de la pintura de la escuela valenciana, es digno de una rigurosa investigación el estudio de la transición entre soportes pictóricos en el paso de la tabla al lienzo. La contribución de un abanico de pintores a esta evolución técnica en el panorama artístico valenciano marcará la producción de los siglos posteriores, perpetuando una nueva forma de pintar sobre lienzo que no terminará de reemplazar por completo a la tradicional pintura sobre tabla. Una serie de particularidades técnicas y matéricas acompañarán este cambio, ya que en su afán por abrazar los nuevos recursos pictóricos, los maestros de la pintura valenciana del siglo XVI y dos primeros tercios del XVII introducirán nuevos procedimientos y materiales en sus obras. A su vez, la sensibilidad artística del momento virará desde la enraizada tradición juanesca plenamente renacentista, hacia el naturalismo y la búsqueda de la realidad inmediata que surgiría en València con la llegada de Juan Sariñena y Francisco Ribalta. Profundizar en el conocimiento de la magnitud de este cambio técnico y estilístico desde varios enfoques pero principalmente desde el científico, gracias al acceso a un conjunto de pinturas que abarcan la producción de Juan de Juanes hasta la de Jerónimo Jacinto de Espinosa, ha permitido reconstruir la manera de trabajar de los principales talleres de pintura de este periodo. En efecto, el alcance de este estudio no habría sido posible sin una extensa labor de revisión de la literatura artística, siendo los tradicionales tratados, manuales y recetarios de pintura referencias clave en la interpretación de los datos que el método científico ofrece. Las aportaciones que brinda esta investigación no solo confirman el esplendor de esta etapa de la pintura valenciana, sino que a su vez se constituyen como un apoyo sólido sobre el que fundamentar nuevas autorías y atribuciones y la puesta en valor por la conservación de nuestro patrimonio pictórico. / [EN] For being considered a crucial period inside the painting of the Valencian school, the study of the transition between pictorial supports in the step of the wooden panel to the canvas is worthy of a rigorous research. The contribution of a range of painters to this technical evolution in the Valencian artistic panorama will mark the production of later centuries, perpetuating a new way of painting on canvas that will not finish completely replacing the traditional painting on panel. A series of technical and material particularities will accompany this change, since in their eagerness to embrace the new pictorial resources, the masters of Valencian painting of the 16th century and two first thirds of the 17th will introduce new procedures and materials in their masterpieces. At the same time, the artistic sensibility of the moment will veer from the fully Renaissance Juanes'deep-rooted tradition, towards naturalism and the search for the immediate reality that arose in València with the arrival of Juan Sariñena and Francisco Ribalta. Deepen the knowledge of the magnitude of this technical and stylistic change from several approaches but mainly from the scientific one, thanks to access to a set of paintings that include the production from Juan de Juanes to that of Jerónimo Jacinto de Espinosa, has allowed to reconstruct the way of working of the main painting workshops of this period. Indeed, the scope of this study would not have been possible without extensive work review of the artistic literature, being the traditional treatises, manuals and recipe books of painting key references in the interpretation of the data that scientific method offers. The contributions that provide this research not only confirm the grandeur of this stage of Valencian painting, but at once they constitute themselves as a solid support on which to base new authorships and attributions and make the enhancement for the conservation of our pictorial heritage. / [CA] Per considerar-se un període crucial dins la pintura de l'escola valenciana, és digne d'una rigorosa investigació l'estudi de la transició entre suports pictòrics en el pas de la taula al llenç. La contribució d'un ventall de pintors a aquesta evolució tècnica en el panorama artístic valencià marcarà la producció dels segles posteriors, i perpetuarà una nova forma de pintar sobre llenç que no terminarà de reemplaçar per complet la tradicional pintura sobre taula. Una sèrie de particularitats tècniques i matèriques acompanyaran aquest canvi, ja que en el seu afany per abraçar els nous recursos pictòrics, els mestres de la pintura valenciana del segle XVI i dos primers terços del XVII introduiran nous procediments i materials en les seues obres. Alhora, la sensibilitat artística del moment virarà des de l'arrelada tradició joanesca plenament renaixentista, cap al naturalisme i la cerca de la realitat immediata que sorgirà a València amb l'arribada de Joan Sarinyena i Francesc Ribalta. Profunditzar en el coneixement de la magnitud d'aquest canvi tècnic i estilístic des de diversos enfocaments però principalment des del científic, gràcies a l'accés a un conjunt de pintures que comprenen la producció des de Joan de Joanes fins a la de Jeroni Jacint d'Espinosa, ha permés reconstruir la manera de treballar dels principals tallers de pintura d'aquest període. En efecte, l'abast d'aquest estudi no hauria sigut possible sense una extensa labor de revisió de la literatura artística, sent els tradicionals tractats, manuals i receptaris de pintura referències clau en la interpretació de les dades que el mètode científic ofereix. Les aportacions que brinda aquesta investigació no sols confirmen l'esplendor d'aquesta etapa de la pintura valenciana, sinó que alhora es constitueixen com un suport sòlid sobre el que fonamentar noves autories i atribucions i la posada en valor per la conservació del nostre patrimoni pictòric. / La tesis doctoral que aquí se presenta fue llevada a término gracias a una serie de ayudas que han sido indispensables para esta investigación. En primer lugar, la concesión de una beca de carácter predoctoral con una duración máxima de tres años (01/07/2014 - 30/06/2017) integrada dentro de las Ayudas para la contratación de personal investigador de carácter predoctoral, programa VALi+d (DOCV núm. 7081/02.08.2013) financiadas por la Consellería de Educación, Cultura y Deporte de la Generalitat Valenciana. Por otra parte, los estudios analíticos derivados de este trabajo se incluyen en el marco del proyecto de investigación del Ministerio de Economía, Industria y Competitividad (MINECO) CTQ2014-53736-C3-01-P sobre la Aplicación de las técnicas nanoelectroquímicas y biotecnologías en el estudio y conservación del patrimonio en metal, cofinanciado con fondos FEDER y adscrito al Programa Estatal de Fomento de la Investigación Científica y Técnica de Excelencia, Subprograma Estatal de Generación del Conocimiento. / Castelló Palacios, A. (2021). De la tabla al lienzo. Evolución técnica del soporte pictórico en la Escuela Valenciana del Renacimiento pleno al naturalismo barroco [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/162071 / TESIS

[ES] Aunque el empapelado es una técnica ampliamente utilizada en restauración con diversos propósitos, todavía no se dispone de mucha información técnica sobre la misma. A primera vista, acarrea consecuencias complejas, incluyendo cambios en lascapas pictoricas, pudiendo tener también potenciales repercusiones en la propia conservación de la obra. En la mayoría de casos, sería más adecuado recurrir a otras técnicas alternativas y menos intrusivas. Por este motivo, a lo largo de esta tesis doctoral se ha desarrollado un protocolo de investigación orientado al diseño de soportes temporales rehumectables (remoistenable temporary supports: RTS) para la protección de pinturas sobre lienzos, un método alternativo que permite un mayor control de la penetración de adhesivo en el sustrato, y por tanto una remoción de residuos más sencilla y eficaz. Durante este estudio se prestó especial atención a las necesidades de los restauradores, no solo en términos de disponibilidad y eficiencia económica, sino también en lo concerniente a la salud de los operadores y el cuidado del medio ambiente. En la primera sección de esta tesis se ha realizado una revisión histórica, comenzando por las primeras fuentes indirectas del Siglo XVIII hasta la actualidad. A continuación, se analizan los mecanismos adhesivos y de penetración del empapelado, focalizándose en aspectos relacionados con la conservación, relacionados con los materiales empleados y metodologías de aplicación. En la segunda sección se describe el estudio de la metodología innovadora de los RTS, ensayada de acuerdo a un meticuloso proyecto de investigación adaptando tecnologías analíticas avanzadas a las necesidades específicas del estudio realizado. Durante la primera etapa experimental, se realizaron análisis químicos, físicos y mecánicos de las diferentes clases de materiales (adhesivos y soportes temporales) y su compatibilidad para la preparación de tejidos rehumectables. La segunda etapa de la investigación se centró en la evaluación de la aplicación de soportes temporales rehumectables en maquetas simuladoras de pinturas en lienzo, con el fin de ensayar aquellos factores considerados más relevantes. Se realizaron observaciones con Microscopía Óptica empleando luz visible y UV, Microscopía electrónica de barrido de emisión de campo (FESEM) para evaluar la permanencia de residuos y el estudio de posibles modificaciones que podrían darse en la superficie de la pintura. Se empleó micro-espectroscopía Raman asociada a un microscopio de alta resolución para determinar la penetración del adhesivo en las grietas de las maquetas. Finalmente, se realizaron pruebas de desprendimiento (peeling test) en diferentes condiciones ambientales para estudiar la fuerza adhesiva de los RTS seleccionados. / [CA] Tot i que la protecció del color és una tècnica àmpliament utilitzada en restauració amb diversos propòsits, encara no s'hi disposa de molta informació tècnica. A primera vista, implica conseqüències complexes, incloent-hi canvis en les capes pictòriques, que poden tenir també potencials repercussions en la mateixa conservació de l'obra. En la majoria de casos, seria més adequat recórrer a altres tècniques alternatives i menys intrusives. Per aquest motiu, al llarg d'aquesta tesi doctoral s'ha desenvolupat un protocol d'investigació orientat al disseny de suports temporals rehumectables (Remoistenable Temporary Supports: RTS) per a la protecció de pintures sobre llenç, un mètode alternatiu que permet un major control de la penetració d'adhesiu en el substrat i, per tant, una eliminació de residus més senzilla i eficaç. Durant aquest estudi es va prestar especial atenció a les necessitats dels restauradors, no solament en termes de disponibilitat i eficiència econòmica, sinó també pel que fa a la salut dels operadors i la cura del medi ambient. En la primera secció d'aquesta tesi s'ha realitzat una revisió històrica, començant per les primeres fonts indirectes del segle XVIII fins a l'actualitat. A continuació, s'analitzen els mecanismes adhesius i de penetració de l'empaperat, i es focalitza en aspectes relacionats amb la conservació futura dels materials emprats i metodologies d'aplicació. En la segona secció es descriu l'estudi de la metodologia innovadora dels RTS, assajada d'acord amb un meticulós projecte d'investigació que adapta tecnologies analítiques avançades a les necessitats específiques de l'estudi realitzat. Durant la primera etapa experimental, es realitzaren anàlisis químiques, físiques i mecàniques de les diferents classes de materials (adhesius i suports temporals) i la seua compatibilitat per a la preparació de teixits rehumectables. La segona etapa de la investigació es va centrar en l'avaluació de l'aplicació de suports temporals rehumectables en maquetes simuladores de pintures en llenç, amb la finalitat d'assajar aquells factors considerats més rellevants. Es realitzaren observacions amb microscòpia òptica emprant llum visible i UV, Microscòpia electrònica d'escaneig d'emissió de camp (FESEM) per a avaluar la permanència de residus i l'estudi de possibles modificacions que podrien donarse en la superfície de la pintura. S'empraren microespectroscòpia Raman associada a un microscopi d'alta resolució per a determinar la penetració de l'adhesiu en les clivelles de les provetes. Finalment, es realitzaren proves de despreniment (peeling test) en diferents condicions ambientals per a estudiar la força adhesiva dels RTS seleccionats. / [EN] Although facing is widely used for multiple purposes, there is still little information about it. At first glance, facing seems to be an almost neutral and simple intervention. Its application, however, entails complex consequences including changes to a painting's strata, and it can have potential repercussions on the conservation of the paint itself. In most cases, it would be better to recur to alternative and less intrusive methods, but sometimes the use of facing is strictly necessary. For this reason, during this PhD a research protocol addressed the design of remoistenable temporary supports (RTS) for the facing of canvas paintings, an alternative method that enables a higher control of the adhesive penetration into the substrate, and thus the easier removal of residues. Great attention was given in this assessment to the needs of restorers, in terms of not only availability and the cost-effectiveness of materials, but also for the concerns of the safety of the operator as well as the environment. In the first section of this dissertation, a historical review is made starting from the first indirect sources of the 18th century up to the present day. Then facing's adhesive and penetrative mechanisms are analysed, focusing on conservative issues related to the used materials and application methodologies. The second section describes the assessment of the innovative RTS methodology, tested according to a meticulous research project adapting advanced analytical technologies to the specific needs. During the first experimental stage, chemical, physical and mechanical analyses of the different classes of materials (adhesives and temporary supports) and their compatibility for the preparation of remoistenable tissues were carried out. The second step of the investigation focused on the evaluation of the application of remoistenable temporary supports on mock-ups reproducing a canvas painting, in order to test those considered the most relevant factors. Observations with optical microscope in visible and ultraviolet (UV) light and analyses with fieldemission scanning electron microscopy (FESEM) were carried out to evaluate the permanence of residues and the assessment of the possible modifications that may have occurred on the painted surface. Micro-Raman spectroscopy associated with a high-resolution microscope was used to determine the penetration of the adhesive into the cracks of the mock-ups. Finally, peeling tests at different environmental conditions were carried out to assess the adhesion strength of the selected RTS. / An acknowledgment to the financial support from the Spanish “I+D+I” project CTQ2017-85317-C2-1-P, which is supported by the Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades, Fondo Europeo de Desarrollo Regional (ERDF) funds and Agencia Estatal de Investigación(AEI). / Alba, P. (2021). Remoistenable temporary supports for facing of canvas paintings [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/164901 / TESIS

[ES] El propósito primordial de esta Tesis Doctoral se fundamenta en poner en valor y difundir el legado de la producción artística y la biografía del pintor alzireño, Teodoro Juan Andreu Sentamans (Alzira, 1870 - Valencia, 1935), con la finalidad de cubrir las lagunas historiográficas existentes hasta la actualidad y aportar datos documentales inéditos de su trayectoria artística. El reconocimiento del artista hasta la fecha ha estado subyugado a haber sido discípulo del gran Joaquín Sorolla y Bastida, sin que se haya contemplado y haber tenido en cuenta su importante actividad artística y docente, sus comisariados en exposiciones, particulares y de otros artistas; su participación asidua en exposiciones nacionales e internacionales, siendo galardonado en varias de ellas; ni el logro de proyectos importantes atribuidos a otras figuras, o simplemente olvidados. Dos circunstancias han confluido para propiciar la inmerecida desatención a la obra de Andreu: ser coetáneo a su maestro, Sorolla, y ser fiel a su estilo costumbrista, negándose a evolucionar hacia una pintura más avanzada. En consecuencia, y fruto del vacío historiográfico, surge la necesidad de realizar este profundo trabajo de investigación, mediante el cual se quiere reivindicar su actividad artística desarrollada entre finales del siglo XIX y principios del XX. Para ello se ha confeccionado un inventario general de gran parte de su producción artística clasificado según la etapa cronológica, y un catálogo razonado de sus obras más relevantes mediante la elaboración de unas fichas técnicas. Debido a la estrecha relación existente entre Sorolla y Andreu se ha llevado a cabo un estudio analítico de una parte representativa de su producción artística, dilucidando, mediante la obtención de resultados y comparativas con la obra seleccionada de Joaquín Sorolla, si el pintor Teodoro Andreu siguió los pasos de su maestro, o utilizó su propia metodología en el uso de la teoría del color y sus pigmentos. Por lo tanto, en este trabajo también se ha elaborado un estudio de los pigmentos utilizados por Andreu en una parte de su obra: análisis realizados por espectrometría de fluorescencia de Rayos X dispersiva en energía (EDXRF), cuyos resultados aportan datos y conclusiones inéditas y determinantes en la obra de Andreu. Uno de los resultados propiciados en esta investigación ha sido que un alto porcentaje de su obra se encuentra localizada en colecciones privadas. En base a esta realidad se ha confeccionado, mediante un programa informático, un museo virtual donde se recoge parte importante de la obra "escondida", a través de una plataforma digital exprofeso, aportando un repertorio de contenidos digitales sustentado con la documentación aportada en este trabajo de investigación, ofreciendo la posibilidad de realizar un recorrido museográfico virtual donde el visitante puede disfrutar de la obra sita en colecciones particulares / [CA] El propòsit primordial d'aquesta Tesi Doctoral es fonamenta a posar en valor i difondre el llegat de la producció artística i la biografia del pintor alzireny, Teodoro Juan Andreu Sentamans (Alzira, 1870 - València, 1935), amb la finalitat de cobrir les llacunes historiogràfiques existents fins a l'actualitat i aportar dades documentals inèdites de la seua trajectòria artística. El reconeixement de l'artista fins hui ha estat subjugat a haver sigut deixeble del gran Joaquín Sorolla i Bastida, sense que s'haja contemplat i haver tingut en compte la seua important activitat artística i docent, els seus comissariats en exposicions, particulars i d'altres artistes; la seua participació assídua en exposicions nacionals i internacionals, sent guardonat en diverses d'elles; ni l'assoliment de projectes importants atribuïts a altres figures, o simplement oblidats. Dues circumstàncies han confluït per a propiciar la immerescuda desatenció a l'obra d'Andreu: ser coetani al seu mestre, Sorolla, i ser fidel al seu estil costumista, negant-se a evolucionar cap a una pintura més avançada. En conseqüència, i fruit del buit historiogràfic, sorgeix la necessitat de realitzar aquest profund treball de recerca, mitjançant el qual es vol reivindicar la seua activitat artística desenvolupada entre finals del segle XIX i principis del XX. Per a això s'ha confeccionat un inventari general de gran part la seua producció artística classificat segons l'etapa cronològica, i un catàleg raonat de les seues obres més rellevants mitjançant l'elaboració d'unes fitxes tècniques. A causa de l'estreta relació existent entre Sorolla i Andreu s'ha dut a terme un estudi analític d'una part representativa de la seua producció artística, dilucidant, mitjançant l'obtenció de resultats i comparatives amb l'obra seleccionada de Joaquín Sorolla, si el pintor Teodoro Andreu va seguir els passos del seu mestre, o va utilitzar la seua pròpia metodologia en l'ús de la teoria del color i els seus pigments. Per tant, en aquest treball també s'ha elaborat un estudi dels pigments utilitzats per Andreu en una part de la seua obra: anàlisis realitzades per espectrometria de fluorescència de Raigs X dispersiva en energia (EDXRF), els resultats dels quals aporten dades i conclusions inèdites i determinants en l'obra d'Andreu. Un dels resultats propiciats en aquesta investigació ha sigut que un alt percentatge de la seua obra es troba localitzada en col·leccions privades. Sobre la base d'aquesta realitat s'ha confeccionat, mitjançant un programa informàtic, un museu virtual on es recull una part important de l'obra "amagada", mitjançant una plataforma digital exprofeso, aportant un repertori de continguts digitals sustentat amb la documentació aportada en aquest treball de recerca, oferint la possibilitat de realitzar un recorregut museogràfic virtual on el visitant pot gaudir de l'obra situada en col·leccions particulars. / [EN] The main purpose of this Doctoral Thesis is based on valuing and expanding the legacy of the artistic production and the biography of the painter from Alzira, Teodoro Juan Andreu Sentamans (Alzira, 1870 - Valencia, 1935) in order to cover the existing historiographical gaps up to the present day and provide unpublished documentary data on his artistic career. Up to the present moment, the recognition of the artist has been subjugated to having been a disciple of the great Joaquín Sorolla y Bastida, without having contemplated and taken into account his important artistic and teaching activity, his curatorships in exhibitions, individuals and other artists; his regular participation in national and international exhibitions, being awarded in several of them; nor the achievement of important projects attributed to other artists, or simply forgotten. Two circumstances have come together to promote undeserved neglect of Andreu's work: being a contemporary of his teacher, Sorolla, and being faithful to his traditional style, refusing to evolve towards a more advanced painting. Consequently, as a result of the historiographical gap, the need of carrying out this deep research arises now. Through it, I want to vindicate Andreu's artistic activity developed between the end of the 19th century and the beginning of the 20th century. For this, a general inventory of all his work has been made, artistic production classified according to the chronological stage, and a reasoned catalog of his most relevant works through the preparation of technical sheets. Due to the close relationship between Sorolla and Andreu, an analytical study of a representative part of his artistic production has been carried out, elucidating, by obtaining results and comparisons with the selected work of Joaquín Sorolla, whether the painter Teodoro Andreu followed the footsteps of his teacher, or used his own methodology in the use of colour theory and its pigments. Therefore, this work has also carried out a study of the pigments used by Andreu in part of his work; analysis carried out by energy dispersive X-ray fluorescence spectometry (EDXRF), whose conclusions in Andreu's work. One of the results fostered in this investigation has been that a high percentage of his work is located in private collections, base don this reality, a virtual museum has been created through a computer programme where all the "hidden" work is collected. Through a digital platform expressly made, it provides a repertoire of digital content supported by the documentation provided in this research work, offering the possibility of taking a virtual museum tour where the visitor can enjoy the work located in private collections. / Ibáñez Bartolomé, M. (2023). Teodoro Andreu Sentamans (1870-1935): Catalogación y estudio analítico de su producción artística [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/195349

[ES] El inicio de esta tesis doctoral parte de los trabajos de investigación desarrollados en el proceso de restauración llevado a término en el conjunto de pinturas de la Galería Dorada del Palau Ducal de Gandia. Se trata de un ciclo pictórico de gran formato instalado en el techo y realizado con la técnica al óleo sobre lienzo, en sustitución de lo que en realidad debería de haber sido solucionado con una técnica al fresco. Los condicionantes establecidos por su tamaño y ubicación comprometieron a través del tiempo su estabilidad, tanto dimensional como estructural, derivando el trabajo de restauración hacia la solución de estos problemas mediante el estudio de sistemas de entelado y testados a través de mediciones físico-mecánicas en el laboratorio. Esta, ha sido la finalidad de nuestra investigación, la de tratar de racionalizar los materiales y técnicas que participan de esta disciplina de la restauración sobre soporte textil, en orden a optimizar recursos de manipulación y soluciones a la siempre controvertida tarea de los entelados. Históricamente, estos procesos tuvieron su origen en Italia y Francia a finales del siglo XVII y comúnmente fueron realizados a través de la utilización de engrudos mediante mezclas de adhesivos naturales a base de colas de pasta, receta que fue rápidamente divulgada en todo occidente. Más adelante, en los Países Bajos, debido a las condiciones medioambientales y geográficas, se modificaron los ingredientes con la inclusión de mezclas de cera resina. Estas dos fórmulas básicas, fueron tomadas como patrón hasta bien entrado el siglo XX, donde a partir de la segunda mitad se empieza a experimentar e introducir paulatinamente los adhesivos a base de resinas sintéticas. Nuestro principal interés y aportación a través de la presente investigación ha sido el estudio de las antiguas técnicas de entelado, así como de sus alteraciones y problemáticas, para dar respuesta a las actuales necesidades en esta materia, y más concretamente en lo referente a las obras de gran formato. La fórmula a través del denominado entelado tipo sándwich ha sido la opción, que después de nuestro testado, ha respondido de forma más idónea a las expectativas abiertas. Mediante la incorporación de este estrato intermedio se ha pretendido alcanzar un nivel óptimo de estabilidad en el soporte, así como de reversibilidad de los tratamientos y, para evitar en última instancia, la interposición de texturas entre estratos. A través del testado de los tres grupos fundamentales de materiales que conforman este tipo de entelado, constituido por: estratos intermedios, tejidos de refuerzo y sistemas adhesivos, se ha elaborado un protocolo de acciones tendentes a la observación de las opciones de mayor garantía para su implantación. Se ha tratado de establecer en este sentido como resultado final, un modelo básico para atender las necesidades de estos sistemas extraordinarios, pero necesarios en los procesos de entelado de gran formato. / [CA] L'inici d'aquesta tesi doctoral part dels treballs de recerca desenvolupats en el procés de restauració dut a terme en el conjunt de pintures de la Galeria Daurada del Palau Ducal de Gandia. Es tracta d'un cicle pictòric de gran format instal·lat en el sostre i realitzat amb la tècnica a l'oli sobre tela, en substitució del que en realitat hauria d'haver sigut solucionat amb una tècnica al fresc. Els condicionants establerts per la seua grandària i ubicació van comprometre a través del temps la seua estabilitat, tant dimensional com estructural, derivant el treball de restauració cap a la solució d'aquests problemes mitjançant l'estudi de sistemes de reentelat i testats a través de mesures físic-mecànics en el laboratori. Aquesta, ha sigut la finalitat de la nostra investigació, la de tractar de racionalitzar els materials i tècniques que participen d'aquesta disciplina de la restauració sobre suport tèxtil, en vistes a optimitzar recursos de manipulació i solucions a la sempre controvertida tasca dels entelats. Històricament, aquests processos van tindre el seu origen a Itàlia i França a les acaballes del segle XVII i comunament van ser realitzats a través de la utilització d'engruts a partir de mescles d'adhesius naturals a base de cues de pasta, recepta que va ser ràpidament divulgada en tot occident. Més endavant, als Països Baixos, a causa de les condicions mediambientals i geogràfiques, es van modificar els ingredients a partir de la inclusió de mescles de cera resina. Aquestes dues fórmules bàsiques, van ser preses com a patró fins a ben entrat el segle XX, on a partir de la segona meitat es comença a experimentar i introduir gradualment els adhesius a base de resines sintètiques. El nostre principal interés i aportació a través de la present investigació ha sigut l'estudi de les antigues tècniques d'entelat, així com de les seues alteracions i problemàtiques, per a donar resposta a les actuals necessitats en aquesta matèria, i més concretament referent a les obres de gran format. La fórmula a través del anomenat reentelat tipus sandvitx ha sigut l'opció, que després del nostre testat, ha respost de forma més idònia a les expectatives obertes. Mitjançant la incorporació d'aquest estrat intermedi s'ha pretés aconseguir un nivell òptim d'estabilitat en el suport, així com de reversibilitat dels tractaments i, per a evitar en última instància, la interposició de textures entre estrats. A través del testat dels tres grups fonamentals de materials que conformen aquest tipus de reentelat, constituït per: estrats intermedis, teixits de reforç i sistemes adhesius, s'ha elaborat un protocol d'accions tendents a l'observació de les opcions de major garantia per a la seua implantació. S'ha tractat d'establir en aquest sentit com a resultat final, un model bàsic per a atendre les necessitats d'aquests sistemes extraordinaris, però necessaris en els processos de reentelat de gran format. / [EN] The beginning of this doctoral thesis is part of the research work developed in the restoration process carried out in the set of paintings of the Golden Gallery of the Ducal Palau of Gandia. It is a large-format pictorial cycle installed on the ceiling and made with oil technique on canvas, replacing what should have actually been solved with a fresco technique. The constraints established by its size and location compromised over time its stability, both dimensional and structural, referring the restoration work to the solution of these problems by studying entealing systems and tested through physical-mechanical measurements in the laboratory. This has been the purpose of our research, to try to rationalize the materials and techniques involved in this discipline of restoration on textile support, in order to optimize handling resources and solutions to the always controversial task of the entealing. Historically, these processes were originated in Italy and France in the late 17th century and were commonly performed through the use of paste from natural adhesive mixtures based on paste glues, recipe that was quickly disseminated throughout the West. Later, in the Netherlands, due to environmental and geographical conditions, the ingredients were modified from the inclusion of resin wax mixtures. These two basic formulas were taken as a pattern until well into the 20th century, where from the second half we begin to experiment and gradually introduce adhesives based on synthetic resins. Our main interest and contribution through this research has been the study of the old entealing techniques, as well as their alterations and problems, to respond to the current needs in this matter, and more specifically with regard to large-format works. The formula through the so-called sándwich type entealing has been the option, which after our testing, has responded more appropriately to open expectations. The incorporation of this intermediate layer has sought to achieve an optimal level of stability in the support, as well as reversibility of the treatments and, to avoid ultimately, the interposition of textures between layers. Through the testing of the three fundamental groups of materials that make up this type of entealing, consisting of: intermediate layers, reinforcing fabrics and adhesive systems, a protocol of actions has been drawn up with a view to observe the most secure options for its implementation. As a results, an attempt has been made to establish a basic model to meet the needs of these extraordinary systems, but necessary in large format entealing processes. / Robles De La Cruz, C. (2022). Estudio del comportamiento físico-mecánico de estratos intermedios en intervenciones generales del soporte textil en pintura sobre tela: aplicabilidad en el ciclo pictórico de Gaspar de la Huerta en la Galería Dorada del Palau Ducal de Gandía [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/183517 / TESIS

[ES] La reintegración cromática es una materia que, más allá de los principios clásicos de respeto, reconocimiento y reversibilidad, o del tratamiento de las lagunas y la controversia que ello genera, apenas se presenta de forma extensa y detallada. La falta de monografías específicas que engloben, además, temas tan importantes como la percepción del color o las fuentes de iluminación, requiere en primera instancia, de una recopilación y recensión de material bibliográfico. Mediante este proceso, se muestra una especialización del léxico para denominar el proceso de reintegración cromática, quedando incluidos en esta nueva terminología los criterios y normas que dicha intervención lleva implícitos. La revisión crítica de las teorías de la restauración que abundaron a partir de mediados del siglo XX así como de las más recientes, identifica el estado actual de la cuestión del retoque en la pintura de caballete, en la cual se halla una clara influencia de principios teóricos más propios de otras áreas de la restauración como la pintura mural, la arqueología o la escultura. Resulta igualmente importante el análisis de la evolución de criterios en materia de reintegración, pues permite la identificación de las carencias y problemáticas que presentan si se extrapolan a la praxis actual. El extenso estudio del tratamiento de las lagunas y los sistemas de reintegración cromática requiere de una revisión que permita la ordenación, de forma coherente y con ejemplos gráficos, de los sistemas de retoque pictórico existentes, definiéndolos y clasificándolos correctamente, con el propósito de servir como referencia. Esta sección demuestra la diversidad del uso de sistemas según factores geográficos, así como la falta de una unificación terminológica de reintegración a nivel nacional e internacional que evite errores de traducción y confusiones, los cuales pueden derivar en malas prácticas por parte de los restauradores. Existen también otros parámetros, como la textura de los estucos, las fuentes de iluminación y la indumentaria de trabajo, que pasan inadvertidos pero de los cuales se demuestra, por medios experimentales, la importancia que juegan en el desarrollo de los procesos de reintegración cromática y en la calidad de su resultado final. De esta forma, se enfatiza que el retoque pictórico en pintura de caballete debe ser abordado más allá de los conceptos tradicionales y del tratamiento de las lagunas. Asimismo, se revisan también las técnicas utilizadas en la reintegración cromática de pintura de caballete, demostrando la permanencia de materiales tradicionalmente usados como las acuarelas para la restitución acuosa, y los colores aglutinados al barniz para los retoques no acuosos. En relación a esta última técnica, aunque es común el uso de pinturas comerciales, en la última década ha crecido en popularidad la elaboración propia de colores al barniz por los restauradores con motivo de las ventajas que presentan. Este suceso ha requerido un análisis detallado de su viabilidad mediante ensayos de laboratorio, descubriendo si estas pinturas artesanales cumplen unos mínimos estándares de calidad para poder ser utilizadas de forma segura en obras reales. En definitiva, la revisión crítica y el estudio de la reintegración cromática más allá de los medios tradicionalmente expuestos, remarcan la importancia de tratar esta fase de intervención como una disciplina propia e independiente. / [CA] La reintegració cromàtica és una matèria que, més enllà dels principis clàssics de respecte, reconeixement i reversibilitat, o del tractament de les llacunes i la controvèrsia que això genera, a penes es presenta de forma extensa i detallada. La manca de monografies específiques que engloben, a més, temes tan importants com la percepció del color o les fonts d'il·luminació, requereix en primera instància, d'una recopilació i recensió de material bibliogràfic. Mitjançant aquest procés, es mostra una especialització del lèxic per a denominar el procés de reintegració cromàtica, quedant inclosos en la seua terminologia els criteris i normes que aquesta intervenció porta implícits. La revisió crítica de les teories de la restauració que van ser abundants a partir de mitjans del segle XX així com les més recents, identifica l'estat actual de la qüestió del retoc en la pintura de cavallet, en la qual s'hi troba una clara influència de principis teòrics més propis de altres àrees de la restauració com la pintura mural, l'arqueologia o l'escultura. Resulta igualment important l'anàlisi de l'evolució de criteris en matèria de reintegració, doncs permet la identificació de les carències i problemàtiques que presenten si s'extrapolen a la praxis actual. L'extens estudi del tractament de les llacunes i els sistemes de reintegració cromàtica requereix d'una revisió que permeta l'ordenació, de forma coherent i amb exemples gràfics, dels sistemes de retoc pictòric existents, definint-los i classificant-los correctament, amb el propòsit de servir com a referència. Esta secció demostra la diversitat de l'ús de sistemes segons factors geogràfics, així com la falta d'una unificació terminològica de reintegració a nivell nacional i internacional que evite errors de traducció i confusions, els quals poden derivar en males pràctiques per part dels restauradors. Existeixen també altres paràmetres, com la textura dels estucs, les fonts d'il·luminació i la indumentària de treball, que passen inadvertits però dels quals es demostra, per mitjans experimentals, la importància que juguen en el desenvolupament dels processos de reintegració cromàtica i la qualitat del seu resultat final. D'aquesta forma, s'emfatitza que el retoc pictòric en pintura de cavallet déu ser abordat més enllà dels conceptes tradicionals i del tractament de les llacunes. Així mateix, es revisen també les tècniques utilitzades en la reintegració cromàtica de pintura de cavallet, demostrant la permanència de materials tradicionalment utilitzats com les aquarel·les per a la restitució aquosa, i els colors aglutinats al vernís per als retocs no aquosos. En relació a esta última tècnica, encara que és comú l'ús de pintures comercials, en l'última dècada ha crescut en popularitat l'elaboració pròpia de colors al vernís pels propis restauradors amb motiu dels avantatges que presenten. Aquest succés ha requerit un anàlisi detallat de la seua viabilitat mitjançant assajos de laboratori, descobrint si aquestes pintures artesanals compleixen uns mínims estàndards de qualitat per a poder ser utilitzades de forma segura en obres reals. En definitiva, la revisió crítica i l'estudi de la reintegració cromàtica més enllà dels mitjans tradicionalment exposats, remarquen la importància de tractar aquesta fase d'intervenció com una disciplina pròpia i independent. / [EN] Chromatic reintegration is a subject that, beyond the classical principles of respect, recognition, and reversibility, or the treatment of the losses and the controversy it generates, is hardly presented comprehensively and in detail. The absence of specific monographs covering such important subjects as perception of colour or light sources necessitates, first and foremost, a compilation and review of bibliographical material. Through this process, a specialisation of the lexicon is shown to name the process of chromatic reintegration, including the criterion and rules implicit to this intervention. According to the review of restoration theories from the mid-20th century onwards as well as more recent ones, it is identified the current state of the question of retouching in easel painting, in which there is a clear influence of theoretical principles more typical of other areas of restoration such as mural painting, archaeology or sculpture. Analysis of the evolution of reintegration criteria is also important since it allows for the identification of shortcomings and problems if they are applied to current practice. The extensive study of losses treatment and chromatic reintegration demands that the existing systems of pictorial retouching to be organised in a coherent manner including graphic examples that clearly define and classify them, with the aim of serving as a reference. This section demonstrates the diversity of the use of systems according to geographical factors, as well as the need of unification of reintegration terminology at national and international level to avoid translation errors and confusion, which can lead to bad practices by restorers. Experimentation has shown that there are also other parameters, such as the texture of the fillers, the light sources and the working clothes, which go unnoticed but which are important to the development of the chromatic reintegration processes and the quality of the final result. In this way, it is emphasised that pictorial retouching in easel painting must be approached beyond traditional concepts and the treatment of losses. The techniques used in the chromatic reintegration of easel painting are also reviewed, demonstrating the permanence of traditionally used materials such as watercolours for aqueous restitution, and varnish-bonded colours for non-aqueous retouching. However, according to the latter technique, although commercial paints are commonly used by restorers, the use of self-produced varnish colours has grown in popularity over the past decade due to the advantages they offer. To determine if these handmade paints are safe for use on real paintings, a detailed analysis of their viability has been conducted through laboratory tests. Definitely, the critical review and study of chromatic reintegration beyond the traditional means highlight the importance of treating this phase of intervention as an independent discipline. / Doménech García, B. (2022). La reintegración cromática en pintura de caballete. Revisión crítica de los principios teóricos, evolución, técnicas y materiales [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/186055 / TESIS