Del Teetet de Plató hi ha lectures excel·lents. Però és comú a totes elles que privilegien uns fragments del text (els dedicats a la definició del saber) en detriment de tots els altres, de manera que perden, almenys en part, el sentit global del conjunt de l'obra. En el present treball llegim el tot del Teetet i les seves parts per tal de provar de restituir-lo en la seva unitat orgànica. El mètode triat és el comentari, que ens sembla fecund precisament perquè integra tots els altres mètodes i els posa a treballar, cadascun d'ells, en el lloc precís on la qüestió examinada els reclama. Si posar a prova aquest mètode és el contingut formal de la tesi, les conclusions referents al contingut del diàleg a què hem pogut arribar constitueixen, en el que tenen de novetat, el seu contingut material. Es poden resumir en aquests sis punts. (1) El tema de l'epistéme, comunament assenyalat com el tema del diàleg, és només un aspecte d'un tema molt més general, que és el de la saviesa o, el que és el mateix, el de la plenitud assolible per l'home i, per tant, el fer-se home dels homes. (2) El nus, tant estructural com doctrinal, del diàleg, es troba al seu mateix centre, on el déu com a mesura del viure humà i la prudència com a mediació en virtut de la qual ens fem homes apareixen com la resposta socràtica (o platònica) a la qüestió principal. (3) Això constitueix una doble correcció a la posició de Teodor (que adverteix la mesura dels cels però lamenta la desmesura dels homes) i de Protàgoras (que veu en cada home una mesura i menysté el saber de mesures de Teodor): en tots dos casos fer-se home no significa res perquè la immediatesa (de la desmesura humana en Teodor, de la mesura-home en Protàgoras) fa que no pugui tenir lloc la mediació de la prudència. (4) L'antropologia platònica, doncs, reconeix a l'home (amb Protàgores) la capacitat de mesurar-se, però sosté (amb Teodor) que la mesura en relació a la qual ens mesurem és més enllà de l'home: en l'home hi ha ordre, però hi ha també un punt de desordre perquè s'ordena en relació al que no és ell. (5) Des d'aquesta perspectiva superior, els tres intents de definició del saber apareixen com un exercici de la prudència socràtica per fer comparèixer el saber en tota la seva complexitat i en la seva dependència (contra les pretensions d'autarquia de Teodor) en relació a la prudència-saviesa: l'opinió vertadera per mediació del lógos (tercera definició) és un cert tipus d'opinió vertadera (segona definició), aquella que a partir de la percepció (primera definició) s'estableix ella mateixa a través dels canals del cos i de l'ànima en virtut del lógos (referent a la cosa en cada cas examinada) que constitueix, pròpiament, el medi en virtut del qual la cosa en qüestió compareix tot fent-se visible. (6) El model d'home de coneixement és aleshores el jutge o, per ser més precisos, un cert tipus de jutge, aquell que, en paraules de Sòcrates (referint-se a ell mateix!), és capaç de jutjar (krínein) quins pensaments són vertaders i quins són meres imatges de pensament. El lógos, doncs, no és per si sol el coneixement, sinó la mediació que porta a una visió intel·lectual i que es guanya, com exemplifica el mateix Teetet, per un progressiu aclariment de la visió quan és ben enfocada per les paraules. És per això que la prudència, com a saber que sap de generalitats i de particularitats al mateix temps, és, en suma, la clau de volta tant de la teoria com de la praxis: resulta ser, en acabat, el nus de la vida humana. D'aquesta manera, contra la visió megàrica de Sòcrates com un erístic, el conjunt del Teetet constitueix un exercici de la memòria platònica per restituir la dignitat del seu mestre. Perquè la dialèctica, tot i la seva aparença externa, no és pas erística: no busca, com aquesta, cancel·lar el discurs referent al moviment, sinó que cerca, precisament, moure l'home a fer-se (home) a través i més enllà del discurs. El Teetet ens ensenya, en suma, què vol dir ésser mestre d'humanitat. En tenim el model en el mestre Sòcrates. / Plato's Theaetetus is taken to be an epistemological work. In fact, the most part of the interpreters agree to say that episteme is its main theme, and this agreement is the common ground within which all the contemporary polemics about the Theaetetus' take place. Unfortunately, such a perspective fails to give a coherent and synoptic explanation of the dialogue in its entire unity and therefore it is a defective one. This work first gives evidences of the thesis just exposed, and shows then that a more attentive reading of the Theaetetus permits us to establish the following conclusion: episteme is only a not the theme of the dialogue; a theme that must be considered only as a part of a more general research that can be stated as follows: «what is human being?». Paying attention to Theaetetus' main anthropological theme, it is possible to interpret the dialogue in a non defective manner. The present reading provides such an interpretation.