[ES] La arquitectura vernácula suele decirse adaptada al lugar y al modo de vida de sus habitantes. Pero las sociedades y sus culturas no son estáticas. El comportamiento y el entorno cambian y, con ellos, también la manera de construirlo. A la vez, este tipo de arquitectura ha reunido unas cualidades y alcanzado un grado de armonía entre naturaleza, construcción y comunidad que no siempre ha conseguido ser emulado por la profesión moderna de la arquitectura. Así, surge una contradicción aparente: cómo preservar el saber-hacer de estos entornos en el cambio. La síntesis entre conservación y adaptación parece resolverse en el aprendizaje: ¿qué lecciones de lo vernáculo es posible extraer y aplicar a la planificación contemporánea a pesar de las transformaciones? Para aproximarse a la respuesta, la investigación parte de antecedentes de estudio: sobre el contexto general de transformación del ámbito rural en un panorama donde el cambio parece inevitable; sobre la arquitectura vernácula, su estudio y cierta crítica a algunas tendencias de la modernidad; y sobre el contexto específico de la investigación en Burkina Faso. A partir de esta base, el trabajo se sitúa en dos escenarios: el de la arquitectura tradicional mossi en el pueblo de Baasneere (Región Centro-Norte), construida, habitada e inmersa en un proceso de cambio similar al de otros hábitats tradicionales en el país; el de la disciplina y profesión de la arquitectura modernas en Burkina Faso, con actitudes distintas hacia lo vernáculo a lo largo de las etapas históricas de urbanización del país. Cada escenario sugiere preguntas específicas de investigación que son abordadas mediante la revisión bibliográfica relativa a cada tema, el estudio de campo con observación participante, entrevistas abiertas y semiestructuradas, la documentación gráfica y la elaboración de fichas para registrar casos de viviendas tradicionales y sus cambios. En el primer escenario, la constatación de las transformaciones que afectan a la arquitectura vernácula, justificadas en cambios sociales y culturales, permite identificar algunos conflictos y lecciones. En el segundo escenario, un acercamiento de la disciplina hacia lo local es apreciado en determinadas tendencias definitivamente puestas en práctica en algunos casos de proyectos de cooperación al desarrollo. Parece ser en ese ámbito de trabajo donde algunas de las lecciones de lo vernáculo encuentran su aplicación más directa. Para terminar, el enfoque de la investigación se abre para proponer una reflexión sobre los puntos en común con otros contextos a nivel global. Si una determinada forma de progreso ha desencadenado modificaciones similares en los entornos rurales a nivel global, maneras alternativas de considerarlo deberían conducir a soluciones en común. En definitiva, la consideración de los entornos vernáculos, surgidos de relaciones de cooperación y simbiosis, podría tener la significación, en la primera mitad del siglo XXI, de despertar cierta conciencia de adecuación y mostrar vías posibles de acción para trabajar en la adaptación real de nuestros entornos y el arraigo de nuestras sociedades. / [CA] L'arquitectura vernacla sol dir-se adaptada al lloc i a la manera de vida dels seus habitants. Però les societats i les seues cultures no són estàtiques. El comportament i l'entorn canvien i, amb ells, també la manera de construir-lo. Alhora, aquest tipus d'arquitectura ha reunit unes qualitats i aconseguit un grau d'harmonia entre naturalesa, construcció i comunitat que no sempre ha aconseguit ser emulat per la professió moderna de l'arquitectura. Així, sorgeix una contradicció aparent: com preservar el saber-fer d'aquests entorns en el canvi. La síntesi entre conservació i adaptació sembla resoldre's en l'aprenentatge: quines lliçons del vernacle és possible extraure i aplicar a la planificació contemporània malgrat les transformacions? Per a aproximar-se a la resposta, la investigació parteix d'antecedents d'estudi: sobre el context general de transformació de l'àmbit rural en un panorama on el canvi sembla inevitable; sobre l'arquitectura vernacla, el seu estudi i una certa crítica a algunes tendències de la modernitat; i sobre el context específic de la investigació a Burkina Faso. A partir d'aquesta base, el treball se situa en dos escenaris: el de l'arquitectura tradicional mossi al poble de Baasneere (Regió Centre-Nord), construïda, habitada i immersa en un procés de canvi similar al d'altres hàbitats tradicionals al país; el de la disciplina i professió de l'arquitectura modernes a Burkina Faso, amb actituds diferents cap al vernacle al llarg de les etapes històriques d'urbanització del país. Cada escenari suggereix preguntes específiques d'investigació que són abordades mitjançant la revisió bibliogràfica relativa a cada tema, l'estudi de camp amb observació participant, entrevistes obertes i semi-estructurades, la documentació gràfica i l'elaboració de fitxes per a registrar casos d'habitatges tradicionals i els seus canvis. En el primer escenari, la constatació de les transformacions que afecten l'arquitectura vernacla, justificades en canvis socials i culturals, permet identificar alguns conflictes i lliçons. En el segon escenari, un acostament de la disciplina cap al local és apreciat en determinades tendències definitivament posades en pràctica en alguns casos de projectes de cooperació al desenvolupament. Sembla ser en aquest àmbit de treball on algunes de les lliçons del vernacle troben la seua aplicació més directa. Per a acabar, l'enfocament de la investigació s'obri per a proposar una reflexió sobre els punts en comú amb altres contextos a nivell global. Si una determinada forma de progrés ha desencadenat modificacions similars en els entorns rurals a nivell global, maneres alternatives de considerar-ho haurien de conduir a solucions en comú. En definitiva, la consideració dels entorns vernacles, sorgits de relacions de cooperació i simbiosi, podria tindre la significació, en la primera meitat del segle XXI, de despertar una certa consciència d'adequació i mostrar vies possibles d'acció per a treballar en l'adaptació real dels nostres entorns i l'arrelament de les nostres societats. / [EN] Vernacular architecture is often said to be adapted to the place and the way of life of its inhabitants. But societies and their cultures are not static. Behaviour and environment change and, with them, so does the way it is built. At the same time, this type of architecture has brought together qualities and achieved a degree of harmony between nature, building and community that has not always managed to be emulated by the modern architectural profession. Thus, an apparent contradiction arises: how to preserve the know-how of these environments in change. The synthesis between preservation and adaptation seems to be resolved in learning: what lessons from the vernacular can be drawn and applied to contemporary planning despite the transformations? To approach the answer, the research is based on a background of studies: on the general context of rural transformation in a perspective where change seems inevitable; on vernacular architecture, its study and some criticism of certain trends of modernity; and on the specific context of research in Burkina Faso. On this basis, the work is situated in two scenarios: that of traditional Mossi architecture in the village of Baasneere (Centre-North Region), built, inhabited and immersed in a process of change similar to that of other traditional habitats in the country; that of the modern discipline and profession of architecture in Burkina Faso, with different attitudes towards the vernacular throughout the historical periods of the country's urbanisation. Each scenario suggests specific research questions that are addressed by means of a literature review on each topic, a field study with participant observation, open and semi-structured interviews, graphic documentation, and the creation of sheets to record cases of traditional dwellings and their changes. In the first scenario, the observation of the transformations affecting vernacular architecture, justified by social and cultural changes, makes it possible to identify some conflicts and lessons. In the second scenario, a rapprochement of the discipline towards the local can be seen in certain tendencies, definitely put into practice in some cases of development cooperation projects. It seems to be in this field of work that some of the lessons of the vernacular find their most direct application. Finally, the research approach opens up to propose a reflection on the points in common with other contexts at the global level. If a particular form of progress has triggered similar changes in rural environments globally, alternative ways of looking at it should lead to common solutions. In short, the consideration of vernacular environments, arising from relations of cooperation and symbiosis, could have the significance, in the first half of the 21st century, of awakening a certain awareness of adequacy and showing possible ways of action to work on the real adaptation of our environments and the rootedness of our societies. / Lidón De Miguel, M. (2022). Arquitectura vernácula y de cooperación. Transformación, continuidad, lecciones y aprendizajes en el contexto de Burkina Faso para un panorama de cambio [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/191457