La tesi és un estudi iconogràfic sobre el filòsof mallorquí Ramon Llull. En primer lloc s’estudia i analitza la codificació i l’evolució del tipus iconogràfic de Ramon Llull; en un primer moment s’inicia en l’anomenada primera generació de manuscrits dels segles XIV i XV fins arribar a les representacions del segle XIX. S’estableixen diferents models iconogràfics que abracen diferents processos i tècniques com miniatures, gravats, pintura i escultura. A continuació es tracta la iconografia narrativa dels diferents episodis de la vida de Ramon Llull, seguint els capítols de la Vita Coaetanea, primera biografia de Llull i altres biografies posteriors. El punt de partida de l’estudi són les cèlebres miniatures de Karlsruhe - primera manifestació plàstica que tracta les estacions més importants de la vida de Llull. A banda del cicle narratiu de Llull, un altre apartat està dedicat al beat envers la devoció mallorquina. Santa Pràxedis, santa Caterina Tomàs, sant Alonso Rodríguez o la venerable Anna Maria del Santíssim Sagrament són algunes de les santes i sants amb els quals el savi mallorquí es representa acompanyat. Un altre bloc rellevant tracta els diferents ordes religiosos en relació a Llull. L’orde franciscà amb sant Francesc d’Assís inicien el repertori d´imatges de sants franciscans amb Ramon Llull. La temàtica de la defensa de la Immaculada Concepció està encapçalada per la tríade dels franciscans Duns Escott, sant Bonaventura i el mateix Llull. L’orde dominicà amb l’entrevista de sant Ramon de Penyafort i el savi mallorquí, o la temàtica de les controvèrsies i els atacs a les imatges de Llull són les representacions més significatives d’aquest grup. La Companyia de Jesús també és un dels ordes religiosos que gaudeix de representacions lul·lianes. El P. Jeroni Nadal i el P. Andreu Moragues varen esser grans impulsors en el patronatge d’obres lul·lianes. El següent apartat tracta els grans programes iconogràfics que s’han dedicat al savi mallorquí. En primer lloc s’estudia el seu sepulcre del segle XV situat en la capella de la Puritat de Maria del convent de Sant Francesc de Palma de Mallorca, en segon lloc el retaule de la Santíssima Trinitat, obra de principis de segle XVI, en tercer lloc el retaule de la “capella nova del beat Ramon Llull” realitzada a principis del segle XVII, i finalment s’analitza les escenes de la vida de Ramon Llull del pintor del sis-cents Miquel Bestard. La redacció de la tesi es completa amb un apèndix documental en el qual s’ ha incorporat tota la documentació que s’ha pogut localitzar relativa a les obres artístiques. Contractes de retaules i pintures, testificacions notarials, i declaracions sobre peces artístiques lul·lianes són el contingut d´aquesta documentació. El catàleg és una altra de les parts importants de la tesis. La catalogació i la sistematització de les representacions del beat Ramon Llull ha estat una de les qüestions prioritàries. El criteri s’ha basat en dos elements claus: el tema o contingut de la representació i la cronologia. L’objetiu de l’estudi és aportar una visió diacrònica dels diferents models iconogràfics que s’han creat mitjançant l’ajuda de les fonts literàries, sobretot biografies de Llull i altres escrits, a més de fonts gràfiques com les còpies de gravats i altres repertoris plàstics amb els seus conseqüents canvis, transmissions, i permanències que s’han desenvolupat al llarg del temps. / The thesis is an iconographic study about the Majorcan philosopher, Raymond Lully. In first instance the codification and evolution of the iconographic origins of Raymond Lully are closely studied; commencing with the first set of manuscripts dating from the XIV- XV until the XIX Century. Different iconographic models are established by way of studying the different processes and techniques, such as miniatures, reliefs, paintings and sculpture. After which the close study of the iconographic narrative in all various stages of the life of Raymond Lully is observed, following the footsteps of "Vita Coaetanea" (Daily Life), the very first biography of Lully, as well as later biographies. The starting point of this study are the famous miniatures of Karlsruhe- the first plastic manifestation which treats the most important epoch in the life of Raymond Lully. Apart from the narrative aspect of Lully, another section is dedicated to the Majorcan Beatification and Majorcan Belief in general. St. Praxedes, St. Catherine Thomas, St. Alonso Rodriguez or the venerable Anne Marie of the Holy Sacrament are some of the Saints that accompany the wise Majorcan on his journey. Another relevant section deals with the various religious Orders. The Franciscan Order of St. Francis of Assisi as their leader start the repertoire of images of Franciscan Saints with Raymond Lully. The theme of the defense of the Immaculate Conception is headed by the triad of the Franciscans Duns Escotto, St. Bonaventure and the same Lully. The Dominican Order with the interview of St. Raymond of Peñafort and the wise Majorcan, or the theme of the controversies and the attacks towards the images of Lully are most significant representations. The company of Jesus is also one of the religious Orders that is involved in the Lullian representations. Father Jeffrey Nadal and Father Andreas Moragues were great pillars in the funding of Lullian works. The following section deals with the great iconographic programmes which have been dedicated to the wise Majorcan. In first instance the sepulchre of the XV Century situated in the Chapel of the Purity of Maria in the Convent of St. Francis of Palma of Majorca is studied, in second instance the altarpiece of St. Holy Trinity, work from the beginning of the XVI Century, and thirdly the altarpiece of the so-called “New Chapel of the Beatified Raymond Lully”, created at the beginning of the XVII Century, in fourth and last instance the scenes of the life of Raymond Lully are analized in the paintings of the 600's Michael Bestard. The edition of the thesis is completed by a documentation appendix in which all documentation that could be found in relation to the artistic works has been added. Contracts of altarpieces and paintings, notary accounts as well as declarations about artistic pieces by Lully are the content of this documentation. The catalogue is another of the important pieces of the thesis. The catalogisation and order of representations of the Beatified Raymond Lully has been one of the main concerns in this study. The criteria for the afore-mentioned catalogisation has been based on two elementary keys: the theme or the content of the representation and the chronology. The object of this study is to offer a diachronic vision of the different iconographic models that have been created via the help of literary sources, above all biographies of Lully and other writs, apart from other graphic sources like the copies of the reliefs and other plastic repertoires with their according changes, transmissions and remains that have evolved throughout the course of time.

La reformes eclesiàstiques imposades pel Concili de Trento (13 de desembre de 1545 – 4 de desembre de 1563) va posar les bases necessàries per a la renovació de l’Església en els territoris catòlics, com la diòcesi de Mallorca. Aquest marc contextual va ser favorable perquè la institució religiosa tingués un vertader floreixement cultural, artístic i religiós mai vist en centúries enrere. D’aquesta manera, la victòria del catolicisme es palesa en dos aspectes: l’esplendor del culte i el floreixement de les arts que exalten la puixança cultual. Aquest tesi doctoral de Bartomeu Martínez Oliver titulada Art i Església a la Mallorca del segle XVI a través de les visites pastorals del bisbe Joan Vic i Manrique (1573-1604) és innovadora pel tema, però també per l’enfocament metodològic, ja que obre noves vies per conèixer millor l’art eclesiàstic, en el seu cas de Mallorca al tombant del segle XVII, mitjançant l’anàlisi rigorós de les visites pastorals del bisbe Joan Vic i Manrique. L’autor centra l’interés en la personalitat d’un prelat extraordinari que governà la diòcesi de mallorquina durant més de trenta anys. A més de l’enèrgica aplicació dels principis reformadors tridentins, aquest bisbe valencià (que gaudia d’una conspícua cultura, no debades era nét de Jeroni Vich i Vallterra, ambaixador de Ferran el Catòlic a Roma i important col·leccionista de pintura renaixentista) va ser l’introductor de noves devocions a l’illa, per exemple la Immaculada Concepció, i va afavorir els intercanvis artístics entre Mallorca i València. La Seu de Mallorca, el santuari de Lluc i la parròquia de sant Llorenç de Selva són els exemples que serveixen a l’autor per a canalitzar els ideals de reforma de Vic i Manrique. Les visites pastorals sobre aquest punt són exhaustives. Considerades com un gran instrument de reforma tridentina, suposaren un primer contacte del bisbe amb el poble: esdevenen el símbol del nou poder episcopal. En aquest sentit, el principal objectiu del prelat Vic i Manrique era denunciar les deficiències que els visitadors observen en els costums de clergues i laics, en l’administració dels béns i rendes parroquials, o en l’estat de conservació dels temples i el parament litúrgic, sempre sotmesos a un constant desgast. En aquest sentit, les visites pastorals són un instrument ideal per demostrar aquesta adaptació, esment i perseverança de la reforma tridentina, a més de ser una font magnífica per a l’historiador de l’art per estudiar l’estat del patrimoni historicoartístic de les diferents parròquies. A través de l’estudi de diversos registres de visita pastoral podem intuir l’ordre d’una visita i els diferents punts que es tractaven, no obstant, això no pressuposa que aquest cerimonial es realitzés íntegrament en totes les visites, especialment l’administració de la confirmació i la col·lació de la tonsura, subjectes a la intervenció del bisbe. El cerimonial era el següent: l’inspecció ocular de l’església i edificis parroquials, la cura dels seus béns immoble i mobles conjuntament amb els litúrgics, i també sobre els beneficis. Les visites pastorals analitzades en aquesta tesi doctoral serviran per conèixer millor l’estat material del patrimoni artístic i l’estat espiritual de l’episcopat dels bisbes: es converteixen en mecanismes de control d’una societat totalment sacralitzada. Aquesta investigació incideix en tres coordenades que duen implícites les visites pastorals a Mallorca entre els anys d’episcopat de Vic i Manrique (1573 i 1604): mecanisme de control pastoral, reafirmació del poder religiós i un vertader sistema de recol·lecció d’informació per estudiar el patrimoni religiós. / Le riforme ecclesiastiche imposte dal Concilio di Trento (13 dicembre 1545-4 dicembre 1563) hanno posto le basi necessarie per il rinnovamento della Chiesa nei territori cattolici, come la diocesi di Maiorca. Questo quadro contestuale è stato favorevole perché l'istituzione religiosa avesse una vera e propria fioritura culturale, artistica e religiosa mai vista nei secoli precedenti. Così, la vittoria del cattolicesimo si fa evidente in due aspetti: lo splendore del culto e il fiorire delle arti che esaltano la forza della cultura. Questa tesi dottorale di Bartomeu Martinez Oliver, intitolata Arte e Chiesa nella Mallorca del Cincuecento attraverso le visite pastorali del vescovo Joan Vic i Manrique (1573-1604), è innovativa per il suo argomento, ma anche l'approccio metodologico, in quanto apre nuovi modi per conoscere meglio l'arte ecclesiastica, nel caso di Maiorca a cavallo del Seicento, attraverso l'analisi rigorosa delle visite pastorali del vescovo Joan Vic i Manrique. L'autore concentra il suo interesse nella personalità di un prelato straordinario che ha governato la diocesi di Maiorca per ben trenta anni. Oltre alla vigorosa applicazione dei principi riformatori tridentini, questo vescovo di Valencia (che godeva di una cospicua cultura, infatti era nipote di Geroni Vich i Vallterra, ambasciatore del re Ferdinando a Roma e un grande collezionista di pittura rinascimentale) è stato l’introduttore di nuove devozioni sull'isola, ad esempio l'Immacolata Concezione, e ha favorito gli scambi artistici tra Maiorca e Valencia. La Cattedrale di Maiorca, il santuario di Lluc e la parrocchia di San Lorenzo de Selva sono gli esempi che servono all’autore per incanalare gli ideali di riforma di Vic i Manrique. Le visite pastorali su questo punto sono esaustive. Considerate come uno dei principali strumenti della riforma tridentina, hanno rappresentato il primo contatto con il popolo: diventano il simbolo del nuovo potere vescovile. In questo senso, l'obiettivo principale del prelato Vic i Manrique era di denunciare le carenze che i visitatori osservano nei costumi del clero e dei laici, nell’ amministrazione dei beni e del reddito della parrocchia, o lo stato di conservazione dei templi e dei paramenti liturgici, sempre sottoposti a usura costante. In questo senso, le visite pastorali sono uno strumento ideale per dimostrare questo adattamento, attenzione e perseveranza della riforma tridentina, oltre ad essere una fonte eccellente per lo storico dell'arte allo scopo di studiare lo stato del patrimonio storico artistico delle diverse parrocchie. Attraverso lo studio di vari registri di visite pastorali, si è in grado di indovinare l'ordine di una visita così come i vari punti che si trattavano, tuttavia, questo non implica che questa cerimonia fosse realizzata integralmente in tutte le visite, soprattutto per quanto riguarda l’amministrazione della cresima e la collocazione della tonsura, soggette all'intervento del vescovo. La cerimonia era la seguente: il sopralluogo della chiesa e degli edifici parrocchiali, la cura dei loro beni mobili ed immobili insieme con i beni liturgici e addirittura sui benefici. Le visite pastorali analizzate in questa tesi dottorale servono a capire meglio lo stato materiale del patrimonio artistico e lo stato spirituale dell'episcopato dei vescovi: diventano meccanismi di controllo di una società totalmente sacralizzata. Questa ricerca si concentra su tre coordinate che portano implicite visite pastorali a Maiorca tra gli anni di vescovato di Vic i Manrique (1573 e 1604): meccanismo di controllo pastorale, riaffermazione del potere religioso ed un vero e proprio sistema di raccolta di informazione per studiare il patrimonio religioso / The ecclesiastical reforms imposed by the Council of Trent (13 December 1545-4 December 1563) laid the foundations necessary for the renewal of the Catholic Church in the territories, as the diocese of Mallorca. This contextual framework was favorable because the religious institution had real flourishing cultural, artistic and religious never seen centuries ago. Thus, the victory of Catholicism is evident in two aspects: the splendor of the cult and the flourishing of the arts that extol the strength worship. This doctoral thesis of Bartholomew Martínez Oliver entitled Art and Church in the sixteenth century Mallorca through pastoral visits the bishop Joan Vic Manrique de Lara (1573-1604) is the subject innovative, but also the methodological approach, as it opens new ways to better understand the ecclesiastical art, in the case of Mallorca at the turn of the seventeenth century, through the rigorous analysis of the pastoral visits of Bishop Joan Vic Manrique. The author focuses its interest in the personality of an extraordinary prelate who ruled the diocese of Mallorca for over thirty years. Besides the vigorous application of the principles Tridentine reformers, the bishop of Valencia (which enjoyed a conspicuous culture was not in vain grandson of Jerome and Vallterra Vic ambassador of King Ferdinand in Rome and important collector of Renaissance painting) he introduced new devotions on the island, such as the Immaculate Conception, and foster artistic exchanges between Mallorca and Valencia. Mallorca Cathedral, Luke and the sanctuary of the parish of Saint Lorenzo Selva are examples that serve to channel the author's ideals and reform Vic Manrique. Pastoral visits on this point exhaustive. Considered as a major instrument of Tridentine reform, represented a first contact with the bishop the people become the symbol of the new Episcopal power. In this regard, the main objective of the prelate Vic Manrique was to denounce the deficiencies that visitors observe the customs of the clergy and laity in the administration of parish property and income, or the state of conservation of the temples and household Liturgical always subjected to constant wear. In this sense, pastoral visits are an ideal instrument to demonstrate this adaptation, attention and perseverance of the Tridentine reform, besides being an excellent source for the art historian to study the state of the historical heritage different parishes. Through the study of various pastoral visit records can guess the order and visit the various points that were treated, however, this does not imply that this ceremony was realized in full in all visits, especially administration confirmation and collation of tonsure, subject to the intervention of the bishop. The ceremony was: the visual inspection of the church and parish buildings, the care of their property and assets together with the liturgical furniture and also the benefits. Pastoral visits analyzed in this research will be used to better understand the state of the art heritage material and spiritual state of the episcopate of bishops become control mechanisms of a society totally sacralised. This research focuses on three coordinates that carry implicit pastoral visits to Mallorca between bishops of Vic and Manrique (1573 and 1604): control mechanism pastoral reaffirmation of religious power and a true system of data collection to study the religious heritage.

La presente investigación trabaja en la abstracción del concepto “metafísica del objeto cotidiano” procedente de la obra del pintor griego Giorgio de Chirico (Volos, 1888-1978), con el fin de probarlo como herramienta de análisis para el teatro de objetos. Al final se obtiene la definición de un concepto formado por tres principios y un proceso de dos pasos entendido como una dinámica de poetización del objeto cotidiano en la escena. Se pone de ejemplo el análisis de la metafísica escénica del “objeto-armario” en la obra En la pequeña casa del campo (1961), del director de teatro polaco Tadeusz Kantor (Wielopole,1915-1990). Esta definición se puede aplicar a cualquier proyecto escénico que trabaje con objetos cotidianos, como instrumento para la comprensión de procesos creativos. / This research works in to get the concept "metaphysics of everyday objects" from the work of the greek painter Giorgio de Chirico (Volos, 1888-1978), in order to test as an analysis tool for object theater. At the end, the definition of a concept consists of three principles and two-step process understood as a dynamic of poetization from everyday objects in the scene. I put as example, the metaphysical analysis of one everyday object in the work of the polish theater director Tadeusz Kantor (Wielopole,1915-1990): “the wardrobe” inside In the little mannor house (1961). This definition can be applied as a tool for understanding creative processes at any stage project that works with everyday objects.

La tesi doctoral que aquí es presenta té com a objectiu fonamental traçar una panoràmica d’abast ampli sobre els fenòmens tant de la producció com de la recepció de l’orfebreria plenomedieval a Catalunya. Es tracta d’un tema de molt poc recorregut historiogràfic, en bona mesura condicionat per l’escassa categoria del corpus d’obres conservat. L’interès d’aquest corpus és certament discret, i només algunes peces singulars sobresurten d’un conjunt anodí protagonitzat per materials menors (coure i bronze, sobretot), i en el qual manquen completament les obres de més envergadura, que han desaparegut. Tanmateix, les fonts documentals antigues permeten superar la visió simple i tan poc esplèndida que ofereixen els objectes conservats. Gràcies als textos, coneixem una realitat catalana de notable potència i amb projectes artístics de gran ambició, tot plegat paranogonable al que s’esdevé en territoris similars de l’Occident medieval. La tesi s’organitza en un cos analític central, estructurat en vuit aproximacions distintes, i en una segona part que inclou una catalogació de les peces conservades i diversos materials auxiliars. Els vuit capítols que formen la base del treball ofereixen visions complementàries de l’orfebreria plenomedieval a Catalunya. El primer tracta dels materials emprats, de la seva provisió i característiques, i de la seva incidència en la producció, tant local com importada, a Catalunya. El segon és un voluntariós estudi dels artífexs que, de manera molt vaga, sabem que protagonitzen la producció catalana; els rastres són escassíssims, les notícies molt excepcionals. Cal tot sovint imaginar, doncs com eren aquests artistes i com organitzaven els seus tallers, de quins coneixements disposaven, quines tasques els ocupaven especialment, etc. El tercer capítol es dedica a les importacions, l’estudi de les quals és imprescindible per a completar la visió de la realitat orfebre catalana de l’època, on les aportacions exteriors (procedents del món islàmic, de l’Orient bizantí, de l’Occitània llemosina) són sempre importants. La quarta aproximació és especialment significativa dels interessos de la tesi; es dedica a l’estudi econòmic dels objectes sumptuaris. Es caracteritzen tant els seus promotors com els seus propietaris, i s’analitzen els usos diversos d’aquests objectes en el marc, complex i múltiple, del mercat financer plenomedieval. Els quatre darrers capítols del cos central de la tesi són aproximacions més directes a la realitat de les peces, a les obres artístiques pròpiament dites. Hi ha, en primer lloc, un estudi del gran mobiliari litúrgic de què disposaven les catedrals i les grans cases monàstiques, estudi de base documental ple de notícies i dades de gran interès històric. A continuació es tracta l’orfebreria religiosa, a partir d’una classificació tipològica de les peces conservades o documentades, i amb el mateix criteri s’analitza després l’orfebreria profana, que sol quedar generalment exclosa dels estudis orfebres però que tenia una importància fonamental en l’època, cosa que s’ha intentat reflectir. Un darrer capítol, el vuitè, inclou quatre estudis específics sobre quatre obres catalanes d’especial significació, a manera de petits articles. L’esmentada catalogació de les peces conservades serveix per a tancar la panoràmica oferta i a la vegada confirma la distància entre allò conservat, clarement menor, i allò molt més esplèndid que existia. Completen el treball un repertori documental notablement ampli, fet amb la voluntat de reunir el màxim possible de textos antics que tractin específicament d’orfebreria, un breu glossari i una bibliografia final, que s’ha volgut especialment completa i exhaustiva. / The main aim of this thesis is to describe the production and reception of Romanesque metalwork in Catalonia. This subject has largely been neglected by the Catalan historiography, probably due to the relatively low quality of the preserved corpus of works, mainly constituted by pieces of minor materials (as copper, bronze, among others). To overcome this limitation, documentary sources have been used in the present study as fundamental evidences. This allowed the identification of major and ambitious metalwork of the period, which places Catalonia at the same level of other similar territories of medieval Europe. The thesis has been organized in two volumes. The main theoretical body is in the first one, while the second includes a catalogue of the preserved pieces and several auxiliary appendices. The theoretical body comprises eight chapters that analyze from different perspectives metalwork in Romanesque Catalonia. The first chapter focuses in materials (provenance, characteristics, and relevance). The second covers the description of local goldsmiths, a subject difficult to approach due to the scarce evidences and reports of them that available. The third study describes the importations, a fundamental subject to complete the vision of Catalan metalwork, where objects coming from Islamic territories, from the Mediterranean East, or from the limousine region in central France, are certainly relevant. The fourth chapter focuses the economic value of sumptuary objects, analyzing the patrons, the owners of metalwork and its cultural and economic usages. The following four chapters are direct approaches to the objects. First, there is a description of the sumptuary liturgical furniture of cathedrals and major monastic houses, based on documentary sources, which are quite specific in this subject. Next two chapters analyses (in a typological classification) both religious and profane objects, the second having a fundament role in medieval times that is often neglected by modern historiography. Last chapter includes four in-depth studies of four specially relevant Catalan works (the silver baldachin in Ripoll –unfortunately lost–; an enameled censer preserved in the Museu Nacional d’Art de Catalunya; the so-called ciborium from la Cerdanya or “Barcelona ciborium” also in the MNAC; and the Missal of Sant Ruf in Tortosa cathedral’s treasure). The second volume of the thesis presents the above mentioned catalogue of preserved works, which clearly shows the difference between what was done in the time and what has last. It also includes a documentary repertory with documents related to Catalan metalwork, a glossary of terms and a complete bibliography.

La presente tesis estudia en detalle el proceso de restauración del claustro de San Pedro el Viejo de Huesca a finales del siglo XIX con el objeto de restituir la obra a su estado original tardorrománico. A través del análisis exhaustivo de las memorias, planos, dibujos y fotografías de la restauración y de otras fuentes anteriores a la misma, así como de la elaboración de un catálogo completo de todas las 75 piezas escultóricas (originales y modernas) asociadas al claustro, la mayoría de ellas inéditas, se reconstruye la disposición medieval de los capiteles en el claustro y se ensaya una interpretación iconográfica de conjunto. Además, se estudia sistemáticamente el entorno inmediato del claustro, es decir, sus muros perimetrales, puertas, arcosolios, capillas y necrologio, y se plantean diversas hipótesis sobre su secuencia constructiva y funcionalidad. Asimismo, se ha realizado una lectura completa del Cartulario del monasterio, compilado por un monje llamado Garín a finales del XIII, con el objeto de enriquecer con nuevas noticias, sobre todo constructivas, la historia del monasterio de San Pedro en general y de su iglesia y claustro en particular, lo que entre otras cosas ha permitido identificar un buen número de artesanos hasta ahora desconocidos y la ubicación original de los tres tímpanos románicos del monasterio todavía conservados. / This doctoral thesis studies in detail the restoration process of the cloister of San Pedro el Viejo monastery in Huesca at the end of the nineteenth century. The purpose of the restoration was to return the building to its original Late-Romanesque condition. The medieval arrangement of the capitals in the cloister is reconstructed through the thorough analysis of reports, plans, drawings and photographs from the restoration, as well as from previous sources. A complete catalogue of the 75 sculptural pieces (original and modern) associated to the cloister, most of them hitherto unstudied, is also used in the reconstruction. All of these sources are used to assay an iconographic interpretation of the ensemble. The immediate surroundings of the cloister are also systematically studied and researched, that is, its perimeter walls, doors, arcosolia, chapels and necrologium. Several hypotheses have been proposed on its constructive development and its functionality. In this doctoral thesis a complete reading of the monastery’s Cartulary, compiled by Garin, a monk who lived in the 13th century, aiming to provide new information on the history of the monastery in general, and of its church and cloister in particular, has been carried out. This has allowed the author to identify a good number of artisans heretofore unknown as well as the original location of three Romanic tympanums still preserved.

El present estudi s’ha analitzat com el pensament de Fina Miralles va fluctuar del corrent neopositivista i analític de la seva primera etapa conceptual (1972-1975) , sense entrar a l’etapa postconceptual (1976-1978) o els treballs de quadre concepte (1979-1983), fins a arribar a una obra textual i poètica vinculada a un pensament holístic espiritual (1981-1996). Del conjunt de l’obra de Fina Miralles es denota com l’encadenament d’idees que estan presents -algunes vegades latents i d’altres més evidents- en el procés de treball plasticovisual i poèticotextual de l’artista, formen part d’un tot que es va generant, no de manera lineal, sinó com a resultat de múltiples interaccions entre ells al llarg de tota la seva trajectòria vital artística, literària i filosòfica. Aquest estudi aporta una nova visió sobre la naturalesa de l’obra de Fina Miralles i revela que la seva forma del treballar s’ha fonamentat en la capacitat de l’artista de relacionar, interaccionar i traslladar l’essència dels materials, idees, vivències, així com els seus pensaments poètics expressats -tant en imatges com en paraules- a àmbits completament inesperats, fins i tot imaginaris, per atorgar-los una nova realitat ontològica, que queda recollida en la figura cosmològica de l’arbre. / The present article examines how Fina Miralles’ thought fluctuated from the analytical, neo-positivist current of her first conceptual stage (1972-1975) to her later poetic, textual work linked to spiritual holism (1981-1996), without taking into account her post-conceptual stage (1976-1978) or her concept pictures (1979-1983). Fina Miralles’ works show how the chain of ideas (at times latent and other times more manifest) present in her visual and poetic-textual work process is part of a whole body of work, generated not in a linear manner but as the result of multiple interactions between both, throughout her artistic, literary and philosophical life experience. This study contributes a new insight into the nature of Fina Miralles’ works. It shows how her artistic approach was based on her capacity to relate and interact, and to transpose the essence of her materials, ideas, experiences, and poetic thought (expressed in images and words), to completely unexpected and even imaginary spheres, in order to endow them with a new ontological reality, as captured in the cosmological figure of the tree.

El model de Helmud Leder defineix i ordena els processos afectius i cognitius que es troben implicats en l´experiència estètica. Basant-nos en aquest model hem estudiat la resposta estètica d´una mostra de noies estudiants de disseny a qui s´ha proposat d´interaccionar amb una instal·lació d´art. Les participants cumplimentaven diversos qüestionaris pre-post mitjançant els quals es registraven aspectes de la valència afectiva, l´autoconsciència i l´ansietat. Posteriorment a l´experiència en la instal·lació es passaven altres qüestionaris per recollir els judicis sobre la qualitat de l´experiència i sobre la interpretació dels elements significants de la instal·lació, així com del grau de coherència de cadascun d´aquests elements amb el conjunt. Mitjançant la comparació de les dades obtingudes de totes les participants abans i després de l´experiència en la instal·lació, hem analitzat fins a quin punt es donaven tendències detectables en els canvis cognitius i afectius que poguessin ser depenents del material estimular. Per altra banda i per tal de contrastar la influència d´aportació prèvia d´informació sobre els continguts conceptuals de la instal·lació en la resposta de les participants vam definir dos sub-grups, un dels quals rebia informació suplementària sobre els continguts de la instal·lació, mentre que l´altre no en rebia. Els resultats obtinguts suggereixen que la instal·lació d´art “H1” té la propietat de generar canvis en algunes de les variables afectives i cognitives estudiades, i que l´aportació d´informació bàsica addicional sobre els conceptes representats en aquesta instal·lació afecta a determinats aspectes de la resposta de les participants, tant afectius com cognitius. / Helmud Leder’s model defines and orders the affective and cognitive processes involved in the aesthetic experience. On the basis of this model, we studied the aesthetic response of a sample of female design students, who were invited to interact with an art installation. The participants filled in various pre-post questionnaires to record aspects of affective valence, self-consciousness and anxiety. After the experience in the installation, they were given other questionnaires to find out their opinions on the quality of the experience and their interpretation of the significant elements of the installation, and the degree of consistency of each of these elements with the installation as a whole. By comparing the data obtained from all the participants before and after the experience in the installation, we analysed the extent to which there were detectable trends in cognitive and affective changes that may be dependent on the stimulating material. Meanwhile, in order to verify the influence of previously provided information on the conceptual content of the installation in the response of participants, we defined two sub-groups, one of which received additional information on the contents of the installation, while the other did not. The results suggest that the “H1” art installation has the property of generating changes in some of the affective and cognitive variables studied, and that the provision of additional basic information on the concepts represented in the installation affects certain aspects of both the cognitive and affective response of the participants.

L’estudi dels materials del patrimoni cultural ens aporta informació sobre els corrents artístics i estètics. Però també ens dona una visió molt útil sobre la història, la societat i la tecnologia en les quals s’ha creat l’objecte d’art, tot sovint aportant dades noves o fins i tot rectificant les que es tenien per certes. A més, un cop elaborats, els materials dels quals estan composats els objectes artístics inicien processos d’alteració en contacte amb el medi que els envolta: ”el temps també pinta”. Tots els materials evolucionen i es transformen amb el temps. L’anàlisi i posterior interpretació dels materials que conformen l’obra d’art i les vicissituds que ha patit la peça (enterraments, restauracions anteriors, repintats, possibles falsificacions...) ens permetran afrontar amb coneixement de causa tant les accions encaminades a la conservació preventiva com les eventuals intervencions de restauració. En aquest sentit l’aportació de les tècniques físico-químiques a la Història de l’Art i al coneixement i la preservació del Patrimoni en general són inqüestionables, si més no en teoria. Però cal establir ponts que permetin als historiadors de l’art i als gestors de patrimoni comprendre les aportacions que aquestes tècniques fan al coneixement i la salvaguarda d’un Patrimoni que és de tots. Aquesta tesi pretén –a partir d’un exhaustiu anàlisi de la situació actual a Catalunya quan al coneixement de les aportacions que fa la Ciència– donar eines a aquests col·lectius perquè puguin comprendre una mica millor el mon de la caracterització de materials patrimonials. Amb aquest objectiu s’ha elaborat un complert Manual de tècniques físico-químiques dirigit a historiadors de l’art i gestors del patrimoni cultural; però també proposa accions de trobada entre historiadors, gestors, conservadors, restauradors i científics amb l’objectiu de generar un corpus de coneixement comú. / The study of cultural heritage materials gives us information on the aesthetic and artistic trends. But it also gives us a very useful on the history, society and technology which created the art object, often providing new data and even those had to rectifying certain. In addition, once processed, the materials of which are composed art objects initiate processes of change in contact with the environment around them, "the time also paints." All materials evolve and transform over time. The analysis and subsequent interpretation of the materials that make up the artwork and the difficulties suffered by the piece (burials previous restorations, repainting, possible forgeries ...) we will deal with knowledge of both actions to preventive conservation and eventual restoration interventions. In this regard the contribution of physicochemical techniques in art history and knowledge and the preservation of cultural heritage in general are unquestionable, at least in theory. But we must build bridges that allow art historians and asset managers understand the contributions that these techniques are knowledge and safeguard a heritage that belongs to everyone. This thesis aims -from a thorough analysis of the current situation in Catalonia when knowledge of the contributions that science does- provide tools to these groups so that they can understand a little better the world of materials characterization of heritage. With this objective has prepared a complete handbook Physicochemical techniques aimed at art historians and managers of cultural heritage; but also proposes actions meeting between historians, managers, curators, conservators and scientists with the aim of creating a common body of knowledge.

Esta tesis doctoral tiene como objetivo principal analizar la que es, quizá, la cuestión de más difícil comprensión en la trayectoria del escultor Jorge Oteiza: su abandono del arte en 1959, justo cuando su obra comienza a tener reconocimiento a nivel internacional. Partimos de la hipótesis de que este abandono responde a su personal concepción del arte, que además, da cuenta de la coherencia de su proyecto estético a lo largo de los treinta años (1929-1959) en los que se desarrolla su lenguaje plástico. Para ello, se analizan sus esculturas más importantes, poniendo el acento en los cambios morfológicos que hacen que su lenguaje plástico concluya con unas formas escultóricas "vacías". Este análisis se acompaña con el estudio de la importante producción escrita del escultor, donde es posible encontrar varias de las claves teóricas que justifican los cambios morfológicos de sus obras, además de que nos permiten hacernos cargo del profundo significado religioso que Oteiza otorga al arte. Esta característica de su concepción del arte y de la estética es la que lleva a Oteiza a dar por finalizada su labor como escultor. / To understand the artistic personality of Jorge Oteiza we have to move back to an event, that we could at least refer to as unusual: two years after being awarded as the best international sculptor in the IV Bienal de Sao Paulo in 1957, he decided to abandon his artistic career He renounced with this decision to the international recognition and the economic temptations of the art business. This doctoral thesis has the primary objective of interpreting this intriguing early retirement by analysing the sculptural and theoretical development of Jorge Oteiza's work throughout his lifespan. Our starting premise is that this giving up responds to his personal conception of what art means. We will comment on this conception in order to provide coherence to the thirty years (1929- 1959) in which his artistic language was founded and developed. For doing so, we will study the hermeneutical keys that help us to explain the evolution of his sculpture, which ended up with the execution of «void» figures. This analysis will be enriched with Oteiza's written reflections about his own work, that contain a strong religious component. It is precisely this artistic and aesthetic conceptual characteristic what we consider to be the ultimate explanation of the abrupt end of his career as a sculptor.

La devoció a la Mare de Déu del Roser va ser un dels cultes més estesos a la Diòcesi de Girona durant l’època moderna i fins a principis del segle XX. La devoció del Roser està necessàriament lligada a les confraries del Roser, màximes exponents de la propagació i manteniment d’aquest culte. Estudiar la devoció del Roser requereix també abordar un ampli entramat d’aspectes religiosos, socials, culturals i històrics, que comprenen imatges, rituals, festivitats, decisions i interessos polítics; simbolismes i identitats. Sota En aquesta tesi el concepte de devoció agrupa tot aquest complex de conceptes; però sobretot, es treballen dos eixos d’aquesta devoció: les confraries i les imatges. Aquesta tesi exposa com en el fons de la qüestió de la devoció hi ha una seqüència formada per la successió dels següent conceptes: identitat-pertinença-símbol-ritual. Aquests contribueixen a pensar la devoció de manera global. Les primeres confraries del Roser s’instauraren a finals del segle XVI i des d’aleshores es documenten fundacions de confraries fins al segle XIX, tot i que l’auge d’aquesta devoció cal situar-lo entre els segles XVII i XVIII. Les confraries es van instaurar en les parròquies o sufragànies en més de la meitat de les 350 parròquies que hi havia aleshores al Bisbat de Girona. Alhora, en les confraries s’hi inscrivia gran part de la població i així, les confraries donaren forma a la devoció i, en certa manera, la institucionalitzaren. Aquesta institucionalització de la devoció es donà sobretot gràcies als dominics i a l’Església de la contrareforma, però també gràcies al paper primordial de les parròquies i els rectors, com també a les mateixes voluntats i desitjos dels feligresos de la societat de l’època moderna. Les confraries del Roser són les comitents dels diferents objectes litúrgics i imatges que formen part dels espais i rituals de la confraria. Les imatges són presents en tots els actes i espais de la confraria, tant públics (processons) o els privats (celebracions d’aniversaris de difunts o misses). Aquestes obres són molt diverses, des de retaules, imatges processionals, banderes, pal·lis, peces d’orfebreria a peces d’indumentària, i totes elles s’han de considerar conjuntament en relació a l’ús, l’espai i el ritual on s’activen. Aquesta particularitats obliguen a repensar les imatges més enllà de l’obra d’art i del context tradicional d’estudi de la història de l’art i és per això que aquest tesi aporta també una perspectiva antropològica a la devoció del Roser. Aquest Aquesta tesi també documenta un gran nombre d’imatges i objectes litúrgics encarregats per les confraries del Roser de la diòcesi de Girona – avui la majoria desapareguts – que formaven part del culte. Aquestes notícies inèdites s’han localitzat gràcies a l’estudi de la documentació primària de les mateixes confraries: els llibres de confraria. / The Devotion of the Virgin of the Rosary was one of the most extended cults in the Diocese of Girona during the Modern era and until the beginning of the 20th Century. The devotion of the Rosary is necessarily linked to the confraternities of the Rosary, the greatest exponents for the proliferation and preservation of this cult. The study of the Devotion of the Rosary requires also addressing a broader network of religious, social, cultural, and historical issues, which include images, rituals, festivals, political decisions and interests, symbolisms and identities. In this dissertation, the concept of devotion brings together all these complex concepts, but, above all, two axis of this devotion are discussed: confraternities and images. This dissertation shows how at the heart of the matter of devotion there is a sequence formed by the succession of the following concepts: identity, belonging, symbol, ritual. These contribute to understand devotion in a general way. The first confraternities of the Rosary were created in the late 16th Century and since then their establishment is documented until the 19th century, though the rise of this devotion takes place between the 17th and 18th centuries. These confraternities were established in parishes or their suffragans in more than half of the 350 parishes then in the Diocese of Girona. Also, a large part of the population was part of the confraternity (although, obviously, being registered in the confraternity book did not necessarily entail an active participation to the confraternity) and in this way the confraternities shaped to the devotion and, in some way, they institutionalized it. This institutionalization of the devotion happened mainly thanks to the Dominicans and the Counter-Reformation, but also thanks to the fundamental role of parishes and parish priests as well as the parishioners will and desires in Modern era societies. The confraternities of the Rosary are sponsors of the various liturgical objects and images that are part of the confraternity’s spaces and rituals. The images are present in all of the confraternity’s events and places both public (processions) and private (memorials or masses). There is a great variety of works, ranging from altarpieces, processional images, flags, pallia, jewelry and objects crafted in precious metals to clothing; all of which should be considered together in relation to their use, space, and the ritual that activates them. These specificities bring to rethink the images beyond their understanding as artworks and within the traditional context of study of art history; it is precisely for this reason that this dissertation provides as well an anthropological perspective on the devotion of the Rosary. This dissertation also documents a large number of images and liturgical objects that were part of the cult (most of them no longer extant) and commissioned by the confraternities of the Rosary in the dioceses of Girona.