El Congrés d'Otterlo de 1959 va significar el principi de la fi de la Carta d'Atenes. Els arquitectes del Team 10 van plantejar, a partir d'aquest moment, una nova forma de relació entre edifici i ciutat. La ciutat tradicional, la "kashba" i les medines, van ser reinterpretades com a opcions per futures reflexions de relació, a diverses escales, entre l’hàbitat i el seu entorn. D'aquesta manera l'arquitectura, a través de l’autonomia que li atorguen les seves pròpies lleis, va ser capaç; d'establir diàleg amb el territori i amb la societat. La voluntat de canvi cap a una nova societat i una nova forma de fer ciutat van introduir conceptes arquitectònics totalment nous. Els sistemes agregatius, van ser les propostes més utilitzades com a resposta a les qüestions plantejades. L'activitat edilícia va ser vista com una escala intermèdia de relació a través de la unitat d’agregació. Mig segle més tard, tota una sèrie d'arquitectes reinterpreten molts d'aquests conceptes. Les noves tecnologies aplicades a l'activitat arquitectònica han fet una nova relectura d'aquests sistemes. La incorporació de conceptes matemàtics i conceptes estètics, com el collage arquitectònic, són fonamentals per entendre la manera com plantegen estudis com OMA i, especialment, SANAA, la resposta arquitectònica als problemes plantejats perla societat actual. La tesis profunditza en la manera en que totes aquestes idees plantejades a partir dels anys seixanta, i que encara perduren com a mètode de treball, van arribar al nostre país i com es van desenvolupar, de forma embrionària, unes propostes que van sorprendre inclús més enllà de les nostres fronteres. A la península ibèrica deis anys seixanta, hi va haver cert interès pels sistemes modulars. En el camp teòric, s'han de destacar les propostes de Rafael Leoz, les seves publicacions i llibres. En el camp pràctic, arquitectes com Bonet Castellana, Coderch, Sáez de Oiza i Corrales i Molezun, van demostrar la connexió amb las propostes que es desenvolupaven als països veïns. Tot i així, va ser el Taller d'Arquitectura el que va projectar i executar un major número d'exemples en una línea clara, treballant els sistemes agregatius i el desenvolupament d'aquests a partir d'una investigació modular. El barri Gaudí de Reus serà un primer intent de recerca de lleis agregatives. A la Muralla Roja i a l'edifici Xanadú, es van començar a explorar els habitatges i a concretar el mòdul que finalment van aplicar al Castell de Sitges. La culminació del sistema agregatiu es realitzarà a la Ciudad en el Espacio i a Walden 7, on s'arriba a la solució més rica i clara de totes les anteriors. Li seguirà la Petit Cathedral, on la recerca de la monumentalitat s'anteposa a les pròpies lleis agregatives, i que serà el final de tota una dècada d'investigació. L’anàlisi d'aquestes obres, així com la metodologia utilitzada i l'organització del propi Taller són fonamentals per entendre l'evolució d'aquestes propostes que van demostrar el geni i caràcter d’un jove Ricardo Bofill al davant del Taller de Arquitectura. / El Congreso de Otterlo de 1959 significó el principio del fin de la Carta de Atenas. Los arquitectos del Team 10 plantearon, a partir de ese momento una nueva forma de relación entre edificio y ciudad. La ciudad tradicional, la "kashba" y las medinas, fueron reinterpretadas como opciones para futuras reflexiones de relación, a diversas escalas, entre el hábitat y su entorno. De este modo la arquitectura, a través de la autonomía que le otorgan sus propias leyes, fue capaz de establecer diálogo con el territorio y con la sociedad. La voluntad de cambio hacia una nueva sociedad y una nueva forma de hacer ciudad introdujeron conceptos arquitectónicos totalmente nuevos. Los sistemas agregativos, fueron las propuestas más utilizadas como respuesta a las cuestiones planteadas. La actividad edilicia fue vista como una escala intermedia de relación a través de la unidad de agregación. Pasado medio siglo, toda una serie de arquitectos reinterpretan actualmente muchos de estos conceptos. Las nuevas tecnologías aplicadas a la actividad arquitectónica, han hecho una nueva relectura de dichos sistemas. La incorporación de conceptos matemáticos y conceptos estéticos como el collage arquitectónico son fundamentales para entender la manera de cómo plantean estudios como OMA y, especialmente, SANAA, la respuesta arquitectónica a los problemas planteados por la sociedad actual. La tesis profundiza en la manera en que todas estas ideas planteadas a partir de los años sesenta, y que aún perduran como método de trabajo, llegaron a nuestro país y como se desarrollaron, de forma embrionaria, unas propuestas, que asombraron incluso más allá de nuestras fronteras. En la península ibérica de los años sesenta, hubo un cierto interés por los sistemas modulares. En el campo teórico, hay que destacar las propuestas de Rafael Leoz y sus publicaciones y libros. En la práctica, arquitectos como Bonet Castellana, Coderch, Sáez de Oiza y Corrales y Molezun, demostraron la conexión con las propuestas que se desarrollaban en los países vecinos. Sin embargo, fue el Taller de Arquitectura, el que proyectó y ejecutó un mayor número de ejemplos en una línea clara, trabajando los sistemas agregativos y el desarrollo de estos a partir de una investigación modular. El barrio Gaudí de Reus será un primer intento de búsqueda de leyes agregativas. En la Muralla Roja y en el edificio Xanadú, comenzaron a explorar las viviendas y a concretar el modulo que finalmente aplicaron en el Castell de Sitges. La culminación del sistema agregativo se realizara en la Ciudad en el Espacio y en Walden 7, donde se llega a la solución más rica y clara de todas las anteriores. Le seguirá la Petit Cathedral, donde la búsqueda de la monumentalidad se antepone a las propias leyes agregativas y que será el fin de toda una década de investigación. El análisis de estas obras, así como la metodología utilizada y la organización del propio Taller son fundamentales para entender la evolución de estas propuestas que demostraron el genio y carácter de un joven Ricardo Bofill al frente del Taller de Arquitectura. / The Otterlo Congress of 1959 marked the beginning of the end of the Athens Charter. From then on, the Team 10 architects raised a new form of relationship between the building and the city. The traditional city, the "Kashba" and the medinas, were reinterpreted as options for future relationship considerations between habitat and environment at different scales. Thereby architecture, by virtue of the autonomy granted by its own laws, was able to establish a dialogue with the territory and with society. The will to change towards a new society and a new way of city-making introduced totally new architectural concepts. Aggregative systems were the most commonly used proposals in response to the issues raised. The building activity was seen as an intermediate relationship scale through the aggregation unit. Half a century later, a vast number of architects currently reinterpret many of these concepts. New technologies applied to architectural activity have generated a new reading of such systems. The incorporation of mathematical and aesthetic concepts such as architectural collage are fundamental for the understanding of the way in which studios such as OMA and especially Saana set out the response to the problems posed by today's society. The thesis delves into the manner in which all the ideas raised in the sixties- and which still remain as working methods- reached our country and how they embryonically developed proposals that stunned even beyond our borders. In the lberian Peninsula of the sixties there was some interest in modular systems. In the theoretical field, Rafael Leoz's proposals and publications are noteworthy. In the practical field, architects such as Bonet Castellana, Coderch,Sáez de Oiza y Corrales and Molezún showed the connection with the proposals that were developed in the neighboring countries. However, it was the Taller de Arquitectura [Architecture Workshop], which planned and executed a large number of clear examples working with aggregative systems and their development on the basis of a modular research. The Gaudí neighborhood in Reus would become the first attempt to search aggregative laws. The Muralla Roja [Red Wall] and the Xanadú building, began to explore the dwellings and to settle the module that would then be applied on the Castell de Sitges [Sitges Castle]. The culmination of aggregative system would be accomplished in the Ciudad en el Espacio [The City in Space] and in the Walden 7, where the richest and clearest solution among all the previous is reached. They were followed by the Petite Cathédrale, wherein the search for monumentality preempts aggregative laws themselves and that will be the end of a whole decade of research. The analysis of these works, as well as the methodology and the organization of the Taller itself are key to understand the evolution of proposals which proved the genius and character of a young Ricardo Bofill leading the Taller de Arquitectura.

La tesi considera les configuracions de profunditat i control d'accés com els paràmetres principals de la recerca acadèmica. L'àmbit de la investigació es defineix per una escala intermitja i alternant, associada a la complexitat dels projectes urbans: desde l'escala domèstica, a l'escala de barri fins a la dimensió i la complexitat de les zones de desenvolupament urbà. La tesi pronuncia un discurs teòric i conceptual sobre la profunditat, verificat amb la re-lectura de projectes històrics i contemporanis que utilitzen diversos models de proximitat i accessibilitat. La investigació acadèmica inclou referències sobre la proximitat, la permeabilitat, les fronteres territorials i l'estudi de les configuracions de profunditat, juntament amb les seves condicions espaials, socials, culturals i ambientals. Diverses configuracions de profunditat que determinen els moviments lineals i múltiples entre els àmbits públics i privats, i entre els espais amb ús individual o col.lectiu, van ser estudiats i comparats. La idea d'espai col·lectiu i els seus sistemes relacionats de distàncies relatives és el file rouge de la investigació. La present tesi redefineix i enmarca el concepte de profunditat; explicant, classificant i comparant diferents models d'accessibilitat i el seu significat social o cultural. Diferents formes de definir els límits, juntament amb els nous conceptes d'espai públic, són estudiats i relacionats amb el discurs sobre la proximitat, profunditat i accessibilitat. Utilitzant la re-lectura dels dos models teòrics i els projectes construïts, la tesi descriuen diferents maneres d'aplicació i suggereix les possibles directrius per als projectes urbans.La profunditat es relaciona amb els models d'organització de l'espai en constant evolució de territoris agregats, inclosos o superposats: la definició i control d'accés proporciona un control territorial. Els mecanismes territorials es basen en la creació de relacions asimètriques: el control territorial tendeix a establir relacions verticals que eviten l'accés en igualtat o indiferència entre els usuaris de l'espai a totes les escales. La lectura jeràrquica de la profunditat, així com la no-jeràrquica, suggereix l'existència de sistemes de configuració, amb la determinació de diversos paràmetres urbanístics i agents operatius simultanis. Les dues teories coincideixen en la importància de la profunditat i la permeabilitat de les configuracions espaials. Després de diversos casos d'estudi, es conclou que la profunditat no només depèn de la quantitat de creuaments de fronteres territorials, o de la quantitat d'espais col.lectius dins d'una seqüència, sinò en la configuració d'espais compartits dins d'un projecte: és el valor de la integració de l'espai compartit el que defineix la qualitat de la configuració de la profunditat. Augmentar la quantitat d'espais col.lectius no implica necessàriament augmentar el valor de la profunditat: depèn de la configuració de la proximitat i la permeabilitat del projecte a diferents nivells, juntament amb la naturalesa de les tàctiques aplicades en la codificació de l'espai.En general, podem detectar una disminució del nivell de complexitat en molts projectes urbans, amb una codificació territorial menys subtil, que permet poca interpretació per part dels usuaris. Els projectes urbans recents no presenten configuracions de profunditat de menor o major longitud, però moltes vegades han obtingut una configuració més simple amb una definició més explícita dels territoris. La majoria dels projectes urbans recents mostren menys estratègies multiple-choice i són més funcionals. En molts projectes, el valor integrat depèn cada vegada més d'elements tipus corredor i de transicions territorials pre-planificades, evitant escenaris de solapament.Els espais col·lectius no són sinònims d'espais entre zones privades i públiques però són superfícies horitzontals extensibles depenent del temps, sovint incloent propietats privades o públiques. Les configuracions de profunditat no es basen en la distinció públic/privat tradicional sinò que depenen de la quantitat, naturalesa i característiques estructurals de l'espai col.lectiu, juntament amb diversos mecanismes de separació.El concepte de configuracions de profunditat no defineix un discurs morfològic simple sobre les seqüències quantitatives lineals de límits creuats: el disseny o la lectura de la profunditat es col·loca dins d'una configuració més complexa de proximitat, permeabilitat, valors d'integració i delimitació de les fronteres en un nivell físic, visual i territorial. La forma i la intensitat de compartir l'espai és determinant per el valor de profunditat. / La tesis considera las configuraciones de profundidad y control de acceso como parámetros los principales de la investigación académica. El ámbito de la investigación se define por una escala intermedia y alternada, asociada a la complejidad de los proyectos urbanos: desde la escala doméstica, a la escala de barrio, hasta la dimensión y la complejidad de las zonas de desarrollo urbano. La tesis pronuncia un discurso teórico y conceptual sobre la profundidad, comprobado con la re-lectura de proyectos históricos y contemporáneos que utilizan varios modelos de proximidad y accesibilidad. La investigación académica incluye referencias acerca de la proximidad, la permeabilidad, los límites territoriales y el estudio de las configuraciones de profundidad, junto con sus condiciones sociales, culturales y ambientales. Varias configuraciones de profundidad que determinan los movimientos lineales y múltiples entre los ámbitos públicos y privados, y entre los espacios con un uso individual o colectivo, fueron estudiados y comparados. La idea de espacio colectivo y sus sistemas relacionados de distancias relativas es el file rouge de la investigación. La presente tesis re-define y encuadra el concepto de profundidad; explicando, clasificando y comparando los diferentes modelos de accesibilidad y su significado social o cultural. Diferentes formas de definir los límites, junto con los nuevos conceptos de espacio público, son estudiados y relacionados con el discurso sobre la proximidad, profundidad y accesibilidad. Basándose en varios modelos teóricos y los proyectos construidos, la tesis describe diferentes maneras de aplicación y sugiere unas posibles directrices para los proyectos urbanos.La profundidad se relaciona con los modelos de organización del espacio en constante evolución de territorios agregados, incluidos o superpuestos: la definición y control de acceso proporciona control territorial. Los mecanismos territoriales se basan en la creación de relaciones asimétricas: el control territorial tiende a establecer relaciones verticales que evitan la igualdad o indiferencia en el acceso entre los diferentes usuarios del espacio a todas las escalas. La lectura jerárquica de profundidad, así como la no-jerárquica, sugiere la existencia de sistemas de configuración, con la determinación de varios parámetros urbanos y agentes operativos simultáneos. Ambas teorías coinciden en la importancia de la profundidad y la permeabilidad de las configuraciones espaciales. Después de varios casos de estudio, se concluye que la profundidad no sólo depende de la cantidad de cruces de fronteras territoriales, o de la cantidad de espacios colectivos dentro de una secuencia, sino en la configuración misma de espacios compartidos dentro de un proyecto: el valor de la integración del espacio compartido define la calidad de la configuración de la profundidad. Aumentar la cantidad de espacios colectivos no implica necesariamente un aumento del valor de la profundidad: eso depende de la configuración de la proximidad y la permeabilidad del proyecto a diferentes niveles, junto con la naturaleza de las tácticas utilizadas en la codificación del espacio.En general, podemos detectar una disminución del nivel de complejidad en muchos proyectos urbanos, con una codificación territorial menos sutil, que permite una interpretación menos libre por parte de los usuarios. Los últimos proyectos urbanos no presentan configuraciones de profundidad de mayor o menor longitud, pero en muchas ocasiones han obtenido una configuración más simple, con una definición de los territorios más explícita. La mayoría de los proyectos urbanos recientes muestran menos estrategias de multiple-choice y son cada vez más funcionales. En muchos proyectos, el valor de integración depende cada vez más de elementos tipo corredor y transiciones territoriales pre-planificadas, evitando escenarios de solape.Los espacios colectivos no son sinónimos de los espacios entre ámbitos privados y públicos pero son superficies horizontales extensibles, dependiendo del tiempo, a menudo incluyendo las propiedades privadas o públicas. Las configuraciones de profundidad no se basan en la distinción público/privado tradicional sino que dependen de la cantidad, naturaleza y características estructurales del espacio colectivo, junto con varios mecanismos de separación.El concepto de configuraciones de profundidad no define un discurso morfológico simple, acerca de las secuencias cuantitativas y lineales de límites cruzados: el diseño o la lectura de la profundidad se coloca dentro de una configuración más compleja que contiene la proximidad, permeabilidad, valores de integración y delimitación de los límites en un nivel físico, visual y territorial. La forma y la intensidad de compartir el espacio es determinante para el valor de la profundidad. / The thesis considers depth configurations and access control the main parameters of academic research. The investigation domain is defined by an intermediate and alternating scale, associated with the complexity of urban projects: from the domestic scale, to the scale of the neighborhood till the dimension and complexity of urban development areas. The thesis pronounces a theoretical and conceptual discourse about depth, tested by re-reading historical and contemporary projects that used various models of proximity and accessibility. The academic investigation includes references about proximity, permeability, territorial boundaries and the study of depth configurations, together with its spatial, social, cultural and environmental conditions. Various depth configurations that determine linear and multiple movements between public and private realms, between spaces with individual or collective use, were studied and compared. The idea of collective space and its related systems of relative distances is the file rouge of investigation. The present dissertation redefines and frames the concept of depth and explains, classifies and compares different models of accessibility and their very social or cultural meaning. Different ways of defining boundaries, together with new concepts of public space are studied and linked with the discourse about proximity, depth and accessibility. Using re-reading of both theoretical models and built projects, the thesis describes different ways of application and suggests possible guidelines for urban design projects. Depth is related to models of space organization in ever-changing aggregated, included or overlapped territories: defining and controlling access provides territorial control. Territorial mechanisms are based on creating asymmetrical relationships: territorial control tends to establish vertical relationships that avoid equal or indifferent accessibility between different space users at all scales. Hierarchical as well as non-hierarchical reading of depth suggests the existence of configurational systems, with several determining urban parameters and simultaneously operating agents. Both theories coincide in the importance of depth and the permeability within spatial configurations. After various case studies, we conclude that depth does not only depend on the amount of territorial boundaries crossed, or on the amount of collective spaces within a sequence, but on the way of configuring shared spaces within a project: it is the integration value of the shared space that defines the quality of the depth configuration. Increasing the amount of collective spaces does not necessarily increase the value of depth: this depends on the configuration of proximity and permeability of the project at different levels, together with the nature of applied tactics of space codification. In general, we can detect a decreasing level of complexity in many urban projects, with less subtle territorial codification, almost not allowing the user's interpretation. Last century's urban projects do not present longer or shorter depth configurations but in many occasions obtained a much more simple configuration, compensated by explicitly defined territories. Most recent urban projects show less multiple-choice strategies and are more functionally based. In many projects, the integrated value depends increasingly on corridor elements and pre-planned territorial transitions, avoiding overlap scenarios. Collective spaces are no synonyms for areas forced between clearly private and public spaces: they are time-dependent stretchable horizontal interfaces, often including private or public properties. Collective spaces rather depend on the way of sharing space. Depth configurations are not based on the traditional private/public distinction but depend on the amount, the nature and the structural qualities of collective space, together with several spacing mechanisms. The concept of depth configurations does not define a simple morphological discourse about linear quantitative sequences of crossing boundaries: the designing or reading of depth is placed within a more complex configuration of proximity, permeability, integration values and delimiting boundaries on a physical, visual and territorial level. The way and intensity of sharing space is determining for depth value.