[ES] Existe una línea de progresión en el arte contemporáneo de propuestas que parten o abordan la nada o casi nada, que prefieren los apenas, los sutiles, el movimiento mínimo, la inacción o la desaparición. Esta tesis doctoral aborda esa tendencia en las últimas dos décadas en las artes que utilizan el cuerpo y la experiencia para tratar de entender aquello que mueve a sus creadores y creadoras y el lugar que ocupan en el sistema cultural actual. Para ello, el estudio sitúa los trabajos en el contexto en el que se desarrollan, identificando el movimiento, la productividad y la hipervisibilidad como tres de las características definitorias más destacadas de la contemporaneidad. Además, los conecta con la década de los sesenta y conceptos como el de desmaterialización, y los vincula con otra tradición, la del deseo de huida y de autoexclusión en el arte. Por medio de una investigación a través de la práctica artística que aúna proyectos personales, jornadas y exposiciones colectivas en los que se actúa como disparadora, o a través de la participación en proyectos de otros y otras artistas de referencia y grupos de investigación, la indagación ofrece un estudio agrupado alrededor de tres grandes conceptos o actos: el de desaparecer uno o una misma; el de hacer de la desaparición y la inacción el motor, medio u objetivo de la obra; y el de la repetición como forma de hacer de nuevo que las cosas sucedan, poniendo el cuerpo, reescribiendo lo acontecido y abriendo grietas en un futuro que huye de aquel esperable y pautado de antemano. El malestar, la crisis de la presencia o la anomalía como punto de partida, junto con la eficiencia de lo discreto y silencioso propios de ideas orientales o las prácticas que intentan interpelar, ser habitadas, afectar y dejarse afectar, recorren unas páginas de personajes en fuga. Más que ponerse a correr u optar por la confrontación, estos creadores y creadoras prefieren detenerse y retirarse como particular forma de rechazo, acto de habla o posible salida al modo hegemónico de ser y estar. / [CA] Existeix una línia de progressió en l'art contemporani de propostes que parteixen o aborden el no-res o quasi res, que prefereixen els a penes, els subtils, el moviment mínim, la inacció o la desaparició. Aquesta tesi doctoral aborda aqueixa tendència en les últimes dues dècades en les arts que utilitzen el cos i l'experiència per a tractar d'entendre allò que mou als seus creadors i creadores i el lloc que ocupen en el sistema cultural actual. Per a aconseguir aquesta fi, l'estudi situa els treballs en el context en el qual es desenvolupen, identificant el moviment, la productivitat i l'híper-visibilitat com tres de les característiques definitòries més destacades de la contemporaneïtat. A més, els connecta amb la dècada dels seixanta i conceptes com el de desmaterialització, i els vincula amb una altra tradició, la del desig de fugida i d'autoexclusió en l'art. Per mitjà d'una investigació a través de la pràctica artística que uneix projectes personals, jornades i exposicions col·lectives en les quals s'actua com disparador, o a través de la participació en projectes d'altres artistes de referència i grups d'investigació, la indagació ofereix un estudi agrupat al voltant de tres grans conceptes o actes: el de desaparéixer un o una mateixa; el de fer de la desaparició i la inacció el motor, mitjà o objectiu de l'obra; i el de la repetició com a manera de fer de nou que les coses succeïsquen, posant el cos, reescrivint l'esdevingut i obrint escletxes en un futur que fuig d'aquell esperable i pautat prèviament. El malestar, la crisi de la presència o l'anomalia com a punt de partida, juntament amb l'eficiència del discret i silenciós, propis d'idees orientals, o les pràctiques que intenten interpel·lar, ser habitades, afectar i deixar-se afectar, recorren unes pàgines de personatges en fuga. Més que posar-se a córrer o optar per la confrontació, aquests creadors i creadores prefereixen aturar-se i retirar-se com a particular forma de rebuig, acte de parla o possible eixida a la manera hegemònica de ser i estar. / [EN] There is a line of progression in contemporary art in which proposals begin or go through nothingness or almost nothing, preferring the few, the subtle, the minimal movement, the non-action, or the disappearance. This doctoral thesis deals with the art trend of the last two decades which uses the body and the experience to attempt to understand what moves its creators and the place this tendency and these artists occupy in the current cultural system. To this end, this study places works in their context, identifying movement, productivity, and hypervisibility as three of the most prominent defining features of contemporaneity. Furthermore, this dissertation connects these works to the sixties and concepts such as dematerialization as well as links them to another tradition related to the desire to escape and of self-exclusion in art. Through art practice-based research which combines personal projects, events, and group exhibitions, in which the researcher acts as a trigger, or through the participation in projects by reference artists and research groups, this inquiry offers a study gathered around three main concepts or acts: disappearing oneself; making disappearance and non-action the starter engine, the medium, or the objective of the work; and considering repetition as a way of making things happen again, using the body, rewriting what happened and opening gaps in a future which flees from what one expected and established in advance. The malaise, the crisis of the presence, or deviation are the starting points. Along with that, the effectiveness of the discreet and the silent, which are characteristic of oriental ideas, or the practices which try to challenge, to be inhabited, to move and to be moved run through pages with characters on the run. Rather than running from or opting for confrontation, these creators prefer to stop and withdraw themselves as a particular form of rejection, speech act, or a possible exit from the hegemonic way of being and to be. / Martí Prades, O. (2021). Acción mínima y pulsión de reducción en propuestas performativas contemporáneas: estudio práctico en tres actos [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/166440

[EN] There is no genuine creation without scarcity. Any creative outcome, like architecture itself or the architectural project, comes up as a reaction against a problem, a disturbance, an inbalance, therefore it is not trivial, and carries at its core, like nature itself, a short of rationality embodied in the shortage of means. It will be argued that architecture's poetic virtue, that is, the emergence of the architectural project, is in accepting as much scarcity as possible. / [ES] No hay creación genuina si no nace de la escasez. Todo acto creativo, como la arquitectura y el proyecto arquitectónico, surge como oposición o reacción frente a un problema, a una resistencia, a un desequilibrio, y por ello, no es gratuita y lleva en su génesis, como la propia naturaleza, una suerte de racionalidad implícita en la economía de medios. Se argumentará que la virtud de la arquitectura, siempre de la óptica de su poética, esto es, desde el proyecto arquitectónico, está precisamente en asumir la máxima escasez posible. / [CA] No hi ha creació genuïna si no naix de l'escassetat. Tot acte creatiu, com l'arquitectura i el projecte arquitectònic, sorgeix com a oposició o reacció enfront d'un problema, a una resistència, a un desequilibri, i per això, no és gratuïta i porta en la seva gènesi, com la pròpia naturalesa, una mena de racionalitat implícita en l'economia de mitjans. S'argumentarà que la virtut de l'arquitectura, sempre de l'òptica de la seva poètica, és a dir, des del projecte arquitectònic, està precisament en assumir la màxima escassetat possible. / Lillo Navarro, M. (2015). Sin Recursos: El paradigma de la escasez como principio creativo en el proyecto arquitectónico [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59226