[EN] The main topic of the present thesis is the improvement of fabrication processes simulation by means of the Level Set (LS) method. The LS is a mathematical approach used for evolving fronts according to a motion defined by certain laws. The main advantage of this method is that the front is embedded inside a higher dimensional function such that updating this function instead of directly the front itself enables a trivial handling of complex situations like the splitting or coalescing of multiple fronts. In particular, this document is focused on wet and dry etching processes, which are widely used in the micromachining process of Micro-Electro-Mechanical Systems (MEMS). A MEMS is a system formed by mechanical elements, sensors, actuators, and electronics. These devices have gained a lot of popularity in last decades and are employed in several industry fields such as automotive security, motion sensors, and smartphones. Wet etching process consists in removing selectively substrate material (e.g. silicon or quartz) with a liquid solution in order to form a certain structure. This is a complex process since the result of a particular experiment depends on many factors, such as crystallographic structure of the material, etchant solution or its temperature. Similarly, dry etching processes are used for removing substrate material, however, gaseous substances are employed in the etching stage. In both cases, the usage of a simulator capable of predicting accurately the result of a certain experiment would imply a significant reduction of design time and costs. There exist a few LS-based wet etching simulators but they have many limitations and they have never been validated with real experiments. On the other hand, atomistic models are currently considered the most advanced simulators. Nevertheless, atomistic simulators present some drawbacks like the requirement of a prior calibration process in order to use the experimental data. Additionally, a lot of effort must be invested to create an atomistic model for simulating the etching process of substrate materials with different atomistic structures. Furthermore, the final result is always formed by unconnected atoms, which makes difficult a proper visualization and understanding of complex structures, thus, usually an additional visualization technique must be employed. For its part, dry etching simulators usually employ an explicit representation technique to evolve the surface being etched according to etching models. This strategy can produce unrealistic results, specially in complex situations like the interaction of multiple surfaces. Despite some models that use implicit representation have been published, they have never been directly compared with real experiments and computational performance of the implementations have not been properly analysed. The commented limitations are addressed in the various chapters of the present thesis, producing the following contributions: - An efficient LS implementation in order to improve the visual representation of atomistic wet etching simulators. This implementation produces continuous surfaces from atomistic results. - Definition of a new LS-based model which can directly use experimental data of many etchant solutions (such as KOH, TMAH, NH4HF2, and IPA and Triton additives) to simulate wet etching processes of various substrate materials (e.g. silicon and quartz). - Validation of the developed wet etching simulator by comparing it to experimental and atomistic simulator results. - Implementation of a LS-based tool which evolves the surface being etched according to dry etching models in order to enable the simulation of complex processes. This implementation is also validated experimentally. - Acceleration of the developed wet and dry etching simulators by using Graphics Processing Units (GPUs). / [ES] El tema principal de la presente tesis consiste en mejorar la simulación de los procesos de fabricación utilizando el método Level Set (LS). El LS es una técnica matemática utilizada para la evolución de frentes según un movimiento definido por unas leyes. La principal ventaja de este método es que el frente está embebido dentro de una función definida en una dimensión superior. Actualizar dicha función en lugar del propio frente permite tratar de forma trivial situaciones complejas como la separación o la colisión de diversos frentes. En concreto, este documento se centra en los procesos de atacado húmedo y seco, los cuales son ampliamente utilizados en el proceso de fabricación de Sistemas Micro-Electro-Mecánicos (MEMS, de sus siglas en inglés). Un MEMS es un sistema formado por elementos mecánicos, sensores, actuadores y electrónica. Estos dispositivos hoy en día son utilizados en muchos campos de la industria como la seguridad automovilística, sensores de movimiento y teléfonos inteligentes. El proceso de atacado húmedo consiste en eliminar de forma selectiva el material del sustrato (por ejemplo, silicio o cuarzo) con una solución líquida con el fin de formar una estructura específica. Éste es un proceso complejo pues el resultado depende de muchos factores, tales como la estructura cristalográfica del material, la solución atacante o su temperatura. De forma similar, los procesos de atacado seco son utilizados para eliminar el material del sustrato, sin embargo, se utilizan sustancias gaseosas en la fase de atacado. En ambos casos, la utilización de un simulador capaz de predecir de forma precisa el resultado de un experimento concreto implicaría una reducción significativa del tiempo de diseño y de los costes. Existen unos pocos simuladores del proceso de atacado húmedo basados en el método LS, no obstante tienen muchas limitaciones y nunca han sido validados con experimentos reales. Por otro lado, los simuladores atomísticos son hoy en día considerados los simuladores más avanzados pero tienen algunos inconvenientes como la necesidad de un proceso de calibración previo para poder utilizar los datos experimentales. Además, debe invertirse mucho esfuerzo para crear un modelo atomístico para la simulación de materiales de sustrato con distintas estructuras atomísticas. Asimismo, el resultado final siempre está formado por átomos inconexos que dificultan una correcta visualización y un correcto entendimiento de aquellas estructuras complejas, por tanto, normalmente debe emplearse una técnica adicional para la visualización de dichos resultados. Por su parte, los simuladores del proceso de atacado seco normalmente utilizan técnicas de representación explícita para evolucionar, según los modelos de atacado, la superficie que está siendo atacada. Esta técnica puede producir resultados poco realistas, sobre todo en situaciones complejas como la interacción de múltiples superficies. A pesar de que unos pocos modelos son capaces de solventar estos problemas, nunca han sido comparados con experimentos reales ni el rendimiento computacional de las correspondientes implementaciones ha sido adecuadamente analizado. Las expuestas limitaciones son abordadas en la presente tesis y se han producido las siguientes contribuciones: - Implementación eficiente del método LS para mejorar la representación visual de los simuladores atomísticos del proceso de atacado húmedo. - Definición de un nuevo modelo basado en el LS que pueda usar directamente los datos experimentales de muchos atacantes para simular el proceso de atacado húmedo de diversos materiales de sustrato. - Validación del simulador comparándolo con resultados experimentales y con los de simuladores atomísticos. - Implementación de una herramienta basada en el método LS que evolucione la superficie que está siendo atacada según los modelos de atacado seco para habilitar la simulación de procesos comple / [CA] El tema principal de la present tesi consisteix en millorar la simulació de processos de fabricació mitjançant el mètode Level Set (LS). El LS és una tècnica matemàtica utilitzada per a l'evolució de fronts segons un moviment definit per unes lleis en concret. El principal avantatge d'aquest mètode és que el front està embegut dins d'una funció definida en una dimensió superior. D'aquesta forma, actualitzar la dita funció en lloc del propi front, permet tractar de forma trivial situacions complexes com la separació o la col·lisió de diversos fronts. En concret, aquest document es centra en els processos d'atacat humit i sec, els quals són àmpliament utilitzats en el procés de fabricació de Sistemes Micro-Electro-Mecànics (MEMS, de les sigles en anglès). Un MEMS és un sistema format per elements mecànics, sensors, actuadors i electrònica. Aquests dispositius han guanyat molta popularitat en les últimes dècades i són utilitzats en molts camps de la indústria, com la seguretat automobilística, sensors de moviment i telèfons intel·ligents. El procés d'atacat humit consisteix en eliminar de forma selectiva el material del substrat (per exemple, silici o quars) amb una solució líquida, amb la finalitat de formar una estructura específica. Aquest és un procés complex ja que el resultat de un determinat experiment depèn de molts factors, com l'estructura cristal·logràfica del material, la solució atacant o la seva temperatura. De manera similar, els processos d'atacat sec son utilitzats per a eliminar el material del substrat, no obstant, s'utilitzen substàncies gasoses en la fase d'atacat. En ambdós casos, la utilització d'un simulador capaç de predir de forma precisa el resultat d'un experiment en concret implicaria una reducció significativa del temps de disseny i dels costos. Existeixen uns pocs simuladors del procés d'atacat humit basats en el mètode LS, no obstant tenen moltes limitacions i mai han sigut validats amb experiments reals. Per la seva part, els simuladors atomístics tenen alguns inconvenients com la necessitat d'un procés de calibratge previ per a poder utilitzar les dades experimentals. A més, deu invertir-se molt d'esforç per crear un model atomístic per a la simulació de materials de substrat amb diferents estructures atomístiques. Així mateix, el resultat final sempre està format per àtoms inconnexos que dificulten una correcta visualització i un correcte enteniment d'aquelles estructures complexes, per tant, normalment deu emprar-se una tècnica addicional per a la visualització d'aquests resultats. D'altra banda, els simuladors del procés d'atacat sec normalment utilitzen tècniques de representació explícita per evolucionar, segons els models d'atacat, la superfície que està sent atacada. Aquesta tècnica pot introduir resultats poc realistes, sobretot en situacions complexes com per exemple la interacció de múltiples superfícies. A pesar que uns pocs models son capaços de resoldre aquests problemes, mai han sigut comparats amb experiments reals ni tampoc el rendiment computacional de les corresponents implementacions ha sigut adequadament analitzat. Les exposades limitacions son abordades en els diferents capítols de la present tesi i s'han produït les següents contribucions: - Implementació eficient del mètode LS per millorar la representació visual dels simuladors atomístics del procés d'atacat humit. - Definició d'un nou model basat en el mètode LS que puga utilitzar directament les dades experimentals de molts atacants per a simular el procés d'atacat humit de diversos materials de substrat. - Validació del simulador d'atacat humit desenvolupat comparant-lo amb resultats experimentals i amb els de simuladors atomístics. - Implementació d'una ferramenta basada en el mètode LS que evolucione la superfície que està sent atacada segons els models d'atacat sec per, d'aquesta forma, habilitar la simulació de processo / Montoliu Álvaro, C. (2015). Study, Modelling and Implementation of the Level Set Method Used in Micromachining Processes [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/58609

Tesis por compendio / [EN] Dry-cured ham is a product highly appreciated by consumers, nevertheless, there are a large number of manufacturing process-related parameters, as well as ham intrinsic factors, that compromise its final quality. One of the main problems in the quality of dry-cured ham is the appearance of textural defects, in particular, the development of pastiness. This defect is characterized by an excessive softness and loss of elastic behavior of the ham and when tasted, it provokes a feeling similar to the mouth-coating sensation produced by a flour-water paste during the mastication process. Pastiness also makes slicing difficult and promotes the adhesiveness between slices. Currently, the methods available to measure ham pastiness are time-consuming and destructive. For this reason, the seek of faster and non-destructive technologies capable of detecting pastiness is of great importance. In this sense, different technologies such as near infrared spectroscopy, X-rays or ultrasound, that have been previously tested for the nondestructive characterization of different meat products, could be of interest for the detection of ham pastiness. Different approaches, such as the use of high hydrostatic pressure (HHP) or the application of low-temperature long-time thermal treatments (LTLT) at the end of the ham manufacturing, have been previously addressed for the correction of pastiness in dry-cured ham. Notwithstanding, the high cost and the long time required for the HHP and LTLT treatments, respectively, highlights the need for moderate cost and faster alternatives. In this context, the main goals of this thesis were to determine the feasibility of using low intensity ultrasound to non-destructively detect the appearance of pastiness during ham manufacturing and to characterize the level of pastiness in the final product, as well as to explore the feasibility of mild ultrasonic assisted thermal treatments to correct this textural defect. To meet the goal of ham pastiness characterization and correction, a customized drycured ham manufacturing was designed and carried out in order to obtain hams with different levels of pastiness with no remarkable differences on the salt content. During ham manufacturing, the feasibility of using contact ultrasound to monitor the appearance of pastiness was addressed. The ultrasonic velocity was measured in the raw ham, at the end of the salting and post-salting stages, 3 times during the drying-maturation and once the manufacturing was finished. At the end of the manufacturing, the pastiness level (high, medium and no pasty) was also sensory evaluated by an expert panel. As the manufacturing progressed, a progressive increase in the ultrasonic velocity, from 1536 m/s in the raw ham to 1713 m/s in the final dry-cured ham, was found. Notwithstanding, the increase in the ultrasonic velocity was not related with the pastiness defect, probably because the ham texture changes linked to pastiness were masked by the great influence of the compositional changes (salt gain and moisture loss) on the ultrasonic velocity. Therefore, the ultrasonic velocity was not an effective parameter to detect the appearance of pastiness in hams during manufacturing, neither to classify them according to its pastiness level at the end of the manufacturing. Contact ultrasound was also used to monitor the compositional and textural changes taking place along the ham post-salting stage. For this purpose, another batch of hams was salted and post-salting times from 7 to 56 days were tested. During post-salting, the hams were weighted and the ultrasonic velocity was measured every 2 days. Each 7 post-salting days, the composition and the textural properties of a different ham were destructively analyzed. The ham weight loss during the post-salting stage was satisfactorily (r=0.95) described by the increase in the ultrasonic velocity. Moreover, the salt distribution and the moisture loss in the internal parts of the ham were satisfactorily related (r=0.93 and r=0.86, respectively) with the increase in the ultrasonic velocity. The variation in the ham hardness during post-salting was negligible and hence, the velocity increase was mainly attributed to the compositional changes, being barely affected by the changes in texture. The hams obtained after the customized manufacturing were sliced and the ultrasonic velocity and attenuation were measured on the Biceps femoris muscle with the aim of nondestructively finding out its pastiness level. Furthermore, in order to better analyze this textural defect, the composition, protein degradation, instrumental texture and microstructure of the hams were analyzed. Pasty samples presented the highest proteolysis index (38.7% compared to 33.1% for non-pasty hams), exhibited the more relevant structural degradation (merged myofibril structures and appearance of large gaps) and consequently, were the softest (5.4 N of hardness compared to 16.7 N for non-pasty hams) and presented the most intense viscous behavior (0.434 compared to 0.372 for non-pasty hams), although a high degree of experimental variability was found. The non-destructive assessment performed with ultrasound revealed that ultrasonic attenuation could be successfully applied for the grading of dry-cured ham slices according to its pastiness level. Thus, the greater the pastiness, the higher the ultrasonic attenuation, being the average attenuation coefficient for high, medium and no-pasty samples 48.2, 45.4 and 43.1 Np/m, respectively. Notwithstanding, the ultrasonic velocity was similar in all the ham samples, regardless its pastiness level. As observed in whole hams, the ultrasonic velocity was not a satisfactory parameter to detect pastiness in sliced ham, since the large influence of the composition on the ultrasonic velocity added to a similar salt and moisture content of the samples, regardless its pastiness level, led to a similar velocity for the different pastiness levels. Air-coupled ultrasonic techniques in both through-transmission and pulse-echo modes were developed for the characterization of dry-cured ham texture. The non-invasive nature of aircoupled ultrasound allows a contactless measurement, which makes easier its industrial implementation compared to conventional ultrasound techniques for high speed applications without material surface alteration and cross-contamination between food items. As for corrective actions of the texture defects in dry-cured ham, mild thermal treatments in two different heating media (water and air) were evaluated. Furthermore, the feasibility of intensifying these mild thermal treatments with the assistance of power ultrasound was considered. For that purpose, commercial vacuum-packed dry-cured ham slices were heated in a liquid medium, with and without ultrasonic assistance, at different temperatures (40, 45 and 50 ºC), measuring the temperature in the Biceps femoris and in the Semimembranosus muscles. Regarding the treatments in air, commercial vacuum-packed dry-cured ham cylinders were used. In the first set of experiments, ham was heated at a constant air velocity (2 m/s) until different temperatures (40, 45 and 50 ºC) were reached. While in the second set of experiments, ham was treated at constant air temperature (50 ºC) at different air velocities (1, 2, 3, 4 and 6 m/s). In both sets, the treatments were performed with and without power ultrasound application, measuring the temperature in the center of the cylinder. Thermal treatments were extended until a target temperature of 5 ºC lower than the medium (water-air) heating temperature was reached, thus, holding temperature stage did not exist and the treatments only considered the heating one. The heating kinetics of the ham treated in both water and air heating media were mathematically described by means of a heat conduction model. Once the heating finalized, the textural changes of ham (hardness and elastic behavior) were evaluated. The experiments showed that power ultrasound application sped up the heat transfer, significantly (p<0.05) shortening the heating time and increasing the apparent thermal diffusivity up to 51 and 37% for water and air heat treatments, respectively. For the thermal treatments using water, the increase in temperature during the heating brought about a lower ultrasonic intensification (the apparent thermal diffusivity was increased by 51% at 40 ºC compared to the 21% at 50 ºC). On the contrary, in experiments with air, the higher the temperature, the greater the ultrasonic enhancement (the apparent thermal diffusivity was increased by 5% at 40 ºC compared to the 38% at 50 ºC). The effect of the ultrasound application decreased as the air velocity increased, being minimal when the air velocity was the highest (the apparent thermal diffusivity was increased by 21% at 1 m/s compared to the 5% at 6 m/s). As regards the changes in the textural properties of ham after the mild thermal treatments at short times, an increase in hardness and elastic behavior was observed. Finally, the texture correction in dry-cured ham with different levels of pastiness was tackled. For this purpose, vacuum-packed dry-cured ham slices with high, medium and no pastiness were heated in a liquid medium at 40 and 50 ºC for a longer time (5 h, including heating and holding stages) than heating experiments, with and without the assistance of power ultrasound during the heating phase. The texture (hardness, elastic behavior and adhesiveness) and the microstructure of the ham was evaluated in both treated and control samples. After the mild thermal treatments, the texture of ham was improved since the hardness was increased (102%) and the viscous behavior diminished (11%). On average, the increase of hardness at 50 ºC was 159% higher than at 40 ºC, while the decrease of the viscous behavior was 13.5% larger at 50 ºC compared to 40 ºC. The ham adhesiveness was also enhanced independently of the treatment temperature, with a 55% reduction being observed. The application of power ultrasound during the heating phase did not involve any additional textural change. Likewise, after the thermal treatments, the microstructure of hams with pastiness notably changed, experiencing a severe shrinkage of the myofibrils, which contributed to explain the reported textural changes. In conclusion, pastiness is a relevant and highly complex textural defect in dry-cured ham. The use of contact ultrasound and the measurement of the ultrasonic attenuation could be considered a potential technology to non-destructively detect and characterize pastiness in sliced dry-cured ham. Future work should focus on extending this approach to identify pasty whole hams, considering for this purpose the use of air-coupled ultrasound. Moreover, the use of mild thermal treatments in liquid or gas media could be a feasible method to correct the defective texture of dry-cured hams and the application of power ultrasound during the heating phase could be a relevant means of speeding up the thermal treatments. / [ES] El jamón curado es un producto muy apreciado por los consumidores, sin embargo, existen numerosos parámetros relacionados con el procesado, así como factores intrínsecos del jamón, que comprometen su calidad final. Uno de los principales problemas de calidad del jamón curado es la aparición de defectos de textura, concretamente, el desarrollo de pastosidad. Este defecto se caracteriza por una textura excesivamente blanda y un comportamiento menos elástico del jamón. A nivel sensorial, provoca una sensación de recubrimiento en boca similar a la masticación de una pasta de harina y agua. La pastosidad también dificulta el loncheado y promueve la adhesividad entre lonchas. Actualmente, los métodos disponibles para caracterizar la pastosidad requieren mucho tiempo y son destructivos. Por esta razón, la búsqueda de tecnologías más rápidas y no destructivas capaces de detectar la pastosidad es de gran importancia. En este sentido, distintas tecnologías como espectroscopía de infrarrojo cercano, rayos-X o ultrasonidos, que han sido ensayadas previamente para la caracterización no destructiva de diferentes productos cárnicos, podrían ser de interés para la detección de pastosidad en jamón. Diferentes alternativas, como el uso de altas presiones hidrostáticas (HHP) o la aplicación de tratamientos térmicos de larga duración a baja temperatura (LTLT) al final del proceso de elaboración del jamón, han sido abordadas previamente para la corrección de pastosidad en jamón curado. Sin embargo, el elevado coste y el largo tiempo requerido para los tratamientos HHP y LTLT, respectivamente, pone de manifiesto la necesidad de encontrar alternativas con un coste moderado y más rápidas. En este contexto, los principales objetivos de esta tesis fueron determinar la viabilidad de la utilización de ultrasonidos de baja intensidad para detectar de manera no destructiva la aparición de pastosidad durante el proceso de elaboración de jamón curado y caracterizar el nivel de pastosidad en el producto final, así como explorar la viabilidad de tratamientos térmicos moderados asistidos por ultrasonidos de alta intensidad para corregir dicho defecto de textura. Para cumplir el objetivo de caracterizar y corregir el defecto de pastosidad en jamón, se diseñó y se llevó a cabo un proceso de elaboración para obtener jamones con distintos niveles de pastosidad sin diferencias considerables del contenido en sal. Durante el procesado, se abordó la viabilidad de utilizar ultrasonidos por contacto para monitorizar la aparición de la pastosidad. Así, la velocidad ultrasónica se midió en el jamón fresco, al final de las etapas de salado y postsalado, 3 veces durante el secado-maduración y una vez terminado el proceso de elaboración. Al final del procesado, también se evaluó el nivel de pastosidad (alto, medio y sin pastosidad) en el jamón loncheado por un panel experto. A medida que avanzó el proceso de elaboración, se observó un aumento progresivo de la velocidad ultrasónica, de 1536 m/s en jamón fresco hasta 1713 m/s en jamón curado. Sin embargo, el aumento en la velocidad ultrasónica no se relacionó con el defecto de pastosidad, probablemente porque los cambios de textura del jamón vinculados con la pastosidad fueron enmascarados por la gran influencia de los cambios composicionales (ganancia de sal y pérdida de humedad) en la velocidad ultrasónica. Así, la velocidad ultrasónica no fue un parámetro útil para detectar la aparición de pastosidad en jamón durante su procesado ni para clasificar los jamones según su nivel de pastosidad al final del procesado. Los ultrasonidos por contacto también se utilizaron para monitorizar los cambios composicionales y texturales que tienen lugar a lo largo de la etapa de postsalado del jamón. Para ello, se saló otro lote de jamones y se evaluaron distintos tiempos de postsalado, desde 7 hasta 56 días. Durante el postsalado, los jamones se pesaron y se midió su velocidad ultrasónica cada 2 días. Cada 7 días de postsalado, se analizó destructivamente la composición y las propiedades texturales de un jamón. La pérdida de peso de los jamones durante la etapa de postsalado fue descrita satisfactoriamente (r=0.95) por el aumento de la velocidad ultrasónica. Además, la distribución de sal y la pérdida de humedad en el interior del jamón se relacionaron de forma satisfactoria (r=0.93 y r=0.86, respectivamente) con el aumento de la velocidad ultrasónica. La variación en la dureza del jamón durante el postsalado fue no significativa y, por ello, el aumento de la velocidad ultrasónica se atribuyó principalmente a los cambios de composición, siendo apenas afectada por los cambios de textura. Los jamones obtenidos con distintos niveles de pastosidad después del proceso de elaboración, se cortaron y se midió la velocidad y la atenuación ultrasónica del músculo Biceps femoris con el objetivo de averiguar de forma no destructiva su nivel de pastosidad. Además, con el fin de analizar mejor este defecto de textura, se analizaron el índice de proteólisis, la microestructura, la textura instrumental y la composición de los jamones. Las muestras pastosas presentaron el índice de proteólisis más alto (38.7% comparado con el 33.1% de los jamones no pastosos), mostraron la degradación estructural más relevante (estructuras miofibrilares fusionadas y aparición de grandes huecos) y, en consecuencia, fueron las más blandas (5.4 N de dureza en comparación con los 16.7 N de los jamones no pastosos) y presentaron el comportamiento viscoso más intenso (0.434 comparado con el 0.372 de los jamones no pastosos), aunque se encontró una gran variabilidad experimental. La evaluación no destructiva llevada a cabo mediante ultrasonidos reveló que la atenuación ultrasónica se podría aplicar con éxito para la clasificación de las lonchas de jamón curado según su nivel de pastosidad. Así, cuanto mayor fue la pastosidad, mayor fue la atenuación ultrasónica, siendo el coeficiente de atenuación promedio de las muestras con alta, media y sin pastosidad de 48.2, 45.4 y 43.1 Np/m, respectivamente. Sin embargo, la velocidad ultrasónica fue muy similar en todas las muestras de jamón, independientemente de su nivel de pastosidad. Como se observó en los jamones enteros, la velocidad ultrasónica no fue un parámetro útil para cuantificar el defecto de pastosidad en jamón loncheado, ya que la gran influencia de la composición en la velocidad ultrasónica sumada al contenido similar de sal y humedad de las muestras, independientemente de su nivel de pastosidad, dio lugar a una velocidad similar en todos los niveles de pastosidad. Se desarrollaron dos técnicas de ultrasonidos acoplados por aire, tanto en modo transmisión-recepción como en pulso-eco, para caracterizar la textura de jamón curado. El carácter no invasivo de los ultrasonidos acoplados por aire permite llevar a cabo medidas sin contacto, facilitando su aplicación a nivel industrial en comparación con las técnicas ultrasónicas convencionales, ya que pueden realizarse medidas a mayor velocidad, sin alterar la superficie del material y evitando la contaminación cruzada entre alimentos. En cuanto a las medidas de corrección de defectos texturales en jamón curado, se evaluaron tratamientos térmicos moderados en dos medios de calentamiento diferentes (agua y aire). Además, se consideró la viabilidad de intensificar dichos tratamientos mediante la aplicación de ultrasonidos de alta intensidad (o de potencia). Para ello, se calentaron lonchas de jamón curado comercial envasadas al vacío en medio líquido, con y sin la aplicación de ultrasonidos, a diferentes temperaturas (40, 45 y 50 ºC), midiendo la temperatura en los músculos Biceps femoris y Semimembranosus. Respecto a los tratamientos en aire, se utilizaron cilindros de jamón curado comercial envasado al vacío. En el primer set de experimentos, el jamón se calentó a velocidad de aire constante (2 m/s) a diferentes temperaturas (40, 45 y 50 ºC); mientras que, en el segundo experimento, el jamón se calentó a temperatura de aire constante (50 ºC) a distintas velocidades (1, 2, 3, 4 y 6 m/s). En los dos sets, los tratamientos se llevaron a cabo con y sin la aplicación de ultrasonidos de potencia, midiendo la temperatura en el centro del cilindro. Los tratamientos térmicos se prolongaron hasta alcanzar la temperatura objetivo, definida como 5 ºC por debajo de la temperatura del medio de calentamiento (agua o aire). Así, no se llevó a cabo una fase de mantenimiento de la temperatura y sólo se consideró la fase de calentamiento de los tratamientos térmicos. Las cinéticas de calentamiento del jamón tratado tanto en agua como en aire se describieron matemáticamente considerando que la transferencia de calor estuvo únicamente controlada por conducción. Una vez finalizado el calentamiento, se evaluaron los cambios texturales del jamón (dureza y comportamiento elástico). Los experimentos mostraron que la aplicación de ultrasonidos de potencia aceleró la transferencia de calor, reduciendo significativamente (p<0.05) el tiempo de calentamiento y aumentando la difusividad térmica aparente hasta un 51 y 37% en los tratamientos térmicos en agua y aire, respectivamente. En el caso de los tratamientos térmicos en agua, el aumento de la temperatura durante el calentamiento provocó una intensificación ultrasónica menor (la difusividad térmica aparente aumentó un 51% a 40 ºC comparado con el 21% a 50 ºC). Por el contrario, en las experiencias en aire, cuanto mayor fue la temperatura, más efectiva fue la aplicación de los ultrasonidos (la difusividad térmica aparente incrementó un 5% a 40 ºC comparado con el 38% a 50 ºC). El efecto de la aplicación de los ultrasonidos disminuyó con el aumento de la velocidad del aire, siendo mínimo con la velocidad de aire más alta ensayada (la difusividad térmica aparente aumentó un 21% a 1 m/s comparado con el 5% a 6 m/s). En cuanto a los cambios de las propiedades texturales del jamón después de los tratamientos térmicos moderados limitados a la fase de calentamiento, se observó un aumento en su dureza y en su comportamiento elástico. Por último, se abordó la corrección de textura en jamón curado con distintos niveles de pastosidad. Para ello, se calentaron lonchas de jamón con alta, media y sin pastosidad envasadas al vacío en medio líquido a 40 y 50 ºC durante tiempos más largos (5 h, incluyendo las fases de calentamiento y mantenimiento) que en las experiencias sólo de calentamiento, con y sin la aplicación de ultrasonidos de potencia únicamente durante la fase de calentamiento. La textura (dureza, comportamiento elástico y adhesividad) y la microestructura del jamón se evaluaron tanto en las muestras tratadas como en las control. Después de los tratamientos térmicos moderados, la textura del jamón se vio mejorada puesto que su dureza aumentó (102%) y su comportamiento viscoso disminuyó (11%). En promedio, el aumento de la dureza a 50 ºC fue un 159% mayor que a 40 ºC, mientras que la disminución del comportamiento viscoso fue un 13.5% mayor a 50 ºC que a 40 ºC. La adhesividad del jamón también se vio disminuida, independientemente de la temperatura de tratamiento, observándose una reducción media del 55%. La aplicación de ultrasonidos de potencia durante la fase de calentamiento no implicó ningún cambio textural adicional. Asimismo, después de los tratamientos térmicos, la microestructura de los jamones con alta pastosidad cambió notablemente, experimentando una severa contracción de las miofibrillas, lo cual contribuyó a explicar los cambios de textura mencionados. En conclusión, la pastosidad es un defecto textural relevante y muy complejo en jamón curado. El uso de ultrasonidos por contacto y la medida de la atenuación ultrasónica podría considerarse a nivel industrial para detectar y caracterizar de forma no destructiva la pastosidad en lonchas de jamón curado. Futuros trabajos deberían estar orientados a la aplicación de esta tecnología para la identificación de jamones pastosos enteros, considerando para ello el uso de ultrasonidos acoplados por aire. Además, el uso de tratamientos térmicos moderados en medio líquido o gaseoso podría ser un método viable para corregir la textura defectuosa de jamones curados y la aplicación de ultrasonidos de potencia durante la fase de calentamiento podría considerarse para acelerar los tratamientos térmicos. / [CA] El pernil curat és un producte molt apreciat pels consumidors, no obstant això, existeixen nombrosos paràmetres relacionats amb el processament, així com factors intrínsecs del pernil, que comprometen la seua qualitat final. Un dels principals problemes de qualitat del pernil curat és l'aparició de defectes de textura, concretament, el desenvolupament de pastositat. Aquest defecte es caracteritza per una excessiva blanor i una pèrdua del comportament elàstic del pernil. A nivell sensorial, provoca una sensació de recobriment en boca similar a la masticació d'una pasta de farina i aigua. La pastositat també dificulta el tallat i promou l'adhesivitat entre rodanxes. Actualment, els mètodes disponibles per a mesurar la pastositat requereixen molt de temps i són destructius. Per aquesta raó, la cerca de tecnologies més ràpides i no destructives capaces de detectar la pastositat és de gran importància. En aquest sentit, diferents tecnologies com espectroscòpia d'infraroig pròxim, raigs-X o ultrasons, que han sigut assajades prèviament per a la caracterització no destructiva de diferents productes carnis, podrien ser d'interés per a la detecció de pastositat en pernil. Diferents alternatives, com l'ús d'altes pressions hidroestàtiques (HHP) o l'aplicació de tractaments tèrmics de llarga duració a baixa temperatura (LTLT) al final del procés d'elaboració del pernil, han sigut abordades prèviament per a la correcció de pastositat en pernil curat. No obstant això, l'elevat cost i el llarg temps requerit per als tractaments HHP i LTLT, respectivament, posa de manifest la necessitat de trobar alternatives amb un cost moderat i més ràpides. En aquest context, els principals objectius d'aquesta tesi van ser determinar la viabilitat de la utilització dels ultrasons de baixa intensità per a detectar de manera no destructiva l'aparició de pastositat durant el procés d’elaboració de pernil curat i caracteritzar el nivell de pastositat en el producte final, així com explorar la viabilitat de tractaments tèrmics moderats assistits per ultrasons d’alta intensitat per a corregir aquest defecte de textura. Per a complir l'objectiu de caracteritzar i corregir el defecte de pastositat en pernil, es va dissenyar i es va dur a terme un procés d'elaboració configurat per a obtindre pernils amb diferents nivells de pastositat sense diferències considerables del contingut en sal. Durant el processament, es va abordar la viabilitat d'utilitzar ultrasons per contacte per a monitorar l'aparició de pastositat. La velocitat ultrasònica es va mesurar en el pernil fresc, al final de les etapes de salat i postsalat, 3 vegades durant l'assecat-maduració i una vegada acabat el procés d'elaboració. Al final del processament, el nivell de pastositat (alta, mitjana i sense pastositat) també es va avaluar per un panell expert. A mesura que va avançar el procés d'elaboració, es va trobar un augment progressiu de la velocitat ultrasònica, anant des de 1536 m/s en pernil fresc fins a 1713 m/s en pernil curat. No obstant això, l'augment en la velocitat ultrasònica no es va relacionar amb el defecte de pastositat, probablement perquè els canvis de textura del pernil vinculats amb la pastositat van ser emmascarats per la gran influència dels canvis composicionals (guany de sal i pèrdua d'humitat) en la velocitat ultrasònica. Així, la velocitat ultrasònica no va ser un paràmetre efectiu per a detectar l'aparició de pastositat en pernil durant el seu processament ni per a classificar els pernils segons el seu nivell de pastositat al final del processament. Els ultrasons per contacte també es van utilitzar per a monitorar els canvis composicionals i texturals que tenen lloc al llarg de l'etapa de postsalat del pernil. Per a això, es va salar un altre lot de pernils i es van avaluar diferents temps de postsalat, des de 7 fins a 56 dies. Durant el postsalat, els pernils es van pesar i es va mesurar la seua velocitat ultrasònica cada 2 dies. Cada 7 dies de postsalat, es van analitzar destructivament la composició i les propietats texturals d'un pernil diferent. La pèrdua de pes dels pernils durant l'etapa de postsalat va ser descrita satisfactòriament (r=0.95) per l'augment de la velocitat ultrasònica. A més, la distribució de sal i la pèrdua d'humitat a l'interior del pernil es van relacionar de manera satisfactòria (r=0.93 i r=0.86, respectivament) amb l'augment de la velocitat ultrasònica. La variació en la duresa del pernil durant el postsalat va ser mínima i, per això, l'augment de la velocitat ultrasònica es va atribuir principalment als canvis de composició, sent a penes afectada pels canvis de textura. Els pernils obtinguts després del procés d'elaboració configurat per a obtindre pernils amb diferents nivells de pastositat, es van tallar i es va mesurar la velocitat i l'atenuació ultrasònica del múscul Biceps femoris amb l'objectiu d'esbrinar de forma no destructiva el seu nivell de pastositat. A més, amb la finalitat d'analitzar millor aquest defecte de textura, es van analitzar la composició, la degradació proteica, la textura instrumental i la microestructura dels pernils. Les mostres pastoses van presentar l'índex de proteòlisis més alt (38.7% comparat amb el 33.1% dels pernils no pastosos), van mostrar la degradació estructural més rellevant (estructures miofibrilars fusionades i aparició de grans buits) i, en conseqüència, van ser les més blanes (5.4 N de duresa en comparació amb els 16.7 N dels pernils no pastosos) i van presentar el comportament viscós més intens (0.434 comparat amb el 0.372 dels pernils no pastosos), encara que es va trobar una gran variabilitat experimental. L'avaluació no destructiva duta a terme mitjançant ultrasons va revelar que l'atenuació ultrasònica es podria aplicar amb èxit per a la classificació de les rodanxes de pernil curat segons el seu nivell de pastositat. Així, com més gran va ser la pastositat, major va ser l'atenuació ultrasònica, sent el coeficient d'atenuació mitjà de les mostres amb alta, mitjana i sense pastositat 48.2, 45.4 i 43.1 Np/m, respectivament. No obstant això, la velocitat ultrasònica va ser molt similar en totes les mostres de pernil, independentment del seu nivell de pastositat. Com es va observar en els pernils sencers, la velocitat ultrasònica no va ser un paràmetre satisfactori per a detectar el defecte de pastositat en pernil tallat a rodanxes, ja que la gran influència de la composició en la velocitat ultrasònica sumada al contingut similar de sal i humitat de les mostres, independentment del seu nivell de pastositat, va donar lloc a una velocitat similar en tots els nivells de pastositat. Es van desenvolupar dues tècniques d'ultrasons acoblats per aire, tant en manera transmissió-recepció com en pols-eco, per a caracteritzar la textura de pernil curat. El caràcter no invasiu dels ultrasons acoblats per aire permet dur a terme mesures sense contacte, facilitant la seua aplicació a nivell industrial en comparació amb les tècniques ultrasòniques convencionals, ja que poden realitzar-se mesures a major velocitat, sense alterar la superfície del material i evitant la contaminació creuada entre aliments. Quant a les mesures de correcció de defectes texturals en pernil curat, es van avaluar tractaments tèrmics moderats en dos medis de calfament diferents (aigua i aire). A més, es va considerar la viabilitat d'intensificar aquests tractaments mitjançant l'aplicació d'ultrasons de potència. Per a això, es van calfar rodanxes de pernil curat comercial envasades al buit en medi líquid, amb i sense l'aplicació d'ultrasons, a diferents temperatures (40, 45 i 50 °C), mesurant la temperatura en els músculs Biceps femoris i Semimembranosus. Respecte als tractaments en aire, es van utilitzar cilindres de pernil curat comercial envasat al buit. En el primer set d'experiments, el pernil es va calfar a velocitat d'aire constant (2 m/s) fins que es van aconseguir diferents temperatures (40, 45 i 50 °C). Mentre que, en el segon, el pernil es va calfar a temperatura d'aire constant (50 °C) a diferents velocitats (1, 2, 3, 4 i 6 m/s). En els dos sets, els tractaments es van dur a terme amb i sense l'aplicació d'ultrasons de potència, mesurant la temperatura en el centre del cilindre. Els tractaments tèrmics es van prolongar fins a aconseguir la temperatura objectiu, definida 5 °C per davall de la temperatura del medi de calfament (aigua o aire); així, no es va dur a terme una fase de manteniment de la temperatura i només es va considerar la fase de calfament dels tractaments tèrmics. Les cinètiques de calfament del pernil tractat tant en aigua com en aire es van descriure matemàticament mitjançant un model de conducció de calor. Una vegada finalitzat el calfament, es van avaluar els canvis texturals del pernil (duresa i comportament elàstic). Els experiments van mostrar que l'aplicació d'ultrasons de potència va accelerar la transferència de calor, reduint significativament (p<0.05) el temps de calfament i augmentant la difusivitat tèrmica aparent fins a un 51 i 37% en els tractaments tèrmics en aigua i aire, respectivament. En el cas dels tractaments tèrmics en aigua, l'augment de la temperatura durant el calfament va provocar una intensificació ultrasònica menor (la difusivitat tèrmica aparent va augmentar un 51% a 40 °C comparat amb el 21% a 50 °C). Per contra, en les experiències en aire, com més alta va ser la temperatura, més efectiva va ser l'aplicació dels ultrasons (la difusivitat tèrmica aparent va incrementar un 5% a 40 °C comparat amb el 38% a 50 °C). L'efecte de l'aplicació dels ultrasons va disminuir amb l'augment de la velocitat de l'aire, sent mínim amb la velocitat d'aire més alta assajada (la difusivitat tèrmica aparent va augmentar un 21% a 1 m/s comparat amb el 5% a 6 m/s). Quant als canvis de les propietats texturals del pernil després dels tractaments tèrmics moderats a temps curts, es va observar un augment en la seua duresa i en el seu comportament elàstic. Finalment, es va abordar la correcció de textura en pernil curat amb diferents nivells de pastositat. Per a això, es van calfar rodanxes de pernil amb alta, mitjana i sense pastositat envasades al buit en medi líquid a 40 i 50 °C durant temps més llargs (5 h, incloent les fases de calfament i manteniment) que en les experiències només de calfament, amb i sense l'aplicació d'ultrasons de potència durant la fase de calfament. La textura (duresa, comportament elàstic i adhesivitat) i la microestructura del pernil es van avaluar tant en les mostres tractades com en les control. Després dels tractaments tèrmics moderats, la textura del pernil es va veure millorada perquè la seua duresa va augmentar (102%) i el seu comportament viscós va disminuir (11%). En mitjana, l'augment de la duresa a 50 °C va ser un 159% major que a 40 °C, mentre que la disminució del comportament viscós va ser un 13.5% major a 50 °C que a 40 °C. L'adhesivitat del pernil també es va veure disminuïda, independentment de la temperatura de tractament, observant-se una reducció del 55%. L'aplicació d'ultrasons de potència durant la fase de calfament no va implicar cap canvi textural addicional. Així mateix, després dels tractaments tèrmics, la microestructura dels pernils amb alta pastositat va canviar notablement, experimentant una severa contracció de les miofibrilles, el que va contribuir a explicar els canvis de textura esmentats. En conclusió, la pastositat és un defecte de textura rellevant i molt complex en pernil curat. L'ús d'ultrasons per contacte i la mesura de l'atenuació ultrasònica podria considerar-se una tecnologia potencial per a detectar i caracteritzar de forma no destructiva la pastositat en rodanxes de pernil curat. Futurs treballs haurien d'estar orientats a l'aplicació d'aquesta tecnologia per a la identificació de pernils pastosos sencers, considerant per a això l'ús d'ultrasons acoblats per aire. A més, l'ús de tractaments tèrmics moderats en medi líquid o gasós podria ser un mètode viable per a corregir la textura defectuosa de pernils curats i l'aplicació d'ultrasons de potència durant la fase de calfament podria ser una forma rellevant d'accelerar els tractaments tèrmics. / Gracias a la Universitat Politècnica de València por concederme la beca para realizar mis estudios de doctorado, así como a los proyectos de investigación en los que he participado (RTA2013-00030-C03-02 y RTA2017-00024-C04-03) / Contreras Ruiz, M. (2020). Use of ultrasound for the characterization and correction of textural defects in dry-cured ham [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/153142 / Compendio

京都大学 / 0048 / 新制・課程博士 / 博士(農学) / 甲第21971号 / 農博第2361号 / 新制||農||1071(附属図書館) / 学位論文||R1||N5222(農学部図書室) / 京都大学大学院農学研究科森林科学専攻 / (主査)教授 大澤 晃, 教授 髙部 圭司, 教授 小杉 緑子 / 学位規則第4条第1項該当 / Doctor of Agricultural Science / Kyoto University / DFAM

No / Purpose The relative lung bioavailability of salbutamol sulfate particles produced using supercritical fluids (SEDS¿) and delivered by dry powder inhaler (DPI) was compared with the performance of a conventional micronized drug DPI using the same device design (Clickhaler¿, Innovata Biomed). Materials and Methods Twelve healthy volunteers and 11 mild asthmatic patients completed separate four-way randomised cross-over studies, assessing the relative bioavailability of salbutamol sulfate (urinary excretion method), formulated as SEDS¿ particles (three batches) and micronized particles (Asmasal¿ inhaler, UCB Pharma Ltd). Post-treatment improvements in patient lung function were assessed by measuring FEV1. Physicochemical evaluation of the three SEDS¿ batches revealed inter-batch differences in particle size and shape. Results There was no significant difference in the relative lung bioavailability of salbutamol and its bronchodilator response between the best performing SEDS¿ formulation and the Asmasal¿ inhaler in volunteers and patients, respectively. SEDS¿ salbutamol sulfate showing wafer like morphology gave greater fine particle dose, relative lung bioavailability and enhanced bronchodilation compared to other SEDS¿ batches containing elongated particles. Conclusions Active Pharmaceutical Ingredient (API) manufactured using supercritical fluids and delivered by DPI can provide similar lung bioavailability and clinical effect to the conventional micronized commercial product. Product performance is however notably influenced by inter-batch differences in particle characteristics.

Yes / The thermodynamic stability of caffeine (CA) cocrystals with dicarboxylic acids (DAs) as coformers was investigated in the presence of a range of structurally related dicarboxylic acids (SRDs). Two experimental conditions (slurry and dry-grinding) were studied for mixing the cocrystal and the SRD additive. The additives oxalic, malonic and glutaric acid led to the replacement of the acid coformer for certain cocrystals. Interestingly, a change in stoichiometry was observed for the CA:maleic acid system. A stability order among the cocrystals was established depending on their tendency to replace the coformer. To understand the factors controlling the relative stabilities, lattice energies were calculated using dispersion corrected Density Functional Theory (DFT). Gibbs free energy changes were calculated from experimental solubilities. The observed stability order corroborated well with lattice energy and Gibbs free energy computations.

No / Previously, dose emission below 30 L min(-1) through DPI has not been routinely determined. However, during routine use some patients do not achieve 30 L min(-1) inhalation flows. Hence, the aim of the present study was to determine dose emission characteristics for low inhalation flows from terbutaline sulphate Turbuhaler. Total emitted dose (TED), fine particle dose (FPD) and mass median aerodynamic diameter (MMAD) of terbutaline sulphate Turbuhaler were determined using inhalation flows of 10-60 L min(-1) and inhaled volume of 4 L. TED and FPD increase significantly with the increase of inhalation flows (p <0.05). Flows had more pronounced effect on FPD than TED, thus, faster inhalation increases respirable amount more than it increases emitted dose. MMAD increases with decrease of inhalation flow until flow of 20L min(-1) then it decreases. In vitro flow dependent dose emission has been demonstrated previously for Turbuhaler for flow rates above 30 L min(-1) but is more pronounced below this flow. Minimal FPD below 30 L min(-1) suggests that during routine use at this flow rate most of emitted dose will impact in mouth. Flow dependent dose emission results suggest that Pharmacopoeias should consider the use variety of inhalation flows rather than one that is equivalent to pressure drop of 4 KPa.

Yes / Experimental study of five full scale masonry wall panels subjected to prescibed pre-compressive vertical loading and increasing in-plane lateral loading is discussed. All five walls were constructed using interlocking mortarless load bearing hollow concrete blocks. The behaviour of wall in term of deflections along the wall height, shear strength, mortarless joint behaviour and local and overall failures under increasing in-plane lateral loading and pre-compressive vertical loading are reported and analysed. Simple strut-and-tie models are also developed to estimate the ultimate in-plane lateral capacity of the panel walls tested. The results indicate that, as the pre-compressive load increases, the in-plane lateral load capacity of walls increases. All walls tested failed due to diagonal shear and/or moderate toe crushing depending on the level of the pre-compressive load. The proposed strut-and-tie models were able to give reasonable predictions of the walls tested.

<p dir="ltr">This research thesis focuses on natural postmortem strategies for improving fresh meat quality. More specifically, it focuses on fresh meat tumbling application in beef and dry-aging methods in bison.</p>

<p dir="ltr">The origins and deposition of nitrate in dust traps in Mojave Desert are examined in this thesis. Two main hypotheses are tested: (1) most of the dust in the traps comes from local soil, implying that the nitrate content is primarily derived from the soil; and (2) wet deposition is the primary source of nitrate found in the environments, implying that precipitation processes play an important role in nitrate accumulation. To test these hypotheses, we collected data from 11 dust trap from locations in of the US Geological Survey's long-term investigation of dust composition and influx rates. Dust and soil samples were analyzed for ions to determine their origins and the contributions of local vs distant sources. Our findings show that the fraction of soil-derived nitrate (<i>f</i>_soilNO₃^-) is consistently low at all traps, hardly reaching 0.03, whereas the atmospheric nitrate percentage (<i>f</i>_atmNO₃^-) is usually close to or equal to 1. This shows that atmospheric sources play a substantial role in the nitrate levels detected in dust traps. Nitrate contributions are also significantly influenced by sedimentary and geological settings, such as the distinctions between alluvium and playa regions. Playas, which are composed of silt and clay, may have higher nitrate concentrations than alluvial plains, indicating that external dust inputs are significant. The second hypothesis's results show that nitrate deposition in the study area is primarily from dry sources, with dry deposition values ranging from 0.68 to 10.84 NO₃⁻/kg/ha/yr, averaging 4.12 NO₃⁻/kg/ha/yr, and wet deposition values averaging 1.09 NO₃⁻/kg/ha/yr. This observation challenges the hypothesis that wet deposition is the primary source of nitrate. The dominance of dry deposition is further supported by low amounts of precipitation and a weak correlation between precipitation and dust deposition. This study concludes that although local soil has a role in nitrate levels in dust traps in the study site, it is not the primary source, external sources and dry deposition account for the majority of nitrate in the dustpan</p>

Syfte: Syftet med studien var att jämföra två metoder vid undersökning av tårfilmsanalys; tårflödesbeteende-metoden och fluorescein break-up mönster och om deras mätresultat överensstämmer med varandra. Detta för att diskutera om någon av metoderna kunde vara ett bättre alternativ att adaptera ute i praktiken för vårdgivare inom ögonvården. Metod: Initialt fick deltagarna besvara en OSDI-enkät (ocular surface disease index), därefter gjordes resterande mätningar i biomikroskopet. I biomikroskopet utfördes initialt dem icke-invasiva mätningarna som tillhörde tårflödesbeteende-metoden (mätning av TMH (tårmeniskhöjd), debrishastighet efter blinkning och mätning av lipidlagrets interferensmönster) även NiBUT (non-invasive tear break-up time) utfördes. Efter dem icke-invasiva mätningarna tillsattes fluorescein i inferiora temporala fornix och dem invasiva testerna; TBUT (tear break-up time) och FBUP (fluorescein break-up mönster) utfördes tre gånger. Alla mätningar dokumenterades med video. Tre oberoende bedömningar utfördes. Studien undersökte om resultatet av tårflödesbeteendet och FBUP hade ett samband och vilken utav metoderna som fick en högre intravaliditet utefter dem bedömningar som utfördes. Resultat: Totalt deltog 26 deltagare varav 4 exkluderades. Deltagarna var mellan 19–57 år gamla med en genomsnittsålder på 35 år och en standardavvikelse på ±12,3 år. Samtliga presenterade med en OSDI ≥13, alternativt hade en visuellt frekvent blinkfrekvens. Det återfanns ett samband mellan tårflödesbeteende-metoden och FBUP i studien, dock ingen av klinisk signifikans ((bedömare 1, Cramer’s V= 0,46 p=0,06) (bedömare 2, Cramer’s V=0,33 p=0,32) (bedömare 3, Cramer’s V=0,33 p=0,34)). Tårflödesbeteende-metoden (Fleiss kappa =0,29, p=0,40) och FBUP (Fleiss kappa =0,25, p=0,40) uppvisade båda på en mindre god intra-validitet Slutsats: Det finns ett samband mellan tårflödesbeteende-metoden och FBUP men ingen statistisk signifikans. Intravaliditeten är marginellt högre vid tårflödesbeteende-metoden än vid FBUP i studien. / Aim: The aim of this study was to compare two methods used during tear-film analysis; tear-flow behaviour, and fluorescein break-up pattern and if their measured results are in an agreement. This in order to discuss which one of the methods would be more suitable to apply in clinical practice for healthcare workers in the field of optometry.  Method: Initially the participants filled out an OSDI questionnaire (ocular surface disease index), thereafter measurements were done in the biomicroscope. Initially the non-invasive measurements such as the tear-flow behaviour method (measurements of TMH (tear meniscus height), speed of debris movement across the tear film after blinking and measurements of the lipid layer interference) and NiBUT (non-invasive break-up time) were measured. Afterwards fluorescein was applied in the inferior temporal fornix and the invasive measurements; TBUT (tear break-up time) and FBUP (fluorescein break-up pattern) were measured three times. All measurements done in the biomicroscope were documented with video and three independent assessments were done. This study looked at the results from the tear-flow behaviour and FBUP and if they agreed with one another. It also looked into which one of the methods presented a higher intra-validity in regard to the assessments made. Results: The study had a total of 26 participants, of which 4 were excluded. The participants were between the ages of 19-57 years old with an average age of 35 years with a standard deviation of ±12,3 years. The participants presented with an OSDI of ≥13, with exceptions made if a participant visually had a high blink frequency. A correspondence between the tear-flow behaviour method and  FBUP could be observed, however none of statistical significance ((assessor 1, Cramer’s V= 0,46 p=0,06) (assessor 2, Cramer’s V=0,33 p=0,32) (assessor 3, Cramer’s V=0,33 p=0,34)). The intra-validity of the tear-flow behaviour method (Fleiss kappa =0,29, p=0,40) and FBUP (Fleiss kappa =0,25, p=0,40) were both categorized as weak intra-validity.  Conclusion: There is a correspondence between the tear-flow method and FBUP, without statistical significance. The intra-validity was marginally higher within the tear-flow method compared to FBUP in the study.