A Lesão Medular (LM) afeta a funcionalidade do indivíduo e pode reduzir drasticamente a independência. A restauração da mobilidade e do andar, é uma das principais metas das intervenções na população com LM, e nesse contexto o treinamento locomotor (TLSP) é uma intervenção utilizada com objetivo de fornecer estímulos sensoriais específicos ao sistema nervoso danificado para estimular as redes e circuitos preservados da medula. A velocidade é uma aferência sensorial importante durante o TLSP em esteira. Objetivo: investigar o efeito da variação de velocidade sobre as respostas motoras de indivíduos com lesões medulares durante TLSP em esteira. Método: 20 sujeitos sem LM denominado de grupo controle (GC) e 13 com LM completa (GLM) foram submetidos ao protocolo TLSP em esteira nas velocidades 2, 3 e 4 km/h. Foi realizada uma análise de EMG para avaliar atividade muscular de vasto lateral (VL), bíceps femural (BF), tibial anterior (TA) e gastrocnêmio lateral (GL) ao longo do ciclo do passo. Resultados: O GC apresentou maior atividade muscular distal TA e GL quando comparado ao GLM com maior atividade proximal VL e BF durante todas as fases da marcha. A velocidade que apresentou maior atividade muscular foi a intermediária (3km/h), quando comparado as velocidades 2Km/h e 4km/h. O aumento da velocidade resultou em maior influência nos músculos distais. Conclusão: a velocidade pode influenciar nas respostas motoras locomotoras de indivíduos com LM. O aumento da velocidade teve um papel importante no aumento da atividade muscular, contudo a atividade muscular foi maior na velocidade intermediária (3km/h) / Spinal Cord Injury (SCI) affects the individual\'s functionality and can gradually reduce independence. The restoration of mobility and walking, is one of the main goals of the interventions in SCI population. In this context body weight support treadmill training (BWSTT) is an intervention used to provide specific sensory stimuli to the damaged nervous system to stimulate the networks and circuits preserved in the spinal cord. Velocity is an important sensory afferment during the BWSTT. Objective: to investigate the effect of speed variation on motor responses of use with spinal cord injuries BWSTTl. Method: 20 healthy subjects composed the control group (CG) and 13 with complete SCI (SCIG) were submitted to BWSTT at speeds 2, 3 and 4 km/h. An EMG analysis was performed to evaluate the muscle activity of lateral vastus (LV), biceps femorales (BF), tibial anterior (TA) and gastrocnemius lateral (GL) throughout the cycle of the step. Results: The CG had greater distal muscle activity TA and GL when compared to GLM with greater proximal activity, VL and BF, during all gait phases. The velocity that presented greater muscular activity was the intermediate (3km/h), when compared as speeds 2Km/h and 4km/h. Increased speed resulted in greater influence on the distal muscles. Conclusion: the velocity can influence motor responses. Increased speed had an important role in increasing muscle activity, however, muscle activity was greater at intermediate velocity (3km / h)

A Lesão Medular (LM) afeta a funcionalidade do indivíduo e pode reduzir drasticamente a independência. A restauração da mobilidade e do andar, é uma das principais metas das intervenções na população com LM, e nesse contexto o treinamento locomotor (TLSP) é uma intervenção utilizada com objetivo de fornecer estímulos sensoriais específicos ao sistema nervoso danificado para estimular as redes e circuitos preservados da medula. A velocidade é uma aferência sensorial importante durante o TLSP em esteira. Objetivo: investigar o efeito da variação de velocidade sobre as respostas motoras de indivíduos com lesões medulares durante TLSP em esteira. Método: 20 sujeitos sem LM denominado de grupo controle (GC) e 13 com LM completa (GLM) foram submetidos ao protocolo TLSP em esteira nas velocidades 2, 3 e 4 km/h. Foi realizada uma análise de EMG para avaliar atividade muscular de vasto lateral (VL), bíceps femural (BF), tibial anterior (TA) e gastrocnêmio lateral (GL) ao longo do ciclo do passo. Resultados: O GC apresentou maior atividade muscular distal TA e GL quando comparado ao GLM com maior atividade proximal VL e BF durante todas as fases da marcha. A velocidade que apresentou maior atividade muscular foi a intermediária (3km/h), quando comparado as velocidades 2Km/h e 4km/h. O aumento da velocidade resultou em maior influência nos músculos distais. Conclusão: a velocidade pode influenciar nas respostas motoras locomotoras de indivíduos com LM. O aumento da velocidade teve um papel importante no aumento da atividade muscular, contudo a atividade muscular foi maior na velocidade intermediária (3km/h) / Spinal Cord Injury (SCI) affects the individual\'s functionality and can gradually reduce independence. The restoration of mobility and walking, is one of the main goals of the interventions in SCI population. In this context body weight support treadmill training (BWSTT) is an intervention used to provide specific sensory stimuli to the damaged nervous system to stimulate the networks and circuits preserved in the spinal cord. Velocity is an important sensory afferment during the BWSTT. Objective: to investigate the effect of speed variation on motor responses of use with spinal cord injuries BWSTTl. Method: 20 healthy subjects composed the control group (CG) and 13 with complete SCI (SCIG) were submitted to BWSTT at speeds 2, 3 and 4 km/h. An EMG analysis was performed to evaluate the muscle activity of lateral vastus (LV), biceps femorales (BF), tibial anterior (TA) and gastrocnemius lateral (GL) throughout the cycle of the step. Results: The CG had greater distal muscle activity TA and GL when compared to GLM with greater proximal activity, VL and BF, during all gait phases. The velocity that presented greater muscular activity was the intermediate (3km/h), when compared as speeds 2Km/h and 4km/h. Increased speed resulted in greater influence on the distal muscles. Conclusion: the velocity can influence motor responses. Increased speed had an important role in increasing muscle activity, however, muscle activity was greater at intermediate velocity (3km / h)

El parto prematuro es el mayor desafío clínico actual de la medicina perinatal. La incidencia de recién nacidos pre-término en España ha ido aumentando en las últimas dos décadas. La prematuridad es causa de un aumento de riesgo en el retraso del desarrollo de la motricidad gruesa, especialmente en los recién nacidos con edad gestacional inferior a 30 semanas, quienes son de alto riesgo. El objetivo principal de este estudio se divide en dos fases, en primer lugar la traducción y validación de la Alberta Infant Motor Scale (AIMS) y en segundo lugar examinar las posibles diferencias encontradas entre el desarrollo motor grueso de los niños/as de la muestra de estudio y los valores referenciados en la norma que establece el AIMS. Respecto a la población de estudio para la primera fase, son niños/as de entre 0 y 18 meses de edad que están en situación de riesgo de presentar o presentan cualquier forma de retraso en el desarrollo motor. Para la segunda fase, son niños nacidos antes de la semana 37 de gestación con un peso inferior a 2.500g, desde el primer mes hasta los dieciséis meses de edad corregida. En la primera fase, la muestra está compuesta por 50 niños/as de 0 a 18 meses de edad y en la segunda fase por 25 niños/as de 1 a 16 meses de edad corregida. En relación a la metodología, en primer lugar se lleva a cabo la traducción y adaptación trans-cultural del AIMS al castellano. A continuación se inicia la recogida de datos, mediante video-grabaciones por parte del fisioterapeuta (A). Tras lo cual se calcula la fiabilidad intra-observador. En paralelo, un segundo fisioterapeuta (B) analiza las video-grabaciones para estudiar así la fiabilidad inter-observador. En el análisis de los datos se calcula también la consistencia interna. En segundo lugar, el fisioterapeuta A valora una muestra aleatoria, de 25 niños/as del total de la muestra, mediante la Bayley-III para llevar a cabo un análisis de comparación de métodos y obtener así la correlación entre ambas escalas. Respecto a la segunda fase del estudio, el fisioterapeuta A valora la muestra de niños prematuros necesaria, mediante la AIMS, para obtener las puntuaciones en diferentes momentos del desarrollo motor entre el primer mes y los dieciséis meses de edad corregida. Examinando así las posibles diferencias con los datos referenciados en la norma y en función de la edad gestacional al nacer.

L'eficiència dels mecanismes implicats en el control de l'estabilitat postural depèn de l'adequada percepció i integració de les informacions neurosensorials provinents de tres sistemes principals: el sistema somestèsic, especialment amb la contribució de les informacions d'origen cutani-plantar i cervical, el sistema vestibular i el sistema visual. Nombrosos estudis han avaluat el paper que poden exercir les alteracions del sistema estomatognàtic, referides a l'oclusió o a la presència de disfunció craniomandibular (DCM), sobre la postura i, en menor mesura, sobre el control postural, mostrant resultats no concloents. Amb l'objectiu de comprovar si els pacients amb DCM presenten un control de l'estabilitat postural més deficitari es van comparar els registres estabilomètrics estàtics i dinàmics entre un grup de 51 pacients amb DCM i un altre grup control homogeni de subjectes sans. De manera paral·lela, tots els participants van ser avaluats en una sèrie de proves clíniques en les quals es va comprovar la correcta integració de la informació propioceptiva cervical, visual i vestibular. En relació amb l'avaluació estabilomètrica, els pacients amb DCM van presentar registres significativament més elevats en condicions estàtiques i dinàmiques per algunes de les variables estabilomètriques considerades. Es van trobar diferències significatives en el valor del coeficient estabilomètric de Romberg, la mitjana del qual va ser 29,35 punts més elevada en els pacients amb DCM (p-valor=0,037, test U de Mann-Whitney), situació indicativa d'una major preponderància en la utilització de la informació visual durant les estratègies de control postural. La integració de la informació cutani-plantar no va mostrar diferències entre els grups d'estudi, els valors del coeficient estabilomètric plantar van ser molt similars entre els pacients i els controls. La influència del sistema masticatori no va presentar efectes negatius sobre l'estabilitat postural, tal com va indicar la comparació de l'índex d'influència estomatognàtic, per a la superfície i la longitud estabilomètrica, que va presentar valors similars en tots dos grups. Els resultats derivats de les exploracions clíniques plantejades van indicar que els pacients amb DCM van presentar, en un percentatge significativament més elevat, limitacions de la mobilitat cervical atlo-axoidea (72,55% vs 27,45% per als controls, p-valor 2=0,000), així com també una major freqüència en la presència de dolor miofascial durant l'exploració palpatòria de la regió cervical. La funció vestibular va mostrar diferències significatives amb un major percentatge de pacients amb DCM que van presentar una hipofunció vestibular unilateral (33,33% vs 15,69 per als controls; p-valor 2=0,038). En relació amb la funció visual, el percentatge de subjectes en tots dos grups d'estudi que van presentar una alteració de la funció binocular va ser similar. Considerant les variables estabilomètriques estàtiques i dinàmiques, en les quals els pacients van presentar valors superiors respecte dels controls, es va procedir a la comparació dels resultats estabilomètrics obtinguts entre els propis pacients amb DCM. L'objectiu va ser determinar l'existència d'associacions entre les alteracions de la integració de la informació neurosensorial, avaluades a través de les exploracions clíniques plantejades, i l'augment dels registres estabilomètrics trobats en els pacients amb DCM. Es van comparar els registres estabilomètrics per a les variables considerades entre aquells pacients que van presentar limitació en la mobilitat cervical, hipofunció vestibular o funció binocular alterada; i els que van mostrar una normalitat en els resultats. Els registres estabilomètrics no van mostrar diferències entre tots dos subgrups de pacients amb DCM. D'aquesta forma, no es va poder establir una associació específica, per a l'alteració d'alguna de les informacions neurosensorials avaluades, que pogués justificar que el control postural en el grup de pacients amb DCM fos més deficitari, empitjorant en situació visual d'ulls tancats i específicament en considerar l'estabilitat en un pla transversal. / La eficiencia de los mecanismos implicados en el control de la estabilidad postural depende de la adecuada percepción e integración de las informaciones neurosensoriales provenientes de tres sistemas principales: el sistema somestésico, especialmente con la contribución de las informaciones de origen cutáneo-plantar y cervical, el sistema vestibular y el sistema visual. Numerosos estudios han evaluado el papel que pueden desempeñar las alteraciones del sistema estomatognático, referidas a la oclusión o a la presencia de disfunción cráneo-mandibular (DCM), sobre la postura y, en menor medida, sobre el control postural, mostrando resultados no concluyentes. Con el objetivo de comprobar si los pacientes con DCM presentan un control de la estabilidad postural más deficitario se compararon los registros estabilométricos estáticos y dinámicos entre un grupo de 51 pacientes con DCM y otro grupo control homogéneo de sujetos sanos. De manera paralela, todos los participantes fueron evaluados en una serie de pruebas clínicas en las que se comprobó la correcta integración de la información propioceptiva cervical, visual y vestibular. En relación con la evaluación estabilométrica, los pacientes con DCM presentaron registros significativamente más elevados en condiciones estáticas y dinámicas para algunas de las variables estabilométricas consideradas. Se encontraron diferencias significativas en el valor del coeficiente estabilométrico de Romberg, cuya media fue 29,35 puntos más elevada en los pacientes con DCM (p-valor=0,037, test U de Mann-Whitney), situación indicativa de una mayor preponderancia en la utilización de la información visual durante las estrategias de control postural. La integración de la información cutáneo-plantar no mostró diferencias entre los grupos de estudio, los valores del coeficiente estabilométrico plantar fueron muy similares entre los pacientes y los controles. La influencia del sistema masticatorio no presentó efectos negativos sobre la estabilidad postural, tal y como indicó la comparación del índice de influencia estomatognático, para la superficie y la longitud estabilométrica, que presentó valores similares en ambos grupos. Los resultados derivados de las exploraciones clínicas planteadas indicaron que los pacientes con DCM presentaron, en un porcentaje significativamente más elevado, limitaciones de la movilidad cervial atlo-axoidea (72,55% vs 27,45% para los controles, p-valor 2=0,000), así como también una mayor frecuencia en la presencia de dolor miofascial durante la exploración palpatoria de la región cervical. La función vestibular mostró diferencias significativas con un mayor porcentaje de pacientes con DCM que presentaron una hipofunción vestibular unilateral (33,33% vs 15,69 para los controles; p-valor 2=0,038). En relación con la función visual, el porcentaje de sujetos en ambos grupos de estudio que presentaron una alteración de la función binocular fue similar. Considerando las variables estabilométricas estáticas y dinámicas, en las que los pacientes presentaron valores superiores respecto de los controles, se procedió a la comparación de los resultados estabilométricos obtenidos entre los propios pacientes con DCM. El objetivo fue determinar la existencia de asociaciones entre las alteraciones de la integración de la información neurosensorial, evaluadas a través de las exploraciones clínicas planteadas, y el aumento de los registros estabilométricos hallados en los pacientes con DCM. Se compararon los registros estabilométricos para las variables consideradas entre aquellos pacientes que presentaron limitación en la movilidad cervical, hipofunción vestibular o función binocular alterada; y los que mostraron una normalidad en los resultados. Los registros estabilométricos no mostraron diferencias entre ambos subgrupos de pacientes con DCM. De esta forma, no se pudo establecer una asociación específica, para la alteración de alguna de las informaciones neurosensoriales evaluadas, que pudiera justificar que el control postural en el grupo de pacientes con DCM fuera más deficitario, empeorando en situación visual de ojos cerrados y específicamente al considerar la estabilidad en el plano transversal o medio-lateral.

Una de les propietats principals del sistema nerviós és la mecanosensibilitat, la qual es pot alterar amb les repeticions del gest esportiu i/o amb les posicions mantingudes i/o els traumatismes de repetició realitzats durant la pràctica esportiva en l’adolescència . Tot i que la bibliografia no cita el nervi com a principal teixit afectat durant la pràctica esportiva, el nervi perifèric és l’estructura responsable de la innervació de la resta dels teixits connectius i si es lesiona pot donar igualment clínica de manera directa (per l’afectació del propi nervi) o indirecta (per la seva relació amb el sistema múscul-esquelètic). El propòsit és valorar si les mobilitzacions neurals realitzades després dels entrenaments en una població adolescent sana d’alt nivell esportiu poden ajudar a millorar la mecanosensibilitat del sistema nerviós. Es va realitzar un assaig clínic aleatoritzat. Es varen seleccionar 67 esportistes de tecnificació d’entre 14 i 17 anys i jugadors/es de Basquetbol, handbol i voleibol, becats per la seva federació. La mostra es va dividir en dos grups, un dels quals va realitzar un programa d’estiraments estàtics passius després de la pràctica esportiva i l’altre va realitzar els mateixos estiraments, però afegint al protocol un exercici de mobilització neural que va ser l’objecte d’estudi d’aquest treball. Es va utilitzar el Test de Slump per a valorar la mecanosensibilitat del sistema nerviós. Es va mesurar l’angle d’extensió del genoll, la intensitat del dolor amb l’escala visual analògica i la seva localització. La valoració es va realitzar abans i després de l’entrenament els dies 1, 30 i 60. Varen completar tot el programa un total de 48 esportistes, que formaren la mostra final. En l’anàlisi estadístic es va utilitzar la prova T-Student, per a grups independents, per tal de comparar les mitjanes entre els dos grups d’estudi i el test ANOVA de dos factors de mesures repetides per a veure les diferències en l’evolució dels dos grups d’estudi al llarg de les tres valoracions. La resposta neurodinàmica mitjana del Test de Slump obtinguda en la valoració inicial en aquesta població és de 20,25º± 7º pels nois i de 16,34º± 5º per les noies. Aquests resultats difereixen dels valors obtinguts en altres estudis realitzats en població adulta, que en el cas dels homes és de 6,6º± 4,7º i en les dones de 5,4º± 5,8º. Un cop realitzades les mobilitzacions neurals, els resultats mostren diferencies estadísticament significatives per l’angle d’extensió del genoll en els 3 factors: evolució del temps (p valor=0), entre grups d’estudi (p-valor=0,043) i en la interacció d’ambdós factors (p-valor=0,048). Aquestes diferències es van presentar entre la cinquena i la vuitena setmana. En les variables intensitat i localització del dolor no es troben diferències estadísticament significatives en cap de les valoracions. Per concloure es pot dir que un programa de mobilitzacions neurals de 2 mesos de durada realitzat en el post-esforç millora la mecanosensibilitat del sistema nerviós en joves esportistes d’elit.

Introducció: Les displàsies de maluc és la segona deformitata múscul-esquelètica més important en nens amb paràlisi cerebral (PC) i s'atribueix a l'espasticitat i contractura dels músculs adductors i flexors del maluc. El retard en la bipedestació, la manca d'equilibri muscular en els músculs del voltant del maluc i la reducció del rang de moviment dels músculs adductors amb el creixement, és típic en nens amb PC espàstica. Objectiu: L'objectiu d'aquest estudi és investigar els efectes del programa de bipedestació en abducció en la primera infància en la prevenció de les displàsies de maluc i en el manteniment de la flexibilitat dels músculs adductors en nens amb diplegia espàstica. Metodología: Tretze nens amb PC diplegia espàstica, classificats en el nivell III, segons el Gross Motor Function Clasification System (GMFCS), i que es van atendre en Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç de Barcelona (CDIAP), van realitzar un programa de bipedestació en abducció entre els 12-14 mesos d'edat fins als 5 anys. Aquests nens presentaven un retard en l'adquisició de la bipedestació autònoma amb tendència a realitzar una bipedestació i marxa assistida en tisora, a causa de l'espasticitat dels músculs adductors. A l'edat de 12-14 mesos se'ls va confeccionar un bipedestador o standing en abducció, perquè ho usessin al seu domicili 45 minuts diaris. Es va explicar als pares l'objectiu d'aquest programa i es va realitzar un assessorament i seguiment del programa segons les necessitats de cada família. Es va valorar el rang de moviment (RDM) de l'abducció de malucs a l'inici del programa i als 5 anys. A aquesta edat es va valorar, a través de les mesures radiològiques, el percentatge de migració (PM) i índex acetabular (IA) de maluc, per ser les mesures més comunament usades per valorar l'estat acetabular. Posteriorment es van comparar els resultats radiològics del porcentatge de migració (PM) e índex acetabular (IA) d'aquest grup estudi (GE), amb un grup de comparació (GC), amb el mateix diagnòstic i nivell d'afectació que no haguessin participat en un programa de bipedestació. Es va calcular el PM dels malucs drets i esquerres dels nens d'ambdós grups a través d'una radiografia feta als 5 anys. També es va calcular la mitjana del PM i IA màxim i mínim com a valors que indiquen els valors pitjors i millors del desenvolupament acetabular en els dos grups, així com la diferència del PM com a diferència entre aquests valors per comparar si la simetria del creixement acetabular va ser diferent entre els dos grups. Resultats: Els resultats principals d'aquest estudi indiquen que és possible mantenir el RDM en els músculs adductors espástics i la seva flexibilitat a través d'un programa de bipedestació en abducció diari durant els primers 5 anys del desenvolupament. En tots els nens del GE, el PM de es va mantenir dins de límits estables (13-23%) a l'edat de 5 anys, en comparació amb els nens que no van realitzar el programa (12-47%) ( p <0,000). Entre el GE i GC hi va haver una diferència significativa del PM del maluc esquerra (p-valor = 0,019). Per als valors màxims i mínims de PM (PM-Max i PM-Min), només hi va haver una diferència significativa per als valors màxims (p-valor = 0.000). Els valors del PM-Max i IA-Max van ser més simètrics i dins de valors estables en els malucs de la cohort de nens que van usar el programa de bipedestació en abducció. En el GE es va trobar una correlació significativa entre el MP màxim i el RDM als 5 anys d'edat. Conclusions: Un programa de bipedestació en abducció de malucs utilitzat diàriament en els primers anys d'edat prevé les displàsies de maluc, ajuda a un desenvolupament acetabular simètric i dins de valors estables i manté el rang de moviment dels músculs adductors de maluc en nens amb PC diplegia espàstica amb un nivell III segons el GMFCS, en comparació al GC que no van usar el programa de bipedestació. / Las displasias de cadera son la segunda deformidad músculo-esquelética más importante en niños con parálisis cerebral (PC) y se atribuyen a la espasticidad y contractura de los músculos aductores y flexores de la cadera. El retraso en la bipedestación, la falta de equilibrio muscular en los músculos de alrededor de la cadera y la reducción del rango de movimiento de los músculos aductores con el crecimiento, es típico en niños con PC espástica. Objectivo: El objetivo de este estudio es investigar los efectos del programa de bipedestación en abducción en la primera infancia en la prevención de las displasias de cadera y en el mantenimiento de la flexibilidad de los músculos aductores en niños con diplejía espástica.Trece niños con PC diplejía espástica, clasificados en el nivel III, según el Gross Motor Function Clasification System (GMFCS), y que se atendieron en Centros de Desarrollo Infantil y Atención Precoz de Barcelona (CDIAP), realizaron un programa de bipedestación en abducción entre los 12-14 meses de edad hasta los 5 años. Estos niños presentaban un retraso en la adquisición de la bipedestación autónoma con tendencia a realizar una bipedestación y marcha asistida en tijera, debido a la espasticidad de los músculos aductores. A la edad de 12-14 meses se les confeccionó un bipedestador o standing en abducción, para que lo usaran en su domicilio 45 minutos diarios. Se explicó a los padres el objetivo de este programa y se realizó un asesoramiento y seguimiento del programa según las necesidades de cada familia. Se valoró el rango de movimiento (RDM) de la abducción de caderas al inicio del programa y a los 5 años. A esta edad se valoró, a través de las medidas radiológicas el porcentaje de migración (PM) e índice acetabular (IA) de cadera, por ser las medidas más comúnmente usadas para valorar el estado acetabular. Posteriormente se compararon los resultados radiológicos del PM e IA de este grupo estudio (GE), con un grupo de comparación (GC), con el mismo diagnóstico y nivel de afectación que no hubieran participado en un programa de bipedestación. Se calculó el PM de las caderas derechas e izquierdas de los niños de ambos grupos a través de una radiografía hecha a los 5 años. También se calculó la media del PM e IA máximo y mínimo como valores que indican los valores peores y mejores del desarrollo acetabular en ambos grupos, así como la diferencia del PM como diferencia entre estos valores para comparar si la simetría del crecimiento acetabular fue diferente entre los dos grupos. Resultados: Los resultados principales de este estudio indican que es posible mantener el RDM en los músculos aductores espásticos y su flexibilidad a través de un programa de bipedestación en abducción diario durante los primeros 5 años del desarrollo. En todos los niños del grupo estudio (GE), el PM se mantuvo dentro de límites estables (13-23%) a la edad de 5 años, en comparación con los niños que no realizaron el programa (12-47%) (p<0,000). Entre el GE y GC hubo una diferencia significativa del PM de la cadera izquierda (p-valor = 0,019). Para los valores máximos y mínimos de PM (PM-Max y PM-Min), solo hubo una diferencia significativa para los valores máximos (p-valor = 0.000). Los valores del PM-Max e IA-Max fueron más simétricos y dentro de valores estables en las caderas de la cohorte de niños que usaron el programa de bipedestación en abducción. En el GE se encontró una correlación significativa entre el MP máximo y el RDM a los 5 años de edad. Conclusiones: Un programa de bipedestación en abducción de cadera utilizado diariamente en los primeros años de edad previene las displasias de cadera, ayuda a un desarrollo acetabular simétrico dentro de valores estables y mantiene el rango de movimiento de los músculos aductores de cadera en niños con PC diplejía espástica con un nivel III según el GMFCS, en comparación al GC que no usaron el programa de bipedestación. / Hip dysplasia is the second most important musculoskeletal deformity in children with cerebral palsy (CP) and is often attributed to spasticity and contractures of adductor and hip flexor muscles. The delay in standing, lack of muscular balance the muscles around the hip and reduced range of motion of the adductor muscles during growth, is typical in children with spastic CP. Aim: The aim of this study is to investigate the effects of a standing program in abduction in early childhood to prevent hip dysplasia and to maintain the flexibility of adductor muscles in children with spastic diplegia. Thirteen children with spastic diplegia PC, classified in level III, according to the Gross Motor Function Clasification System (GMFCS), and treated in the Barcelona Child Development and Early Attention Department (CDIAP) conducted a program of standing in abduction between 12-14 months to 5 years. These children had a delay in acquiring the autonomous standing and perform an assisted scissor gait, due to spasticity of the adductor muscles. At the age of 12-14 months started to use a standing frame with hip abduction, which used at home daily for 45 minutes. Parents were informed the aim of this program and told to carry out the program according to the needs of each family. The range of motion (ROM) of the hip abduction was measured at the beginning of the program and at 5 years of age. At this age radiological measures was assessed through the percentage of migration (PM) and acetabular index (AI) of the hip, being the most common measures used to assess the acetabular state. The PM and IA results of the study group (GE) were compared with a comparison group (CG), with the same diagnosis and level of involvement that had not participated in a standing program. The PM of the right and left hip in both groups was calculated. The average of the PM and AI maximum indicating the best and worst acetabular development values was calculated in both groups. Besides, PM difference between these values was also considered to compare the symmetry of the acetabular growth in both groups. Results: The main results of this study indicate that is possible to maintain the ROM of the adductor muscles and flexibility through a daily standing program with hip abduction during the first five years of development. In all children in the study group (GE), the PM remained within stable limits (13-23%) at the age of 5 years, compared with children who did not used the program (12-47%) ( p <0.000). Between GE and GC there was a significant difference in PM left hip (p-value = 0.019). For the values of MP maximum and minimum (PM and PM-Max-Min), there was only a significant difference to the maximum values (p-value = 0.000). The values of the MP-Max and AI-Max were more symmetrical and within stable limits in the hips of the cohort of children who used the standing program in abduction. In the SG a significant correlation between the maximum MP and RDM at 5 years of age was found. Conclusion: A standing program with hip abduction used daily in the early years of age prevents hip dysplasia, helps a symmetrical acetabular development in stable values and maintains the ROM of the hip adductor muscles in children with spastic diplegia cerebral palsy level III according to the GMFCS, when compared to the CG which did not use the standing program.

Desde hace unos años se está utilizando el kinesiotaping (KT) en la práctica del fisioterapeuta como parte del tratamiento en las distintas patologías del aparato locomotor. Entre los principales efectos descritos están la analgesia, por disminución de la presión en los receptores nociceptivos, la mejora de la circulación sanguínea y linfática y un efecto a nivel del tono del músculo esquelético. Existen diferentes técnicas de aplicación en función del objetivo que se busque y la zona donde se aplica, siendo la más utilizada a nivel de la musculatura esquelética. El objetivo de esta tesis es estudiar los efectos del Kinesiotaping aplicado con la técnica muscular a nivel del trapecio superior cuando éste se encuentra con una sobrecarga muscular. Para ello se ha planteado un ensayo clínico aleatorizado en la que han formado parte 102 voluntarios mayores de edad de ambos sexos que padecían dolor inespecífico de la columna cervical con dolor a nivel del trapecio superior derecho, izquierdo o ambos. Se valoró la percepción del dolor mediante la escala visual analógica (EVA) y un algómetro de presión, la movilidad articular activa (ROM) de la columna cervical, la fuerza muscular isométrica de la musculatura cervical mediante la MCU y la actividad muscular mediante la electromiografía de superficie (EMG), tomando como referencia la contracción voluntaria máxima y el test de fatiga o test isométrico para el trapecio superior. Se tomaron medidas basales, a los 3 días y a la semana de empezar el tratamiento. xxii A los individuos que se incluyeron en el grupo experimental se les aplicó la técnica muscular con el KT a nivel del trapecio superior, que se mantuvo durante 72 horas. Todos los participantes en el estudio realizaron cada día (hasta la 2 sesión) un estiramiento en tensión activa del trapecio superior derecho e izquierdo. El resultado obtenido mostró una diferencia estadísticamente significativa pre y post tratamiento, tanto en el grupo control como en el experimental, no encontrándose diferencias estadísticamente significativas entre ambos grupos de intervención. Por lo que no se pudo concluir que el kinesiotaping sea una técnica eficaz en el tratamiento sintomático del dolor cervical de origen inespecífico si se compara con la realización de estiramientos en tensión activa del músculo trapecio superior.

Antecedents: La tendinopatia rotuliana (TR) afecta molts esportistes, especialment aquells que han de realitzar accions de salt durant la seva pràctica. En la TR es dóna una situació paradoxal en la qual el treball muscular executat durant la fase excèntrica d’una determinada acció pot ser el causant de la lesió del tendó alhora que també sembla tenir un efecte terapèutic rellevant. La tesi que aquí es presenta té com a objectiu avaluar els efectes de l’entrenament de la força amb sobrecàrrega excèntrica mitjançant resistències inercials en esportistes afectats o amb risc de patir una TR. Mètode: Es realitzaren dos estudis longitudinals (Estudi-1 i Estudi-2) utilitzant diferents mostres d’esportistes afectats o amb risc de patir una TR. L’Estudi-1 és un estudi prospectiu sobre una sèrie de 10 casos d’esportistes crònicament afectats per la TR (i.e. 15 tendons degut a que 5 esportistes presentaven una afectació bilateral). L’Estudi-2 és un assaig controlat i aleatoritzat (RCT) que va comptar amb la participació de 8 equips de bàsquet i voleibol –els dos esports amb la major prevalença de TR–. En ambdós estudis es prengueren mesures clíniques –a través de l’escala analògica visual de dolor (VAS) i del qüestionari del Victorian Institute of Sport Assessment pel tendó rotulià (VISA-p)– i funcionals –a través del test de salt vertical amb contra-moviment (CMJ) i de proves de força/potència muscular de l’aparell extensor del genoll–. La intervenció en forma de programa d’entrenament de força en cadascun dels estudis difereix quant als aspectes relatius a l’exercici a realitzar (Estudi-1: premsa de cames; Estudi-2: squat), la freqüència d’administració (Estudi-1: x2/setmana; Estudi-2: x1/setmana) i la durada de la intervenció (Estudi-1: 6 setmanes; Estudi-2: 24 setmanes); no obstant, els dos estudis coincideixen tant en el tipus de resistència utilitzada durant la tasca (i.e. inercial) com en el volum de treball realitzat (i.e. 4x8) i el mètode emprat per tal d’aconseguir la sobrecàrrega excèntrica (i.e. concentrar l’esforç muscular de frenada durant l’últim terç de moviment articular de la fase excèntrica). A més, la resistència inercial emprada en els dos estudis, a part d’oferir la possibilitat de treballar amb sobrecàrrega excèntrica, permet desenvolupar elevades intensitats de força durant la transició excèntrica-concèntrica muscular [i.e. cicle d’estirament-escurçament (SSC)]. Resultats: Els resultats de l’Estudi-1 indiquen un augment de la força excèntrica de quàdriceps (p<0,05) i una millora dels símptomes de la TR (i.e. VAS i VISA-p, p<0,01). No obstant, no es varen obtenir diferencies significatives a nivell del test CMJ. En relació a l’Estudi-2, els resultats assenyalen un increment de la potència de quàdriceps, tant en la seva manifestació excèntrica (p<0,01) com concèntrica (p<0,01), així com en el test CMJ (p<0,05). A nivell clínic no s’obtenen diferencies entre el grup control (CG) i el grup intervenció (IG), on s’observa que la simptomatologia del tendó rotulià no va variar en el IG després d’haver realitzat la sessió setmanal d’entrenament de força de quàdriceps amb sobrecàrrega excèntrica. D’altra banda, cap dels 8 equips implicats va sofrir la baixa d’un esportista degut a TR. Conclusions: Els resultats obtinguts en ambdós estudis són favorables a la utilització de programes d’entrenament de la força a través de la sobrecàrrega excèntrica de quàdriceps exercida mitjançant resistències inercials en esportistes afectats o amb risc de patir una TR. Tenint en compte els resultats del qüestionari VISA-p, podem afirmar que els efectes positius en relació al rendiment físic dels esportistes es donen sense provocar molèsties a nivell del tendó rotulià. Degut a la manca d’incidència lesiva de TR durant la temporada competitiva en l’Estudi-2, no és possible inferir cap efecte preventiu.

The near absence of bed bugs from human dwellings for fifty or more years has left us with limited knowledge of its biology and few answers to eliminate populations. I explored a diverse set of objectives to answer key questions concerning bed bug biology and control. Major objectives were studies of circadian rhythmicity, pyrethroid resistance, sublethal effects of insecticides, synergism of pyrethroids, and evaluation of a pyrrole insecticides, chlorfenapyr. Additional studies included persistence of Borrelia in bed bugs after ingestion, and aggregation factors from feces. In the absence of host stimuli, insects were much more active in the dark than in the light. Nocturnal activity was periodical under continuous light conditions, which indicates that locomotion is endogenously generated by a circadian clock. Circadian rhythm was entrained to reverse dark-light regimes. Short–term starved adults moved more frequently than long-starved adults. These results suggest that starved bugs reduce locomotor activity as a strategy to conserve metabolic reserves. Pyrethroid resistance in C. lectularius was documented for the first time. Extremely high levels of resistance to deltamethrin and λ-cyhalothrin, was detected in populations collected in Kentucky and Ohio. The resistance ratios reported are among the highest documented in any arthropod. Evaluations of more than 20 populations from across the United States indicate that resistance to pyrethroid insecticides is widespread. Bed bugs avoided resting on surfaces treated with deltamethrin but not with chlorfenapyr. Video recordings of bed bugs showed that insects increased their activity when they contacted sublethal doses of deltamethrin. However, harborages treated with a deltamethrin remained attractive. A nearby heat source overcame avoidance to deltamethrin. The P450 inhibitor piperonyl butoxide (PBO) enhanced toxicity of deltamethrin to resistant bed bugs. However, the residual resistance after PBO treatment indicated that other resistance mechanisms are involved. The effectiveness of combining PBO with pyrethroids varied among populations, which indicates that this synergist is not a comprehensive solution to pyrethroid resistance. Chlorfenapyr was effective against pyrethroid resistant strains. While it does not cause quick knockdown, long residual activity and no avoidance behavior to dry residues appears to make this insecticide a useful tool for bed bug control.

Las enfermedades musculoesqueléticas son de alta prevalencia en el profesional de Salud por ello es importante conocer en que nivel esta siendo afectada la población de riesgo para tomar las medidas necesarias que mejoren la calidad de vida del profesional y la calidad de trabajo. En el Perú existen muy pocos estudios sobre las enfermedades musculoesqueléticas ocupacionales que afectan al profesional cirujano dentista. El presente estudio tiene por objetivo determinar la prevalencia de dolor musculoesquelético ocupacional en la población de riesgo conformada por alumnos cirujanos dentistas que cursan la segunda especialidad en la Facultad de Odontología de la Universidad Nacional Mayor de San Marcos. El estudio consistió en realizar un cuestionario autoaplicado que fue completado por los alumnos de la segunda especialidad, determinándose la presencia, intensidad y ubicación de dolor musculoesquelético ocupacional teniendo como variables edad, sexo, años de ejercicio profesional, horas de trabajo semanal y actividad clínica predominante en la labor diaria. Los resultados obtenidos fueron: 87,2% de percepción de dolor musculoesquelético ocupacional de la población de estudio; con respecto al sexo las mujeres presentaron relativamente mayor percepción de dolor en comparación con los hombres; con respecto a la edad, los años de ejercicio profesional y horas de trabajo semanales la percepción de dolor musculoesquelético aumenta cuando aumentan los valores de estas variables; mayor prevalencia de percepción de dolor en cuello 71,8%, seguido por zona lumbar 64,1% y la zona dorsal 53,8%; las actividades clínicas predominantes en la profesión con mayor percepción de dolor fueron las de Endodoncia y Rehabilitación oral-Operatoria dental; la intensidad más prevalente de dolor musculoesquelético percibido por la población fue la intensidad moderada; y finalmente el dolor musculoesquelético ocupacional no influyó en la capacidad para realizar el trabajo ni en la búsqueda de asistencia médica. Estos resultados fueron consistentes con otros estudios sobre los Trastornos musculoesqueléticos en odontología. / Musculoskeletal diseases are highly prevalent in the health professional it is important to know at what level is being affected population at risk to take steps that improve quality of life and quality of professional work. In Peru there are very few studies on occupational musculoskeletal diseases that affect the professional dental surgeon. This study aims to determine the prevalence of musculoskeletal pain in occupational risk population comprised of students enrolled dentists second specialization at the Faculty of Dentistry of the Universidad Nacional Mayor de San Marcos. The study consisted of a selfadministered questionnaire that was completed by the students of the second field, determining the presence, intensity and location of musculoskeletal pain with occupational variables as age, sex, years of practice, hours of work per week and predominant clinical activity in the daily work. The results were: 87.2% of occupational musculoskeletal pain perception in the study population, with women about sex had relatively greater perception of pain compared with men with respect to age, years of practice weekly working hours and the perception of musculoskeletal pain increases when increasing the values of these variables, higher prevalence of neck pain perception of 71.8%, followed by lower back 64.1% and 53.8% dorsal area, the clinical activities prevailing in the profession with increased perception of pain were of Endodontics and Operative Rehabilitation oral-dental; intensity most prevalent musculoskeletal pain perceived by the population was moderate and finally occupational musculoskeletal pain did not influence the ability to perform the job or in seeking medical care. These results were consistent with other studies on musculoskeletal disorders in dentistry.