L’estirament és una tècnica que manté o millora l’amplitud de moviment d’una articulació o d’un conjunt d’articulacions, per una acció d’allargament i tracció de les estructures que sol·licita. Suposa una tècnica per cuidar, prevenir i mantenir o desenvolupar les capacitats de cada individu. No tots els estiraments es realitzen de la mateixa manera ni tenen el mateix objectiu, en funció de la seva aplicació s’obté un efecte o un altre. Tot estirament realitzat durant l’escalfament influeix en nombroses variables, com la força explosiva i l’estat d’ànim, que contribueixen a afrontar d’una manera més o menys òptima un entrenament o una competició. Aquesta tesi doctoral es basa en l’estudi sobre l’estirament i el seu objectiu ha estat avaluar i comparar l’eficàcia aguda o immediata de diferents tipus d’estirament en l’escalfament esportiu de l’esportista sa i veure com influeixen sobre aspectes fisiològics, psicològics i de percepció, és a dir: l’opinió del participant a l’estudi. L’estudi s’ha dividit en dues fases que comparteixen el mateix protocol, amb diferents intervencions, així en la primera fase s’ha analitzat la repercussió de diferents tipus d’estirament estàtic durant l’escalfament esportiu. S’han comparat els estiraments estàtics actius, els passius i les tècniques neuromusculars (contracció, relaxació, estirament) i el no estirament. En la segona fase s’ha analitzat la repercussió de diferents tipus d’estirament actiu durant l’escalfament esportiu. Els estiraments comparats són: l’estirament estàtic actiu en tensió activa, l’estirament dinàmic i el no estirament. La força explosiva de l’extremitat inferior es pot objectivar mitjançant el test de salts proposat per Bosco. L’estat d’ànim, mitjançant la prova de perfils d’estat d’ànim POMS (Profile of Mood States) i les preferències del participant amb un qüestionari d’opinió. La mostra total emprada en les dues fases de l’estudi ha estat de 97 participants.

Les malalties neuromusculars representen per als diferents professionals del món de la sanitat, un dels grans reptes en el seu maneig terapèutic ja que encara són malalties poc conegudes amb un llarg camí per investigar i descobrir les seves característiques. Són malalties considerades com a rares, gairebé totes elles amb una causa genètica i que en l'actualitat la majoria d'elles no té curació, encara que s'estan duent a terme molts estudis i alguns assajos terapèutics per aconseguir la seva curació o alentir la seva progressió cap a la deterioració de la funció de les persones que les pateixen. Objectius: Avaluar la capacitat funcional així com la qualitat de vida de les persones amb malalties neuromusculars en la població espanyola ja que no existeixen aquest tipus d'estudis. Per dur a terme aquest estudi s'han validat 2 eines de valoració per a la capacitat funcional i una per valorar la qualitat de vida. Un altre objectiu és contribuir al coneixement de la història natural de l'Atròfia Muscular Espinal o la Distròfia Muscular de Duchenne amb escales de valoració. Mètodes: S'han realitzat cinc estudis de recerca. En el primer i segon estudi s'han validat, en la població espanyola, dues escales de valoració de la capacitat funcional en nens i adults amb Atròfia Muscular Espinal o Distròfia Muscular de Duchenne que estan en fase de cadira de rodes. Aquestes escales són la Egen Klassifikation (EK) en el primer estudi i la Egen Klassifikation 2 (EK2) en el segon. En els dos estudis s'ha realitzat una validació transcultural seguint els criteris de Streiner i Norman amb una traducció i retrotraducció d'aquestes escales. Després es va valorar l'alfa de Cronbach per comprovar la consistència interna de les escales i la fiabilitat amb l'Índex de correlació intraclase i interclase (ICC). En el tercer estudi de recerca es va realitzar un treball sobre l'Evolució de la capacitat funcional valorada amb l'escala Egen Klassifikation en persones afectes d'Atròfia Muscular Espinal o Distròfia Muscular de Duchenne de la població espanyola: Estudi longitudinal de 3 anys. Van participar l'estudi 19 pacients afectes d AME I o DMD amb edats compreses entre els 8 i 62 anys. En cadascuna de les dues valoracions (basal i als tres anys) es van realitzar tres observacions per a cadascun dels ítems, prenent com a valor la mitjana d'aquestes observacions una de les dues valoracions (basal i als tres anys), i es va calcular la mitjana de les tres avaluacions, la desviació típica i el seu Interval de confiança al 95%. A continuació es va realitzar una prova de contrastos de Wilcoxon per comparar l'evolució de cadascun dels ítems i de la puntuació total entre la primera i segona al cap dels tres anys. En el quart estudi s'ha validat una escala de valoració de la qualitat de vida de persones adultes amb malalties neuromusculars en la població espanyola. Aquesta escala és la Individualized Neuromuscular Quality of Life Questionnaire (INQoL). Aquesta escala de valoració s'ha triat per a la seva validació ja que és l'única específica per a persones amb malalties neuromusculars i perquè ha estat utilitzada en altres països per valorar la qualitat de vida en persones amb ENM, i s'han publicat els resultats de la validació. S'ha realitzat una traducció retrotraducció de l'idioma original, l'anglès, a l'espanyol, així com una validació transcultural de la mateixa. En el cinquè estudi es realitza un estudi descriptiu de la vida dels cuidadors familiars de persones amb malalties neuromusculars en la població espanyola, valorat amb l'escala ICUB97-R. Resultats: La versió espanyola de l'escala EK mostra una fiabilitat excel·lent, amb índexs superiors a 0,86 en cadascun dels ítems de l'escala i de 0,99 per a la Suma total de l'Escala. La versió espanyola de l'escala EK2 mostra, així mateix, una fiabilitat excel·lent amb valors superiors a 0,89 en tots els ítems a excepció d'un d'ells en el qual la fiabilitat és bona. De la mateixa forma, la suma total dels ítems va aconseguir un nivell de fiabilitat excel·lent de 0.98 en l'estudi de validació i anàlisi de fiabilitat de l'escala INQoL, es va comprovar la fiabilitat de l'escala amb l'estudi de l'índex de concordança intraobservador (ICC) obtenint-se uns resultats per sobre de 0,818 en set de les deu subescales amb una fiabilitat excel·lent i bona en tres d'elles, amb valors superiors a 0,60. També el valor total que expressa la qualitat de vida té un ICC excel·lent. Els resultats que es desprenen de l'estudi sobre l'Evolució de la capacitat funcional valorada amb l'escala Egen Klassifikation en persones afectes d'atròfia muscular espinal o distròfia muscular de Duchenne de la població espanyola van ser que hi ha disminució de la capacitat funcional d'aquestes persones durant aquest període de temps, amb una diferència significativa en la suma total de l'escala (p= 0,003). L'ítem en el qual es constaten més diferències entre les dues valoracions és el que valora la capacitat de moure les mans i el que valora la capacitat de tossir i expulsar les secrecions. L'avaluació de la qualitat de vida dels cuidadors familiars de persones amb malalties neuromusculars va mostrar que els cuidadors dispensen moltes cures al llarg del dia i que aquesta quantitat d'activitats fa que aquests tinguin una apreciació de la seva qualitat de vida disminuïda. Conclusions: Les versions en llengua espanyola de les escales Egen Klassifikation (EK), Egen Klassifikation 2 (EK2) per valorar la capacitat funcional de les persones afectes d'Atròfia Muscular Espinal o Distròfia Muscular de Duchenne en fase de cadira de rodes, són vàlides i fiables per a la població espanyola, així com la versió espanyola de l'escala Individualized Neuromuscular Quality of Life Questionnaire (INQoL) per valorar la qualitat de vida de les persones afectes de malalties neuromusculars. La capacitat funcional de les persones afectes d'Atròfia Muscular Espinal o de Distròfia Muscular de Duchenne que estan en fase de cadira de rodes i mesura amb l'escala Egen Klassifikation (EK) disminueix de forma significativa en tres anys. Els ítems en el qual es constaten més diferències entre les dues valoracions són els que valoren la capacitat de moure les mans i la capacitat de tossir i expulsar les secrecions. Els cuidadors familiars de persones amb malalties neuromusculars mesurada amb l'escala ICUB97@-R manifesten una baixa apreciació de la seva qualitat de vida. / Las enfermedades neuromusculares representan para los diferentes profesionales del mundo de la sanidad, uno de los grandes retos en su manejo terapéutico ya que aún son enfermedades poco conocidas con un largo camino para investigar y descubrir sus características. Son enfermedades consideradas como raras, casi todas ellas con una causa genética y que en la actualidad la mayoría de ellas no tiene curación, aunque se están llevando a cabo muchos estudios y algunos ensayos terapéuticos para lograr su curación o enlentecer su progresión hacia el deterioro de la función de las personas que las padecen. Objetivos: Evaluar la capacidad funcional así como la calidad de vida de las personas con enfermedades neuromusculares en la población española ya que no existen este tipo de estudios. Para llevar a cabo este estudio se han validado 2 herramientas de valoración para la capacidad funcional y una para valorar la calidad de vida. Otro objetivo es contribuir al conocimiento de la historia natural de la Atrofia Muscular Espinal o la Distrofia Muscular de Duchenne con escalas de valoración. Métodos: Se han realizado cinco estudios de investigación. En el primero y segundo estudio se han validado, en la población española, dos escalas de valoración de la capacidad funcional en niños y adultos con Atrofia Muscular Espinal o Distrofia Muscular de Duchenne que están en fase de silla de ruedas. Estas escalas son la Egen Klassifikation (EK) en el primer estudio y la Egen Klassifikation 2 (EK2) en el segundo. En los dos estudios se ha realizado una validación transcultural siguiendo los criterios de Streiner y Norman con una traducción y retrotraducción de dichas escalas. Después se valoró el alfa de Cronbach para comprobar la consistencia interna de las escalas y la fiabilidad con el Índice de correlación intraclase e interclase (ICC). En el tercer estudio de investigación se realizó un trabajo sobre la Evolución de la capacidad funcional valorada con la escala Egen Klassifikation en personas afectas de Atrofia Muscular Espinal o Distrofia Muscular de Duchenne de la población española: Estudio longitudinal de 3 años. Participaron el estudio 19 pacientes afectos de AME o DMD con edades comprendidas entre los 8 y 62 años. En cada una de las dos valoraciones (basal y a los tres años) se realizaron tres observaciones para cada uno de los ítems, tomando como valor la media de dichas observaciones una de las dos valoraciones (basal y a los tres años), y se calculó la media de las tres evaluaciones, la desviación típica y su Intervalo de confianza al 95%. A continuación se realizó una prueba de contrastes de Wilcoxon para comparar la evolución de cada uno de los ítems y de la puntuación total entre la primera y segunda al cabo de los tres años.En el cuarto estudio se ha validado una escala de valoración de la calidad de vida de personas adultas con enfermedades neuromusculares en la población española. Esta escala es la Individualized Neuromuscular Quality of Life Questionnaire (INQoL). Esta escala de valoración se ha elegido para su validación ya que es la única específica para personas con enfermedades neuromusculares y porque ha sido utilizada en otros países para valorar la calidad de vida en personas con ENM, y se han publicado los resultados de la validación. Se ha realizado una traducción retrotraducción del idioma original, el inglés, al español, así como una validación transcultural de la misma. En el quinto estudio se realiza un estudio descriptivo de la vida de los cuidadores familiares de personas con enfermedades neuromusculares en la población española, valorado con la escala ICUB97-R. Resultados: La versión española de la escala EK muestra una fiabilidad excelente, con índices superiores a 0,86 en cada uno de los ítems de la escala y de 0,99 para la Suma total de la Escala. La versión española de la escala EK2 muestra, así mismo, una fiabilidad excelente con valores superiores a 0,89 en todos los ítems a excepción de uno de ellos en el que la fiabilidad es buena. De la misma forma, la suma total de los ítems alcanzó un nivel de fiabilidad excelente de 0.98.En el estudio de validación y análisis de fiabilidad de la escala INQoL, se comprobó la fiabilidad de la escala con el estudio del índice de concordancia intraobservador (ICC) obteniéndose unos resultados por encima de 0,818 en siete de las 10 subescalas con una fiabilidad excelente y buena en tres de ellas, con valores superiores a 0,60. También el valor total que expresa la calidad de vida tiene un ICC excelente.Los resultados que se desprenden del estudio sobre la Evolución de la capacidad funcional valorada con la escala Egen Klassifikation en personas afectas de atrofia muscular espinal o distrofia muscular de Duchenne de la población española fueron que hay disminución de la capacidad funcional de estas personas en el que se constatan más diferencias entre las dos valoraciones es el que valora la capacidad de mover las manos y el que valora la capacidad de toser y expulsar las secreciones. La evaluación de la calidad de vida de los cuidadores familiares de personas con enfermedades neuromusculares mostró que los cuidadores dispensan muchos cuidados a lo largo del día y que esta cantidad de actividades hace que éstos tengan una apreciación de su calidad de vida disminuida. Conclusiones: Las versiones en lengua española de las escalas Egen Klassifikation (EK), Egen Klassifikation 2 (EK2) para valorar la capacidad funcional de las personas afectas de Atrofia Muscular Espinal o Distrofia Muscular de Duchenne en fase de silla de ruedas, son válidas y fiables para la población española, así como la versión española de la escala Individualized Neuromuscular Quality of Life Questionnaire (INQoL) para valorar la calidad de vida de las personas afectas de enfermedades neuromusculares. La capacidad funcional de las personas afectas de Atrofia Muscular Espinal o de Distrofia Muscular de Duchenne que están en fase de silla de ruedas y medida con la escala Egen Klassifikation (EK) disminuye de forma significativa en tres años. Los ítems en el que se constatan más diferencias entre las dos valoraciones son los que valoran la capacidad de mover las manos y la capacidad de toser y expulsar las secreciones. Los cuidadores familiares de personas con enfermedades neuromusculares medida con la escala ICUB97@-R manifiestan una baja apreciación de su calidad de vida. / Neuromuscular diseases account for different professionals in health care, one of the greatest challenges in its therapeutic management because they are still unfamiliar with a long way to investigate and discover its features diseases. They are diseases considered rare, almost all with a genetic cause and that today most of them cannot be cured, although they are conducting many studies and some therapeutic trials to achieve healing or slow its progression toward deterioration of the role of people who suffer. Objectives: To assess the functional capacity and quality of life of people with neuromuscular diseases in the Spanish population as there are no such studies. To carry out this study have been validated two assessment tools for functional capacity and to evaluate the quality of life. Another objective is to contribute to the knowledge of the natural history of Spinal Muscular Atrophy and Duchenne Muscular Dystrophy with rating scales. Methods: have been five research studies. In the first and second study have been validated in the Spanish population, two scales of assessment of functional capacity in children and adults with Spinal Muscular Atrophy and Duchenne Muscular Dystrophy are under wheelchair. These scales are Egen Klassifikation (EK) in the first study and Egen Klassifikation 2 (EK2) in the second. In the two studies it was performed following a cross-validation criteria and Norman Streiner with a translation and back translation of such scales. After Cronbach's alpha was assessed to check the internal consistency of the scales and reliability with interaclass correlation index and intraclass (ICC). Longitudinal study of three years: In the third study research work on the evolution of functional capacity assessed with the scale Egen Klassifikation in people suffering from spinal muscular atrophy or Duchenne Muscular Dystrophy of the Spanish population was performed. The study involved 19 patients with DMD or SMA aged between 8 and 62 years. Three points for each of the items were made in each of the two evaluations (baseline and three years), taking as the average value of the observations of the two evaluations (baseline and three years), and calculated the average of the three evaluations, the standard deviation and confidence interval 95%.Below is a Wilcoxon test contrasts was performed to compare the performance of each of the items and the total score between the first and second after three years. In the fourth study it has validated a scale for assessing the quality of life of adults with neuromuscular diseases in the Spanish population. This scale is the Individualized Neuromuscular Quality of Life Questionnaire (INQoL). This rating scale is chosen for validation because it is the only specific for people with neuromuscular diseases and because it has been used in other countries to assess the quality of life in people with MND, and published the results of validation. There has been a back-translation of the original language, English, Spanish as well as a cross-cultural validation of it. The fifth study a descriptive study of life of family caregivers of people with neuromuscular diseases in the Spanish population, measured with ICUB97-R scale Results: The Spanish version of the EK scale shows excellent reliability with greater than 0.86 in each of the items in each of the items of the scale and 0.99 for the sum total of the scale. The Spanish version of the scale EK2 shows, likewise, excellent reliability with values higher than 0.89 in all items except for one in which the reliability is good. Likewise, the sum total of the items reached an excellent level of reliability 0.98.En the validation study and analysis INQoL scale reliability, the reliability of the scale was found by studying the rate of intraobserver agreement (ICC) to give an above of 0.818 in seven of the 10 subscales with excellent and good reliability in three of them, with values above 0.60. Also the total value expressing the quality of life has a excellent .The ICC results from the study on the evolution of functional capacity assessed with the scale Egen Klassifikation in people suffering from spinal muscular atrophy or muscular dystrophy population Spanish there were decreased functional capacity of these persons during this time period, with a significant difference in the total amount of the scale (p = 0.003). The item in which more differences between the two tests are happening is that values the ability to move his hands and who value the ability to cough and clear secretions. The evaluation of the quality of life of family caregivers of people with neuromuscular diseases showed that many caregivers dispense care throughout the day and this amount of activities that they have made an assessment of their quality of life diminished. Conclusions Spanish language versions of the scales Egen Klassifikation (EK), Egen Klassifikation 2 (EK2) to assess the functional capacity of people suffering from Spinal Muscular Atrophy and Duchenne Muscular Dystrophy under wheelchair, are valid and reliable the Spanish people and the Spanish version of the scale Individualized Neuromuscular Quality of Life Questionnaire (INQoL) to assess the quality of life of people suffering from neuromuscular diseases. The functional capacity of people suffering from Spinal Muscular Atrophy and Duchenne Muscular Dystrophy are under wheelchair and measure the Egen Klassifikation (EK) scale decreases significantly in three years. The items in which more differences between the two tests are detected are those who value the ability to move his hands and the ability to cough and clear secretions. Family caregivers of people with neuromuscular diseases as the scale ICUB97 @ -R show a low appreciation of their quality of life.

L’alteració en el moviment de l’extremitat superior (ES) és una de les manifestacions més freqüents de l’ictus, cursant amb pèrdua de la força muscular, de la fluïdesa i capacitat de fragmentació entre les articulacions així com amb alteracions sensitives tàctils i propioceptives o bé, cognitives de l’atenció, capacitat per imaginar, etc. L’actuació terapèutica s’ha adaptat a l’actual concepte de moviment fruit del funcionament sistèmic de les estructures nervioses, amb la integració d’informacions de caire motor, sensitiu i cognitiu per la consecució del moviment coordinat i funcional. L’abordatge neurocognitiu insereix estratègies cognitives com l’observació de l’acció, la imatge motora o la imitació en els exercicis terapèutics, juntament amb l’activació guiada de l’atenció o la resolució de problemes per la recuperació del moviment post-ictus. L’objectiu principal consisteix en avaluar l’efectivitat de l’activació guiada dels processos cognitius cap a les informacions del cos i de la interacció cos-objecte per la millora de la quantitat i la qualitat del moviment de l’ES en pacients d’ictus en fase subaguda. S’ha procedit a revisar publicacions científiques amb els criteris de selecció i filtres establerts, a través de diferents cerques, utilitzant bases de dades bibliogràfiques com Science Direct, Pubmed, PEDro o The Cochrane Library. S’ha dissenyat un protocol de valoració i tractament basat en l’abordatge neurocognitiu i en els avenços actuals en neurociències per la recuperació del moviment de l’ES en ictus subagut. El protocol s’ha aplicat en el marc d’un estudi pilot experimental aleatoritzat de simple cec realitzat durant els anys 2012-13 en el Departament de Rehabilitació de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona en 8 participants. Aquests es van distribuir en el grup control, que seguien el protocol tradicional, i el grup experimental amb l’aplicació del protocol neurocognitiu. L’estudi pilot ha avaluat: 1) l’evolució del participant en les diferents avaluacions per cada variable: motora (funcionalitat i força muscular), sensitiva (tacte i cinestèsia) i cognitiva (imatge motora); 2) l’evolució en el temps comparant entre grups i 3) la viabilitat del protocol neurocognitiu en un context real. S’ha realitzat un anàlisi descriptiu i estadístic amb tests no paramètrics com els tests U Mann-Whitney i Wilcoxon signed-rank. Posteriorment, el protocol neurocognitiu ha estat avaluat per un panell d’experts mitjançant el mètode Delphi per tal d’obtenir un consens i millores per futures aplicacions. S’han obtingut dues revisions bibliogràfiques: la primera sobre l’organització motora cortical i el rol dels sistemes de les neurones mirall i la segona referent a la fisioteràpia neurocognitiva. S’ha obtingut un protocol de valoració i tractament amb l’utilització de 4 instruments de mesura per les diferents variables així com una sèrie d’exercicis terapèutics organitzats jeràrquicament en funció de l’estat del participant. Els resultats indiquen una tendència clínica més favorable en el grup neurocognitiu, tot i que no estadísticament significativa, amb millores considerables en la capacitat funcional de l‘ES, i de forma més evident, a la mà. De l’aplicació del protocol en l’estudi pilot i de les aportacions dels experts emergeixen propostes de futur dirigides a: incrementar la mostra i el temps de la intervenció, realitzar estudis en ictus en fase crònica; efectuar una estratificació basal per establir correlacions entre variables; reorganitzar el temps de tractament segons l’estat inicial així com introduir tasques de discriminació d’altres informacions somatosensorials. El protocol neurocognitiu ha estat viable i sembla ser efectiu per afavorir una millor funcionalitat de l’ES del pacient amb ictus subagut, a través d’una avaluació acurada del seu estat per una millor adequació de l’exercici terapèutic en els aspectes que conformen el control motor. A més, l’alt grau de consens obtingut dels experts reforça el protocol per ser aplicat en futurs estudis sobre la fisioteràpia neurocognitiva.

L’estabilometria és una de les tècniques utilitzades per la valoració del control postural. Els registres obtinguts, actualment, només són comparables amb els dels intervals de normalitat establerts per l’Associació francesa de posturologia (AFP), l’any 1985. Pel que fa als intervals establerts, la població no es diferenciava en franges d’edat ni per sexe. Per altra banda, tampoc es van establir les normes per altres variables com ara les d’estabilometria màximes, mínimes i en amplituds, tant en el pla frontal com en el sagitat. Pel que fa a aquests intervals, es varen determinar amb estimacions puntuals i no pel propi comportament de les diferents variables estabilomètriques segons el temps finit de registre. Per aquest motiu juntament amb l’avanç tecnològic experimentat, tant pel que fa a les plataformes com a les diferents tècniques d’anàlisi funcional de les dades (FDA), es va proposar aquest estudi en el que s’establissin les corbes patró de comportament, que indiquessin la normalitat en els registres estabilomètrics estàtics, per als individus sans, amb una edat de 18 a 65 anys, i per a les diferents variables estabilomètriques. Es van seleccionar 177 individus voluntaris. Per a cada un d’ells es van realitzar 3 repeticions dels registres, amb una plataforma estabilomètrica en situació estàtica, amb ulls oberts i ulls tancats. Es van analitzar els resultats segons les diferents tècniques de FDA (tècniques de suavitzat, B-splines, bootstrap i anàlisi de components principals en aquest cas), establint tres tipus de corbes patró de comportament segons el tipus de variable estabilomètrica. Per una banda trobem les variables posicionals amb una corba patró aplanada, una altra corba patró per a les variables de longitud en les que aquesta augmenta de forma quasi-lineal i una tercera per a les variables estabilomètriques d’amplitud així com els seus respectius màxims i mínims, en què observem una corba entre els 10 i els 20 primers segons amb molta pendent i a partir d’aquí una tendència a aplanar-se. Destaquem que no trobem diferencies estadísticament significatives (p-valor=0.000) entre les corbes patró de comportament entre homes i dones, a excepció de la variable d’estabilometria en amplitud, pel que fa al pla sagital en el cas de les dones. El coeficient de determinació R2, va anar de 29.65% a 46.59%, la qual cosa ens està informant que l’edat no va ser una variable que expliqui en gran mesura el comportament de les corbes, és a dir, la bondat d’ajust de la corba de regressió considerant com a variable explicativa l’edat va ser baixa, en tots els casos, però sobretot per l’amplitud en X ulls oberts, amplitud en Y en ulls oberts, i la Y mínima. Per altra banda en relació a la variable Xm en el grup d’edat de 18 a 35 anys destacar que la mitjana, tant en ulls oberts (OA) com en ulls tancats (OC), amb un valor de 3.64±5.53 i 3.47±6.20 respectivament, es va allunyar bastant dels valors obtinguts per als altres grups d’edat, així com de la mitjana global d’aquesta variable en la condició amb OA i OC, amb uns valor de 1.51±6.35 i de 1.38±6.58 respectivament. Finalment destacar que si existeixen les corbes patró de comportament estabilomètric per a cada una de les variables estabilomètriques pels individus sans amb una edat 18 a 65 anys, agrupant-les en tres tipus diferenciades segons la tipologia de variable.

La presente tesis compila el resultado de cuatro estudios siguiendo una línea de investigación. Los cuatro articulos han sido publicados. Esta línea tiene una vertiente metodológica y otra clínica, ya que se han utilizado tres tipos de estudios, como son las revisiones sistemáticas (RS), los estudios de validación y el ensayo clínico aleatorio (ECA), sobre un tema en común como son los trastornos del equilibrio y control del tronco en pacientes que han experimentado un ictus. En las siguientes páginas se pone en contexto el problema del ictus y sus secuelas, con un especial énfasis en la debilidad muscular y las alteraciones de la sensibilidad, lo cual conduce a deficiencias en el control postural y equilibrio. El control postural es una habilidad muy compleja; en la que intervienen diferentes sistemas, y que resulta imprescindible para una vida independiente, para la realización de cualquier tarea de la vida diaria y en la deambulación. En esta tesis se aborda una línea de investigación para mejorar dichas deficiencias, como es un enfoque fisioterapéutico basado en ejercitar y potenciar la musculatura central del cuerpo o Core. El primer trabajo de investigación consistió en la realización de una RS para analizar qué evidencia existía hasta el momento referente a la efectividad de los ejercicios de tronco o de Core Stability para mejorar el equilibrio en sedestación y control de tronco en los pacientes que han sufrido un ictus. La revisión sirvió para constatar las deficiencias metodológicas de los ECAs realizados hasta la fecha, así como para detectar la ausencia de escalas validadas a la lengua española, para evaluar el equilibrio en sedestación y control postural en este tipo de pacientes. A partir de la revisión y en base a las deficiencias detectadas se diseñó un ECA para evaluar el efecto de los ejercicios de Core Stability en la población que ha sufrido su primer ictus y se encuentra en la fase subaguda (≤ 3 meses). Así mismo dos escalas utilizadas en el ECA y de uso frecuente en neurología, fueron validadas a la lengua española.

Introducció: Les displàsies de maluc és la segona deformitata múscul-esquelètica més important en nens amb paràlisi cerebral (PC) i s'atribueix a l'espasticitat i contractura dels músculs adductors i flexors del maluc. El retard en la bipedestació, la manca d'equilibri muscular en els músculs del voltant del maluc i la reducció del rang de moviment dels músculs adductors amb el creixement, és típic en nens amb PC espàstica. Objectiu: L'objectiu d'aquest estudi és investigar els efectes del programa de bipedestació en abducció en la primera infància en la prevenció de les displàsies de maluc i en el manteniment de la flexibilitat dels músculs adductors en nens amb diplegia espàstica. Metodología: Tretze nens amb PC diplegia espàstica, classificats en el nivell III, segons el Gross Motor Function Clasification System (GMFCS), i que es van atendre en Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç de Barcelona (CDIAP), van realitzar un programa de bipedestació en abducció entre els 12-14 mesos d'edat fins als 5 anys. Aquests nens presentaven un retard en l'adquisició de la bipedestació autònoma amb tendència a realitzar una bipedestació i marxa assistida en tisora, a causa de l'espasticitat dels músculs adductors. A l'edat de 12-14 mesos se'ls va confeccionar un bipedestador o standing en abducció, perquè ho usessin al seu domicili 45 minuts diaris. Es va explicar als pares l'objectiu d'aquest programa i es va realitzar un assessorament i seguiment del programa segons les necessitats de cada família. Es va valorar el rang de moviment (RDM) de l'abducció de malucs a l'inici del programa i als 5 anys. A aquesta edat es va valorar, a través de les mesures radiològiques, el percentatge de migració (PM) i índex acetabular (IA) de maluc, per ser les mesures més comunament usades per valorar l'estat acetabular. Posteriorment es van comparar els resultats radiològics del porcentatge de migració (PM) e índex acetabular (IA) d'aquest grup estudi (GE), amb un grup de comparació (GC), amb el mateix diagnòstic i nivell d'afectació que no haguessin participat en un programa de bipedestació. Es va calcular el PM dels malucs drets i esquerres dels nens d'ambdós grups a través d'una radiografia feta als 5 anys. També es va calcular la mitjana del PM i IA màxim i mínim com a valors que indiquen els valors pitjors i millors del desenvolupament acetabular en els dos grups, així com la diferència del PM com a diferència entre aquests valors per comparar si la simetria del creixement acetabular va ser diferent entre els dos grups. Resultats: Els resultats principals d'aquest estudi indiquen que és possible mantenir el RDM en els músculs adductors espástics i la seva flexibilitat a través d'un programa de bipedestació en abducció diari durant els primers 5 anys del desenvolupament. En tots els nens del GE, el PM de es va mantenir dins de límits estables (13-23%) a l'edat de 5 anys, en comparació amb els nens que no van realitzar el programa (12-47%) ( p <0,000). Entre el GE i GC hi va haver una diferència significativa del PM del maluc esquerra (p-valor = 0,019). Per als valors màxims i mínims de PM (PM-Max i PM-Min), només hi va haver una diferència significativa per als valors màxims (p-valor = 0.000). Els valors del PM-Max i IA-Max van ser més simètrics i dins de valors estables en els malucs de la cohort de nens que van usar el programa de bipedestació en abducció. En el GE es va trobar una correlació significativa entre el MP màxim i el RDM als 5 anys d'edat. Conclusions: Un programa de bipedestació en abducció de malucs utilitzat diàriament en els primers anys d'edat prevé les displàsies de maluc, ajuda a un desenvolupament acetabular simètric i dins de valors estables i manté el rang de moviment dels músculs adductors de maluc en nens amb PC diplegia espàstica amb un nivell III segons el GMFCS, en comparació al GC que no van usar el programa de bipedestació. / Las displasias de cadera son la segunda deformidad músculo-esquelética más importante en niños con parálisis cerebral (PC) y se atribuyen a la espasticidad y contractura de los músculos aductores y flexores de la cadera. El retraso en la bipedestación, la falta de equilibrio muscular en los músculos de alrededor de la cadera y la reducción del rango de movimiento de los músculos aductores con el crecimiento, es típico en niños con PC espástica. Objectivo: El objetivo de este estudio es investigar los efectos del programa de bipedestación en abducción en la primera infancia en la prevención de las displasias de cadera y en el mantenimiento de la flexibilidad de los músculos aductores en niños con diplejía espástica.Trece niños con PC diplejía espástica, clasificados en el nivel III, según el Gross Motor Function Clasification System (GMFCS), y que se atendieron en Centros de Desarrollo Infantil y Atención Precoz de Barcelona (CDIAP), realizaron un programa de bipedestación en abducción entre los 12-14 meses de edad hasta los 5 años. Estos niños presentaban un retraso en la adquisición de la bipedestación autónoma con tendencia a realizar una bipedestación y marcha asistida en tijera, debido a la espasticidad de los músculos aductores. A la edad de 12-14 meses se les confeccionó un bipedestador o standing en abducción, para que lo usaran en su domicilio 45 minutos diarios. Se explicó a los padres el objetivo de este programa y se realizó un asesoramiento y seguimiento del programa según las necesidades de cada familia. Se valoró el rango de movimiento (RDM) de la abducción de caderas al inicio del programa y a los 5 años. A esta edad se valoró, a través de las medidas radiológicas el porcentaje de migración (PM) e índice acetabular (IA) de cadera, por ser las medidas más comúnmente usadas para valorar el estado acetabular. Posteriormente se compararon los resultados radiológicos del PM e IA de este grupo estudio (GE), con un grupo de comparación (GC), con el mismo diagnóstico y nivel de afectación que no hubieran participado en un programa de bipedestación. Se calculó el PM de las caderas derechas e izquierdas de los niños de ambos grupos a través de una radiografía hecha a los 5 años. También se calculó la media del PM e IA máximo y mínimo como valores que indican los valores peores y mejores del desarrollo acetabular en ambos grupos, así como la diferencia del PM como diferencia entre estos valores para comparar si la simetría del crecimiento acetabular fue diferente entre los dos grupos. Resultados: Los resultados principales de este estudio indican que es posible mantener el RDM en los músculos aductores espásticos y su flexibilidad a través de un programa de bipedestación en abducción diario durante los primeros 5 años del desarrollo. En todos los niños del grupo estudio (GE), el PM se mantuvo dentro de límites estables (13-23%) a la edad de 5 años, en comparación con los niños que no realizaron el programa (12-47%) (p<0,000). Entre el GE y GC hubo una diferencia significativa del PM de la cadera izquierda (p-valor = 0,019). Para los valores máximos y mínimos de PM (PM-Max y PM-Min), solo hubo una diferencia significativa para los valores máximos (p-valor = 0.000). Los valores del PM-Max e IA-Max fueron más simétricos y dentro de valores estables en las caderas de la cohorte de niños que usaron el programa de bipedestación en abducción. En el GE se encontró una correlación significativa entre el MP máximo y el RDM a los 5 años de edad. Conclusiones: Un programa de bipedestación en abducción de cadera utilizado diariamente en los primeros años de edad previene las displasias de cadera, ayuda a un desarrollo acetabular simétrico dentro de valores estables y mantiene el rango de movimiento de los músculos aductores de cadera en niños con PC diplejía espástica con un nivel III según el GMFCS, en comparación al GC que no usaron el programa de bipedestación. / Hip dysplasia is the second most important musculoskeletal deformity in children with cerebral palsy (CP) and is often attributed to spasticity and contractures of adductor and hip flexor muscles. The delay in standing, lack of muscular balance the muscles around the hip and reduced range of motion of the adductor muscles during growth, is typical in children with spastic CP. Aim: The aim of this study is to investigate the effects of a standing program in abduction in early childhood to prevent hip dysplasia and to maintain the flexibility of adductor muscles in children with spastic diplegia. Thirteen children with spastic diplegia PC, classified in level III, according to the Gross Motor Function Clasification System (GMFCS), and treated in the Barcelona Child Development and Early Attention Department (CDIAP) conducted a program of standing in abduction between 12-14 months to 5 years. These children had a delay in acquiring the autonomous standing and perform an assisted scissor gait, due to spasticity of the adductor muscles. At the age of 12-14 months started to use a standing frame with hip abduction, which used at home daily for 45 minutes. Parents were informed the aim of this program and told to carry out the program according to the needs of each family. The range of motion (ROM) of the hip abduction was measured at the beginning of the program and at 5 years of age. At this age radiological measures was assessed through the percentage of migration (PM) and acetabular index (AI) of the hip, being the most common measures used to assess the acetabular state. The PM and IA results of the study group (GE) were compared with a comparison group (CG), with the same diagnosis and level of involvement that had not participated in a standing program. The PM of the right and left hip in both groups was calculated. The average of the PM and AI maximum indicating the best and worst acetabular development values was calculated in both groups. Besides, PM difference between these values was also considered to compare the symmetry of the acetabular growth in both groups. Results: The main results of this study indicate that is possible to maintain the ROM of the adductor muscles and flexibility through a daily standing program with hip abduction during the first five years of development. In all children in the study group (GE), the PM remained within stable limits (13-23%) at the age of 5 years, compared with children who did not used the program (12-47%) ( p <0.000). Between GE and GC there was a significant difference in PM left hip (p-value = 0.019). For the values of MP maximum and minimum (PM and PM-Max-Min), there was only a significant difference to the maximum values (p-value = 0.000). The values of the MP-Max and AI-Max were more symmetrical and within stable limits in the hips of the cohort of children who used the standing program in abduction. In the SG a significant correlation between the maximum MP and RDM at 5 years of age was found. Conclusion: A standing program with hip abduction used daily in the early years of age prevents hip dysplasia, helps a symmetrical acetabular development in stable values and maintains the ROM of the hip adductor muscles in children with spastic diplegia cerebral palsy level III according to the GMFCS, when compared to the CG which did not use the standing program.

Esta investigación emerge del proceso de reflexión que cuestiona las relaciones entre la teoría y la práctica de la Fisioterapia en Atención Primaria de Salud (APS), centrando la mirada en la intervención domiciliaria, no desarrollada hasta la fecha en Mallorca. Desde un paradigma crítico social, esta investigación cualitativa explora las perspectivas de distintos colectivos profesionals de APS sobre la fisioterapia en Atención Primaria domiciliaria. Fueron entrevistados 54 profesionales de forma individual o en grupo, presentando en los resultados las consideraciones de la atención domiciliaria en APS, la fisioterapia y su desarrollo en el contexto. La discusión presenta críticamente los aspectos emergidos bajo la perspectiva las necesidades de salud, la equidad, el acceso a la salud, la formación de profesionales y el papel de la Atención Primaria de Salud, con énfasis en la fisioterapia. Todo ello encamina a las implicaciones para la política, las prácticas, la investigación y la educación. / This research arises from a process of reflection questioning the relations between theory and practice related to Physiotherapy in Primary Health Care (PHC). It focuses on home physiotherapy, which is not, to date, offered within this system in Majorca. A qualitative research was developed to explore the perspectives of PHC professionals about home physiotherapy using the social critical paradigm as theoretical perspective. A total number of 54 PHC professionals were interviewed, using individual and group interviews for data collection. The results include their considerations about home care in PHC, physiotherapy and the development of home physiotherapy in PHC in the context. The discussion presents critically the topics that emerged during the research, highlighting the issues of the health needs, equity, access to health, health professional education and the role of Primary Health Care, with emphasis in physiotherapy. That leads to the implications regarding to the policies, practices, research and higher education.

Objectiu de l’estudi: dissenyar un programa d'intervenció física rehabilitadora estandarditzada (IFRE) dirigit a pacients amb fibromiàlgia amb un grau d'afectació lleu moderada (FIQ <70) i valorar la repercussió d'aquesta intervenció sobre les manifestacions clíniques i l'impacte global de la malaltia, tant en medi aquàtic com en sec. Pacients i mètode: es va realitzar un estudi quasi-experimental, sense grup control, en pacients diagnosticats de FM segons els criteris del Col•legi Americà de Reumatologia. L’estudi es va iniciar amb 90 dones, que es van assignar de forma aleatòria a dos grups d'intervenció. Un grup va realitzar la IFRE en medi aquàtic (IFREA, n = 37) i un altre en medi sec (IFRES, n = 36). Les dimensions d'estudi van ser el dolor autopercebut (Escala Visual Analògica (EVA)), la fatiga percebuda (EVA), la capacitat aeròbica (Test dels 6 minuts (6MW)), la simptomatologia depressiva (Escala de depressió de Hamilton (HAM- D) i l'impacte global de la malaltia (Qüestionari d'Impacte de Fibromiàlgia (FIQ)). Les avaluacions es van realitzar en la línia base i en finalitzar les 20 setmanes d'intervenció. Resultats: la mitjana d’edat de la població va ser de 48,15 anys, amb un IMC de 27,67. A les 20 setmanes d'intervenció, en el grup IFREA es van obtenir diferències significatives (p <0,05), observant millores en el post-test respecte al pre-test, en el dolor (p <0,012), la fatiga (p <0,040), la simptomatologia depressiva (p <0,001) i l'impacte global de la malaltia (p <047). En el grup IFRES es van obtenir diferències significatives, observant millores en el post-test respecte al pre-test, en la capacitat aeròbica (p <0,42) i la simptomatologia depressiva (p <0,002), així com un augment en l'impacte global de la malaltia (p <016). Conclusions: La realització d'un programa de IFRE, durant 20 setmanes, comporta una millora en les manifestacions clíniques i la capacitat aeròbica en pacients amb FM amb afectació lleu moderada, mostrant millors resultats si la intervenció d'aquest programa es realitza en medi aquàtic vs. medi sec / Objetivo del estudio: diseñar un programa de intervención físico rehabilitadora estandarizada (IFRE) dirigido a pacientes con fibromialgia con un grado de afectación leve moderada (FIQ<70) y valorar la repercusión del mismo sobre las manifestaciones clínicas y el impacto global de la enfermedad, tanto en medio acuático como en seco. Pacientes y método: se realizó un estudio quasi-experimental, sin grupo control, en pacientes diagnosticados de FM según los criterios del Colegio Americano de Reumatología. 90 Mujeres iniciaron el estudio, que se asignaron de forma aleatoria a dos grupos de intervención, uno que realizó la IFRE en medio acuático (IFREA, n=37) y otro en medio seco (IFRES, n=36). Las dimensiones de estudio fueron el dolor autopercibido (Escala Visual Analógica (EVA)), la fatiga percibida (EVA), la capacidad aeróbica (Test de los 6 minutos (6MW)), la sintomatología depresiva (Escala de depresión de Hamilton (HAM-D) y el impacto global de la enfermedad (Cuestionario de Impacto de Fibromialgia (FIQ)). Las evaluaciones se realizaron en la línea base y al finalizar las 20 semanas de intervención Resultados: la media de edad de la población fue de 48,15 años, con un IMC de 27,67. A las 20 semanas de intervención, en el grupo IFREA se obtuvieron diferencias significativas (p<0,05), observándose mejoras en el post test respecto al pre test, en el dolor (p<0,012), la fatiga (p<0,040), , la sintomatología depresiva (p<0,001) y el impacto global de la enfermedad (p<047). En el grupo IFRES se obtuvieron diferencias significativas, observándose mejoras en el post test respecto al pre test, en la capacidad aeróbica (p<0,42) y la sintomatología depresiva (p<0,002), así como un aumento en el impacto global de la enfermedad (p<016). Conclusiones: la realización de un programa de IFRE, durante 20 semanas, conlleva una mejoría en las manifestaciones clínicas y en la capacidad aeróbica en pacientes con FM con afectación leve moderada, mostrando mejores resultados si la intervención de dicho programa se realiza en medio acuático vs. medio seco. / Aim of the study: was to design a standardized physical rehabilitation program (IFRE) for patients with FMS with a mild degree of the disease (FIQ<70) and to measure its impact on the clinical manifestations and on the global impact of the disease, in both land-based (LE) and pool-based (PE) environments. Patients and method: A quasi-experimental study was carried out with patients diagnosed with FMS according to the criteria of the American College of Rheumatology. The study group was composed by 90 women who were divided into two subgroups: on the one hand, the women receiving the pool-based program (IFREA, n=37) and, on the other hand, the ones receiving the land-based program (IFRES, n=36). The aspects analysed in the research were pain (Visual Analogue Scale, VAS), fatigue (Rating of Perceived of Exertion Scales, RPE), aerobic capacity (6-Minute Walk Test, 6WT), depression symptoms (Hamilton Depression Rating Scale, HAM-D) and the overall impact of the disease (Fibromyalgia Impact Questionnaire (FIQ). The assessment was conducted at the baseline and at the end of a 20-week period. Results: The average age of the group was 48,15 years with a BMI of 27.67. After 20 weeks of intervention, significant differences arose in the IFREA group (p<0,05), showing improvements in the post-test compared to pre-test, in pain (p <0.012), fatigue (p <0.040), depressive symptoms (p <0.001) and the overall impact of the disease (p <047). In the IFRES group, significant differences appear and improvements were observed in the post-test compared to pre-test in aerobic capacity (p <0.42) and depressive symptoms (p <0.002), and an increase in the overall impact of disease (p <016). Conclusions: The completion of the IFRE program for 20 weeks involves an improvement in the clinical manifestations and aerobic capacity in patients with moderate FMS, showing better results if the implementation of the program takes place in a pool-based environment vs. land-based

L’ultrasò és un dels agents físics de fisioteràpia més utilitzats en el tractament de la síndrome subacromial. La fonoforesi i la iontoforesi són agents físics que, a diferència dels ultrasons, utilitzen un fàrmac com a conductor del corrent. Per valorar si l’ús del dexketoprofèn com a conductor en la fonoforesi i la iontoforesi provoca més millora clínica que l’ultrasò es va realitzar un assaig clínic aleatoritzat amb tres grups de tractament, sent l’agent físic diferent en cada grup. Les variables principals de l’estudi van ser l’escala visual analògica (EVA), el qüestionari DASH i l’escala de Constant-Murley. Es van trobar diferències significatives entre l’ultrasò i la iontoforesi en l’EVA i el Constant, i entre la fonoforesi i la iontoforesi en el Constant. Tots els pacients van millorar significativament les tres variables després del tractament. Per tant, els tres agents físics són eficaços però l’ús del dexketoprofèn no millora els resultats. / Ultrasound is of the most widely used techniques in physiotherapy to treat subacromial syndrome. Phonophoresis and iontophoresis are physical agents that, in contrast to ultrasound, use a drug as an electrical conductor. To evaluate whether the use of dexketoprofen as a conductor in phonophoresis and iontophoresis leads to a greater improvement than the use of ultrasound, a randomized clinical trial was carried out on three treatment groups, each of which was administered a different technique. The main variables in the study were the visual analog scale (VAS), the DASH questionnaire and the Constant-Murley scale. The Constant-Murley scale and the VAS found significant differences between the ultrasound and iontophoresis, and the Constant-Murley scale found significant differences between phonophoresis and iontophoresis. All the patients significantly improved in terms of the three variables after the treatment. Consequently, the three physical agents are effective but the use of dexketoprofen does not improve the results.

Los estilos de vida saludables son patrones de conductas relacionadas con la salud que se ven influenciados por múltiples factores de índole personal, social y/o ambiental. La mayoría de estudios se centran en el efecto independiente de cada factor en el riesgo de la enfermedad, obviando el efecto sinérgico para la salud de sus agrupaciones y combinaciones. Los objetivos de esta tesis son: caracterizar la situación actual en relación a, los factores que influyen en la actividad física, en los hábitos alimentarios y la agrupación de los mismos (dieta, actividad física, consumo de alcohol y tabaco) en la población de estudiantes de la Universidad de las Islas Baleares. Se demuestra una tendencia de agrupación de factores de riesgo (falta de actividad física, dieta inadecuada y hábitos tóxicos). Hay un gran desajuste entre el patrón de consumo de alimentos y el recomendado, evidenciándose pérdida de la Dieta Mediterránea tradicional.