El patrimoni literari representa una part molt petita del patrimoni cultural, però per això no deixa de ser menys important. Abordar un treball sobre els anys literaris implica endinsar-se en un terreny poc estudiat i amb escassa literatura teòrica. Però per contra amb abundant informació pràctica i documental sobre estudis d’esdeveniments similars. Aquesta tesi es compon de cinc apartats ben diferenciats, però a la vegada interrelacionats. El primer, es destina a definir què és el patrimoni literari i com s’emmarca dins el patrimoni cultural i quina és la tipologia organitzativa dels anys literaris. El segon, ens presenta les polítiques culturals internacionals en relació amb el patrimoni literari i també en una selecció de països europeus: Alemanya, França, Itàlia, Regne Unit i Espanya, amb un apartat destinat a Catalunya. El tercer, està dedicat a l’estudi de les commemoracions literàries des de la perspectiva històrica en aquests mateixos països. La selecció de les commemoracions ve determinada per la singularitat dels autors i per la incidència que la seva obra ha tingut en el seu país d’origen i també a nivell internacional: Goethe, Victor Hugo, Dante Alighieri, Shakespeare, Dickens, Calderón, Góngora, i Cervantes. I en el cas de Catalunya: Aribau, Verdaguer i Fabra. Els apartats anteriors han estat d’utilitat per tenir una panoràmica de com s’han dut a terme les commemoracions literàries en el període 1881-2012. El quart apartat està dedicat als estudis de cas, la definició d’un model de fitxa per realitzar l’anàlisi i avaluació dels resultats dels quatre anys literaris: Any Pla (1997), Any Verdaguer (2002), Any Rodoreda (2008) i Any Maragall (2010-2011). Finalment, en el cinquè apartat es porta a terme un estudi comparatiu entre els quatre anys literaris. La tesi permet afirmar d’una manera contrastada amb els resultats quantitatius i qualitatius que les commemoracions dels escriptors han demostrat ser molt útils per mantenir viva la memòria, difondre la figura i l’obra dels escriptors, posar-los en valor i acostar la literatura a la societat civil. / Literary Heritage represents a small part but not less important of the cultural heritage. Initiate a literary work about the Literary Centuries implies going through an understudied field and with rare theoretical literature, but with plenty of practical information about studies of similar events. This thesis consists of five distinct sections that are interrelated. The first intends to define what is the Literary Heritage and how is integrated as a part of the Cultural Heritage and what is the typology of the Literary Centuries,. The second section introduces the International Cultural Policies in relation to the Literary Heritage and also in relation with a selection of European countries as Germany, France, Italy, UK and Spain, and with a section about the region of Catalonia. The third is dedicated to the study of Literary Commemorations, from the historical perspective, in these same countries. The selection of Literary Commemorations is determined by the meaningfulness and the importance that the author work has on his country and internationally: Goethe, Victor Hugo, Dante Alighieri, Shakespeare, Dickens, Calderon, Gongora and Cervantes. In Catalonia’s case: Aribau, Verdaguer and Fabra. The previous sections are an overview of how Literary Commemorations had been held between 1881 and 2012. The fourth section is devoted to the definition of a model sheet to perform the analysis and evaluation of the results of Literary Centuries and also to the case studies: Year Pla (1997), Year Verdaguer (2002), Year Rodoreda (2008) and Year Maragall (2010-2011). Finally, the fifth section is a comparative study of the results extracted from four cases of Literary Centuries, mentioned before. The thesis allows declaring, in a highly contrasted way, regarding the quantitative and qualitative results that these writers Century Commemorations have proved to be useful on keeping the authors memory alive, spread the writers figure and their work, and also to put them again in value and approach literature to civil society.

La falsificació de medicaments és un problema inherent a la mateixa existència dels medicaments. Existeixen estudis de l'OMS que indiquen que en alguns països en vies de desenvolupament, entre el deu i el trenta per cent de les medicines que es venen poden ser falses, mentre que no arriba a l'u per cent en els països occidentals. Però darrerament s'ha detectat un augment significatiu d'incidents de falsificació de medicaments en els països desenvolupats, la qual indica que el model clàssic regulador o "hard law" entre els reguladors i els fabricants basat en la "prevenció de perills" i resultant de la capacitat d’anticipar un dany fruit d’una experiència anterior viscuda o apresa, està demostrant no ser eficaç per lluitar contra la falsificació de medicaments. La globalització dels mercats, l'aparició de nous tractaments basats en nous fàrmacs complexos i cars, l'ús de noves tecnologies, principalment Internet, en la distribució i comercialització dels medicaments i el fet que els recursos de l'administració pública són limitats, obliguen a considerar que la falsificació de medicaments ha de ser tractada necessàriament com un risc objecte de "governança", atesa la insuficiència que està mostrant el model de “prevenció de perills" fins ara utilitzat. Aquesta tesi descriu una proposta de governança de risc que parteix d'una avaluació de risc del fenomen de la falsificació de medicaments. Proposem realitzar aquesta avaluació per mitjà d'una anàlisi de model ampliat PEST , que permet obtenir una descripció del context on la falsificació de medicaments és present. A partir d'aquest context, realitzarem una identificació de les variables que incideixen en el risc de falsificació d'un medicament. A continuació, realitzarem una estimació i valoració d'aquestes variables de risc. Atès que la percepció del risc és subjectiva, proposem utilitzar una eina de diagnosi basada en la lògica difusa o Fuzzy logic. Aquesta eina donarà com a resultat dos índexs que indiquen el grau de risc que un medicament pot ser falsificat o no. El primer índex indica el risc que un medicament pot ser falsificat independentment del país o zona comercial on es vol comercialitzar, és a dir, per ell mateix. El segon índex indica el risc dependent del país o zona comercial a on es vol comercialitzar, és a dir, en funció de la cadena de comercialització. Aquests índexs proporcionaran eines que puguin orientar mecanismes de governança del risc, això és, instruments d’implicació dels principals actors (fabricants, distribuïdors i reguladors) en les polítiques de minimització del risc de falsificació de medicaments. A partir dels índexs abans esmentats, exposem una proposta metodològica de governança de risc basada en elements d'autoregulació regulada, com a model per poder d'una manera més eficaç que fins ara, fer front a la lluita contra la falsificació de medicaments. / Counterfeit medicines is an inherent problem in the very existence of medicines. WHO studies indicate that in some developing countries, between ten and thirty percent of medicines sold may be false, while the percentage does not reach one percent in Western countries. However, there has been a significant increase in incidents of counterfeit medicines during the last years, particularly in developed countries, which indicates that the classic law control system or "hard law" between regulators and manufacturers based on "prevention dangers" and resulting ability to anticipate damage, result of previous experience learned or experienced, is not proving to be effective in the fight against counterfeit medicines. The globalization of markets, the emergence of new treatments based on complex and expensive new drugs, the use of new technologies, especially the Internet, in the distribution and marketing of drugs and the fact that the public resources are limited, force to consider the counterfeiting of medicines must necessarily be treated as a risk object "governance", given the failure that is showing the model of "preventing-hazards" used until now. This thesis describes a proposal of risk governance based on a risk assessment phenomenon of counterfeit medicines. We propose to make this assessment by an extended PEST analysis model, which allows a description of the context where counterfeiting of medicines is present. From this context, we will take an identification of variables that influence the risk of a medicine to be counterfeit. Afterwards, we estimate and evaluate these risk variables. Given that risk perception is subjective, we propose to use a diagnostic tool based on fuzzy logic. This tool will result in two indexes that indicate the degree of risk that a medicine can be faked or not. The first index indicates the risk that a medicine can be falsified regardless of the country or commercial zone where the medicine is to be marketed, i.e. by itself. The second index indicates the risk attached to the country or trading area where the medicine is to be marketed, i.e. according to the marketing chain. These indexes will provide tools to target risk governance mechanisms, that is, instruments of involvement by major stakeholders (manufacturers, distributors and regulators) in the policies to minimize the risk of counterfeit medicines. Based on the aforementioned indices, we present a methodological approach on risk governance based on elements of self-regulation as a model to be more effective in order to address the fight against counterfeit medicines

Les xarxes socials han revolucionat i modificat les formes de relació i comunicació entre les persones i les institucions. Aquestes relacions a través de les xarxes s’han convertit en un nou paradigma comunicatiu. L’objectiu principal de la tesi és mostrar com els museus de Catalunya interactuen i difonen el seu patrimoni a través de les xarxes socials. L’estudi i l’anàlisi s’han desenvolupat metodològicament des d’una doble perspectiva: quantitativa i qualitativa, creant paràmetres i indicadors per l’estudi de webmetria i s’ha fet un seguiment d’observació i recollida de dades en diferents plataformes. Els resultats mostren una situació molt heterogènia en tots els sentits del sistema museístic de Catalunya, amb una complexa organització territorial. La interacció museu-visitant (presencial o virtual) a Catalunya té mancances significatives. Algunes propostes de reflexió i debat, a mode de conclusió, intenten contribuir a nous plantejaments per una comunicació més efectiva entre els museus i els seus seguidors/visitants. / Social networks have shaken up and modified the way of relationship and communication between people and institutions. These relationships have become a new communicational paradigm. The main objective of the thesis is to display how the museums in Catalonia interact and spread their heritage through social networks. The study and analysis have been methodologically developed from a double perspective: quantitative and qualitative, creating parameters and indicators for the webometrics study and tracking observation and data collection on different platforms. The results show a very heterogeneous situation in every way of the museum system of Catalonia with a complex territorial organization. The museum-visitor interaction (face-to-face or virtual) in Catalonia has a significant lack. Some suggestions of reflection and discussion, as a conclusion, attempt to contribute new approaches for a more effective communication between museums and their supporters/visitors.

És convenient focalitzar l’atenció a l’entorn de la Societat Artística i Literària de Catalunya perquè representa una institució fonamental per comprendre el dilatat i complex fenomen que van suposar les societats d’artistes a l’Europa de l’època. No només això, ja que l’entitat ens hauria de permetre analitzar en profunditat la seva notable trajectòria, les seves ambicions estètiques i tots aquells factors que la varen circumdar. Aquí rau el punt de partida del nostre projecte d’investigació, el qual representa la culminació d’un període acadèmic i l’inici d’un rigorós camí científic que avui pot veure la llum. Tot i així, mai s’havia escrit sobre aquesta entitat de forma exhaustiva i monogràfica. I aquest fet sorprèn quan constatem la notable trajectòria que va tenir al llarg dels tres primers decennis del segle XX. Sorprèn encara més quan sabem que el seu instigador va ser el gran mestre paisatgista Modest Urgell, secundat per Enric Galwey i Lluís Graner, els quals precediren altres pintors i també escultors que arribarien a sumar al voltant d’un centenar de firmes. El nostre projecte d’investigació, ara materialitzat en la present tesi doctoral, esdevé la primera proposta per desvetllar d’una manera exhaustiva quins antecedents es van produir al voltant de la Societat Artística i Literària.

La mucopolisacaridosi tipus VII (MPS VII) és una malaltia monogènica molt rara inclosa en el grup de malalties lisosòmiques. Està causada per la manca d’activitat β-­‐ glucuronidasa, un enzim lisosòmic involucrat en la via de degradació de glicosaminoglicans. Aquesta alteració congènita causa una disfunció del sistema lisosòmic que provoca una acumulació anormal als lisosomes i la disrupció de l’homeòstasi de la cèl·lula. La malaltia presenta diferents graus de severitat clínica que van des de la mort prenatal fins a pacients amb formes lleus i una esperança de vida de 20 o 30 anys. Entre els casos que presenten un inici postnatal de la malaltia, la forma més severa de MPS VII es caracteritza per hepatomegàlia, esplenomegàlia, anomalies esquelètiques, desenvolupament tardà i retard mental, entre altres símptomes. Actualment els tractaments per als pacients de MPS VII són intervencions per pal·liar els símptomes de la malaltia, però no disposen de cap tractament curatiu. La teràpia gènica és una estratègia prometedora de cara a trobar una cura per a malalties monogèniques. Entre els vectors de teràpia gènica disponibles, els virus adeno-­‐associats (AAV) presenten certes característiques que els fan molt atractius per a la teràpia gènica: permeten la transducció tant de cèl·lules en divisió com quiescents, proporcionen una expressió del transgèn a llarg termini, no poden replicar-­‐se de manera autònoma sense un virus accessori i, a més, les infeccions naturals dels AAV no són patogèniques. Diferents serotips d’AAV s’han utilitzat com a vectors de teràpia gènica en estudis preclínics. Entre ells, els serotips AAV9 i AAVrh10 són els que presenten una capacitat de transducció més gran, així com una gamma més àmplia de tipus cel·lulars que poden transduir, especialment al sistema nerviós central. El serotip AAVrh10 no és d’origen humà. Per això, el fet d’utilitzar-­‐lo com a vector de teràpia gènica podria evitar la neutralització per part dels factors immunològics específics contra AAV, factors que són presents en el sèrum humà després d’infeccions d’AAV naturals. Tanmateix, el reconeixement creuat per part d’anticossos generats contra AAV2, el serotip humà més comú, podrien interferir en el resultat de la teràpia. En aquest treball es proposa una estratègia de teràpia gènica per a MPS VII basada en una única injecció intratecal d’un vector AAVrh10 que conté el gen de la β-­‐ glucuronidasa, testada en ratolins MPS VII adults joves. Es mostra que l’administració del vector al líquid cefaloraquidi (LCR) per punció lumbar, una tècnica molt poc invasiva, permet la transducció d’estructures del sistema nerviós central (SNC) utilitzant una dosi de vector més baixa que mitjançant injecció intravenosa. A més, el drenatge del vector del LCR cap al torrent sanguini comporta la transducció d’òrgans somàtics com el fetge. Això genera una font de β-­‐glucuronidasa que aconsegueix una activitat enzimàtica en sèrum comparable a la de ratolins sans. L’expressió sostinguda de l’enzim recombinant per part de les cèl·lules transduïdes, així com la correcció creuada deguda a la secreció de l’enzim, aconsegueixen la correcció de les característiques bioquímiques i histopatològiques de la malaltia, tant al SNC com als òrgans somàtics. Aquesta correcció a nivell cel·lular condueix a una millora significativa de les capacitats físiques, cognitives i emocionals dels ratolins MPS VII i aconsegueix doblar la seva esperança de vida. / Mucopolysaccharidosis type VII (MPS VII) is an ultrarare monogenic lysosomal storage disease. It is caused by the lack of β-­‐glucuronidase activity, a lysosomal enzyme involved in the degradation pathway of glycosaminoglycans. This inborn genetic alteration causes a dysfunction of the lysosomal system that entails abnormal lysosomal storage and disruption of cell homeostasis. The disease presents a range of clinical severity among patients, from death in utero to a life expectancy of up to 20 or 30 years for the milder forms. The severe form of MPS VII among cases with postnatal disease onset is characterized by hepatosplenomegaly, skeletal abnormalities, developmental delay and mental retardation, among other symptoms. Currently, the only treatments for MPS VII patients are interventions to alleviate the symptoms, but no curative treatment is available. Gene therapy is a promising therapeutic approach to find a cure for monogenic diseases. Among the available gene delivery vectors, adeno-­‐associated viruses (AAVs) present several features that make them attractive for gene therapy strategies: they are able to transduce dividing and quiescent cells, they provide long term expression of the transgene, they are not able to autonomously replicate without a helper virus, and wild type AAV infections are not pathogenic. Different AAV serotypes have been used as gene therapy vectors in preclinical studies. Among them, AAV9 and AAVrh10 are the serotypes which show greater transduction capacity and a broader range of cell-­‐type specific tropism, particularly in the central nervous system. The use of AAVrh10, a non-­‐human serotype, may avoid the neutralization by anti-­‐AAV immune factors present in human sera after natural AAV infections. However, cross-­‐reactivity with antibodies raised against AAV2, the most common human AAV serotype, may still interfere in the therapeutic outcome. In this work, we propose a gene therapy strategy for MPS VII based on a single intrathecal injection of an AAVrh10 coding for the β-­‐glucuronidase gene, tested in young adult MPS VII mice. We show that vector delivery to the CSF by lumbar puncture, a poorly invasive technique, allows the transduction of CNS structures using a lower vector dose than by intravenous delivery. In addition, the drainage of the vector from the CSF to the bloodstream results in transduction of somatic organs such as liver, thus providing a systemic β-­‐glucuronidase source that achieves serum enzymatic activity comparable to wild type mice. The sustained recombinant enzyme expression by AAV-­‐transduced cells, and the cross-­‐correction provided by enzyme secretion, attains the correction of biochemical and histopathological hallmarks of the disease in CNS and somatic organs. This correction at the cellular level leads to a significant improvement of physical, cognitive and emotional characteristics of MPS VII mice and a doubling of the MPS VII mouse life span.

En los últimos diez años se ha señalado la existencia de un “giro educativo” a partir de la proliferación de foros de debate, plataformas, proyectos y publicaciones diversas en torno a la educación y la producción de conocimientos críticos, que han sido promovidos desde el ámbito del comisariado y de las prácticas artísticas contemporáneas. Según diferentes autores, esta situación se ha producido como respuesta crítica a la economización de la educación, la formación en el arte y la producción institucionalizada de conocimientos en el marco de la reestructuración neoliberal de las sociedades occidentales y de sus instituciones educativas. Poco a poco, el auge de estas discusiones en el contexto internacional fue extendiéndose también por el territorio español, sobre todo a partir del año 2008, siendo muy variadas sus manifestaciones en algunos museos y centros de arte contemporáneo. Este hecho ha coincidido en el tiempo con el desarrollo de diversas prácticas educativas críticas y reflexivas llevadas a cabo por los departamentos educativos de algunos museos y con la organización, cada vez más numerosa, de congresos, jornadas, foros de encuentro y de debate destinados a reunir a profesionales de la educación y la investigación vinculados al campo de los museos y centros de arte. En esos eventos, las educadoras de museos, además de compartir reflexiones y resultados de investigaciones teóricas sobre su propia práctica, empezaron a hablar también sobre la repercusión que estaba empezando a tener este giro educativo en el campo del arte y el comisariado sobre su trabajo. Ya entonces, se empezó a entrever que el escenario político que se estaba conformando, venía cargado de controversias y estaba cruzado por múltiples discursos en acción. Por eso, con la finalidad de comprender algunas de las tensiones contradicciones y potencialidades que se está generando en torno a este giro educativo, esta investigación, teniendo en cuenta que en ocasiones muchos de estos proyectos vinculados al giro educativo con planteados como una crítica a la academia y a las instituciones de educación formal, este estudio examina hasta qué punto esa crítica se dirige también a las políticas educativas de los museos y centros de arte donde se llevaban a cabo y en qué condiciones se produce esa crítica. En este sentido, esta investigación se ocupa de analizar por medio del estudio de tres proyectos que interrelacionan arte y educación en tres museos o centros de arte contemporáneo del contexto español, cómo este giro educativo afecta a las políticas culturales y educativas de estas instituciones (en concreto se ha estudiado el Primer Proforma y el departamento educativo del MUSAC, Las Lindes en el Centro de Arte 2 de Mayo, y Transductores en relación con el Centro José Guerrero. Asimismo explora de qué manera estos proyectos interpelan y/o afectan al trabajo de quienes conforman los departamentos de educación de los museos y centros de arte contemporáneo.

Esta tesis doctoral se enmarca dentro de la disciplina de la gestión cultural, recogiendo igualmente su carácter operativo y teórico. La producción de conocimiento sobre públicos es una pieza clave para la comprensión del comportamiento de las instituciones culturales en relación a su compromiso social con ellos. Existe un gran debate sobre las políticas de público y la responsabilidad de las instituciones hacia éstos (Donnat, 2010; Eidelman y Roustan, 2007; Mairesse, 2010b; Tobelem, 2013). Hay una exigencia de saber más acerca del público para la planificación y el desarrollo de las instituciones, lo cual conlleva una presión para modernizarse frente a la necesidad de democratización cultural impulsada por los poderes públicos y la mercantilización de la oferta cultural. Pero, ¿cuál es en realidad el papel del público?, ¿cómo alcanzamos a conocerlo?, ¿cómo se aplica el conocimiento producido? Interviniendo en este debate, el objetivo de este trabajo es contribuir a la comprensión de los aspectos deontológicos y simbólicos de las dinámicas que gobiernan el uso de herramientas de producción de conocimiento sobre públicos en y por los museos y centros de arte contemporáneo. Se llevó a cabo una investigación comparativa entre dos contextos nacionales particularmente significativos, España y Francia. Se empleó una metodología mixta, cuantitativa y cualitativa, mediante encuestas y entrevistas en profundidad a profesionales de las instituciones y expertos en el área. Se realizó un análisis sobre las consecuencias y los límites del conocimiento sobre públicos, no solamente en el entorno museístico, sino también en las dinámicas sociales que gobiernan los modelos de gestión de las instituciones involucradas. Se concluye que el empleo del conocimiento sobre públicos está todavía lejos de constituirse como una práctica estructural, incluso en el caso de Francia, donde una mayor legitimación científica de estas herramientas supondría una divergencia de enfoque importante. El análisis de los procesos de toma de decisiones, las acciones operativas y la asimilación de los resultados pone en evidencia que hablar de un sistema homogéneo de comportamiento entre las instituciones y sus profesionales no es pertinente; en cambio, lo que se observa es un conjunto de actos a menudo contradictorios, donde están en juego numerosos sistemas de significados: el de las jerarquías funcionales; el de las jerarquías organizacionales y de las prácticas profesionales; el de los ideales del compromiso social de las instituciones culturales, y el de las obligaciones del entorno comercial en el que se asientan muchas de las estrategias de gestión. / Our research operates within the framework of cultural management, adopting both its theorical and practical approach. Today more than ever questions on visitors and institutions’ social responsibilities are crucial (Donnat, 2010; Eidelman, Roustan, 2007; Mairesse, 2010b; Tobelem, 2013). Audience research as a systematic gathering of information about visitors’ experience was born in response to a request for cultural planning improvement and learning experience enhancement. This demand has therefore given a significant boost to the modernisation of visitor-institution relationship, with with a keen eye both on publicly supported cultural democratisation and on specific profit-driven cultural marketing strategies. Still, we cannot help but ask what role do visitors play? How do we evaluate them? How can we use this evaluation? In order to keep consistent with the present debate about visitor studies importance, we’ve developed our research project as a contribution to raise awareness about visitor studies in modern and contemporary art museums. We conducted a comparative study between two very effective examples, such as French and Spanish national contexts. Our research is based on a solid empirical approach, with a mixture of investigation methods focusing on quality and quantity. Our surveys explore the behaviour of professionals from institutions involved and feature interviews to thoroughly investigate specific issues that arose during the survey itself. Our research aims to contribute to the discussion about consequences and limits of visitor studies, not only speaking of museums, but also analysing the influence these studies could have on cultural management social dynamics. We concluded that the use of visitor research is however far from reaching structural cohesion, even in the French case, where a more established legitimation of these instruments should suggest an important difference in approaching the subject. Getting involved in the way information and data about current and potential visitors are used for program and administrative decision-making, we’ve come through a very heterogeneous set of responses by institutions and their members. We’ve observed very different reactions, with lots of pivotal variables and meanings, involving management and functional structures, ideals, social goals and marketing strategies. We’ve come through a sum of uncertain elements driving institutional strategies on the whole as well as they influence individual behaviour.

Esta tesis doctoral indaga en las posibilidades de la imagen para crear conocimiento acerca de la dictadura chilena. En un proyecto pedagógico-investigativo con jóvenes en el Museo de la Memoria y los Derechos Humanos de Santiago de Chile se utilizan las estrategias de la investigación visual narrativa para volver a contar el pasado a partir de la experiencia de los jóvenes de la postmemoria en el espacio expositivo. Las imágenes han jugado un rol fundamental en el territorio de la memoria acerca del pasado. La comunicación social sobre el trauma histórico que significó la violencia política se ha basado en gran medida en la utilización de la imagen documental: fotografías, reportajes, periódicos, videos, documentales, afiches, etc. ¿Pero cómo comunican estas imágenes? ¿Es posible pensar en una manera de ver que se aleje de una lógica documental-objetivista? ¿Cuál debiese ser el rol de las imágenes dentro de las pedagogías de la memoria? La investigación, que se desarrolló entre los años 2010 y 2015, contó con diferentes etapas. El trabajo con los jóvenes en el museo es el resultado de una primera fase exploratoria de toma de contacto con la institución. En este primer momento se analizaron las imágenes que conforman la cultura material del museo así como las nociones de memoria que éstas construyen. Asimismo, se indagó en el trabajo pedagógico que estaba desarrollando la institución, con el objetivo de conocer el rol de las imágenes dentro de este proceso. A partir de este primer momento de indagación se construyó el marco teórico y la metodología de la investigación, así como los métodos de trabajo que guían el trabajo de campo con los jóvenes. Las nociones de imagen-tiempo (Deleuze, 2010) y pedagogías transaccionales (Wilson, 2005) se constituyen en la base de la construcción de un método de trabajo que busca reconfigurar las maneras de ver y entender el pasado. / This doctoral dissertation investigates how images may generate knowledge about the Chilean dictatorship. In a pedagogical research project, carried out with youth in the Museum for Memory and Human Rights, Santiago, Chile, visual narrative methods were used to narrate the past, drawing on the young people's experience of post-memory in the exhibition space. Images play a fundamental role in comprising the territory of memory that approaches the past. The portrayal in the media of the historical trauma that lead to political violence was based on the use of documentary material: photographs, reports, news papers, videos, documentaries, posters, and so on. But how were these images communicated? It is possible to think of a way of seeing that distances itself from an objective-documentary logic? What is the role of images within a pedagogy of memory? This research, which took place from 2010 to 2015, can be divided into different stages. The work in the museum with the youth was the result of an initial exploratory phase during which contact with the institution was established. In this first stage, the images that make up the museum's visual culture were analyzed as well as the notion of memory that the museum was producing. At the same time, an inquiry was made into the pedagogy the museum was developing, in an effort to learn about the role of images within this practice. After this initial contact and inquiry, the theoretical framework, methodological approach and work methods to use during the project with the youth were established. Deleuze's (2010) notion of time-image and Wilson's (2005) transactional pedagogies serve as the basis for a work method that attempts to reconfigure ways of seeing and understanding the past.

Esta investigación, parte del supuesto de que las ciudades de nuestro entorno son grandes contenedores de patrimonio muy difíciles de descodificar y de transmitir sus valores, desde todos los puntos de vista, ya sean urbanísticos, morfológicos, estructurales, e incluso históricos, a causa de las dificultades que tenemos, la gran mayoría de posibles receptores, para comprender lo temporal y lo espacial. Esta dificultad es la responsable de que la mayoría de personas perciban la ciudad como un conjunto de elementos aislados sin conexión entre unos y otros. Por todo ello el potencial educativo se reduce considerablemente y en ocasiones deja de existir ya que la gran mayoría de los usuarios de la ciudad, sean residentes o turistas, no son capaces de descodificarla. Para que las generaciones actuales y futuras puedan afrontar esta problemática, la investigación parte de la base de que hay que crear instrumentos que se basen en el lenguaje que, de forma creciente, maneja la mayoría de la gente: el lenguaje del Mobile learning. De aquí parte el objetivo principal de la tesis: modelizar aplicaciones para descodificar las complejas tramas culturales y patrimoniales urbanas; desde este punto, deriva también el carácter proyectivo de esta investigación. Para alcanzar este objetivo es necesario seguir un camino metodológico que tiene las siguientes etapas: primero estudiar lo existente (señalética, visitas guiadas, apps, etc.). En segundo lugar intentar comprender qué representaciones mentales tienen los usuarios de la cuidad. A continuación diseñar un prototipo de aplicación que cumpla con los requisitos de una aplicación inclusiva, de carácter didáctico extrapolable al turismo cultural. Cuarto, testear con técnicas diversas el prototipo creado, utilizando desde test de usabilidad y el del usuario, hasta trabajar con grupos de discusión. En quinto lugar, analizar en profundidad los resultados de este conjunto de pruebas para, finalmente, modelizar una clase de aplicaciones que, con todas sus variantes, permita cumplir el objetivo de descodificar el espacio urbano. El marco físico en el que se ha experimentado el prototipo, ha sido un sector céntrico previamente acotado y reducido: el Barrio Gótico de la ciudad de Barcelona. Por esta razón, la investigación aborda una problemática propia y específica de esta ciudad que va desde la historia, el análisis de la estructura urbana, hasta las múltiples fórmulas utilizadas, no sólo para conservar su patrimonio sino también para destruirlo. Este planteamiento metodológico constituye una de las principales aportaciones a la investigación, dado que existen pocas experiencias de este tipo en el campo de la didáctica y no existe nada similar en el campo del Mobile learning. El resultado de la investigación es la creación de un modelo de App Open-Air Museum, basado en una definición precisa de ciudad como museo al aire libre, referida a conjuntos urbanos. Con este planteamiento, la tesis sugiere futuras líneas de investigación, siendo una de las más importantes - la necesidad de diseñar productos de este tipo utilizando las metodologías de diseño centradas en el usuario (DCU). Al mismo tiempo, ofrece un extenso campo de investigación, aplicando metodologías evaluativas al modelo creado y a todas sus variantes. / This research is based on the assumption that our cities are large heritage containers that are very difficult to decode, to transmit its values, from all points of view, whether urban, morphological, structural, and even historical, because of the difficulties that the vast majority of potential recipients have to understand the temporal and the spatial features. This difficulty is caused by the fact that the majority of visitants of the city, whether residents or tourists, perceive a city as a set of unconnected single elements. Therefore, the educational potential is considerably reduced and sometimes it even ceases to exist. In order for current and future generations to face this problem, the research make the assumtion that we have to create tools that are based on the language the majority of people increasingly use: M-learning. This is the starting point of the thesis: modelling applications to decode the complex cultural and heritage urban plots. From this point, the projective character of this research derives. To achieve this objective it is necessary to follow a methodological process divided in following phases: firstly, to study the existing material (informative panels, guided tours, apps, etc.). Secondly, to try to understand what mental representations the users have about the city. Then, design a prototype application that complies with the requirements of an inclusive didactic application which could be extrapolated to cultural tourism. Fourth, to test the design prototype with different techniques from a test of usability and a user test up to focus groups. Fifth, deeply analyse the results of these tests in order to finally model a class of applications with all its variants, allowing to decode the urban context. The physical framework, in which the prototype was experienced, was a central area that was previously selected and limited: the Gothic Quarter of Barcelona. For this reason, the research deals with proper and specific issues of the city going from history, an analysis of urban structure, up to many other conceptions that have been used, not only to preserve heritage but also to destroy it. This methodological approach is one of the main contributions of the research, because there are few types of this kind of experience in the educational field and there is nothing similar in the M-learning field. The result of the research is a design of an Open-Air Museum model based on a precise definition of the city as an open-air museum, referring to urban complexes. With this approach, the future lines for research are suggested; one of the most important of them is the need to design such products using methodologies based on User-Centered Design (UCD). At the same time, it offers a vast field for research, applying assessment methodologies on designed models and all its variants.

L’elaboració d’un enfocament didàctic complex per a museus, així com la descripció i l’anàlisi del procés d’innovació seguit per conceptualitzar-lo i caracteritzar-lo, serà el punt central d’aquesta recerca. Aquest procés d’innovació serà guiat per un marc teòric, motiu pel qual analitzarem el procés des dels tres blocs que aquest destaca com a importants per estructurar les estratègies que afavoreixen implementar un procés d’innovació en l’oferta educativa d’un museu de ciència: el pensar (marc conceptual), el fer (marc metodològic) i el comunicar (marc comunicatiu). Es caracteritzen aquests tres àmbits que han definit la innovació tot integrant la la ciencia escolar (Izquierdo, M), la transposició museogràfica (Marandino, M), i la complexitat (Bonil, J). Aquests aspectes han orientat el disseny dels instruments creats per recollir i analitzar les dades aportades per l’equip educatiu que treballa al Museu Agbar de les Aigues, i el professorat, dos agents considerats clau en el procés d’innovació. Es tracta d’un anàlisi de cas a partir de les dades recollides durant quatre anys (2006-2010) i analitzades durant dos anys més (2010-12). Gràcies a aquest anàlisi s’ha pogut elaborar conclusions i aportacions que poden orientar nous procesos d’innovació i enfocaments didàctics de museus que vulguin incorporar la complexitat al seu projecte educatiu. / The development of a complex museum didactic and the description and analysis of the innovation process followed to conceptualize it and characterize it, is the focus of this research. This innovation process is guided by a theoretical framework, we analyze why the process from the three blocks that stands out as important to structure implement strategies that encourage innovation process in an educational museum science: thinking (conceptual) to the methodological (framework) and communicate (communication background). Characterize these three areas that have defined innovation by integrating science school (Izquierdo, M), the transposition museum (Marandino, M), and complexity (Bonil, J). These aspects have guided the design of instruments to collect and analyze the data provided by the educational team that works in Agbar Water Museum, and teachers, both considered key players in the innovation process. It is a case study based on data collected over four years (2006-2010) and studied for two years (2010-12). Thanks to this analysis it’s possible to draw conclusions and contributions that can guide new processes and innovative approaches to teaching museums that want to incorporate the complexity on the learning project