Le propos principal de cette Thèse de Doctorat est de réfléchir sur le monde de la politique et du pouvoir dans une société qui est en train de changer, à cheval entre le XIXème et XXème siècle. Cela signifie analyser la transformation de la politique en un moment clé de la transition de la politique des notables à la politique des masses. De même, on délimite les ruptures et les continuités et on définit les éléments du procès de changement politique experiementé. Et en dernier terme, on étudie la modernité politique à partir d'une étude de cas en concretant comment s'est produit l'accès à celle-ci. Le cas choisi est la ville de Manresa (Catalogne-Espagne) dont on analyse posément l'évolution de la vie politique le long de la période historique de la Restauration Borbonique entre 1875 et 1923. La méthodologie utilisée est de caractère interdisciplinaire et combine indistinctement les regards du politologue, du sociologue et de l'antropologue le long d'une chaîne diachronique d'événements et de changements structurels. En même temps, on concilie la méthode propre des sciences sociales qui contemple la perspective des modèles téoriques de changement avec la méthode spécifique de l'historien, basée sur la prise de données factuelles qui sont interprétées à la lumière des paradigmes nommés auparavant. / The main purpose of this doctoral thesis is to reflect on the world of politics and power in a society that was changing at the turn of 19th century. This involves analysing the transformation of politics in a crucial transition period from elite to mass politics. It also entails delimiting the breaks and continuities and defining the elements of this process of political change. Thus, it ultimately means examining political modernity through a case study and specifying how it came into being and what led to it. The case chosen is the town of Manresa (Catalonia, Spain), the evolution of the political life of which is carefully analysed through the historical period of the Bourbon Restoration from 1875 to 1923. The research methodology used is interdisciplinary, since it is a combination of various scientific approaches: those of the political scientist, the sociologist and the anthropologist throughout a diachronic chain of events and structural changes. At the same time, it makes it possible to mix the methods used in the social sciences, which contemplate the perspective of theoretical models of change, with those of history, based on the collection of factual information that is interpreted in the light of the aforementioned paradigms.

La tesi parteix de la situació actual en la qual el "culturalisme", és a dir el discurs que remarca l'existència de les diferències culturals entre els humans, s'està difonent ràpidament. El culturalisme assumeix, en diferents graus i mesures, que les persones s'organitzen en grups culturals, és a dir que una persona es pot descriure, explicar i valorar en termes de la cultura o cultures de les que forma part, i que totes les cultures són iguals en quant al seu status ontològic i per tant igualment valuoses i respectables. Aquesta abstracció de la història deixa fora el marc de relacions de poder que les constitueixen en un moment determinat. La tesi consisteix en la descripció crítica d'aquesta situació i els seus efectes així com en la defensa de la hipòtesi que la cultura és una construcció social i no pas l'espai "donat" o "real" des del qual es construeix la realitat. Per tal de sostenir aquesta hipòtesi en primer lloc recordo que la idea de cultura és un concepte modern, amb un origen concret i uns usos definits en un context històric i polític precís. Un recorregut històric en el qual es consolida (es torna sòlida) i ocupa a poc a poc, però de forma inexorable, l'espai discursiu de la descripció, l'explicació i l'avaluació dels diferents grups socials. La cultura acaba sent un concepte totalitzador que es constitueix en l'espai, neutre, a l'interior del qual tenen lloc els processos històrics i socials. Tan sols el terreny damunt del qual es dirimeixen les relacions de poder. Defensar que la cultura és una construcció social permet retornar-la a l'espai "humà" del qual no hauria d'haver sortit, desdivinitzarla i desnaturalitzarla, i invertir la concepció habitual que allò social és un producte cultural per tal d'afirmar el contrari, que allò cultural és un producte social. D'aquesta manera, la idea que la realitat de la cultura no és sinó una construcció social permet analitzar-ne críticament els efectes que produeix en la gestió dels individus moderns. Sobretot els efectes de categorització i de legitimació dels prejudicis i de la discriminació que provoca. Això és perquè la idea de cultura legitima determinades construccions que permeten determinades relacions de poder en elaborar suposades descripcions objectives d'un cert estat de les coses (tal i com també fan les idees de raça, sexe o individu). Per aquesta raó en la tesi es proposa que si es vol treballar en i per a una psicologia social crítica aquesta no pot partir de la base del culturalisme per a fer-ho. Això es concreta al llarg de la tesi en el plantejament dels problemes que comporta l'ús d'arguments culturalistes en alguns espais de crítica com ara la crítica al racisme, la crítica a les visions essencialistes de la cultura, la crítica a la globalització, la crítica relativista al realisme, i, finalment, la crítica a la identitat singular, unitària i autònoma de la modernitat. La tesi conclou amb la proposta de revisar els conceptes tradicionals de si mateix i de situació per a treballar en una psicologia social que no necessiti la idea de cultura. / The thesis has, as its starting point, the observation that "culturalism", the discourse that emphasizes the existence of cultural differences between humans, is spreading rapidly. Culturalist discourse assumes that people is organized in cultural groups, so that a person can be described, explained and evaluated in terms of the culture or cultures to which it belongs. At the same time, culturalism assumes that all cultures have the same ontological status, and are, therefore, equally valid and respectable. This abstract belief fails to handle the power relationships that constitute cultural differences as a modern notion. The thesis consists on a critical description of this situation and its effects, in order to discuss the hypothesis that culture should be seen as a social construction and not the "given" or "real" space where reality is constructed. To discuss the hypothesis I remind that culture is more a modern concept than a real thing you find easily in "real" life. That means that the concept has a particular origin and well-defined uses in a precise historical and political context. During its history, culture consolidated simultaneously as a concept and as a reality, and in doing so, it occupied the discursive place for description, explanation and evaluation of the different social groups. Culture has become in this way a totalising concept that occupies an allegedly "neutral" space inside which historical and social power relationships take place. But to defend that culture is a social construction allows us to return it to the human place where it belongs, it avoids the usual hypostases of culture and it inverts the common idea that social world is a cultural product, to affirm exactly the contrary: that the very idea of culture is a social product. That also allows the analysis of the effects that produces on the management of modern individuals the idea that there are cultural differences. Most importantly, we can analyse the effects of categorization and prejudice justification that the idea of cultural differences generates. Actually, culture accomplishes it because it legitimates asymmetric power relationships through the description of a supposedly objective state of things (similar to the functioning of the modern notions of race, sex or individuality). This is the reason why in this thesis I suggest social psychology not to use the concept of culture. In order to explain the problems of using culturalist arguments I discuss racism, essentialist visions of culture, globalisation, relativism and identity. Finally, I suggest that the revision of the interactionist concepts of self and situation could lead us to a social psychology without the necessity of the notion of culture.

Aquesta tesi versa sobre el procés de feixistització de la joventut universitària en el marc de la II República espanyola. És aquest un període d'intensa politització dels joves, que prenen consciència generacional i s'incorporen a l'activitat política, habitualment en organitzacions radicals que han superat els vells claveage polítics decimonònics. El moviment estudiantil, que mai fou apolític, està ara saturat de política. En ell es dóna, durant la República, un canvi de tornes: de moviment progressista d'oposició a la dictadura de Primo de Rivera i la monarquia d'Alfons XIII, el buc insígnia del qual és la FUE -Federació Universitària Escolar- passa a ser, al llarg dels anys trenta, un dels bastions del feixisme, coincidint amb l'arribada d'una nova generació, socialitzada sota la Dictadura, que reacciona amb la inadaptació a les transformacions socials i culturals que comporta la República. El feixisme aconseguirà esdevenir hegemònic a la universitat abans de l'esclat de la Guerra Civil, no tant com organització (la seva encarnació universitària és el SEU, Sindicato Español Universitario, afecta a Falange Española), sinó com a eix d'una coalició de forces nacionals antimarxistes, que inclou als estudiants catòlics i als tradicionalistes, que s'estan feixistitzant, tant per la modernització de trets inherents a la seva personalitat històrica, com per contagi directa en el decurs de l'experiència quotidiana compartida amb els seus socis feixistes. En aquesta tesi em volgut escatir per quins motius els estudiants es fan feixistes (un fenomen general a l'Europa del moment, Espanya no és pas una excepció). S'ha copsat el ressò que les grans proclames feixistes susciten en els estudiants (redempció nacional, culte imperial, exaltació de la heroïcitat...) però tenint en compte que aquesta "política sacralitzada" codifica un projecte social adreçat a resoldre la inestable situació social de la classe mitjana. Els interessos dels estudiants (no oblidem, professionals en formació, tot i ocupar, provisionalment, una posició particular dins l'estructura de classes, no deixen d'estar vinculats als de la seva classe d'origen, que percep el seu estatus social en regressió, amenaçat pel "despertar" de les masses. Comptat i debatut, el moviment estudiantil ha estat la peça a través del qual hem intentat recompondre el procés constitutiu del feixisme espanyol. L'eina metodològica amb la que s'ha treballat ha estat el concepte de feixistització, entenent el feixisme com un fenomen social, que vessa dels estrets límits del partit, imantant una àrea políticocultural major (que, fins 1936, està representada políticament pels partits de dretes, que, tanmateix, ja està educant als seus seguidors en valors antidemocràtics i prepar-los per l'acceptació d'un règim feixista), que Falange capitalitzarà políticament a partir del fracàs de la estratègia política de la CEDA, Confederación Española de Derechas Autónomas (així com el buidatge del centre). La universitat és un observatori privilegiat per estudiar el procés pel qual el feixisme s'estén de forma cancerígena sobre una àrea antidemocràtica i antimarxista que acaba per nuclear l'organització feixista, en aquest cas, el SEU, numèricament minoritari però de gran "presència" pel seu activisme i la seva doctrina congruent amb la modernitat. / This thesis is about the process of fascistization of university students in the context of the Second Spanish Republic. This was a period of intense politicization of young people, who took generational consciousness and joined in with political activity, usually in radical organizations that had taken over from the old nineteenth-century claveages. The student movement, which had never been apolitical, now became heavily politicized. During the Republic, there was a change of course: from the progressive movement of the opposition to the dictatorship of Primo de Rivera and the monarchy of Alfonso XIII, whose flagship the FUE, University School Federation, became, throughout the thirties, a bastion of fascism, coinciding with the arrival of a new generation, socialized under the dictatorship and which reacted with the refusal to adapt to social and cultural transformations brought about with the Republic. Fascism became hegemonic in the university before the outbreak of the Spanish Civil War, not so much as an organization (its university incarnation is the SEU, Spanish University Union, whose sympathies lay with the Spanish Falange), but as the hub of a national coalition of anti-Marxist forces, including Catholics and traditionalist students, who later became fascists, both via the modernization of the inherent traits of their historical personality, as well as by direct contamination during the course of the everyday experiences they shared with their fascist colleagues.In this thesis we wanted to clarify why the students became fascists (a general phenomenon throughout Europe; Spain was no exception). The attraction that great fascist proclamations had for university youth (national redemption, the imperial cult, the exaltation of the heroic...) has been covered while taking into account the "political sacralization" which codified a social project aimed at resolving the unstable social condition of the middle classes. The interests of the students (who, we must not forget, had professional training, despite taking, temporarily, a specific position within the class structure), were linked to their social class of origin, with their perceived social status in decline and threatened by the awakening of the masses.In short, the student movement is the core from which we have tried to reconstruct the constitutive process of Spanish fascism. The methodological tool which has been used is the concept of fascistization, where fascism is interpreted as a social phenomenon that goes beyond the narrow confines of the party, magnetizing a larger political and cultural area (until 1936, this was represented by right-wing parties, which were then also educating their followers in undemocratic values and preparing them for the acceptance of a fascist regime) that the Falange was able to capitalize on politically at the failure of the political strategy of the CEDA, Spanish Confederation of Autonomous Rights (and the emptying of the "centre"). The university is a privileged observatory for studying the process by which fascism spread like a cancer over an undemocratic anti-Marxist area, of which the fascist organization became the core, in this case the SEU, numerically a minority but with a strong "presence" via its activism and its doctrine which was consistent with modernity.

La actuación de las ciudades en el contexto internacional y el reconocimiento de su papel en este ámbito plantean la necesidad de verificar si las ciudades son actores políticos en este área, ya que hasta ahora este rol ha sido ejercido en exclusiva por los gobiernos centrales. Este trabajo pretende verificar si las ciudades pueden llegar a ser actores políticos en las relaciones internacionales. Para ello partimos de la hipótesis que existen dos formas de articular la presencia urbana en el escenario internacional: a través de redes y a través de estructuras internacionales. A partir de esta idea, justificamos la elección del tema y su importancia para la ciencia política. Partimos del principio que la globalización ha cambiado las formas de hacer política y gestión en los niveles nacional, regional y local. Lo global y lo local, lo virtual y lo real han cambiado el paradigma de actuación de las ciudades. De esta manera, mediante elementos teóricos y prácticos, se pretende verificar si las ciudades son actores políticos. Veremos cómo la globalización ha cambiado las estructuras institucionales, que antes eran más estables, previsibles y estáticas. Existen diversos factores económicos, sociales, culturales, tecnológicos y politicoinstitucionales que han influido en la construcción del nuevo marco de la globalización. En la segunda parte del trabajo nos centraremos en el papel de la ciudad como actor político en las relaciones internacionales. En un primer momento analizaremos la crisis del Estado y el nuevo localismo, lo cual nos proporcionará elementos para ilustrar la importancia de analizar la governance y sus diversas dimensiones y, por último, describiremos el fenómeno de la "diplomacia de las ciudades" y cómo la paradiplomacia está siendo estudiada y tomada como referencia para debatir el papel político que pueden tener las ciudades en la esfera internacional. En cuanto a lo que hemos denominado el aspecto interno del estudio, veremos cómo las ciudades crean estructuras que les permiten actuar en el escenario internacional. En este contexto veremos cómo las ciudades trabajan a través de organismos internacionales y de redes internacionales de ciudades, tomando como ejemplos los casos de Barcelona y Porto Alegre. A continuación y en cuanto a lo que hemos denominado el aspecto externo del estudio, analizaremos la presencia de las ciudades en redes internacionales. Observaremos el papel de las redes en el escenario globalizado, analizando específicamente la Red del Foro de Autoridades Locales por la Inclusión Social (FAL), red vinculada al Foro Social Mundial (FSM). Por otro lado, siguiendo con el aspecto externo del estudio, analizaremos cómo trabajan las organizaciones internacionales con las ciudades en el escenario internacional. Pondremos el énfasis en observar cuál es el papel de las organizaciones internacionales en el mundo globalizado. Con este análisis podremos ver cómo estas organizaciones atorgan a las ciudades determinadas capacidades de decisión e influencia en sus estructuras. Una vez revisado el aspecto más general de las organizaciones internacionales, nos centraremos en el estudio de caso de Ciudades y Gobiernos Locales Unidos (CGLU), la organización mundial de ciudades. Por último, estableceremos si las ciudades pueden ser consideradas actores políticos relevantes en el área de las relaciones internacionales frente a otros actores internacionales como los Estados y los organismos internacionales. Expondremos algunas ideas respecto a los modelos de "internacionalización" estudiados para ayudar a las ciudades a organizarse mejor y, de este modo, a tener mayor influencia en el escenario internacional. Todo ello permitirá ver hasta qué punto las ciudades son efectivamente actores internacionales y cuál es la mejor forma de canalizar esta voluntad de serlo. / The action of cities in the international context and the recognition of its role in this field, states the need of further examination to verify if they are actually political actors, although this role have been exclusively fulfilled by central governments. This PhD. thesis intends to verify if cities could be political actors through international relations. In order to achieve that we start accepting the hypothesis that there are two ways to articulate the urban presence in this international set: one consists in networks and the other in international organizations. In this context we can justify the selection of this subject and its importance for Political Sciences theory. Assuming that globalization has changed the way of making politics as well as impacting in different levels such as the national, the regional and the local administration. The global and the local, the virtual and the real have changed the way which cities' perform their international political relations. It will be possible to notice how globalization has changed the institutional structures, in which the relations were more balanced, predictable and static some time ago. There are different economical, social, cultural, technological and political-institutional factors that had influenced the construction of this new globalization context. On the second chapter the focus is on the cities role as a political actor in international relations. First will be analyze the State crisis and the new "localism", which will provide elements to illustrate the importance of studying the "governance" and its different aspects and, finally will be describe the phenomenon of "cities diplomacy" and how "Para diplomacy" is being studied and becoming a reference to discuss the political role that cities could reach internationally. Considering the core point of this study will be observed how cities created mechanisms that enable them to act in the international arena. Considering this background it will be possible to notice how cities work through international institutions and through cities international networks like the cities of Barcelona and Porto Alegre. On the other side the external aspect will be analyzed the international networks and the role of these networks in the international arena more detailed. The Local Authorities Forum (LAF) for Social Inclusion linked to the World Social Forum (WSF). Latter following the external aspect of this study, will be analyzed how these international organizations deals with cities in the international set. The focus is in the analysis of the role of international organizations in this globalized world. And through this investigation will be seen how organizations allow cities to get certain decision capacity and have their structures influenced. After checking the most general aspect of these international organizations the study will be focused on the case of the United Cities and the Local Government (UCLG), the World Cities Organization Finally, will be analyzed if cities could be considered important political actors in the international relations up against other international actors like the States and the international organizations. Related to the "internationalization" models that have already been studied will be shown some ideas that would help cities to get better organizations as well as better influence in the international set. This has allowed us seeing if cities are really international actors and what's the best way to reach this.

Incidir en las decisiones de los asuntos públicos, es una de las principales demandas ciudadanas frente a la crisis de la democracia. Los mecanismos de participación, insertos en la gestión, pretenden responder en parte a dicho requerimiento. Nuestro estudio analiza, en dos regiones de Chile, la elaboración participativa de Estrategias Regionales de Desarrollo (ERD). Sistematizando información documental y analizando los contenidos de entrevistas realizadas a actores claves, hemos abordado nuestra hipótesis. Esta plantea que la participación ciudadana deliberativa, mejora los planes en: legitimidad democrática, decisiones asociadas a resultados, coordinación de actores, aprendizajes y fortalecimientos colectivos. Respecto a la implementación de la participación, apreciamos que pese a contar con recursos y metodologías adecuadas, hay debilidades importantes relativas a la inclusión ciudadana. En el plano de los resultados, se reconoce mayor legitimidad democrática y enormes posibilidades de aprendizajes y fortalecimientos colectivos. Las debilidades están, por un lado, en la falta de claridad para determinar si los acuerdos de la deliberación se transforman en resultados. Y por otro lado, en la percepción de la existencia de factores culturales que potencian la cultura del individualismo; con ello el desinterés ciudadano y una débil coordinación institucional. Dentro de las limitaciones actuales, habría espacio para que la gestión pública se democratice, incorporando mayor participación y deliberación. Pero, falta fortalecer la participación en el diseño, la puesta en marcha del plan, su posterior evaluación y en la retroalimentación de los actores. Es decir, una política que mejore en cantidad y calidad, la inclusión democrática en el mediano y largo plazo. / Influencing decisions of public affairs is one of the main demands of citizens facing the crisis of democracy. Participation mechanisms, inserted in management, are partly intended to respond to this request. Our study examines, in two regions of Chile, the participatory development of Regional Strategies Development (ERD). By systematizing documentary information and analyzing the contents of interviews with key stakeholders, we have addressed our hypothesis. This hypothesis proposes that deliberative citizen participation improves plans of: democratic legitimacy, decisions related to results, coordination of players, collective learning and strengthening. Regarding participation implementation, we observe that despite having adequate resources and methodologies, there are important weaknesses concerning the involvement of citizens. In terms of results, greater democratic legitimacy and enormous potential for collective learning and strengthening are recognized. The weaknesses are, firstly, the lack of clarity in determining the result of deliberation agreements results become. Secondly, in the perception that existing cultural factors potentiate individualism, thereby leading to citizen disinterest and weak institutional coordination. Even with the current limitations, there is place to democratize public governance, incorporating more participation and deliberation. However it is necessary to strengthen participation in the design, plan implementation, further evaluation and feedback from key players. That is, a policy that improves in qualitatively and quantitatively, medium and long term democratic participation.

Aquesta tesi doctoral explora la relació que es dóna entre diverses activitats que els ciutadans duen a terme a través d’internet i la seva participació política offline. La pregunta central d’investigació planteja si aquelles persones que han incorporat internet en la seva quotidianitat tenen més probabilitats de participar políticament. Es presta especial atenció als diversos mecanismes que s’han ofert a la literatura per comprendre perquè alguns ciutadans, però no tots, participen. En particular, s’exploren tres grans factors explicatius: els recursos, les actituds polítiques i les xarxes socials. Es discuteix en cada cas la novetat que suposen una sèrie d’usos d’internet en relació a les lògiques que vinculen aquests elements a una major participació política a nivell individual. Una de les aportacions d’aquest treball en relació amb estudis anteriors és que prenem en consideració l’existència de formes de participació diferents, que es distingeixen en funció de característiques com l’estructura de costos de cada activitat o el grau de formalitat dels mecanismes emprats pels participants. Concretament, el capítol 3 mostra com l’ús d’internet permet desenvolupar un nou tipus de recurs que facilita la participació de la mateixa manera que recursos tradicionals com les habilitats cíviques. Els efectes es detecten especialment en aquelles activitats amb estructures de costos més exigents per als participants o en repertoris participatius més extensos. En el capítol 4 s’observen les relacions condicionals que s’estableixen entre els usos d’internet per a accedir a informació política i la participació política, en funció de determinades actituds i tenint en compte l’existència de diversos modes participatius. Es conclou que l’accés a informació política online promou la participació en modes extra-representatius i es verifica que aquest efecte suposa un procés re-mobilitzador dels segments que ja eren més proclius a esdevenir actius en modes representatius. Finalment, el capítol 5 verifica que les interaccions informals que es produeixen a l’esfera online tenen un efecte d’estímul de la participació política similar al que s’ha observat en les xarxes socials offline. Això és particularment cert en el cas dels estímuls directes rebuts a través del correu electrònic. En conjunt, els resultats d’aquesta recerca recolzen la necessitat d’una actualització de les teories establertes en la literatura sobre participació política, de manera que s’hi incorporin els canvis que s’estan produint arran de l’expansió de les tecnologies de la informació i la comunicació. Però a més, la nostra recerca mostra com qualsevol anàlisi dels efectes mobilitzadors dels usos d’internet ha d’incorporar una aproximació més matisada del concepte de participació, donat que els efectes obtinguts difereixen d’un mode participatiu a un altre. / This doctoral thesis explores the relationship between citizens’ online activities and their offline political participation. The main research question we address is whether individuals that have embraced the use of the internet in their everyday lives also have a greater propensity towards being politically active. Special attention is paid to certain mechanisms used in the literature to explain why it is only certain citizens, and not all, who participate in politics. In particular, we look at three factors: resources, political attitudes and social networks. We explore how the phenomenon of internet use is related to the logic linking these elements to increased political engagement at the individual level. One of the contributions of this research differentiating it from previous studies is that we take into consideration the existence of a range of modes of participation, which we distinguish according to characteristics such as the cost structure of each activity or the level of formality of the mechanisms employed by participants. Specifically, chapter 3 explores how internet use involves the development of a new form of resource that facilitates participation in the same way as traditional resources such as civic skills. These effects are found in activities with more demanding cost structures for the participants or in broader participatory repertoires. In chapter 4 we observe the conditional relationships that exist between access to online political information and political participation, according to different attitudes and taking into account the existence of different modes of participation. Our conclusion is that access to political information online promotes extra-representational participation and this effect results in a re-mobilising process of profiles of individuals who were already more prone to engaging in representational modes. Finally, in chapter 5 we show that online informal interactions have an effect which stimulates political participation similar to that found in offline social networks. This is particularly true for direct stimuli received in the form of e-mails. The results of this research support the claim that the theories established in the literature on political participation need bringing up to date to include some of the changes underway related to the expansion of information and communication technologies. Furthermore, our research shows that any attempt to study the mobilising effect of internet use should adopt a more nuanced understanding of the concept of participation, given that the effects obtained vary across participatory modes.

Con el inicio del período Posguerra Fría, algunos actores internacionales comenzaron a establecer relaciones de cooperación entre ellos a través de mecanismos organizacionales de carácter informal y flexible denominados como "asociaciones estratégicas". Las asociaciones estratégicas pueden considerarse un medio de cooperación ad hoc, creados en un contexto coyuntural, ya que en ocasiones no necesitan una definición concreta, legal o política, por parte de los actores involucrados. Una asociación estratégica puede servir como una guía para coordinar determinados aspectos de la relación bilateral, constituir una agenda para ese fin y garantizar la comunicación entre las autoridades de alto nivel. La Unión Europea (UE) ha establecido acuerdos de asociación estratégica con otros actores internacionales, con el objetivo de un ampliar sus relaciones, como en los casos de los terceros países. Los objetivos de las asociaciones estratégicas de la UE han sido la difusión de los valores normativos europeos sobre la nueva gobernanza y el apoyo a un multilateralismo eficiente. Por su parte, China estableció acuerdos de asociación estratégica con otros actores internacionales con el objetivo de crear un entorno de estabilidad y cooperación a su alrededor. Para la dirigencia política china, la estabilidad del sistema internacional es necesaria para realizar su proyecto de modernización. Estas asociaciones estratégicas de China se basan en el discurso sobre un mundo multipolar. La investigación doctoral realiza una aproximación al estudio de los vínculos organizacionales de naturaleza bilateral, denominados como asociaciones estratégicas, que han sido desarrollados por el sistema institucional de la UE o por la política exterior de China. El caso de estudio de la tesis es la asociación estratégica China-UE. La tesis estudia la manera como la Unión Europea y China han conceptualizado su acuerdo de asociación estratégica y cómo su relación bilateral ha cambiado con el tiempo, además de los elementos discursivos y retóricos que han utilizado los actores para que sus principios normativos coincidan con sus intereses (algunas veces de manera simbólica). En la tesis se define la naturaleza simétrica o asimétrica del acuerdo de asociación estratégica entre la UE y China. / During the post-Cold War Period some emerging countries began to establish cooperative relations among them through informal and flexible organizational agreements denominated as “strategic partnerships”. The strategic partnerships are means for an ad hoc cooperation, created on a conjectural context, and sometimes they do not need a concrete definition given by the involved actors. A strategic partnership can serve as a guide to coordinate certain aspects of the bilateral relation and ensure communications between high level authorities. The European Union (EU) have signed strategic partnership agreements with another international actors as a mean to extend its relations as in the case of the third countries. The objectives of the EU partnerships have been the diffusion of the European normative values about the good governance, and the support for the effective multilateralism. Besides, China established strategic partnership agreements with other international actors in order to create an environment of stability and cooperation in the international system. For the Chinese political leadership, a peaceful international system is needed for the project to modernize China. These Chinese strategic partnerships are based on the discourse about a multipolar world. The Doctoral research aims to make an approach to the study of the organizational links of bilateral nature, defined as strategic partnerships, that has been developed by the EU´s institutional system and the China´s foreign policy. The case study of the thesis is the China - EU strategic partnership. The dissertation studies the process about how the EU and China have conceptualized their strategic partnership agreement and the way their bilateral relationship has changed over time, including the discursive and rhetorical elements used by the actors to match their interests (sometimes on a symbolic way). The thesis define the symmetrical or asymmetrical nature of the EU-China strategic partnership agreement.

El objetivo principal de esta tesis es cuestionar el supuesto de estabilidad a lo largo de la vida en algunas de las disposiciones sociopsicológicas tradicionalmente consideradas más estables: valores y actitudes abstractas o simbólicas. En el ámbito de la socialización política, el modelo de aprendizaje de los “años impresionables” es ampliamente aceptado. Este modelo predice fluctuaciones en las orientaciones políticas durante la adolescencia y el inicio de la edad adulta, seguidas de un periodo de cristalización, y de estabilidad posterior (Jennings 2007). Sus principales implicaciones son la persistencia de las orientaciones políticas a lo largo de la vida y la emergencia de unidades generacionales. El enfoque de la estabilidad ha sido el dominante en algunas áreas de la ciencia política, con ejemplos prominentes como la tesis de la cultura política (Almond y Verba 1963) que postula la relativa persistencia de las comunidades nacionales, o la teoría de la modernización de Inglehart (1977) con su “hipótesis generacional” de cambio de valores. Inglehart explica el cambio agregado en los valores de la población como el resultado del reemplazo generacional, inspirándose en el modelo de los “años impresionables” (Abramson e Inglehart 1986). ¿Existe algún espacio en este esquema para el cambio individual a lo largo de la vida? ¿Son capaces los adultos de ajustar sus valores para adaptarse a los nuevos tiempos? El propósito de esta tesis es estudiar el cambio en los valores que tiene lugar durante la edad adulta. En el ámbito de los valores, en comparación con el de las actitudes u opiniones, ha predominado tradicionalmente el modelo de los “años impresionables”. A diferencia de actitudes y opiniones, se considera que los valores están profundamente arraigados en el individuo, y que por ello son más resistentes al cambio. En esta tesis se defiende que incluso los valores pueden cambiar a lo largo de la vida. Escojo como objeto de estudio la teoría de la modernidad de nivel micro o individual de Inglehart, ya que otorga un papel crucial a los efectos generacionales y predice cambios agregados constantes en el tiempo. Confronto dos perspectivas de análisis, la teoría cultural basada en los “años impresionables” y la teoría institucional que enfatiza el aprendizaje adulto. Finalmente asumo un tercer punto de vista: la teoría del aprendizaje a lo largo de la vida que considera cruciales los efectos generacionales, pero sostiene que los individuos aprenden y cambian a lo largo de la vida. En mi análisis utilizo datos de series temporales de encuestas de corte transversal (WVS y EB) para estudiar la evolución de los principales indicadores que Inglehart emplea para medir la modernización de los valores de la población en un grupo de democracias industriales avanzadas. Aplico un conjunto de técnicas estadísticas para comprender los patrones de evolución de las series temporales, aislar los efectos edad-cohorte-período, del reemplazo generacional y de la composición de las cohortes, y determinar la influencia del contexto (entendido en términos de país, tiempo, y grupo generacional). Primero analizo el postmaterialsmo, indicador más representativo de la teoría de la modernización, confirmando mis hipótesis de aprendizaje adulto y contradiciendo las conclusiones de Inglehart. Como este indicador ha sido criticado por problemas de fiabilidad, estudio otras medidas alternativas del proceso de modernización: los valores y prácticas religiosas, y los valores morales. En ambos casos, la evidencia indica que el modelo de los “años impresionables” es insuficiente para explicar las transformaciones acaecidas en las democracias industriales avanzadas durante los últimos treinta años, y que se debe tener en cuenta el aprendizaje a lo largo de la vida. / The purpose of the dissertation is to question the assumption of stability throughout the lifespan in some of the allegedly more stable sociopsychological dispositions: values and abstract or symbolic attitudes. I test people’s capacity to learn and change beyond the formative years. Especially in the field of political socialization, the “impressionable years” model of learning has been widely accepted. This model predicts fluctuations in political orientations during adolescence and young adulthood, followed by a period of crystallization, and by posterior stability (Jennings 2007). The main implications of this model are constancy in political orientations over the life course and the emergence of generations. The idea of persistence has been dominant in some areas of political science, with prominent examples like the political culture thesis (Almond and Verba 1963), that postulates the relative stability of national communities, or the theory of modernization proposed by Inglehart (1977) with its “generational hypothesis” of value change. Inglehart understands the change in values as a gradual process linked to generational replacement (Abramson and Inglehart 1986). Following the “impressionable years” model and the “aging-stability” hypothesis, change is caused mainly by the death of old generations carrying old values that are substituted progressively by young ones with new orientations. Is there any room in this scheme for individual value change over the life cycle? Are adults able to learn new values and attitudes to adapt to new contexts? The aim of this dissertation is to study the amount of value change that takes place during adult years. The field of values, in comparison with attitudes or opinions, has been traditionally one in which the hegemony of the “impressionable years” model has remained relatively unquestioned. As sociopsychological objects, attitudes and opinions are thought to be more on the surface and become more easily influenced by the context. On the contrary, values are considered to be deeply rooted in individual’s mind. I argue that even values can change over time. I choose Inglehart’s theory of individual modernity to test my hypotheses, since it gives a crucial role to generation effects and predicts constant changes throughout time. I confront two perspectives of analysis, the cultural theory based on the “impressionable years” and the institutional theory that emphasizes adult learning. Finally, I assume a third point of view: the lifetime learning theory that considers generational effects to be crucial, but understands that individuals learn and change throughout the whole life cycle. In my analysis, I use time-series data from repeated cross-sectional surveys (WVS and EB) to study the evolution of the main indicators Inglehart used to measure the modernization of values across industrial democracies. To be able to verify my hypothesis, I apply a set of statistical techniques to understand the dynamic patterns of the time-series, to identify the effects of age, period, and cohort, those produced by generational replacement and the composition of cohorts, as well as to determine the influence of the context, understood in terms of country, time, and generational group. First, I analyze postmaterialist values, the most representative indicator of Inglehart’s theory of modernization. I confirm my hypothesis of lifetime learning, contradicting Inglehart’s conclusions. Given that the indicator of postmaterialism has been criticized due to measurement problems, next I center my attention in the study of alternative measures of the modernization process: religious values and practices, and moral values. In both cases, the evidence I provide indicates that the “impressionable years” model is clearly insufficient to account for the profound transformations occurred among many advanced industrial democracies during the last thirty years, and that the capacity to learn throughout the entire life span should be reconsidered.

Entre 1999 et 2003 les Argentins ont vécu une crise économique, politique et sociale, qui a atteint son point culminant durant le Corralito en 2001. Durant cette période, le taux de chômage s’éleva à 25% et 57,5% de la population tomba en dessous du seuil de pauvreté. La fragmentation de l’Argentine comme « communauté imaginée » a entrainé indignation, déception, frustration et incertitude ; sentiments face auxquels certains Argentins ont choisi de répondre par des actions collectives alors que d’autres ont choisi d'émigrer, principalement vers les États-Unis et l’Espagne. Cette recherche analyse les sentiments d’appartenance du genre et à la nation des immigrants Argentins à Miami et à Barcelone (1999-2003). Le phénomène migratoire est envisagé comme une « expérience émotionnelle », qui entraine des négociations, des changements d’identifications pour les individus qui peuvent être éprouvés et exprimés émotionnellement. Prendre en compte l’expression des émotions selon le genre des individus afin d’analyser le phénomène migratoire n’est pas seulement une nouvelle perspective, elle permet d’avoir une meilleur compréhension de la migration. Le choix des enquêtés a été dépendent de leur position sociale familiale, c’est-à-dire s’ils émigraient seuls ou en couple. La comparaison des deux terrains, Miami et Barcelone, à deux moments distants de trois ans dans le temps, m’a permis de tendre vers une objectivation des émotions et d’avoir une compréhension globale de leur fonctionnement au cours du processus migratoire. Cette recherche montre que l’expression des émotions par les enquêtées (espoir, culpabilité, tristesse, peur, colère, honte, amour, nostalgie), les représentations et les actions qui leurs sont liées, dépendent de la construction de la subjectivité du genre, de la temporalité et du lieu de migration. / Entre 1999 y 2003, los argentinos vivieron una crisis económica, política y social que alcanzó su punto culminante durante el Corralito en 2001. Durante ese periodo, la tasa de desempleo llegó al 25% mientras el 57.5% de la población cayó por debajo del umbral de pobreza. La fragmentación argentina como “comunidad imaginada” conllevó indignación, decepción, frustración e incertidumbre, sentimientos frente a los que algunos argentinos respondieron mediante acciones colectivas, mientras otros eligieron emigrar, principalmente hacia Estados Unidos y España. La presente investigación analiza los sentimientos de pertenencia al género y a la nación de inmigrantes argentinos en Miami y Barcelona (1999 - 2003). El fenómeno migratorio se plantea como una “experiencia emocional” que implica negociaciones, cambios de identificaciones que pueden sentirse y expresarse emocionalmente. Tener en cuenta la expresión de las emociones según el género con el fin de analizar el fenómeno migratorio no sólo es una nueva perspectiva, también permite adquirir una mejor comprensión de la migración. La elección de las entrevistas se realizó en función de la estatus social familiar de los individuos, es decir si emigraron solos o en pareja. La comparación de dos terrenos, Miami y Barcelona, en dos momentos separados, me ha permitido tender hacia una objetivación de las emociones y obtener una comprensión global de su funcionamiento del proceso migratorio. La presente investigación muestra que la expresión de las emociones por parte de los entrevistados (esperanza, culpabilidad, tristeza, miedo, cólera, vergüenza, amor y nostalgia), y las representaciones y acciones que se asocian con ellas, dependen de la construcción de la subjetividad de género, de la temporalidad y del lugar de migración. / Between 1999 and 2003, Argentineans experienced an economic, political and social crisis that reached its peak during the corralito in 2001. During this period, the level of unemployment reached 25%, while 57.5% of the population lived below the poverty line. The Argentinean fragmentation, considered as an “imagined community”, lead to indignation, disappointment, frustration and uncertainty, feelings in front of which some Argentineans replied through collective actions, while others chose to migrate, mainly to the United States and to Spain. In this work, I analyze the feelings of belonging to gender and to the nation of migrants in Miami and Barcelona between 1999 and 2003. The migratory process is considered as an “emotional experience” that involves negotiations and changes of identification for the individuals that may be experienced and expressed emotionally. Taking into account the expression of emotions according to the gender of the individuals with the goal of analyzing the migration process is not only a new perspective, but also allows us to acquire a better understanding of migration. The choice of the interviews was carried out in line with the family social status, if they migrated single or in couple. The comparison of two fieldworks, Miami and Barcelona, and two moments separated three years in time, allowed me to tend towards an objectification of the emotions and to attain a global understanding of its functioning during the migration process. In order to capture the emotions, I used qualitative techniques. Only going back and forth between the analysis of my interviews and the participant observation allowed me to understand the emotions expressed through the discourse of the interviewees. This work shows that the expression of emotions by the interviewees (hope, guilt, sadness, fear, anger, shame, love, nostalgia), and the representations and actions associated to those, depends on the construction of gender’s subjectivity, temporality and place of migration.

La representació audiovisual de les migracions ha estat un tema de recerca molt debatut en els darrers anys, donant cabuda a fortes crítiques al quefer periodístic en aquest particular. Com a conseqüència, es van crear recomanacions sobre el tractament de les migracions i, fins i tot, ens com la Mesa per a la Diversitat en l'Audiovisual. Tot i que aparentment aquestes mesures no van arribar a canviar dramàticament els noticiaris televisius, s'observen noves propostes d'apropament del fet migratori. Els programes divulgatius de no-ficció sobre l'experiència migratòria representen així una tendència innovadora en la programació televisiva tant catalana com espanyola. En aquesta tesi, es discuteixen les representacions sobre les dones migrades en aquesta mena de programes emesos per TV3, cadena que el 2005 va crear, internament, una Comissió per a la Diversitat. En aquesta recerca doctoral cerco identificar com les representacions de les dones migrades prenen forma en els programes analitzats, cercant els elements narratius, compositius, estilístics, visuals i verbals a través dels quals s'articula el discurs (o, quan, més enllà de la dimensió narrativa, ens referim a exemples concrets, els discursos) sobre aquestes dones. Amb aquesta finalitat, s'empra l'anàlisi quantitatiu i qualitatiu d'enquadraments, seqüències, diàlegs, personatges, etc., per a esbrinar quines són les estratègies de representació adoptades pels diferents productes audiovisuals. Així, l'anàlisi aquí proposada cerca contrastar les informacions contingudes en els programes de no-ficció de TV3 amb aquelles extretes de les meves investigacions anteriors, així com de la bibliografia consultada i del marc teòric establert per aquesta tesi. Així doncs, es considera que gran part de l'interès de l'estudi de la intersecció entre gènere, migracions internacionals i audiovisuals en els programes divulgatius de no-ficció resta en la novetat tant d'aquests programes com de les pròpies polítiques de representació de la diversitat. A banda que aquests programes pràcticament encara no han estat estudiats, s'hi afegeix el fet de que la perspectiva mitjançant la qual se'ls analitza tampoc ha estat prou treballada. És a dir, malgrat que el tractament mediàtic de les migrades no sigui un tema propiament novedós, mai ha rebut massa atenció: això queda palés tant per la mancança de bibliografia sobre el tema com pel tractament invisibilitzant i esbiaixat amb el qual sovint es representen les migrades als mitjans de comunicació. / Audiovisual representation concerning international migrations motivated great discussion in recent years in Spain, with strong criticism to the current journalistic practices related to it. As a consequence, in Catalonia there has been created ethical recommendations and even entities as the Mesa per a la Diversitat en l'Audiovisual to regulate this subject. Despite these measures apparently have not dramatically changed television news bulletins, there are new approaches towards migrations, such as the non-fiction programs produced by public televisions as TV3. This channel has created, in 2005, the Comissió per a la Diversitat, which is responsible for the policies involving diversity matters. In this article I discuss the representations that these programs articulate around migrated women. In this doctoral research I seek to identify how the representations of migrant women take shape in these programs, looking for narrative, compositional and stylistic elements, as well as the visual and verbal discourse through which these representations are articulated. For this purpose, I used quantitative and qualitative methods, including the analysis of frames, scripts, dialogues, characters, etc.., to find out representational strategies adopted. Thus, I comment these findings with those taken from my previous researchs, the literature and the framework established for this thesis. Thus, it is considered that much of the interest of the study of the intersection between gender, international migrations and audiovisuals (in the form of these nonfiction programs) rests both in the novelty of these programs as well as in their political perspective in the representation of diversity. That is, although media treatment of migrant women is not exactly an unkown issue, it has never received much attention: this is evident by both the lack of literature on the subject and the biased treatment which often make migrant women invisible and depicted in terms of a traditional gender conception by media.