Esta tesis doctoral propone valorar objetivamente el estímulo al realizar la técnica osteopática “rodamiento alternativo de temporales”, establecer y validar el protocolo más eficaz de esta técnica en el descenso de la presión arterial (PA) y de la frecuencia cardiaca (FC), estudiando su efecto inmediato y a lo largo de un mes. Hemos observado que la valoración subjetiva del osteópata al realizar la técnica se corresponde con los datos de tiempo obtenidos a través del método empleado. El protocolo más eficaz de la técnica es realizarla una vez a la semana, con apoyo en zona occipital y en apófisis mastoides. Su efecto no depende de quien la realice ni de la fuerza utilizada. La realización de la técnica consigue un descenso de la PA y de la FC de forma inmediata y durante 4 semanas. Esta técnica ha demostrado su utilidad como coadyuvante al tratamiento farmacológico de la hipertensión arterial. / This doctoral thesis proposes to assess objectively the induced stimulus for the “Alternative Rocking of Temporal Bones” Osteopathic Technique, establish and validate the most efficient procedure of this technique on the decrease of Blood Pressure (BP) and Heart Rate (HR), evaluating its immediate effect and throughout a month. The subjective assessment of the Osteopath during the technique procedure has been matched up with the obtained time data by the technique executed. Performing the technique leaning in occipital and mastoid bones once a week, is the most efficient procedure. No matter who performs the technique or the applied strength to achieve its effect. This technique achieves a decrease of BP and HR immediately and during the following 4 weeks. This technique has proved useful as an adjunct to pharmacological treatment of hypertension.

El Diagnòstic Genètic Preimplantacional (o DGP) és un conjunt de metodologies, que s'apliquen en el transcurs d'un cicle de reproducció assistida, i que permeten la selecció d'embrions sans en parelles afectes de malalties genètiques hereditàries com la fibrosi quística o l'hemofília, entre moltes altres.A més, també s'utilitza per realitzar un cribatge d'alteracions cromosòmiques (o aneuploïdies) que puguin afectar l'embrió, ja que s'ha evidenciat que aquestes són molt abundants en avortaments. S'ha postulat que una selecció positiva dels embrions lliures de aneuploïdies (és a dir, euploides) hauria d'augmentar la taxa d'embaràs dels embrions transferits al pacient. Publicacions recents, però, han demostrat que encara que es seleccionin els embrions euploides, la taxa d'embaràs no millora significativament, essent al voltant del 13%, mentre que en pacients als quals no s'aplica el DGP és del 30%. Un dels motius per aquest reduït èxit bé pot ser la tècnica utilitzada per realitzar el cribatge de aneuploïdies, la FISH, que limita l'estudi a només nou dels 23 cromosomes de l'embrió, quedant doncs més de la meitat sense diagnosticar. Per tant, els embrions que es transfereixen com euploides utilitzant la FISH poden contenir aneuploïdies per a qualsevol dels cromosomes restants no analitzats, fet que implica que l'embrió no implanti o que no generi un embaràs viable. Alternativament a la FISH, existeix la CGH que permet la detecció de tots els 23 cromosomes de l'embrió. La CGH s'ha aplicat prèviament en el DGP, però té l'inconvenient del temps necessari per realitzar la metodologia, que és de tres dies i que implica que no hi ha prou temps per diagnosticar els embrions abans de transferir-los a la pacient. Així doncs, els embrions s'han de congelar a l'espera d'obtenir els resultats de la CGH, per a ser transferits els que siguin euploides en un altre cicle de reproducció assistida. Aquest procés té apart de la desavantatge de les molèsties que implica la necessitat d'aplicar dos cicles de reproducció assistida contigus a la pacient, el fet que entre el 20-40% dels embrions no sobreviuen al procés de congelació / descongelació. Això pot suposar que encara que un embrió hagi estat diagnosticat com euploide per a tots els cromosomes mitjançant CGH, no es pugui arribar a transferir degut a no sobreviure a la congelació / descongelació. Per tal de solucionar aquestes desavantatges, una proposta metodològica alternativa és analitzar indirectament el ovòcit mitjançant estudi del corresponent 1er corpuscle polar (1CP). Amb aquesta alternativa, consistent en biopsiar el 1CP a després de la fecundació (o Dia 0), es disposa de fins a 4 dies per obtenir el resultat de la CGH. Això possibilita poder transferir en el mateix cicle de reproducció assistida els embrions derivats d'oòcits potencialment euploides, sense necessitat de congelar i descongelar. Aquesta proposta té el desavantatge, de quedar fora d'anàlisi les anomalies cromosòmiques d'origen masculí o les produïdes en el propi embrió durant les primeres divisions. Malgrat aquesta limitació, i atès que el 80% de les aneuploïdies l'embrió s'originen en l'ovòcit, l'anàlisi amb CGH de l'ovòcit permet detectar la majoria d'embrions aneuploides. Per això aquesta aproximació metodològica és molt adequada per al DGP. En aquesta tesi doctoral, s'ha aplicat un protocol de DGP per evitar malalties genètiques conjuntament amb un cribatge de aneuploïdies d'origen femení mitjançant la CGH aplicada al 1CP. Aquest doble diagnòstic genètic s'ha definit com diagnòstic genètic preimplantacional de doble factor (o DF-PGD) i ha estat aplicat, durant aquesta tesi doctoral per primera vegada en tot el món. Concretament, el DF-PGD s'ha aplicat a embrions de deu famílies afectes de Fibrosi Quística, la Síndrome d'Angelman o bé de Von Hippel-Lindau, aconseguint incrementar la taxa d'embaràs fins al 33%, respecte del 12,5% que és la que s'obté quan no es realitza aquest doble anàlisi. S'ha produït el naixement de quatre nadons sans per les respectives malalties familiars. Tot i admetent que aquests resultats són preliminars, apunten que el procediment del DF-PGD és útil per diagnosticar les malalties genètiques hereditàries i a la vegada, permet un augment considerable de la taxa d'embaràs en aquest grup de pacients. Amb l'objectiu de constatar si el DF-PGD indicat no només a dones d'edat avançada, sinó també en dones joves, aquesta tesi inclou un estudi citogenètic complet d'ovòcits de dones joves, analitzant mitjançant la CGH ambdues cèl·lules constituent del ovòcit madur: el 1CP i la corresponent MII. S'han inclòs en l'estudi dels 84 oòcits de dones joves (de 24 a 26 anys) que participen en programes de donació d'ovòcits en centres de reproducció assistida. S'ha evidenciat que un 40% dels ovòcits contenen aneuploïdies. Així doncs, el DF-PGD pot ser una bona opció per millorar l'actual taxa d'embaràs en pacients amb malalties genètiques hereditàries, independentment de l'edat de la pacient. En conclusió, en aquesta tesi doctoral s'ha evidenciat que el DF-PGD és una variant de DGP que no només és molt recomanada per a parelles en les quals la dona té una edat reproductiva avançada (més de 35 anys) sinó també per a parelles joves, i que pot resultar molt útil per incrementar les actuals taxa d'embaràs. / Preimplantation genetic diagnosis (or PGD) is a set of methodologies that is applied during a cycle of assisted reproduction, allowing the selection of healthy embryos in couples suffering from inherited genetic diseases as cystic fibrosis, haemophilia and many others. It also is used to perform a screening for chromosomal abnormalities (or aneuploidy) that may affect the embryo, as it has become clear that these are very abundant in abortions. It has been postulated that a positive selection of embryos free of aneuploidy (i.e. euploid embryos) should increase the pregnancy rate of embryos transferred to the patient. Recent publications, however, have shown that although the selection of euploid embryos, the pregnancy rate does not improve significantly, with about 13%, whereas patients who did not apply the DGP are 30%. One reason for this limited success may well be the technique used for screening for aneuploidy, the FISH, which limits the study to only nine of the 23 chromosomes of the embryo, thus leaving more than half undiagnosed. Therefore, the embryos are transferred as euploid using FISH may contain aneuploidy of the other chromosomes not analyzed, which implies that either a failure of the embryo implantation.Alternatively to the FISH, the CGH technique allows the detection of all 23 chromosomes of the embryo. The CGH has been applied previously in the PGD, but has the disadvantage of the time required for the methodology, which is three days and that means that there is not enough time to diagnose embryos before transferring them to the patient. Thus, embryos must be frozen to await the results of the CGH to be transferred. This process has the disadvantage of being apart from the discomfort that implies the need to implement two cycles of assisted reproduction to the patient, the fact that between 20-40% of embryos do not survive the process of freezing / thawing. This may mean that while an embryo has been diagnosed as euploide for all chromosomes by CGH, can not be transferred due to not surviving the freezing / thawing process.To overcome these disadvantages, an alternative methodology is to analyze indirectly through study of the corresponding oocyte corpuscle 1st Polar (1PB). With this alternative, consisting of the biopsy in 1PB after fertilization (or Day 0), it is up to 4 days for the result of the CGH. This enables transfer in the same cycle of assisted reproduction embryos derived from oocytes euploides potentially without the need to freeze and thaw. This proposal has the disadvantage of being left out of the analysis of chromosomal abnormalities or male origins were produced in the embryo during the first division. Despite this limitation, given that 80% of embryo aneuploidy originates in the oocyte, the CGH analysis of oocytes can detect the majority of aneuploid embryos. Therefore the methodological approach is very suitable for the DGP. In this thesis, we have implemented a protocol for PGD to avoid disease with a genetic screening for aneuploidy in female origin by CGH applied to 1PB. This dual genetic diagnosis has been defined as preimplantation genetic diagnosis of double-factor (or DF-PGD) and has been applied during this thesis for the first time around the world. Specifically, the DF-PGD has been applied to embryos of ten families affected by cystic fibrosis, Angelman syndrome or von Hippel-Lindau, achieving pregnancy rate increased to 33% on the 12.5% which is obtained when the DF-PGD is not analysis. There was the birth of four healthy babies by their illness relatives. Even accepting that these results are preliminary, it suggests that the proceedings of the DF-PGD is useful for diagnosing hereditary genetic diseases and also allows an increase in pregnancy rate in this group of patients. Aiming to establish whether the DF-PGD indicated not only older women but also young women, this thesis includes a comprehensive cytogenetic study of oocytes from young women looking through CGH both constituent cells of mature oocyte, the 1CP and the corresponding MII. We performed a study of young women 84 oocytes (24 to 26 years) involved in egg donation programs in assisted reproduction centres. After its analysis, we concluded that 40% of the oocytes contain aneuploidy. Thus, the DF-PGD may be a good option to improve the current pregnancy rate in patients with inherited genetic diseases, regardless of the age of the patient.In conclusion, this thesis has shown that the DF-PGD is a variant of PGD is not only highly recommended for couples where the woman has an advanced age (over 35 years) but also for young couples and that can be useful to increase the current rate of pregnancy.

Les lesions nervioses han estat des de sempre un gran repte per al cirurgià. Si a més, van associades a defectes cutanis, la situació és devastadora. En aquests casos, molts estudis demostren que s’obtenen millors resultats reconstruint el nervi amb empelts nerviosos vascularitzats, cobrint el defecte cutani amb un penjall. En la literatura es troben descrits pocs penjalls compostos de nervi i pell per aquestes situacions. L’objectiu del nostre treball ha estat dissenyar tres penjalls neurocutanis compostos pel nervi cubital i la pell medial del braç, el nervi cutani avantbraquial lateral i la pell lateral del terç distal del braç i el terç proximal de l’avantbraç, i finalment la branca sensitiva del nervi radial i la pell lateral de l’avantbraç, incloent en aquest darrer cas el múscul braquiorradial com a transferència muscular motoritzada. Per açò hem dissecat 45 extremitats superiors criopreservades i injectades amb làtex negre, distribuïdes en tres grups de 15 espècimens en cada un. S’han recollit les dades dels vasos d’origen de cada un dels nervi i de les perforants de la pell associada. En cas del nervi radial, també s’ha estudiat l’origen de la vascularització del múscul braquiorradial. Posteriorment hem valorat si existeix un origen comú de la irrigació d’aquestes estructures per determinar si és possible la realització segura de penjalls compostos neurocutanis o neuromusculocutanis. Els resultats obtinguts confirmen l’existència d’un origen comú de la vascularització de les estructures estudiades en cada un dels treballs. D’aquesta manera, hem vist que el nervi cubital i la pell medial del braç estan irrigats per l’artèria col•lateral cubital superior que permet la utilització d’aquest penjall de forma lliure. La vascularització del nervi cutani avantbraquial lateral i la pell lateral del terç distal del braç i el terç proximal de l’avantbraç prové de branques de l’artèria radial o l’artèria recurrent radial. Açò permet l’ús d’aquest penjall tant de forma lliure com pediculada. Finalment hem observat que la branca sensitiva del nervi radial, el múscul braquiorradial i la pell lateral de l’avantbraç es vascularitzen per branques de l’artèria radial amb una important contribució de l’artèria recurrent radial. Així, també és factible el disseny d’un penjall compost tant pediculat com lliure. / Nerve lesions have always been a great challenge for surgeon. When they are associated to cutaneous defect, the situation is even more devastating. In those cases, many studies demonstrate better results reconstructing the nerve with a vascularized nerve graft, using a skin flap to solve the coverage defect. There are few composted flaps of nerve and skin described in the literature. Our objective was to design three neurocutaneous flaps composed by the ulnar nerve and the medial arm skin, the lateral antebrachial cutaneous nerve and the lateral skin of the distal third of the arm and the proximal third of the forearm, and finally the sensitive branch of the radial nerve and the lateral forearm skin, including in this case the brachioradialis muscle. We dissected 45 injected cryopreserved upper extremities which were distributed into three groups of 15 specimens each one. Data about the origin of the vascularization of each nerve and the source of the perforator vessels to the associated skin were registered. Afterwards, we evaluated whether the vascularization of these structures come from the same arteries or not, in order to determine if the realization of composed neurocutaneous or neuromusculocutaneous flaps is feasible or not. Our results confirm the existence of a common source of the vascularization of the studied structures in each work. So, we found that the ulnar nerve and the medial arm skin are irrigated by the superior ulnar collateral artery which allow the use of this flap either pediculated or free. The vascularization of the lateral antebrachial cutaneous nerve and the lateral skin of the distal third of the arm and the proximal third of the forearm comes from branches of the radial artery and the radial recurrent artery. It also permits the use of this flap either free or pediculated. Finally, we found that the sensitive branch of the radial nerve and the lateral forearm skin are irrigated by the radial artery, being the radial recurrent artery important as well. So, it is possible to design a composted flap of both structures either pediculated or free.

El càncer de mama és, actualment, el tumor més freqüent en dones i correspon al 22% de tots els càncers que es produeixen en aquest sexe.En les comarques de Tarragona, es diagnostiquen uns 280 nous casos amb una taxa d'increment anual del 2,2%.Fins fa una dècada la mortalitat per aquest tipus de càncer era molt elevada, actualment ha disminuït gràcies sobretot als programes de cribatge i detecció precoç.Es coneixen múltiples factors de risc que intervenen en el desenvolupament del càncer de mama, en els quals s'hi inclouen factors dietètics i determinats estils de vida, alteracions genètiques, principalment en dos gens coneguts com són el BRCA1 i el BRCA2, i també factors hormonals.Tots ells han estat estudiats àmpliament per tal de poder evitar que es produeixi el carcinoma, però tot hi així es continua desenvolupant el tumor i encara, avui en dia moltes dones en moren per la seva causa.Un cop el càncer de mama s'ha produït cal veure'n quin en serà el seu pronòstic en funció de determinats paràmetres. Des d'aquesta vessant, s'han estudiat els diferents factors pronòstics per poder preveure quin en serà el curs i evolució de la malaltia i veure si es pot aplicar algun tipus de tractament específic en cada cas concret. En l'estudi de les relacions entre els factors pronòstics com la trobada de nous, en el què es basa la tesi.S'ha vist, tal i com moltes publicacions han confirmat, que els càncers de mama que tenen més apoptosi (mort cel·lular programada) tenen pitjor pronòstic. Això és degut a què aquests tumors presenten, concomitantment, un índex de proliferació cel·lular molt més elevat i per tant són més agressius. En el procés de l'apoptosi hi intervenen una sèrie de proteases de la cisteïna conegudes com a CASPASES que, activades de forma seqüencial, desencadenen l'apoptosi.En el treball s'han valorat dues de les més de deu caspases conegudes (la caspasa 3 i la caspasa 6) per veure si intervenen el en pronòstic de les pacients amb càncer de mama. A més a més s'han valorat d'altres factors com són l'índex de proliferació cel·lular (ki-67) i el percentatge de cèl·lules apoptòtiques, mitjançant la tècnica de TUNEL.L'estudi s'ha realitzat sobre 210 casos de Carcinoma Ductal Infiltrant (CDI) de mama en estadis operables quirúrgicament (pT1-pT2), diagnosticats en l'Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona en el període comprès entre 1988 i 2001.De cada cas s'han recollit dades del tumor com la mida tumoral, el grau de diferenciació histològica, la presència de metàstasis als ganglis limfàtics del buidament de l'aixella i la presència de necrosi tumoral en el component infiltrant.També s'ha realitzat de cada cas, la tècnica de TUNEL per calcular el percentatge de cèl·lules i/o cossos apoptòtics i les tincions immunohistoquímiques tant per valorar les caspases com l'índex de proliferació cel·lular. El total de cèl·lules que expressaven aquests marcadors s'han especificat en percentatges.Els resultats obtinguts en el nostre estudi mostren que, en l'anàlisi multivariat, l'estat dels ganglis limfàtics i l'atipia cel·lular són factors pronòstics independents tant per la recidiva com per la mortalitat, mentre que la mida del tumor només és factor pronòstic independent per la recidiva tumoral.A més a més, en aquest treball, l'índex apoptòtic i l'expressió immunohistoquímica tant de les caspases com de l'índex de proliferació cel·lular no han esdevingut factors pronòstics independents ni per la recidiva tumoral ni per la mortalitat de la pacient.Aquests resultats mostren que continuen essent els coneguts clàssicament com a factors pronòstics els que tenen importància en el pronòstic de les pacients.Així doncs, s'amplia la línia d'investigació de l'apoptosi i els diferents elements que intervenen en tot el procés, i seran necessaris d'altres estudis per poder conèixer completament el comportament de les caspases i veure si modificant la seva actuació podem canviar el decurs de la malaltia. / Nowadays, breast cancer is the most common cancer in women and it corresponds to 22% of all cancers in females. In the Tarragona area, nearly 280 new cases are diagnosed with an annual increase tax of 2.2%.During the last decade, mortality due to this cancer was very high, at present it has decreased specially by screening programs and an early detection.There are some risk factors involved in breast cancer development such as diet factors and some life styles, genetic alterations, mainly in two genes known as BRCA1 and BRCA2, and hormonal factors.All of them have been widely studied to avoid a cancer progression, however, new breast cancers cases continue appearing and many women died by its fault.Once the breast cancer has appeared, it is important to know which will be its prognosis which depends on some intrinsic and extrinsic tumour features. From this point of view, some different prognostic factors have been studied in order to predict the course and the evolution of this tumour and to see if we could do any special treatment in each case. In this important aspect is based the present study.Many publications have proved that breast cancers with a high apoptosis index (programmed cell death) have a better prognosis compared with the same type of cancer with less or any apoptosis. This feature seems to be related to the high proliferation index that breast cancer with high apoptosis have, so consequently, its behaviour is worst. Many elements take part in the apoptotic process, some of them are the Caspases, cisteine proteases which are activated sequentially and are the main point in the apoptotic process..In this work two from more than ten caspases have been studied (caspase 3 and caspase 6) to see if they have any paper in breast cancer prognosis. We have evaluated some other factors such as cell proliferation index (ki67) and the average of apoptotic cells done by TUNEL technique.The study includes 210 cases of Ductal breast cancer in operable stages (pT1 - pT2) which were diagnosed in Joan XXIII Hospital in Tarragona between 1988 - 2001.We have collected some information from each cases such as tumour size, histological differentiation degree, the presence or absence of lymph node metastasis and the presence or absence of tumoral necrosis in the infiltrating component.We have evaluated from each case, the number of apoptotic cells or bodies by TUNEL technique and we have done immunohistochemical studies to evaluate the caspases' expression as the proliferation index. The results have been expressed on percentage.In the multivariate analysis our results show that lymph node status and cell atipism are independent prognostic factors for recurrence and mortality. On the other hand, the tumour size is only independent prognostic factor for recurrence.Moreover, in this study, the apoptotic index and the immunohistochemical expression of caspases and cell proliferation index have not turned out to be an independent prognostic factors neither recurrence nor mortality.These results show that classic prognostic factors known until now are the most important factors to predict the evolution of the illness.More studies will be necessary more studies in this field to know completely the caspases behaviour and to see if changing its functions, the course of the breast cancer could change.

Antecedentes: La evaluación de marcadores inmunohistoquímicos se realiza con fines diagnósticos, terapéuticos e investigadores de forma manual. La utilización del análisis informatizado de imágenes digitales para evaluar estos marcadores aún no es suficientemente eficaz. Objetivos: Diseñar un nuevo procedimiento informatizado para cuantificar marcadores inmunohistoquímicos nucleares y evaluar los efectos de la compresión de imágenes. Métodos: El procedimiento desarrollado consta de diferentes etapas, donde se evalúan diferentes marcadores immunohistoquímicos utilizados en cáncer de mama y en linfoma. Resultados: El análisis estadístico demostró una gran validez del método automatizado. La redondez fue el único parámetro morfológico afectado por la compresión. Unos factores correctores fueron desarrollados para corregir esta afectación y la variabilidad en la cuantificación producida por esta afectación. Conclusiones: Este nuevo procedimiento automatizado es un método objetivo, más rápido y reproducible que tiene un excelente nivel de precisión, incluso con imágenes digitales de elevada complejidad y también en imágenes comprimidas. Background: The evaluation of immunohistochemical markers is carried out manually for diagnostic, therapeutic and research purposes. The use of a computerized digital image analysis to evaluate these markers is not sufficiently effective yet.Objectives: To design a new computerized procedure to quantify nuclear immunohistochemical markers and evaluate the effects of image compression.Methods: The procedure developed consists of several stages which evaluate different immunohistochemical markers used in breast cancer and lymphoma.Results: Statistical analysis demonstrated a high validity of the automated method. The roundness was the only morphological parameter affected by compression. Some correction factors were developed to correct this disorder and the variability in the measurement caused by this disorder.Conclusions: This new automated process is objective, faster and it has also an excellent level of accuracy, even with highly complex digital images and compressed images.

L'anàlisi epidemiològic dels traumtismes orbitaris demostra un canvi en l'etiologia més prevalent en aquests últims 17 anys. 1.Tenim més fractures orbitàries i aquestes, són de menys energia. 2. La tendència actual és ser molt més conservador en el tractament de la patologia traumàtica orbitària. En els defectes tipus I si no existeix repercussió clínica a nivell de la motilitat ocular, no s'han de reconstruir ja que el benefici estètic no justifica la morbilitat de l'abordatge quirúrgic. 3. Les malles de titani són, en l'actualitat, el mètode d'elecció pels defectes de parets orbitàries tipus II i tipus III. Han demostrat una biocompatibilitat extraordinària i un comportament segur i fidedigne a llarg plaç. 4. Els estudis tomogràfics a llarg temps demostren una remodelació i neoformació òssea de les parets orbitàries en els casos reconstruïts amb implants de titani. 5. Els estudis cadavèrics i la clínica tardana dels pacients confirmen que l'abordatge transconjuntival estès a transcaruncular és un abordatge segur a la paret medial sempre que es realitzi en un plà retroseptal. 6.La desinserció del múscul oblic menor pot realitzar-se en els casos seleccionats per la reconstrucció de grans defectes de les parets orbitàries i que no produeix un increment de la diplopia. 7.El tipus de fractura és el factor que més afecta a la diplopia post-operatòria. / 1.Tenemos menos fracturas orbitarias y estas son de menor energía. 2.La tendencia actual es a ser mucho más conservador en el manejo de la patología traumática orbitaria. Los defectos tipo I si no hay repercusión clínica a nivel de la motilidad ocular, no deben de reconstruirse ya que el beneficio estético no justifica la morbilidad del abordaje quirúrgico. 3.Las mallas de titanio son, en el momento actual, el método de elección para los defectos de paredes orbitarias tipo II y tipo III. Han demostrado una biocompatibilidad extraordinaria y un comportamiento seguro y fidedigno a largo plazo. 4.Los estudios tomográficos a largo tiempo demuestran una remodelación y neoformación ósea de las paredes orbitarias en los casos reconstruidos con implantes de titanio. 5.Los estudios cadavéricos y la clínica tardía de los pacientes confirman que el abordaje transconjuntival extendido a transcaruncular es un abordaje seguro a la pared medial siempre que se discurra en un plano retroseptal. 6.La desinserción del músculo oblicuo menor puede realizarse en los casos seleccionados para la reconstrucción de grandes defectos de las paredes orbitarias y que no produce un incremento de la diplopia. 7.El tipo de fractura es el factor que más afecta a la diplopia postoperatoria. / The epidemiological analysis of the orbital trauma shows a change in the most prevalent etiology in these last 17 years. 1.We have less orbital fractures and these fractures have less energy. . 2.La current trend is to be more conservative in the management of traumatic orbital pathology. Type I defects, if there is no clinical impact in terms of ocular motility, should not be operated, because the aesthetic benefit does not justify the morbidity of the surgical approach. 3.The titanium mesh are, at present, the ideal reconstructive material for orbital wall defects type II and type III. They have demonstrated extraordinary biocompatibility, are safe and reliable in the long-term. 4.Late tomographic studies show osseous remodeling and neoformation in the orbital walls in cases reconstructed with titanium implants. 5. Cadaveric and late clinical studies, confirm that the transconjunctival approach extended to transcaruncular is a safe approach to the medial wall whenever it proceeds within a retroseptall plane. 6.Inferior oblique muscle detachment can be performed in selected cases for the reconstruction of large defects of the orbital wall, and does not produce an increase in diplopia. 7. The type of fracture is the factor that most affects the postoperative diplopia

: El trabajo consiste en un estudio comparado de la estructura del mesencéfalo y diencéfalo en el pollo y diversos reptiles (tortuga, lagartos, serpiente), dentro del marco conceptual del modelo segmentario (neuromérico) de Puelles et al. (1987). Se utiliza como material preparaciones en diversos planos de corte teñidas con cresil violeta (citoarquitectura) o sometidas a la reacción histoquímica de Karnovski para la acetilcolinesterasa (neuropilos y ciertos grupos neuronales). Se identifican las fronteras interneuroméricas respectivas del mesencéfalo, pretecho y las partes dorsal y ventral del tálamo (tálamo y pretálamo según Puelles y Rubenstein, 2003), así como las subregiones nucleares y núcleos individuales homólogos por identidad de su posición topológica dentro del modelo y parecido citoarquitectónico e histoquímico. En la discusión se alude a los datos existentes sobre conectividad, apoyando las nociones de homología esbozadas previamente, y se aborda asimismo de modo preliminar las posibles homologías con el diencéfalo de los mamíferos. / This work represents a comparative study of mesencephalic and diencephalic structure in the chick and several reptiles (turtle, lizards, snake), performed within the framework of the segmental (neuromeric) model of Puelles et al. (1987). The material consisted of sets of sections in different planes stained with cresyl violet (cytoarchitecture) or reacted histochemically for acetylcholinesterase according to Karnovski’s procedure (neuropiles and some neuronal groups). The respective interneuromeric boundaries of the pretectum and the classic dorsal and ventral thalami were identified (thalamus and prethalamus of Puelles and Rubenstein, 2003), as well as nuclear regions and individual nuclei held to be homologous according to identical topological positions within the model and cytoarchitectonic or histochemical similarity. The Discussion reviews existing connectivity data supporting the deduced conclusions on homology, and examines tentatively possible homologies wi th the mammalian diencephalon.

The human body is an over-actuated multibody system, as each joint degree of freedom can be controlled by more than one muscle. Usually, optimization techniques are used to solve the muscle force sharing problem, that is, finding out how the resultant joint torque is shared among the muscles spanning that joint. The reduction of muscle force redundancy can be achieved in several ways. Although the strategy followed by the central nervous system (CNS) to activate the muscles is not completely clear, one of the most used hypotheses to overcome this redundancy is to consider that the CNS minimizes a physiological variable. In the first study presented in this thesis, the solution to the muscle force sharing problem was approached by minimizing the sum of squared normalized muscle forces. For this purpose, a weighted cost function was designed to evaluate which muscles were more penalized in a subject with anterior cruciate ligament (ACL) deficiency during walking. The results showed that the cost function that best fitted normalized electromyography signals with muscle activations did not treat all muscles equally. Another way to reduce muscle redundancy is using the idea that muscles are activated synergistically when performing a task. In the second study, a muscle synergy analysis was carried out to compare the muscle activation information at two levels: onset-offset activation patterns and muscle synergy components of a sample of 18 ACL-deficient subjects and a sample of 10 healthy subjects. Some differences were found at both levels, what suggests that ACL-deficient subjects alter the muscle activations of their injured leg to stabilize the joint. Finally, in the third study, muscle synergies were used in a two-step optimization method to predict physiologically consistent muscle and knee contact forces, while calibrating muscle parameters. In the outer level, muscle parameters were calibrated; while, in the inner level, muscle activations were calculated using the current muscle parameters. The results showed that a set of muscle parameters were able to reproduce knee contact forces with high accuracy when knee contact forces were used during the calibration process. This study shows the main differences when these forces are available for calibrating muscle parameters and when they are not. The most important differences in the muscle parameter calibration affected lateral muscles. Therefore, this fact suggests that trials where lateral muscles play a more important role should be used to obtain a better calibration when no contact forces are available. / El cos humà és un sistema multisòlid sobreactuat, ja que cada grau de llibertat pot estar controlat per més d’un múscul. Per resoldre el problema d’indeterminació en el càlcul de les forces musculars, es sol utilitzar un mètode d’optimització. Consisteix en distribuir els moments articulars resultants entre els diferents músculs que actuen a l’articulació, i per tant, estimar la força que aquests realitzen. La reducció de la indeterminació en el càlcul de les forces musculars es pot aconseguir de diferents maneres. Malgrat que l’estratègia que fa servir el sistema nerviós central (SNC) per activar els músculs no es coneix amb exactitud, una de les hipòtesis més utilitzades per solucionar la indeterminació és el fet de considerar que el SNC minimitza una variable fisiològica. El primer estudi presentat en aquesta tesi tractava de resoldre el problema del repartiment muscular minimitzant la suma de les forces musculars normalitzades al quadrat. Per a tal fi, es va utilitzar una funció de cost ponderada per avaluar quins músculs es penalitzen més en la marxa d’un subjecte amb el lligament creuat anterior trencat. Els resultats mostren que la funció de cost que millor aproximava les activacions musculars amb el senyal d’EMG mesurat no tractava tots els músculs per igual. Una altra manera de reduir la indeterminació en el càlcul de les forces muscular és utilitzar la idea que els músculs s’activen sinèrgicament quan l’ésser humà realitza un moviment. En el segon estudi, es presenta una anàlisi de les sinergies musculars que compara la informació de les activacions a dos nivells: en els patrons d’activació-desactivació i en els components de les sinergies musculars d’una mostra de 18 subjectes amb ruptura del lligament creuat i una mostra de 10 subjectes sans. Es van observar diferències als dos nivells, el qual suggereix que els subjectes amb ruptura al lligament creuat alteren les activacions musculars de la seva cama lesionada per tal d’estabilitzar l’articulació lesionada, en aquest cas el genoll. Per últim, en el tercer estudi, es van utilitzar les sinergies musculars junt amb un problema d’optimització de dues etapes per tal de predir les forces musculars i de contacte al genoll de manera fisiològicament consistent, alhora que es calibren els paràmetres musculars. En el nivell exterior de l’optimització, es calibren els paràmetres musculars, mentre que en el nivell interior, es calculen les activacions musculars amb els corresponents paràmetres musculars. Els resultats indiquen que un conjunt de paràmetres musculars pot predir les forces de contacte al genoll amb alta precisió quan es disposa de les forces experimentals de contacte al genoll durant el procés de calibratge. Aquest estudi presenta les diferències entre el cas en què s’utilitzen les forces experimentals de contacte al genoll per calibrar els paràmetres i quan no s’utilitzen. A més, suggereix que si s’utilitzessin captures biomecàniques de moviments on els músculs laterals tinguessin un rol més important que en la marxa, el calibratge dels paràmetres seria més acurat. Per tant, es podrien predir les forces de contacte al genoll amb més precisió quan no es disposa d’aquestes.

El 60% de las pacientes con cáncer de mama y ganglio centinela positivo no tendrán metástasis en el resto de ganglios de la axila. Por esto, nuestro objetivo consiste en: evaluar las variables relacionadas con la diseminación metastásica axilar, validar los diferentes modelos predictivos creados hasta la fecha y elaborar, si fuera posible, nuestro propio modelo. Realizamos un estudio retrospectivo a lo largo de 10 años. Fueron incluidas todas las pacientes intervenidas de cáncer de mama en nuestro hospital con ganglio centinela positivo. Se recogieron 27 variables clínico/histológicas del tumor y se realizó un análisis uni/multivariante. Se aplicaron los modelos predictivos a nuestra población. Las variables significativas con la diseminación metastásica axilar fueron el IMC, macrometástasis en el ganglio centinela, unifocalidad y la extensión extranodal. Ningún modelo predictivo pudo ser validado pues todos presentan una capacidad diagnóstica baja. No realizamos nuestro propio modelo pues requeríamos un grupo mayor de pacientes. / Around 60% of breast cancer patients and positive sentinel lymph node biopsy, won´t have metastatic axillary disease. Our main objective consist of: evaluating the metastatic axillary disease related factors, validating update predictive models and creating, if it were possible, our own predictive model. We made a retrospective study. The study included all patients who underwent breast cancer surgery with positive sentinel lymph node biopsy in our hospital for last 10 years. We obtained 27 variables of each patient and an statistical analysis were made. We applied the main published predictive models to our population. Metastatis axillary disease related factors were: CMI, macrometastases in sentinel lymph node, unifocal tumor, extranode extension. No one of the predictive models was validated because all of them had a low diagnostic discrimination. We were not able to create our own predictive model, due to it was necessary a bigger population.

Para la mayoría de tratamientos dentales, es efectiva la utilización de técnicas anestésicas de tipo infiltrativo, consiguiendo el bloqueo efectivo del estímulo doloroso en todos los dientes de la arcada superior y del grupo incisivo, canino y premolar de la arcada inferior. Sin embargo, en la zona posterior de la mandíbula, donde se presenta una cortical más gruesa y, además, el nervio alveolar inferior discurre incluido en el grosor del cuerpo de la mandíbula, la técnica anestésica infiltrativa resulta controvertida. En estos casos, el bloqueo del Nervio Alveolar Inferior de tipo troncular se convierte en una maniobra aconsejable para una correcta praxis odontológica. La técnica anestésica convencional se basa en la localización “probable” de la língula a partir de una serie de referencias intra y extraorales para poder ubicar, así, la zona perilocal al foramen mandibular –la más próxima a la entrada del nervio alveolar inferior al canal mandibular- donde se depositará la solución anestésica. Sin embargo, dada la variabilidad individual del foramen mandibular, a pesar de las referencias empleadas para localizar la zona de inoculación de la solución anestésica, el bloqueo puede fracasar o retardarse. Por ello, es importante disponer de métodos y técnicas que nos permitan determinar la ubicación del agujero mandibular de una forma “individualizada” y este ha sido el objetivo principal de nuestro estudio