• Refine Query
  • Source
  • Publication year
  • to
  • Language
  • 57
  • 29
  • 25
  • 1
  • Tagged with
  • 112
  • 112
  • 112
  • 68
  • 68
  • 28
  • 27
  • 10
  • 9
  • 7
  • 5
  • 5
  • 5
  • 5
  • 5
  • About
  • The Global ETD Search service is a free service for researchers to find electronic theses and dissertations. This service is provided by the Networked Digital Library of Theses and Dissertations.
    Our metadata is collected from universities around the world. If you manage a university/consortium/country archive and want to be added, details can be found on the NDLTD website.
81

Canvis en els nivells plasmàtics i plaquetars del BDNF i en els paràmetres de coagulació en pacients amb transtorn depressiu major tractats amb ISRSs

Serra Millàs, Montserrat 15 January 2015 (has links)
La depressió s’associa a múltiples alteracions biològiques. En aquesta tesi s’analitza les alteracions que es presenten en els pacients depressius respecte als subjectes controls i els canvis que s’observen durant el tractament amb un inhibidor de la recaptació de la serotonina (ISRS). S’ha proposat que els pacients amb depressió presentarien uns nivells de neurotrofines perifèriques inferiors als subjectes sans el que indicaria una disminució de la neuroplasticitat cerebral que es corregiria amb el tractament antidepressiu. Una altra alteració observada en els pacients depressius és la major activació plaquetària i les alteracions en els paràmetres hemostàtics. Aquestes alteracions podrien explicar la predisposició als esdeveniments cardiovasculars en pacients depressius. Els estudis avaluen els nivells de BDNF en plasma i en plaquetes en pacients amb depressió sense tractament respecte al controls sans i valorar els canvis observat en els nivells de BDNF en les diferents fases (8 i 24 setmanes) del tractament amb escitalopram. També es avaluar la funcions adhesives, cohesives i procoagulants plaquetàries en els pacients amb trastorn depressiu major i en les diferents fases del tractament amb ISRSs i comparat amb subjectes sans. Els resultats dels estudis presentats a la tesi mostren que els pacients amb depressió major abans del tractament presenten nivells de BDNF en plaquetes inferiors i nivells en plasma pobre en plaquetes superiors als controls sans. El tractament amb un ISRS (escitalopram) modifica els nivells de BDNF tendint als paràmetres similars als controls, però a les 8 setmanes de tractament solament s’observa un increment significatiu del BDNF plaquetari, aconseguint-se nivells similars als controls, pel que s’ha suposat que el BDNF plaquetari podria ser un marcador de resposta al tractament en fases inicials. A les 24 setmanes de tractament els nivells de BDNF plaquetari i plasmàtic no mostren diferències respecte als controls. També es va observar una correlació negativa entre les nivells de BDNF plaquetari i plasmàtic. Respecte als paràmetres de l’hemostàsia s’observa que els pacients depressius sense tractament presenten un endofenotip protrombòtic amb un increment significatiu del volum de les plaquetes, un increment dels paràmetres d’activació plaquetària, un increment de la fermesa del coàgul, un increment de l’activitat del factor tissular associat a plaquetes, un increment de la formació fibrina i trombina quan s’exposa a una superfície trombogènica en condicions de flux i un increment de l’agregació de les plaquetes en resposta a àcid araquidònic. El tractament amb ISRS normalitza de forma ràpida i eficaç aquests paràmetres, excepte que s’observa un increment de GPIIbIIIa i no es modifiquen les propietats viscoelàstiques dels trombes formats en condicions de cisalla reduïda. Els resultats observats sobre la coagulació amb el tractament amb ISRS podria explicar el major risc de sagnat en els pacients que reben tractament amb aquest grup d’antidepressius. En la discussió es valoren els resultats respecte a estudis previs, alhora que s’analitza la utilitat actual del BDNF com a marcador biològic de depressió a nivell perifèric, la relació entre el BDNF plaquetari i l’activació plaquetària i la possible relació entre BDNF i malaltia cardiovascular. També s’analitza la relació entre depressió i malaltia cardiovascular i els canvis observats amb el tractament amb ISRSs. / Depression is associated with multiple biological alterations. It has been proposed that patients with depression show lower levels of peripheral neurotrophin than healthy subjects, indicating a decrease in brain neuroplasticity and these levels are corrected with antidepressant treatment. Another alteration observed in depressive patients is increased platelet activation and alterations in the hemostatic parameters. These alterations could explain the predisposition to cardiovascular events in depressive patients. These studies evaluate the levels of BDNF in plasma and platelets in patients with untreated depression compared to healthy controls and assess the changes observed in the levels of BDNF in the different stages of treatment with escitalopram (8 to 24 weeks). Also evaluate adhesive, cohesive and procoagulant platelet functions in patients with major depressive disorder and at different stages of treatment with SSRIs and compared with healthy subjects. The study results show that patients with depression before treatment have lower levels of BDNF in platelets and higher plasma levels compared to healthy controls. Treatment with SSRIs (escitalopram) modifies BDNF levels tending to parameters similar to controls, but at 8 weeks of treatment, platelet BDNF achieving levels similar to controls. So, platelet BDNF could be a marker of response to treatment in early stages. At 24 weeks of treatment the levels of platelet and plasma BDNF showed no differences from controls. Also it has been observed a negative correlation between the levels of platelet and plasma BDNF. Regarding the parameters of hemostasis is observed that untreated depressed patients exhibit a prothrombotic endophenotypes with a significant increase platelet volume, platelet activation parameters, clot firmness, tissue factor activity associated with platelets, an increase in thrombin and fibrin formation when exposed to a thrombogenic surface under flow conditions and increased platelet aggregation in response to arachidonic acid. SSRI treatment normalizes quickly and effectively these parameters, but persist an increase in GPIIbIIIa and alterations in thromboelastometric parameters. The results observed on coagulation treatment with SSRIs could explain the increased risk of bleeding in these patients. In discussing, the results are compared with previous studies. The usefulness of current BDNF in peripheral levels as a biological marker of depression, the relationship between platelet activation and BDNF and the possible relationship between BDNF and cardiovascular disease are discussed. We also analyze the relationship between depression and cardiovascular disease and the changes observed with SSRI treatment.
82

Anomalías de la estructura y función del hipocampo en la esquizofrenia en relación a los déficits de memoria declarativa

Rametti, Giuseppina 02 July 2008 (has links)
La literatura científica demuestra diferentes anomalías cerebrales estructurales y funcionales en la esquizofrenia. El propósito de la presente tesis ha sido investigar las anomalías en la estructura, la función y la conectividad delhipocampo en relación con el deterioro de memoria declarativa de los pacientes con esquizofrenia. En el primer trabajo utilizamos dos técnicas cuantitativas complementarias: la "Voxel-based morphometry" (VBM) y la estereología para investigar diferencias regionales en la sustancia gris del hipocampo. Lamuestra estaba compuesta por 28 pacientes esquizofrénicos comparados con 33 sujetos sanos. Ambas técnicas demostraron una reducción bilateral en la densidad posterior del hipocampo, con una predominancia en la regiónposterior izquierda en el análisis estereológico. En el análisis de las correlaciones observamos una asociación significativa entre la variable de olvido y la sustancia gris del hipocampo anterior. Los resultados del primer estudio sustentan la hipótesis de una atrofia regional del hipocampo de los pacientes esquizofrénicos que podría explicar en parte los déficits de memoriafrecuentemente presentes en esta enfermedad.En el segundo trabajo se describe, por medio del análisis de imágenes de difusión mediante el uso de VBM y de un análisis manual de región de interés, la existencia de un deterioro en la sustancia blanca del lóbulo temporal depacientes con esquizofrenia. La muestra estaba constituida por 25 pacientes con esquizofrenia y 24 controles. Encontramos una reducción en los valores de FA (anisotropia fraccional) y un aumento de los de ADC (coeficiente medio dedifusión) en el cuerpo y los pilares posteriores del fornix. Hallamos además diferencias de género en el grupo de pacientes, presentando las pacientes valores de FA disminuidos en el genu del cuerpo calloso. En este estudio, elrecuerdo demorado correlacionó con los valores de FA del fornix de los pacientes. Los datos proporcionados por este segundo estudio sugieren una interrupción en la conectividad de la sustancia blanca del lóbulo temporal medial, lo que podría contribuir a elucidar el déficit de memoria declarativa de los esquizofrénicos.En el tercer trabajo investigamos la activación cerebral en 22 pacientes con esquizofrenia y 24 controles sanos durante la ejecución de dos tareas de memoria de reconocimiento: de palabras y de caras. Los pacientes mostraron en ambas tareas unos patrones cerebrales corticales y subcorticales difusos de hipoactivación respecto a los controles. En particular, en el análisis de región de interés se halló una hipoactivación bilateral del hipocampo con una preeminencia izquierda en el reconocimiento de las palabras y derecha en el caso de las caras. Los resultados del tercer estudio proveen evidencias de unaparticipación funcional del hipocampo en el déficit de memoria declarativa de laesquizofrenia.En síntesis, nuestros resultados en conjunto evidencian que en la esquizofrenia estarían presentes unas alteraciones estructurales y funcionales del hipocampo especialmente relacionadas con el deterioro de memoria declarativa de estos pacientes.
83

Terapia Dialéctica Conductual Grupal en el Trastorno Límite de la Personalidad: Apego, Alianza Terapéutica y Mejora Sintomática

Lossa Chacon, Lydia 28 January 2016 (has links)
En la present investigació es realitza un estudi amb pacients diagnosticats de Trastorn Límit de la Personalitat (TLP) tractats amb Teràpia Dialèctica Conductual Grupal (TDC-G) amb l'objectiu de determinar si els estils d'aferrament dels pacients amb TLP i les característiques de l'aliança terapèutica es relacionen amb la millora del pacient i amb el seguiment del procés terapèutic en un format de teràpia grupal. La literatura indica que els subjectes TLP tendeixen a patrons inestables en les seves relacions amb dèficits importants en regulació emocional, relacions interpersonals inestables i dificultats en el descentrament de pensaments. En TDC-G es treballa per mòduls en l'entrenament d'habilitats posant èmfasi en la relació terapèutica com a punt clau en l'eficàcia del tractament. Els subjectes TLP presenten dificultats importants en el desenvolupament d'una bona aliança terapèutica que els permeti realitzar canvis i millorar sintomàticament. Els resultats ens mostren la importància del tipus d’aferrament dels pacients TLP a l’hora d’iniciar un procés terapèutic i l’establiment d’una relació terapèutica, així com canvis en la millora del pacient mesurada en tres medicions: millora simptomàtica a nivel clínic, millora en regulació emocional i millores en la capacitat de descentrament dels pensaments. També s’analitzen les variables que prediuen l’abandonament prematur. / En la presente investigación se realiza un estudio con pacientes diagnosticados de Trastorno Límite de la Personalidad (TLP) tratados con Terapia Dialéctica Conductual Grupal (TDC-G) con el objetivo de determinar si los estilos de apego de los pacientes con TLP y las características de la alianza terapéutica se relacionan con la mejora del paciente y con el seguimiento del proceso terapéutico en un formato de terapia grupal. La literatura indica que los sujetos TLP tienden a patrones inestables en sus relaciones con déficits en regulación emocional, relaciones interpersonales inestables y dificultades en descentrarse de sus pensamientos. En TDC-G se trabaja por módulos en el entrenamiento de habilidades poniendo énfasis en la relación terapéutica como punto clave en la eficacia del tratamiento. Los sujetos TLP presentan dificultades en el desarrollo de una buena alianza terapéutica que les permita realizar cambios y una mejora sintomática. Los resultados muestran la importancia del tipo de apego de los pacientes TLP a la hora de iniciar un proceso terapéutico y el establecimiento de una relación terapéutica, así como cambios en la mejora del paciente medida en tres mediciones: mejora sintomática, mejora en regulación emocional y mejoras en el descentramiento de los pensamientos. También se analizan las variables que predicen el abandono prematuro. / In this research a study of patients diagnosed with borderline personality disorder (BPD) treated with Group Dialectical Behavior Therapy (DBT-G) with the objective of determining is performed if attachment styles of the patients with BPD and features the therapeutic alliance is associated with improved patient monitoring and therapeutic process in group therapy format. The literature indicates that BPD subjects tend to unstable patterns in their relationships with significant deficits in emotional regulation, unstable interpersonal relationships and difficulties off center of his thoughts. In DBT-G modules working in skills training with emphasis on the therapeutic relationship as a key point on the effectiveness of treatment. BPD subjects show significant difficulties in developing a good therapeutic alliance that allows them to make changes and symptomatic improvement. The results show the importance of the type of attachment BPD patients when starting a therapeutic process and the establishment of a therapeutic relationship, as well as changes in patient improvement measured in three measurements: a symptomatic improvement level clinical, improvement in emotional regulation and improvements in the capacity of decentralization thoughts. The variables that predict the premature abandonment are also discussed.
84

Construcción de la Alianza Terapéutica en Terapia de Pareja con Trastorno Depresivo Mayor

Mateu Martínez, Clara 29 January 2016 (has links)
L’aliança terapèutica es considera una condició necessària per l’òptim desenvolupament de la teràpia considerant-se com a un bon predictor de l’evolució del procés terapèutic i un element facilitador en el resultat de la teràpia. S’ha demostrat en la investigació de procés-resultat que l’aliança prediu el resultat en la teràpia de parella i de família, tot i que la construcció de l’aliança terapèutica és més complexa en aquests casos, i existeix una quantitat limitada d’estudis dirigits a conèixer la relació entre aliança i el resultat final de la teràpia. Els estudis en aquesta línia demostren que les intervencions ambdós cònjuges són eficaços per a la depressió. Des del model sistèmic, s’ha profunditzat sobre la relació entre la depressió i els conflictes relacionals com a una forma d’alleujar la depressió, canviant els patrons de relació disfuncionals. L’objectiu principal d’aquesta investigació és analitzar i comparar, des del model sistèmic, com es construeix l’aliança terapèutica en teràpia de parella quan un dels dos cònjuges està diagnosticat d’un Trastorn Depressiu Major i en els que s’obté diferent resultat, en base a la simptomatologia depressiva al final del tractament. Els participants de l’estudi són 10 casos gravats de teràpia de parella; 5 casos que milloren la simptomatologia depressiva al final de la teràpia i 5 casos que no milloren la simptomatologia depressiva al final del tractament. Per valorar el canvi simptomàtic es van tenir en compte les puntuacions pre i post de l’Inventari de Depressió de Beck II (BDI-II) per a determinar el rang clínic previ i posterior a la teràpia i per analitzar la construcció de l’aliança terapèutica en la segona, sisena i última sessió es va utilitzar l’instrument Sistema para la Observación de la Alianza Terapéutica en Intervención Familiar (SOATIF-o). S’ha realitzat un anàlisi descriptiu, de variància i seqüencial, aquest últim amb el Analizador Secuencial del Propósito General (GSEQ) per examinar els patrons seqüencials en la construcció de l’aliança entre els casos de millora i no millora simptomàtica. Els resultats indiquen que existeixen diferències significatives respecte els casos de millora i no millora simptomàtica en relació a la construcció de l’aliança terapèutica. I que l’aliança és un procés dinàmic i que fluctua al llarg del tractament. Per tant, és essencial que aquesta s’avaluï en un anàlisi de micro-procés al llarg de la teràpia, sent així un element que ofereix el terapeuta una valuosa informació sobre com s’està desenvolupant el procés terapèutic en casos en que un dels dos cònjuges és diagnosticat d’un Trastorn Depressiu Major. Concloem que aquesta investigació posa de relleu la complexitat de l’aliança terapèutica en teràpia de parella i que aquesta és un factor essencial per entendre el procés i el resultat de la teràpia. Considerem que la teràpia de parella requereix d’un recorregut més ampli que demostri la importància de l’aliança terapèutica en diferents contextos i problemàtiques. I esperem que mitjançant aquesta investigació s’hagin donat eines als terapeutes per tal d’obtenir un òptim resultat en el procés psicoterapèutic, ja que la psicoteràpia no es pot entendre al marge d’establir una relació interpersonal forta i positiva entre la parella i el terapeuta. / La alianza terapéutica se considera una condición necesaria para el óptimo desarrollo de la terapia considerándose un buen predictor de la evolución del proceso terapéutico y un elemento facilitador en el resultado de la terapia. Se ha demostrado en la investigación de proceso-resultado que la alianza predice el resultado en la terapia en la terapia de pareja y de familia, aunque la construcción de la alianza terapéutica es más compleja en estos casos y existe una cantidad limitada de estudios dirigidos a conocer la relación entre la alianza y el resultado final de la terapia. Los estudios en esta línea demuestran que las intervenciones con ambos cónyuges son eficaces para la depresión. Desde el modelo sistémico, se ha profundizado sobre la relación entre la depresión y los conflictos relacionales como una forma de aliviar la depresión, cambiando los patrones de relación disfuncionales. El objetivo principal de esta investigación es analizar y comparar, desde el modelo sistémico, como se construye la alianza en terapia de pareja cuando uno de los dos cónyuges está diagnosticado de un Trastorno Depresivo Mayor y en los que se obtiene diferente resultado, en base a la sintomatología depresiva al final del tratamiento. Los participantes del estudio son 10 casos grabados de terapia de parella; 5 casos que mejoran la sintomatología depresiva al final de la terapia y 5 casos que no mejoran la sintomatología depresiva al final del tratamiento. Para valorar el cambio sintomático se tuvieron en cuenta las puntuaciones pre y post del Inventario de Depresión de Beck II (BDI-II) para determinar el rango clínico previo y posterior a la terapia y para analizar la construcción de la alianza terapéutica en la segunda, sexta y última sesión se utilizó el instrumento Sistema para la Observación de la Alianza Terapéutica en Intervención Familiar (SOATIF-o). Se ha realizado un análisis descriptivo, de varianza y secuencial, este último con el Analizador Secuencial del Propósito General (GSEQ) para examinar los patrones secuenciales en la construcción de la alianza entre los casos de mejora y no mejora sintomática. Los resultados indican que existen diferencias significativas respecto los casos de mejora y no mejora sintomática en relación a la construcción de la alianza terapéutica. Y que la alianza es un proceso dinámico y que fluctúa a lo largo del tratamiento. Por lo tanto, es esencial que ésta se evalúe en un análisis de micro-proceso a lo largo de la terapia, siendo así un elemento que ofrece al terapeuta una valiosa información sobre cómo se está desarrollando el proceso terapéutico en casos en que uno de los dos cónyuges está diagnosticado de un Trastorno Depresivo Mayor. Concluimos que esta investigación pone de relieve la complejidad de la alianza terapéutica en terapia de pareja y que ésta es un factor esencial para entender el proceso y el resultado de la terapia. Consideramos que la terapia de pareja requiere de un recorrido más amplio que demuestre la importancia de la alianza terapéutica en diferentes contextos y problemáticas. Y esperamos que mediante esta investigación se hayan podido dar herramientas a los terapeutas para obtener un óptimo resultado en el proceso psicoterapéutico, ya que la psicoterapia no se puede entender al margen de establecer una relación interpersonal fuerte y positiva entre la pareja y el terapeuta. / Therapeutic alliance is considered a necessary condition for the optimal development of therapy, a good predictor of the evolution of the therapeutic process and a facilitator in the outcome of therapy. The relationship between the therapeutic alliance as a common factor in psychotherapy and treatment outcome has been researched in diverse forms of therapy, such as family therapy and couple therapy. The dynamics of the therapeutic alliance in couple therapy is more complicated than in individual psychotherapeutic processes; nevertheless, there exist a limited number of investigations aimed at understanding the relationship between the therapeutic alliance and the evolution of this type of therapy. Researchers have been interested in the treatment of couples as a form of alleviating depression, supposedly by changing the patterns of dysfunctional relationships. The systemic model provides a framework specifically designed to address relationship patterns in the treatment of couples. Including the couples in the treatment has proved to be effective when treating patients with depression. The purpose of this study is to compare the differences in the construction of the therapeutic alliance, from the systemic model, in cases of couple therapy with different end results in treatment with relation to depressive symptomatology. The participants in the study were 10 recorded cases of couple therapy; 5 cases that improve depressive symptoms at the end of therapy and 5 cases that do not improve depressive symptoms at the end of treatment. To clinically evaluate significant change, we used the pre and post scores of the Beck Depression Inventory, Second Edition (BDI-II) to determine the clinical range before and after treatment, and with the support of the System for Observing Family Therapy Alliances (SOFTA-o) we analyzed the construction of the therapeutic alliance in the second, sixth and last session. We conducted a descriptive, variance and sequentially analysis, the latter with the Generalized Sequential Querier (GSEQ) in order to examine the sequential patrons in the construction of an alliance and therapeutic outcome in both groups of couple. The results show that there are significant differences between the cases of improved and not improved in terms of final outcome in relation to the construction of the therapeutic alliance. And the alliance is a dynamic process that fluctuates throughout the treatment. Therefore, it is essential that to evaluate the alliance in a micro-process analysis throughout therapy, making it an element that provides valuable information to the therapist on what is happening in the therapeutic process in cases where a spouse is diagnosed with Major Depressive Disorder. We conclude that this research highlights the complexity of the therapeutic alliance in the treatment of couples and that this is essential to understand the process and outcome of therapy. We believe that couple therapy requires a wider development to demonstrate the importance of the therapeutic alliance in different contexts and problems. Through this research we expect to have been able to give therapists tools to obtain optimum results in psychotherapeutic process, since the therapy cannot be understood apart from establishing a strong and positive interpersonal relationship between the couple and the therapist.
85

Validación y aplicabilidad clínica del Cuestionario de Evaluación de las Relaciones Familiares Básicas (CERFB) en los trastornos de la conducta alimentaria

Campreciós Orriols, Meritxell 22 January 2016 (has links)
Els trastorns de la conducta alimentària (TCA) són d’una incidència i severitat creixent. Així mateix, ha estat identificada la necessitat d’instruments que avaluïn la família en aquest tipus de psicopatologia. En resposta a aquestes necessitats, l’objectiu principal de la tesi és validar i determinar l’aplicabilitat clínica del Cuestionario de Evaluación de las Relaciones Familiares Básicas (CERFB) en els TCA. La mostra de l’estudi està constituïda per 344 parelles com a unitat familiar (N = 688 participants); 169 famílies grup clínic i 175 famílies grup control no clíniques. Els resultats indiquen que el CERFB presenta unes bones propietats psicomètriques, consistents amb les de la versió original en població general espanyola. Per a la interpretació de les puntuacions del CERFB en els TCA, es proporcionen els barems de Conjugalitat i Parentalitat i es presenta la capacitat avaluativa i discriminativa de l’instrument entre ambdós grups de famílies a partir dels punts de tall de 55 i 42 per a Conjugalitat i Parentalitat, respectivament. El CERFB esdevé l’únic instrument disponible i útil en el diagnòstic relacional a partir de les relacions familiars bàsiques, conjugalitat i parentalitat, de les famílies amb un fill amb TCA, en relació a les famílies no clíniques, tant en contextos clínics com d’investigació. La major disfunció familiar registrada en els TCA suggereix la importància de la prevenció i intervenció familiar en aquests tipus de psicopatologia. Es destaquen i es discuteixen les limitacions per a la interpretació adequada d’aquestes aportacions i es presenten futures vies d’investigació que permetran expandir i especificar la utilitat del CERFB en població general i clínica, i les implicacions teòriques i clíniques de la present tesi. / Los trastornos de la conducta alimentaria (TCA) son de una incidencia y severidad crecientes. A su vez, ha sido identificada la necesidad de instrumentos que evalúen la familia en dicha psicopatología. En respuesta a ello, el objetivo principal de esta tesis es validar y determinar la aplicabilidad clínica del Cuestionario de Evaluación de las relaciones Familiares Básicas (CERFB) en los TCA. La muestra del estudio está constituida por 344 parejas como unidad familiar (N = 688 participantes); 169 familias grupo clínico con un hijo con un TCA y 175 familias grupo control no clínicas. Los resultados indican que el CERFB presenta unas buenas propiedades psicométricas, consistentes con las de la versión original en población general española. Para la interpretación de las puntuaciones del CERFB en los TCA se proporcionan los baremos de Conyugalidad y Parentalidad y se presenta la capacidad evaluativa y discriminativa del instrumento entre ambos grupos de familias a partir de los puntos de corte de 55 y 42 para Conyugalidad y Parentalidad, respectivamente. El CERFB deviene el único instrumento disponible y útil en el diagnóstico relacional a partir de las relaciones familiares básicas, conyugalidad y parentalidad, de las familias con un hijo con TCA en relación a las familias no clínicas, tanto en contextos clínicos como de investigación. La mayor disfunción familiar registrada en los TCA sugiere la importancia de la prevención e intervención familiar en dicha psicopatología. Se destacan y discuten las limitaciones para la interpretación adecuada de estas aportaciones y se presentan futuras vías de investigación que permitirán expandir y especificar la utilidad del CERFB en población general y clínica, y las implicaciones teóricas y clínicas de esta tesis. / Eating disorders (EDs) have an increasing incidence and severity. In turn, a need for specific instruments that assess the family in such psychopathology has been identified. In response to this, the principal aim of the present thesis is to validate and determine the clinical applicability of the Cuestionario de Evaluación de las Relaciones Familiares Básicas (CERFB) in EDs. The study sample consists of 344 couples as family units (N = 688 participants): 169 clinical families with a child with an ED and 175 non-clinical control group families. Results present adequate psychometric properties for the CERFB in EDs, consistent with those of the original version in Spanish general population. For the interpretation of the CERFB’s scores in EDs a reference scale for the Marital and Parental scales is offered and its evaluative and discriminative capacity between both groups of families through the cut-off points of 55 and 42 for marital and parental functions, respectively, is presented. The CERFB becomes the only available and useful instrument in the relational diagnosis through basic family relations, marital and parental functions, of families with a child with an ED in relation to non-clinical families in either clinical of research contexts. The greater dysfunction recorded in EDs suggests the importance of the family prevention and intervention in such psychopathology. Limitations are highlighted and discussed for the proper interpretation of these contributions and future lines of investigation that allow the expansion and greater specificity of the CERFB’s utility in general and clinical population, and theoretical and clinical implications of this thesis are presented.
86

Integración en Psicoterapia: Factores Comunes e Ingredientes Específicos y Patrones Diferenciales de Cambio Narrativo

Maestra Cutura, Joana 25 January 2016 (has links)
Bona part de la investigació en Psicoteràpia, en els últims anys, s’ha centrat per una banda en les diferències entre escoles psicoterapèutiques i, d’altre banda en les similituts, moltes vegades representades en Factors Comuns. Al llarg d’aquest treball ens centrem en les suposades diferències, potser no són les escoles tan diferents com alguns representants defensen?, potser aquestes diferències representades en Ingredients específics no són tan específics d’una única forma de psicoteràpia?. D’altre banda la investigació en factors comuns, evidencia que cada vegada podem trovar més factors comuns i que cada vegada són més decisius en el canvi terapèutic. En aquest treball es compara a 30 pacients amb bon resultat terapèutic i 30 amb mal resultat en termes de distribució diferencial de (1) Les variables d'entrada (2) Processos i Resultats Variables, i (3) Variables narratives. Els resultats van indicar que el funcionament psicosocial, la motivació, els símptomes pre-teràpia, Aliança de Treball, el nombre total de sessions de teràpia, la reducció total dels símptomes pre-post, la mitjana de puntuació de l'aliança de treball i el total de sessions de 3, 4 i 8 es una variable discriminant entre els dos grups. Els resultats també van mostrar que gairebé totes les variables narratives, excepte algunes d'elles discriminen entre els grups de bon/mal resultat des del començament, punt mig i la fase final del seu procés terapèutic. Aquests resultats es discuteixen en funció de la seva rellevància per a la pràctica clínica. / Gran parte de la investigación en Psicoterapia, en los últimos años se ha centrado, por un lado en las diferencias entre escuelas psicoterapéuticas y, por otro lado, en las similitudes, muchas veces representadas en Factores Comunes. En este trabajo nos centramos en las supuestas diferencias, ¿puede ser que las escuelas no sean tan diferentes como algunos representantes de las mismas defienden? ¿Puede ser que estas diferencias, representadas en Ingredientes Específicos, no sean tan originarios de una única forma de terapia? Por otro lado, la investigación en Factores Comunes, encuentra cada vez más y que son más importantes en el cambio terapéutico. Este trabajo compara 30 pacientes con buen resultado terapéutico a 30 con un mal resultado terapéutico en términos de la distribución diferencial de (1) Las variables de entrada (2) Procesos y Resultados Variables, y (3) Variables narrativas. Los resultados indicaron que el funcionamiento psicosocial, la motivación, los síntomas pre-terapia, Alianza de Trabajo, el número total de sesiones de terapia, la reducción total de los síntomas pre-post, y la media de puntuación de la alianza de trabajo total en sesiones de 3, 4 y 8 discrimina entre ambos grupos. Los resultados también mostraron que casi todas las variables narrativas, excepto algunos de ellos discriminan buen/mal resultado en el punto medio y la fase final de su proceso terapéutico. Estos resultados se discuten en función de su relevancia para la práctica clínica. / Much of the research in psychotherapy, in recent years has focused on one hand the differences between psychotherapeutic schools and, on the other hand, in the similarities, often represented in Common factors. In this paper we focus on the alleged differences, can it be that schools are not as different as some representatives defend them? Can it be that these differences represented in specific ingredients, are not as originating from a single form of therapy? On the other hand, research on factors Commons, is becoming more and more important in that therapeutic change. This paper compares 30 patients with good therapeutic outcome to 30 with poor therapeutic outcome in terms of the differential distribution of (1) Intake Variables (2) Outcome and Process Variables, and (3) Narrative Variables. Results indicated that psychosocial functioning, motivation, pre-therapy symptoms, Working Alliance, total number of therapy sessions, total pre-post symptom reduction, and mean scoring for total working alliance in sessions 3, 4, and 8 discriminated between both groups. Results also showed that almost all narrative variables except some of them discriminated good outcome clients from poor outcome ones from the beginning, midpoint and final stage of their therapeutic process. These results are discussed according to their relevance for clinical practice.
87

Tratamiento de los trastornos alimentarios: eficacia diferencial de la terapia cognitivo comportamental con un componente de tratamiento para la imagen corporal apoyado con técnicas de realidad virtual

Marco Salvador, Jose Heliodoro 22 December 2004 (has links)
La Terapia Cognitivo Comportamental (TCC) es la terapia de elección para los TCA. Sin embarbo no todos los pacientes responden de manera optima, algunas pacientes no eliminan los atracones y los vómitos y muestran una mejoría parcial y limitada.Las alteraciones de la Imagen Corporal (IC) es un aspecto central en los TCA y son un predictor principal de las recaídas. Por todo ello pensamos que la IC debería ser un objetivo central de la terapia y del tratamiento de los TCA. Por otra parte la Realidad Virtual se ha mostrado eficaz en el tratamiento de los TCA y otros trastornos mentales (claustrofobia, fobia a volar, Trastornos de la IC, etc.). En un estudio previo comprobamos que el tratamiento de la IC es más eficaz cuando se aplica con Realidad Virtual.El objetivo de la tesis es realizar un estudio controlado para comparar la TCC para los TCA, con la TCC para los TCA incluyendo un componente específico de IC a través de técnicas de Realidad Virtual.La muestra era 34 pacientes (17 Bulimia Nerviosa, 5 Anorexia Nerviosa, 12 Trastorno Alimentario No Especificado). Todas las pacientes presentaban grave psicopatología secundaria. Se realizó una evaluación en tres momentos diferentes, pretratamiento, posttratamento y al año de seguimiento. Se utilizaron medidas de evaluación de psicopatología del TCA, de las alteraciones de la IC y de la psicopatología secundaria.Realizamos un Análisis Multivariado de los datos para comprobar la Eficacia Estadísticamente Significativa y posteriormente se realizó un análisis del Cambio Clínicamente Significativo.Los resultados indican que al comparar las dos condiciones experimentales vemos que la condición donde se trataba la IC con tecnicas de Realidad Vitual alcanza una mejoría mayor (estadísticamente significativa) que la condición donde no se trataba la IC en las diferentes variables evaluadas al finalizar el tratamiento y que esta mejoría se mantiene al año de seguimiento. también se produjo una mejoría clínicamente significativa.Conclusión: es necesario incluir un componente de tratamiento que aborde las alteraciones de la IC en el tratamiento de los TCA
88

Eficacia comparada del tratamiento presencial, semipresencial, y telefónico del tabaquismo en unidades especializadas

Baena Garcia, Antoni 07 May 2015 (has links)
El tabaquisme és un dels deu factors principals de risc de mort. Segons estimacions de l’OMS, és responsable del 12% de les defuncions d'homes i el 6% de les morts de dones al món pel que en el segle XXI s'esperen uns mil milions de morts degudes a fumar si no es donen canvis significatius en la prevalença de consum. A Espanya aproximadament una de cada quatre persones majors de quinze anys fuma. Davant l'epidèmia de tabaquisme és necessari trobar un tractament de demostrada cost-eficàcia que sigui capaç de reduir significativament el nombre de fumadors facilitant l'accessibilitat i l'equitat (que arribi les persones amb menys recursos), objectius assolibles amb l'ajuda de les TIC. De fet, el pacient s'ha convertit en l'eix central del model de salut superant, almenys en part, la clàssica medicina paternalista en l'anomenat "patient focused care". Concretament en el tractament del tabaquisme, trobem múltiples estudis i metaanàlisis que han comprovat l'eficàcia d’una intervenció telefònica i com múltiples trucades de seguiment augmentaven l'abstinència perllongada de manera cost eficaç, fins i tot quan les trucades són realitzades pel mateix servei i no pel fumador. Hem de tenir en compte que a Espanya, el 2013, en el 96,1% de les llars hi havia almenys un telèfon mòbil enfront del 78% que també tenien telèfon fix. L'ús massiu de les TIC en alguns països com E.U.A. ha convertit els tractaments telefònics del tabaquisme en part integral dels programes de control del mateix. El present estudi es justifica perquè hi ha suficient evidència científica sobre l'eficàcia del tractament telefònic proactiu del tabaquisme pel que és recomanat com a tractament de primera línia en totes les guies clíniques de referència. No obstant això, la majoria d'investigacions sobre les quitlines s'han realitzat amb mostres procedents directament de la població general, pel que analitzar altres formes de captació de fumadors i escenaris de tractament no únicament presencial o a distància, més intensius ens va portar a plantejar un estudi multicèntric (6 centres) randomitzat amb l'objectiu principal de determinar l'eficàcia del tractament presencial, semipresencial i telefònic proactiu del tabaquisme a les 52 setmanes, en fumadors que van acudir a una Unitat de Tractament Especialitzada del Tabaquisme. Les hipòtesis plantejades van ser que el tractament telefònic proactiu en l'entorn especialitzat és eficaç i que la taxa d'abandonament del tabac dels pacients tractats per telèfon és inferior als semipresencials i presencials, però similar als resultats d'estudis similars a distància. Per tant, l'eficàcia de la intervenció presencial i semipresencial presenta una menor diferència que l'existent entre la presencial i la telefònica o entre la semipresencial i la telefònica, depenent de la intensitat de la intervenció. Després del període d'inclusió de fumadors a l'estudi, van ser seleccionats 600 fumadors majors de 18 anys; amb un consum de 10 o més cigarretes; amb intenció de deixar de fumar en els següents 30 dies; disponibilitat de l'ús de telèfon; sense altres addiccions ni història actual de trastorn mental sever o depressió major. Dels 600, 308 (51,3%) eren homes i 292 (48,7%) dones, amb una edat mitjana de 45,8 anys, un consum de 22,5 cigarrets/dia, una edat d'inici de 17,5 anys i 1,5 intents previs d'abandonament. Van completar el seguiment a les 52 setmanes 433 persones, el 71,2% del total. Com a resultats, no es van trobar diferències relacionades amb la branca d'estudi assignada en relació amb el nombre de cigarrets/dia, nombre d'intents previs d'abandonament, nombre de dies sense fumar als intents previs, edat, edat d'inici o amb l’autoeficàcia. Pel que fa al consum mitjà de cigarrets per dia, els homes fumaven una mitjana significativament superior de cigarrets/dia, a més de presentar una major variabilitat en aquest consum, que les dones: 28,2 vs 22,5. Els homes, als 16,6 anys, van començar a fumar abans que les dones, 17,5, de manera que les dones presenten una menor exposició al tabac durant la seva vida. També hi va haver diferències de sexe pel que fa a l'edat d'inici del tractament actual, sent els homes uns tres anys més grans que les dones 48,8 vs 45,9. Comparant les diferents branques d'intervenció no es van trobar diferències d'èxit a les 52 setmanes (χ2=4,90; df=2; p<0,08). Encara que sí es van trobar diferències en comparar el grup telefònic amb el presencial (20,1% vs 27,9%; χ2=3,79; df=1; p<0,01) i el grup telefònic amb el semipresencial (20,1% vs 29,0%; χ2=4,22; df=1; p<0,001). No es van trobar diferències entre la branca semipresencial i la presencial (29,0% vs 27,9%; χ2=0,02; df=2; p=0,9) en el mateix període. En relació amb el grup telefònic, l'estimació crua d'OR per a l'abstinència a les 52 setmanes va ser de 1,44; IC95%, [1,2-2,7] i de 1,39; IC95%, [1,01-2,2] per al grup semipresencial i el presencial respectivament. L'estimació ajustada va llançar resultats similars i les diferències també van ser significatives, fins i tot en ser ajustades per edat, sexe, centre, tractament farmacològic i puntuació total del Test de Dependència a la Nicotina de Fagerström. Els fumadors en la intervenció semipresencial van tenir entre 1,1-2,7 més probabilitats d'aconseguir l'abstinència a les 52 setmanes que els fumadors del grup telefònic, independentment de la configuració del model OR=1,37; IC95%, [1,0-2,8]. No es van trobar diferències a les 52 setmanes entre el tractament presencial i el semipresencial OR=1,02; IC95% [0,3-1,4]. El model predictiu final analitzat pel grup tractat per telèfon només va trobar dues variables amb valor predictiu per l'abstinència perllongada a les 52 setmanes que van ser: tenir parella i la puntuació del primer ítem del Test de Fagerström. Entre dels tractats telefònicament es va veure que si es trigaven més de 60 minuts entre aixecar-se i el primer consum de tabac tenien 2,46 vegades més probabilitats d'estar abstinent a les 52 setmanes que si el consum succeïa anteriorment; si tenien parella la probabilitat d'abstinència era 1,5 vegades superior que si no la tenien. En conclusió, a les 52 setmanes, els fumadors que van rebre tractament presencial o semipresencial abandonar més que les persones que van utilitzar el telèfon únicament. Hi va haver una diferència absoluta d'abandonaments d'un 8,9% entre el tractament semipresencial i el telefònic i un 7,8% entre el presencial i el telefònic, en canvi la diferència d'abandonaments entre el tractament semipresencial i el presencial va ser de només l'1,1%, el que demostra que el tractament semipresencial, que requereix menys visites i, per tant, un menor cost que el presencial, té un compliment, adherència i èxit comparables al tractament presencial. Tenir parella va ser un indicador d'èxit per a tots dos sexes, igual que fumar-se la primera cigarreta passats els 60 minuts tot i que únicament pels fumadors tractats telefònicament. La distribució del sexe entre els fumadors que acudeixen a centres especialitzats és més homogènia que la dels programes únicament telefònics on predominen les dones; l'edat dels usuaris d’aquest centres és més elevada que els usuaris de quitlines d’altres estudis. Els homes que van a una unitat especialitzada estan més exposats al tabac ja que s'inicien significativament abans, tenen més addicció i consum i, a més, van a un servei de tractament amb una edat superior a les dones. Els fumadors amb baixa formació acadèmica tenen una major dependència a la nicotina que els fumadors amb formació universitària. Per tot el que s’ha comentat, s'haurien d'incloure serveis a distància de tractament del tabaquisme, preferentment semipresencials, a les polítiques i serveis públics d'atenció pel seu demostrada cost-eficàcia i perquè incideixen més fàcilment sobre fumadors amb baixa formació que són els que presenten major dependència i consum de tabac. / El tabaquismo es uno de los diez factores principales de riesgo de muerte. Según estimaciones de la OMS, es responsable del 12% de las defunciones de hombres y el 6% de las muertes de mujeres en el mundo por lo que en el siglo XXI se esperan unos mil millones de muertes debidas a fumar si no se dan cambios significativos en la prevalencia de consumo. En España aproximadamente una de cada cuatro personas mayores de quince años fuma. Ante esta epidemia de tabaquismo es necesario encontrar un tratamiento de demostrada coste-eficacia que sea capaz de reducir significativamente el número de fumadores facilitando la accesibilidad y la equidad (que alcance las personas con menores recursos), objetivos alcanzables con la ayuda de las TIC. El paciente se ha convertido en el eje central del modelo de salud superando, al menos en parte, la clásica medicina paternalista, en el llamado “patient focused care”. Concretamente en el tratamiento del tabaquismo encontramos múltiples estudios y metaanálisis que han comprobado la eficacia del tratamiento telefónico del tabaquismo y como múltiples llamadas de seguimiento aumentaban la abstinencia prolongada de forma coste eficaz incluso cuando las llamadas son realizadas por el propio servicio y no por el fumador. Debemos tener en cuenta que en España, en 2013, en el 96,1% de los hogares había al menos un teléfono móvil frente al 78% que también tenían teléfono fijo. El uso masivo de las TIC en algunos países como EE. UU. ha convertido los tratamientos telefónicos del tabaquismo en parte integral de los programas de control del mismo. El presente estudio se justifica porque existe suficiente evidencia científica sobre la eficacia del tratamiento telefónico proactivo del tabaquismo por lo que es recomendado como tratamiento de primera línea en todas las guías clínicas de referencia. Sin embargo, la mayoría de investigaciones sobre las quitlines se han realizado con muestras procedentes directamente de la población general, por lo que analizar otras formas de captación de fumadores y escenarios de tratamiento, no únicamente presencial o a distancia, más intensivos nos llevó a plantear un estudio multicéntrico (6 centros) randomizado con el objetivo principal de determinar la eficacia del tratamiento presencial, semipresencial y telefónico proactivo del tabaquismo a las 52 semanas en fumadores que acudieron a una Unidad de Tratamiento Especializada del Tabaquismo. Las hipótesis planteadas fueron que el tratamiento telefónico proactivo en el entorno especializado es eficaz y que la tasa de abandono del tabaco de los pacientes tratados por teléfono es inferior a los semipresenciales y presenciales, pero similar a los resultados de estudios similares a distancia. Por lo que la eficacia de la intervención presencial y semipresencial presenta una menor diferencia que la existente entre la presencial y la telefónica o entre la semipresencial y la telefónica, dependiendo de la intensidad de la intervención. Tras el periodo de inclusión de fumadores en el estudio, fueron seleccionados 600 fumadores mayores de 18 años, con un consumo de tabaco de 10 o más cigarrillos, con intención de dejar de fumar en los siguientes 30 días, disponibilidad del uso de teléfono, sin otras adicciones ni historia actual de trastorno mental severo o depresión mayor. De los 600, 308 (51,3%) eran hombres y 292 (48,7%) mujeres, con una edad media de 45,8 años, un consumo de 22,5 cigarrillos/días, una edad de inicio de 17,5 años y 1,5 intentos previos de abandono. Completaron el seguimiento a las 52 semanas 433 personas, el 71,2% del total. No se encontraron diferencias relacionadas con la rama de estudio asignada en relación con el número de cigarrillos/día, número de intentos previos de abandono, número de días sin fumar en intentos previos, edad, edad de inicio o autoeficacia. En cuanto al consumo medio de cigarrillos por día, los hombres fumaban una media significativamente superior de cigarrillos/día, además de presentar una mayor variabilidad en dicho consumo, que las mujeres: 28,2 vs 22,5. Los hombres, a los 16,6 años, empezaron a fumar antes que las mujeres, 17,5, con lo que las mujeres presentan una menor exposición al tabaco durante su vida. También hubo diferencias de sexo en cuanto a la edad de inicio del tratamiento actual, siendo los hombres unos tres años mayores que las mujeres 48,8 vs 45,9. Comparando las diferentes ramas de intervención no se encontraron diferencias de éxito a las 52 semanas (χ2=4,90; df=2; p<0,08). Aunque sí se encontraron diferencias al comparar el grupo telefónico con el presencial (20,1% vs 27,9%; χ2=3,79; df=1; p<0,01) y el grupo telefónico con el semipresencial (20,1% vs 29,0%; χ2=4,22; df=1; p<0,001). No se encontraron diferencias entre la rama semipresencial y la presencial (29,0% vs 27,9%; χ2=0,02; df=2; p=0,9) en el mismo periodo. En relación con el grupo telefónico, la estimación cruda de OR para la abstinencia a las 52 semanas fue de 1,44; IC 95%, [1,2-2,7] y de 1,39; IC 95%, [1,01-2,2] para el grupo semipresencial y el presencial respectivamente. La estimación ajustada arrojó resultados similares y las diferencias también fueron significativas, incluso al ser ajustadas por edad, sexo, centro, tratamiento farmacológico y puntuación total del Test de dependencia a la nicotina de Fagerström. Los fumadores en la intervención semipresencial tuvieron entre 1,1-2,7 más probabilidades de conseguir la abstinencia a las 52 semanas que los fumadores del grupo telefónico, independientemente de los ajustes del modelo OR=1,37; IC 95%, [1,0-2,8]. No se encontraron diferencias a las 52 semanas entre el tratamiento presencial y el semipresencial OR=1,02; IC 95% [0,3-1,4]. El modelo predictivo final analizado para el grupo tratado por teléfono sólo encontró dos variables con valor predictivo para la abstinencia prolongada a las 52 semanas que fueron: tener pareja y la puntuación del primer ítem del Test de Fagerström.Entre los tratados telefónicamente se vio que si se tardaban más de 60 minutos entre levantarse y el primer consumo de tabaco tenían 2,46 veces más probabilidades de estar abstinente a las 52 semanas que si el consumo sucedía anteriormente; si tenían pareja la probabilidad de abstinencia era 1,5 veces superior que si no la tenían. En conclusión, a las 52 semanas, los fumadores que recibieron tratamiento presencial o semipresencial abandonaron más que las personas que utilizaron el teléfono únicamente. Hubo una diferencia absoluta de abandonos de un 8,9% entre el tratamiento semipresencial y el telefónico y un 7,8% entre el presencial y el telefónico, en cambio la diferencia de abandonos entre el tratamiento semipresencial y el presencial fue de sólo el 1,1%, lo que demuestra que el tratamiento semipresencial, que requiere menos visitas y, por tanto, un menor coste que el presencial, tiene un cumplimiento, adherencia y éxito comparables al tratamiento presencial. Tener pareja fue un indicador de éxito para ambos sexos, igual que fumarse el primer cigarrillo pasados los 60 minutos aunque únicamente para los fumadores tratados telefónicamente. La distribución del sexo entre los fumadores que acuden a centros especializados es más homogénea que la de los programas únicamente telefónicos donde predominan las mujeres; la edad de los usuarios de Unidades Especializadas de Tratamiento del Tabaquismo son mayores que los usuarios de quitlines. Los hombres que acuden a un centro especializado están más expuestos al tabaco ya que se inician significativamente antes, tienen mayor adicción y consumo y además acuden a un servicio de tratamiento especializado con una edad superior a las mujeres. Los fumadores con baja formación académica tienen una mayor dependencia a la nicotina que los fumadores con formación universitaria. Se deberían incluir servicios a distancia de tratamiento del tabaquismo, preferentemente semipresenciales, en las políticas y servicios públicos de atención por su demostrada coste-eficacia y porque inciden más fácilmente sobre fumadores con baja formación que son los que presentan mayor dependencia y consumo de tabaco. / Smoking is one of the top ten risk factors for death. According to WHO estimates, it is responsible for 12% of deaths in men and 6% of deaths among women worldwide. If there are not any change in the expected smoking prevalence, there will be a billion deaths from smoking of the XXI century. In Spain, about one in four people over age fifteen smoke. Given this tobacco epidemic it is necessary to find a cost-effectiveness treatment able to significantly reduce the number of smokers, facilitating accessibility and equity (to reach people with fewer resources). These goals are achievable using the ICT. Nowadays, the patient has become the backbone of the health model overcoming, at least partly, paternal classical medicine, so called "focused patient care". Specifically in the treatment of smoking there are multiple studies and meta-analyzes that have demonstrated the effectiveness of telephone treatment of smoking and how many follow up calls increased prolonged abstinence in a cost effective intervention, even when calls are made by the service staff itself and not by the smoker. In Spain, in 2013, 96.1% of households had at least one mobile phone compared to 78% who also had landline. The massive use of ICT in some countries like USA has facilitated the phone become an integral part of programs of tobacco control. The present study is justified because there is scientific evidence enough on the effectiveness of proactive telephone smoking cessation treatment so it is recommended as a first-line treatment in all clinical guide lines. However, most research on quitlines were performed on samples taken directly from the general population, so discuss other ways of attracting smokers and treatment scenarios, not only face or distance, more intensive, led us to propose a multicenter study (6 centers) randomized with the main objective to determine the effectiveness of proactive face, blended and telephone smoking cessation treatment at 52 weeks in smokers who attended a specialized tobacco dependence treatment services. The hypotheses were that proactive telephone treatment in the specialized environment is effective and that the number of smokers that quit by phone is less than blended and face, but similar to the results in other studies at a distance. So the effectiveness of face and blended intervention showed less difference than that between the face and the telephone or between blended and telephone, depending on the intensity of intervention. After inclusion period, there were selected 600 smokers over 18 years old, with a consumption of 10 or more cigarettes, intending to quit in the next 30 days, availability of telephone use, without other addictions or current history of severe mental disorder or major depression. 308 (51.3%) were men and 292 (48.7%) women with a average age of 45.8 years, a consumption of 22.5 cigarettes/day, an age of onset of 17.5 years and 1.5 previous quit attempts. Completed follow-up at 52 weeks 433 people, 71.2% of the total. No differences were found in efficacy related with the number of cigarettes/day, number of previous quit attempts, number of days without smoking in previous attempts, age, age of onset. Men smoked an average significantly higher cigarette/day, and the have a greater variability in consumption, than women: 28.2 vs 22.5. Men started smoking before women, 16.6 vs 17.5 years, so that women have less exposure to tobacco during their lifetime. There were also gender differences in terms of age at onset of the current treatment, men being about three years older than women 48.8 vs 45.9. Comparing the different interventions no difference in success at 52 weeks (χ2=4,90; df = 2; p <0.08) were found. Although differences were found when comparing the telephone group with the face (20.1% vs 27.9%; χ2=3.79; df=1; p<0.01) and phone group with blended (20, 1% vs 29.0%; χ2=4.22; df=1; p<0.001). In the same period no differences between blended and face (29.0% vs 27.9%; χ2=0.02; df=2; p=0.9) were found. Regarding the telephone group, the crude estimate of OR for abstinence at 52 weeks was 1.44; 95% CI [1.2 to 2.7] and 1.39; 95% CI [1.01 to 2.2] for the blended group and face respectively. The adjusted estimate yielded similar results and differences were also significant, even when adjusted for age, sex, health, drug treatment and total score of Nicotine Dependence Fagerström Test. Smokers in a blended intervention were between 1.1 to 2.7 more likely to achieve abstinence at 52 weeks that smokers of telephone group, regardless of the model fits OR=1.37; 95% CI [1.0 to 2.8]. No difference at 52 weeks between treatment and blended intervention OR=1.02 was found; 95% CI [0.3-1.4]. The final predictive model used for the treated group by phone only found two variables with predictive value for prolonged abstinence at 52 weeks: having a partner and the score in the first item of Fagerström Test. Between telephone intervention smokers who took more than 60 minutes between up and first smoking were 2.46 times more likely to be abstinent at 52 weeks if consumption was faster; if they hava a partner they were 1.5 time more likely to be abstinent at 52 weeks. In conclusion, at 52 weeks, smokers who received treatment face or blended quit more than people who used the phone only. It was an absolute difference of 8.9% dropouts between the blended treatment and telephone and 7.8% between the face and telephone, however the difference between blended and face treatment was only 1,1%, demonstrating that the blended treatment, requiring fewer visits and therefore a lower cost than the face, has an adherence similar than face. Having a partner was a success predictor for both sexes, like smoking the first cigarette past 60 minutes but only for smokers treated by telephone. The sex distribution among smokers who come to specialized centers is more homogeneous than the telephone only programs where women predominate; the age of the users of specialized tobacco dependence treatment services was higher than quitlines users. Men who go to a specialized centers are more exposed to tobacco since the star smoking before women, smoker more cigarettes and quit later. Smokers with low educational background are more nicotine dependent that smokers with a university education level. It should include quitlines and preferably blended tobacco interventions in public policies and care services for its proven cost-effective and because it reach more easily smokers with low income those with higher tobacco consumption and dependence.
89

Alucinaciones auditivas en pacientes psicóticos: Características fenomenológicas y correlatos biológicos.

González Piqueras, José 28 November 2005 (has links)
INTRODUCCIÓN: Las alucinaciones constituyen uno de los temas centrales de la psicopatología, siendo las alucinaciones auditivas uno de los síntomas más frecuentes y característicos de los pacientes con esquizofrenia. En los últimos años ha habido un creciente interés en las alucinaciones auditivas por diversas razones. En primer lugar ha sido posible "capturar" dicho síntoma con técnicas de neuroimagen. En segundo lugar se han diseñado diversas escalas para medir cuidadosamente las características fenomenológicas de dichas alucinaciones. En tercer lugar se han propuesto nuevos modelos para la comprensión de su origen, modelos basados en las redes neurales y el neurodesarrollo, en enfoques neuropsicológicos o en la funcionalidad social.Por último, empieza a haber interesantes estudios sobre la posibilidad de una terapia cognitiva específica para los pacientes con alucinaciones auditivas.HIPÓTESIS: 1. Los pacientes con alucinaciones auditivas persistentes presentan unas características clínicas diferentes a los pacientes con alucinaciones auditivas episódicas.2. Las características fenomenológicas de las alucinaciones auditivas tienen correlación con substratos neurobiológicos específicos.OBJETIVOS: 1. Validación y traducción al castellano de la subescala de alucinaciones auditivas (PSYRATS). 2. Clasificación de los pacientes atendiendo a las características de las alucinaciones auditivas. 3. Valoración clínica de los pacientes psicóticos con alucinaciones auditivas persistentes comparándolos con pacientes con alucinaciones auditivas episódicas. 4. Análisis de determinados substratos neurobiológicos en relación a las características de las alucinaciones auditivas.RESULTADOS: La escala mostró una alta fiabilidad interexaminadores con coeficientes de fiabilidad en los 11 ítems mayores de 0.85. La validez concurrente mostró asimismo una alta asociación entre el ítem de alucinaciones de la escala Krawiecka y la PSYRATS. En el análisis factorial se obtuvieron cuatro factores que explicaron el 62% de la varianza.Por otra parte, el análisis de grupo permitió taxonomizar a los pacientes psicóticos con alucinaciones auditivas. Por un lado, se agrupan pacientes en los que la repercusión emocional es intensa y las características físicas también son marcadas. Las alucinaciones de estos pacientes son sobre todo negativas y vivenciadas con un alto grado de angustia. El otro grupo de pacientes, sin embargo, son aquellos alucinadores con poca frecuencia de alucinaciones, éstas no suelen provocar ansiedad e incluso una parte de ellos las refieren como placenteras. El análisis cluster también muestra que la creencia respecto al origen de las voces y el grado de control son invariables entre los grupos.El porcentaje total de alucinadores persistentes (PAH) fue del 50.6% y el de alucinadores episódicos del 49.4%. La persistencia a la alucinación correlaciona significativamente con el contenido placentero de las alucinaciones auditivas, una mayor duración y un mayor grado de control sobre las mismas.Los resultados de nuestros estudios de asociación obtienen asociaciones significativas entre un alelo del gen de la CCK-A y la persistencia de las alucinaciones auditivas. Se obtuvo también una asociación positiva entre el alelo s del gen 5-HTTLPR e ítems que implican emocionalidad. No se recogieron resultados positivos entre alelos del gen FOXP2 y las alucinaciones auditivas.CONCLUSIONES: 1. La escala PSYRATS es el primer instrumento en castellano para el estudio específico de las alucinaciones auditivas, mostrando un excelente comportamiento psicométrico. 2. El factor emocional actúa como elemento diferenciador en los pacientes psicóticos con alucinaciones auditivas.3. Los pacientes con alucinaciones auditivas persistentes presentan unas características clínicas diferentes a los pacientes con alucinaciones auditivas episódicas. 4. El análisis dimensional de las alucinaciones permite correlacionar substratos neurobiológicos con algunas características de las mismas. Esto implica una distinta vulnerabilidad biológica no al síntoma psicopatológico en sí mismo, sino a otros aspectos que acompañan a la alucinación auditiva del paciente psicótico. / BACKGROUND: Auditory hallucinations are one of the most frequent and characteristic symptoms in patients with schizophrenia. Although there has been an exhaustive investigation on auditory hallucinations, there are still numerous queries in the definition, etiology, and the classification of this psychopatological phenomenon.HYPOTHESIS: 1. Persistent Auditory Hallucinators show different characteristics than Episodic Auditory Hallucinators.2. Phenomenology characteristics auditory hallucinations reflect different neurobiological substratum.OBJECTIVES: 1. Adapt and translate the PSYRATS scale. 2. Classification of Auditory Hallucinators according to clinical dimensions of auditory hallucinations. 3. Analyze those clinical dimensions that characterize Persistent Hallucinators in comparison with Episodic ones. 4. Analyze neurobiological substratum to relate with different dimensions of auditory hallucinations.RESULTS: The scale showed high reliability with coefficients in the 11 items higher than 0.85. The concurrent validity showed high association between the hallucination item of the Krawiecka scale and the PSYRATS. In the factorial analysis four factors that explained 62% of the variance were obtained.The cluster analysis divides patients with auditory hallucinations in two groups according to the emotional response, negative versus positive. 50.6% patients fullfilled criteria for reported persistent auditory hallucinations and 49.4% were Episodic Auditory Hallucinators. Significant differences between Persistent Hallucinators and Episodic Ones were found in the following variables: duration of voices, degree of control and pleasurable hallucinations Our association studies results show significant association between an allele of the CCK-AR gene and the persistent auditory hallucinations. We have found a positive association between s allele and emotional response to auditory hallucinations. We have no found significant differences between individual controls and patients for FOXP2 gene.CONCLUSIONS: 1. The PSYRATS scale is the first scale adapted to Spanish for the study of auditory hallucinations, showing excellent psychometric properties. 2. The emotional response distinguishs to patients with auditory hallucinations. 3. Specific dimensions of auditory hallucinations can predict the possibility of treatment resistance. 4. The dimensional analysis of auditory hallucinations relates neurobiological substratum with some caractheristics of them.
90

Problemas conductuales y emocionales en niños inmigrantes latinos entre 6 y 12 años en Palma de Mallorca

Flórez Fernández, Mª Isabel 20 December 2012 (has links)
Objetivos: Conocer la prevalencia de trastornos mentales en niños inmigrantes latinoamericanos, residentes en Palma de Mallorca comparándolos con niños españoles de similares características socioeconómicas. Método: Estudio en doble fase, utilizando como screening el Child Behavior Checklist (CBCL) y en segunda fase el Diagnostic Interview Schedule (DISC-P IV) validados al español. Resultados: Se evaluaron 334 inmigrantes de primera y segunda generación latinos entre 6 y 12 años de 7 colegios junto a 191 niños españoles. Entre los latinos la prevalencia de trastorno mental fue de 20,7 (IC95%: 16,3-25), y entre la población española estudiada 16,2 (IC95%:11,0-21,5). Los trastornos más frecuentes en inmigrantes fueron los de ansiedad (12,59%), externalizantes (9,58%) y afectivos (1,80%). Conclusiones: No hay diferencias estadísticamente significativas entre niños nativos e inmigrantes, siendo entre estos las variables más asociadas a trastorno mental el deseo de retorno, la percepción de discriminación y la enfermedad mental de los padres.

Page generated in 0.1118 seconds