En l'actualitat hi ha un interès renovat pels balnearis. Però, sovint, amb desconeixement sobre el seu passat. Aquest treball se centra en els orígens i desenvolupament contemporani de la "indústria balneària" a Espanya i Catalunya, des de la segona meitat del segle XIX a principis del XX.El descobriment de les propietats curatives de les aigües per part dels metges hidròlegs va determinar, un flux de banyistes que, més tard, van esdevenir també estiuejants i "turistes". L'estudi revela l'efecte modernitzador del fenomen sobre alguns espais rurals. L'explotació de les aigües mineromedicinals ajuda al desenvolupament d'uns serveis que modernitzen les poblacions on s'estableixen els balnearis.Les similituds i diferències del fenomen entre el territori català i la resta de l'Estat espanyol, les evidencia l'escriptor català Josep Roca i Roca. A Catalunya, als balnearis s'hi recuperava la salut, es feien negocis, política, relacions socials, centrades en la reafirmació de la identitat catalana.Currently there is a renewed interest in Spas, although often, its history is hardly known. Therefore, the purpose of this work is to focus on the origins and contemporary development of the "spa industry" in Spain and Catalonia, from the second half of the nineteenth century to the early twentieth century.The discovery of the healing properties of thermal spring by hydrologists doctors determined a flow of bathers who later also became summer residents and "tourists". The study reveals the impact the phenomenon had o the modernisation of some rural areas. The exploitation of thermal springs encouraged the development of services allowing the renovation of those towns where spas were established.The similarities and differences between the phenomenon in Catalonia and the rest of Spain, were stated by the Catalan writer Josep Roca i Roca. In Catalonia, spas were not only used as centres to recover health, but also to deal with business and politics, to maintain social relationships, and focused on strengthening the Catalan identity.

El principal objectiu d’aquesta tesi és identificar, analitzar i interpretar els gestos rituals que es celebraren a les àrees funeràries de Tàrraco i el seu territori. Per tal d’assolir-lo, s’ha elaborat un complet corpus que engloba sepulcres, textos epigràfics i elements escultòrics i arquitectònics així com dades de tipus antropològic. El resultat ha estat la individualització d’un total de 741 sepulcres que s’insereixen en diverses àrees sepulcrals suburbanes i rurals. A banda de l’anàlisi dels sepulcres amb tots els seus components (tipologia, aixovar i dipòsit funerari, restes humanes, elements de senyalització), també s’ha cercat d’ubicar les tombes en el paisatge funerari del qual formaven part. En conclusió, aquest treball ha permès conèixer millor com funcionaven les àrees funeràries tarraconenses en època romana. S’ha constatat el paper cabdal de la unitat familiar com a promotora dels rituals i de les commemoracions funeràries. Per altra banda, s’ha estudiat com s’organitzaven internament les necròpolis i la seva evolució al llarg dels segles. També s’han identificat els rituals funeraris que tingueren lloc en aquests espais: sacrificis, ofrenes alimentàries, libacions, etc. Amb aquest treball de recerca també s’ha pretès demostrar que l’arqueologia és útil i ha de ser presa en consideració a l’hora d’estudiar aspectes arqueològicament «intangibles» com ara el ritual, la religió i les relacions socials. Les restes materials documentades durant l’activitat arqueològica, doncs, si són contextualitzades correctament, poden donar respostes a moltes de les qüestions a l’entorn, no només del ritual, sinó també dels comportaments socials. / The main aim of this thesis is to identify, analyze and interpret the ritual gestures that were held in the funeral area of the city of Tarraco and its territory. To achieve it, it has been created a complete corpus that includes tombs, epigraphic texts, sculptural and architectural elements and anthropological data. As a result, 741 graves have been individualized, inserted in various suburban and rural sepulchral areas. Apart from analysing the tombs and all its components (typology, human remains, grave goods), this study has also has sought to locate the tombs inside the funerary landscape. In conclusion, this study has provided a better understanding about how burial areas in the Tarraconense developed and functioned. This work has demonstrated that family unit played a crucial role as a promoter of funerary ritual and commemorations. On the other hand, it has been studied the intern organization of the necropolis and its evolution over the centuries. We have also identified funeral rituals that had place in these areas: sacrifices, food offerings, libations, etc. This research has also sought to demonstrate that archaeology is useful and should be taken into consideration when studying «intangible» aspects such as ritual, religion and social relations. Archaeological evidence, if it is properly contextualized, can provide us answers to many questions not only about ritual, but also social behaviour.

La present Tesi Doctoral és el resultat de deu anys d'investigacionsdesenvolupades en torn del sector septentrional del Conjunt Paleocristià del Francolí,les excavacions d'una part del qual vaig dirigir per encàrrec del Servei Arqueològic dela Universitat Rovira i Virgili. L'extraordinària importància del jaciment va despertardes del primer moment l'interés de la comunitat científica, tant pel valor mateix de lesrestes com per la seva relació amb l'extensa necròpolis paleocristiana que al llarg dediverses campanyes havia excavat el Dr. Mn. Joan Serra i Vilaró. Malgrat l'estat generald'arrasament que presentaven les estructures i la migradesa de troballes en comparacióamb el que havia succeït en la veïna necròpolis, l'aflorament d'una sèrie deconstruccions tardoromanes entre les que destacava una singular basílica van suposaruna troballa de primer orde.He valorat que no era científic circumscriure la Tesi als límits de la nostraexcavació. És cert que les restes formen un conjunt unitari i independent de lanecròpolis de Sant Fructuós, però no es pot obviar tampoc que entre ambdós hi ha unarelació tan íntima que calia fer-hi un tractament unitari. He analitzat minuciosament lesmemòries i les publicacions globals de Serra Vilaró, així com el treball de Mª Doloresdel Amo, i m'he centrat específicament en la basílica i la gran construcció ubicada amigdia que allotja també un baptisteri. La revisió de tota aquella documentació m'hapermès replantejar punts molt importants respecte a la interpretació del temple excavatper Serra: faig una nova lectura de la planta -redefinint el transsepte i delimitant uncontraabsis-, i proposo una cronologia anterior -sobre l'any 400-, coincident doncs ambla nova basílica excavada. Es configura així per aquest moment un període esplendorósen l'edilícia cristiana de la ciutat que comporta la monumentalització del suburbi i lacreació -a nivell arquitectònic- d'un gran centre martirial. Tanmateix he inclòs elConjunt Paleocristià del Francolí dins el suburbi occidental de Tàrraco i he intentatdonar una visió de l'evolució de la topografia urbana en aquest sector de la ciutat, desdels seus inicis fins el final de l'època antiga. És en realitat una visió de caire general,perquè el volum de documentació arqueològica generada els darrers anys és ingent i amés resta inèdita en gran part. Acabo amb un darrer capítol que és un intentd'interpretació global. He adjuntat al volum de text deu annexos que el complementen.Es tracta de descripcions pormenoritzades de diversos elements com les unitatsestratigràfiques o els sepulcres, estudis sobre materials específics (epigrafia,numismàtica, escultura i restes òssies humanes), així com la informació gràfica:dibuixos del material arqueològic, fotografies i plànols. / This doctoral thesis is the result of my research work on the northern sector of the Francolí early-Christian site, the excavations of which I had the honour to direct under the auspices of the Rovira i Virgili University. Right from the start the exceptional importance of the site aroused my interest and that of the scientific community, both for the value of the remains themselves, as well as for their relationship with the extensive early-Christian necropolis excavated over various seasons by Monsignor Joan Serra Vilaró.I decided that it would be unscientific to limit the thesis to our own excavations. While it is true that the remains make up a complex that is independent from the necropolis of St Fructuosus, we cannot deny that between the two there is a relation so intimate that we should treat them as one site. I have made a detailed study of Serra Vilaro´s reports and publications, as well as of the work carried out by Maria Dolores del Amo, and I have focused specifically on the basilica and the large building located to the south that also contained a baptistery. Going through all that documentation has allowed me to redefine some very important points with respect to the interpretation of the temple excavated by Serra Vilaró. I make a new interpretation of the ground plan -redefining the transept and delimiting a possible counter-apse- and I propose an earlier chronology -around the year 400- coinciding in that case with the newly-excavated basilica. Thus we configure a period of great splendour in Christian building in the city that involves the creation of a large centre of martyrdom. Nevertheless, I have included the Francolí early-Christian complex within the western suburb of Tarraco and I have tried to give a view of the evolution of the urban topography in this sector of the city from its beginnings until the end of the ancient period. I end with a final chapter that is an attempt at an overall interpretation. I have also added some complementary annexes to the texts. They are detailed descriptions of various elements or studies of specific subjects.

Aquesta tesi doctoral té com a objectiu principal analitzar la situació dels museus a Catalunya en els primers anys de la dictadura franquista. Per tal d’entendre millor aquest període és de gran interès conèixer les activitats que el Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional desenvolupà en l’àmbit museístic i la repercussió que aquesta institució franquista tingué en els museus. Això ha estat possible gràcies a l'anàlisi de més de 4.000 documents de la institució, que han romàs inèdits fins ara. En aquest marc d’estudi es presenta una visió dels museus catalans en el moment de ser reoberts després de la guerra, alhora que s’estableixen comparacions amb la seva situació d’abans del conflicte i també durant aquest. Igualment, s’exposen les principals activitats realitzades pels museus, així com també les característiques del funcionament dels seus patronats o juntes i de les institucions que existiren a l’època i que contribuïren a posar en marxa els museus ja des del 1939 / This thesis has as its main objective the analysis of what happened to the museums of Catalonia during the first years of the Francoist dictatorship. In order to understand this period it is necessary to analyze the role that the Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional played in relation to the museums, and as such the impact that this institution had on the museums. This has been possible thanks to the analysis of more than 4.000 documents unknown until now.Using this historical framework we present a study of the Catalan museums at the moment that they were reopened again just after the civil war. This is also compared to the functioning of museums before the war and what happened with them during the conflict. As such, an analysis is made of the main activities that took place in the museums at this period, how the museums boards worked, as well as the institutions that existed in that moment that contributed to restart the activity in the museums as early as 1939.

This thesis is a study of the architectural reality of Barcelona between 1949 and 1964, which adapts its modus operandi of the Milanese architectural imaginary, and is characterized by the desire to substantially recover the history -lost with the dictatorship- the connection of the individual with his innermost self, and consciousness of belonging to the Mediterranean context. The vicissitudes of adaptation carried out by the architects of Barcelona, especially the Group R, and while admiring the Milanese counterparts Rogers, Gardella and Albini, leads to the expression of a genre that is specific to this Mediterranean region and only during the analyzed historic period: Mediterranean Critical Regionalism. The concept of Critical Regionalism is understood by Kenneth Frampton, its theoretician, as an attitude that can never be considered a style as its rationale prevents it, is applicable to any gap that belongs to a decentralized context and by that reason can be considered generic . The Mediterranean Critical Regionalism, however, belonging to a particular physical place , determined and unique, takes its strength beyond the critical category. The importance that for this regionalism has the study of context -historical, geographical, cultural and socio- political- as well as the detection of specific and real needs of human beings who inhabit it -Heidegger's being-in-the-place - transforms a concept that could be strictly architectural into something interdisciplinary. The study of architectural thought, of the socio-political analysis, of the topography, the links between the architects of both two cities, and the methodological observation of their works, has allowed to the Mediterranean Critical Regionalism to detect a paradigm shift with respect to the architectural genres that were considered or even imposed until then. / La present tesi és un estudi sobre la realitat arquitectònica de Barcelona, entre 1949 i 1964, la qual adapta el seu modus operandi de l’imaginari arquitectònic milanès, i que es caracteritza substancialment per la voluntat de recuperació de la història –perduda amb la dictadura-, la connexió de l’individu amb el seu jo més intern, i per la consciència de pertinença al context mediterrani. Les vicissituds de l’acomodació duta a terme pels arquitectes de la ciutat comtal, en especial del Grup R, i tot admirant els homòlegs milanesos Rogers, Gardella i Albini, dóna lloc a l’expressió d’un gènere que és específic d’aquest territori mediterrani i només durant el període històric tractat: el Regionalisme Crític Mediterrani. El concepte Regionalisme Crític és entès per Kenneth Frampton, el seu teoritzador, com una actitud que en cap cas pot ser considerada un estil en tant que la seva raó de ser li ho impedeix; és aplicable a qualsevol interstici que pertanyi a un context descentralitzat i per això se’l pot tractar de genèric. El Regionalisme Crític Mediterrani, en canvi, per la seva pertinença a un lloc físic concret, determinat i únic, pren força i va més enllà de la categoria crítica. La importància que per aquest regionalisme té l’estudi del context –històric, geogràfic, cultural i socio-polític-, així com la detecció de les necessitats reals i concretes de l’ésser humà que hi habita –l’ésser-en-el-lloc heideggerià-, transforma un concepte que podria ser estrictament arquitectònic en quelcom interdisciplinari. Així, l’estudi del pensament arquitectònic, de la situació socio-política, de l’anàlisi topogràfica, dels vincles entre els arquitectes d’ambdues ciutats, i de l’observació metodològica de les seves obres, ha permès al Regionalisme Crític Mediterrani detectar un canvi de paradigma respecte dels gèneres arquitectònics que s’havien considerat o, fins i tot, imposat, fins llavors.

Aquesta recerca vol presentar el gremi de Perxers com un element de cohesió social al llarg de l’època moderna. Aquesta tesi presenta la història d’un gremi seder, durant tres segles, amb els canvis temporals però amb unes característiques que s’han mantingut al llarg dels anys. Els Perxers van ser un gremi seder de gran importància a la Barcelona moderna. Des de la seva trajectòria hem analitzat la vida corporativa i l’organització del gremi, per demostrar que els gremis eren un factor d’estabilitat. Ho demostren els objectius d’unitat, els ajuts als desfavorits i la feina regulada des del gremi, amb el control dels agremiats i llurs activitats. Per això vam estudiar la trajectòria dels Perxers des de 1505, llur col·laboració continuada amb la ciutat, en situacions de crisi bèl·lica o econòmica, les relacions amb els altres gremis, els plets i concòrdies. Els documents d’arxiu han donat continuïtat a la recerca per arribar a unes conclusions coherents. S’ha fet referència al treball de les dones, regulat dins el gremi. Els Perxers van ser capdavanters. També ho foren amb els ajuts als pobres del gremi i de la ciutat. Aquests ajuts estaven regulats molt abans de les polítiques assistencials del segle XIX. La concreció dels continguts era obligada perquè és una recerca d’un gremi tèxtil seder, no de la institució gremial. Les conclusions són un recull de la recerca, amb unes característiques específiques dels Perxers. Aquesta recerca ens aproxima als gremis i a la Catalunya moderna fins a l’inici de la industrialització. Està centrada en els segles XVII i XVIII, perquè gran part de la documentació analitzada pertany a aquesta etapa, sense oblidar altres referències anteriors i posteriors.

William F. Finan. / Includes bibliographical references.

Christopher J. Voisey. / Includes bibliographical references (p. 19). / Supported by the Japan-United States Friendship Commission and the MIT Japan Program Corporate Consortium.

David Friedman. / Includes bibliographical references (p. 39-41). / Supported by the MIT Japan Program.

Christopher J. Voisey. / Includes bibliographical references (p. 51-52). / Supported by the Japan-United States Friendship Commission and by the MIT Japan Program Corporate Consortium.