El sentido de responsabilidad social compartida, que impulsa el desarrollo de la democracia participativa, solo puede asentarse sobre una visión del pasado que muestre las conexiones entre las memorias personales y la memoria colectiva, entre las decisiones individuales y los procesos sociales globales. Es posible construir un conocimiento plural en que los sujetos de la historia son todos los ciudadanos y no solamente aquellos que ocupan el centro del escenario público. Para poder hacerlo es preciso que en el proceso de investigación intervengan los propios protagonistas. De esta forma se consolidan nuevas dinámicas sociales y procesos de dialogo que pueden ser dirigidos hacia diferentes entornos utilizando diferentes estrategias y medios de comunicación. El objetivo de esta tesis ha sido construir, experimentar y estudiar, un modelo de investigación histórica, de trabajo pedagógico y de intervención socio-educativa, utilizando la comunicación como herramienta metodológica fundamental y los medios de comunicación como fuentes historiográficas, como materiales y herramientas didácticas y como instrumentos de expresión, divulgación e intercambio. La investigación se ha realizado a partir de los paradigmas de la historia de la comunicación no-androcéntrica, que han podido ser aplicados merced a una metodología específica. Propiciando el diálogo en grupo como estrategia de trabajo en la evocación de historias de vida y utilizando todo tipo de fuentes (documentales, materiales, gráficas, etc.) para motivar la rememoración y mostrar el pasado, un grupo de estudiantes de formación básica de adultos ha elaborado una visión conjunta, coherente y plural, de sus historias personales que se ha mostrado públicamente a través de diferentes medios y producciones: cuadernos de lectura y de trabajo, libros, exposiciones, programas de radio, etc. Esta visión de su propia historia muestra los procesos de movilidad geográfica y social que se han dado en sus vidas y permite elaborar una visión de la historia pluriterritorial, alejada así de la visión uniterritorial de las explicaciones tradicionales. Esta metodología ha permitido cohesionar los relatos de personas de diferentes orígenes geográficos y de diferentes tradiciones culturales. Los materiales generados por el trabajo del grupo de participantes, llamado Taller de Historia de Pallejà, junto con otros preparados por profesionales, le han dado un sentido pedagógico al proceso más allá del ámbito específico de su concepción (una escuela de adultos) y han permitido realizar diversas acciones de intervención social en el marco local y en otros ámbitos afines.Esta primera investigación permitió desarrollar posteriormente otras experiencias que ponen a prueba la metodología de trabajo y que acaban demostrando que gracias a la utilización de metodologías comunicativas se propició un cambio en la autovaloración de los participantes que les impulsó a actuar como agentes sociales. De esta manera se hace posible que puedan divulgar sus ideas, creaciones y propuestas y dialogar con otras personas utilizando medios de los que generalmente son excluidos. / The sense of shared social responsibility that pushes the development of participatory democracy can only be established on a vision of the past which shows up connexions between individual and collective memories, personal decisions and global social processes. It is possible to construct a plural knowledge where the characters of the history are all the citizens and not only those that occupy the public stage. In order this might be achieved, it is necessary that the same subjects intervene in the process of investigation. In this way consolidate new social dynamics and processes of dialog that might lead towards different environments using different strategies and means of communication. The aim of this thesis is to construct experience and study a model of historical investigation, pedagogical work and socio-educational intervention, using the communication as a fundamental methodological instrument and the means of communication as historiographical sources, as materials and didactic tools and as instruments of expression, spreading and exchange. The investigation has been realized on a basis of the paradigms of the history of non-andocentric communication, which were able to be used through a specific methodology. Helping the dialog within a group as a strategy of work in the evocation of histories of life and using all types of sources (documents, materials, graphics, etc.) in order to motivate the reminiscence and show up the past, a group of students of basic educational level but already adults, have elaborated a joint vision, coherent and plural, of their personal stories which have been publicly displayed through different means and productions: notebook of lecture and exercise, books, exhibitions, radio programs, etc.)This vision of their own history shows the processes of geographical and social mobility that occurred in their lives and permit to elaborate a vision of multiterritorial history far away from a uniterritorial vision of traditional explanations. This methodology has allowed uniting stories of people of different geographical origins and cultural traditions.The materials generated by the group of participants, called "Taller de Historia de Pallejà", together with others prepared by professionals , have brought a pedagogical sense to the process far away from the specific field of its conception (a school of adults) and have permitted to realize varied actions of social intervention within the local frame and similar spheres.This first investigation permitted to develop afterwards other experiences that proved the methodology of work and which finalize showing that the use of communicative methodologies helped to a change in auto-evaluation of the participants that pushes them to act as social agents. In this way they were able to spread their ideas, creations and proposals and dialog with other people using the means they are generally excluded of.

Entre el segle XIII i el segle XV, diferents versions d'una adaptació de la Historia de rebus Hispaniae (HrH) de Rodrigo Jiménez de Rada aparegueren a Catalunya. L'adaptació, que l'estudi tracta sota el nom de Crònica d'Espanya (CdE) i de la qual se'n conserven set testimonis entre llatins i catalans, compendiava la font i la interpolava amb fragments de creació pròpia o inspirats en altres obres i ha estat tradicionalment atribuïda a Pere Ribera de Perpinyà, atribució que l'estudi posa en dubte.El treball edita els testimonis conservats i s'ocupa de l'anàlisi de cada un: datació, redactors coneguts, si és el cas (és a dir, Bernat Rovira, Guillem de Vallseca i Jaume Marquilles), trets distintius, interessos concrets, fonts alternatives, continuacions de les genealogies, caracterització lingüística en el cas dels catalans, etc. També s'ocupa de la relació existent entre ells, així com de deduir els antecedents necessaris en la transmissió de l'obra i establir agrupaments per afinitats. L'estudi de la transmissió constitueix un objectiu principal de la tesi. La CdE se situa en l'àmbit dels "textos vius", aquells que no es reprodueixen amb una forma fixa sinó que van transmetent-se incorporant adaptacions, interpolacions, continuacions, etc. I la metodologia aplicada correspon a aquesta característica. Per això s'analitza el tractament d'alguns fragments i aspectes concrets en el conjunt dels textos, es caracteritzen les dues traduccions catalanes conservades i es valora la significació historiogràfica, tant de la primera versió de la crònica com de l'evolució que en marquen els successius testimonis.L'anàlisi de la transmissió permet contactar amb el rerefons de les compilacions i les adaptacions historiogràfiques medievals. L'estudi observa des dels mètodes d'importació de frases i conceptes entre textos fins al treball sobre l'ordinatio de la nova obra, passant pel tractament del material retòric en els diferents testimonis, el seu grau d'adequació a les pautes de gènere, o les intervencions aplicades en les traduccions (tant sobre la sintaxi com sobre els continguts) i els plantejaments traductològics que revelen. Dins el panorama de la historiografia catalana medieval, el treball situa la crònica en relació amb les produccions coetànies i posteriors, observa com es transmet en determinats cercles ciutadans relacionats amb juristes i clergues, i ressegueix el procés pel qual l'obra perd vigència i s'atura la seva evolució a la segona meitat del segle XV. / Between the thirteenth and fifteenth centuries, various versions of an adaptation of Historia de rebus Hispaniae (HrH) by Rodrigo Jiménez de Rada appeared in Catalonia. The adaptation dealt with in this study under the name of Crònica d'Espanya (CdE), of which versions in Latin and Catalan totalling seven are preserved, summarised the source while interpolating fragments of either original authorship or inspired in other works. The adaptation has traditionally been attributed to Pere Ribera de Perpinyà. This study sheds doubt on his authorship.This thesis annotates the versions preserved and undertakes the analysis of each one: dating, authorship where known (i.e. Bernat Rovira, Guillem de Vallseca and Jaume Marquilles), distinctive features, specific interests, alternative sources, extension of genealogies, linguistic characterisation in the case of Catalans, and others. In addition, existing relationships among them are studied, as well as the deduction of necessary antecedents in the transmission of the work and the indication of groupings by affinity. The study of this transmission is the principal aim of this thesis. CdE falls within the ambit of "living texts" (textes vivants), that is, they are not reproduced under a fixed form. Instead, they are transmitted with the incorporation of adaptations, interpolations, extensions, and so on. The methodology I have followed tallies with this characteristic. For this reason, the treatment of certain fragments and specific aspects are analysed within the larger framework of the texts, the two Catalan translations preserved are set apart and their historiographic significance is assessed both in the case of the first version of the chronicle and the evolution as shown in successive versions.Analysis of transmission enables us to establish contact with the background of medieval historiographic compilations and adaptations. The matter of this study ranges from methods of importation of phrases and concepts among texts to work on the ordinatio of the new work, including the treatment of rhetorical material in various versions, the degree of adaptation to genre patterns, or interventions found in the translations (with respect to both syntax and content) and the translation considerations arising from them. Within the panorama of medieval Catalan historiography, this thesis locates the chronicle in relation to coetaneous and subsequent production, brings to light the form of transmission in particular circles of civil life as regards jurists and clerks, and follows the process whereby the work outlives its prevalence and ceases to evolve in the latter half of the fifteenth century.

El desenvolupament de la cirurgia moderna va venir determinada per un increment en la demanda de personal sanitari per tal d'atendre els soldats dispersos en els diferents fronts oberts arreu d'Europa. Els Reials Col·legis de Cirurgia són les institucions sanitàries de la Il·lustració més importants que va impulsar la monarquia borbònica espanyola.El Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, fundat el 1760, va ser el segon col·legi creat a Espanya en una àrea geogràfica peninsular fronterera amb França. Des que la monarquia borbònica va clausurar les universitats catalanes el 1714 i va fundar la Universitat de Cervera, l'única institució capaç d'atorgar graus acadèmics universitaris en disciplines relacionades amb la salut a Catalunya era el Col·legi barceloní. Fins i tot els estudiants de medicina de la Universitat de Cervera havien de cursar l'anatomia al col·legi de Barcelona.El programa acadèmic que es va instaurar en els nous col·legis de cirurgia era diferent de la formació tradicional de caire gremial establerta per als cirurgians i barbers. Els nous físics-cirurgians no només volien conèixer sobre terapèutica sinó que estaven igualment atrets per l'anatomia, la fisiologia, i la patologia; en general, els interessava tot allò que fes referència a allò que anomenaven economia corporal. A finals del segle XVIII i principis del XIX, cirurgians, metges i farmacèutics es van reunir en la "Facultat Reunida", i a mitjan del segle XIX, la Facultat de Medicina de la restablerta Universitat de Barcelona va poder atorgar títols de llicenciat en medicina i cirurgia. Per tant, s'ha de considerar de cabdal importància la condició de cirurgià-metge dels programes docents dels nous col·legis de cirurgia espanyols, entre els quals es trobava el barceloní.En aquest context, les regulacions del col·legis de cirurgia van proposar una nova forma de transmissió del coneixement -alhora que un nou mètode pedagògic-. Les ordenances van establir la celebració de "juntes literàries", sessions periòdiques en què els catedràtics del col·legi presentaven dissertacions davant del claustre de professors i els alumnes. Els manuscrits corresponents a les dissertacions del col·legi de Barcelona s'han preservat fins a l'actualitat i han constituït la font primària d'aquesta recerca, la qual ha examinat el rol i la recepció de les noves ciències aplicades a l'art de curar en el període comprés entre els anys 1760 i 1808.L'anàlisi de la documentació ha posat de manifest que la química i la física experimental estaven força presents a les dissertacions del col·legi barceloní. Aleshores, la química començava a ser considerada una professió, una activitat útil que disposava dels seus propis canals de difusió -articles, llibres de text, etc.- En aquest sentit, la memòria de la tesi doctoral dona testimoni de la presència de la química en els actes acadèmics del col·legi de cirurgia, així com també de la crucial capacitat explicativa que aquest saber aportava per elucidar els processos que tenien lloc en l'economia corporal, en la salut i en la malaltia, en un context mèdico-quirúrgic. Cal destacar, a títol d'exemple, que la memòria deixa ben palès com l'estudi dels aires, la química pneumàtica, travessa les fronteres de la química, la física i la medicina.La memòria es fa ressò dels pros i els contres, les controvèrsies suscitades de molts dels tòpics presentats a les sessions (introducció de la vacuna a Espanya, els tumors, el galvanisme, la sífilis, etc.), debats que es troben en aquesta important sèrie documental. Les juntes literàries s'han de contemplar com a pràctiques de comunicació i transmissió del coneixement científic adreçades als alumnes i també a audiències més generals. Aquesta activitat de divulgació del coneixement, cal entendre-la igualment com a fòrum de legitimació professional, d'actualització i d'intercanvi de sabers davant d'experts professionals de la cirurgia i la medicina a la Catalunya de la Il·lustració.Paraules clau: Il·lustració, Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, ciències mèdiques. / The development of modern surgery was driven by the increasing demand for well-trained medical personnel able to attend the soldiers in the several fronts opened in Europe. The Royal Colleges of Surgery are seen as the more important enlightened medical institutions created by the Spanish Borbonic monarchy.The Royal College of Surgery of Barcelona was the second such college created in Spain, founded in 1760. Its Catalan location placed it near French and among Spanish military forces. It is relevant to take into account that from 1714, the Borbonic monarchy had closed all the universities in Catalonia - the University of Barcelona included - for political reasons, and built a new university in the more remote town of Cervera. The only institution in the principality where an academic degree related to health could be obtained was the Royal College of Surgery of Barcelona. Indeed, the students of medicine from the University of Cervera had to practise anatomy in the College. The academic programme developed in the new colleges of surgery was different from the traditional formal education for surgeons. The new physician-surgeons trained there not only were interested in therapeutics but also wanted to know as much as possible about the body's anatomy and physiology, being as they were in competition with its pathology. As a result of this, at the end of the 18th century and the early 19th century, surgeons, physicians and pharmacists were gathered together in the so-called 'Facultad Reunida', which experienced several organisational problems during the following years. Eventually, in the middle of the 19th century, surgeons and physicians were rejoined in the University of Barcelona's Faculty of Medicine when this university had its rights and funding reinstated. But it is important to take into account the dual condition of the physician-surgeons trained in the College of Barcelona.In this setting, a new form of transmission of knowledge - and indeed a new method of teaching - was proposed in the regulations of the new colleges of surgeons in Spain. These regulations established the 'junta literaria': a dissertation would be read and then criticised in a public session with both the students and the board of professors of the college. It is important to stress that these manuscripts are available in the archives and constitute the most important primary source of my research, which examines the role and the reception of the new sciences applied to healing arts.This documentation makes it clear that chemistry and experimental physics came to be especially prominent in the dissertations expounded at the Royal College of Surgery of Barcelona. Chemistry should be considered as a professional, liberal, useful activity, with a continuum from research papers, reviews and textbooks to its proper diffusion. In this sense, my work aims to show how chemistry was included in the academic programmes of the Spanish Royal Colleges of Surgery, and how chemistry in this medical-surgical context could have been a crucial tool to understand the unexplained processes that happened in the human body, in sickness and in health. The development of the study of airs crossed the boundaries between chemistry, physics and medicine.The pros and cons, the controversies aroused by several topics given at the sessions (vaccine, tumours, galvanism, syphilis, etc.), are already present in this important set of documents. The juntas literarias (literary meetings) have provided an extremely rich set of sources, which should be considered as scientific communication practices - as well as a means of exchanging experiences - addressed to the students and other interested audiences. This activity of diffusion of knowledge therefore could be contemplated as a forum from which professional legitimation could be obtained by a peer-reviewing process in front of all the components of a college board.Key words: Enlightenment, medical sciences, Royal College of Surgery of Barcelona.

Durante la Segunda Guerra Mundial Estados Unidos ejecutó en América Latina ambiciosos programas para explotar materias primas minerales, vegetales y animales, que involucraron la intervención de todo su potencial científico. Estos programas marcaron el inicio de la intervención oficial estadounidense en los países latinoamericanos, caracterizada por una activa participación del Estado en las negociaciones, y que construyó una dependencia de tecnología estadounidense en el sur, y orientó los programas agrícolas hacia productos "complementarios" (los que Estados Unidos no podía producir en su territorio). En este período se consolidaron las bases para el imperialismo sobre las materias primas en América Latina, ejercido por Estados Unidos desde la segunda mitad del siglo XX.En este trabajo se profundiza en mecanismos para la explotación de recursos vegetales iniciados durante ese período, con los casos de la corteza medicinal de la quina, estratégica para las actividades de guerra, realizada en bosques y plantaciones, y de las estaciones agrícolas cooperativas. / During World War II the United States implemented programs to exploit raw materials in Latin America. This required the intervention of the country's scientific potential, and marked the official start of its intervention in Latin American countries, characterized by an active participation of the State in the negotiations. These programs served to build and consolidate a dependence on United States technology that focused on the development of "complementary" resources (those that the United States could not produce at home). In this thesis this intervention is surveyed in relation to the programs implemented to obtain plant resources, specially two: the one to get the bark of Cinchona through forest exploitation and plantations, and the agricultural cooperatives stations.

No description available.

No description available.

Esta tesis doctoral se centra en el estudio de las polémicas públicas sobre medicina y astrología que tuvieron lugar en España de 1724 a 1727, aproximadamente. Los tres actores principales fueron Benito Feijoo, Diego de Torres y Martín Martínez, tres autores estudiados en profundidad por los historiadores, si bien estas polémicas concretas con frecuencia han sido desatendidas. Esta investigación es un estudio de caso en la historia de la ciencia española del siglo XVIII. Las características de las polémicas médico-astrológicas permiten un estudio detallado de los autores implicados, de sus audiencias prefiguradas y reales y de las ideas y doctrinas científicas implicadas. Siendo así, su análisis se aborda desde el punto de vista de la popularización de la ciencia. La astrología estaba todavía muy presente dentro de la ciencia, en particular de la medicina, la disciplina que Martín Martínez practicaba y que quería reformar. Tenía también implicaciones en teología, que provocaron que Benito Feijoo cuestionase partes de ella, mientras que Diego de Torres defendió la astrología porque pensaba que era una filosofía natural con un importante contenido astronómico y matemático. En este sentido destaca el uso interesado que muchos polemistas hicieron de las obras del mate - mático Tomás Vicente Tosca. Los almanaques eran la forma de astrología más accesible para la población, siendo el publicado por Diego de Torres un verdadero superventas. En un tiempo en el que la nueva élite política y gobernante que había llegado con el ascenso al trono de Felipe V, el primer rey de la dinastía Borbón en España, trataba de construir su propio espacio público, la capacidad mostrada por Diego de Torres de poder manipular, controlar y definir la opinión pública era vista como algo socialmente peligroso por aquellos que apoyaban a la nueva élite gobernante entre las gentes letradas, en particular Benito Feijoo y Martín Martínez. Así, las polémicas médico-astrológicas también representaron una disputa pública sobre el tipo de ideas que había que transmitir a la población; fueron una lucha por definir cómo debía ser la opinión del público. Benito Feijoo y Martín Martínez querían una opinión pública bajo el control y guía de una nueva élite erudita y alineada con los intereses sociales, políticos y económicos de esta nueva élite. Pero Diego de Torres dejaba a sus lectores y seguidores solos frente a la decisión de qué creer, no trataba de convencerles de una opinión en particular tras el proceso de desencantamiento que podía producir sus escritos. Esto dejaba abierta la posibilidad de una articulación sin control de lo que la población creía sobre un tema concreto bajo la forma de una opinión pública concreta, quizás diferente de la que el gobierno y los gru - pos que le apoyaban querían establecer. Esta tesis doctoral también incluye un estudio comparativo preliminar entre la situación y el destino de la astrología en Inglaterra y España. Tanto la Royal Society como la Regia Sociedad de Medicina y otras Ciencias de Sevilla dieron muestras de un cambio en las opiniones de sus miembros sobre la astrología, que con los años pasaron de una actitud de interés a una de fuerte oposición. Gonzalo Antonio Serra - no, el astrólogo más erudito de aquellos años, también médico y participante en las controversias, fue probablemente el primer autor español que dejó claras evidencias escritas de estar al corriente de los trabajos de Isaac Newton y Edmond Halley, algo que consiguió gracias a las obras de William Whiston. / This research is focused on the polemics about astrology and medicine that took place in Spain from 1724 till 1727, approximately. The three main actors of this public controversies were Benito Feijoo, Diego de Torres and Martín Martínez, three authors deeply studied by historians, although these specific polemics have often been neglected. This thesis dissertation is a case study in history of eighteenth century Spanish science. The characteristics of these medical-astrological polemics allow for a very detailed study of the authors involved, their prefigured and actual audiences and the scientific ideas and doctrines involved. Being so, their ana - lysis is done from a popularisation of science point of view. The very existence of the medical-astrological polemics and the fact that the polemists were very well known authors for the population demonstrate the importance at that time of the topics disputed. Astrology was still very present in science, in particular in medicine, the discipline that Martín Martínez practised and wanted to reform. It had some implications in theology that made Benito Feijoo question parts of it, whereas Diego de Torres defended astrology because he thought it was a natural philosophy with a part of astronomical and mathematical content. It is important to mention the partial use that these and other polemists did of the works of the mathematician Tomás Vicente Tosca. Almanacs were the most accessible form of astrology to the population, and the one that Diego de Torres published became a best-seller. In a time when the new ruling elite that had arrived with Philip V, the first Bourbon king of Spain, was trying to build its own public space, the capability of Torres to ma - nipulate, control and define a public opinion was seen as socially dangerous by those who supported this new ruling elite within the learned people, particularly Benito Feijoo and Martín Martínez. Therefore, the medical-astrological polemics also represented a public dispute about the kind of ideas that had to be transmitted to the population, they were a fight to define what the public opinion should be. Benito Feijoo and Martín Martínez wanted a public opinion under the control and guidance of a new erudite elite and aligned with the social, political and economical interests of that elite. But Diego de Torres left his readers and followers alone in front of the decision of what to believe, he did not tried to convince them of any particular opinion after the strong disenchantment that his writings could produce. This left open the possibility of an uncontrolled arrangement of what people thought about any particular topic to form a partic - ular public opinion, perhaps different to the one that the government and its supporting groups wanted to establish. This thesis dissertation also includes a preliminary comparison study between the situation and fate of astrology in England and in Spain. Both the Royal Society and the Regia Sociedad de Medicina y otras Ciencias de Sevilla showed a change in their members' opinions about astrology, which over the years moved from an attitude of interest to astrology to one of strong opposition. The most learned astrologer of those years, Gonzalo Antonio Serrano, also a physician and a participant in the controversies studied, was probably the first Spanish author to show clear written evidences of being aware of the works of Isaac Newton and Edmond Halley, something he could do thanks to the writings of William Whiston.

Aquesta Tesi Doctoral té per objecte l’estudi i edició del conjunt d’inscripcions llatines falses atribuïdes a l’antiga Hispania i aparegudes durant el primer Renaixement, des de mitjan s. XV i fins l’any 1550. Es tracta de poc més d’un centenar de textos epigràfics que mai no van ser realment gravats, sinó que únicament van ser copiats per escrit dins dels reculls epigràfics (syllogai) redactats a l’època. El fet que la gran majoria d’aquests es basessin en síl·loges composades prèviament va fer que aquestes falsificacions literàries tinguessin una gran difusió, primer en els reculls manuscrits i posteriorment en les obres impreses. A mode d’introducció (Capítol 0), es fa un repàs de l’estudi i interès que han despertat els falsos epigràfics als s. XIX-XXI, així com una breu exposició de les problemàtiques que sorgeixen a l’hora d’abordar aquesta temàtica. La primera part de la Tesi està constituïda per un estudi del context en què van aparèixer els falsos. Aquest estudi abraça tres grans aspectes: a) el desenvolupament de les ideologies preponderants dins de la historiografia espanyola coetània al període històric romà (Capítol 1); b) la catalogació exhaustiva de tota la documentació (tant manuscrita com impresa) que recull les inscripcions falses d’Hispània, des dels primers testimonis i fins les Inscriptiones antiquae totius orbis romani (1603) de Gruter (Capítol 2), i c) l’anàlisi filològica comparativa de les síl·loges més importants (Capítol 3). La segona part de la Tesi la conforma l’edició crítica pròpiament dita juntament amb el comentari de les inscripcions falses (Capítol 4). L’edició dels textos es basa en les conclusions estemmàtiques extretes de l’estudi del tercer capítol. A més de fixar el text llatí, s’adjunta un exhaustiu aparat crític, així com una traducció del text, amb què es precisa la interpretació dels epígrafs. Al final de l’edició s’inclouen uns índexs sobre el contingut dels epígrafs falsos segons el model dels indices epigraphici propis dels corpora d’inscripcions autèntiques. El comentari de les inscripcions té com a finalitat explicar el significat de l’epígraf (sempre que aquest no és obvi) i detectar les fonts que eventualment han estat utilitzades pels falsaris per a la fabricació de cada text, ja siguin epigràfiques, literàries o numismàtiques. Igualment, s’assenyalen els paral·lels interns existents entre els diversos falsos (tant els que conformen la nostra edició com la resta de falsos epigràfics llatins humanístics), i es noten els casos més interessants de repercussió historiogràfica i pervivència d’aquests falsos. En la conclusió (Capítol 5), l’autor ofereix una anàlisi global dels falsos epigràfics hispànics de finals del s. XV i principis del s. XVI, amb un apunt sobre el possible origen i identitat dels responsables dels processos de falsificació més importants. La Tesi es completa amb quatre índexs generals: de personatges (s. XIII-XVII), de cites clàssiques, de manuscrits i d’inscripcions. / The focus of this PhD Dissertation is the study and edition of the whole of the Latin spurious inscriptions located in Roman Hispania and created during the early Renaissance, from mid-Fifteenth century until 1550. They add up to about a hundred epigraphic texts, which were actually never engraved on stone and were only written down in the epigraphical collections (syllogai) created at that time. The fact that the vast majority of them were based on earlier collections allowed a wide dissemination of these literary forgeries, at first in manuscript works and at a later stage through the press. In the introduction (Chapter 0), the author carries out an overview of the studies on epigraphic fakes from the 19th to 21st centuries, as well as a brief exposition of the problems which are encountered in dealing with this subject. The first part of the Dissertation is dedicated to the study of the context in which the fake inscriptions appeared. This study comprehends three great aspects: a) the development of the predominant ideologies in the contemporary Spanish historiography relating to the Roman period (Chapter 1); b) an exhaustive cataloguing of all documentation (both manuscript and printed) containing the fake inscriptions, from the first documents to the Inscriptiones antiquae totius orbis romani (1603) of Gruter (Chapter 2), and c) the philological analysis and comparison of the most important collections (Chapter 3). The second part of the Dissertation is constituted by the critical edition and the commentary of the fake inscriptions (Chapter 4). The textual edition is based on the stemmatic conclusions reached in chapter three. Apart from fixing the Latin text, the author furnishes a complete critical apparatus and a translation, with which the author specifies his interpretation of the texts. At the end of the edition, the indexes referring to the content of the texts are included, following the model of the indices epigraphici usually found in the corpora of authentic inscriptions. The commentary of the inscriptions aims to explain the signification of the texts (whenever it is not obvious) and to identify the sources, whether epigraphic, literary or numismatic, used as models by the forgers. Likewise, the author points out the internal parallels between the spurious inscriptions (the ones included in our edition as well as the rest of the humanistic Latin epigraphic forgeries), and he notes the most interesting cases of historiographical repercussion and their survival through time. In the conclusion (Chapter 5), the author provides a global analysis of the Hispanic epigraphic falsification at the end of the fifteenth century and the beginning of the sixteenth, with a final note abut the possible origin and identity of the humanists responsible for the most relevant sets of fake inscriptions. The Dissertation is completed with four general indexes: persons (13th-17th centuries), classical citations, manuscripts and inscriptions.

Aquesta tesi es troba consagrada a aquells que gestionaven la correspondència que arribava a les Assemblees parlamentàries, i a tots aquells que obrien les cartes, les llegien per primera vegada i decidien quines havien de ser llegides a l'Assemblea i quines reenviades als comitès. Aquesta tesi es troba consagrada també a aquells que gestionaven la correspondència més important que arribava al cos legislatiu, aquella que feia referència als desordres que existien a Fran a i denunciava a tots els individus que els provocaven. De fet, aquesta tesi defèn a través de l'estudi d'uns comitès i d'unes comissions fins ara ignorats, que el poder legislatiu, a partir de controlar una correspondència que li pertanyia al poder executiu de gestionar, la relativa a l'administració i a la policia, va apropiar-se de la gestió de l'ordre i del manteniment de la tranquil·litat pública, una competència constitucionalment pròpia del poder executiu i una de les competències més importants d'aquest poder. Mots clau: Desordres, Ordre públic, Correspondència, Comitès de l'Assemblea i President de l'Assemblea. / Esta tesis se interesa por aquellas personas que gestionaron la correspondencia que llegaba a las Asambleas parlamentarias, y a todos aquellos que abrían las cartas, las leían por primera vez y decidían que cartas debían ser leídas a la Asamblea y cuales debían ser enviadas a los comités. Esta tesis se interesa también por todos aquellos individuos que gestionaron la correspondencia más importante que llegaba en el cuerpo legislativo, aquella que trataba sobre los desordenes existentes en Francia y denunciaba a aquellos que los provocaban. En realidad, esta tesis defiende a través del estudio de unos comités y de unas comisiones hasta ahora ignorados, que el poder legislativo, a partir de controlar una correspondencia que le pertenecía al poder ejecutivo de gestionar, la relativa a la administración y a la policía, se apropió de la gestión del orden y del mantenimiento de la tranquilidad pública, una competencia constitucionalmente propia del poder ejecutivo y una de las competencias más importantes de este poder. Palabras clave: Desordenes, Orden público, Correspondencia, Comités de la Asamblea y Presidente de la Asamblea. / Cette thèse est consacrée aux personnes qui gèrent la correspondance parvenue aux Assemblées parlementaires, à celles qui ouvrent les lettres, les lisent pour la première fois et décident des lettres qui seront lues à l'Assemblée et renvoyées aux comités. Elle inclut aussi les personnes qui gèrent la correspondance la plus délicate qui arrive au corps législatif, celle qui traite des désordres existant en France et dénonce ceux qui les provoquent. En s'intéressant pour la première fois à ces institutions révolutionnaires trop ignorées que sont les comités et les bureaux des Assemblées, ce travail défend l'idée que la connaissance des problèmes d'ordre public, grâce aux correspondances dépouillées, permet désormais au pouvoir législatif de gérer le maintien de l'ordre et de la tranquillité publique, pouvoir qui, constitutionnellement, appartient au pouvoir exécutif.Mots clé : Désordres, Ordre public, Correspondance, Comités de l'Assemblée et Président de l'Assemblée. / This thesis is about the people who were dealing with the letters sent to the revolutionary assemblies, who were opening them, who were reading them for the first time and deciding what letters should be read in front of the parliament, what ones would be sent to the committees. This work also includes the people who were dealing with the most tricky correspondence, the one processing with the troubles existing in France and denouncing the people who were responsible for. By focusing on those revolutionary institutions for the first time, the committees and the offices of the revolutionary parliament, this work agues that, because of the opened letters, the knowledge of the problems of the public order had entitled the legislative power to maintain the public peace and by doing so, to exercise powers which belonged to the executive power on a constitutional point of view. Key word: disorders, public order, correspondence, parliamentary committees, parliamentary offices, president of the Parliament.

És una recerca biogràfica sobre el polític i periodista Jaume Miravitlles i Navarra (1906-1988). Degut a la intensitat i duració de la seva activitat política i cultural, la tesi estudia només els anys joves, des del seu naixement a Figueres el 1906 fins al seu exili de 1939, però l’autor ja està treballant en la segona part de la biografia. Jaume Miravitlles va intervenir des de molt jove en política, per a la qual tenia grans qualitats com a orador, analista i escriptor. Encara a l’adolescència, va participar en la creació d’un dels primers nuclis catalans de simpatitzants de la revolució russa, el Grup Socialista de Figueres. Després es va moure en els ambients del nacionalisme català insurreccional (complot de Garraf, fets de Prats de Molló), el que li va comportar el ser detingut, sotmès a consell de guerra i haver-se d’exiliar a París, on va viure de 1925 a 1930. Allà va començar la seva carrera d’articulista, tant sobre política, especialment internacional, com sobre cultura. Amb la República va tornar a Catalunya, on va ser un dels dirigents del comunista Bloc Obrer i Camperol (BOC). En va ser un dels principals propagandistes i candidats electorals. El 1934, a partir del fracàs del BOC i de la seva anàlisi sobre l’ascens del nazisme, va deixar un partit de classe com el BOC per a entrar a la interclassista Esquerra Republicana de Catalunya, on també desenvolupà una activitat frenètica de mítings i publicacions. De 1934 a 1936, com a professor de l’Escola de Treball de Barcelona, va presidir l’Associació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya. El 1936 va ser un dels organitzadors de la frustrada Olimpíada Popular. Iniciada la guerra civil espanyola, com a home de confiança de Lluís Companys i Josep Tarradellas, va intervenir, primer, en el Comitè de Milícies Antifeixistes i després dirigí el que probablement va ser el millor instrument de comunicació de la zona republicana, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Durant la guerra, més que el revolucionari que havia estat fins el moment, trobem l’home de govern. És el seu moment més brillant, quan coordinà amb eficàcia un equip d’escriptors, fotògrafs, tècnics de cinema, dibuixants, dissenyadors, etc... El Comissariat utilitzà de forma innovadora tots els mitjans a l’abast, dels més tradicionals (cartells, llibres, revistes,...) als més moderns (fotografia, cinema, ràdio) per difondre internacionalment els punts de vista del Govern català i de la República. En aquesta tesi s’estudien, doncs, els anys de formació, de joventut i la primera maduresa de Jaume Miravitlles. Està estructurada en un capítol introductori, sis capítols que tracten la seva vida i obra seguint un ordre cronològico-geogràfic (Figueres, Barcelona, París, Barcelona) i en un setè de conclusions. Les fonts utilitzades són molt diverses, però les principals són els molts articles i llibres publicats pel biografiat, així com textos inèdits seus, la seva correspondència i les moltes referències que sobre la seva persona es troben disperses en molts llibres de memòries, dietaris o en la correspondència dels seus coetanis. També s’ha entrevistat els seus fills i altres persones que el van conèixer. L’estudi descriu la seva evolució personal i la seva activitat i pensament polític, que girà sempre entorn de dues idees: catalanisme i justícia social (vista inicialment des del marxisme i després des del liberalisme). També es confronten els seus nombrosos escrits autobiogràfics amb la realitat de la seva vida, demostrant un cop més que no es pot confondre memòria amb història. I alhora s’entra també en el context, l’època, el món que l’envoltava. No només com un teló de fons de la seva activitat, sinó que s’intenta que l’anàlisi de les seves propostes i activitats, a més de descriure la seva trajectòria, aporti reflexions que també siguin útils per entendre qüestions com el catalanisme insurreccional dels anys vint, l’exili parisenc (molt important per donar-li una visió àmplia de les qüestions), l’ascens dels feixismes a Europa o la Catalunya autònoma i republicana dels anys trenta, especialment en els convulsos anys de la guerra civil. / This is a biographical research about the politician and journalist Jaume Miravitlles i Navarra (1906-1988). Due to the intensity and duration of his political and cultural activity, this thesis studies only the young years, from his birth in Figueres in 1906 until his exile in 1939, but the author is already working in the second part of the biography. Jaume Miravitlles got involved in politics from a very young age. He had great qualities as an orator, an analyst and a writer. When he was still an adolescent, he participated in the creation of one of the first Catalan groups of sympathizers of the Russian revolution, the Socialist Group of Figueres. Afterwards he found his way into the insurrectionary Catalan nationalism (plot of Garraf, facts of Prats de Molló). As a result of these activities he was arrested, subjected to court-martial and had to exile himself in Paris, where he lived from 1925 to 1930. There his career as a columnist started. He wrote about politics, specially about the international branch, and also about culture. With the Republic he came back to Catalonia, where he was one of the leaders of the communist Working and Peasant Block (Bloc Obrer i Camperol). In this party he was one of the main propagandists and electoral candidates. In 1934, because of the failure of the Bloc Obrer i Camperol and of his analysis about the rise of the Nazism, he left a party of class like the Bloc Obrer i Camperol to join the Republican Left of Catalonia (Esquerra Republicana de Catalunya), an interclassist party, where he also developed a frantic activity of meetings and publications. From 1934 to 1936, as a teacher of the School of Work of Barcelona, the became the president of the Association of Civil Servants of the Generalitat of Catalonia. In 1936 he was one of the organizers of the frustrated Popular Olympiad. During the Spanish Civil War he was a very close man of Lluís Companys and Josep Tarradellas. He got involved, first, in the Committee of Antifascist Militias and afterwards he directed the Commissariat of Advertising (Comissariat de Propaganda) of the Generalitat of Catalonia, which was probably the best means of communication in the republican zone. During the war, more than the revolutionary that he had been until the moment, we find the man of government. This is his most brilliant moment, as he coordinated with efficiency a team of writers, photographers, cinema technicians, graphic designers, etc. The Commissariat used, in an innovative way, all the means within reach, from the most traditional ones (posters, magazines, books...), to the most modern ones (photography, cinema, radio) to spread internationally the points of view of the Catalan Governement and of the Republic. In this thesis we study in depth, then, trainings years, of youth and the first maturity of Jaume Miravitlles. It is structured into an introductory chapter, six chapters that deal with his life and work following a chronological and geographic order (Figueres, Barcelona, Paris, Barcelona) and a seventh one devoted to the conclusions. The main sources used are the many articles and books published by Miravitlles, as well as other unpublished works of his, his correspondence and the many references about him that are disperse in many books of memories, diaries or in the correspondence of his contemporaries. His sons and other people who knew him have also been interviewed. The study describes his personal evolution, his activity and political thought, which always turned on two ideas: catalanism and social justice (seen initially from marxism and afterwards from liberalism). His numerous autobiographical writings are also confronted with the reality of his life, demonstrating once again that memory can not be confused with history. And at the same time this thesis shows also the context, the period, the world that surrounded him. Not only like a backdrop of his activity, but also like a way to think about the insurrectionary catalanism of the twenties, the Parisian exile (very important to give him an extense vision of the questions), the rise of the fascism in Europe or the autonomous and republican Catalonia of the thirties, especially in the convulsed years of the civil war.