No description available.

A l'inici del segle XIX l'ús generalitzat de la impremta es va expandir a causa de la importància política de la comunicació. Els impressors són, doncs, fonamentals per a la consolidació del procés, no només pel seu paper en l'edició sinó també per a la producció i difusió de missatges polítics i instruccions administratives. L'habilitat de cadascun d'ells per mirar de situar-se en una posició propera a l'administració i així poder aconseguir els sucosos encàrrecs per a les impressions menors derivades de la seva activitat, els obliga a mantenir certes fidelitats polítiques.La tesi estudia la influència ideològica de l'acumulació històrica de la legislació sobre la impremta i els impressors i com aquest fet determina els posteriors comportaments davant la censura i la clandestinitat. Durant els períodes constitucionals (1810-1814; 1820-1823), les discussions sobre la llibertat d'impremta constitueixen l'eix del debat polític sobre l'autèntic significat de la idea de llibertat.També s'analitza la censura i la clandestinitat així com els procediments i xarxes de distribució de documents oficials i de llibres. El paper de la dona impressora té un capítol específic. L'abast geogràfic es concentra a Catalunya.L'estudi preliminar es complementa amb un diccionari biogràfic dels impressors catalans entre 1800 i 1833 en el qual es procura mostrar l'organització de les nissagues familiars i les relacions entre elles.La tesi es complementa amb aportacions documentals: textos oficials i còpia de correspondència o informes del Gremi d'impressors, de la Inquisició, etc. / At the beginning of the 19th century the political importance of communication instigated the expansion of the use of the printing press. Printers are an essential element to consolidate the process, not only thanks to their role in publishing but also due to the production and diffusion of political messages and government instructions. Their skills to gain positions close to the government in order to achieve good requests for minor printings, make them keep certain political loyalties.This thesis explores the ideological influence of historical accumulation of legislation about press and printers, and how this determines the subsequent behaviours in front of censorship and political underground. During constitutional periods (1810-1814; 1820-1823), the arguments about press freedom establish the core of the political discussion about the authentic meaning of liberty .Censorship and the underground are analysed as well as the proceedings and the distribution nets of official papers and books. There is a chapter dedicated to the women printers. The scope is limited to Catalan publishing.The preliminary report is complemented by a biographical directory of Catalan printers between 1800 and 1833 that shows the organization of lineages and their relations.The thesis is complemented by documental contributions: official texts and copies of reports by the Printing Trade, the Inquisition, etc.

La principal finalitat d'aquest estudi ha consistit en analitzar amb el major aprofundiment possible, i des de diferents aspectes i punts de vista, a la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) des de la seva fundació el 1976 com Joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya fins al final de l'hegemonia política de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) el 2003. Al llarg del text s’analitza l'evolució ideològica; propostes polítiques a les nombroses i diferents campanyes electorals; els enteniments i les divergències amb CDC, Unió Democràtica de Catalunya i Unió de Joves; les constants accions reivindicatives; les lluites internes en el si de l'organització; l'estructura organitzativa de la formació; els Congressos i els seus entramats; les relacions amb altres entitats o organismes com el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya i el Front Nacional d'Estudiants de Catalunya i els contactes amb altres organitzacions polítiques de tot el territori espanyol i, sobretot, europeu. Amb aquest treball s'ha fet un pas més a la investigació de les formacions políticojuvenils catalanes durant la transició i els posteriors anys, un camp que fins el moment no s'havia treballat amb excessiva atenció. / The main purpose of this study consisted of analyzing with the greatest depth possible, and from different aspects and points of view, the Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) since its founding in 1976 as the Joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya until the end of the political hegemony of Convergència Democràtica (CDC) in 2003. Throughout the text examines the ideological evolution, policy proposals and the many different election campaigns, the differences in understanding and CDC, Unió Democràtica de Catalunya and the Unió de Joves, the ongoing protest actions, internal struggles within organization, the organizational structure of training, the congress and its frameworks, relationships with other organizations or agencies as the Consell Nacional de la Joventut de Catalunya and the Front Nacional d’Estudiants de Catalunya and contacts with other political organizations throughout Spain and especially in Europe. This work has taken a step in the investigation of the formation political youth Catalan and subsequent years during the transition to field until now that had not worked with too much attention.

LES LOCUTORES DE RÀDIO A CATALUNYA, 1924-1939 demostra el paper preponderant que tingueren les primeres locutores de les emissores catalanes en la creació dels formats nous de programes, que després de la Guerra Civil quedarien consolidats: els magazines. Aquest treball especifica a més a més que les locutores de ràdio d'aquells anys foren en moltes estacions, les úniques veus que els oients escoltaven durant la Guerra Civil, ja que molts locutors van de marxar al front o a l'exili.La història de la ràdio al nostre país sempre s'ha explicat relacionant-la amb noms d'individus, empresaris o tècnics, que foren considerats els pioners. Això és ben cert, però també ho és que la comunicació que la ràdio establia amb la seva minsa audiència, tan important d'altra banda, es feia, sovint, a través de veus femenines. Algunes d'aquestes veus han estat oblidades fins que aquesta recerca les ha pogut recuperar i situar al marc corresponent. Eren locutores que significaren el pal de paller de les estacions que en aquells dies operaven a Catalunya sota el distintiu EAJ que implicava que una estació de ràdio era comercial i local. Per les locutores treballar a la ràdio era el seu únic modus vivendi, cosa que no passava amb molts dels locutors que a més a més de col·laborar a la ràdio tenien les seves feines principals d'advocats, mestres o escriptors. Elles eren només locutores, les veritables professionals de la veu, i si abans de ser-ho havien estat actrius o cantants en fer-se locutores de ràdio deixen enrere el seu pas pels escenaris. Aquest comportament l'hem pogut registrar en totes les emissores de l'estudi tret de Ràdio Barcelona, on abans de la guerra les locutores també feien radioteatre o recitaven poesies.A partir d'una metodologia bàsicament qualitativa, basada sobre tot en Històries de Vida, la Tesi busca les antigues locutores per conèixer qui eren, com eren i què feien a la ràdio dels primeres temps (1924-1939) amb l'objectiu de reconstruir aquest fragment del nostre passat històric amb les aportacions que elles hi feren. És una Tesi exploratòria que es basa en unes preguntes d'arrencada. Per això hem fragmentat la recerca en 3 blocs temporals per observar en cada franja de temps si un locutor i una locutora feien la mateixa feina a la ràdio, i per conèixer exactament en què consistia aquesta feina1924-1930: Neix Ràdio Barcelona i per tant la ràdio a Catalunya1931-1936: La II República que afavoreix el creixement territorial de la ràdio i per tant l'engreixa programàticament.1936-1942: La guerra civil i els primers dies del franquisme que redibuixen tot el mapa radiofònic català.Després de 4 anys de treball de camp, més de 80 hores d'entrevistes a 54 persones vinculades al nostre objecte d'estudi, la història de la ràdio des d'una perspectiva de gènere, s'ha pogut establir la cronologia exacta de les que foren locutores de ràdio a Catalunya fins a principis dels anys 40, en alguna de les 12 emissores de ràdio que varen operar aquí durant aquell moment històric.Hem pogut diferenciar entre locutores, actrius de ràdio i col·laboradores i ubicar-les en el camp laboral al qual varen pertànyer en cada estació on van treballar. Hem pogut escriure el perfil i les semblances que tenien les locutores en cada moment històric. Hem conegut moltes dades inèdites fins ara com per exemple que la locutora de Ràdio Lleida, Maria Tersa va ser l'última locutora que parla per la republicana Ràdio Girona, o que a Ràdio Reus en plena Guerra Civil hi va treballar de locutora l'Antònia Sol, una noia que fins ara no s'havia relacionat mai amb aquella estació. Algunes de les locutores entrevistades varen morir en el decurs de l'elaboració de la Tesi i per tant el seu és l'últim testimoni enregistrat que ha quedat recollit.La recerca ha permès a més a més "trobar" un fragment de "La Paraula" de Ràdio Barcelona de 1934 que ha estat "perdut" des d'aleshores fins als nostres dies i que ens facilitat molt la feina de saber com sonava aquella ràdio antiga de la qual n'estem reescrivint la història sense documents sonors cosa inaudita i que no passa amb altres media audiovisuals com el cine o la televisió, que tenen arxius ben conservats i que permeten relatar les seves històries a partir de documents audiovisuals reals.Les primeres locutores de ràdio de Catalunya foren cronològicament des de 1924 fins els primers anys 40: -RÀDIO BARCELONA: MªCinta Balagué, Rosa Cotó, MªCarmen Martínez-Illescas Naveiras, MªCarme Nicolau, Enriqueta Benito i Enriqueta Teixidó.-RÀDIO CATALANA. Va tenir una anunciadora que lamentablement no hem pogut trobar.-RÀDIO ASSOCIACIÓ DE CATALUNYA: Rosalia Rovira,MªTeresa Gay-Solà,Francina Boris, Carmen Espona , Mercedes Laspra.-RÀDIO TERRASSA. Antolina Boada.-RÀDIO SABADELL. Mercè Sorribas , Josefina Figueras.-RÀDIO REUS. Anònia Sol , Adelaida Òdena.-RÀDIO TARRAGONA. Montserrat Parés , Amalia Sanromá.-RÀDIO BADALONA. Ana Barbosa, María Escrihuela.-RÀDIO GIRONA. Paquita Boris, MªLluïsa Figa, Maria Tersa, Amalia Rexach.-RÀDIO LLEIDA. Aurora Tersa, Maria Tersa y Mercedes Gumbau.-RÀDIO VILANOVA. Núria Fraire, Candelaria Simón, Carmen Fernández.-RÀDIO MANRESA. Montserrat Calafell , MªMatilde Almendros. / Female radio presenters in Catalonia 1924-1939 is the title of this PhD thesis, which examines the preponderant role of female radio presenters in Catalonia as the pioneers in the creation of new programme formats that would later be consolidated as the flagships for Spanish radio in the Franco era, i.e. magazines. The study highlights the major influence of the way radio was presented by these women, who lived exclusively from their radio work and, in many cases, for example during the Civil War, were the only presenters that were heard on Radio Barcelona, Ràdio Associació de Catalunya, Ràdio Lleida, Ràdio Tarragona, Ràdio Girona, Ràdio Vilanova, Ràdio Sabadell, Ràdio Terrassa, Ràdio Reus and Ràdio Badalona.The history of Radio in our country has always been explicitly related to the names of certain individuals who were considered pioneers of the invention. The first radio entrepreneurs were men, as were the engineers that constructed the radio transmitters and receivers. But communication, the important element that united radio to its audience, had many female voices, many of which had been long forgotten in Catalonia until they were salvaged by this research, and these represented veritable bastions of their radio stations, especially in the Civil War period, when male announcers were fighting or in exile. Also, and outside of the war period, male presenters often had other jobs outside of radio, such as teachers, lawyers or actors, while female presenters lived exclusively from their radio work, and thus became true professionals of radio announcing.On the basis of essentially qualitative methodology, mainly based on Life Histories, the Thesis sought out some of the old female radio presenters in Catalonia to find out who they were, how they lived and what they did in early radio (1924-1939) in order to reconstruct this fragment of our historical past using the contributions these ladies made, as is shown at the end of this analysis. To do this, we divided the investigation into 3 time periods: 1924-1930: Birth of radio in Catalonia with Radio Barcelona. 1931-1936: The II Republic, which favoured the territorial and programmatic growth of radio. 1936-1942: The Civil War and the early Franco years, in order to establish for each period what a female radio presenter was and whether the job was the same for women as it was for men.After fieldwork performed between 2001 and 2005, with more than 80 hours of interviews with 54 people associated to the subject of the study, it was possible to establish an exact chronology of female radio presenters on the different stations that were broadcasting in Catalunya, using the EAJ epigraph, from 1924 until 1941. Some of the women we interviewed died during the period in which the Thesis was being produced, meaning that ours are the last ever recordings of their testimonies.The research also led to the discovery of a sound recording of immense historical value, a fragment of a programme broadcast by Radio Barcelona in 1934 and which had been "lost" ever since.Female radio presenters in Catalonia 1924-1939:-RÀDIO BARCELONA: MªCinta Balagué, Rosa Cotó, MªCarmen Martínez-Illescas Naveiras, MªCarme Nicolau, Enriqueta Benito i Enriqueta Teixidó.-RÀDIO CATALANA. Va tenir una anunciadora que lamentablement no hem pogut trobar.-RÀDIO ASSOCIACIÓ DE CATALUNYA: Rosalia Rovira,MªTeresa Gay-Solà,Francina Boris, Carmen Espona , Mercedes Laspra.-RÀDIO TERRASSA. Antolina Boada.-RÀDIO SABADELL. Mercè Sorribas , Josefina Figueras.-RÀDIO REUS. Anònia Sol , Adelaida Òdena.-RÀDIO TARRAGONA. Montserrat Parés , Amalia Sanromá.-RÀDIO BADALONA. Ana Barbosa, María Escrihuela.-RÀDIO GIRONA. Paquita Boris, MªLluïsa Figa, Maria Tersa, Amalia Rexach.-RÀDIO LLEIDA. Aurora Tersa, Maria Tersa y Mercedes Gumbau.-RÀDIO VILANOVA. Núria Fraire, Candelaria Simón, Carmen Fernández.-RÀDIO MANRESA. Montserrat Calafell , MªMatilde Almendros.

El fenómeno de la Contrarreforma es un tema que viene interesando a los estudios e investigaciones del Departamento de Historia del Arte de la Universidad de Murcia desde hace unos años, con particular reflejo en las artes decorativas aunque también se han visto en otras manifestaciones artísticas, como los mármoles, y el muy importante capítulo del patrocinio artístico. Fue precisamente en este contexto en el que surgió la idea de ver la posibilidad del concreto impacto de la Contrarreforma en el territorio de una diócesis, la de Orihuela, casi coincidente con la actual provincia de Alicante. Uno de los motivos que propició especialmente la decisión de iniciar esta tesis doctoral fue el hecho de que la implantación y el desarrollo de la Contrarreforma en el ámbito alicantino estaban reclamando un estudio y profundizar en él pero desde una perspectiva no sólo artística sino interdisciplinar, preferentemente como un hecho cultural. Por tanto, esta tesis se enmarca dentro de una lectura del fenómeno artístico enraizada en los contextos históricos, sociales y religiosos y con un enfoque transversal al tocar todas las artes, pues no sólo se aborda la arquitectura propia de la Contrarreforma sino que además se estudian mobiliario y ajuares y, sobre todo, los contenidos devocionales que completan ese panorama. En realidad, se hacía necesario calibrar hasta qué punto la Contrarreforma y sus programas tuvieron una repercusión en el arte, que en esos momentos se convierte en un instrumento muy eficaz para mostrar la renovación religiosa propiciada desde el Concilio de Trento. Pero, como era de esperar, la adopción de los valores contrarreformistas no será un hecho aislado en la diócesis de Orihuela sino que obedece a un fenómeno muy importante en España según han sabido ver numerosos historiadores del arte. Objetivos Podrían enunciarse los siguientes objetivos específicos de esta tesis doctoral: - Estudiar el comportamiento de la Diócesis de Orihuela desde el momento de su fundación (1564) hasta la llegada del primer obispo ilustrado (1767, don José Tormo). - Estudiar la historia de la implantación de la Contrarreforma en la Diócesis de Orihuela. - Estudiar los inicios de la Diócesis como consecuencia del Concilio de Trento. - Estudiar los diferentes Sínodos Diocesanos (siglos XVI a XVIII). - Estudiar el valor de los Obispos y el Clero y su papel en el patrocinio artístico. - Estudiar el valor del escenario: la adaptación de viejos templos, la renovación y la nueva imagen (obras arquitectónicas, retablos, templetes, camarines,…), construcción de nuevas iglesias como referentes contrarreformistas (los ejemplos: catedral de Orihuela, colegiata de San Nicolás de Alicante, la iglesia de Santa María de Elche, parroquias, conventos, ermitas,…). - Estudiar el valor del ajuar: o La dignificación del culto. o Los tesoros. La platería. o Los textiles. - Estudiar las ceremonias y los contenidos de los templos: o Las festividades eucarísticas. El Corpus Christi y el culto a la Eucaristía. o El auge de la devoción a los Santos y a la Virgen. o Las solemnidades: Semana Santa y otras grandes fiestas. Metodología La metodología que se ha seguido para la realización de este trabajo ha sido el vaciado de archivos municipales y eclesiásticos, la visita a las diferentes iglesias y conventos objeto de estudio, toma de fotografías y consulta de bibliografía específica. Por tanto, al obligado trabajo de campo debe sumarse la tarea de estudio, reflexión, análisis y sistematización de toda la información recabada, apoyada convenientemente en las aportaciones que existen sobre determinados temas o aspectos. Conclusiones La principal aportación de este trabajo es el estudio y la sistematización del fenómeno de la Contrarreforma en la diócesis de Orihuela y su repercusión en el arte en el periodo comprendido desde 1564, año en que nace la diócesis a consecuencia de la disgregación de la de Cartagena, y prolongándose hasta los mediados del siglo XVIII, ya que en la primera mitad de dicha centuria se conoce una revitalización y un énfasis de ese fenómeno como si se tratara de una Contrarreforma retardada que adquiere en estas tierras una particular pujanza. En definitiva, se corresponde con un prolongado periodo de tiempo, que lógicamente atravesará diversas etapas. Destacando por su importancia una primera fase entre 1600 y 1630, que resulta muy significativa por corresponder con la época de construcción de grandes templos, entre ellos la colegiata de San Nicolás de Alicante y algunos templos parroquiales y conventuales, que suponen la verdadera implantación de programas y modelos contrarreformistas. La segunda fase va desde 1675 a 1700, que prosigue con las construcciones iniciadas en la fase anterior, incluso se principian algunas como Santa María de Elche, pero fundamentalmente es época de amueblamiento de los recintos sagrados y de protagonismo de lo ornamental, todo ello como un exaltado aparato que representó un primer apogeo barroco según convenía a la evolución del desarrollo de la Contrarreforma, cada vez más propicio a la espectacularidad como recurso de exaltación religiosa. Todo este alarde de aparato llegará a su cumbre en la tercera fase, que ya denota esa Contrarreforma retardada dentro del siglo XVIII, cuya cronología se centra sobre 1720-40. El trabajo se ha estructurado en base a tres grandes bloques (El desarrollo y la implantación de la Contrarreforma; El templo; Los programas) que en sí representan distintas perspectivas, contemplando transversalmente un fenómeno cultural y religioso y sus consecuencias artísticas, con lo que se ha pretendido dar un enfoque de conjunto y multidisciplinar que revele la amplitud del mismo y sus diversos aspectos. Con ello se ha alcanzado una novedosa visión, que incluso en algunos casos se aborda por primera vez, lo que refuerza el valor de la aportación, aunque ya existe una bibliografía sobre determinados temas y cuestiones relacionados con este arte de la Contrarreforma en tierras de Alicante. / The Counter-Reformation phenomenon is a topic that has concerned the studies and research made by the Art History Department of the University of Murcia for several years. Although the investigations have mainly been focused on the decorative arts, they have also analysed different artistic expressions such as masterpieces made of marble as well as the important artistic patronage. The idea of analysing the possibilities of the impact of the Counter-Reformation in the territory of the diocese of Orihuela was born in the context mentioned above. One of the reasons of starting this doctoral thesis was the fact that the establishment and its afterwards development of the Counter-Reformation in the province of Alicante were demanding a deep analysis not only from an artistic perspective but also from an interdisciplinary one as a cultural event. Therefore, this thesis is set within the artistic phenomenon settled in the historical, social and religious context since we will analyse the architecture of the Counter-Reformation as well as its furniture, vestments and, above all, the devotional contents. The truth is that it was a priority to analyse how the Counter-Reformation and its programmes had an impact in the Art, which in those days became an efficient tool to show the religious renewal fostered after the Council of Trent. However, as it was expected, the establishment of the Counter-Reformation values will not be a unique and isolated fact in the diocese of Orihuela since, according to many art historians, it obeys to a remarkable phenomenon in Spain. Objectives The following specific aims of this doctoral thesis can be enumerated: - To study how the Diocese of Orihuela worked from its foundation (1564) until the arrival of its first enlightened bishop (1767, don José Tormo). - To study the history of the establishment of the Counter-Reformation in the Diocese of Orihuela - To study the beginning of the Diocese as a consequence of the Council of Trent. - To study the different Diocesan Synods (from XVI to XVIII centuries) - To study the importance of Bishops and the Clergy and their role in the artistic patronage. - To study the value of the scenery: the adaptation of ancient temples, the restoration and the new image (architectural works, altarpieces, shrines, lady chapels), the building of new churches as a counter-reformist model (the cathedral of Orihuela, the college church of San Nicolás in Alicante, the church of Santa María in Elche, parish churches, monasteries, chapels…). - To study the role of collections: o The uplifting of worship. o The treasures. The silverwork. o The textiles. - To study the ceremonies and the contents of the temples: o The Eucharistic festivities The Corpus Christi and the worship to the Eucharist. o The growing devotion to the Saints and the Virgin o The formal ceremonies: Holy Week and other relevant festivities. Methodology The methodology used in this doctoral thesis has mainly been based on the information obtained from ecclesiastical and local records, visiting the churches and convents involved in this study, analysis of shots and the specific bibliography consulted. Consequently, in addition to the fieldwork we cannot forget the study, reflection, analysis and systematization of the amount of information obtained which is conveniently supported by the contribution of certain topics and aspects. Conclusions The main contribution of this thesis is the study and systematization of the socalled phenomenon Counter-Reformation in the diocese of Orihuela and its widespread repercussions throughout art in the period between 1564 and halfway through the XVIII century when a revitalization and an emphasis of the Counter-Reformation was known. In fact, we can say that an increased later Counter-Reformation took place in this territory. All in all, it corresponds to a long-lasting period that will logically have different stages. The first stage covers the period between 1600 and 1630 when many huge temples such as the college church of San Nicolás in Alicante and some parochial and conventual temples. Those buildings meant the real establishment of Counter- Reformist programmes and models. The second stage spans from 1675 to 1700 in which the buildings started in the first stage are continued and even new ones are started such as Santa María in Elche. But apart from architecture, this period is remarkable for its use of furniture inside the holy buildings and the prominence of vestments. This tremendous ornamental display corresponds to the first baroque period in relation to the development of Counter-Reformation. This appeared together with the magnificence as a resource of the religious exaltation. All this display will reach the top in its third stage which takes place in the XVIII century, more concretely, between 1720 and 1740. This work has been structured bearing in mind three sections: The development and the establishment of the Counter-Reformation, The temple and The contents. They represent different perspectives and they also show transversely a cultural and religious phenomenon together with its artistic consequences. This study tries to give an overview that reveals its wide range and its different aspects. With this study we have tried to give an original view that, even in some cases, are analysed for the first time; something that reinforces the value of this new view. Nevertheless, a bibliography about matters related to the Counter-Reformist art in Alicante still exists

Este estudio se adentra en las cuestiones culturales que definen un grupo estamental que, como la ideología y la mentalidad, guiaban y dirigían su gusto estético. Por lo tanto, una de las preocupaciones centrales de esta investigación reside en indagar la importancia estética del vestido reflejada en la sociedad madrileña a partir de la segunda mitad del siglo XVII. En concreto, esta tesis trata de las relaciones establecidas entre las prendas y los actores sociales de los siglos XVII, XVIII y XIX. Se reflexiona también sobre la relación existente entre las influencias artísticas y estéticas de la indumentaria y el cambio social y su consecuente relación con los hábitos modernos. Por ello, la inquietud principal de este estudio es el vestido masculino como símbolo del cambio social, eligiendo como la Villa y Corte de Madrid. La delimitación de este tema permite estudiar el vestido a la francesa como objeto y sujeto de estudio y de análisis con un enfoque crítico. Con este fin, se ha necesitado de un trabajo de campo exhaustivo donde los documentos del Archivo Histórico Provincial de Madrid son el núcleo de este estudio. Complemento perfecto de estos bloques documentales es la literatura bibliográfica y artística, donde se puede estudiar bien el grado de aceptación y resistencia del gusto francés. Partiendo de la reflexión de D. Roche acerca de que el estudio de la indumentaria es menos anecdótico de lo pudiera aparecer, se demuestra la importancia relacional de este vestido en su entorno social y cultural, puesto que la vestimenta es parte integrante de la Historia del Arte, de la Historia Social e Historia Cultural. Así, se legitima la vestimenta como rasgo distintivo de la ideología, la mentalidad, las prácticas y los comportamientos. Esto porque la indumentaria siempre ha manifestado los valores formales de la distinción moderna a través de sus estilos y modas, como sucedió con el vestido a la francesa que sedujo tanto a extranjeros como españoles. Sobre todo, este vestido resulta particularmente significativo para el fenómeno social de las apariencias masculinas. Durante esta época, un reducido grupo de hombres –y muy pocas mujeres– poseían el control sobre los recursos políticos y culturales. Así, partiendo del atuendo que viste el hombre a finales del siglo XVI se analiza la decadencia del modelo español y la paulatina filtración del vestido a la francesa que se convirtió en el modelo cortesano en España. La introducción de estas nuevas apariencias -fenómeno provocado por el cambio de dinastía a principio del siglo XVIIII- se manifestó como indicador social de la nueva imagen de la villa madrileña. Este atuendo, procedente del uniforme militar, fue visible en las elites y llegó a definir el capital simbólico de estos grupos de poder. El vestido, manifestación del lujo y protocolo del teatro cortesano, ya se había impuesto como áulico adjetivo del ceremonial aristocrático moderno. Tanto en la corte como en la urbe, esta nueva manifestación estética del traje representó la imagen visual de la época moderna que –atavío y gala social– delineaba el ethos y la estética del Antiguo Régimen. El seguimiento de este atuendo, desde sus esbozos estilísticos hasta su fosilización y superación en el siglo XIX, permite secuenciar su evolución y extrapolar las características generales y las imperceptibles transformaciones que definieron culturalmente el gusto estilístico de la nueva clase social. Como testigo de los avatares y de los cambios históricos, este traje describe el progreso social de ciertos individuos y evidencia su transición –no sólo estética– hacia a la sociedad liberal. De hecho, esta indumentaria evidencia los caracteres y las connotaciones sociales de esta lenta evolución. / his study delves into the cultural questions that define a group estamental that, as the ideology and the mentality, guided his aesthetic taste. Therefore, one of the most important theme of this investigation resides in the aesthetic importance of the garment reflected in the Madrid society to departing, especially, during the second half of the XVIIth Century. Especialliy, this thesis is about the relations costume and the social actors during the XVIIth, XVIIIth and XIXth Century. Also about the artistic and aesthetic influences of the moderns habits and the social change. So, the principal worry of this study is the masculine appearance as symbol of the social change, choosing as privileged balcony the Villa and Court of Madrid. The focus of this thesis is the Justaucorps dress as object and subject of study and analysis for a critical approach. So, it has needed exhaustive work evidences where the documents of the Archivo Histórico Provincial in Madrid are the core of this study. Perfect complement of these blocks is the bibliographical and artistic one, to study the degree of acceptance and resistance of the French taste. Based on the reflection of D. Roche that the studies about clothing are less anecdotal than might appear, we demonstrate the relational importance between the costume and its social and cultural settings, considering the dress is part of the Art History, as well as Social and Cultural History. So the dress is legitimized as a feature of the ideology, mentality, practices and behaviors. This is because the garment has always shown the formal values of the modern distinction through their styles and fashions, as did the Justaucorps dress that seduced both foreigners and Spanish people. Above all, this dress is particularly significant for the social phenomenon of male appearances. During this period, a small group of men - and fewer women - possessed the control on the political and cultural resources. So, based on the dress worn by the man in the late sixteenth Century model, we analyze the Spanish decadence and the gradual filtration of the Justaucorps dress that turn into the court model also in Spain. The introduction of these new appearances -phenomenon caused by the change of dynasty at the beginning of XVIIIth Century- manifested as a social indicator of the new image of the town of Madrid. This model, proceeding from the military uniform, was visible in the elites and managed to define the symbolic capital of these groups of power. The dress, manifestation of luxury and protocol court, was imposed as an aristocratic ceremonial modern adjective. Both on the court and in the city, this new aesthetic costume represented the visual image of the modern era and specifically of the Ancient Regime. The monitoring of this dress, from its beginnings until the fossilization and the overcoming at the XIXth Century, can sequence the evolution of the characteristics and the transformations that defined culturally the stylistic taste of the new social class. To witness the historical changes, this dress describes the social progress of certain individuals and their transition -not only aesthetically- to a liberal society. In fact, this costume character evidence and the social connotations of this slow evolution.

This doctoral thesis aims to go deep on the knowledge of the city of Gerunda in the Roman period using as a main source of information the data about its suburbium, especially thanks to several archaeological projects developed for the last years. Roman suburbium was different from the present-day meaning of the word suburb. It was not a secondary or supplementary space, but an integral part of the city. Indeed some activities, as funerary ones, must only take place legally in this area, never within the pomerium. The study and knowledge of the suburban spaces are essential for understanding the evolution of the cities in Roman times. If the knowledge of this space is important for understanding any ciuitas, in cases such of the city of Gerunda where archaeological and written documents are scanty for providing information concerning the town / El present treball de tesi doctoral pretén aprofundir en el coneixement de la ciutat de Gerunda en època romana emprant com a principal font d’informació les dades referents al seu suburbium, especialment gràcies als projectes arqueològics desenvolupats els darrers anys. El suburbium romà era diferent del que actualment se sol entendre amb aquest terme. No era un espai secundari ni complementari; el suburbi romà era part integral de la ciutat, fins al punt que algunes de les activitats, com la funerària, només es podien desenvolupar legalment en aquest espai i mai dins el pomerium. El coneixement i estudi dels espais suburbials resulta essencial per entendre la pròpia evolució de les ciutats en època romana. Si el coneixement d’aquest espai és important per a la comprensió de qualsevol ciuitas, en casos com el de la ciutat de Gerunda, on l’arqueologia i la documentació han estat molt gasives a l’hora d’aportar-nos informacions referents al propi nucli urbà

El presente trabajo ofrece una mirada al Natural History Museum de Londres entre finales de la década de 1960 y principios de la de 1980 y al modo en que cambió la identidad y la política expositiva del museo en esa época. La caracterización del público al que debían dirigirse las nuevas exposiciones también cambió pasando de un público con conocimientos y un interés manifiesto en la historia natural a uno mayormente infantil y con pocos o nulos conocimientos. La tesis sigue el proceso de planificación y producción del nuevo modelo expositivo que comenzó a perfilarse en 1968 con el nombramiento del nuevo director Frank Claringbull al que el Board of Trustees del museo le encomendó la misión de ‘renovar’ las galerías. En un momento en el que la nación atravesaba serias dificultades económicas y comenzaba a instaurarse un control financiero sobre las instituciones públicas, debían justificar una mayor financiación del gobierno. Con la idea de modificar la imagen del museo, el discurso museográfico del nuevo modelo dejó de centrarse en los especímenes y se consagró a los visitantes. Las nuevas exposiciones sustituyeron de forma significativa los objetos por modelos y dispositivos interactivos y las etiquetas se volvieron un elemento secundario de una historia con un argumento sencillo sobre algún tema contemporáneo y que era ilustrado por algunos especímenes. Además, el entorno de aprendizaje se estructuraba con el uso de tecnologías educativas, tal y como lo sugerían las teorías pedagógicas del momento: aprendizaje programado y aprendizaje por descubrimiento. Este trabajo muestra la complejidad de la producción expositiva e ilustra la relación que existe entre los intereses particulares de los creadores de una exposición y el resultado final en la galería. Con el ingreso de nuevos profesionales de los museos, se puso a discusión quiénes debían ser los responsables de la comunicación de la ciencia y cuál era la mejor forma de llevar a cabo esa tarea. La tesis presenta cinco exposiciones y sostiene que cada una de ellas representaba un espacio en el que se producía y legitimaba una perspectiva particular de la ciencia muy cercana a la que practicaban los asesores externos, aunque se tratara de aproximaciones que aún no contaran con la aprobación de toda la comunidad científica. / This paper offers a look at the Natural History Museum in London in late 1960 and early 1980 and the way the identity and museum exhibition policy changed at that time. The characterization of the audience the new exhibitions were addressed also changed from an audience with a solid knowledge and a clear interest in natural history to mostly children. The thesis follows the planning and production of the new exhibition model that began to take shape in 1968 with the appointment of new director Frank Claringbull, to which the Board of Trustees of the Museum entrusted the mission of 'renew' the galleries. At a time when the nation was going through serious economic difficulties and a financial control over public institutions was started, they should justify more government funding. With the idea of changing the image of the museum, the new model shifted its focus from the specimens and to the visitors. The new exhibits significantly replaced objects by models and interactive devices and labels became a minor component of a story with a simple plot about a contemporary issue and it was illustrated by some specimens. In addition, the learning environment was structured with the use of educational technologies, as suggested by pedagogical theories of the moment: programmed learning and discovery learning. This work shows the complexity of the production of exhibitions and illustrates the relationship between the private interests of the creators and the final result in the gallery. With the emergence of new museum professionals, it was discussed who should be responsible for the communication of science and what was the best way to perform this task. The thesis presents five exhibitions and argues that each of them represented a space in which a particular perspective of the science was produced and legitimated, even if these approaches did not have the approval of the entire scientific community.

Aquesta tesi doctoral analitza els canvis en la política de la museïtzació de la tecnologia als Estats Units durant el període d’entreguerres a través del cas d’estudi del New York Museum of Science and Industry (1912-1951), un dels primers museus industrials dels Estats Units. El museu, que havia d’ubicar-se en un edifici d’estil neoclàssic en un parc, va néixer l’any 1927 com a Museum of the Peaceful Arts, va passar a anomenar-se New York Museum of Science and Industry quan va traslladar-se al Daily News Building l’any 1931 i va estar a punt de ser rebatejat com a Science Center quan va reinaugurar-se al Rockefeller Center l’any 1936. La tesi segueix la trajectòria d’aquest museu errant a través de tots els canvis de nom, lloc i coses, que reflecteixen un allunyament gradual de les coordenades ideològiques, els règims visuals i les característiques arquitectòniques del que Tony Bennett anomena exhibitionary complex. La tesi replanteja i fa més complexa la narrativa històrica sobre els museus tècnics del segle XX, tot defensant que el període d’entreguerres va viure una transformació en la política de la museïtzació de la tecnologia, que va tenir el seu origen als Estats Units i que suposa la transició entre el model cultural dels grans museus tècnics nacionals del segle XIX i el dels science centers “interactius” de la segona meitat del segle XX. Els museus tècnics, que havien nascut de la mà del sector més conservador dels enginyers nord-americans amb una retòrica paternalista de disciplinament i elevació moral de les classes treballadores a través de l’educació industrial, van concentrar-se arrel de la Gran Depressió en la producció i reproducció de discursos sobre el rol de la tecnologia en la història i, en una creixent simbiosi amb les grans corporacions tecnocientífiques, van adoptar noves tècniques expositives dirigides a fomentar l’alfabetització tecnològica entre els consumidors de classe mitjana definits per la indústria cultural de la comunicació de masses. A través de fonts textuals i visuals, aquesta tesi combina la història de la tecnologia amb el que en el món acadèmic anglosaxó s’anomena museum studies, que posa l’accent en la importància de la materialitat i estructura dels espais expositius, així com en la performativitat de les pràctiques de visita, per tal d’entendre la producció i reproducció de significats als museus. La tesi considera els museus tècnics com a espais en què es produïen, consumien i legitimaven imatges de la ciència i la tecnologia en un context de lluita ideològica per l’hegemonia cultural. Defensa que el New York Museum of Science and Industry va ser un laboratori experimental de divulgació tecnològica i explora els mecanismes canviants a través dels quals aquestes imatges van circular en un context històric en què eren ingredients fonamentals de la producció de consensos al voltant d’un capitalisme en crisi. / This PhD Dissertation analyzes the changing politics of technological display in the United States during the interwar years through the case study of the New York Museum of Science and Industry (1912-1951), one of the first industrial museums in the United States. The museum was physically born in 1927 as the Museum of the Peaceful Arts, and it was meant to be a classical building in a park, it changed its name in 1931 into the New York Museum of Science and Industry while in the Daily News Building, and it was close to being renamed as Science Center when it moved in 1936 to the Rockefeller Center. This dissertation follows the museum through all these changes in name, place and things, which reflect a gradual departure from the ideological contexts, visual regimes and architectural forms of what Tony Bennett calls the “exhibitionary complex”. It challenges and makes more complex the standard narrative on technical museums in the twentieth century by arguing that a transformation in the politics of technological display took place during the interwar years in the United States, which saw the transition from the cultural model of the big national technical museums of the nineteenth century towards the “interactive” science centers of the second half of the twentieth century. American technical museums were promoted by conservative engineers with a rhetorics dealing with discipline and moral uplift for the working classes through industrial education, but the Depression made them change their course and focus on the production and reproduction of discourses concerning the role of technology in history. Increasingly linked with big corporations, they embraced new display techniques aimed at promoting technological literacy among middle-class consumers defined by the context of a mass communications cultural industry. Drawing both on textual and visual sources, this dissertation combines the history of technology with results from the museum studies field, which stress the importance of the materiality of place, the structure of the displays, and the visiting practices in order to fully understand the production and reproduction of cultural images of science and technology. It sees museums as semiotic devices, as places where images and discourses on science and industry were produced, consumed and legitimized in the context of an ideological battle for cultural hegemony. It argues that the New York Museum of Science and Industry was an experimental laboratory in this regard, and explores the changing mechanisms by which these images were produced and consumed in a context in which they were key elements in the manufacturing of consent around a wounded capitalism.

Durant l’Antic Règim les cartes acomplien diverses funcions, entre elles, les d’informar, instruir, entretenir i divulgar determinades idees o discursos entre la població. La segona meitat del segle XVIII i el XIX representen l’època de màxim esplendor de la correspondència com a mitjà de comunicació i sociabilitat a conseqüència, fonamentalment, de l’increment de la taxa d’alfabetitzats i del desenvolupament del sistema de correus espanyol. Les cartes privades dels nostres avantpassats, no concebudes amb cap intenció literària ni amb el propòsit d’ésser distribuïdes públicament, han esdevingut, amb el pas del temps, documents històrics molt valuosos que poden ésser examinats des de diferents òptiques i/o àmbits científics. Fins ara els que han donat a llum més estudis i publicacions són els literaris o lingüístics i els històrics però l’examen de la correspondència ha estat (i és) útil per a d’altres disciplines com l’antropologia, la sociologia, la paleografia, la diplomàtica, la filosofia i àdhuc la ciència. Els especialistes en història social de la cultura escrita analitzen la carta com a producte escrit i es fixen en els diferents usos, funcions i modalitats de les epístoles, el llenguatge emprat a les mateixes o l’extensió i utilitat social del gènere. A Catalunya, malgrat haver estat un territori especialment fèrtil quant a la producció i la conservació de correspondència epistolar, encara no s’ha localitzat, catalogat i donat a conèixer la totalitat d’aquest ric patrimoni documental ni s’han desenvolupat suficientment els estudis de conjunt sobre la matèria. La finalitat última que persegueix la nostra recerca és cobrir, en part, el buit actualment existent d’estudis relatius a la teoria i la pràctica d’escriptura epistolar circumscrits a l’àmbit territorial català, donant a conèixer, de retruc, algunes correspondències fins ara inèdites. Amb aquest propòsit, hem examinat una quinzena d’epistolaris o reculls de cartes familiars (intercanviades entre els membres d’una mateixa nissaga) dels segles XVIII i primera meitat del XIX fent servir un mètode d’anàlisi de les dades qualitatiu, diacrònic i basat en la selecció d’una mostra representativa d’epístoles i en l’observació d’una sèrie d’ítems. El nostre estudi presta una especial atenció a les característiques formals i temàtiques de les cartes amb la intenció d’establir fins a quin punt la pràctica epistolar s’atenia amb les disposicions teòriques del moment; conèixer quins eren els principals temes de què tractaven les epístoles; i a partir d’aquesta informació, inferir quins foren els usos que hom donà a la correspondència epistolar durant les mencionades centúries i acostar-nos (amb totes les prevencions possibles) a la idiosincràsia de les relacions familiars / During the Ancien Régime, letters have accomplished several functions, among those, to inform, instruct, entertain and spread determinate ideas or speeches among the population. The second half of the 18th century and the 19th one, represent the period of maximum splendour of correspondence as a mean of communication and to establish social relations as a result, fundamentally, of the increase of people that became alphabetized and for the development of the Spanish post system. The private letters of our ancestors, no conceived with any literary intention neither with the purpose to be distributed publicly, have become, in the course of time, very valuable historical documents that can be examined from different optics and/or scientific fields. Up till now those that have given to light more studies and publications are the literary or linguistic and the historical fields, but the study of correspondence has been (and is) useful for other disciplines like anthropology, sociology, palaeography, diplomatic, philosophy and even the so considered “pure” or “exact” sciences. Specialists in the writing culture of social history analyse letters as a written product and they focus their attention on the different forms, uses, and functions of letters, the language employed to write them or the extension and social utility of the gender. Catalonia, in spite of have been a territory especially fertile regarding the production and the conservation of correspondence, has still not located, catalogued and introduced the whole of its rich documentary heritage neither it hasn’t developed sufficiently studies of group on the matter. The last purpose that our research pursues is to cover, partly, the gap (at present existent) of studies relative to theory and practice of epistolary writing circumscribed to the Catalan territory. We also would present some correspondences up till now unpublished. With this purpose, we have examined fifteen collects of family letters (exchanged between the members of a same lineage) of the 18th century and the first half of the 19th one using a qualitative and diachronic analysis’ method, which is based in the selection of a representative sample of letters and in the observation of a series of items. Our study pays a special attention to the formal and the thematic characteristics of selected letters to intend to establish to what extent the epistolary practice coincided with the theoretical disposals of the moment; to know which were the main subjects developed in those letters; and from this information, to infer which would be the uses that one gave to correspondence during the aforementioned centuries and to approach us (with all the possible preventions) to the idiosyncrasy of the family relationships.