A finales del siglo XIX y principios del XX, después del descubrimiento del bacilo de Koch, la concepción social de la tuberculosis fue siendo remplazada por la tuberculosis de laboratorio. En este contexto, el veterinario Joaquin Ravetllat i Estech (1872-1923) desarrolló en Cataluña una teoría alternativa sobre la variabilidad del bacilo tuberculoso. Sus ideas, junto con el soporte científico y económico del médico Ramón Plá i Armengol (1880-1958), permitieron la fundación del Instituto Ravetllat-Pla, así como la fabricación de dos productos antituberculosos: El Suero Ravetllat-Pla y la Hemo-antitoxina Ravetllat-Pla. Después de la muerte de Joaquim Ravetllat, Ramon Pla i Armengol, continuó el desarrollo científico de la teoría Ravetllat-Pla. Sin embargo, siempre compaginó su militancia política con su actividad científico comercial. La ideología política de Ramon Pla se configuró desde un catalanismo socialista hacía un catalanismo más internacionalista, razón por la cual militó en diferentes partidos, siendo finalmente elegido diputado como miembro de la Unión Socialista Catalana en 1936. Su ideología política permeó sus teorías científicas; la teoría bacteriológica de Ravetllat, le permitió alejarse de la concepción social de la tuberculosis, reconceptualizar la enfermedad y proponer una terapéutica específica incluyente y efectiva: sus productos farmacéuticos. La teoría Ravetllat-Pla fue definida como heterodoxa cuando las instituciones médicas de la época decidieron por unanimidad que no era verificable. Tanto por la militancia política de su fundador, como por la heterodoxia de la teoría que difundía, el Instituto Ravetllat-Pla se consolidó como una empresa privada excluida de la comunidad médica catalana. Aprovechando la identidad de heterodoxos y como reacción a dicha exclusión social la estrategia de legitimación de la teoría científica Ravetllat-Pla se fundamentó en la expansión comercial del Instituto en Latinoamérica, donde se difundió la teoría a través de las publicaciones del Instituto y de su publicidad. El Instituto Ravetllat-Pla configuró una red científico-comercial a través de la cual transitó conocimiento científico entre veintisiete países. A través de dicha red, el instituto mantenía relaciones horizontales con médicos a nivel mundial e incorporaba en la definición de sus medicamentos el concepto social de enfermedad de cada contexto local. Este trabajo de investigación fuera de contribuir al entendimiento de la historia de la medicina, y particularmente de la industria farmacéutica catalana, aporta una nueva perspectiva a la hora de abordar la historia de los medicamentos: la consideración de estos productos comerciales como una estrategia de legitimación científica. / In the late 19th and early 20th centuries, after the discovery the Koch’s bacillus, the social notion of tuberculosis was being replaced by laboratory tuberculosis. In this context, the veterinarian Joaquin Ravetllat i Estech (1872-1923) developed in Catalonia an alternative theory regarding the variability of the tuberculosis bacillus. His ideas, together with the scientific and economic support of the physician Ramon Pla i Armengol (1880-1958), led to the founding of the Institute Ravetllat-Pla, and also to the manufacturing and commercialization of two anti-tuberculosis products: the Suero Ravetllat-Pla and the Hemo-antitoxina Ravetllat-Pla. After Joaquim Ravetllat’s death, Ramon Pla continued the scientific development of the Ravetllat-Pla theory. However, he always combined his political activism with his commercial and scientific activities. Ramon Pla’s political ideology switched in time from a socialist catalanism to an internationalist catalanism, and thus he was a member of different political parties, to be finally elected as representative for the Catalan Socialist Union in 1936. Interestingly, Ramon Pla’s political ideology permeated his scientific theories; Ravetllat’s bacteriological theory allowed him to move away from the social conception of tuberculosis, to re-conceptualize the disease and, in the end, to propose an inclusive therapy through specific pharmaceutical products. The Ravetllat-Pla theory was defined as heterodox when medical institutions unanimously defined it as not verifiable. Both Ramon Pla’s political activism and the heterodoxy of the theory led to the consolidation of the Ravetllat-Pla Institute as a private company excluded from the Catalan medical community. Taking advantage of this heterodox identity and as a reaction to the subsequent social exclusion, Ramon Pla’s legitimation strategy for the Ravetllat-Pla scientific theory was based on the Institute's expansion in Latin America, where the theory was widely spread through the Institute's publications and advertising. Pla configured a commercial-scientific network for the Institute that allowed the circulation of scientific knowledge in twenty-seven countries. By using this network, the Institute maintained horizontal relationships with doctors throughout the world, while including the social concept of the disease of each local context in the definition of its medical products. Apart from the contribution to the understanding of the history of medicine and, in particular, of the Catalan pharmaceutical industry, this research provides a new perspective to study the history of drugs: the consideration of these commercial products as a scientific legitimation strategy.

El objetivo básico de la Tesis es estudiar la fenomenología del conflicto social –la del tumulto popular específicamente- en el ámbito urbano de la Pars Orientis del Bajo Imperio romano. En este estudio se da una especial relevancia al análisis e identificación de los principios de causación que produjeron el propio fenómeno, analizando casos concretos de tumultos (“sucesos-modelo”) y extrapolando a partir de ellos hipótesis, conceptos generales y categorías. El trabajo define el grado de importancia que la vis publica -entendida ésta como una clase de violencia cuasi-legítima ejercida por la plebe urbana de Roma desde épocas ancestrales- tuvo en numerosos sucesos y comportamientos violentos de la plebe habidos a lo largo de la historia del Imperio romano. Una parte significativa de ellos deben entenderse como formas “para-institucionales” de expresión popular (ancestrales, precarias y rudimentarias) que delataban las carencias institucionales que siempre tuvo el Estado romano a lo largo de su historia.

No description available.

L'estudi d'una ciutat del Ponent català durant els anys de la guerra civilespanyola era una tasca que encara estava per emprendre. Als ciutadans de laCatalunya occidental els hi va tocar viure durant el període 1936-1939 gairebé totesles experiències possibles d'aquella etapa. En la seva capital, Lleida, l'exèrcit vaparticipar en la revolta del mes de juliol de 1936 amb la col·laboració de la guàrdiacivil i de sectors civils que creien possible una solució violenta a la crisi d'hegemoniasocial que patia l'estat espanyol, com estava passant en altres països d'Europa.Com a reacció al fracàs de la revolta, en bona mesura condicionat per laderrota dels rebels a Barcelona, es va desencadenar una revolució social contra la queles autoritats republicanes es van mostrar incapaces de reaccionar, com tampoc hohavien sabut fer contra els sollevats. La revolució, que va afectar la vida institucional,política, econòmica i judicial dels lleidatans, multiplicà els centres de poder per tot elpaís i generà unes pràctiques violentes en les que el component de classe i anticlericaltingueren un paper central.La manca de consens entre les forces polítiques de la rereguarda republicana,l'evolució de la guerra i la poca maduresa d'un projecte revolucionari que esdesencadenà de manera espontània expliquen el seu col·lapse. Per altra banda, i amesura que la guerra s'allargava, es començaren a patir problemes en la distribucióde proveïments, agreujats per l'arribada de refugiats de la resta d'Espanya, i a notarels efectes directes de les accions militars traduïdes en durs atacs aeris.En aquestes condicions s'inicià la primavera de 1938, l'exèrcit franquistatrencà el front aragonès i ocupà una part important de les províncies de Lleida i deTarragona. L'estabilització del front seguint els rius Segre i Noguera Pallaresa des del'abril fins el Nadal deixà aquestes terres en primera línia de foc i, per tant, sota eldomini directe de l'exèrcit. Durant l'últim any de guerra els lleidatans van conèixerdirectament els principis del que seria l'estat franquista a partir de 1939.Centrar l'estudi d'aquestes etapes en un espai reduït, la ciutat de Lleida, peròsense oblidar en cap moment els problemes d'abast general que marquen la històriadel país i d'Europa, ha permès a l'investigador fixar millor l'atenció en lesexperiències vitals dels que patiren aquests esdeveniments. / Estudiar una ciudad del Poniente catalán durante los años de la guerra civilespañola era una labor que aún estaba por hacer. A los ciudadanos de la Catalunyaoccidental les tocó vivir en el período 1936-1939 prácticamente todas lasexperiencias posibles de aquella etapa. En su capital, Lleida, el ejército participó enla revuelta del mes de julio de 1936 con la colaboración de la guardia civil y desectores civiles que creían posible una solución violenta a la crisis de hegemoníasocial que sufría el estado español, como estaba pasando en otros países de Europa.Como reacción al fracaso de la revuelta, en buena medida condicionada por laderrota de los rebeldes en Barcelona, se desencadenó una revolución social contra laque las autoridades republicanas se mostraron incapaces de reaccionar, comotampoco lo habían sabido hacer contra los sublevados. La revolución, que afectó lavida institucional, política, económica y judicial de los leridanos, multiplicó loscentros de poder por todo el país y generó unas prácticas violentas en las que elcomponente de clase y anticlerical tuvieron un papel central.La falta de consenso entre las fuerzas políticas de la retaguardia republicana,la evolución de la guerra y la poca madurez de un proyecto revolucionario que sedesencadenó de manera espontánea explican su colapso. Por otra parte, y a medidaque la guerra se alargaba, se comenzaron a padecer problemas en la distribución delos abastecimientos, agravados por la llegada de refugiados del resto de España, y anotar los efectos directos de las acciones militares traducidas en duros ataques aéreos.En estas condiciones se inició la primavera de 1938, el ejército franquistarompió el frente aragonés y ocupó una parte importante de las provincias de Lleida yde Tarragona. La estabilización del frente siguiendo los ríos Segre y NogueraPallaresa desde abril hasta Navidad dejó estas tierras en primera línea de fuego y, portanto, bajo el dominio directo del ejército. Durante el último año de guerra losleridanos conocieron directamente los principios de lo que sería el estado franquista apartir de 1939.Centrar el estudio de estas etapas en un espacio reducido, la ciudad de Lleida,pero sin olvidar en ningún momento los problemas de ámbito general que marcan lahistoria del país y de Europa, ha permitido al investigador fijar mejor la atención enlas experiencias vitales de los que sufrieron estos acontecimientos. / An essay about a city of the Catalan West during the civil war years is a task that hasnever been undertaken. During the years from 1936 to 1939 the inhabitants of thewestern Catalonia had to live almost all the possible experiences of that period. In itscapital, Lleida, the army took part in the riot of July 1936, in the collaboration withthe Civil Guard and with civilian sectors that believed a violent strategy would be ananswer to the social hegemony crisis the Spanish state was suffering, like it washappening in other European countries.As a reaction to the failure of the riot, in great part due to the defeat of the rebels inBarcelona, it started a social revolution against which the republican authorities wereunable to react, just like it happened with the rebels. The revolution, which affectedthe institutional, politic, economic and judicial life of the inhabitants of Lleida,increased the number of centres of power throughout the country and caused a seriesof violent methods in which the class and anticlerical component had the main role.The lack of accord among the political forces of the republican rearguard, theevolution of war and the lack of wisdom of a revolutionary project that set offspontaneously are mainly the reasons of its collapse. On the other side, and as the warprolonged, they started to suffer some problems of supplies distribution, worsened bythe arrival of refugees from the other regions of Spain, and also the directconsequences of the military actions that entailed harsh air raids.In theses conditions comes the spring of 1938, when the pro-Franco army broke theAragonese front and occupied an important part of the provinces of Lleida andTarragona. The station of the front along the rivers Segre and Noguera Pallaresa fromApril to Christmas, left these lands on the front line and therefore, under the directauthority of the army. During the last year of the war the inhabitants of Lleida got toknow the beginnings of what it would be the pro-Franco state from 1939.Focusing this essay in a limited area, the city of Lleida, but without forgetting in anymoment the problems with a general range and which mark the history of the countryand of Europe in those moments, has enabled the researcher to draw his attention tothe essential experiences that caused these events.

Historia de la fabricación cerámica en Castellón, especialmente centrada en la localidad de Onda, de los procesos productivos y de la evolución estilística.

A lo largo de los siglos la apariencia ha sido uno de los instrumentos más eficaces para suscitar sentimientos y transmitir ideas de grandeza, respeto, virtud y admiración. Consciente de ello, en el siglo XVI la monarquía española subrayó las señas de su autoridad a través de la imagen de la Corona y de una de sus figuras más representativas: la infanta de España, quien formaba parte de la glorificación y escenografía del poder real, encarnando una apariencia majestuosa, cuyo objeto era enaltecer al monarca y a la institución a la que personificaba. "Apariencia y representación de las infantas Isabel Clara Eugenia y Catalina Micaela en la corte de Felipe II" profundiza en el conocimiento de dos figuras de la monarquía española que contribuyeron a difundir la majestad, la autoridad del rey y la sacralidad de su dinastía con la belleza de sus atavíos, ornamentos y modales.

Objectiu: L'estudi del cinema no professional per veure la seva utilitat com a document primari en història. Partint d'aquest punt es deriven diferents qüestions:- El cinema serveix per fer alguna cosa més que una simple història artística?- Quin tipus d'història podem fer amb el cinema?- Quina informació podem extreure d'un film?- Com podem obtenir aquesta informació?- Quina utilitat o funció especifica pot tenir el cinema a la història?, si és que la té?- Es pot utilitzar el cinema a la història local?- Quin tipus de cinema podem utilitzar per investigacions d'història local?- Quina informació podem obtenir dels diferents tipus de cinema (professional, amateur, familiar, semi-professional)?- Podem tractar per igual i obtenir la mateixa informació, dins la investigació històrica local, del cinema professional que del no professional?- Tant el cinema professional com el no professional es poden analitzar igual?- La utilització d'aquests tipus de cinema com a documents històrics és igual en tots els nivells territorials: local, regional o nacional?Contingut: Per arribar a les conclusions finals i donar resposta a totes aquestes preguntes he recorregut el següent camí en aquest treball:1r. Començava per justificar el tema i explicar els plantejaments bàsics de la investigació.2n. Explicava les limitacions i els problemes que plantejava la investigació i les solucions donades a aquests problemes.3r. Definia els diferents tipus de cinema que es podien utilitzar en història local (professional, semi-professional, amateur i familiar) i els passos dels films (35 mm, 16 mm, 9,5 mm, 8 mm i Súper 8 mm)4t. Vaig cercar la metodologia d'anàlisi més adequada per aquesta investigació. Per això vaig plantejar una sèrie de qüestions bàsiques sobre la utilització del cinema en història i els plantejaments teòrics sobre la realitat i la ficció al cinema. Després d'aquest primer pas vaig estudiar les diferents teories i metodologies d'anàlisi cinematogràfica (teories ontològiques, teories culturalistes, del feminisme vers el cinema, d'antropologia visual, teories ideològiques, teories sociològiques i teories d'anàlisi històric-contextual). L'estudi d'aquestes teories em va permetre constatar les dificultats d'aplicació d'aquestes a determinats tipus de cinema no professional i vaig optar per proposar una metodologia d'anàlisi que, amb les influències fonamentals de la crítica textual dels textos escrits i contextual del cinema, em permetés analitzar tot tipus de films i una gran quantitat.5è. Per aplicar aquesta metodologia al cas de Reus, abans vaig haver de fer una història del cinema no professional de Reus, davant la seva inexistència. Una història que va de 1897 a 1989.6è. La investigació va treure a la llum l'existència de 690 films no professional o amb imatges de Reus, de les que vaig veure 437. Sobre aquestes vaig aplicar la metodologia i vaig fer l'anàlisi dels temes. Davant l'extensió d'una anàlisi pormenoritzada dels 7 temes proposats que es podien estudiar amb aquest material fílmic, vaig optar per estudiar dos casos: els esdeveniments històrics de Reus recollits pels films professionals i no professionals i la visió geogràfica que donen aquests materials sobre la ciutat i el seu entorn (pròxim o llunyà).Una de les conclusions bàsiques és la importància d'aquests materials per l'estudi de determinats temes, amb certs condicionats i amb una premissa bàsica: la seva urgent recuperació abans de la seva desaparició definitiva. / Objective: The study of the nonprofessional cinema to see its utility like primary document in history. From this departure point different questions were derived:- The cinema serves to do something more than a simple artistic history?- What type of history we can do with the cinema: social, economic, of the daily, political life, etc.?- What information we can extract of a film?- How we can obtain that data?- What utility or specific function can have the cinema in history? If it is that it has it? - Can be used the cinema in local history?- What type of cinema we can use for investigations of local history?- What information we can obtain from the different types from cinema (professional, amateur, professional relative)? - We can treat the same and obtain the same data, in the local historical investigation, to the professional cinema that the nonprofessional one? - As much nonprofessional the professional cinema as can be analyzed equal? - The use of these types of cinema as historical document is equal at all the territorial levels: the premises, regional or national?Content: In order to arrive, in the final conclusions, to give answer all to these questions the following way has been crossed in this work:1º) Began to justify the subject and to explain the basic expositions of the investigation.2º) The limitations and the problems were explained that raised the investigation and the solutions given to these problems. 3º) The different types from cinema were defined that could be used in local history (professional, semi-professional, amateurs and relatives) and the passages of films (35 mm, 16 mm, 9.5 mm, 8 mm and Super 8 mm), in where their characteristics and conditioners were explained. 4º) I look for the methodology of suitable analysis more for this investigation. For it a series of basic questions considered on the theoretical use of the cinema in history and expositions on the reality and the fiction in the cinema. After this first step study the different theories and methodologies from cinematographic analysis (ontológicas theories, culturalistas theories.feminism and cinema, visual anthropology, ideological theories, sociological theories and theories of contextual historical analysis). The study of these theories allowed to state the difficulties of application of these to certain types of nonprofessional cinema and I choose myself to propose an analysis methodology that, based fundamentally on the analysis of the documentary and contextual textual critic of films, allowed to analyze all type of films and a numerically ample amount. 5º) To apply this methodology to the case of Reus, before had to make a history of the nonprofessional cinema of Reus, before its nonexistence. A history that included from 1897 to 1989. 6º) The investigation brought to light the existence from 690 nonprofessional films or images on Reus, of which 437 were visionaron. On them the methodology was applied and the analysis of the subjects was made. Before the extension of a detailed analysis of the 7 proposed subjects that they were possible to be studied with this filmic material, it was chosen to study two cases: the historical events of Reus gathered by professional and nonprofessional films and the geographic vision that these cinematographic materials offer of the city and the surroundings (next or distant). One of the basic conclusions is the importance of these materials for the study of certain subjects, with certain conditioners and a basic premise: its urgent recovery before its definitive disappearance.

Les valls fluvials del Matarranya-Algars, de l’Ebre en el seu tram final, de la desembocadura del Sénia i els territoris associats, com el Baix Priorat o la plana del Baix Maestrat, veuran implantar-se les formulacions sedentàries a partir, aproximadament, de la línia del 700 a.n.e. D'ençà d'aquest canvi de manera de viure, d'explotar la terra i de relacionar-se s'iniciaran els diversos camins cap a la consolidació de comunitats política i socialment complexes. La nostra tesi analitza aquest procés, des de l'inici, durant els darrers segles de l'edat del bronze, fins a l'aparició dels oppida. Fem especial incís en intentar determinar si les relacions dins de les comunitats, i també entre elles, són jeràrquiques o heteràrquiques. A partir d'això analitzem quines són les formes polítiques que millor poden adaptar-se a cada fase: comunitats locals, col•lectivitats de big men, cabdillatges simples i complexos i estats arcaics o els seus anàlegs. / The river valleys of Matarranya-Algars, the Ebro in its final stretch, the mouth of the Senia and the associated territories, such as the Priorat or the plain of Baix Maestrat, will be implemented from sedentary formulations, approximately ,in the line of 700 BC. Since this change of lifestyle, land exploit and relationship will start the different paths towards the consolidation of political and socially complex communities. Our research analyzes this process from the beginning, during the last centuries of the Bronze Age, until the appearance of oppida. We try to determine if special emphasis on relationships within communities and among them are hierarchical or heterarchical. From this we analyze what are the political forms that can best adapt to each stage: local communities, groups of big men, simple and complex chiefdoms and archaic states or their analogs.

This thesis analyses the position of the Ottoman Empire and the Italian penin- sula and their position in the international scenario during the 19th century. This work studies the developments in the Ottoman Empire and the Italian peninsula from the beginning of the Tanzimat (in the Ottoman Empire) and the Risorgimento (in the Italian peninsula), until the Crimean War, and eval- uates the consequences of these events for the European balance of power. These developments took place at a time when Europe was divided be- tween conservative and liberal states, the formers being represented by Russia and the Habsburg Empire, the latters by Great Britain and France. This the- sis, while focusing on the role played by these great Powers in influencing the Ottoman Empire and the Italian peninsula during the first half of the 19th century, also considers the international developments that followed the out- break of the Crimean War. The Crimean War in fact saw the Ottoman Empire and the Kingdom of Sardinia allying themselves with the liberal forces, a choice consistent with the political path these two states were following in their internal reforms, which they were undertaking to allow them to meet the challenges of evolving times.

Les Juntes de Reformes Socials neixen amb la llei de 13 de març de 1900 sobre condicions de treball de dones i nens. Estaven integrades per sis patrons i sis obrers, dos vocals nats –el rector i el metge- i presidides per l’Alcalde. Les seves atribucions eren “inspeccionar todo centro de trabajo; cuidar de que tengan condiciones de salubridad é higiene; formar las estadísticas del trabajo; procurar el establecimiento de Jurados mixtos de patronos y de obreros; entender en las reclamaciones que unos y otros sometieren á su deliberación, y velar por el cumplimiento de esta ley”. Cercaven esdevenir un dels principals elements de consens entre el capital i el treball, amb l’ objectiu de desactivar la conflictivitat laboral. Tingueren àmplies competències i foren imprescindibles en l’aplicació de la incipient legislació laboral, actuant com a terminals de l’Institut de Reformes Socials. Al seu si participaren, de forma generalitzada, les organitzacions patronals i obreres més significatives de les localitats, les quals enviaren els seus principals representants, mostra de l’interès d’ambdues classes de no deixar els afers laborals en mans d’actors de tercera fila. Foren els organismes pioners de l’arrencada d’un marc de relacions laborals no reeixit que, per sobre de totes les dificultats amb què toparen, sobresurt la incapacitat, la ineptitud, la falta real de voluntat política d’un Estat massa presoner de les seves pròpies pors envers un moviment obrer emergent, al qual veien més com un perill imminent, que amenaçava amb imposar la revolució social, que no pas com un actor social amb drets propis i inalienables. Quan l’Estat intenta posar en marxa un sistema de relacions laborals que incorpori obrers i patrons a un projecte reformista, que porti socialment a un nou marc de relacions laborals en el món del treball, ho fa mogut més per la por a la revolució social que per convicció real. De resultes d’això, la introducció de les reformes socials es caracteritzaren per la seva tebiesa, per la demora, pel caràcter defensiu i per la seva incapacitat a l’hora de fer-les complir. Això deixava lliure el camí a que fossin els patrons i els obrers, els únics protagonistes en la resolució dels conflictes laborals. A inicis de segle XX, obrers i patrons estaven fortament organitzats per a la defensa dels seus interessos. La irrupció de les Juntes de Reformes els atià encara més en aquesta direcció, ja que ambdues classes perseguien el control del món laboral. N’hi hagueren, entre elles, períodes de calma i consens; altres més tensos i altres d’oberta confrontació. Les actituds de bel·ligerància foren en ascens, sobretot després de 1916, amb l’encariment de les subsistències per l’acaparament, producte de la Primera Guerra Mundial. En aquest context, un sistema legal de relacions laborals desdibuixat, poc perfilat, poc coherent, poc consensuat, que deixava que fossin les victòries obreres o patronals les que dictessin les lleis laborals abunda en la cultura d’imposar al contrari la voluntat pròpia. Des de 1916 fins 1923, l’Estat es continuà caracteritzant per l’elaboració de tot un seguit de lleis fetes a corre-cuita i a la defensiva, deixant el camí obert a l’enfrontament, a la confrontació com a via de solució de la conflictivitat laboral. En aquest sentit, amb la seva incapacitat d’absorbir les demandes, amb la seva ineptitud a l’hora d’establir aquell sistema de relacions laborals, i amb la seva falta real de voluntat política s’enduu una bona part de la responsabilitat històrica de l’etapa de violència social entre obrers i patrons coneguda com a pistolerisme, la qual abocà en la Dictadura de Primo de Rivera justificada, paradoxalment,, com a necessària per acabar amb la violència social. / Boards of Social Reforms are born with the law of 13 March 1900 on working conditions of women and children. Consisted of six workers and six employers, two ex officio members, the rector and the doctor, and chaired by the Mayor. His powers were: “inspeccionar todo centro de trabajo; cuidar de que tengan condiciones de salubridad é higiene; formar las estadísticas del trabajo; procurar el establecimiento de Jurados mixtos de patronos y de obreros; entender en las reclamaciones que unos y otros sometieren á su deliberación, y velar por el cumplimiento de esta ley”. They searched to become one of the main elements of consensus between capital and work, with the aim of disabling the work conflict. They had extensive powers and were essential in the implementation of the emerging working law, serving as a terminal of the Institute of Social Reforms. In its womb, in general, participated employers organizations and workers of the most important towns, which sent their main representatives, showings the interest of both classes of not leaving the work affairs in the hands of third parties row. The organisms were pioneers of the boot of a framework of relations that is not successful, that above all the difficulties which clashed with, stands the disability, the ineptitude, lack of real political of a state too prisoner of their own fears against an emerging working class movement, which looked more like as an imminent danger, which threatened to impose the social revolution, than as a social actor with their own inalienable rights. When the state tries to implement a system of relations that includes workers and employers in a reformist project, which sets a new framework of social relations in the working world, it is driven more by fear of social revolution than by real conviction. As a result, the indifference, the delay, the defensive character and its inability to enforce the law characterize the introduction of social reforms. This left the way open to employers and workers to be the only players in the resolution of working disputes. In the early twentieth century, workers and employers were strongly organized to defend their interests. The emergence of the Boards of Social Reforms pushed further in this direction, because both classes searched the control of the working world. Between them, there were periods of calm and consensus, others tenser and other of open confrontation. The attitudes of belligerence were rising, especially after 1916, with the increase of the price of livelihoods, because of the hoarding in the First World War. In this context, a blurred, not profiling, inconsistent, partly agreed system of industrial relations, that was leaving the victories of workers or employers to dictate working laws, abound in the culture of imposing against the own will. From 1916 to 1923, the State continued been characterized by the development of a series of laws made in haste and on the defensive, leaving the way open to the confrontation, the confrontation as a solution of work conflict. In this sense, the inability to absorb the demands with their ineptitude when it comes to establishing that system of work relations, and their lack of real political will had much of the historical responsibility the stage of social violence between workers and employers known as the Gunmen, which poured into the dictatorship of Primo de Rivera justified, paradoxically, a need to end social violence.