Son bastante conocidas las relaciones entre la pintura de Piet Mondrian y la arquitectura moderna; desde Theo Van Doesburg a John Hejduk, la influencia de su poética ha sido manifiesta. Menos estudiadas han sido las relaciones entre una escuela o grupo de escuelas de artistas informales que con su “Arte Otro” produjeron una profunda revolución del panorama artístico entre 1945 y 1960. Las relaciones de las Poéticas de lo Informal con la arquitectura moderna, y el estudio de su estructura formal constituye el objetivo de esta tesis doctoral en la que profundizaremos sobre la estructura poética del arte como ficción y su capacidad de redescripción de la realidad hasta conseguir que la obra de arte nos descubra y revele: ése es su nivel mítico que explicaremos a través del modelo narrativo y ésta es la lectura del Arte Informal que aquí proponemos.La tesis se halla dividida en cinco partes. En la primera se recorre el itinerario del informalismo pictórico del trazo, del gesto y de la materia. El objetivo es estudiar los principios del arte informal analizándolo al margen del arte abstracto con el que a menudo se asocia tratando de deducir sus características esenciales; dicha lectura se produce como poética existencial del arte. En la segunda parte de la tesis se arranca de los principios estudiados en el capítulo anterior aplicándolos a la arquitectura de Alvar Aalto del periodo 1937-1953 etapa cuya obra se corresponde con los principios del Arte Informal.En la tercera parte se propone el modelo narrativo como medio de interpretar lo Informal a partir de las propuestas teóricas de Venturi y Muntañola. La cuarta parte plantea la Poética del Informalismo a partir de las categorías poéticas de la doble forma, la doble función y el elemento extraño que se aplican a la arquitectura y la pintura de Aalto.El modelo narrativo que se ha adoptado en esta Tesis es el del libro de la Poética de Aristóteles. La interpretación de este texto la debemos a Paul Ricoeur. Para Aristóteles es esencial la creación de metáforas que son parte fundamental del proceso poético. Además la metáfora es un proceso retórico por el que el discurso libera el poder que tienen ciertas ficciones de redescribir la realidad. En la última parte estudiaremos el poder de redescripción del Arte Informal hasta llegar a su función reveladora a través de la Metáfora. / Són bastant conegudes les relacions entre la pintura de Piet Mondrian i l’arquitectura moderna; des de Theo Van Doesburg a John Hejduk, la influència de la seva poètica ha estat manifesta. Menys estudiades han estat les relacions entre una escola o grup d’escoles d’artistes informals que amb el seu “Art Altre” van produir una profunda revolució del panorama artístic entre 1945 i 1960. Les relacions de les Poètiques de l’Informal amb l’arquitectura moderna, i l’estudi de la seva estructura formal constituïx l’objectiu d’aquesta tesi doctoral en la qual aprofundirem sobre l’estructura poètica de l’art com ficció i la seva capacitat de redescripció de la realitat fins a aconseguir que l’obra d’art ens descobreixi i reveli: aquest és el seu nivell mític que explicarem a través del model narratiu i aquesta és la lectura de l’Art Informal que aquí proposem.La tesi es troba dividida en cinc parts. En la primera es recorre l’itinerari del informalisme pictòric del traç, del gest i de la matèria. L’objectiu és estudiar els principis de l’art informal analitzant-lo al marge de l’art abstracte amb el qual sovint s’associa tractant de deduir les seves característiques essencials; aquesta lectura es produeix com poètica existencial de l’art.En la segona part de la tesi s’arrenca dels principis estudiats en el capítol anterior aplicant-los a l’arquitectura de Alvar Aalto del període 1937-1953 etapa a la que la seva obra es correspon amb els principis de l’Art Informal.En la tercera part es proposa el model narratiu com mitjà d’interpretar l’Informal a partir de les propostes teòriques de Venturi i Muntañola. La quarta part planteja la Poètica del Informalisme a partir de les categories poètiques de la doble forma, la doble funció i l’element estrany que s’apliquen a l’arquitectura i la pintura de Aalto.El model narratiu que s’ha adoptat en aquesta Tesi és el del llibre de la Poètica d’Aristòtil. La interpretació d’aquest text la devem a Paul Ricoeur. Per a Aristòtil és essencial la creació de metàfores que són part fonamental del procés poètic. A més la metàfora és un procés retòric pel qual el discurs allibera el poder que tenen certes ficcions de redescriure la realitat. En l’última part estudiarem el poder de redescripció de l’Art Informal fins a arribar a la seva funció reveladora a través de la Metàfora. / Relationships between Piet Mondrian's painting and modern architecture are well-known; from Theo Van Doesburg to John Hejduk, the influence of his poetics has been evident. Less studied are the relationships between a school or group of schools of informal artists whose "art autre” produced a deep revolution in the artistic panorama between 1945 and 1960.Connections between Informal Poetics and modern architecture, and the study of its formal structure are the aim of this doctoral thesis into which we will conduct an in-depth study of art’s poetical structure as fiction and its capacity of re-description reality up to achieve that the work of art is discovered and revealed to us: through this mythical level we will explain the narrative model. This will be the reading we propose of the Informal Art.The thesis is divided in five parts. The first one covers the itinerary of trace, gesture and matter in pictorial informalism. The aim is to study the beginning of informal art as a subject in the outskirts of abstract art, which is often related with, and to endeavor to presume his essential characteristics; this reading is to be comprehended as art’s existential poetics.The second part of the thesis embarks the principles studied in the previous chapter and are applied to the period 1937-1953 of Alvar Aalto's architecture, which corresponds to the beginning of the Informal Art.The third part proposes the narrative model as a way of interpreting Informal Art from Venturi and Muntañola theoretical proposals. The fourth part explains Informalism Poetics from poetical categories of double form, double function and the foreign element applied to Aalto’s architecture and painting.Aristotle’s Poetics book has been the narrative model used in this Thesis. The interpretation of this text is to be thanked to Paul Ricoeur. Aristotle’s essential creations of metaphors are a fundamental part of any poetical process; furthermore, the metaphor is a rhetorical process for which the speech liberates the power that some fictions have of re-describing the reality. In the last part is studied the Informal Art’s power of re-description up to its revealing function through the metaphor.

Amb el present treball d'investigació hem analitzat l'evolució del corporacionisme dels arquitectes catalans, essencialment el radicat a la ciutat de Barcelona, durant el transcurs d'un segle, entre 1874 i 1975. Hem conegut, així, la trajectòria de les diferents corporacions (l'Associació d'Arquitectes de Catalunya, el Sindicat d'Arquitectes i el Col•legi Oficial), les natures que adoptà cada una d'elles i les causes últimes que les determinaren, gairebé sempre una combinació entre el context polític en què nasqueren i la concepció de la professió que predominava entre la classe o la que s'imposà. Així, n'hem historiat l'evolució i les vicissituds organitzatives experimentades i, alhora, la forma d'entendre l'ofici que les condicionà. D'una manera especial, emperò, hem volgut aprofundir en el vessant polític, social i cultural d'aquestes entitats. És a dir, en la manera en què es relacionaren amb el seu marc històric, en com aquest les influí i, sobretot, en l'aportació que en aquests tres àmbits hi va fer la classe d'arquitectes catalans organitzada. Amb això, observem que, més enllà de l'exercici professional de l'Arquitectura - que evidentment no és en absolut asèptic -, els homes que es situaren al capdavant de les diferents corporacions presentaven inquietuds respecte la vida pública que els envoltava i, mitjançant els canals que oferia l'entitat, sentiren la necessitat de prendre-hi part. En termes generals, quan entre les motivacions per posicionar-se hi detectem raons alienes a l'estricta defensa o reglamentació professional, això és una voluntat de bastir una societat més estructurada o de generar coneixements, espais de debat i processos de reflexió, de l'índole que siguin, afirmarem que els agents protagonistes esdevenen intel•lectuals. Aquesta condició l'adoptaren d'una manera marcada en dos períodes molt concrets i alhora diferenciats entre ells. El primer va ser el de la Catalunya republicana, quan tant el COACB com l'AAC s'oferiren sense reserves al servei de la Generalitat autònoma; el segon, a partir de finals de la dècada dels anys cinquanta i sobretot inicis dels seixanta, en què s'aconseguí connectar novament la realitat arquitectònica catalana amb la de la resta del món occidental i es començaren a qüestionar cada cop amb més vehemència els paràmetres del franquisme. Entre totes dues etapes, en la conjuntura de màxima excepcionalitat dels anys bèl•lics, l'organització que ostentà oficialment la representació dels arquitectes catalans ha de ser qualificada de revolucionària i combatent. Per tot plegat, pel valor de les fites culturals assolides i pel nivell de compromís politicosocial adquirit, l'anàlisi de l'evolució del corporacionisme arquitectònic català ens ha fet veure en aquest col•lectiu professional una peça de força rellevància per a la configuració de la Catalunya contemporània, en tant que creadora de coneixements i generadora i difusora d'opinió i debat. A més, els facultatius que més s'hi involucraren trobaren en aquestes entitats una plataforma des d'on sumar al seu rol de tècnics, en ocasions també d'artistes, un activisme en altres vessants, però que a la postre era indestriable de la seva professió, atès que des d'allà interactuaren amb els col•legues i amb el conjunt de la societat, l'inevitable receptor de les seves obres. En aquest sentit, doncs, considerarem el paper que hi exerciren com un element més que els investigadors hauríem de tenir en compte quan avaluéssim les seves trajectòries individuals, puix fou una forma més que tingueren d'entendre i de desenvolupar l'Arquitectura al nostre país, malgrat que menys vistosa i fins ara desconeguda que l'efectuada des de les taules de disseny, a peu d'obra o a les palestres docents. / This research work analyzes the association movement of the Catalan architects, mainly located in Barcelona, during a century, from 1874 to 1975. We have studied the trajectory of the different corporations (the Associació d'Arquitectes de Catalunya, the Sindicat d'Arquitectes de Catalunya and the Col•legi Oficial), their main traits and how they were determined by the historical and political events. In that sense, we have assessed both the corporations' evolution and vicissitudes and the understanding of the profession. We especially have studied the political, social and cultural side of theses entities. Thus, we have observed how the Catalan architects were influenced by their historical context and what kind of contributions they made from their professional fields. In this way, we deduce that during the Second Spanish Republic (1931 – 1936) and in the last decade of Francisco Franco's dictatorship (1964 – 1975), the architects became intellectuals, prioritizing their social vocation to their professional or economic interests. They carried out committed political actions and developed one of the best cultural programmes of Barcelona at the time. We also infer that the collective of the Catalan architects played a major role in shaping contemporary Catalonia, because it was an outstanding creator of knowledge and generator of opinion and debate.