El objetivo de esta tesis es contribuir a la formulación de una teoría normativa de la política lingüística, entendiendo que una teoría de este tipo tiene por objeto esclarecer qué formas de política lingüística (no) son moralmente permisibles en una democracia liberal. En lugar de postular una serie de valores liberal-democráticos y deducir de ellos las políticas lingüísticas permisibles, esta tesis opta estudiar dos casos concretos de políticas lingüísticas (los de Québec y Cataluña) para inferir unos criterios generales que tengan validez más allá de estos casos. El marco teórico de la tesis es la revisión de la teoría liberal-democrática en los años 90 del siglo XX por parte de autores como Taylor, Kymlicka, Requejo y otros, y más concretamente lo que Kymlicka llama "culturalismo liberal", según el cual el proteccionismo cultural es moralmente permisible en una sociedad libre y democrática, siempre que respete determinados límites infranqueables. La cuestión clave, en este sentido, es hasta qué punto es posible restringir derechos y libertades básicos como parte de una política lingüística encaminada a la protección de una lengua. Una vez formulado el marco teórico de la tesis, ésta se adentra en los "problemas" sociolingüísticos que dieron lugar a las políticas lingüísticas de Québec y Cataluña, para exponer luego sobre este trasfondo las principales decisiones legislativas en que se encarnan estas políticas lingüísticas. Posteriormente, se analizan las principales áreas de controversia relativas a estas decisiones legislativas, con un análisis pormenorizado de la subsiguiente jurisprudencia del Tribunal Supremo de Canadá y del Tribunal Constitucional y el Tribunal Supremo españoles. De esta misma jurisprudencia se extrae un criterio de proporcionalidad que sirve para discriminar las restricciones de libertades y derechos básicos que podemos considerar moralmente permisibles en una sociedad libre y democrática de otras restricciones que cabe rechazar en todo caso.

The research has explored the reality of generational renewal in agriculture in order to understand the entry process, the agricultural practices of young people and their attitudes toward a new agrosocial paradigm. The methodology combined qualitative and quantitative techniques based on a comparative analysis between Southern Ontario (Canada) and Catalonia (Spain). The first result is that the pathway to become a farmer is a process consisting of different phases where each profile shows different needs and abilities. The second result verifies how the practices and attitudes of young people vary depending on the family origin. The thesis also analyzes the most relevant results in policy terms. Finally the research shows the reality of an emerging group of young farmers who put in practice a new agrosocial paradigm. This group is made up by continuers and newcomers and we have called them "New peasantry". / La tesi doctoral ha explorat la realitat del relleu generacional de l’activitat agrària per entendre el procés d’incorporació, les pràctiques agràries de les persones joves i les actituds vers un nou paradigma agrosocial. La metodologia combina tècniques qualitatives i quantitatives a partir d'una anàlisi comparatiu entre el sudoest d'Ontario (Canadà) i les comarques gironines (Catalunya). El primer resultat és que el camí d’incorporació és un procés format per diferents fases on cada perfil de jove mostra unes necessitats i unes aptituds diferents. El segon resultat verifica com les pràctiques i les actituds dels joves varien en funció de l’origen familiar. La tesi també analitza les implicacions en termes politics dels resultats més rellevants. Finalment es mostra la realitat d’un grup emergent de joves que s’incorporen a l’activitat agraria possant en pràctica un nou paradigma agrosocial. Aquest grup emergent està format per pagesia tradicional i nouvinguda i s’anomena “Nova pagesia”.

En aquesta tesi s'estudia el federalisme executiu canadenc. Entenem per aquest concepte el model de relacions intergovernamentals caracteritzat pel fet que les relacions entre els diferentes nivells de poder a l'interior d'una federació estan monopolitzades pels respectius executius, en detriment d'altres institucions polítiques - parlaments, partits polítics. La hipòtesi que sostinc és que, al Canadà, aquest model de relacions intergovernamentals s'ha vist influenciat per la centralitat que històricament ha tingut en la dinàmica política interna, el debat entorn la qüestió nacional. Aquest debat sorgeix arran de la voluntat política d'una part de la societat quebequesa, i en conseqüència dels governs quebequesos, d'autogovernar-se i d'evitar el risc de la minorització. Això no obstant, els successius governs federals tracten el Quebec com "una província més", igual que la resta de províncies. La negativa d'Ottawa a reconèixer el Quebec com a nació ha reforçat els partidaris de l'accessió a la sobirania. / In this thesis it is studied Canadian Executive Federalism. We define this concept as an intergovernmental relation's model characterized by the fact that relations between different levels of power within a federation are monopolized by executives, rather than by other political institutions -such as parliaments or political parties. The hypothesis defended is that, in Canada, this intergovernmental relation's model has been influenced by the centrality that the national question debate has play historically. This debate starts as part of Quebec's society will, and consequently, of Quebec executives will, of self-government as a measure to avoid minorisation risks. However, successive federal governments treat Quebec as a province like the rest. The Ottawa opposition to recognize Quebec as a nation has reinforced those who prone for accession to sovereignty.