El virus de hepatitis A (HAV), un virus de transmisión fecal-oral, contiene un genoma de RNA de cadena sencilla y sentido positivo, cuya longitud es de 7.5 kilobases aproximadamente y que codifica para un único marco de lectura abierto. Este virus replica ineficientemente en cultivo celular. Por ello, la producción de lotes del HAV a escala industrial destinados a vacunas o kits de diagnóstico resulta muy cara. El fenotipo de lenta replicación del HAV puede explicarse por tres factores clave interrelacionados. Primero, el sitio interno de entrada del ribosoma (IRES) es muy ineficiente dirigiendo la traducción. Segundo, el virus es incapaz de inhibir la síntesis de proteínas celulares. Por último, presenta un uso de codones altamente deoptimizado. En este trabajo se han aplicado a las cuasiespecies víricas conceptos procedentes la selección genómica, como parte de un proceso de “mejora vírica”. La selección genómica se basa en el uso de información genómica para predecir los valores de cría para características fenotípicas particulares. Con el objetivo de obtener una población del HAV de replicación rápida, utilizamos como material de partida dos poblaciones del virus que presentaban cambios en su uso de codones, obtenidas tras adaptar la cepa HM-175/43c a replicar en presencia de moderados y altos niveles de silenciamiento celular. La predicción de los “valores de cría” o mejora de productividad de estas poblaciones se realizó mediante secuenciación masiva ultra-profunda de dos fragmentos genómicos (parte de la región 5’NCR y la región codificante de la proteína VP1). En una de las dos poblaciones se detectaron individuos minoritarios con tres mutaciones en el IRES que le conferían una actividad significativamente superior. Por otro lado, en la misma población una minoría de los individuos mostraba cambios en algunos codones de la región codificante de VP1 que se asociaron a una mayor actividad traduccional. Para favorecer la amplificación de la fracción minoritaria de variantes con un alto “valor de cría” estimado, se siguió una doble estrategia. Por una parte, se realizó el cruce molecular de las dos poblaciones que habían sido estudiadas. Por otra parte, como la selección de los individuos minoritarios podría depender de las condiciones de multiplicidad de infección, se usó una MOI baja. Como resultado, se consiguió seleccionar una población con un fenotipo de rápido crecimiento y mayor productividad que las poblaciones de partida y, por tanto, de un gran valor añadido desde un punto de vista biotecnológico. / Hepatitis A virus (HAV) contains a single-stranded positive RNA genome of approximately 7 kb coding for a single open reading frame [ORF]) and is transmitted through the fecal–oral route. HAV grows very slowly in cell culture. For this reason, the production of viral antigen in large quantities for vaccines or diagnostic kits is expensive. The slow replication phenotype of HAV may be explained by three interrelated key factors. Firstly, HAV Internal Ribosome Entry Site (IRES) shows a very low efficiency in directing translation. Secondly, HAV is unable to induce cellular shutoff. Thirdly, HAV codon usage is highly deoptimized. In this work, we applied genomic selection concepts to viral quasispecies, as part of a process of “viral breeding”. Genomic selection is based on the use of genomic information to predict breeding values for particular phenotypes. Aiming to obtain a rapidly replicating HAV population, we screened two viral populations searching for individuals with higher than the average estimated breeding values. A minority of individuals in one population showed a significantly more active IRES. Furthermore, a fraction of individuals from the same population held some codon changes associated with a faster translation speed. A dual strategy was followed in order to facilite the amplification of the minor variants with higher estimated breeding values. On the one hand, both studied populations were mixed. On the other hand, as the selection of minority individuals may depend on the multiplicity of infection, a low MOI was used. As a result, a population with a faster growth and higher productivity phenotype was selected.

Una de les teories sobre l'envelliment més acceptades en animals i humans és la teoria dels radicals lliures que descriu l'augment d'estrès oxidatiu a mesura que augmenta l'edat de l'organisme. Desafortunadament, hi ha pocs estudis que demostrin aquesta teoria en les plantes, i cap d'ells en plantes de gran longevitat. En aquesta tesi vam escollir dos models de plantes perennes de gran longevitat per tal d'investigar la importància de l'estrès oxidatiu, juntament amb els mecanismes de protecció com la vitamina E, en els processos d'envelliment de les plantes sota les condicions climàtiques naturals dels hàbitats on creixen. Per tal de dur a terme aquest objectiu es va analitzar l'efecte de l'edat (en un rang d'edats d'l a 280 anys) sobre el grau de peroxidació lipídica, els mecanismes de fotoprotecció i altres marcadors d'estrès oxidatiu en fulles i tubercles (l'òrgan perenne) utilitzant com a model l'herbàcia perenne no clonal més longeva registrada fins a l'actualitat, Borderea pyrenaica, en la que també es va investigar el possible efecte del sexe en els processos d'envelliment. L'altre espècie, Vellozia gigantea, es tracta d'una planta endèmica del Brasil que tot i no poder ésser datada, es considera que pot arribar a tenir més de 500 anys. En aquest cas es va avaluar l'efecte del tamany, intrínsec a l'edat, en els marcadors d'estrès oxidatiu i també es va estudiar la resposta ecofisiològica a les variacions estacionals (estació seca i plujosa). Els resultats dels diferents treballs realitzats mostren que l'edat o el tamany de la planta no té un efecte negatiu en els processos fisiològics mesurats en termes d'estrès oxidatiu, mostrant doncs que la teoria dels radicals lliures no és universal en plantes perennes. B. pyrenaica no presenta signes de deteriorament fisiològic amb l'edat, almenys fins a l'edat estudiada (280 anys). A més, les femelles centenàries de B. pyrenaica presenten una major capacitat de fotoprotecció que els mascles de la mateixa edat i les plantes juvenils, per això es proposa que aquesta espècie presenta senescència negativa. L'òrgan perenne subterrani de B. pyrenaica (els tubercles) sembla ser el secret de la seva extraordinària longevitat, considerant la seva peculiar estratègia de creixement juntament amb el seu eficient mecanisme de protecció antioxidant en vitamina E que augmenta amb l'edat (senescència negativa). En la planta arborescent V. gigantea no només les plantes de major tamany van mostrar una eficient homeòstasi hídrica i nutricional, almenys igual d'eficient que les de menor tamany; sinó que els nivells de vitamina E, important mecanisme de protecció contra l'estrès oxidatiu, van ser significativament més alts en les plantes de major tamany. L'absència de deteriorament fisiològic amb l'augment del tamany i, així doncs de l'edat, revela senescència negligible en V. gigantea. A més s’observa que tant els tocotrienols (per primera vegada detectats en fulles en plantes superiors) com els tocoferols (vitamina E) tenen un paper important de protecció contra l’estrès foto-oxidatiu. Durant les condicions de dèficit hídric de l’estació seca, V. gigantea desenvolupa un eficient mecanisme de protecció, basat en el tancament estomàtic per conservar l’aigua en la planta induït per l’àcid abscísic, que a més, indueix presumiblement la síntesi de vitamina E per protegir de l’estrès oxidatiu. En aquests estudis es conclou que les plantes perennes són organismes altament resistents a l’estrès i l’envelliment, tal com es mostra en els mecanismes de protecció que desenvolupen per a mantenir les seves funcions fisiològiques fins edats molt avançades, observant que ni l’edat ni el tamany de la planta és la causa principal del declivi funcional de l’organisme. / One of the most accepted theories of ageing in animals and humans is the free radical theory of ageing, which describes that oxidative stress increases with age. Unfortunately, there are very few studies that test this theory in plants, and none in long-lived perennial plants. In this thesis, we choose two models of long-lived perennial plants to investigate the processes of ageing and the importance of oxidative stress, along with the role of protection mechanisms such as vitamin E, in the ageing process in plants under natural climatic conditions. With this aim, we explored the effects of age (ranging from 1 to 280 years) in the extent of lipid peroxidation, photoprotection mechanisms and other oxidative stress markers in leaves and tubers (perennial organ) in the longest-lived perennial — not clonal — herb registered to date, Borderea pyrenaica. The other species used in the study, Vellozia gigantea, is an endemic plant of Brazil in which it is not possible estimate its age, but it is considered to live more than 500 years. In this species, we evaluated the effect of size on various oxidative stress markers and evaluated the ecophysiological response to seasonal variations in water availability (rainy and dry season) in plants grown in their natural habitat. Results show that neither age nor size have a negative effect on plant physiological processes related to oxidative stress, thus suggesting that the free radical theory of ageing is not universal in perennials plants. B. pyrenaica showed absence of physiological deterioration with aging as indicated by oxidative stress markers, at least until the studied age (280 years), showing that the oldest females display a greater photoprotection than males of the same age and juveniles (negative senescence). The perennial organ that grows underground in B. pyrenaica (tubers) seems to be the secret of its long life, considering its unique growth strategy together with its efficient antioxidant protection mechanism (vitamin E), whose levels increased with age. V. gigantea also shows absence of physiological deterioration with ageing (mature individuals of various sizes were examined), which was also associated with increasing vitamin E levels in the oldest individuals, suggesting therefore a case of negligible senescence. In this plant species, tocotrienols were found in leaves (this is the first documented study showing tocotrienols in leaves of higher plants), which might have an important role to protect against photo-oxidative stress, along with tocopherols. Water deficit conditions during the dry season led V. gigantea to activate an efficient protection mechanism based on abscisic acid-induced stomatal closure to prevent water loss and presumably increase vitamin E biosynthesis. In this thesis, it is concluded that perennials plants are highly resistant organisms to stress and ageing, as shown by their protective mechanisms to maintain adequate physiological functions until very advanced ages, so that neither age nor size cause any functional decline in the organism.

Our healthcare systems are facing sustainability challenges caused by a demographic shift with ageing, chronicity and disability growing in our society. A novel healthcare paradigm should be founded on 4P medicine: Preventive, Predictive, Personalized, and Participatory medicine needs new methodologies and tools enabled by Information and Communication Technologies (ICTs). One of the key technology enablers for 4P medicine is telemonitoring, i.e. ICTs to monitor the health status of a patient from a distance, which may trigger 4P decision making. A new generation of telemonitoring tools allow prescription and follow-up around the main chronic care strategies, namely, therapeutic adherence and healthy habits promotion. A broader and more ambitious challenge is Quality of Life (QoL) telemonitoring based on the knowledge of context. We are proposing a formal methodology to provide Context-aware QoL assessment, categorizing data inputs, defining outputs, and exploring data fusion techniques. A Telemonitoring and Home Support System (TMHSS) which implements that methodology has been designed, developed and integrated to the BackHome system for a particular Use Case, i.e. severely disabled people using Brain Computer Interfaces (BCI) as an assistive technology (AT) at home. We have applied User Centred Design throughout all development stages of a multi-functional BCI, in order to move BCIs from the lab towards independent home use. The BackHome system has achieved five key innovations: (i) an architecture able to meet the requirements of BCI multifunctionality and remote home support; (ii) a light, autonomous, comfortable and reliable BCI equipment; (iii) an easy-to-use software to control multiple purpose applications; (iv) a TMHSS for BCI independent home use; and (v) a Therapist station to manage and monitor BCI-based remote services. We have evaluated the BackHome system with end-users at home, also taking the therapists' and non-expert caregivers' perspective into account. The results show good acceptance, usability levels, user satisfaction and levels of control, which demonstrate that BCI can already be considered as an alternative AT. We used the TMHSS of BackHome to recognize activities and habits of users based on the analysis of sensors' data, in order to detect for example whether the user is at home or away or whether has received a visit at home or not. Similarly, and consequently from the previous analysis, results show good accuracies in assessing items of QoL such as Mobility, Sleep, or Mood, based on measures and fusion of detected activities from the user. The assessment of the overall wellbeing of an individual with a multidimensional perspective through processing of data gathered from environmental and personal sensors in a broad and non-intrusive way, will become of great interest to healthcare professionals, policy makers and also for citizens which are called to co-produce and lead the new paradigm of care. / Els nostres sistemes de salut estan veient qüestionada la seva sostenibilitat arran del canvi demogràfic d'una societat en la qual augmenta la prevalença de cronicitat i discapacitat. El nou model de salut es basa en la Medicina 4P. Una tecnologia clau per a la Medicina 4P és el telemonitoratge, és a dir, les TIC per conèixer l'estat de salut d'un pacient a distància i prendre decisions 4P. Un repte ambiciós és el telemonitoratge de la Qualitat de Vida (QoL) basat en el coneixement del context. Proposem una metodologia formal per avaluar la QoL mitjançant la categorització de dades d'entrada i sortida i tècniques de fusió de dades. Hem dissenyat i desenvolupat un Sistema de Telemonitoratge i Suport Domiciliari (TMHSS) que implementa aquesta metodologia, integrat al sistema BackHome per un Cas d'Ús concret, el de persones amb discapacitats severes que utilitzen Interfícies Cervell Ordinador (BCI) com a Tecnologia Assistencial (AT) en entorns reals. Hem aplicat Disseny Centrat en l'Usuari amb la finalitat de traslladar els BCIs des del laboratori fins a l'ús domèstic independent. El sistema BackHome ha assolit cinc innovacions fonamentals: (i) una arquitectura que satisfà els requisits d'un BCI multifuncional i amb suport remot; (ii) un dispositiu de BCI lleuger, autònom, còmode i fiable; (iii) un programari fàcil d'utilitzar per a manegar diverses aplicacions d'autonomia física i social; (iv) Un TMHSS per fer efectiu l'ús independent dels BCIs a la llar; i (v) una estació clínica per a la gestió remota de serveis terapèutics. Hem avaluat el sistema BackHome amb usuaris finals a casa seva, aprenent de la perspectiva de terapeutes i cuidadors no experts amb resultats que mostren bona acceptació i nivells d'usabilitat, satisfacció de l'usuari i nivells de control que demostren que el BCI pugui ja considerar-se una AT alternativa. Hem emprat el TMHSS de BackHome per reconèixer activitats i hàbits dels usuaris a partir de l'anàlisi de dades de sensors, per detectar per exemple si l'usuari està a casa o fora, o si ha rebut una visita. També hem avaluat a continuació amb bona precisió elements de la Qualitat de Vida, com ara mobilitat, son, o estat d'ànim, a partir de les activitats de l'usuari prèviament detectades.

Desde diferentes enfoques, los primates platirrinos son uno de los grupos más discutidos y debatidos. La dificultad en la comprensión de las interrelaciones a nivel familiar, la posición del género Aotus, la relación con las especies extintas y su origen son un reto para las diferentes ramas de la biología. Actualmente, los análisis filogenéticos sugieren que los platirrinos constituyen un grupo monofilético representado por tres familias: Cebidae, Atelidae, Pitheciidae. Varias investigaciones moleculares han sugerido una relación de Aotus con la familia Cebidae, mientras una posición morfológica apoya la afinidad con la familia Pitheciidae, especialmente con el género Callicebus. En relación con las especies extintas, hay dos puntos de vista que han tratado de explicar las relación y la historia de los platirrinos del Mioceno temprano con las formas existentes. Una hipótesis llamada radiaciones sucesivas, sugiere que los fósiles patagónicos no pertenecen al grupo corona de los platirrinos, por lo que sus formas habrían sido extirpadas alrededor del Mioceno Medio, sin dejar descendientes modernos. Otra hipótesis conocida como linajes largos, argumenta una continuidad evolutiva entre todo el linaje Platyrrhini. La presente Tesis Doctoral se centra en el estudio de la variabilidad morfológica de los dos primeros molares de diversas especies de primates platirrinos. El objetivo de este estudio fue analizar los patrones de variabilidad morfológica dental entre distintas especies de platirrinos actuales, y explorar la influencia de la alometría, la filogenia y/o las adaptaciones ecológicas, en la forma del los molares inferiores. Además, analizar los patrones de integración morfológica entre ambos dientes, utilizando el método de Morfometría Geomértica. De este modo, desarrollar un modelo morfológico, utilizando cada molar individualmente, y los dos molares como una unidad integrada, con el fin de explorar las afinidades fenotípicas entre especies actuales y extintas, y así desde la perspectiva de la morfología dental aportar elementos útiles a los diversos interrogantes que se centran alrededor del Pavorden Platyrrhini. Los resultados indicaron que la estasis morfológica explica la baja variación fenotípica encontrada entre los molares de las especies existentes y extintas. Esta baja tasa de cambios fenotípicos podría deberse a que los molares de los platirrinos presentan una retención primitiva de un estado ancestral, y / o porque la morfología del molar puede estar bajo una restricción ecológica, dado que la radiación de las principales familias de platirrinos ocurrió en nichos ecológicos relativamente estrechos. Además, la variación interespecífica de los molares inferiores en todas las muestras de los platirrinos evidenció un patrón altamente homoplásico, probablemente relacionado con las similitudes funcionales de algunos taxones. Sin embargo, la filogenia también fue un factor importante en la formación de los rasgos morfológicos de los molares, ya que la agrupación de las semejanzas fenotípicas entre algunos otros taxones fue acorde con su posición filogenética. Esto es indicativo de que los diversos grupos de platirrinos muestran diferentes grados de señales filogenéticas y funcionales en sus molares. Por otro lado, existen diferencias en los patrones covariación, en presencia y ausencia de alometría entre los clados. Por ejemplo, Callitrichinae mostró alta disparidad en la forma y el tamaño, lo que reflejó una tendencia a tener una organización modular. En contraste, Atelidae, aunque evidenció una disparidad en el tamaño, mostró junto con Pitheciidae molares fuertemente integrados. Por lo tanto, es probable que las restricciones biomecánicas del sistema masticatorio y el tipo de dieta sean unos de los principales factores que determinen la alta covariación de los molares. Asimismo, los molares al presentar distinta carga oclusal estarían expuestos a diferentes presiones selectivas, lo que reduciría la conexión entre ellos, causando así modularidad. / The evolution and taxonomy of platyrrhines have been widely discussed and debated because of the difficulty of understanding interrelationships at the family level, the phylogenetic positions of some living taxa, and the phylogenetic affinities of some fossils. In the present thesis, the first and second molars were analyzed (N: 802), using a landmark-based geometric morphometric analysis. Also, these morphological models were developed in order to understand taxonomic affinities of some fossil taxa, as well as the extant Aotus genus. The results showed that the extinct and extant platyrrhines reflected a common pattern, suggesting that morphological stasis explains the very little phenotyipic change and the convergence evolutionary of some genera, although molar shape carried a phylogenetic signal. This slow rate of phenotypic changes could likely be due to that molars in platyrrhines share traits that might be a primitive retention of the ancestral state, and/or because molar morphology may be under ecological constraint, given that radiation of main platyrrhine families have probably occurred in narrow ecological niche. The Patagonian primates can be partitioned into two morphological molar patterns: Callicebus-like and Saguinus-like. It means that both shapes could be considerate the earliest offshoot and precursor for the existing forms. Based on molar shape, Aotus showed closer similarities to Callicebus than to the Callitricinae, which may be explained either because both taxa show retention of primitive molar traits, or due to fast-evolving branches, somewhat similar to that of Callicebus and Callitrichinae shape. On the other hand, shape diversification was highly influenced by allometric effect in Cebinae/Saimirinae, but lower in the other clades. Callitrichinae reflected a trend to have a modular organization, likely related to functional adaptation, and its relatively accelerated rate of evolution. Atelidae and Pitheciidae showed strongly integrated molars. Thus, biomechanical constraints of the masticatory system and the dietary profile are the main factors to determine high covariation on molars. In contrast, low covariation may be due to the fact that each molar likely exhibits distinct ecological signal, as molars can be exposed to different patterns of occlusal loading. Therefore, diverse selective pressures on molars can reduce connection causing modularity.

This Thesis covers two different topics in Antarctic marine benthic invertebrates. The two main goals are: 1) to improve the knowledge of the biodiversity of the shallow water benthic communities inside Deception Island (South Shetland Islands, Antarctica), and 2) to establish the chemical ecology of selected Antarctic organisms, by studying the antifouling and antimicrobial activity of their organic extracts. Deception Island is an active volcano on the southwestern end of the South Shetland Island chain. This island chain parallels the northeastern curvature of the Antarctic Peninsula, but is separated from the Antarctic continent by the narrow Bransfield Strait. Volcanic activity is believed to be the key environmental component that controls epibenthic and infaunal invertebrate populations in Port Foster. Compared to nearby islands, Deception Island is clearly defaunate at depth, and since the last eruption in 1970, has been considerably recolonized. However, many taxa are still very poorly represented and the colonizer species are mainly those with planktotrophic larvae. Interestingly, the soft-bottom benthos communities of the shallowest zone of Port Foster has been barely and poorly explored yet. A complete study of the benthic invertebrate shallow community at Deception Island was conducted, looking for a comprehensive view of this singular spot working at different trophic levels. Shallow-water sediment at Deception Island is inhabited mostly by opportunistic, motile species, living under the influence of serious and long-lasting disturbances, related more to high sedimentation rates within the bay and the absent of hard substrata, than with the ice-scouring or anchor-ice disturbances (mostly absent inside the caldera, but common elsewhere in Antarctica). The trophic relationship between the water and benthic community has been described in four stages; (i) particulate matter is suspended from the seafloor into the water column; (ii) nutrients stimulate bacterial and phytoplankton production, which stimulates zooplankton production; (iii) large suspended particles provide food for planktonic and benthic grazers; and (iv) organisms no consumed sink to the seafloor to be utilized by benthic community. These nutrients would be transmitted to bacterial communities, known to use this abundant material over the year in some sites of the island. This microbial biomass could then be transmitted to the meiofauna, trophic level showing also high densities in Port Foster. Furthermore, Port Foster receives much runoff during the austral summer, and may serve as a “nutrient trap”, thus influencing the meiofaunal organisms. All these, together with the microbial communities, could be behind the high macrofaunal densities observed here. Finally, all these trophic compartments would then be supporting the remarkable density of megafaunal organisms at Port Foster. Antarctic benthos is dominated by biological interactions, and it is expected that many marine invertebrates use chemicals as means of defense from predators, pathogens or preventing overgrowth. Natural products (also called secondary metabolites) are chemicals produced by organisms, which regulate the biology, co-existence, and co-evolution of the species without participating directly in their primary metabolism. The role of these natural products play in the Antarctic benthic communities is one of the main subjects of investigation in the present dissertation through an experimental contribution in the antimicrobial and antifouling field using chemical crude extracts from Antarctic benthic organisms. Marine secondary metabolites may play a role as deterrents against pathogenic microorganisms, fouling organisms, predators and/or competitors. Benthic marine organisms, under intense pressure for space, light and food, have developed a wide range of defensive mechanisms ranging from behavioral to physical and chemical strategies. Competition for space is a remarkable ecological force, comparable to predation that produce a strong selective pressure on benthic invertebrates. Some invertebrates, thus, possess antimicrobial compounds to reduce surface bacterial growth. The ubiquity of fouling organisms in the marine environment and the negative consequences of fouling are likely strong evolutionary pressures for marine organisms to develop defenses to protect their surface from fouling. In summary, marine invertebrates can survive in the highly competitive and hostile environments, mainly relying on their chemical defensive system by accumulating a series of defensive chemicals in their bodies or releasing the compounds to their surroundings. / Isla Decepción es un volcán activo en el extremo suroeste de la cadena de islas Shetland del Sur. Esta cadena de islas discurre paralela a la curvatura noreste de la Península Antártica, pero está separada del continente antártico por el estrecho de Bransfield. Se cree que la actividad volcánica es el componente ambiental clave que controla las poblaciones de invertebrados epibentónicos e infaunales en Puerto Foster. En comparación con las islas cercanas, Isla Decepción está claramente depauperada en profundidad, y desde la última erupción en 1970, sus fondos han sido recolonizados progresivamente. Sin embargo, muchos taxones están poco representados y las especies colonizadoras son principalmente aquellas que tienen larvas planctotróficas. Curiosamente, las comunidades bentónicas de fondos blandos de la zona más somera de Puerto Foster apenas han sido estudiadas. En un contexto en que la Península Antártica está experimentando una de las tasas más rápidas de cambio climático regional en la Tierra, Isla Decepción se presenta como una buena oportunidad de trabajar con escenarios previsibles para las comunidades bentónicas antárticas costeras. Se ha realizado un estudio completo de la comunidad bentónica de invertebrados en aguas poco profundas de Isla Decepción, en busca de una visión integrada de este paraje singular estudiando diferentes niveles tróficos. El bentos antártico está dominado por interacciones biológicas, y es previsible que muchos invertebrados marinos utilicen productos químicos como medio de defensa contra los depredadores, contra patógenos o para evitar el recubrimiento (antifouling). El papel que estos productos naturales desempeñan en las comunidades bentónicas antárticas es uno de los principales temas de investigación en la presente tesis a través de una contribución experimental en el campo de los antimicrobianos y del antifouling utilizando extractos crudos de organismos bentónicos antárticos. Los invertebrados marinos pueden sobrevivir en entornos altamente competitivos y hostiles, confiando principalmente en su sistema defensivo químico mediante la acumulación de una serie de sustancias químicas defensivas en sus cuerpos o liberando los compuestos a su entorno.

The Mediterranean Sea, the largest and deepest enclosed sea on Earth, is a marine biodiversity hotspot. Its cetacean diversity is also remarkable; although the species with a regular occurrence and resident populations are eleven, a total of twenty-one species of cetaceans occur or have occurred in various degrees. Among the planet’s marine environments, the Mediterranean Sea is one of the most affected by anthropogenic activities. In such a complex scenario of multiple pressures acting simultaneously certain habitats and species face high risk. As very mobile, long-lived vertebrates, situated at the highest levels in the marine trophic webs and with a very low reproductive rate, cetaceans are among them. Human density and intensity of activities are particularly significant in the coastal zone. Pressure is thus most intense on coastal species, such as the common bottlenose dolphin Tursiops truncatus and the short-beaked common dolphin Delphinus Delphis. This thesis focuses in these two species, aims to identify the main threats affecting them and discusses the most adequate conservation measures in order to secure their survival in the increasingly fragile waters of the Mediterranean Sea. The study areas used as case-studies in the present work are the Balearic Islands (Spain) and the coastal waters of the Eastern Ionian Sea (including the Gulf of Ambracia and the Inner Ionian Sea Archipelago, in north-western Greece). These areas are remarkably diverse in terms of environmental features and threats caused by human activities, therefore offering opportunities for understanding their links with dolphin status and conservation needs. The studies included in the present PhD thesis involved different research methods. Line-transect based aerial surveys were exclusively conducted in the Balearic Islands, while in all three study areas extensive effort was dedicated to boat-based surveys and photo-identification. A significant part of the research focused on the study of dolphin-fisheries interactions; the methods used in this part of the study differed between areas and included observers on-board of small-scale fishing boats and bottom-trawlers, direct data collection in fishing ports and landing sites on the activity of the fishing fleet and their captures, ecosystem modelling, and fishermen interviews. As this thesis shows, anthropogenic threats faced by coastal dolphins in the Mediterranean Sea are very diverse and differ quite significantly between areas. Therefore, the strategies and management measures required to trigger some effective conservation results should be tailored on a case-by-case basis. For the conservation of bottlenose dolphin population in the Balearic Islands, high priority should be given to produce ecosystem-based management strategies, including: (a) promotion of sustainable fisheries to ensure stable food resources to dolphins; (b) mitigation of adverse dolphin – fishery interactions, particularly eradication of dolphin kills; (c) prevention of marine pollution; and (d) regulation of tourism, with special attention to boat traffic in areas where bottlenose dolphins aggregate and show a higher site-fidelity and where, ideally, marine protected areas could be implemented. The situation on western Greece is quite different between the two study areas. In the Inner Ionian Sea Archipelago, where short-beaked common dolphins have suffered a dramatic decline in recent times, fishery management measures are urgently needed to reduce current over-exploitation and allow for the recovery of endangered marine megafauna. Contrarily, in the neighbouring waters of the semi-enclosed Gulf of Ambracia, which host one of the highest densities of bottlenose dolphins in the Mediterranean Sea, priority should be paid to improve the rapidly deteriorating water and seafloor quality, while ensuring continued ecosystem services and biodiversity conservation. Meaningful action includes restoring natural hydrology (e.g. freshwater input from rivers), curtailing pollution from various sources, responsible fisheries and aquaculture management, and control of illegal fishing. / El Mar Mediterrani es veu altament afectat per activitats antropogèniques. La seva alta densitat de població i la intensitat de les activitats que en resulten són particularment importants a les zones litorals. Espècies de cetacis costaners, com el dofí mular Tursiops truncatus i el dofí comú Delphinus delphis en sufreixen les consecuències. Aquesta tesi té com a finalitat la identificació de les principals amenaces que afecten a aquestes dos espècies i proposa una sèrie de mesures de conservació per tal d'assegurar la seva supervivència en les aigües, cada vegada més fràgils, de la Mediterrània. Les àrees d'estudi utilitzades com a casos pràctics són les Illes Balears i les aigües costaneres del Mar Jònic oriental (incloent-hi el Golf d'Ambracia i l'arxipèlag interior del mar Jònic, al nord-oest de Grècia). Les amenaces antropogèniques a les que s’enfronten els dofins costaners a la Mediterrània són molt diverses i varien de forma significativa entre àrees. En conseqüència, les estratègies i les mesures de gestió necessàries per la seva conservació també ho fan. Per tal de protegir la població dofí mular a les Illes Balears, caldrà donar prioritat a la realització d'estratègies de gestió que tinguin en compte les necessitats dels ecosistemes: (a) promoció de la pesca sostenible; (b) la mitigació d’efectes adversos resultants d’interaccions entre dofins i pesca; (c) la prevenció de la contaminació marina; i (d) la regulació del turisme, amb especial atenció al trànsit d'embarcacions a les zones on els dofins és concentren més sovint i on, idealment, s’hi podrien crear àrees marines protegides. Pel que fa a la Grècia occidental, a l'arxipèlag Interior del Mar Jònic, on la població de dofins comuns ha patit una disminució dramàtica en els últims temps, mesures adequades per la gestió de les activitats pesqueres són necessàries per reduir l'actual sobreexplotació i permetre la recuperació de megafauna marina. D’altra banda, en el Golf d'Ambracia, on trobem una de les majors densitats de dofins mulars del mar Mediterrani, la millora de la qualitat de les seves aigües i el seu fons marí és la principal prioritat per protegir la seva important biodiversitat.

Davant l’actual alta taxa d’extinció i pèrdua de biodiversitat, la biologia de la conservació s’ocupa d’estudiar la natura amb l’objectiu final de salvaguardar espècies, hàbitats i ecosistemes. Per a conservar i gestionar adequadament una espècie o població amenaçada, cal estudiar quines són les causes i els mecanismes que han derivat en aquest estat de conservació desfavorable. Les poblacions de trenca (Lanius minor) a Europa occidental són un bon cas d’estudi en biologia de la conservació, ja que 1) fa temps que es troben en declivi, però encara mantenen petites poblacions geogràficament aïllades entre sí, 2) es situen a la perifèria de l’àrea de distribució global i poden estar sotmeses a condicions diferents a les de les poblacions situades al centre de l’àrea de distribució i 3) la trenca és una especialista d’ambients agrícoles, un dels hàbitats més antropitzats i afectats pel canvi global, essent un bon escenari per compatibilitzar l’activitat humana i el manteniment de la biodiversitat. La present tesi té per objectius 1) descriure el declivi en els darrers 10-20 anys de les poblacions més occidentals de trenca (Catalunya, Espanya i França), 2) constatar si hi ha hagut conseqüències a nivell genètic d’aquest declivi i si hi ha una estructuració genètica entre diferents poblacions europees i asiàtiques, 3) identificar les principals causes de regressió i els mecanismes o paràmetres demogràfics que han tingut i tenen un paper més rellevant en la dinàmica poblacional i en el risc d’extinció d’aquestes poblacions occidentals i 4) proposar les mesures de gestió i conservació que siguin més prioritàries i idònies. Els resultats indiquen que l’àrea de distribució de totes les poblacions s’ha reduït al menys en un 50%, des de 1990, i que la tendència poblacional ha estat clarament negativa, fins al punt que dues de les cinc poblacions estudiades, ja s’han extingit l’any 2010. Com a conseqüència d’aquest declivi i possiblement de l’aïllament geogràfic, la població espanyola és la que mostra menys diversitat genètica de totes les poblacions europees i asiàtiques analitzades. L’anàlisi genètic identifica tres grans unitats evolutives (ESU) dins l’àrea de distribució global: un d’europeu i dos d’asiàtics, fet que aconsella una re-avaluació de les dues subespècies (una europea i una asiàtica) considerades per alguns autors. Algunes poblacions occidentals mostren una forta sincronia espacial en les fluctuacions interanuals de la mida de la població reproductora, fet que indica l’existència d’un factor comú que les regula. Aquest factor pot estar relacionat amb aspectes climàtics (increment tèrmic) i ambientals (pèrdua del desenvolupament vegetal) a les àrees de reproducció i, potser a l’àrea d’hivernada, tot i que calen més estudis per determinar el seu paper en el declivi d’aquestes poblacions. També es confirma la importància dels hàbitats naturals i semi-naturals de la matriu agrícola, per a la conservació d’aquestes poblacions, perquè ofereixen major disponibilitat d’insectes que altres hàbitats i són seleccionats com a lloc de cacera. La taxa d’envol de les parelles més primerenques també es veu positivament influenciada per la superfície disponible d’aquests hàbitats al voltant del niu. Tot i que una taxa d’envol menor de la desitjada podria ser un dels mecanismes demogràfics per explicar el declivi de la trenca, els models de viabilitat poblacional indiquen que, assumint que actualment no es produeix immigració, la taxa de retorn (supervivència i filopàtria) és el paràmetre més rellevant per evitar l’extinció de les poblacions. Per tant, una estratègia de conservació basada només en la millora dels paràmetres reproductius, a través d’una millora de l’hàbitat a nivell local (territori de nidificació), no seria suficient i caldria una gestió de l’hàbitat a gran escala, creant corredors i facilitant la dispersió entre les poblacions. / To correctly preserve and manage threatened species or populations, it is crucial to understand the causes and mechanisms that have led to their unfavourable conservation status. This thesis aims 1) to describe the decline in the last 10-20 years of the Lesser Grey Shrike (Lanius minor) populations in Western Europe and to verify possible consequences at the genetic level 2) to identify the main causes of regression and the most relevant demographic mechanisms for population dynamics and 3) to propose conservation and management measures. In parallel to a negative population trend, the distribution area of the five populations has decreased to less than 50% since 1990, leading to the extinction of two of those populations until 2010. As a result of this decline, the Spanish population shows less genetic diversity than the rest of European and Asian studied populations. Genetic analysis identifies three evolutionary units (ESU) within the whole distribution area: one European and two Asian, suggesting a re-evaluation of the two subspecies considered by some authors. Some western populations show a spatial synchrony of the breeding population size across years, indicating the existence of a common regulation factor that may be related to climate (temperature increase) and/or environmental (loss of plant development) factors at the breeding and wintering area, according to a correlational analysis. It is confirmed the importance of natural habitats in farmland areas for conservation purposes, because they offer more availability of insects, they are positively selected for hunting and they enhance the reproductive output of shrikes breeding early in the season. Although a low fledgling success could be one of the demographic mechanisms to explain the decline of this Shrike in western Europe, the population viability analysis indicate that, assuming that there is currently no immigration, return rate (survival and philopatry) is the most relevant parameter to prevent the extinction of populations. Therefore, a conservation strategy based only on improving reproductive performance through local habitat management in the breeding territories would not be sufficient, and habitat management on a larger spatial would be needed, creating corridors and facilitating dispersal between populations.

La tortuga babaua (Caretta caretta) és una espècie amenaçada, que ha experimentat una greu reducció de les seves poblacions a nivell mundial. En aquest sentit, s’han identificat molts factors implicats en la mortalitat d’aquesta espècie però, de tots ells, el més significatiu és la pesca. En el cas del mar Mediterrani occidental, tradicionalment, la captura accidental de tortugues marines havia estat relacionada majoritàriament amb el palangre de superfície, i molts estudis han confirmat que és l’art amb més incidència al sud de la Península Ibèrica. Tot i així, s’han anat identificant altres arts de pesca que generen importants captures en determinades regions, com és el cas de les Illes Balears o el mar Adriàtic, on el tresmall de llagosta o l’arrossegament, respectivament, són els arts que generen més captures. En aquest context, la manca d’informació sobre l’impacte causat per la flota de pesca professional catalana va impulsar l’inici d’aquesta tesi, amb la intenció d’estudiar la seva interacció amb la tortuga babaua a Catalunya. D’aquesta manera, l’objectiu principal d’aquesta tesi és estimar la mortalitat generada per la pesca professional al mar Mediterrani occidental, així com avaluar el paper que té aquesta espècie dins el conjunt de l’ecosistema, de manera que es puguin fer paleses les conseqüències que comporta la reducció de les seves poblacions. Els resultats descrits en aquesta tesi, mostren una elevada interacció entre les tortugues marines de l’espècie Caretta caretta o tortuga babaua i la flota de pesca professional de Catalunya. El palangre de superfície i l’arrossegament són els arts més implicats en les captures accidentals de tortugues babaues, i el Delta de l’Ebre s’ha identificat com un punt crític per a la conservació per l’espècie en el litoral català. En concret, el palangre de superfície captura tortugues presents en zones pelàgiques i l’arrossegament tortugues de la plataforma continental, en ambdós casos tortugues babaues d’origen atlàntic i mediterrani, tot i que en proporció diferent segons l’àrea. A més, al Delta de l’Ebre, on trobem la plataforma continental més extensa de tot el litoral mediterrani espanyol, és on les captures per unitat d’esforç de la flota d’arrossegament són més elevades. A partir d’aquí, s’ha mirat de veure com reduir aquest impacte. En el cas de la captura en aigües oceàniques per palangrers de superfície, s’ha mirat d’avaluar la mortalitat dels animals alliberats vius, que en són la gran majoria. En el cas de la captura per barques de bou al Delta de l’Ebre, s’ha estudiat la distribució de les tortugues babaues en l’espai i el temps per mirar d’identificar estratègies que minimitzin la captura. Finalment, s’ha comprovat que la tortuga babaua no és l’únic consumidor de meduses a la Mediterrània ans al contrari, existeix un conjunt variat de depredadors oportunistes de meduses, tots ells espècies d’interès comercial, com la tonyina o el peix espasa. Per tant, també es proposen consells necessaris per a gestionar de forma efectiva les preocupants proliferacions de meduses a la Mediterrània occidental. / The loggerhead turtle (Caretta caretta) is an endangered species that has undergone a serious reduction of populations worldwide. In this regard, many factors involved in the mortality of this species have been identified, but from all, the most significant is bycatch due to professional fishing. In the western Mediterranean, where loggerhead is the most common sea turtle species, bycatch of sea turtles has traditionally been associated mostly with drifting longlines. However, several cent studies have identified other gears as significant sources of sea turtle bycatch, at least at certain regions within the Mediterranean. At the beginning of this thesis, nothing was known about the impact caused by the Catalan professional fishing fleet on sea turtles and hence this thesis aimed to estimate the mortality generated by professional fishing in the region, identify the relative importance of different fishing gears in sea turtle bycatch, asses the post-release mortality of bycaught turtles and identify methods to reduce the bycatch levels by bottom trawlers. Furthermore, this thesis aimed to test the hypothesis that a decline in the population of sea turtles because of high levels of incidental bycatch was the reason for recent jellyfish outbreaks.

Aquesta tesi tracta de la diversitat de la vegetació de les molleres i les torberes d’esfagnes, i de la seva distribució i arranjament al llarg de gradients ambientals a diferents escales. El marc geogràfic en el que es desenvolupa la nostra recerca és la península Ibèrica i els Pirineus francesos, i la Terra del Foc (Argentina). La vegetació de les molleres i de les torberes d’esfagnes és singular en tant que presenta múltiples espècies característiques, i és diversificada pel gran nombre de comunitats vegetals que s’hi han descrit. Especialment a les muntanyes alpines del sud d’Europa, aquests aiguamolls són sistemes fràgils i objectius prioritaris de conservació, ja que unit a la seva raresa natural, es veuen afectats per les activitats humanes. Els fonaments sobre l’organització i funcionament d’aquesta vegetació es basa en estudis realitzats en sistemes boreals i temperats freds. En canvi, a les muntanyes del sud d’Europa, el coneixement és insuficient. Aquí, a diferència de les extenses torberes boreals, aquests tipus de vegetació s’organitzen de forma complexa en mosaics intricats que ocupen petites superfícies en indrets topogràficament favorables. Per la seva banda, la Terra del Foc, conté extenses torberes insuficientment investigades. Per contribuir al coneixement d’aquests aiguamolls, vam mostrejar intensivament nombroses àrees pirinenques i la Terra del Foc, i vam analitzar la informació recollida en milers d’inventaris de vegetació per nombrosos autors al llarg dels segles XXè i XXIè. Vam posar l’èmfasi a mesurar les variacions de la posició de la capa freàtica i en recollir informació detallada dels briòfits, aspectes negligits en molts estudis previs. A partir de l’estudi detallat de vuit sistemes de molleres i de torberes d’esfagnes, cinc als Pirineus i tres a la Terra del Foc, vam relacionar les principals variables ambientals físico-químiques amb la variació florística. D’una banda, tant als Pirineus com a la Terra del Foc, la posició de la capa freàtica va ser la variable més important per explicar els patrons en vegetació a escala de detall. D’altra banda, en analitzar per separat l’arranjament dels briòfits, aquests van respondre més a la química de l’aigua (pH) que no pas a la posició de la capa freàtica. A més a més, vam poder explicar la singularitat florística a partir de la singularitat ecològica. Així, les rareses botàniques es van concentrar en sistemes humits que contenien hàbitats singulars, com les catifes d’esfagnes tremoloses i els bonys d’esfagnes. D’altra banda, a escala regional, la principal variació florística a la Terra del Foc va ser causada pel gradient latitudinal, molt correlacionat amb la variació de les variables climàtiques. Igualment, als Pirineus, l’estructura espacial va ser el principal rector de l’organització de la diversitat florística a les molleres i a les torberes d’esfagnes. D’aquesta manera, a escala regional, el conjunt d’espècies locals va resultar un element clau. Fruit de l’estudi d’uns 6.500 inventaris de vegetació de la península Ibèrica i dels Pirineus, vam obtenir que tota la vegetació higròfila de muntanya forma un sol i singular conjunt florístic, mostrant la importància de la humitat edàfica en l’organització de la flora i la vegetació de muntanya. A escala regional, els principals gradients ambientals que van regir l’arranjament de comunitats vegetals higròfiles són la fertilitat i el pH. La influència oceànica també va ser molt important i es va manifestar a escales de desenes o centenars de quilòmetres. Finalment, fruit de l’estudi detallat de les molleres de la Vall d’Aran, vam reconèixer-hi vint-i-dues associacions vegetals i en vam descriure dues de noves (Calliergo gigantei-Narthecietum ossifragi i Straminergo straminei-Caricetum curtae). / This book focuses on mire ecology and biogeography. We studied the distribution and arrangement of plant assemblages along environmental gradients at different scales. We developed our research in the Iberian mountains and the Pyrenees, and in Tierra del Fuego (Argentina). Peatland and mire ecology has traditionally focused on boreal and cold temperate climatic zones in the Northern Hemisphere, and therefore we have very limited knowledge on the ecology and biogeography of mires in the alpine ranges of Central and Southern Europe. Similarly, the fens of Tierra del Fuego are poorly studied. In order to contribute to a better understanding of these wetlands, we sampled 15 mire systems in the Pyrenean range and 3 in Tierra del Fuego. Also, we analyzed thousands of floristic relevés of hygrophilous vegetation stored at the SIVIM database. We put a particular emphasis on both the measurement of the fluctuation of the depth to the water table and the gathering of the most detailed bryophyte information, because they were neglected in the previous published research. On the whole, at fine scale the most correlated variable to the variation of plant communities was the depth to the water table. However, the bryophyte assemblages were more sensitive to changes in the soil pH than to the water regime. Moreover, the concentration of botanical rarities on a few singular mire systems in the Pyrenees could be explained by the ecological diversification of habitats, driven mainly by the elongation of the water table gradient. At regional scale, on the one hand, bioclimatic variables, spatial structure of the vegetation and the local species pools have most likely played a major role on the diversification of the mire flora and vegetation. Further, fertility and pH gradients were the most influential among the soil and groundwater factors. Finally, we reported 22 plant associations from Vall d’Aran, two of which are newly described (Calliergo gigantei-Narthecietum ossifragi i Straminergo straminei-Caricetum curtae).

Conocer en detalle la morfología del acetábulo de los primates en general, y de los humanos en particular, tiene implicaciones importantes tanto en Antropología como en Medicina Clínica y Forense. Con este objetivo, se ha analizado la morfología del acetábulo y de su fosa mediante Morfometría Geométrica. Esta metodología, que ha experimentado un notable avance en los últimos años, cuantifica y analiza las estructuras morfológicas mediante coordenadas cartesianas de puntos anatómicos homólogos (landmarks). El acetábulo, por pertenecer a la articulación coxofemoral, que conecta el esqueleto axial con las extremidades inferiores, tiene implicaciones biomecánicas directas. Los resultados de la presente Tesis Doctoral, basados en el estudio de 303 primates actuales de 40 especies distintas, incluyendo humanos, han demostrado la relación significativa entre la locomoción de los primates y su morfología acetabular. Se abren así nuevas vías de investigación sobre las condiciones de vida de los primates fósiles y la evolución de los distintos tipos de locomoción. Siguiendo el mismo protocolo, se ha evaluado la morfología acetabular de 682 humanos documentados de la Península Ibérica, resultando que la morfología del acetábulo es distinta entre hombres y mujeres menores de 65 años y cambia de manera significativa a lo largo de la vida de los individuos de ambos sexos. Los varones tienen escotaduras y fosas acetabulares más pequeñas que las mujeres de la misma edad, así como un borde acetabular más extendido en dirección posterior. Siguiendo un patrón similar, el acetábulo sufre tres cambios principales con la edad: reducción de la escotadura acetabular, disminución de la fosa acetabular y modificación del borde acetabular, proyectándose éste último en dirección superior y posterior y reduciéndose en dirección inferior. Los tres cambios se deben a la proliferación de hueso a lo largo de todo el borde de la facies lunata. Por otro lado, el conocimiento en profundidad de los marcadores de edad del hueso coxal es importante para mejorar las técnicas existentes de estimación de la edad adulta y desarrollar nuevas metodologías. Los métodos utilizados hasta ahora, basados en la sínfisis púbica y la superficie auricular, han demostrado ser fiables pero poco precisos en nuestra muestra ibérica de 139 individuos, sobre todo en los adultos de edad más avanzada. Teniendo en cuenta tanto la fiabilidad como la precisión, el método de Buckberry-Chamberlain, basado en la superficie auricular, proporciona mejores resultados globales que el método de Suchey-Brooks con la sínfisis púbica. Sin embargo, esta aparente mayor eficacia del primer método se debe fundamentalmente a la comparativamente mayor amplitud de los rangos de edad que utiliza, combinado con la baja proporción de individuos menores de 60 años de la muestra analizada, donde el método Suchey-Brooks parece ofrecer resultados más precisos. Por otra parte, los perfiles de mortalidad resultantes de ambas metodologías son sustancialmente diferentes, lo que puede inducir a distintas conclusiones dependiendo de la técnica elegida de diagnóstico de la edad. Con el objetivo de paliar algunas de las limitaciones de las metodologías anteriores, se ha revisado el método de Rissech et al. (2006) basado en los cambios morfológicos que experimenta el acetábulo con la edad y se ha ampliado su aplicabilidad a mujeres, estudiando las diferencias en el proceso de maduración del acetábulo entre ambos sexos. Así, esta nueva aproximación, evaluada en 611 individuos de la Península Ibérica, ha confirmado la utilidad de la combinación del acetábulo y del cálculo de probabilidades (estadística bayesiana) en la estimación de la edad de los individuos adultos de ambos sexos, resultando en una precisión superior a los métodos tradicionales basados en el coxal, incluso en los adultos de mayor edad. Asimismo, aunque ambos sexos siguen un patrón similar de maduración acetabular, se ha observado que la tasa de envejecimiento del acetábulo es diferente entre hombres y mujeres, lo que nos lleva a sugerir la aplicación del método a ambos sexos por separado. / The acetabulum is located where the femoral head attaches to the os coxa, to create the hip joint. Knowledge of the precise morphology of the acetabulum has important implications for biology, biological anthropology, forensic medicine and clinical anatomy studies. The acetabular shape has been quantified and analyzed in primates, and particularly in humans, by geometric morphometrics, a powerful tool to analyze morphological variation in anatomical structures. This recent approach has found a significant association between shape and locomotion in primates, potentially leading to a better comprehension of the poorly understood gaits of fossil primate species. Furthermore, human data show that acetabular shape varies significantly between males and females younger than 65 years old. The shape of human acetabulum also changes progressively along the adult life span, due to bone proliferation throughout the entire edge of the facies lunata. These results improve the understanding of the native acetabular shape, assist in refining age-estimation methods, and enhance surgical and prosthetic procedures. Age estimation is essential in the identification process, both in forensic and archaeological contexts. The classical aging methods based on pubic symphysis (Suchey-Brooks´s method) and auricular surface (Buckberry-Chamberlain´s method) provided low levels of accuracy in the Iberian population analyzed, especially in older individuals. Furthermore, the classic methods resulted in different mortality profiles, consequently affecting the reconstruction of life conditions of the past populations. These results highlight the necessity of new age markers and methodologies for age diagnosis. At this respect, the results from the current revision of the acetabular method demonstrate the suitability of combining the acetabulum traits and the Bayesian approach to make age estimations in adults of both sexes. The mean absolute error for the age estimation of the Iberian sample was 7.28 years for males and 7.09 years for females; these values are significantly lower than the classical methods based on os coxae in Iberian and other populations. Interestingly, the acetabular aging process follows similar trends in both sexes. However, the aging rate seems to be different between males and females, especially in middle-aged individuals, showing that females have a relatively slower aging rate in the acetabular region.