La alternancia locativa es un tipo de realización morfosintáctica múltiple de un verbo cuyos dos argumentos “internos” – uno que denota la materia o locatum (heno en (1)) y otro que denota la locación – pueden funcionar bien como objeto directo, o bien formar parte de un sintagma preposicional. En la llamada variante de cambio de lugar (Juan cargó heno en el carro) el argumento de locatum aparece como objeto directo, mientras que el argumento de locación va precedido de una preposición. En cambio, en la variante de cambio de estado (Juan cargó el carro con/de heno) el argumento de locación aparece como objeto directo, mientras que el argumento de locatum requiere la presencia de una preposición. En la presente tesis ofrecemos un análisis tipológico-construccional de la alternancia locativa en castellano y polaco, basado fundamentalmente en la Gramática de Construcciones de Goldberg (1995, 2002, 2006) y la Gramática Cognitiva de Langacker (1987, 1991, 2008) por un lado, así como la tipología de los eventos de movimiento de Talmy (1985, 1991, 2000), por el otro. A diferencia de muchos análisis anteriores (e.g., los análisis “clásicos” de Rappaport y Levin (1988) o Pinker (1989)), proponemos que la alternancia locativa no consiste en una relación derivacional entre dos significados verbales, uno asociado a la variante de cambio de lugar, y otro asociado a la variante de cambio de estado, sino que se trata de un epifenómeno de la compatibilidad semántica entre un significado verbal constante con dos (o más) construcciones abstractas de estructura argumental, definidas como apareamientos entre forma y significado afianzados en la mente de los hablantes como unidades simbólicas (Goldberg 1995, 2002, 2006). Nuestra aproximación construccional nos permite, por un lado, evitar ciertos problemas que presentan los criterios propuestos para determinar el significado básico y el derivado de los verbos alternantes y, por el otro, dar cuenta de una estructura “multipartita” de la alternancia locativa en castellano y polaco, pues ambas lenguas cuentan con más de dos estructuras morfosintácticas que incluyen los argumentos de locatum y locación. Además, partiendo de la premisa langackeriana de que el papel de la gramática consiste en la estructuración del contenido conceptual (ingl. semantic construal), ligada a habilidades cognitivas más generales, argüimos que si bien las construcciones de estructura argumental asociadas a la alternancia locativa se refieren a la misma escena conceptual, su significado no es en absoluto idéntico, puesto que en cada una de ellas se le otorga un estatus focal distinto a los argumentos de locatum y locación, introduciendo así una perspectiva de conceptualización diferente (Langacker 1987, 1991, 2008). Y, finalmente, en lo relativo a los aspectos tipológicos, demostramos, a partir de un estudio cuantitativo de corpus, que la productividad de la alternancia locativa queda restringida por la tipología de los eventos del movimiento de Talmy (1985, 1991, 2000). Más concretamente, la distinción entre las lenguas de marco satélite y marco verbal nos permite explicar de una manera coherente por qué la frecuencia textual y la frecuencia categorial de los verbos alternantes es considerablemente más alta en polaco que en castellano. / The locative alternation is a phenomenon in which a given verb can realize either a locatum or a location in direct object position. In the so-called change-of-location variant (John loaded hay onto the cart) the locatum argument is associated with the direct object, the location argument being expressed as a prepositional phrase. Alternatively, in the change-of-state variant (John loaded the cart with hay) the location argument appears as a direct object, while the locatum argument is encoded via a prepositional phrase. In the present dissertation, I propose a typological-constructional analysis of the locative alternation, which is based on Goldberg’s (1995, 2002, 2006) Construction Grammar and Langakcer’s (1987, 1991, 2008) Cognitive Grammar, on the one hand, and Talmy’s (1985, 1991, 2000) typology of motion events, on the other. In contrast to many previous analyses (for example, the classical analyses by Rappaport and Levin (1988) or Pinker (1989)), I argue that the locative alternation does not involve a derivational relation between two verb meanings, one associated to the change of location variant, and another one associated to the change of state variant, but rather it is an epiphenomenon of the semantic compatibility between a single verb meaning and two (or more) independent argument structure constructions, defined as form-meaning pairs entrenched in the mind of the speakers as symbolic units (Goldberg 1995, 2002, 2006). A constructional approach to the locative alternation allows, on the one hand, to avoid certain problems related to the criteria proposed for determining the directionality of the derivation and, on the other, to account for a multipartite structure of the locative alternation, since, as I show, both in Polish and in Spanish the locative alternation includes more than two variants. Furthermore, following Langacker’s (1987, 1991, 2008) idea that the language is a function of both conceptual content and semantic construal, I show that despite the fact that the locative alternation variants refer to the same conceptual scene, they are by no means synonymous, since they confer a different focal status to the locatum and location arguments, thus introducing a distinct conceptualization perspective. Finally, regarding the typological aspects of this dissertation, I show through a quantitative corpus study that the productivity of the locative alternation is restricted by Talmy’s (1985, 1991, 2000) distinction between verb-framed and satellite-framed languages. In particular, Talmy’s lexicalization patterns explain in a coherent way why both the token frequency and the type frequency of the alternating verbs are considerably higher in Polish than in Spanish.

No description available.

This dissertation is a study of the syntax of partitives. The main goal is to characterise this type of nominal and provide an analysis that accounts for its particular properties but at the same time reflects the similarities with other indefinite non-partitive nominals (i.e. quantitatives). The exhaustive comparison between partitives and quantitatives is very useful for determining the properties of the former, and it becomes clear from this comparison that these two types of nominals have more in common than it seems at first sight or has been considered in the literature. In Chapter 1 the properties of partitives are described and discussed in light of previous analyses and data (mainly from Catalan but also from other languages, especially Romance and Germanic languages) and a line of explanation is suggested. In Chapter 2 two constructions that have been considered as partitives in the literature are thoroughly studied, given that they look very similar, and it is solidly argued that they are in fact quantitatives. These are nominals in which the quantifier is followed by a noun as in dos llibres d’aquells (‘two books of those’) and indefinite nominals that express partition through the preposition entre (‘among’), such as una novel·la d’entre els llibres que em vas deixar (‘a novel among the books you lent me’). The conclusions in this chapter are very relevant for the analysis defended here: partitives have a single-noun structure and only the preposition de (and not entre) forms partitives. In Chapter 3 a unitary analysis for partitives and quantitatives is presented and defended according to which quantifiers are lexical elements that select a noun (projected into a DP in partitives or NP in quantitatives) and that are generated in a low position in the nominal structure. The preposition de has the same status and role in partitives and in quantitatives (una mica de pa ‘a bit of bread’, molts de dies ‘many days’): it is a functional category that licenses the noun. The quantifier moves to the left in parallel with other cases of inversion in nominals (i.e. qualitative predicate inversion as in l’idiota d’en Joan ‘the idiot of Joan’). The advantage of this analysis is that the same basic structure accounts as well for predicational uses of quantifiers in the clausal domain—as predicates in copular sentences (My students are many) and as secondary predicates (Els colons arribaven a milers ‘Colonists arrived by the thousand’)—or even within nominals such as we two or the three books. The differences among all these constructions derive mainly from the lexical features quantifiers have and from the type of nominal projection they select (NP or DP). / Aquesta tesi és un estudi de la sintaxi dels partitius. L’objectiu principal és caracteritzar aquest tipus de nominals i aportar una anàlisi que n’expliqui les propietats específiques però que alhora reflecteixi les semblances amb altres nominals indefinits que no són partitius (i.e. quantitatius). La comparació exhaustiva entre partitius i quantitatius resulta de gran utilitat a l’hora de determinar les propietats dels primers, i se’n desprèn que aquests dos tipus de nominals tenen més en comú que no sembla a primer cop d’ull o del que s’ha considerat en la bibliografia. En el primer capítol es fa una caracterització de les propietats dels partitius a partir de dades principalment del català (però també d’altres llengües, sobretot romàniques i germàniques), s’hi revisen anàlisis prèvies i ja es comencen a apuntar vies d’explicació. En el segon capítol s’estudien a fons dues construccions que en la bibliografia s’han considerat partitives per tal com aparentment hi tenen una gran semblança i es demostra amb arguments sòlids que es tracta en realitat de nominals quantitatius. Són nominals en què el quantificador va seguit d’un nom com ara dos llibres d’aquells i nominals indefinits que expressen partició a través de la preposició entre com ara una novel·la d’entre els llibres que em vas deixar. Les conclusions d’aquest capítol són molt rellevants per a l’anàlisi que es defensa en aquesta tesi: els partitius tenen una estructura que conté un sol nom i només es formen amb la preposició de (i no pas entre). En el tercer capítol es presenta i defensa una anàlisi unitària per a partitius i quantitatius segons la qual els quantificadors són elements lèxics que seleccionen un nom (projectat en un SD en partitius o en un SN en quantitatius) i que es generen en una posició baixa de l’estructura nominal. La preposició de fa la mateixa funció en partitius que en quantitatius (p. ex. una mica de pa, molts de dies): és una categoria funcional que legitima el nom d’aquests nominals. El quantificador es trasllada cap a l’esquerra paral·lelament a altres casos d’inversió dins de nominals (inversió de predicats qualitatius com ara l’idiota d’en Joan). L’avantatge d’aquesta anàlisi és que la mateixa estructura bàsica permet explicar també els usos predicacionals dels quantificadors en l’àmbit de la frase—com a atribut (Els meus estudiants són molts) i com a predicat secundari (Els colons arribaven a milers)—i fins i tot dins de nominals com ara nosaltres dos o els tres llibres. Les diferències entre totes aquestes construccions es deriven principalment dels trets lèxics dels quantificadors i del tipus de projecció nominal que seleccionen (SN o SD).

Les Juntes de Reformes Socials neixen amb la llei de 13 de març de 1900 sobre condicions de treball de dones i nens. Estaven integrades per sis patrons i sis obrers, dos vocals nats –el rector i el metge- i presidides per l’Alcalde. Les seves atribucions eren “inspeccionar todo centro de trabajo; cuidar de que tengan condiciones de salubridad é higiene; formar las estadísticas del trabajo; procurar el establecimiento de Jurados mixtos de patronos y de obreros; entender en las reclamaciones que unos y otros sometieren á su deliberación, y velar por el cumplimiento de esta ley”. Cercaven esdevenir un dels principals elements de consens entre el capital i el treball, amb l’ objectiu de desactivar la conflictivitat laboral. Tingueren àmplies competències i foren imprescindibles en l’aplicació de la incipient legislació laboral, actuant com a terminals de l’Institut de Reformes Socials. Al seu si participaren, de forma generalitzada, les organitzacions patronals i obreres més significatives de les localitats, les quals enviaren els seus principals representants, mostra de l’interès d’ambdues classes de no deixar els afers laborals en mans d’actors de tercera fila. Foren els organismes pioners de l’arrencada d’un marc de relacions laborals no reeixit que, per sobre de totes les dificultats amb què toparen, sobresurt la incapacitat, la ineptitud, la falta real de voluntat política d’un Estat massa presoner de les seves pròpies pors envers un moviment obrer emergent, al qual veien més com un perill imminent, que amenaçava amb imposar la revolució social, que no pas com un actor social amb drets propis i inalienables. Quan l’Estat intenta posar en marxa un sistema de relacions laborals que incorpori obrers i patrons a un projecte reformista, que porti socialment a un nou marc de relacions laborals en el món del treball, ho fa mogut més per la por a la revolució social que per convicció real. De resultes d’això, la introducció de les reformes socials es caracteritzaren per la seva tebiesa, per la demora, pel caràcter defensiu i per la seva incapacitat a l’hora de fer-les complir. Això deixava lliure el camí a que fossin els patrons i els obrers, els únics protagonistes en la resolució dels conflictes laborals. A inicis de segle XX, obrers i patrons estaven fortament organitzats per a la defensa dels seus interessos. La irrupció de les Juntes de Reformes els atià encara més en aquesta direcció, ja que ambdues classes perseguien el control del món laboral. N’hi hagueren, entre elles, períodes de calma i consens; altres més tensos i altres d’oberta confrontació. Les actituds de bel·ligerància foren en ascens, sobretot després de 1916, amb l’encariment de les subsistències per l’acaparament, producte de la Primera Guerra Mundial. En aquest context, un sistema legal de relacions laborals desdibuixat, poc perfilat, poc coherent, poc consensuat, que deixava que fossin les victòries obreres o patronals les que dictessin les lleis laborals abunda en la cultura d’imposar al contrari la voluntat pròpia. Des de 1916 fins 1923, l’Estat es continuà caracteritzant per l’elaboració de tot un seguit de lleis fetes a corre-cuita i a la defensiva, deixant el camí obert a l’enfrontament, a la confrontació com a via de solució de la conflictivitat laboral. En aquest sentit, amb la seva incapacitat d’absorbir les demandes, amb la seva ineptitud a l’hora d’establir aquell sistema de relacions laborals, i amb la seva falta real de voluntat política s’enduu una bona part de la responsabilitat històrica de l’etapa de violència social entre obrers i patrons coneguda com a pistolerisme, la qual abocà en la Dictadura de Primo de Rivera justificada, paradoxalment,, com a necessària per acabar amb la violència social. / Boards of Social Reforms are born with the law of 13 March 1900 on working conditions of women and children. Consisted of six workers and six employers, two ex officio members, the rector and the doctor, and chaired by the Mayor. His powers were: “inspeccionar todo centro de trabajo; cuidar de que tengan condiciones de salubridad é higiene; formar las estadísticas del trabajo; procurar el establecimiento de Jurados mixtos de patronos y de obreros; entender en las reclamaciones que unos y otros sometieren á su deliberación, y velar por el cumplimiento de esta ley”. They searched to become one of the main elements of consensus between capital and work, with the aim of disabling the work conflict. They had extensive powers and were essential in the implementation of the emerging working law, serving as a terminal of the Institute of Social Reforms. In its womb, in general, participated employers organizations and workers of the most important towns, which sent their main representatives, showings the interest of both classes of not leaving the work affairs in the hands of third parties row. The organisms were pioneers of the boot of a framework of relations that is not successful, that above all the difficulties which clashed with, stands the disability, the ineptitude, lack of real political of a state too prisoner of their own fears against an emerging working class movement, which looked more like as an imminent danger, which threatened to impose the social revolution, than as a social actor with their own inalienable rights. When the state tries to implement a system of relations that includes workers and employers in a reformist project, which sets a new framework of social relations in the working world, it is driven more by fear of social revolution than by real conviction. As a result, the indifference, the delay, the defensive character and its inability to enforce the law characterize the introduction of social reforms. This left the way open to employers and workers to be the only players in the resolution of working disputes. In the early twentieth century, workers and employers were strongly organized to defend their interests. The emergence of the Boards of Social Reforms pushed further in this direction, because both classes searched the control of the working world. Between them, there were periods of calm and consensus, others tenser and other of open confrontation. The attitudes of belligerence were rising, especially after 1916, with the increase of the price of livelihoods, because of the hoarding in the First World War. In this context, a blurred, not profiling, inconsistent, partly agreed system of industrial relations, that was leaving the victories of workers or employers to dictate working laws, abound in the culture of imposing against the own will. From 1916 to 1923, the State continued been characterized by the development of a series of laws made in haste and on the defensive, leaving the way open to the confrontation, the confrontation as a solution of work conflict. In this sense, the inability to absorb the demands with their ineptitude when it comes to establishing that system of work relations, and their lack of real political will had much of the historical responsibility the stage of social violence between workers and employers known as the Gunmen, which poured into the dictatorship of Primo de Rivera justified, paradoxically, a need to end social violence.

El objetivo de la siguiente tesis doctoral es definir los elementos y principios comunes de las gramáticas corporales creadas por RUDOLF LABAN y ETIENNE DECROUX Y comprobar que a pesar de las diferencias evidentes entre la técnica de LABAN y de DECROUX, ambas tienen unos fundamentos transversales muy fuertes. El objetivo es articular ese espacio transversal entre las dos técnicas para formular los principios y lógicas comunes que operan a un nivel implícito. Establecer esos fundamentos comunes y ver cómo en los dos casos se aplican de una manera distinta, puede aportar una nueva visión del trabajo de LABAN y DECROUX. La tesis se centra en torno a la gramática corporal y el análisis del movimiento en escena y, por lo tanto, a un nivel pre-expresivo centrado en la construcción de la técnica. La Antropología Teatral me ha servido como marco conceptual para mi tesis; estudia el comportamiento pre-expresivo del ser humano en situación de representación organizada. Estudia la utilización extra-cotidiana del cuerpo-mente, aquello que llamamos técnica. La Antropología Teatral se ha ocupado del análisis transcultural de diferentes técnicas y ha podido individualizar algunos principios-que-retornan que aplicados al peso, al equilibrio y al uso de la columna vertebral, producen tensiones físicas pre-expresivas. Estos principios y tensiones han sido fundamentales a la hora de plantear mi análisis comparativo entre el lenguaje del Mimo Corporal y el Análisis del Movimiento de LABAN. Se trata de un análisis comparativo que consta de varios capítulos: - Para contextualizar el trabajo desarrollado tanto por LABAN como por DECROUX he querido analizar las transformaciones que se han dado en las artes interpretativas en Europa durante el siglo XX. Cambios que tuvieron sus raíces en el agotamiento de los modelos de los siglos XVIII y XIX. Una de las características más importantes de este cambio, es la toma de conciencia la importancia de la Corporalidad en escena. - Capítulo en el que sintetizo la gramática del Mimo Corporal. - Capítulo sintetizo el Sistema de Análisis de Movimiento de RUDOLF LABAN l. No he profundizado tanto en este resumen como en el del Mimo Corporal porque creo que el mismo LABAN ya sintetizó las bases y los conceptos fundamentales de su sistema en los libros The mastery of movement1 y Modern Educational Dance2. - Capítulo en el que comparo la gramática del Mimo Corporal de DECROUX con el Sistema de Análisis de Movimiento de LABAN. Para llevar a cabo la investigación he consultado una amplia bibliografía: además de las fuentes de primera mano escritas por LABAN y DECROUX, he consultado obras en referencia a cada uno de los maestros y los lenguajes corporales creados por ellos. He tenido en cuenta también obras de carácter más general, relacionadas con la renovación teatral de principios del siglo XX, centradas en el tema de la corporalidad en escena. He hecho consultas en Internet que me han resultado de mucha ayuda a la hora de conseguir información de carácter visual. Ha sido fundamental para el desarrollo de mi investigación consultar fuentes vivas: gracias a testimonios de personas que trabajan en torno a la Gramática Corporal de DECROUX y el Análisis del Movimiento de LABAN he podido completar mi tesis con aportaciones interesantes y puntos de vista diferentes. Y además, me gustaría destacar destacar la importancia de mi experiencia personal de aprendizaje del Mimo Corporal Dramático en el Centro de formación y creación Moveo en Barcelona. Como apéndice de la tesis doctoral he incluido información complementaria que creo que puede resultar de mucha ayuda para la comprensión del trabajo de LABAN y DECROUX: un vocabulario en el que incluyo los términos básicos de la Gramática Corporal de DECROUX y otro en referencia a los términos básicos del Análisis del Movimiento de LABAN; y una serie de ejercicios planteados por LABAN, DECROUX y algunos de sus alumnos y colaboradores. / The aim of the following PhD thesis is to define the common elements and principles of corporal grammars created by RUDOLF LABAN and ETIENNE DECROUX and to prove to what extend they can be related to the corporality’s field of the XX’s Century’s theatrical renovation. The thesis is focuses on corporal grammar and movement analysis on stage and therefore at a pre-expressive level focus on the technique’s construction. I have taken Theatrical Anthropology as conceptual framework for my thesis; it studies the pre-expressive human being’s behaviour in a situation of organised representation. Theatrical Anthropology studies the extra-everyday use of body-mind, what we call technique. Theatrical Anthropology has focused on the transcultural analysis of different techniques and has been able to isolate some returning-principles that applied to the weight; the balance and the use of the vertebral column produce pre-expressive physical tensions. These principles and tensions have been fundamental to explain my comparative analysis between the Corporal Mime and LABAN’s Movement Analysis. This thesis is a comparative analysis consisting in several chapters: - To contextualise the work performed both by LABAN and DECROUX, I wanted to analyse the changes through which the performing arts have underwent during the XX Century. Changes that stem from the exhaustion of models of the XVIII and the XIX Centuries. One of the most important characteristics of this change is the realization of the importance of corporality on stage. - A chapter in which I summarise the life and work of ETIENNE DECROUX and a synthesis of the Corporal Mime grammar. - A Chapter in which I summarise the life and work of RUDOLF LABAN and a synthesis of the Movement’s Analysis System created by him. I have not deepen so much in this summary as in the Corporal Mime because I believe that LABAN himself synthesised the foundations and basic concepts of his system in the books: The mastery of movement3 and Modern Educational Dance4. - A chapter in which I compare DECROUX’s Corporal Mime Grammar with LABAN’s Movement’s Analysis System. To develop the research I have consulted a large bibliography, in addition to LABAN’s and DECROUX’s manuscripts. I have also consulted works of reference on each of the masters and also on the corporal languages created by them. I have also taken into account more generalist works, related with the theatrical renovation of the beginning of the XX Century, and focused on the corporality on stage. I have also done some research through Internet that has provided me information. Consulting living sources has been essential to my research; thanks to people who work on DECROUX Corporal Grammar and LABAN’s Movement Analysis has enabled me to complete my thesis with outstanding inputs and different points of view. Furthermore, I would like to highlight the importance of my personal experience learning Dramatic Corporal Mime in the training and creation centre Moveo in Barcelona. As an appendix of my PhD thesis I have included complementary information and I believe that it can help the comprehension of LABAN and DECROUX’s work; a vocabulary in which I include the basic terms of DECROUX’s Corporal Grammar and another referring to LABAN’s Movement Analysis basic terms and a series of exercises created by LABAN, DECROUX and some of his students and collaborators.

La tesi L’ús de les controvèrsies sociocientífiques per promoure la competència científica a l’educació secundària: el cas de la medicalització i el TDA-H té la finalitat principal de descriure, analitzar i interpretar el desenvolupament de la competència científica dels alumnes de secundària (14 a 17 anys) a partir de la implementació d’una unitat didàctica contextualitzada en una controvèrsia sociocientífica (CSC). Amb aquest propòsit, s’han definit tres objectius. El primer està relacionat amb l’estudi del desenvolupament de continguts científics, el segon amb el dels de l’activitat científica i el tercer, amb l’anàlisi de les raons amb les que els alumnes fonamenten la seva presa de decisions davant situacions que podrien ser quotidianes. Per assolir aquests objectius vinculats als tres aspectes que segons la OCDE defineixen la competència científica, s’ha dut a terme una recerca qualitativa-interpretativa en la que s’ha dissenyat una unitat didàctica contextualitzada en dues CSC actuals (medicalització de la societat i TDA-H). Després de validar el seu disseny amb experts i realitzar una prova pilot al juny del 2011, sis docents l’han implementat en cinc centres educatius de Catalunya durant el període comprès entre els mesos de febrer i juny de 2012. Un total de 399 alumnes (116 de 3r d’ESO i 283 de 1r de batxillerat) hi han participat. A partir d’activitats d’aquesta unitat, s’ha realitzat l’anàlisi qualitativa i quantitativa del contingut de les respostes escrites pels estudiants en diferents moments de la implementació i s’ha pogut constatar que, respecte el primer objectiu de recerca, els alumnes a través de l’estudi de l’acció d’una analgèsic comú han estat capaços de construir una visió més holística del cos humà i aplicar aquests coneixements per explicar la generació dels efectes secundaris. La rúbrica sobre la interrelació establerta entre els sistemes digestiu, nerviós i circulatori quan un medicament actua ha estat una eina eficaç per detectar els coneixements dels estudiants. Pel que fa al segon objectiu, hem detectat que els estudiants han desenvolupat coneixements sobre l’activitat científica. A través del disseny d’experiments per contribuir a resoldre una problemàtica real i controvertida i de l’anàlisi de la informació i la fiabilitat d’estudis científics que han estudiat aquesta temàtica i han arribat a resultats divergents, han pogut començar a trencar el “mite del mètode científic” i entendre millor el desacord científic intrínsec a les CSC i a la generació del coneixement dins la ciència. Finalment, respecte el tercer, hem trobat que les emocions (dimensió afectiva), els valors (dimensió psicològica), els coneixements científics (dimensió cognitiva científica) i els quotidians (dimensió cognitiva quotidiana) són les raons amb les que els alumnes basen les seves decisions respecte l’automedicació. El paper que juga cadascuna d’elles, però, depèn del grau de familiaritat de la situació que es planteja als estudiants i de si el problema a medicar és físic o psicològic. Paral·lelament s’han definit tres perfils de posicionament (vivencial, crèdul i crític) i s’ha constatat que l’alumnat després de la intervenció esdevé més crític i capaç de justificar de manera fonamentada les seves decisions respecte l’automedicació. Basant-nos en aquests resultats, podem afirmar que la implementació de la unitat didàctica contextualitzada en CSC ha ajudat als alumnes participants d’aquesta recerca a esdevenir més competents científicament. Com a principals aportacions destaquem la creació d’una rúbrica amb criteris per seleccionar CSC apropiades per ser incorporades a les classes de ciències, el disseny d’una unitat didàctica contextualitzada en CSC significatives pels estudiants, l’elaboració de rúbriques aplicables a la recerca (com a instruments d’anàlisi) i a l’aula (per diagnosticar i avaluar els coneixements dels alumnes), i, per últim, la definició d’una sèrie d’implicacions adients per promocionar la competència científica en els estudiants. / The main objective of the thesis The use of socioscientific issues as a way to promote the scientific competence in secondary education: the case of medicalization and ADHD is to describe, analyze and interpret the development of the scientific competence in high school students (aged 14 to 17) following the deployment of a SSI context-based teaching unit. With this goal in mind, we defined three objectives. The first one deals with the study of the development of knowledge of the content of science, the second, with the development of knowledge about the scientific enquiry, and the third, with the analysis of the reasons with which students base their decisions in situations that may be quotidian. To achieve these objectives, linked to the three aspects that according to the OECD define scientific competence, a qualitative-interpretative research was carried out. In order to collect research data, a teaching unit based on two current SSI (medicalization of society and ADHD) was designed. After validating its design with experts and conducting a pilot test in June 2011, six teachers implemented it in five high schools of Catalonia between the months of February and June 2012. A total of 399 high school students (116 aged 14-15 and 283 aged 16 to 17) participated. In this research, the students’ written answers to some of the activities of this unit were studied in a qualitative and quantitative analysis of contents with an interpretative and prospective nature. The results obtained show that, regarding the first research objective, the students, through the study of the action of a common painkiller have been able to build a more holistic understanding of the functioning of the human body and to apply this knowledge to explain the generation of side effects. We also created a useful rubric to evaluate the development of the students’ knowledge about the relationship between the digestive, circulatory and nervous systems when a drug enters the body. Regarding the second objective, we have detected that through the design of experiments aimed to solve a real and controversial problem, and through the analysis of the information and the reliability of scientific studies that dealt with a same issue but came to divergent results, students started to break the "myth of the scientific method" and improved their recognition and understanding of the scientific disagreement inherent within SSI and of the development of scientific knowledge. Finally, regarding the third objective, we found that emotions (emotional dimension), values (psychological dimension), scientific knowledge (scientific cognitive dimension) and common knowledge (quotidian cognitive dimension) are the arguments with which students base their decisions about self-medication. The role that each of these dimensions play, however, depends on the degree of familiarity towards the situation and on whether the problem to medicate is physical or psychological. In parallel, we identified three profiles of positioning (experiential, credulous and critic) and confirmed that, after the intervention, the students become more critical and able to soundly justify their decisions about self-medication. Based on these results, we can affirm that the implementation of the SSI context-based teaching unit helped the participants of this research to become more scientifically competent. Therefore, the main contributions of this thesis are: the creation of a rubric with criteria to select an appropriate SSI to incorporate into science classes, the design of a teaching unit contextualized in a SSI that is meaningful for students, the development of rubrics that are applicable to research (as instruments of analysis) and in the classroom (to diagnose and assess the knowledge of the students), and, finally, the definition of a series of implications for promoting the scientific competence in students.

El teatro La Candelaria de Bogotá está estrechamente ligado a los inicios de la historia del teatro moderno en Colombia. La teoría y la práctica que el grupo ha desarrollado en torno a la creación colectiva son ampliamente reconocidas en el ámbito teatral latinoamericano. Su trayectoria, sin embargo, es mayormente relacionada con las practicas teatrales que surgieron en Latinoamérica durante los años sesentas y setentas y que marcarían un hito histórico en la evolución teatral del continente, particularmente en Colombia. Esta investigación quiere atender la producción más reciente del grupo, sin que ello signifique ignorar su recorrido anterior. Se trata de una aproximación a las obras realizadas por el colectivo en el periodo 2000-2010. Nuestro propósito es observar cómo La Candelaria inserta un proyecto teatral de corte popular y experimental (edificado en los años sesenta) en el complejo contexto de la posmodernidad. Durante esta primera década del s. XXI La Candelaria se vincula a las prácticas del teatro posmoderno y especialmente a las que tienen que ver con un teatro de lo real. La investigación también considera que el pasado histórico del grupo se traduce en una memoria que interviene necesariamente en su apropiación de un teatro autorreferencial y posdramático, produciendo una poética particular cuya característica esencial es una tensión entre pasado y presente. Esta tensión estética se percibe tanto en el fondo y la forma de sus espectáculos, en sus cuerpos, así como en los temas y motivos que guían sus recientes creaciones, afirmando la vigencia de un proyecto teatral que es memoria y presente del teatro colombiano contemporáneo. / Theatre La Candelaria Bogota is closely linked to the early history of modern theater in Colombia. The theory and practice the group has developed around the collective creation are widely recognized in the Latin American theatrical field. Its career, however, is mostly related to the theatrical practices that emerged in Latin America during the Sixties and the Seventies and that marked a milestone in the theatrical evolution of the continent, particularly in Colombia. This research aims to focus on the latest production of the group, however without overlooking its previous tour. It is an approach to the works carried out by the group during the years 2000-2010. Our goal is to observe how La Candelaria project inserted a popular and at the same time experimental theatrical cut (built in the Sixties) in the complex context of postmodernism. During the first decade of the 21st century, La Candelaria has been linked to the practices of postmodern theater, especially those related to the so called a theater of the real. The research also considers how the historical past of the group is conveyed to a memory that necessarily intervenes in its adoption of a self-referential and postdramátic theater. A particular poetics whose essential feature is a tension between past and present. This aesthetic tension is perceived both in substance and form of its performances, in the bodies, as well as in themes and subjects that guide its recent creations. They claim the life of a theater project that is memory and at the same time present contemporary Colombian theater.

En esta investigación abordamos el estudio del training o entrenamiento del actor a partir de la indagación sobre algunos de sus fundamentos, con el propósito de aportar elementos para avanzar en la comprensión de las claves que fundamentan la pedagogía de los grandes constructores de pedagogía del siglo XX, más allá de sus técnicas -didácticas o trainings de cada maestro-, y sus estéticas. Y en este sentido, es un acercamiento a la pedagogía actoral desde una perspectiva global, transversal, como un camino para «aprender a construir pedagogía». Planteamos a modo de hipótesis, la existencia de algunos fundamentos del entrenamiento del actor, desde cuatro perspectivas: la etimológica, la ontológica, la científica y la pedagógica, las cuales son abordadas en los cuatro capítulos de la tesis: En el primer capítulo, al abordar el marco de fundamentación etimológica, como la primera tarea para la construcción de un lenguaje común disciplinar, delimitamos el uso que damos a los términos training o entrenamiento. En el segundo capítulo sobre los fundamentos ontológicos, abordamos el entrenamiento del actor no solo desde la problemática de las técnicas y los métodos, sino desde la reflexión ontológica sobre el teatro, el actor y la pedagogía actoral. En el tercer capítulo referido a las bases científicas del entrenamiento del actor, abordamos, a partir del estudio de algunas teorías científicas, las preguntas sobre cómo y por qué, en la pedagogía actoral basada en el entrenamiento, los ejercicios, las improvisaciones y el trabajo regular, el actor podía incorporar un saber específico que le permite convertirse él mismo en obra de arte, en presencia escénica poiética. En el cuarto capítulo, referido a la conclusiones, que recoge los resultados de las aproximaciones a los fundamentos etimológicos, ontológicos y científicos del entrenamiento del actor, abordamos el entrenamiento el actor desde la perspectiva del acercamiento a los Fundamentos pedagógicos (o fundamentos pragmáticos), con la intención de acotar algunas ideas que abran el camino para que se adelanten investigaciones futuras, desde la perspectiva de la pedagogía actoral como una vía para «aprender a construir pedagogía». / Training the actor is the subject matter of this research, where the inquiry of some of its foundations lead to the aim to contribute elements in order to advance in the comprehension of the main pedagogical foundations of the great constructers of pedagogy in the Twentieth Century by going beyond their techniques (didactic, or training each master) and their esthetics. Accordingly, this research comes closer to the theater pedagogy from a global and transversal perspective as a path to learn how to construct pedagogy. The hypothesis then is the existence of some fundamentals of training of the actor, from four approaches: etymological, ontological, scientific and pedagogical. Each of them constitutes one of the four chapters of this thesis: The first chapter is about the etymological foundation framework. This is the first step to build a common language within the discipline by narrowing down the use of the term training. The second chapter, about the ontological foundation, deals with the actor training. Not only from its technical and methodological issues, but it goes beyond and approaches an ontological reflection of the theater, the actor, and the acting pedagogy. The third chapter is about the scientific founding when understanding the actor. We try to answer from some scientific theories the questions of how and why. With the theater pedagogy based on training, exercises, improvisation, and regular work, the actor could be able to incorporate specific knowledge that would allow him/her to become work of art with the presence of a poetic scenic. Finally, the conclusion chapter gathers the results of those approximations to the etymological, ontological, and scientific foundations of the actor. We approach the understanding of the actor from the perspective of the pedagogical foundations (or pragmatic foundations) with the aim to narrow down some ideas that open the path to further researches from the acting pedagogy approach as a way to learn how to construct pedagogy.

Programa de Doctorat: Filosofia Contemporània i Estudis Clàssics / En cas d'enfrontar-nos amb un dilema moral en el que s'ha d'escollir entre un mateix i els altres, com hem d'actuar? Ens hem d'afavorir a nosaltres mateixos o hem d'afavorir els altres? Per tal de respondre aquestes preguntes, s'ha restringit l'àmbit d'investigació en el de les virtuts auto-referents i les altri-referents en l'ètica contemporània. El primer capítol de la tesi planteja aquesta problemàtica i posa de manifest el desacord fonamental imperant sobre la concepció de l'ètica, ja identificat per Paul Bloomfield (2008). La majoria de filòsofs contemporanis pressuposen un tipus d'ètica sense fer explícit tal posicionament ni donar arguments que el justifiquin. S'estudiaran tres tipus d'ètica en relació amb la concepció de l'abast de la moral: l'ètica auto-referent, l'altri-referent i la mixta. El segon capítol es centra en la investigació sobre el tema de les virtuts: es distingeix l'ètica de la virtut de la teoria de la virtut, optant per aquesta segona, i s'ofereix una definició de 'virtut'. A continuació, s'estudia el desenvolupament històric de les virtuts auto-referents (self-regarding virtues) i altri-referents (other-regarding virtues). Posteriorment, es duu a terme un estudi conceptual d'aquests tipus de virtuts, incloent-hi també les virtuts mixtes (mixed virtues) de la mà de Michael Slote (1992). El tercer capítol aborda la problemàtica presentada en el primer capítol amb les eines conceptuals desenvolupades en el segon. Des de la teoria de la virtut presentada, s'analitzen les raons que poden haver-hi per defensar l'ètica auto-referent, l'altri-referent i la mixta. També s'estudien les principals objeccions a les que han de fer front: l'egoisme moral, l'auto-sacrifici de l'agent moral i la impossibilitat de respondre els dilemes morals en els que s'ha d'escollir entre afavorir-se el propi agent moral o afavorir els altres. Es defensa la superioritat de l'ètica mixta, encara que no ofereixi una guia directa per a l'acció en els dilemes morals considerats: recomana que l'agent busqui l'equilibri entre les virtuts auto-referents i altri-referents tant en el dilema mateix com en el seu context i en la vida de l'agent moral en general. Això porta a reconèixer la possibilitat que existeixin dilemes morals tràgicament irresolubles, que poden ser minimitzats, però no extingits, mitjançant la promoció de la justícia social i de les virtuts en els agents morals. / How should one act when confronted with a moral dilemma offering only either a self-regarding or an other-regarding option? On one hand, the self-regarding solution to the dilemma shows a self-regarding virtue on the part of the agent. On the other hand, the other-regarding solution shows an other-regarding virtue on the part of the agent. Which kind of virtue is ethically primary, central, most important or even overriding: the self-regarding or the other-regarding? Which of the two horns of the dilemma should the agent act upon? These are the questions this thesis aims to address, and in order to do so it has been divided into three chapters. First of all, and following P. Bloomfield (2008), the fundamental disagreement on the scope of ethics and morality lurking behind twentieth century ethics is unmasked. Three conceptions of ethics and morality can be found in this period’s moral philosophy depending on their scope: self-regarding ethics, mixed ethics, and other-regarding ethics. Following this, a virtue theory is developed through which self-regarding and other-regarding virtues are examined. First, the historical development of the two kinds of virtue is studied, after which they are conceptually analysed. Next, and following M. Slote (1992) on this point, a third kind of virtue is acknowledged in order to complete the classification: mixed virtues. Finally, the virtue theory developed in the second chapter is used to tackle the problem presented in the first chapter. Mixed ethics is shown to be preferable to self-regarding or other-regarding ethics. So, is one of the three kinds of virtue ethically primary? No; no kind of virtue is overriding. Instead, self-regarding, mixed and other-regarding virtues are equally ethically important. If that is so, how should one act when confronted with a moral dilemma offering only either a self-regarding or an other-regarding option? The agent must not always opt for a self-regarding or other-regarding solution, for she would become a moral egoist in the first case, or would sacrifice herself in the second. Instead, she must seek a balance between the three kinds of virtue in the act itself, in the act’s context, and in her life in general. However, if this is so, the possibility of genuine moral dilemmas with no right solution, the possibility of tragic moral dilemmas, has to be acknowledged.

En Chile la educación y sensibilización de los ciudadanos respecto al tema de consumo y generación de residuos esta implementándose paulatinamente. El gobierno a través del Ministerio del Ambiente en su unidad de educación ambiental ofrece a las escuelas que se acreditan o están en proceso de acreditación ambiental la posibilidad de desarrollar planes de mejoramiento en el marco de la educación para el desarrollo sostenible, sin embargo son pocas las escuelas que se acreditan por diversas razones. Desde una educación para la sostenibilidad, la presente investigación se fundamenta teóricamente en los planteamientos que postulan un modelo de cambio de actitudes basado en los autores Montané, Jariot y Rodríguez (2007), Arnau, (2013) y Maio y Haddock (2009), quienes sostienen que un cambio actitudinal es posible en la medida que se refuerzan los componentes actitudinales (conocimientos, emociones y hábitos o destrezas). Esta investigación plantea que las actitudes y por extensión los comportamientos hacia el manejo responsable de residuos se pueden mejorar a través de programas orientativos, por lo que interviene, insertándose en los núcleos formativos del currículum oficial, a través de un programa educativo que pretende mejorar las respuestas actitudinales hacia el manejo responsable de los residuos sólidos llamado PREOFA-R. El programa se sustenta principalmente en el modelo de intervención por programa con algunas aportaciones del modelo de consulta, especialmente lo relativo a la formación de formadores y en los planteamientos sobre evaluación de programas expuestos por Pérez Juste (2006). La metodología contempla un diseño de investigación cuasiexperimental con pretest postest, y grupo experimental y control, complementado con recursos metodológicos cualitativos durante las tres etapas evaluativas del programa. 4 Desde esta perspectiva y en concreto el programa se aplica a tres grupos-cursos de primer nivel de secundaria de tres establecimientos educativos de la Novena región-Chile que corresponde a una muestra de 59 casos. La intervención se realizó durante los meses de agosto a diciembre del año 2012 y contempló un total de 18 horas pedagógicas, distribuidas en cuatro asignaturas del currículum oficial de estudio. Los resultados confirman que los estudiantes que participaron en el programa mejoran de manera significativa en sus actitudes hacia el manejo responsable de residuos respecto a aquellos que no recibieron su aplicación. En general el 88% de los estudiantes del grupo experimental alcanzan una mejora igual o superior a 1,5 puntos del promedio de las actitudes que presentaban al final del programa en relación al promedio de las actitudes al inicio del mismo. Esta mejora sin embargo fue desigual según los centros de dónde procedía el alumnado participante. El análisis cualitativo complementó los resultados desde la perspectiva de los implicados y las percepciones de los jefes técnicos, profesores y estudiantes dan cuenta de valoraciones positivas sobre algunos elementos y componentes del programa como: la idoneidad de los materiales de apoyo y la variedad de experiencias y metodologías de aprendizaje que desarrolla el programa. / Doris Venegas Garrido (2014) “Design, application and evaluation of an educational program addressed to change attitudes towards the responsible management of waste in the context of Secondary Education in Chile” In Chile, the education for the waste management is being implemented progressively. The Government is offering to accredited schools the possibility of developing plans to improve the management of waste and sustainable development. However, few schools are getting that accreditation. Under the umbrella education for sustainability, this study considers attitudes and different change attitude models Montané, Jariot y Rodríguez (2007), Arnau (2013) and Maio y Haddock (2009) as a core topic. This research is based on the evidence that attitudes and behaviors towards responsible waste management could be improved through educational guidance programs integrated within the official curriculum in that case our program is called PREOFA-R. This program is based on different kinds of career guidance models like the program intervention model and the assessment model (this last one is used specifically in teacher training processes) and on the main theories about program assessment suggested by Pérez Juste (2006). The methodology used consists of a quasi experimental pretest posttest control group design, complemented by other qualitative data to cover better the assessment done throughout the three evaluation phases of the program PREOFA-R From this perspective, the program was applied in three groups of secondary students from three secondary schools in Chile (59 cases). The intervention was applied from August to December 2012, during 18 hours in each school and within four subjects of the official curriculum. Results show that students who had participated in the program improved significantly with regards to their attitudes towards the responsible management of waste respect to those who had not received the application. The 88% of the students for the experimental group improved their results 1,5 points with respect to the initial application. However, this improvement was not equal for all the schools where the program was applied. The study is complemented by a qualitative analysis to consider school managers, teachers and students perceptions regarding some of the elements of the program: suitability of the support materials, and the variety of experiences and methodologies of learning.