Submitted by Amanda Silva (amanda.osilva2@ufpe.br) on 2015-03-06T14:29:48Z No. of bitstreams: 2 license_rdf: 1232 bytes, checksum: 66e71c371cc565284e70f40736c94386 (MD5) Dissertação_O Parque Güell e a Crítica a Autonomia da Arte_Diogo_Cardoso_Barretto.pdf: 3281607 bytes, checksum: 88b9c22966ce85102119f568b507bbd8 (MD5) / Made available in DSpace on 2015-03-06T14:29:48Z (GMT). No. of bitstreams: 2 license_rdf: 1232 bytes, checksum: 66e71c371cc565284e70f40736c94386 (MD5) Dissertação_O Parque Güell e a Crítica a Autonomia da Arte_Diogo_Cardoso_Barretto.pdf: 3281607 bytes, checksum: 88b9c22966ce85102119f568b507bbd8 (MD5) Previous issue date: 2012-04-09 / CAPES / A idéia de arquitetura como arte e gênero artístico autônomo é relativamente nova. Na prática construtiva grega, o templo era uma produção totalizante, em que espaço, plástica e cor contribuíam igualmente para a expressividade da obra. No tratado vitruviano, a arquitetura – a construção – é tratada de forma indistinta à pintura e à escultura. Durante a idade média, não existiam grêmios exclusivos de arquitetos – construtores –, mas sim de canteiros, marceneiros, pintores, todos agrupados sob a mesma irmandade. Foi na revolução científica que tomou forma a partir da baixa idade média que a escultura e construção se separaram como fenômeno. Mais tarde, com o nascimento da crítica de arte moderna, especialmente com a idéia de autonomia das diferentes expressões artísticas de Lessing, no século XVIII, e a estética de gêneros autônomos de Hegel, no século de XIX, formaliza-se a idéia da produção artística de gêneros autônomos. Contudo, movimentos como o Arts-and-Crafts, o Pré-Rafaelismo e as manifestações artístico-decorativas como o Art-Nouveau Franco-Belga, a Sessezion Austríaca, o Jungendstill Alemão e o Modernismo Catalão, além de conceitos como a Obra de Arte Total Wagneriana, representam reações a essa esquematização da arte. O objetivo dessa pesquisa é situar a produção de Antoni Gaudí - concretamente o Parque Güell - dentro desse contexto, e verificar a hipótese de que essa produção, mais do que situada dentro de contexto de integração da arte com a arquitetura – Corbusiano, do século XX – se relaciona de forma anacrônica com uma produção artística total – wagneriana, do século XIX. Para isso se lançará mão de um método de análise histórico comparado com a Crítica fin-de-siècle.

No description available.

No description available.

[EN] THESIS INTRO The aim of this thesis is to offer a new vision of Antonio Gaudi's architectural project for the Sagrada Familia, within the context of the historical dialogue between architecture and liturgy. The thesis considers the sacred vision of the 'church-building' concept, understanding this not as an isolated sanctuary from the outside secular world, but as a place where liturgy is in constant dialogue with the physical and human environment in which the Christian faith is celebrated by the religious community. Gaudí proposes something extremely attractive and revolutionary at both the architectural and liturgical levels, maintaining the coherence between the instruction he had received, his writings (mainly the Reus Manuscript), and the mature expression of his professional experience. The Santa Coloma and Mallorca projects engage directly with his idea of what the Church should be when the construction of Sagrada Familia begins, in times when ecclesiastical architecture was no more substantial than that embodied by the national vows. Gaudi demonstrates how a comprehensive, unified and harmonic approach to the congregational area could give form to the architectural project in its entirety. In answer to the question, 'What should the 'church-building' represent?', the structure, space, and construction elements are ordered and regulated in an imaginative manner, being both modern and concise in line with Gaudi's idea of beauty, linked to the idea of the 'character' of church architecture, it's theological meaning and its functionality in liturgical terms. It is also worth pointing out the physical permeability and artistic dialogue with the urban surroundings. The project is based on solid foundations: The elevation of the Catholic dogma, the search for a stable structural system and wise use of light as a means of architectural definition. As a result, Gaudi achieves a type of architecture, which is both expressionist and living protorationalist, self-generating and in permanently engagement with the demands of the most up to date liturgical praxis at that time: The Liturgical Movement. This movement emerges from the Benedictine abbeys of Central Europe in the early twentieth century, and is officially promoted by Pius X and continues right up to the Second Vatican Council. Gaudi's answer to the 'form versus function' debate is to progressively remove the previous style constraints from the space. His architectonic language overcomes the conditioning factors, and reworks everything with a non-material and purely spiritual vision. The structural geometry based on the interweaving of ruled surfaces into domes and columns, follows a plan which is based on the liturgical ordering of the space. The significance of events and religious elements arises from the act of worship and is explained by the theological liturgy. The space, which has been dematerialised by the use of light and colour, offers itself in service to the transcendental nature of worship, aided by a painstakingly calculated constructive symbolism and liturgical furniture. In this way, the iconographic and acoustic balance pursued is fully efficient in returning the place of Christian worship to its original essence, thereby obtaining a notable liturgical harmony, which is perceived both internally and externally. / [ES] RESUMEN La presente Tesis quiere aportar una visión novedosa del proyecto arquitectónico de Antonio Gaudí para la Sagrada Familia dentro del diálogo histórico entre Arquitectura y Liturgia. Los objetivos que se persiguen están relacionados con la visión sacra del edificio-iglesia, entendiendo este no como espacio aislado de lo profano sino como lugar litúrgico en dialogo con el medio físico y humano donde la comunidad orante celebra la Fe cristiana. Desde la coherencia entre la formación recibida, sus escritos -fundamentalmente el Manuscrito de Reus-, y la madura expresión de la experiencia profesional adquirida, Gaudí realiza un planteamiento sumamente atractivo y revolucionario desde los planos arquitectónico y litúrgico. Los proyectos de Santa Coloma y de Mallorca dialogan interactivamente con su idea de lo que quiere ser una Iglesia en orden a la ejecución de la Sagrada Familia en un tiempo en que la arquitectura eclesiástica no va más allá de lo que significaban los votos nacionales. Gaudí muestra cómo la concepción integral, unitaria y armónica del espacio celebrativo puede configurar completamente el proyecto arquitectónico. Frente a la pregunta ¿qué quiere ser el edificio-iglesia?, la estructura, espacios, y elementos constructivos son ordenados y regulados imaginativamente, de una manera moderna y sintética según su idea de belleza, ligada al concepto de carácter de la arquitectura eclesiástica, a su significación teológica y a su funcionalidad litúrgica. Destaca también la permeabilidad física y dialogo artístico con el hábitat urbano. El proyecto se asienta en sólidos fundamentos: la exaltación del dogma católico, la búsqueda de un sistema estructural estable y sabia utilización de la luz como elemento de definición arquitectónica. El resultado es que Gaudí consigue una arquitectura expresionista y protorracionalista viva, que se autogenera en permanente dialogo con las exigencias de la praxis litúrgica más actual en aquel momento: el Movimiento Litúrgico que emerge desde las abadías benedictinas de Centro Europa en los albores del siglo XX, es promovido oficialmente por Pio X y llega hasta el Concilio Vaticano II. En el debate forma-función Gaudí actúa liberando progresivamente el espacio de condicionamientos estilísticos previos, su lenguaje supera los condicionantes y lo re-elabora en términos de una visión desmaterializada y netamente espiritual. La geometría estructural, entretejida de superficies regladas en bóvedas y columnas, sigue un plan fundamentado en la ordenación litúrgica del espacio. La precedencia de actuaciones y elementos es dada por el culto y explicada por la teología litúrgica. El espacio, desmaterializado por la luz y el color, se pone al servicio de la trascendencia del culto, ayudado por una estudiada y cuidada simbología constructiva y mobiliario litúrgico. De esta manera, el equilibrio iconográfico y acústico buscados se muestran eficaces para el reencuentro del lugar de culto cristiano con su esencia original obteniéndose un confort litúrgico notable, que se percibe externa e internamente. / [CAT] RESUM La Tesi vol presentar una visió novedosa del projecte arquitectònic d'Antoni Gaudí per a la Sagrada Familia dins del diáleg históric entre Arquitectura i Liturgia. Els objectius cercats están relacionats amb una concepció sacra de l'edifici-església, entés aquest no com un espai aillat del mon profá sinó com un indret litúrgic que conversa amb el medi físic i humá on cel.lebra la seua Fe la comunitat cristiana. Des de la coherència amb l' educació i formació rebudes, els seus escrits -especialment el Manuscrit de Reus-, i la madura expressió de l'experiencia professional adquirida, Gaudí realitza un plantejament molt atractiu i revolucionari des dels punts de vista arquitectònic i litúrgic. Els projectes de Santa Coloma i de Mallorca es presenten com assaigs dins d'un itinerari que tria dur a terme la seua idea d'el que vol esser una Església. Ambdós son orientats cap a la execució de la Sagrada Familia perque aquest es un projecte molt singular en un temps en que l'arquitectura eclesiástica europea no va més enllá d'el que signifiquen els vots nacionals. Gaudí mostra cóm la concepció integral, unitaria i armónica del espai cel.lebratiu pot configurar completament el projecte arquitectònic. Davant de la questió ¿qué vol esser l'edifici-església?, l' estructura, espais, i elements constructius son imaginativament ordenats d' una manera moderna i sintética segons la seua idea de la bellesa, lligada al carácter d'aquesta arquitectura i a la seua significació teológica i funcionalitat litúrgica. Hi ha que destacar també la permeabilitat física i l'interacció artística amb l'hábitat urbá. El projecte posa els seus fonaments sobre la lloança del dogma católic que es converteix en motor de la recerca d'un sistema estructural estable i d'una cuidada utilització de la llum com a element clau de la definició espacial. A la fí de la seua tasca Gaudí arriba a un expressionisme protorracionalista vibrant, en continua autogeneració a partir de la praxis litúrgica més actual d'aquell temps: el Moviment Litúrgic. Aquest, eixint dels monéstirs benedictins centroeuropeus al començament del segle XX, es dessentrotlla amb l'empenta oficial del Papa Pius X fins al Concili Vaticá II. En el debat forma-funció, Gaudí allibera progresivament l'espai dels condicionaments estilístics mitjançant un llenguatge que re-elabora el problema en termes d'una visió estructural, funcional i artística. La geometría, entreteixida amb un bon grapat de superficies reglades emprades en voltes i columnes, segueix un plà fonamentat en la jerarquizació dels espais. La precedència en les actuacions i els elements constructius es posen al servei del culte, prenent com a base la teología litúrgica. L'espai, desmaterialitzat per la llum i el color, i significat per una imaginativa iconografía, tria la trascèndencia, bé que reforçat pel imaginatiu simbolisme constructiu i el mobiliari litúrgic. D'aquesta manera, l'equilibri iconográfic i acústic cercats ens mostren útils per al retrovament del espai de culte cristià amb el seu sentit original, obtenint-se un gran confort litúrgic, com clarament es percebéix externa e internament. / Reig Martínez, JÁ. (2016). EL ESPACIO CELEBRATIVO COMO CONFIGURADOR DEL PROYECTO ARQUITECTONICO DE LA SAGRADA FAMILIA DE ANTONIO GAUDÍ [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/64075 / TESIS

<p>Föreliggande uppsats studerar Friedensreich Hundertwassers (1928-2000) organiska/vegetativaarkitektur, begränsad till utvalda signifikativa arkitekturelement på fyra olika bildnivåer, frånöversiktsbild till en avgränsad del av ett mindre utrymme. Den byggnad som avses är kvarteretDie Grüne Zitadelle i Magdeburg, Tyskland. Uppsatsen är tudelad i den meningen att den utgårifrån nämnd arkitektur och analyseras/syntetiseras enligt Erwin Panofskys ikonologiska metod. Urdenna första analys framvaskas relevanta dikotomier, en metod som i sin ursprungliga form ärHeinrich Wölfflins komparativa. Dock jämförs inte Hundertwassers verk genom epokskiljandestilfaktorer, utan genom jämförande med en konstnär som enligt tidigare forskning anses varanärliggande Hundertwasser. Denne arkitekt är Antoni Gaudí (1852-1926), verket för analysen ärCasa Milá i Barcelona i Spanien. Syftet med uppsatsen är att genom dikotomierna experimentelltjämföra arkitekterna och deras verk, och forskningsinriktningen ligger i att urröna omdikotomierna kan blottlägga insikter om skillnader och/eller likheter som annars kunde varit svåraatt identifiera. Resultatet visar att arkitekterna tolkat filosofin på delvis lika och delvis olika sätt.Sammanfattande har Hundertwasser ett betydligt mer individualiserat formspråk avseende designifikativa arkitekturelementen. Oavsett om den dubbla metoden tillför nya kunskaper eller inte,torde dikotomierna kunna fungera som stöd för arkitekturanalyser och som hjälp vidkonstreflektion.</p>

Föreliggande uppsats studerar Friedensreich Hundertwassers (1928-2000) organiska/vegetativaarkitektur, begränsad till utvalda signifikativa arkitekturelement på fyra olika bildnivåer, frånöversiktsbild till en avgränsad del av ett mindre utrymme. Den byggnad som avses är kvarteretDie Grüne Zitadelle i Magdeburg, Tyskland. Uppsatsen är tudelad i den meningen att den utgårifrån nämnd arkitektur och analyseras/syntetiseras enligt Erwin Panofskys ikonologiska metod. Urdenna första analys framvaskas relevanta dikotomier, en metod som i sin ursprungliga form ärHeinrich Wölfflins komparativa. Dock jämförs inte Hundertwassers verk genom epokskiljandestilfaktorer, utan genom jämförande med en konstnär som enligt tidigare forskning anses varanärliggande Hundertwasser. Denne arkitekt är Antoni Gaudí (1852-1926), verket för analysen ärCasa Milá i Barcelona i Spanien. Syftet med uppsatsen är att genom dikotomierna experimentelltjämföra arkitekterna och deras verk, och forskningsinriktningen ligger i att urröna omdikotomierna kan blottlägga insikter om skillnader och/eller likheter som annars kunde varit svåraatt identifiera. Resultatet visar att arkitekterna tolkat filosofin på delvis lika och delvis olika sätt.Sammanfattande har Hundertwasser ett betydligt mer individualiserat formspråk avseende designifikativa arkitekturelementen. Oavsett om den dubbla metoden tillför nya kunskaper eller inte,torde dikotomierna kunna fungera som stöd för arkitekturanalyser och som hjälp vidkonstreflektion.

Antoni Gaudi was the architect of the Sagrada Familia from 1883 to 1926. Over this period of time he prepared the overall design and supervised the construction of the Nativity facade. One of Gaudi's main design objectives was to include tubular bells in the tall slender towers. It has been said that through his sound studies for these bells, Gaudi developed his musical sentiments most fully. Through the sound of bells, accompanied by song, he imagined a festive environment around the temple. These considerations might be seen as reflecting the overall spirit of the time, as Catalonia was in effect experiencing a cultural rebirth known as the Renaixenca . Originating with the call of the poets, this time of exuberant growth for Catalonia was one that was built upon the rebirth of language. As a result, language through poetry continued to be celebrated throughout the century, particularly through annual poetic contests called the Jocs Florals. This paper studies the facade of the Nativity as a expression of this culturally exuberant time by exploring how the Jocs Florals, and poetry in general, may have played a role in shaping its form and sound. The study also acknowledges the fact that Gaudi's inspiration for his design was derived from symbolism associated with the Catholic liturgy. The result is architecture that might be described as a union of religious and cultural symbolism, yet ultimately its festive expression is a poetic one. As such, the Sagrada Familia might be described as a celebration that is a call to gathering.

No description available.