La presa de decisions, entesa com la capacitat d’escollir entre diferent alternatives, és una funció neuropsicològica que ha esdevingut un tema de recerca important dins dels trastorns mentals. S’han trobat dèficits en la presa de decisions en pacients amb lesions de l'escorça prefrontal ventromedial, així com en diversos trastorns mentals com ara els trastorns de la conducta alimentària. Els pacients amb aquests trastorns mostren una incapacitat per prendre decisions avantatjoses i una preferència pel reforç immediat, tot i les conseqüències negatives posteriors. D'altra banda, estudis recents han trobat que alguns trets de la personalitat com la impulsivitat estan relacionats amb la presa de decisions. L'objectiu d'aquest estudi és explorar la presa de decisions en una mostra de pacients amb trastorns de la conducta alimentària i estudiar la relació entre la personalitat i la presa de decisions. Hem dividit la mostra de pacients amb trastorns alimentaris en un grup restrictiu i un grup bulímic-purgatiu. La mostra estava formada per 84 pacients i 38 subjectes control sans. La Iowa Gambling Task es va utilitzar per avaluar la presa de decisions, i la Barratt Impulsiveness Scale (BIS-11), el Temperament and Character Inventory-Revised (TCI-R), el Cuestionario de Sensibilidad al Castigo y Sensibilidad a la Recompensa (SPSRQ), i la Frost Multidimensional Perfectionism Scale (FMP) es van utilitzar per avaluar els trets de la personalitat. Els resultats van confirmar un dèficit en la presa de decisions en pacients amb trastorns alimentaris i van mostrar que la impulsivitat correlacionava negativament amb la IGT només en el grup bulímic-purgatiu, mentre que el perfeccionisme correlacionava positivament amb la IGT només en el grup restrictiu. Aquests resultats suggereixen que el dèficit en la presa de decisions es podria explicar per diferents mecanismes en el grup restrictiu i en el grup bulímic-purgatiu. / Decision-making, defined as the capacity to make decisions about a course of action, is a cognitive function which has become a major research topic within mental disorders. Impairment in decision-making has been found in patients with ventromedial prefrontal cortex lesions, as well as in several mental disorders such as eating disorders. Patients with these disorders show an inability to make advantageous decisions and a preference for immediate reward in spite of future negative consequences. Moreover, recent studies found that some personality traits such us impulsivity are related to decision-making. The aim of this study is to explore decision-making in a sample of eating disorder patients and to examine the relation between personality and decision-making. We divided the eating disorders sample into restricting and binge/purging groups. The sample consisted of 84 patients and 38 healthy control subjects. The Iowa Gambling Task was used to assess decision-making, and the Barrat Impulsiveness Scale (BIS-11), the Temperament and Character Inventory-Revised (TCI-R), the Sensitivity to Punishment and Sensitivity to Reward Questionnaire (SPSRQ), and the Frost Multidimensional Personality Scale (FMPS) were used to assess personality traits. Results confirmed a deficit in decision-making in eating disorder patients and showed that impulsivity was negatively correlated with IGT only in the binge-purging group, whereas perfectionism was positively correlated with IGT only in the restricting group. These intriguing results suggest that decision-making impairment might be explained by different mechanisms in restricting and binge/purging disorders.

Tanto la impulsividad como la agresividad están relacionadas con conductas desadaptativas y numerosos trastornos mentales. En el caso concreto de niños y adolescentes, la impulsividad está implicada en problemas como el trastorno por hiperactividad y déficit de atención o la lectura, que, a su vez, generan problemas de aprendizaje y fracaso escolar (Harmon-Jones, Barratt & Wigg, 1997). Según E. Barratt, los sujetos impulsivos tienen más problemas para aprender que los sujetos con bajos niveles de impulsividad, lo que implica que la impulsividad podría estar relacionada con el fracaso escolar, que a su vez, podría mantener también algún tipo de relación con la conducta agresiva.Considerando la importancia y el impacto que las conductas agresivas tienen actualmente a nivel social y la preocupación que generan actualmente en el ámbito educativo, en esta tesis se ha tratado de comprobar hasta qué punto la impulsividad favorece la agresividad en adolescentes, qué tipo de relación mantienen la agresividad y los diferentes tipos de impulsividad, y cómo influyen sobre otras variables como las capacidades intelectuales, el fracaso escolar o el género.Los resultados muestran que no existe relación entre la impulsividad disfuncional y el potencial intelectual innato del individuo, pero que la impulsividad disfuncional afecta al aprendizaje posterior que permite desarrollar ese potencial, porque presenta relación con las competencias intelectuales vinculadas a la inteligencia cristalizada pero no a la inteligencia fluida. Por eso la impulsividad disfuncional afecta también a los resultados académicos, favoreciendo un mayor número de suspensos. Además, la impulsividad funcional y la disfuncional facilitan que la persona responda de forma agresiva, probablemente por la tendencia a responder dejándose llevar por el impulso del momento, aunque la impulsividad disfuncional predispone a la desconfianza hacia los demás y a los sentimientos de ira, lo que también facilita la manifestación de conductas agresivas. Por otra parte, en otros estudios realizados con población adulta no se ha obtenido una relación significativa entre la impulsividad funcional y los aspectos instrumentales de la agresividad, al contrario que en este estudio, llevado a cabo con adolescentes. Por lo tanto, puede ser que durante la adolescencia se perciba como un potencial beneficio el hecho de responder agresivamente, mientras que los adultos con elevada impulsividad funcional inhibirían sus respuestas agresivas por no considerarlas beneficiosas. Finalmente, los resultados apoyan la teoría de E. Barratt sobre que la impulsividad y la ira constituyen variables necesarias pero no suficientes para la agresividad impulsiva. En consecuencia, existen otras variables, como pueden ser los problemas relacionados con las habilidades sociales o el pobre procesamiento de la información, que intervienen en esta relación. En este estudio se han utilizado dos versiones del cuestionario Aggression Questionnaire de Buss & Perry (1992) con el fin de contrastar la validez de criterio en relación con los instrumentos de impulsividad, obteniendo resultados similares con ambas versiones. En estudios previos se obtuvo que la versión reducida tampoco implica una disminución de la consistencia interna. Por lo tanto, la versión reducida es una buena alternativa a la versión original, dado que con menos ítems se consiguen las mismas propiedades psicométricas. / Both impulsivity and aggressiveness are associated with disadaptative behaviours and many mental disorders. In children and adolescents, impulsivity is also associated with problems such as Attention Deficit Hyperactivity Disorder or reading, which can cause learning problems and academic failure (Harmon-Jones, Barratt & Wigg, 1997). According to E. Barratt, impulsive people have more problems to learn than people with low levels of impulsivity, which implies that impulsivityeness could be associated with academic failure and aggressive behaviour.Taking into account the impact of aggressive behaviours in current society and the concern that they are causing in the school context, the main objective of this thesis is to test to what extent impulsivity influences aggressiveness in adolescents. Other objectives are to test the sort of relationship between aggressiveness and the different kinds of impulsivity, and their influence on other variables such as intellectual abilities, academic failure or gender.The results show that there is no relationship between dysfunctional impulsivity and individual intellectual resources, but impulsivity impairs later learning that allows these resources to develop. In fact, dysfunctional impulsivity is associated with the intellectual abilities involved in crystallized intelligence, but not with fluid intelligence. For this reason, dysfunctional impulsivity impairs academic results, and leads to higher failure rates. Furthermore, functional and dysfunctional impulsivity predispose subjects to answer aggressively, probably because they tend to respond without thinking, though dysfunctional impulsivity is also associated with mistrusting other people and feeling anger, which predispose to aggressive behaviours. On the other hand, other studies made with adults have found no relationship between functional impulsivity and instrumental aspects of aggressiveness, unlike this study in adolescents. Adolescents may think that acting aggressively can bring benefits, while functional impulsive adults inhibit their aggressive behaviours because they do not believe that aggressiveness brings any benefit. Finally, the results support E. Barrat's theory that impulsivity and anger are necessary but not enough for impulsive aggressiveness. Consequently, other variables, such as poor social skills or poor information processing, may be involved in this relationship. In this study, two versions of Buss & Perry's Aggression Questionnaire (1992) have been used to verify the validity of the criteria used with the impulsivity tests. The results are similar with both versions. Previous studies showed that the short version does not reduce internal consistency. Consequently, the short version is a good alternative to the original version, because fewer items provide the same psychometric properties.

L'any 2002, Caspi et al. informaren per primer cop d'una interacció entre un factor genètic concret (el gen de la monoamino-oxidasa A o MAOA) i un factor ambiental concret, el maltractament infantil, i de llurs efectes sobre el comportament antisocial en l'edat adulta. Aquest treball seminal originà posteriors recerques que tractaren de replicar aquesta interacció amb diferents mostres i metodologies. Tots aquests treballs, però, tenen en comú la utilització de dissenys correlacionals. És a dir, cap d'ells pot assegurar la causalitat dels efectes de la interacció genotip-ambient en el comportament antisocial. L'objectiu d'aquest treball és, principalment, replicar les troballes de Caspi et al. (2002) de forma experimental, mitjançant la utilització d'anàlegs de laboratori. Per una altra banda, la majoria de treballs no han trobat una relació directa entre el gen de la MAOA i l'agressió, però fins ara no havia estat estudiat el paper dels trets de personalitat com a possibles endofenotips que estiguin mediant en aquesta relació. Les hipòtesis d'aquest treball són dues, 1) que els subjectes portadors de l'al·lel de baixa activitat del gen de la MAOA sota una condició d'adversitat ambiental respondran de forma significativament més elevada en una tasca d'agressió experimental. Per contra, no hi haurà diferències entre aquells subjectes que no hagin estat exposats a adversitat ambiental en funció del seu genotip MAOA. 2) Els trets de personalitat "agressivitat" i "impulsivitat" tindran un paper significatiu en la relació entre genotip i fenotip (MAOA i agressió respectivament), essent els portadors de l'al·lel de baixa activitat del gen de la MAOA més agressius i impulsius i puntuant així més alt en la tasca d'agressió de laboratori. Per tal d'induir l'adversitat ambiental o ostracisme utilitzem la tasca Cyberball, genotipem als subjectes mitjançant procediments estàndard i com a variable dependent utilitzem una tasca d'agressió experimental anomenada Point Subtraction Aggression Paradigm (PSAP). Per tal de posar a prova la primera hipòtesi utilitzem una Anàlisi Multivariant de la Variància, i per tal de posar a prova la segona hipòtesi, un Model d'Equacions Estructurals. Els resultats ens indiquen que el gen de la MAOA no té cap efecte sobre la agressió mesurada segons el PSAP, mentre que l'ostracisme i la interacció entre ambdós sí, explicant un 30% de la variabilitat de l'agressió gràcies a les variables independents. Els resultats avalen la rèplica de les troballes de Caspi et al. en una situació controlada de laboratori. Així doncs, mitjançant un disseny experimental, aquest treball ha reproduït una interacció entre el gen de la MAOA i l'ostracisme i els seus efectes sobre l'agressió. D'altra banda, hem contrastat parcialment la segona hipòtesi del treball, trobant efectes indirectes del gen de la MAOA en l'agressió en el PSAP a través del tret de personalitat "impulsivitat". Com a conclusions generals, podem afirmar que el tipus de disseny que hem utilitzat en aquest treball podria generalitzar-se a d'altres formes d'interacció genotip-ambient que han estat detectades. Sens dubte, creiem que pot ésser una eina molt útil per a d'altres investigadors. També hem observat com és possible d'emprar variables de personalitat com a endofenotips. De fet, no només és possible sinó que creiem que és desitjable, per tal de reduir la distancia entre el genotip i el fenotip. / In 2002, Caspi et al. reported for the first time an interaction between a specific genetic factor (monoamine-oxidase A or MAOA gene) and a specific environmental factor, child abuse, and their effects on antisocial behavior in adulthood. This seminal work originated research that tried to replicate this interaction with different samples and methodologies. All these studies, however, have in common the use of correlational designs. The main aim of this study is mainly to replicate the findings of Caspi et al. (2002) experimentally. The hypotheses of this study are two, 1) that subjects carrying the low-activity allele of the MAOA gene under adverse environmental condition will respond significantly higher in the aggression experimental task. However, there won't be differences between those subjects that have not been exposed to environmental adversity regardless of their MAOA genotype. 2) Personality traits "aggressiveness" and "impulsiveness" will show a significant role in the relationship between genotype and phenotype (MAOA and aggression, respectively), being carriers of the low-activity allele of the MAOA gene more aggressive and impulsive, and thus scoring higher in the aggression task. We induced environmental adversity (ostracism) using the Cyberball task, genotype was obtained following standard procedures. As dependent variable we used the experimental aggression task Point Subtraction Aggression Paradigm (PSAP). Results indicate that MAOA gene has no effect on PSAP aggression, while the interaction between ostracism does have, explaining up to 30% of the variance. Thus, using an experimental design, this study has reproduced an interaction between the MAOA gene and environmental adversity and its effects on aggression. Furthermore, we found partial support for the second hypothesis, finding indirect effects of the MAOA gene on PSAP aggression via "impulsiveness". As a general conclusion, we can state that the type of design that we used in this study could be generalized to other forms of genotype-environment interaction that have been detected. Undoubtedly, we can be a useful tool for other researchers. We have also observed how it is possible to use variables as personality endofenotips. In fact, not only possible but believe it is desirable to reduce the gap between genotype and phenotype.