La caracterització genòmica del VHC al 1989, el desenvolupament de tècniques de detecció d’anticossos i, més recentment, la introducció de mètodes moleculars per a la identificació de l’ARN viral han permès pràcticament eliminar el risc de transmissió del VHC associat a la transfusió de productes sanguinis. No obstant, en la pràctica diària, les tècniques de cribatge d’anticossos i inclús els mètodes confirmatoris basats en immunoblots generen resultats indeterminats (presència d’anticossos enfront a un únic antigen viral en absència de virèmia), representant un problema pels Bancs de Sang a l’hora d’informar als donants sobre la causa de l’exclusió definitiva de la donació altruista. Per altra banda, tot i que l’eficàcia del tractament antiviral de la infecció persistent pel VHC ha millorat sensiblement en els últims anys, existeixen grups especials de pacients en els que la teràpia actualment disponible està contraindicada o és francament insuficient, pel que una millor comprensió dels mecanismes de persistència viral o resolució espontània de la infecció poden ser clínicament rellevants. La resposta immune cel·lular CD4+ i CD8+ tipus Th1 potent, multiespecífica i mantinguda és essencial per a la resolució espontània de la infecció, mentre que la infecció persistent es caracteritza per l’absència o la presència de cèl·lules específiques d’antigen funcionalment alterades. Estudis experimentals en ximpanzés han demostrat que l’absència de col·laboració per part dels limfòcits T CD4+ específics d’antigen condiciona la persistència viral, per la qual cosa és possible que la infecció crònica en l’ésser humà sigui deguda primàriament a una disfunció de la resposta CD4+. Les causes d’aquesta disfunció poden ser vàries, incloent la inducció d’anèrgia a través de lligands peptídics alterats tal com s’ha postulat en el cas de la tolerància a cèl·lules tumorals. En base a aquestes troballes, es van plantejar dos objectius principals de la tesi: (1) determinar el significat dels patrons d’immunoblot indeterminat en donants de sang i (2) avaluar la possible presència de limfòcits T CD4+ anèrgics en pacients amb infecció persistent, determinar la especificitat antigènica, i estudiar la possibilitat de restaurar la capacitat funcional de les cèl·lules T CD4+ específiques del VHC ex vivo. Els resultats dels estudis han permès demostrar en primer lloc que aproximadament la meitat dels donants amb patró d’immunoblot indeterminat representen curacions espontànies de la infecció, suggerint la utilitat de la tècnica d’ELISpot-IFN-γ per diferenciar donants falsos positius de les tècniques serològiques de cribatge d’aquells que presenten infeccions resoltes espontàniament. A més, es va determinar que la resposta cel·lular Th1 CD4+ enfront al domini helicasa de la proteïna NS3 és el factor discriminant de la resposta immune en infeccions resoltes. En el segon estudi es va demostrar presència de limfòcits T CD4+ específics de NS3 disfuncionals en la majoria dels pacients amb infecció persistent, independentment del seu perfil funcional, mitjançant l’activació transitòria antigen – específica del lligand del CD40 (CD154). També es va demostrar la possibilitat de revertir l’estat disfuncional de les cèl·lules T CD4+ específiques de NS3 mitjançant l’expansió in vitro en absència de l'estímul inductor d'anèrgia i en presència de citocines homeostàtiques (IL-7 i IL-15), proporcionant un nou instrument per entendre els mecanismes de persistència viral i investigar l'ús d'aquestes cèl·lules per a estratègies d'immunoteràpia adaptativa. / The HCV genome characterization in 1989, the development of antibodies detection techniques and, more recently, the introduction of molecular methods for identification of viral RNA have allowed to reduce the risk of HCV transmission associated with blood products transfusion. However, in current practice, the antibody screening techniques and the confirmatory methods based on immunoblot assays generate indeterminate results (antibodies against a single viral antigen in the absence of viremia), representing a problem for blood banks to inform donors about the cause of the definitive exclusion of altruistic donation. Moreover, although the effectiveness of antiviral treatment for persistent HCV infection has improved considerably in recent years, there are special groups of patients for whom currently available therapy is contraindicated or is frankly inadequate. A better understanding of the mechanisms of viral persistence or spontaneous clearance may be thus clinically relevant. Sustained persistence of powerful and multispecific CD4+ and CD8+ Th1 responses are essential for spontaneous HCV clearance, and persistent infection is characterized by the absence or the functional alteration of antigen-specific T cells. Experimental studies in chimpanzees have shown that the absence of HCV-specific CD4+ T lymphocytes cooperation can generate viral persistence, so it is possible that chronic infection in humans may be primarily due to a dysfunction of the CD4+ immune response. The causes of this dysfunction may be various, including the induction of anergy by altered peptide ligands, as has been postulated in the case of tolerance to tumour cells. Based on these findings, we raised two main objectives for this thesis: (1) to determine the significance of indeterminate immunoblot patterns in blood donors and (2) to evaluate the presence of CD4+ T lymphocytes with anergic phenotype in patients with persistent infection, to determine the antigenic specificity, and whether HCV-specific CD4+ T cells dysfunction can be reversed in vitro. Study results have allowed to demonstrate that approximately half of donors with indeterminate immunoblot pattern have resolved a previous HCV infection and suggested that ELISpot-IFN-γ might be a useful tool to distinguish donors with false positive serological techniques results from those with resolved spontaneous infections. In addition, we showed that the CD4+ Th1 immune response against NS3 helicase domain is the discriminate factor in the immune response in resolved infection. The second study showed that HCV-specific CD4+ T cells, although dysfunctional, are present in the peripheral blood of most patients with persistent HCV infection and can be easily detected, irrespectively of their functional profile, by the transient antigen - specific upregulation of CD40 ligand (CD154). We also demonstrated that it was possible to rescue NS3-specific CD4+ T cell response in most chronic HCV patients by in vitro expansion in the absence of HCV-specific antigen and presence of homeostatic cytokines (IL-7 and IL-15), providing a new tool to understand the mechanisms of viral persistence and investigate the use of these cells for immunotherapy of adaptive strategies.

Los linfocitos T (LT) son activados cuando reconocen a través de su TCR el péptido antigénico presentado por el MHC. Esta es la primera señal y ha de ser amplificada para una correcta activación de los LT. Esta amplificación es realizada por parejas ligando-receptor con función co-estimuladora, como B7-CD28, que dan la llamada segunda señal. La zona de contacto entre el LT y la célula presentadota (APC) se denominada sinapsis inmunitaria (SI), y las moléculas accesorias y de señalización se van reorganizando formando una estructura denominada Complejo Supramolecular de Asociación o SMAC. CD6 pertenece a la superfamilia de receptores con dominios ricos en cisteínas tipo Scavenger (SRCR, Scavenger Receptors Cistein Rich). Tradicionalmente ha sido descrito como un receptor con función co-estimuladora pero el mecanismo por el que realiza esta función no es conocido. Este trabajo de tesis doctoral pretende ampliar los escasos conocimientos existentes sobre esta proteína. 1. Estudio de posibles asociaciones de CD6 con otros receptores linfocitarios:Mediante estudios bioquímicos (co-inmunoprecipitación) y de biología celular (FRET y modulación) hemos detectado la asociación física de CD6 a CD5 y al complejo CD3/TCR y proponemos una posible asociación a otras dos moléculas con función de adhesión como son CD44 e ICAM-3. 2. Implicación de CD6 y CD5 en los procesos de activación linfocitaria:Los receptores CD5 y CD6, así como el ligando de CD6 (ALCAM), son reclutados a la zona central de la SI. También describimos el reclutamiento de CD6 a los rafts.La presencia de la proteína recombinante soluble (rs) CD6 (rsCD6), a diferencia de rsCD5, produjo una inhibición de la proporción de SI madura. En estudios de proliferación de PBLs con diferentes estímulos también tanto rsCD6 como rsCD5 demostraron capacidad inhibitoria de forma dosis dependiente de ciertos estímulos. Por tanto la interacción de CD5 y CD6 a sus respectivos ligandos es importante para la correcta activación de los LT, demostrando estas proteínas tener capacidad inmunomoduladora. 3. Posibles asociaciones realizadas por la región citoplasmática de CD6:Mediante ensayos de doble híbrido detectamos la asociación de la región más C-terminal de CD6 a la proteína adaptadora syntenin-1. Syntenin-1 contiene una zona N-terminal seguida de dos dominios PDZ en tándem y fue descrita por primera vez por su interacción con syndecan. Nuestros resultados demostraron que en la interacción CD6-syntenin-1 participan los dos dominios PDZ de syntenin-1 así como los aa más C-terminales de CD6. También esta interacción la demostramos en PBLs humanas así como el acúmulo de syntenin-1 en la zona central de la SI. CONCLUSIONES1- CD6 está físicamente asociado a CD5, lo cual sugiere que estos dos receptores pueden formar una unidad funcional compartiendo señales similares o complementarias.2- CD6 está físicamente asociado al complejo CD3/TCR de forma independiente a CD5. Esta asociación convierte a CD6 en un co-receptor de este complejo y lo capacita para modular las señales mediadas por él.3- CD6 y su ligando se acumulan en la zona central de la SI co-localizando con CD5 y el complejo CD3/TCR. Esta localización está de acuerdo con su capacidad potencial de modular la activación linfocitaria.4- La región intracelular de CD6 interacciona con syntenin-1, una proteína con dominios PDZ. La demostración de la presencia de syntenin-1 en la zona central de la SI sugiere que esta proteína funciona como una proteína adaptadora permitiendo la unión de CD6 al citoesqueleto o a proteínas señalizadoras durante la formación y/o maduración de la SI.5- La forma recombinante soluble CD6 (rsCD6) ha demostrado tener capacidad inmunomoduladora. Esto demuestra la relevancia de las interacciones mediadas por este receptor en los procesos de activación linfocitaria y plantea la su posible utilidad terapéutica. / T cell activation needs the interaction of co-stimulatory molecules with their ligands presented by the APC. CD6 is a co-stimulatory molecule which exact function is not well known. For all that is the object of this doctoral thesis.1- Study of the interactions of CD6 with other lymphocitary receptors:Biochemical (co-immunoprecipitation) and cell biological studies (FRET and modulation) showed physical association of CD6 to CD5 and to the CD3/TCR complex and we proposed a possible association to others molecules with adhesion function like CD44 and ICAM-3. 2. CD6 and CD5 implication on the lymphocitary activation process:Our results demonstrated that the CD5 and CD6 receptors, and the CD6 ligand (ALCAM), accumulated at the central zone of the immunological synapse (IS). Soluble forms of these proteins showed immunomodulatory capacity.3- Study of interactions thought the CD6 cytoplasmic region:By two-hybrid assays we detected the association of the most C-terminal region of CD6 with the adaptor protein syntenin-1 with a tandem of PDZ domains. Our results showed that in the interaction CD6-Syntenin-1 were implicated both syntenin-1´s PDZ domains and the four amino acids most C-terminals of CD6. Syntenin-1 also accumulated at the central zone of the IS. CONCLUSIONS: 1- CD6 is physically associated to CD5. This suggest that both receptors can form a functional unit shearing similar or complementary signals.2- CD6 is physically associated to the CD3/TCR complex, independently of CD5. This association converts CD6 in a CD3/TCR co-receptor with capacity of modulate its signals.3- CD6 and its ligand (ALCAM) accumulate at the central zone od the IS, co-localizing with CD5 and the CD3/TCR complex. This association agrees with its potential capacity of modulate the lymphocitary activity.4- The intracellular region of CD6 interacts with syntenin-1, a protein with PDZ domains. The demonstration of the presence of syntenin-1 at the central zone of the IS suggests that this protein functions as an adaptor protein allowing the union of CD6 to the citoskelleton or to signalling proteins during the formation and/or maturation of the IS.5- The soluble form of CD6 has immunomodulatory capacity. This demonstrate the relevance of the CD6 mediated interactions during the lymphocitary activation process and propose its possible therapeutic utility.

Els sindecans s'uneixen a molècules d'adhesió cel·lular, factors de creixement i poden actuar com a correceptors, i d'aquesta manera poden modular la funció leucocitària. En la present tesi s'ha analitzat l'expressió de sindecans en cèl·lules T CD4 primàries humanes. Per l'esmentat estudi s'han produït anticossos monoclonals contra sindecà-2.S'ha demostrat que, en cèl·lules T CD4 humanes, l'estimulació cel·lular incrementa notablement la quantitat de sindecà-4, i de manera menys notòria també la de sindecà-2. L'expressió de sindecà-2 i sindecà-4 segueix diferents cinètiques d'inducció. Mentre que l'expressió de sindecà-4 és més ràpida i significant, la de sindecà-2 és més tardana i de vida més curta de manera que disminueix la seva expressió d'mRNA a dia 4 d'activació. Aquesta expressió de sindecà-2 i sindecà-4 és aparent tant a nivell d'mRNA com a nivell de proteïna. Els sindecans -2 i -4 s'expressen tant en cèl·lules T CD4 verges (CD45RA+) com en cèl·lules T CD4 memòria (CD45RA-). A nivell funcional, els sindecans -2 i -4 són capaços d'aturar l'activació de la cèl·lula T tant a nivell de proliferació com a nivell de producció de citocines. S'ha demostrat experimentalment que quan s'incuben limfòcits de sang perifèrica amb anticòs anti-sindecà-4 en una reacció limfocitària mixta, decreix la proliferació de les cèl·lules T, però aquest fenomen no s'ha observat al incubar les cèl·lules amb anticòs anti-sindecà-2. Tanmateix, l'entrecreuament de sindecà-2 o sindecà-4 en T CD4 mitjançant anticossos, bloqueja la proliferació cel·lular i redueix la producció de TNF de les cèl·lules T en presència de concentracions òptimes d'anticòs contra CD3. Aquests resultats suggereixen que sindecà-2 i sindecà-4 podrien actuar com a inhibidors de l'activació de la cèl·lula T. La disminució de la proliferació està causada per un bloqueig en el cicle cel·lular. L'entrecreuament de l'anticòs contra sindecà-2 amb les cèl·lules T en presència d'anticòs anti-CD3 causa també una inhibició de la producció de les citocines IL-2, IL-10, TNF i TGFbeta. De manera que es veuen compromesos els dos principals fenòmens que desencadenen l'activació de la cèl·lula T: la proliferació i la producció de citocines.Aquesta inhibició també s'ha observat en cèl·lules Jurkat que sobreexpressen sindecà-2.També s'ha investigat el paper que juguen les vies de senyalització de les MAPK en el control de l'expressió de sindecà-2 en cèl·lules T. S'ha demostrat que la producció de sindecà-2, però no la de sindecà-4, requereix la senyalització de la MAPK p38 alfa/beta en cèl·lules T CD4.D'altra banda, s'ha estudiat la senyalització induïda per sindecà-2 en cèl·lules T i s'ha observat que l'entrecreuament de les cèl·lules T CD4 amb anticòs anti-sindecà-2 promou la fosforilació d'una proteïna que presumptament correspon a la MAPK ERK5. La fosforilació d'aquesta proteïna podria estar directament relacionada amb la inhibició de la producció de IL-2 i per tant podria ser la via de senyalització mitjançant la qual sindecà-2 estaria exercint la seva acció inhibidora. / Syndecans bind cell adhesion molecules and growth factors and can act as correceptors, and in this way they can modulate leukocyte cell function. In the present thesis the expression of syndecans in primary human CD4 T cells has been analyzed. For this study monoclonal antibodies against syndecan-2 have been produced.We show that, the stimulation of human CD4 T cells increases the amount of syndecan-4 remarkably, and in a lower extent that of syndecan-2. Expression of syndecan-2 and -4 show different induction kinetics. Whereas syndecan-4 expression is fast and significant, that of syndecan-2 is more delayed and short-lived decreasing its mRNA expression at day 4. Both CD45RA+ naïve and CD45RA- memory CD4 T cells express syndecan-2 and -4 upon activation.When incubated with human peripheral blood lymphocytes in a mixed leukocyte reaction, anti-syndecan-4 but not anti-syndecan-2 antibodies, decreased T cell proliferation. However, cross-linking of cell-bound syndecan-2 or syndecan-4 via immobilized antibodies blocked proliferation and decreased TNF production of T cells in the presence of optimal levels of anti-CD3. These findings suggest that syndecan-2 and -4 acts as inhibitors of T cell activation. We also investigated the role that MAPK signaling pathways play in control of syndecan expression in T cells. We show that production of syndecan-2 but not syndecan-4 requires signaling via p38 MAP kinase alpha/beta in T CD4 cells. These studies provide evidence for the up-regulation of syndecan-2 and -4 in human primary CD4 T cells during in vitro activation and suggest an inhibitory role or these syndecans in CD4 T cells. We also investigated the signaling pathways induced by syndecan-2 in T cells. We show that the triggering of syndecan-2 with antibodies promotes the phosphorylation of ERK5 MAP kinase. The phosphorylation of this protein could be directly related to inhibition of IL-2 production and therefore could be the signaling pathway that syndecan-2 uses to exert its inhibitory action.

This is a compound work comprising two independent studies.1. Characterization of gamma-delta-T cell subsets in organ transplantationgamma-delta-T cells are innate-type lymphocytes that preferentially act as regulators of local effector immune responses. Recent reports found an altered distribution of the two main subpopulations of blood gamma-delta-T cells (V-delta-1 and V-delta-2) in operationally tolerant liver transplant recipients. Based on this, gamma-delta-T cells subset quantification was proposed as a biomarker of immunologic risk in liver transplantation. The specific characteristics of gamma-delta-T cell subsets in transplantation remain however unknown. We have investigated here the phenotype, repertoire and functional properties of gamma-delta-T cell subsets in a large population of allograft recipients. Our results indicate that alterations in the gamma-delta-T cell compartment are not restricted to tolerant liver recipients. In fact, most immunosuppressed liver and kidney recipients also display an enlarged peripheral blood gamma-delta-T cell pool mainly resulting from an expansion of V-delta-1 T cells exhibiting an oligoclonal repertoire and different phenotypic and cytokine production traits than V-delta-2 T cells. We propose that persistent viral infections are likely to contribute to these alterations. Our data provide novel insight in the biology of gamma-delta-T cells and a rationale for exploring these lymphocytes in more depth into the pathogenesis of viral infections in transplantation.2. Comparative Transcriptional and Phenotypic Peripheral Blood Analysis of Kidney Recipients under Cyclosporin A or Sirolimus Monotherapy Due to its low level of nephrotoxicity and capacity to harness tolerogenic pathways, sirolimus (SRL) has been proposed as an alternative to calcineurin inhibitors in organ transplantation. However, the exact mechanisms underlying its unique immunosuppressive profile in humans are still not well understood. In the current study, we aimed to depict the in vivo effects of SRL in comparison with cyclosporine A (CSA) by employing gene expression profiling and multiparameter flow cytometry on blood cells collected from stable kidney recipients under monotherapy with either SRL or CSA. In addition, the overall effect of these drugs on immunoregulatory pathways was assessed by measuring a transcriptional signature characteristic of operationally tolerant kidney recipients. Samples from SRL recipients displayed an increased frequency of effector memory T cells and were enriched in NFkB-related pro-inflammatory expression pathways and in monocyte and NK cell lineage-specific transcripts. Furthermore neither SRL nor CSA induced a gene expression profile comparable with that of tolerant kidney recipients. In conclusion, we show here that the overall pattern of SRL effect in vivo is dominated by innate immune cells and NFkB-related pro-inflammatory events. These data provide novel insights on the complex effects of SLR on the immune system in clinical transplantation. / "Biomarcadors fenotípics i transcripcionalsen el transplantament d'òrgans"TEXT: 1. Estudi de les cèl·lules T gamma-delta A l'al·lotransplantament d'òrgans1.1 Objectius- Investigació detallada de la freqüència, fenotip, repertori del TCR i característiques funcionals de les poblacions Vdelta1 i Vdelta2 en sang perifèrica en trasplantats. - Determinar si l'òrgan trasplantat, la teràpia immunosupressora i la presència d'infeccions víriques influeixen en la distribució i propietats de les subpoblacions gamma-delta.- Avaluar el valor clínic de la quantificació de les cèl·lules T gamma-delta com a biomarcador diagnòstic de trasplantats tolerants operacionals de fetge. 1.2 ResultatsEs van quantificar les poblacions de gamma-delta totals, Vdelta1, Vdelta2 i ràtio Vdelta1/Vdelta2 en 201 trasplantats de fetge estables (STA-Liver), 29 tolerants operacionals trasplantats de fetge (TOL), 50 trasplantats estables de ronyó (STA-Kidney), 50 malalts amb insuficiència hepàtica terminal (ESLD) i 34 controls sans (CONT). Vem observar un increment de la població gamma-delta total en tots els grups de pacients trasplantats respecte CONT, que venia determinat per un increment de la població Vdelta1, més significatiu en el cas dels TOL, i una disminució de Vdelta2. Vem demostrar que les freqüències del fenotip són estables en el temps determinant el percentatge d'expressió de Vdelta1 i Vdelta2 dues vegades amb 14 mesos de diferència.El fenotipatge realitzat a les poblacions Vdelta1 i Vdelta2 en 19 pacients STA-Liver, va mostrar que aquestes subpoblacions expressen marcadors cel·lulars de superfície, intracel·lulars i funcionals diferents entre si. Aquests marcadors, però no serviren per diferenciar una cohort de 9 TOL i 10 STA-Liver. Vàrem assajar la utilitat diagnòstica dels percentatges de Vdelta1 i Vdelta2 per diferenciar TOL i STA-Liver utilitzant una corba ROC. Els resultats no varen ser positius.Vam correlacionar la freqüència d'infeccions víriques persistents amb la distribució de les subpoblacions T gamma-delta. CMV i HCV, provocaven una alteració independent entre si i significativa en el ràtio Vdelta1/Vdelta2. Vam estudiar, finalment la diversitat clonal del TCR de la població Vdelta1. Es va clonar i seqüenciar la CDR3 del TCR Vdelta1. Els TOL mostren una tendència, estadísticament significativa, cap a un repertori restringit del TCR Vdelta1. Vam determinar si aquestes seqüències de nucleòtids es traduïen en grups d'aminoàcids compartits en la CDR3 de V&#61540;1 però el resultat fou negatiu.1.3. Conclusions- La majoria dels receptors d'un transplantament mostren un increment en sang perifèrica de la població de cèl·lules T gamma-delta.- La distribució alterada en sang perifèrica de les subpoblacions T gamma-delta és estable en un període de temps establert.- Les infeccions per CMV i HCV afecten la freqüència relativa de les subpoblacions gamma-delta i el ràtio Vdelta1/Vdelta2 en sang perifèrica en pacients trasplantats de fetge.- Les cèl·lules T Vdelta1 mostren ser fenotípica i funcionalment diferents de les Vdelta2.- El repertori de CDR3 del receptor de les cèl·lules T Vdelta1 està restringit en receptors de fetge tolerants operacionals.- Ni la quantificació de subpoblacions T gamma-delta ni la seva caracterització fenotípica permeten discriminar de forma acurada entre TOL i els STA-Liver.2. Anàlisi fenotípic i transcripcional de receptors d'un transplantament de ronyó en monoteràpia amb CsA o sirolimus2.1 Objectius- Establir els efectes in vivo de sirolimus i CsA en sang perifèrica utilitzant tècniques de cribatge d'alt rendiment, per generar un perfil fenotípic i transcripcional de les dues cohorts de pacients.- Determinar l'expressió d'una sèrie de biomarcadors associats a tolerància en aquests pacients, a partir d'un perfil generat anteriorment en tolerants operacionals renals.2.2 ResultatsEs varen determinar les diferències fenotípiques de les dues cohorts i vàrem determinar que els pacients tractats amb sirolimus (SRL) mostraven un increment en la població CD4 de memòria efectora (CD45RA-CCR7-) respecte els pacients CSA. El grup SRL també presentava un increment en l'expressió de cèl·lules Tregs (CD4+CD25highFoxp3+) comparat amb CSA.Vam fer estudis de microarray d'Affymetrix a partir de sang perifèrica. Vam fer un anàlisi comparatiu de dades utilitzant SAM (FDR<5%). El resultat d'aquest anàlisi ens va permetre identificar un total de 486 gens upregulated i 586 gens downregulated en el grup SRL respecte CSA.Per interpretar el conjunt de gens diferentment expressats vam utilitzar el mètode GSEA, que ens va permetre identificar un enriquiment en el grup SRL de vies de senyalització relacionades amb mTOR i vies pro-inflamatòries comparat tant amb CSA com amb el grup d'individus sans.Utilitzant Haematolgy Expression Atlas vam identificar una representació significativa de trànscrits específics per monòcits i cèl·lules NK en SRL, i per cèl·lules T CD4+ i limfòcits B en el grup CSA. El software IPA-Tox va identificar NF&#954;B com la via de senyalització més representativa respecte els gens estudiats.Per últim vàrem determinar la prevalença de biomarcadors relacionats amb tolerància operacional en pacients trasplantats de ronyót. Dels 37 pacients estudiats només 1 SRL i 3 CSA varen ser predits com a potencialment tolerants.2.3 Conclusions- Els receptors estables d'un transplantament de fetge en monoteràpia amb sirolimus presenten un increment significatiu de la població TregFoxp3+ respecte tractament amb CsA.¬- El perfil d'expressió en sang perifèrica del pacients tractats amb sirolimus mostra un enriquiment en vies metabòliques pro-inflamatòries i gens involucrats ambla senyalització mTOR.-IPA-Tox identifica, entre les respostes farmacològiques prèviament definides, a NF&#954;B com la via de senyalització més toxicològica a partir dels gens diferentment expressats. - L'aplicació d'una signature de tolerància operacional prèviament definida no és capaç d'identificar diferències entre els pacients tractats amb CsA i els que reben sirolimus.