L'objectiu principal d'aquesta tesi doctoral és presentar un estudi etimològic imorfològic sobre l'origen protoindoeuropeu (pie.) dels verbs de la segona conjugacióllatina. S'emmarca per tant dins de la Lingüística Indoeuropea ("IndogermanischeSprachwissenschaft", "Indo-european Linguistics", etc.) i la Filologia Llatina. Unaaportació d'aquestes característiques, que englobés els diferents tipus de formacions queconfluïren en aquesta conjugació verbal i que analitzés la totalitat de les seves formesdes d'un punt de vista diacrònic i comparatiu, no havia estat encara duta a terme.Aquesta tesi s'estructura a l'entorn de tres parts principals. La primera (capítols I-III), decaire més general, proporciona una visió global del funcionament del sistema verbal pie.i del sistema verbal llatí, d'acord amb les tendències més actuals utilitzades enLingüística Indoeuropea (Rix, Jasanoff, Meiser, Meier-Brügger etc.). Aquesta primerapart mostra també la classificació tradicional en què es divideixen els verbs de la segonaconjugació llatina, és a dir, verbs provinents de temes radicals atemàtics, verbs estatius(essius) i verbs causatius-iteratius, i té per objectiu familiaritzar el lector amb latemàtica i la terminologia que emprarem a la segona part, el nucli central d'aquesta tesi.La segona part (capítol IV) és la més important i llarga d'aquesta tesi, i consisteix en undiccionari etimològic i formal de cadascun dels verbs de la segona conjugació llatina.Les entrades d'aquest diccionari han estat extretes a partir del "Thesaurus LinguaeLatinae" i de l' "Oxford Latin Dictionary", especialment per suplir algunes entrades queencara manquen al "Thesaurus". Aquesta recopilació pretén ser exhaustiva i s'han tingutpresent tots els verbs de la segona conjugació, inclosos els compostos, els verbsdubtosos, els hapax legomena i fins i tot aquelles paraules que provenen d'un verb desegona conjugació no testimoniat (tipus frequens -ntis, in-ciens -ntis, etc.). Cada lemas'estructura a l'entorn de dos apartats, un de caire filològic i l'altre de tipus etimològic.En l'estudi filològic apareixen els diferents significats i valors del verb, així com tambéels seus derivats i compostos, i la data en què apareixen testimoniats, ja que, en algunscasos, aquestes aportacions han estat decisives per l'anàlisi etimològica. A continuacióes mostren, amb exemples, l'època d'aparició del verb en qüestió i informacions detipus morfològic o sintàctic. En aquest punt es tenen especialment en compte també eltema de perfet i el tema de supí. El segon apartat és l'estudi etimològic del verb. Encada cas es fa un estudi comparatiu amb els testimonis de les altres llengüesindoeuropees i s'hi debaten les qüestions problemàtiques. A partir dels raonamentsseguits, es proposa l'origen del tema verbal pie. del verb llatí i es reconstrueix l'arrelverbal pie. del qual prové (sempre i quant el verb llatí tingui origen pie. i no sigui decaire recent). Per dur a terme aquest objectiu s'han tingut present els diccionarisetimològics d'indoeuropeu (Rix, Pokorny) i de les llengües indoeuropees (Ernout-Meillet, Chantraine, Frisk, Mayrhofer, Walde-Hoffmann), així com la literaturaespecialitzada més recent, però sempre s'ha intentat aportar un punt de vista propi iinnovador sobre la qüestió. La utilitat d'aquesta segona part és doble. D'una banda potservir de diccionari etimològic dels verbs de la segona conjugació llatina, i de l'altra,prepara el terreny de cara a les conclusions.El darrer capítol (V) és el destinat a les conclusions, que es basen a partir dels resultatsobtinguts a l'estudi etimològic. S'hi mostra una classificació precisa i diacrònica delsdiferents tipus de formacions verbals que conformen la segona conjugació llatina i, del'altra, s'hi comenten les peculiaritats que no encaixen dins de la divisió tradicional. / The main purpose of this PhD-Thesis is to develop an etymological and morphologicalstudy of the Indo-European (ie.) origins of the Latin second conjugation verbs. Thus,our object of study belongs to Indoeuropean Linguistics and Latin Philology. Acontribution that includes the different formations that emerged in this verbalconjugation and that analyses all these verbs in a diachronic and comparativeperspective had not been yet investigated.This study is divided into three parts. The first one (chapt. I-III) is conceived as anintroduction and provides an overview of the ie. and Latin verbal system, according tothe trends most recently used in Indo-European Linguistics. This fist part offers also thetraditional classification into which the verbs of the second conjugation are divided(athematic verbs, stative verbs and causative-iterative verbs).The second part (chapt. IV) is the core of this PhD-Thesis. It consists in an etymologicaldictionary of the Latin second conjugation verbs. The compilation has been elaboratedfrom the Thesaurus Linguae Latinae and aims at being exhaustive by taking intoaccount also the compound verbs, the doubtful verbs, the hapax legomena, etc. Eachentry is divided into two parts, a philological one and an etymological one. The first onecontains different types of information such as derivatives, compounds, epoch in whichthe verb is atested, Latin examples and authors, etc. The resultats of this part areimportant for the second part, the etymological study, which consists in a comparativestudy of the Latin verbs and the other related ie. forms and in the deliberation ofpossible problematic questions. The aim of the second part is to propose the origin ofthe ie. verbal stem of the Latin verb and to reconstruct its ie. verbal root. To achievesuch an objective, it has been taken into account the etymological dictionaries of ie.(Rix, Pokorny), those of the ie. languages (Walde-Hoffmann, Ernout-Meillet,Chantraine, Frisk, Mayrhofer), and also the specialized bibliography, but I have alwaystried to make an innovative and personal contribution.The last part (chapt. V) contains the conclusions, which present a precise diachronicclassification of the verbs of the second Latin conjugation and those peculiarities thatdiffer from the traditional classification.

In this dissertation I put forth a syntactic theory of argument structure and the syntaxmorphology interface and I apply it mainly to Early and Classical Latin, although comparison with other languages and discussion of the facts in these languages is conceded a considerable weight. Drawing on Mateu 2002f., Borer 2005b and Marantz 1995f., I argue for a view of argument structure where a basic distinction is drawn between the elements carrying encyclopaedic content, the roots, and the syntactic configuration built around functional heads. Argument structure properties exclusively depend on the latter. Furthermore, the syntactic configuration provides the structural semantics of the linguistic expression. I endorse a theory of the syntaxmorphology interface like the one proposed in the Distributed Morphology framework: morphology is, by default, syntax, although some specific PF operations can disrupt the basic syntax-morphology isomorphism —an isomorphism which, I argue, is inherent to the syntax-semantics interface. Crucially, cross-linguistic variation shall be defended to depend exclusively on that lack of isomorphism between syntax and morphology. In particular, it is triggered ultimately by languagespecific morphophonological properties of functional heads. The empirical focus is set on the domain of events expressing a transition. I consider Talmy’s (2000) theory of the cross-linguistic expression of events of change, where a basic divide is drawn between the languages in which the transition can be encoded by a non-verbal element —satellite-framed languages— and the languages in which the transition must be encoded by the verb —verb-framed languages. I couch Talmy’s theory of transition events within a syntactic theory of argument structure, and I explore a wide range of constructions in Latin —either presenting new data or giving a new perspective on data from the Latin linguistics tradition— to show that Latin pertains to the class of satellite-framed languages. Following an idea in Mateu 2002:160 and Mateu & Rigau 2002, I propose that the s-/v-framed distinction is explainable in purely morphophonological terms. In particular, I make use of the theory of PF operations developed by Embick & Noyer (1999, 2001) within the Distributed Morphology framework, together with Hale & Keyser’s (2002:60f.) and Harley’s (2004) theory of conflation, to account for the distinction. Thus, in v-framed languages the eventive v head lowers, at PF, to the head encoding transition —Path— and fuses with it, yielding a unique locus for phonological realisation. On the other hand, in s-framed languages this Fusion operation does not take place, so v and Path are free to be phonologically realised independently from each other. Finally, I propose a refinement of Talmy’s typology within the class of s-framed languages. First, there are strong s-framed languages, like the Germanic languages, where v and Path are not required to form one word, and, thus, allow constructions like complex adjectival resultative constructions. Second, there are weak s-framed languages, like Latin, where v and Path must form one word (if both are realised independently from each other) and disallow, hence, constructions like adjectival resultative constructions. This distinction is accounted for in terms of a v-to-Path (PF) Lowering operation for weak s-framed languages, which creates a complex head. A three-way, gradual typology emerges encompassing strong s-framed languages (no v-to-Path Lowering and no Path-v Fusion), weak s-framed languages (v-to-Path Lowering, no Path-v Fusion) and v-framed languages (v-to-Path Lowering and Path-v Fusion). / En aquesta tesi defenso una teoria de l’estructura argumental basada en la distinció entre les arrels, elements de contingut enciclopèdic, i les configuracions sintàctiques construïdes sobre les base dels morfemes funcionals, a les quals van lligades les propietats de l’estructura argumental i la semàntica estructural. Alhora advoco per una teoria de la interfície sintaxi-morfologia per defecte isomòrfica; la possible manca d’isomorfisme, de la qual depèn la variació interlingüística, es deu a l’existència de certes operacions morfofonològiques provocades per propietats dels morfemes funcionals. Aplico aquesta teoria a dades fonamentalment del llatí arcaic i clàssic, concentrantment en la divisió tipològica proposada per Talmy entre llengües d’emmarcament en el satèl•lit i llengües d’emmarcament verbal: en les primeres l’element que expressa un canvi d’estat o lloc és típicament no verbal mentre que en les segones és sempre un verb. Demostro, a través de l’anàlisi de diferents construccions, que el llatí pertany al primer grup, però també que tant aquesta llengua com l’eslau es distintingeixen de les altres llengües d’aquest tipus pel fet que no admeten construccions resultatives complexes basades en SAs. Relaciono aquest fet amb un altre: que aquestes llengües tampoc no admeten resultatives basades en SPs si el verb no està prefixat. Concloc que en aquestes llengües, que anomeno llengües d’emmarcament en el satèl•lit febles, hi ha un requeriment morfològic pel qual l’element que expressa el resultat de l’esdeveniment i el verb, per bé que són dos morfs diferents, han de formar un sol mot fonològic; aquesta característica impedeix la generació de resultatives basades en SAs o SPs. El requeriment esmentat no es dóna en les llengües germàniques o en finoúgric, llengües d’emmarcament en el satèl•lit fortes. Explico aquesta escissió proposant que en les llengües de tipus feble hi ha una operació morfofonològica, el Descens (Lowering: Embick & Noyer 2001), que forma un node complex a partir del node v i del node Path, codificador de canvi. En les llengües d’emmarcament en el verb hi opera Descens però també Fusió (Fusion: Embick & Noyer 2001), formant un sol node a partir del node complex Path+v, que és representat, doncs, per un sol morf.

Partint d’una concepció àmplia de la fraseologia i d'una perspectiva etnolingüística, l’anàlisi es centra en fraseologismes espanyols (especialment, parèmies) per als quals pot establir-se un origen llatí o una motivació en el món grecoromà, analitzant contrastivament les particularitats culturals de dites unitats fraseològiques i dels seus corresponents precedents clàssics. Temàticament, el corpus s’ha limitat a ítems lingüístics que giren al voltant de la concepció clàssica d’ ‘amistat’, entesa com l’harmònic motor de les relacions humanes i socials. La major amplitud semàntica d’aquest concepte crucial de la filosofia antiga implica que en el treball es tractin, a part del tema de l’amistat pròpiament dita, altres temes que en deriven, com ara l’amor, la família i les relacions cíviques entre ciutadans. A banda de les relacions diacròniques entre els més de 10.000 ítems analitzats, la perspectiva d’estudi es centra en la parcialitat de la visió de la realitat presentada per aquests, en particular en el biaix cultural i social que suposen les consideracions que inclouen, presentant com universals apreciacions que, en realitat, són parcials i interessades, com a conseqüència de les relacions de poder que enterboleixen les relacions humanes que s’estudien. / Partiendo de una concepción amplia de la fraseología y de una perspectiva etnolingüística, el análisis se centra en fraseologismos españoles (especialmente, paremias) para los cuales puede establecerse un origen latino o una motivación en el mundo grecorromano, analizando contrastivamente las particularidades culturales de dichas unidades fraseológicas y sus correspondientes precedentes clásicos. Temáticamente, el corpus se ha limitado a ítems lingüísticos que giran en torno a la concepción clásica de ‘amistad’, entendida como el armónico motor de las relaciones humanas y sociales. La mayor amplitud semántica de este concepto crucial de la filosofía antigua implica que en el trabajo se aborden, aparte del tema de la amistad propiamente dicha, otros temas derivados de éste, tales como el amor, la familia y las relaciones cívicas entre ciudadanos. Además de las relaciones diacrónicas entre los más de 10.000 ítems analizados, la perspectiva de estudio se centra en la parcialidad de la visión de la realidad presentada por éstos, en particular en el sesgo cultural y social que suponen las consideraciones que encierran, presentando como universales apreciaciones que, en realidad, son parciales e interesadas como consecuencia de las relaciones de poder que enturbian las relaciones humanas que se estudian. / Starting from a wide conception of Phraseology as a discipline and from an ethnolinguistical perspective, the analysis focus on Spanish set phrases (specially proverbs) whose Latin origin or motivation in Greco-Roman world can be established, carrying out a contrastive analysis of the culturally special features of those Spanish items and the corresponding classical ones. Corpus has been thematically restricted to those which center around the classical conception of ‘friendship’, understood as the driving force of all harmonious human and social relationships. The wider sense of this concept—crucial to classical philosophy—entails the treatment of other topics besides friendship itself, such as love, family or civil relations between citizens. In addition to the diachronic relations between the more than 10 000 items analyzed, this doctoral thesis focus on how partial is the view of reality they show, particularly the cultural and social bias implicit in these linguistic chunks, presenting as universal some assessments that, in fact, are biased, as a result of the power relations that mar the different kinds of relationships which are being analyzed.