Cada vegada hi ha més preocupació en molts països pel baix nombre de metges que escullen psiquiatria com a especialitat a la fi de la llicenciatura. Això ha comportat un interès en la literatura especialitzada, amb estudis centrats en els següents objectius: analitzar les opinions i actituds dels estudiants de medicina cap a la psiquiatria; avaluar els factors que intervenen en l'elecció de psiquiatria com a futur professional; i, finalment, observar la influència de la formació en psiquiatria en aquestes opinions i actituds. En aquest sentit, diversos autors han observat ja, habitualment, actituds crítiques cap a la psiquiatria o cap a la funció del psiquiatre. Les queixes més freqüents són en relació a la manca de rigor científic de la psiquiatria, la ineficàcia del tractament, la baixa gratificació de l'assistència i el baix status social dels psiquiatres en relació a les altres especialitats. Per a una millor comprensió, hem classificat els possibles factors que influeixen en l'elecció de psiquiatria en factors extrínsecs, que depenen de zones geogràfiques o motius històrics que influencien el present, i intrínsecs, relacionats amb les característiques del subjecte i amb les tasques docents exercides pel mateix departament de psiquiatria. Tot i que alguns estudis assenyalen la dificultat per modificar les opinions i actituds crítiques cap a la psiquiatria durant la formació, cada cop és més evident que la formació millora l'opinió global cap a l'especialitat. Entre els canvis més habituals, es troben les opinions cap a la cura del malalt mental, l'eficàcia del tractament, la funció del psiquiatre, la satisfacció laboral o el futur de l'especialitat.Hem escollit l'ordre dels capítols d'aquesta tesi doctoral per compendi de publicacions seguint, com a criteri, l'ordre temporal en què van ser dissenyats i portats a terme els quatre estudis presentats. Entre el primer dels estudis, dissenyat i portat a terme l'any 1997, i l'últim, dissenyat i portat a terme l'any 2006, ha transcorregut gairebé una dècada. Això ha fet que, en l'intent de donar al cos d'aquesta tesi per compendi una visió global dels resultats i, donada la importància del moment històric en què són recollides les opinions i actituds en aquest tipus d'estudis, els treballs s'ordenessin sense tenir en compte si formen part fonamental o annexa del cos de la tesi segons l'avaluació de la subcomissió de postgrau (marc regulador RD 1393/2007). De tota manera, hem indicat aquesta última especificació a l'índex de capítols per a cadascun dels estudis presentats. Al primer capítol, presentem un estudi on es descriu l'opinió de 151 estudiants de medicina de segon cicle de la UAB, mitjançant un qüestionari de 33 ítems basat en el model de Balon i cols. de 1999, sobre diversos aspectes de la psiquiatria. A més a més, inclou una estimació, en forma de percentatge, de l'interès dels alumnes cap a les diverses especialitats, inclosa la psiquiatria. Als resultats s'observa que fins a un 40% dels estudiants consideren que la psiquiatria no està en expansió o que un 80% opina a favor de la seva eficàcia. Un terç dels alumnes resta pes a la funció del psiquiatre i, també, un terç opta per una psiquiatria que contempli tant aspectes biològics com psicològics i socials. A part d'aquestes dades, també s'observen algunes actituds crítiques, que poden haver influït en major o menor grau en l'elecció de l'especialitat, entre les quals destaquen la por al poc prestigi social de la psiquiatria i el status baix entre el col·lectiu mèdic. Malgrat aquestes opinions i actituds, el percentatge d'alumnes que mostren interès en psiquiatria com a possible especialitat es situa entorn al 6%, la sisena més escollida, per davant d'especialitats com oftalmologia, anatomia patològica, neurologia o dermatologia. Al segon capítol presentem un estudi que té per objectiu comparar les opinions i actituds cap a la psiquiatria de 151 estudiants de medicina de tres unitats docents de la UAB amb 479 estudiants de medicina nord-americans de cinc universitats diferents (Albany Medical College, Boston University School of Medicine, University of New Mexico School of Medicine, University of Pittsburgh School of Medicine i Wayne State University Detroit School of Medicine). Les opinions i actituds es recullen en ambdós grups mitjançant el mateix qüestionari de 33 ítems de Balon i cols. de 1999. Als resultats s'observa que, tot i que, en general, les opinions i les actituds d'ambdós grups són favorables, hi ha diferències al voltant de la percepció del model biopsicosocial d'emmalaltir, d'estar ben o mal remunerat econòmicament o de les pressions socials pel fet d'escollir psiquiatria. Finalment, es discuteix si aquestes diferències, juntament amb altres factors, poden o no ser les responsables del major nombre d'estudiants de la UAB (6%) que voldrien ser psiquiatres en un futur professional en comparació amb els Estats Units (4,5%). Al tercer capítol, presentem un estudi que prova d'esbrinar quins canvis a les actituds, opinions i tendències vocacionals dels estudiants de medicina cap a la psiquiatria es produeixen després d'haver fet l'assignatura. Amb aquesta finalitat, passem el mateix qüestionari de 33 ítems de Balon i cols. de 1999 a 48 estudiants de medicina de la UAB abans i després de completar l'assignatura. Els resultats comparatius abans-després mostren que es produeix una reducció significativa en el nombre d'estudiants que opinen que els psiquiatres abusen del seu poder legal, que la majoria de psiquiatres no tenen vocació per ser-ho, que aquells estudiants interessats en psiquiatria corren el risc d'ésser considerats estranys o peculiars, i que la psiquiatria es una frontera de la medicina en expansió. El percentatge d'estudiants que consideraren escollir psiquiatria com a futur professional va créixer del 4,2% al 10,4% després de l'assignatura. Aquests resultats mostren que les opinions i les actituds cap a la psiquiatria canvien amb el contacte de l'assignatura. La direcció d'aquest canvi és cap a una posició més "profunda" o realista, reduint, per tant, l'estigmatització prèvia. A més, en aquest estudi, l'increment en el percentatge d'estudiants que consideren esdevenir psiquiatres dóna a entendre que el procés docent en psiquiatria incrementa el nombre de tendències vocacionals cap a aquesta especialitat. Al quart i últim capítol, exposem un estudi on comparem les opinions, actituds i tendències vocacionals cap a la psiquiatria d'una mostra d'estudiants de primer amb una de cinquè curs de medicina. La mostra va incloure un total de 207 estudiants (117 de primer i 90 de cinquè) i les opinions es van recollir amb el mateix qüestionari de Balon i cols. de 1999. Als resultats s'observen diferències en relació a l'eficàcia i lloc de la psiquiatria entre les altres especialitats mèdiques, sobre algunes funcions i possibles abusos ètics del psiquiatre i, finalment, sobre algunes característiques de la carrera professional. Aquests resultats suggereixen que el procés d'aprenentatge mèdic pot modificar les opinions i actituds cap a la psiquiatria. Per acabar, a la discussió s'analitzen també els factors que poden influir en la vocació cap a la psiquiatria, com pot ser la sensació d'haver adquirit una bona preparació pràctica, la convivència amb pacients psiquiàtrics o el fet de percebre l'elecció de l'especialitat com un repte. / In many countries there is an increasing concern regarding the low number of medical students who choose psychiatry at graduation, and specialised literature has focused on studies to: analyse opinions and attitudes of medical students towards psychiatry; assess factors that intervene in the choice of psychiatry as professional future; and, finally, observe how psychiatry training can affect these opinions and attitudes.In this respect many authors have already observed usual negative attitudes towards psychiatry or the psychiatrist's role. The most frequent complaints are related to the lack of scientific rigour of psychiatry, inefficacy of treatment, the low reward from patients, and the low social status of psychiatrists compared to other specialities. The possible factors influencing on the choice of psychiatry have been classified as extrinsic (factors depending on geographical areas, or historical reasons that affect the present), and intrinsic (factors related to the subject's characteristics and the educational task carried out by the psychiatry department). Although some studies point out the difficulty to modify negative opinions and attitudes towards psychiatry during training, it is becoming increasingly obvious that the global opinion of students towards psychiatry improves after training. For example, among the most usual changes are the opinions towards treatment of mentally ill patients, efficacy of treatment, the psychiatrist's role, work satisfaction, or the future of psychiatry. Chapters of this doctoral thesis were organised according to the timing of design and the completion of the four compiled studies. Almost a decade has passed between the design and completion of the first study, in 1997, and the last one, in 2006. In this field it is important to record the historical moment when opinions and attitudes are collected. In order to present a global vision of the results, the studies (chapters) were ordered without taking into account if they are a fundamental part or an annexed part of the thesis' body according to the evaluation of the postgraduate subcommittee (RD 1393/2007). Anyway, this last specification is pointed out in the index of the chapters containing the studies presented. In the first chapter, a study gathers the opinion about various aspects of psychiatry of 151 medical students of Universitat Autònoma de Barcelona having attended psychiatry lessons, by means of a 33-item questionnaire based on the model by Balon et al. of 1999. There is also an estimate of the percentage of students choosing the various specialities, including psychiatry. Results show that up to 40% of students do not consider psychiatry an expanding speciality, and that 80% of students agree with its efficacy. One third of students minimise the role of the psychiatrist and another third favour a psychiatry that considers biological aspects together with psychological and social aspects. On the other hand, we also observed some critical attitudes that they could have influenced to some extent the process of choosing psychiatry: the low social prestige and the low status of psychiatry among the medical staff. Despite these attitudes and opinions the percentage of students showing interest in becoming psychiatrists reaches 6% in our study, the sixth most chosen speciality, ahead of other specialities like ophthalmology, pathology, neurology or dermatology. In the second chapter, the attitudes and opinions of 151 medical students of the Universitat Autònoma de Barcelona (Spain) are compared with 479 medical students of five universities in the U.S. (Albany Medical College, Boston University School of Medicine, University of New Mexico School of Medicine, University of Pittsburgh School of Medicine, and Wayne State University Detroit School of Medicine). Attitudes and opinions were collected with the same 33-item questionnaire by Balon et al. 1999. Although in general attitudes and opinions in both samples are favourable, results show that there are some differences regarding the biopsychosocial perspective of illness, the perception of economic reward, or the social pressure if a student decided to choose psychiatry. Finally, we discuss whether the influences of these differences, together with some other factors, could be responsible for the higher proportion of vocational tendencies towards psychiatry among Spanish students (6%) compared to U.S. students (4.5%).In the third chapter we present a study about the changes in attitudes, opinions and vocational tendencies of medical students towards psychiatry before and after training in psychiatry. Data were collected with the same 33-item Balon et al.'s questionnaire from 48 medical students before and after training in psychiatry. Comparison results show that there is a significant reduction in the number of students who expressed that psychiatrists abuse their legal power to hospitalise patients, that most psychiatrists lack vocation, that those students expressing interest in becoming a psychiatrist could be considered by others as odd or peculiar, and that psychiatry is a rapidly expanding frontier of medicine. The percentage of students who considered becoming a psychiatrist grew from 4.2% to 10.4% after training. Results show that after psychiatry training attitudes and opinions towards psychiatry changed to a more "realistic" or "deep" position and reduced the previous stigmatisation. Furthermore, the increase in the percentage of students willing to become psychiatrists shows that psychiatry training increases the number of vocational tendencies towards psychiatry. In the fourth and last chapter, we compare the attitudes, opinions, and vocational tendencies towards psychiatry in a sample of first-year medical students with a sample of medical students in their fifth year. The sample included a total of 207 students (117 freshmen students and 90 in their fifth year) and opinions were collected by the questionnaire of Balon et al. 1999. Results show differences in relation to the efficacy and role of psychiatry with other medical specialities, to some functions and potential ethical abuse of the psychiatrists and, finally, to some features of the career. Results suggest that the medical learning process could change the opinions and attitudes towards psychiatry. Finally, we discuss and analyse factors that could influence vocational tendencies towards psychiatry, like the perception of being well prepared for attending patients, living together with a mentally-ill patient or viewing the process of choosing psychiatry as a challenge.

El primer estudio examinó las propiedades psicométricas de la versión española del Childhood Trauma Questionnaire-Short Form (CTQ-SF) en una muestra clínica de mujeres (n=185). Los resultados mostraron una adecuada fiabilidad de consistencia interna y un buen ajuste de la estructura factorial al modelo de cinco factores. Las escalas de cuidado del PBI correlacionaron negativamente con las escalas del CTQ-SF, y las escalas de sobreprotección del PBI positivamente. El segundo estudio examinó la relación de distintos tipos de maltrato, el estilo educativo parental y los criterios del Trastorno Límite de la Personalidad (TLP), controlando el efecto simultáneo de las experiencias infantiles adversas y los síntomas del Eje I y II en una muestra clínica de 109 mujeres. Los resultados apoyaron la asociación entre el abuso emocional y sexual y los criterios TLP. Los resultados no apoyaron la relación entre el estilo parental y los criterios de TLP. / The first study examined the psychometrics properties of the Spanish version of the Childhood Trauma Questionnaire-Short Form (CTQ-SF) in a clinical sample of females (n=185). The results revealed adequate internal consistency reliability of the Spanish CTQ-SF and a good fit of the factor structure to the original version’s five-factor model. The caring scale from the PBI was negatively correlated with CTQ-SF scales, and the PBI overprotection scale was positively correlated with the CTQ-SF scales. The second study examined the relationship of different types of childhood maltreatment and perceived parenting style with Borderline Personality Disorder (BPD) criteria, controlling for the effect of simultaneous adverse experiences and Axis I and II symptoms in a sample of 109 female patients. The results supported an association between emotional and sexual abuse and BPD criteria. The results did not support a relationship between parenting style and BPD criteria.

Este estudio examinó, en pacientes con trastornos del espectro de la esquizofrenia, la relación de variables de rendimiento ejecutivo, evolución clínica y perfil sintomático con cuatro áreas funcionales: calidad de vida, desempeño social, afrontamiento al estrés y capacidad de introspección, creencias en salud y actitudes hacia el tratamiento. Los resultados obtenidos indican que la presencia e intensidad de los síntomas depresivos tienen un papel destacado dentro de la estimación del déficit en el funcionamiento y la percepción subjetiva del bienestar. Un peor curso evolutivo junto a una mayor intensidad de síntomas depresivos afecta el rendimiento ejecutivo. El desempeño social se ve afectado por un perfil sintomático negativo mientras que el uso de antipsicóticos combinados con benzodiacepinas mejora su rendimiento. El déficit ejecutivo acompañado de sintomatología depresiva, se asoció a peores condiciones personales de afrontamiento, menor capacidad de introspección y creencias de indefensión e incontrolabilidad relacionados con la salud. / This study examined in patients with schizophrenia spectrum disorders, the relation of executive functions variables, clinical course and symptom profile with four functional areas: quality of life, social functioning, coping with stress and insight, health beliefs and attitudes toward treatment. The results indicate that the intensity of depressive symptoms is central to estimate the deficit in the functioning and the subjective perception of wellbeing. Executive functions performance is negatively affected by a worse clinical course and greater intensity of depressive symptoms. Antipsychotics combined with benzodiazepines improved social performance, while negative symptom adversely affects it. Executive functions deficits and depressive symptoms were associated with worse personal coping, less insight, beliefs of helplessness and perception of uncontrollability related to health.

INTRODUCCIÓEls trastorns depressius constitueixen un problema de salut pública de primera magnitud per la seva alta prevalença i per les seves repercussions. L'atenció primària és l'àmbit fonamental per a l'abordatge d'aquests trastorns i és on, de fet, són atesos la major part dels pacients amb depressió. OBJECTIUS· Determinar la prevalença dels trastorns depressius (depressió major i distímia) en els pacients atesos.· Analitzar el fenomen de la somatització de la depressió.· Analitzar el paper del metge d'atenció primària en el diagnòstic i tractament de la depressió.MÈTODEL'estudi es va realitzar en 10 centres d'atenció primària del Camp de Tarragona. Es va dissenyar un estudi en dues fases. La primera consistí en el cribratge, amb la Zung's Self-Rating Depression Scale, de 906 pacients consecutius que visitaven al seu metge per qualsevol problema de salut. Per a la segona fase es va seleccionar una submostra segons els resultats del cribratge: tots els 209 pacients amb resultat positiu i 97 pacients amb resultat negatiu (1/7 aleatori). La segona fase va consistir en una entrevista psiquiàtrica estructurada, més una bateria de qüestionaris, que incloïen els motius de consulta i símptomes presents, comorbilitat mèdica, medicació consumida, utilització de serveis sanitaris, repercussió funcional i vital de la depressió i detecció de la depressió pel metge d'atenció primària del pacient. RESULTATSPrevalençaLa prevalença de depressió major va ser del 14.3% (IC 95 %: 11.2-17.4) i la de distímia del 4.8% (IC 95 %: 2.8-6.8). El sexe femení, el trastorn d'angoixa, el trastorn d'ansietat generalitzada, la presència de úlcera gastroduodenal/gastritis, la freqüència de visites d'atenció primària i la presentació amb símptomes psicològics es van associar independentment a la presència de depressió major. El trastorn d'ansietat generalitzada, la manifestació de símptomes psicològics i la presència de malalties orgàniques cròniques es van associar independentment a la distímia.SomatitzacióEl 45.4% dels pacients deprimits es van classificar com a presentació psicològica, el 35.6% com a somatització i el 19.1 % com a trastorn orgànic amb depressió. Comparant els que manifestaven símptomes psicològics amb els somatitzadors trobàrem que aquests últims tenien menor educació i que la depressió era menys greu i ocasionava menor repercussió. La detecció, el tractament antidepressiu i l'assistència psiquiàtrica especialitzada foren menors en els somatitzadors.DiagnòsticLa sensibilitad del diagnòstic de trastorn depressiu per part del metge d'atenció primària enfront el diagnòstic de refència fou del 68.3% (IC 95%: 56.5-80.0) i l'especificidad del 73.5% (IC 95%: 66.1-81.0). L'infradiagnòstic de la depressió en els pacients deprimits es va associar significativament amb el menor nivell educatiu del pacient, la menor gravetat i menor repercussió de la depressió i amb la manifestació exclusiva de símptomes somàtics.La qualificació per part del metge com a deprimits de pacients sense depressió (falsos positius) es va associar significativament a història prèvia de depressió, a poder ser diagnosticat d'altres trastorns depressius subsindròmics, a l'expressió de símptomes psicològics i a la pitjor autopercepció de la salut.TractamentLa taxa de pacients deprimits amb tractament antidepressiu va ser del 34%. Les principals variables associades al tractament amb antidepressius van ser la gravetat i repercussió funcional de la depressió, la freqüentació i la presentació psicològica.CONCLUSIONSLa depressió és freqüent en atenció primària. Sovint la depressió es presenta de forma somatitzada i això dificulta la seva detecció i tractament.Una proporció significativa dels deprimits no són detectats, però aquests pacients sovint presenten formes lleus de la depressió on els beneficis de la detecció són dubtosos.La major part dels deprimits, en qualsevol estrat de gravetat, no reben tractament adequat. / INTRODUCTIONDepressive disorders are a public health problem of the first order, both for their high prevalence and repercussion. Primary care is the main area in which these disorders can first be tackled and it is, in fact, where most patients with depression are dealt with. AIMS · To Determine the prevalence of depressive disorders (major depression and dysthymia) in attended patients.· To analyse the phenomenon of somatization of depression.· To analyse the role of general practitioners in the diagnosis and treatment of depression.METHODThe study was carried out in ten primary health care surgeries in Tarragona. A two phase study was designed. The first phase used Zung's Self-Rating Depression Scale to screen 906 consecutive patients who visited their general practitioner for a variety of health problems. The results of the screening led to a stratified subsample being selected, which was assessed in the second phase. This subsample consisted of all the 209 patients with a positive result and 97 patients with a negative result (1/7 random).The second phase consisted of a psychiatryc interview, plus a battery of questionnaires, which included motives for consultation and current symptoms, medical comorbidity, the medication taken, use of health services, functional and vital repercussions of depression and detection of depression by the patient's general practitioner.RESULTSPrevalenceThe prevalence of major depression was 14.3% (95 % CI: 11.2-17.4) and of dysthymia it was 4.8% (95 % CI: 2.8-6.8). The female sex, panic disorder, generalised anxiety disorder, gastroduodenal ulcer/gastritis, frequency of primary care visits and clinical presentation with psychological symptoms were independently associated with the presence of major depression. Generalised anxiety disorder, manifestation of psychological symptoms and presence of chronic organic diseases were independently associated with dysthymiaSomatization45.5% of the cases of depressive disorders were classified as psychological presentation, 35.6% as somatization and 19.1% as a comorbid organic disorder with depression. Comparing depressed patients who manifested psychological symptoms with the somatizers, we found that the latter had a lower educational level and that depression was less severe and had fewer repercussions. Levels of detection, antidepressive treatment and specialized psychiatric care were lower in the somatizers.DetectionThe sensitivity of the general practitioner's clinical judgement about the presence of depression was 68.3% (IC 95%: 56.5-80.0) and the specificity was 73.5% (IC 95%: 66.1-81.0).Non-diagnostic of depression in depressed patients was associated with the lower educational level, lower severity and lower repercussion of the depression, and the exclusive manifestation of somatic symptoms.The classification of patients with no-depression as depressed (false positive) was associated with previous history of depression, to diagnosis from other subsyndromic depressive disorders, to the expression of psychological symptoms and to a worse self-perception of health.TreatmentThe proportion of depressed patients undergoing antidepressive treatment was 34%. The main variables associated with antidepressant treatment were severity and functional repercussions of the depression, frequency of primary care visits and psychological presentation.CONCLUSIONSDepression is frequent among the patients in primary care. Depression often presents in somatised form and this hinders detection and treatment.A significant proportion of depressed patients are not detected, but these often present mild forms of depression in which the benefits of detection are doubtful. Most depressed patients, in any state of severity, do not receive appropriate treatment.

TESI DOCTORALActualmente para estudiar la heredabilidad a la psicosis las investigaciones recurren al estudio de endofenotipos, es decir a evaluar que características son más comunes en familiares de pacientes psicóticos, no presentes en sujetos sin patología psiquiátrica, que nos puedan indicar vulnerabilidad al trastorno.Esta tesis tuvo como objetivo estudiar aquellos endofenotipos relacionados con variables disposicionales y síntomas psicóticos mediante el análisis de posibles agrupaciones a través de técnicas estadísticas novedosas.Para ello, evaluamos a 105 pacientes con diagnóstico de esquizofrenia u otros trastornos psicóticos según DSM-IV, 46 familias o díadas paciente-familiar y 29 sujetos control a través de los instrumentos sobre sintomatología (SCAN, PANSS) y personalidad (TCI-R, NEO PI-R y MMPI-2).Nuestros resultados nos acercan a una posible conceptualización de síntomas psicóticos a través de dimensiones de personalidad de acuerdo con una congruencia afectiva y, plantean la importancia de la esquizotipia negativa como factor de vulnerabilidad a la psicosis en relación a rasgos como la introversión social o la emocionalidad negativa. / ANGLÈSNowadays, to study the heritability to psychotic disorder, researchers use endophenotypes by evaluating characteristics that are more common in relatives of psychotic patients than in subjects without psychiatric pathology. Endophenotypes could indicate vulnerability to the disorder.The aim of this thesis was study those endophenotypes related to dispositional variables and psychotic symptoms by cluster analysis using new statistical approaches.We evaluated 105 unrelated patients with a diagnostic of schizophrenia or other psychotic disorders according to DSM-IV criteria, 46 pairs psychotic patient-unaffected relative and 29 controls using several symptom (SCAN, PANSS) or personality (TCI-R, NEO PI-R and MMPI-2) based tools. Our results suggest a possible conceptualization of psychotic symptoms by personality dimensions congruent with an affective condition and, raise the importance of the negative schizotypy as a vulnerability factor to psychosis particularly related to personality traits like social introversion or negative emotionality.

La esquizofrenia es una enfermedad compleja que cursa en, aproximadamente un 80 % de los pacientes, con síntomas crónicos y recaídas. El hallazgo de marcadores biológicos de pronóstico podría ayudar en el funcionamiento de los pacientes. Los niveles de ácido homovanílico (HVA) y pruebas atencionales en el marco de la hipótesis dopaminérgica de la esquizofrenia podrían tener valor pronóstico.OBJETIVOS PRINCIPALES: Determinar si los niveles de HVAp medidos en diversos momentos en la evolución de primeros episodios esquizofrénicos (PEE) y también pruebas atencionales antes de iniciar el tratamiento antipsicótico se asocian al pronóstico al año del inicio del tratamiento.MATERIAL Y MÉTODO: Una muestra de 40 pacientes, 60% hombres, diagnosticados de PEE según criterios DSM-IV, de 22,2 años de edad de media, que no habían tomado previamente antipsicóticos se evaluaron de forma basal (antes del tratamiento), día 2, 4, 7, 14, 1 mes, 3 meses y un año después del inicio. Esos mismos días se realizaba la evaluación clínica (escalas SAPS, SANS, BPRS, y al año también la escala GAS), y pruebas de atención Stroop y Continous Performance Test (CPT) basal, 3 meses y un año. Existía un grupo control de sujetos sanos, que realizaron una analítica para determinar los niveles de HVAp.RESULTADOS: · Los niveles de HVAp de los pacientes (20,5 ng/ml) y de los controles (13 ng/ml) medios fueron diferentes de forma significativa (p=0,023)· Los niveles de HVAp aumentaron progresivamente desde la evaluación basal al día 4 y luego descendieron hasta el mes 1.· Los pacientes con predominio de los síntomas positivos (SAPS-SANS>0) tenían niveles de HVAp al mes menores que los negativos, en los que no se modificaron los niveles de HVAp respecto la evaluación basal. · Los niveles de HVAp y las pruebas atencionales no se asociaron al pronóstico al año con las escalas SAPS, SANS y BPRS. En cambio, las variables CPT-EO (errores de omisión) y CPT-d' correlacionaron con la escala BPRS (Z0-2,903, p=0,004; Z= -3,180, p=0,001, respectivamente).· Las pruebas atencionales mejoraron en la evaluación al año en todos los índices de rendimiento. · Los niveles de HVAp no correlacionaron con la sintomatología basal ni las pruebas atencionales.CONCLUSIONES: Los niveles de HVAp medidos en diferentes momentos (Basal, día 2,4, 7, 14 1 mes, 3 meses) y las pruebas atencionales basales no se relacionaron con las escalas clínicas y de funcionamiento global, excepto las variables CPT-EO y CPT-d' con la escala general BPRS. Así, tanto los niveles de HVAp como las pruebas de atención no se han asociado al pronóstico en la esquizofrenia.

HIPÓTESIS DE TRABAJO: Las alucinaciones auditivas verbales (AAV) endógenas de los pacientes con esquizofrenia se asocian a la activación de áreas cerebrales especializadas en la percepción del lenguaje externo tales como el córtex auditivo primario y secundario, las áreas de Broca y Wernicke, el complejo amígdalo-hipocampal, y el córtex singular anterior.OBJETIVO GENERAL: Evaluar el metabolismo cerebral regional mediante PET F18-FDG en un grupo homogéneo de pacientes con esquizofrenia en su primer episodio psicótico y con AAV prominentes, basalmente durante la enfermedad aguda (EA), tras la remisión de la sintomatología alucinatoria (RC) y tras la estimulación auditivo-lingüística (EAL).OBJETIVOS CONCRETOS: 1. Identificar las áreas cerebrales que están especialmente activadas en pacientes esquizofrénicos con alucinaciones auditivas prominentes.2. Examinar el funcionalismo cerebral de los pacientes esquizofrénicos en respuesta a la EAL comparando las regiones cerebrales activadas durante la EAL con las activadas durante las alucinaciones auditivas generadas endógenamente.MÉTODO:Estudio longitudinal prospectivo, abierto, unicéntrico, comparativo, de medidas repetidas clínicas y con PET-F18-FDG. Se realizaron evaluaciones clínicas y psicopatológicas con especial énfasis en la actividad alucinatoria auditiva y exploraciones de neuroimagen funcional mediante PET-F18-FDG en tres situaciones: basal (EA), durante la remisión clínica (RC) después del tratamiento antispicótico y durante la estimulación auditivo-lingüística (EAL) mediante cascos bilaterales que mimetizaban los contenidos de las alucinaciones auditivas que experimentaron durante el primer PET. Se utilizó una tomocámara modelo Advance Nxi de GEMS. Se realizó un realinamiento intrasujeto, normalización espacial y análisis estadístico de imágenes PET mediante SPM2. Las diferencias entre EA-RC y EAL-RC fueron evaluadas estadísticamente con un tamaño de voxel mayor de 20 y una t por encima de 2.9 y una p<0.01 para evaluar los cambios en las regiones más significativos en la captación de F18-FDG.RESULTADOS:Durante el estado alucinatorio, los pacientes observaron una activación bilateral significativa en el área motora suplementaria, cíngulo anterior, área frontal superior medial y cerebelo, así como en el área frontal superior izquierda, polo temporal derecho y región orbitofrontal derecha. Durante la EAL se observa una mayor captación de FDG en el cortex temporal medio y superior derecho e izquierdo, hipocampo izquierdo y región parahipocampal.CONCLUSIÓN:Nuestro estudio muestra un patrón cerebral regional del metabolismo de la glucosa diferente durante las AAV que durante la activación fisiológica auditivo-lingüística. Este hecho no apoya la hipótesis inicial de que las AAV en pacientes esquizofrénicos agudos reflejan una anormal activación del córtex auditivo-lingüístico, y puede sugerir la participación de regiones corticales implicadas en la generación del lenguaje interior o inner speech.

En aquesta tesi s'intentarà contrastar la hipòtesi de què la resposta clínica a un antipsicòtic antagonista dopamina-serotonina està relacionada amb una alteració de la funció serotoninèrgica a nivell cerebral.Per a avaluar "in vivo" aquesta possible disfunció, es fa servir una estratègia neuroendocrina: l'administració de l'agonista preferencial del receptor serotoninèrgic 5-HT2C, m-clorofenilpiperacina (mCPP), provoca l'alliberament de prolactina i altres hormones per part de la hipòfisi, efecte que pot ser mesurat i bloquejat per antagonistes de la serotonina.Amb aquest objectiu es realitza un disseny prospectiu amb dades aparellades per al què es reclutaren 20 subjectes amb el diagnòstic d'esquizofrènia (DSM-IV) en fase d'exacerbació aguda i lliures de medicació antipsicòtica en les dues setmanes prèvies a l'estudi. Se'ls realitzà una prova d'estimulació neuroendocrina amb mCPP (0'5 mg/Kg) a nivell basal i a les sis setmanes de tractament a dosis estàndard de risperidona. Es varen realitzar avaluacions clíniques (PANSS, CGI) i d'efectes adversos (Escala de Simpson-Angus, BARS, Calgary,...) i com a variables a estudi es definí d'una banda l'increment hormonal (&#61508;PRL, &#61508;GH, &#61508;ACTH) com la diferència entre la màxima resposta hormonal provocada pel mCPP i el nivell hormonal basal i de l'altra la resposta clínica com el percentatge de reducció en els valors de l'escala PANSS total a les 6 setmanes de tractament. Com a conclusions es destaca que durant el tractament de les exacerbacions agudes de l'esquizofrènia amb un antipsicòtic amb activitat antagonista dopamina-serotonina, com és la risperidona, es produeix un increment marcat dels nivells plasmàtics basals de PRL. Aixímateix, l'administració de mCPP provoca una augment significatiu de les hormones hipofisàries en aquests pacients. Es remarca que un elevat alliberament hormonal de PRL induït pel mCPP (funció serotoninèrgica) abans del tractament amb risperidona es correlaciona amb una reducció dels símptomes positius en les exacerbacions de l'esquizofrènia. Finalment i en contra de l'esperat, el tractament amb risperidona no bloqueja la resposta d'alliberament hormonal induïda pel mCPP, suggerint a les dosis clíniques utilitzades no es comporta com un potent antagonista 5-HT2C.

Los pacientes bipolares presentan tasas muy elevadas de conductas suicidas. Dado que el litio, uno de los fármacos más ampliamente utilizado para tratar el trastorno bipolar, ha demostrado presentar ciertas propiedades antisuicidas y antiimpulsivas, pretendemos analizar el impacto que la variabilidad genética en algunos de los genes implicados en algunas de las vías relacionadas con el mecanismo de acción del litio ejerce sobre la conducta suicida, así como en los niveles de impulsividad, dimensión considerada tradicionalmente como un potencial endofenotipo de la conducta suicida. Además, habiéndose establecido una asociación entre un peor nivel de funcionamiento y la historia de conducta suicida en este grupo de pacientes, también nos propusimos estudiar el rol que la impulsividad podría desempeñar en el nivel de deterioro funcional que los pacientes bipolares presentan. Para analizar el efecto de la variabilidad genética en las vías vinculadas al mecanismo de acción del litio tanto en la emergencia de la conducta suicida, como en el nivel de impulsividad de los pacientes bipolares se llevaron a cabo dos estudios de asociación genética. En el primero de ellos, los resultados mostraron que los portadores del genotipo AA para el SNP rs669838 perteneciente al gen IMPA2 (OR= 2.92; IC95% [1.20-7.15]; χ²= 7.015; p=0.008) y el genotipo GG del rs4853694 del gen INPP1 (OR= 3.69; IC95% [1.05-14.56]; χ²=5.66; p=0.02) presentaban un riesgo de cometer tentativas suicidas, aproximadamente, 3 veces mayor en comparación con aquellos que presentaban un genotipo diferente. En el caso del gen GSK3β, los portadores del alelo T (T/T o T/-) del SNP rs1732170 (OR= 2.05; IC95% [1.02-4.16]; χ²= 7.7; p=0.029) y los portadores del alelo A (A/A o A/-) del rs11921360 (OR= 3.2; IC95% [1.03-13.49]; χ²=4.7; p=0.02) presentaban también el doble y el triple de riesgo de presentar conductas suicidas, respectivamente. Respecto a los niveles de impulsividad, los resultados obtenidos indicaron que los pacientes portadores del alelos T para el SNP rs1732170 (18.95 vs. 17.38; F=9.470; p=.002; η2 parcial=5.1%; Poder observado=86.4 %) y los del alelo G del SNP rs334558 (19.37 vs. 17.88; F=5.715; p=.018; η2 parcial =3.2%; Poder observado=66.2%), ambos pertenecientes al gen GSK3β, presentaban mayores puntuaciones en la subescala de impulsividad cognitiva. En el tercero de los estudios, cuyo objetivo era analizar la potencial relación entre la impulsividad y el nivel de funcionamiento global de los pacientes bipolares, se halló mostraron que los niveles de impulsividad y funcionamiento no eran independientes, mostrando una correlación positiva (r pearson=0.300; p<0.001), esto es, a mayor impulsividad, mayor deterioro funcional. Respecto al análisis multivariante, destacar que de entre todas las variables analizadas, tan solo la presencia de sintomatología depresiva (β=1.580; p<0.001), el número de hospitalizaciones previas (β=0.837;p=0.019) y los niveles de impulsividad (β=0.319;p=0.004) se asociaron significativamente a un peor funcionamiento global. En resumen, nuestros resultados parecen confirmar que la variabilidad genética en genes implicados tanto en la vía de los fosfoinositoles como de la Wnt/β-catenina se asociaría tanto una mayor vulnerabilidad para la emergencia de conductas de tipo suicida en el caso del trastorno bipolar y, en el caso específico del gen GSK3β, también se asocia niveles incrementados de impulsividad cognitiva. Por otro lado, nuestros resultados sugieren que la impulsividad, del mismo modo que la sintomatología depresiva y el número de hospitalizaciones, se asocia fuertemente al deterioro funcional en el trastorno bipolar, especialmente en los dominios de funcionamiento cognitivo, manejo de las finanzas y autonomía personal. / Bipolar patients are at high risk of suicide. Bearing in mind that lithium, one of the mainstays of the treatment of BP, presents antisuicidal and antiimpulsive properties, our aims was to analyze the impact of genetic variability at genes involved in its putative mechanism of action such on the emergence of suicidal behaviour as well on increased impulsivity, which in turn has been traditionally considered as a potential endophenotype of suicidality. In addition, considering that it has been established a link between history of suicidal behaviour and a poor functional outcome, we also investigated the functional impact of trait-impulsivity in bipolar disorder. Our results showed that genetic variability at both the phosphoinositol and the Wnt/β-catenin pathways increases the risk of suicidal behavior in bipolar patients and, in the specific case of GSK3 gene, it is also associated with increased levels of cognitive impulsivity. Furthermore, our results suggest that impulsivity, as well as depressive symptoms and hospitalizations, is strongly associated with functional impairment in bipolar disorder, especially in the domains of cognitive functioning, finance and autonomy domains.

Els pacients amb esquizofrènia presenten un dèficit en àrees de la cognició social. Entre d'altres, diversos estudis han demostrat a) un dèficit en el reconeixement d'expressions facials relacionat amb un funcionament aberrant en l'amígdala cerebral i b) un dèficit a l'hora d'interpretar correctament els pensaments i les emocions dels altres que s'ha associat de forma teòrica amb la manca de consciència de malaltia i amb un funcionament anòmal en estructures prefrontals. En el moment actual hi ha encara una escassetat d'estudis en mostres de pacients en primer episodi psicòtic, que són necessaris per a aprofundir en el coneixement de les bases estructurals i funcionals de l'esquizofrènia evitant les variables de confusió del tractament i del curs deteriorant de la malaltia. El nostre treball es basa en l'estudi d'aquests dos dèficits de la cognició social a través d'un estudi de ressonància magnètica estructural i funcional en pacients en primer episodi psicòtic amb l'objectiu d'aprofundir en el coneixement de les bases estructurals i funcionals d'aquests dominis en l'esquizofrènia. El nostre estudi és el primer que avalua aquestes dues esferes mitjançant ressonància magnètica en un primer moment sense la influència del tractament, i en un segon moment un cop el tractament ha conduït a una estabilitat clínica, Els resultats de les imatges funcionals donen suport a un hipofuncionament de les estructures límbiques, incloent el complex amígdala-hipocamp, durant el reconeixement d'expressions facials en el grup de pacients durant el debut de la malaltia. Alhora, el nostre treball és el primer estudi que evidencia una milloria d'aquest funcionament després del tractament. Aquesta troballa, i els patrons d'activació davant de cada estímul emocional, suggereixen un model de relació activitat amigdalar / estímul emocional en el grup de pacients, diferent al patró del grup control. Aquest model explicaria les aparents contradiccions en la bibliografia prèvia. Els resultats de l'anàlisi estructural evidencien una relació entre manca de consciència de malaltia i estructures prefrontals, entre elles el còrtex prefrontal medial, recolzant així una connexió estructural amb els dominis de la Teoria de la Ment que tan extensament ha estat reportada de forma teòrica. En conjunt, el nostre estudi és el primer a aportar dades dels dèficits estructurals i funcionals en el reconeixement d'expressions emocionals en pacients no tractats durant el primer episodi psicòtic, així com els canvis funcionals després del tractament amb fàrmacs antipsicòtics. Per altra banda, l'estudi és el primer a aportar un coneixement de les estructures implicades en la manca d'insight en primers episodis psicòtics previ al tractament farmacològic. / Los pacientes afectos de esquizofrenia presentan un déficit en diversas áreas de la cognición social. Entre otros, diversos estudios han mostrado un déficit en 1) el reconocimiento de expresiones faciales, relacionado con un funcionamiento aberrante en la amígdala cerebral y 2) un déficit en la inferencia e interpretación de los estados mentales de los demás, que se ha asociado de forma teórica con la ausencia de conciencia de enfermedad y con un funcionamiento anómalo en estructuras cerebrales prefrontales. En el momento actual existen aún pocos estudios con muestras de pacientes en primer episodio psicótico, que son necesarios para profundizar en el conocimiento de las bases estructurales y funcionales de la esquizofrenia evitando así las variables de confusión del tratamiento y del curso deteriorante de la enfermedad. Con el objetivo de profundizar en el conocimiento de las bases estructurales y funcionales de estos dos dominios de la cognición social en la esquizofrenia, estudiamos mediante resonancia magnética estructural y funcional a pacientes en primer episodio psicótico. Nuestro estudio es el primero en evaluar estas dos esferas mediante resonancia magnética funcional en un primer tiempo sin la influencia del tratamiento, y en un segundo tiempo una vez el tratamiento ha conducido a la estabilidad clínica. Los resultados de las imágenes funcionales muestran una hipoactividad de las estructuras límbicas, incluyendo el complejo amígdala-hipocampo, durante el reconocimiento de expresiones faciales en el grupo de pacientes antes de iniciar el tratamiento. Además, los resultados muestran un aumento en la actividad de la amígdala después del tratamiento. Este hallazgo, junto con los distintos patrones de activación durante cada uno de los estímulos emocionales presentados, permiten sugerir un modelo de relación entre actividad amigdalar y estímulo emocional, diferente en el grupo de pacientes que en grupo control. Este modelo explicaría las aparentes contradicciones en la bibliografía previa. Los resultados del análisis estructural evidencian una relación entre ausencia de conciencia de enfermedad y estructuras prefrontales, entre ellas la corteza prefrontal medial, apoyando así una conexión estructural con regiones implicadas en la Teoría de la Mente, que tan extensamente han sido referidas de forma teórica. En conjunto, nuestro estudio es el primero en mostrar déficits estructurales y funcionales en el reconocimiento de expresiones emocionales en pacientes aún no tratados durante el primer episodio psicótico, así como cambios funcionales después del tratamiento con fármacos antipsicóticos. Por otro lado, nuestro estudio relaciona estructuras cerebrales con la ausencia de insight en primeros episodios psicóticos previo al inicio del tratamiento. / Patients with schizophrenia show a deficit in several areas of social cognition. Amongst them, previous studies have shown 1) an impairment in facial emotion recognition which has been related to abnormal amygdala activation and 2) a deficit on inference and interpretation of the emotions of others, which has been theoretically associated with a lack of insight and with a malfunction in prefrontal areas. At present there are still few studies with samples of first psychotic episode patients, which are necessary to deepen the understanding of structural and functional basis of schizophrenia avoiding the confounding effects of treatment and the course of illness. In order to study in depth the structural basis and functional domains of these two deficits in social cognition in schizophrenia we used structural and functional MRI in patients with first psychotic episode. Our study is the first to longitudinally evaluate these two areas using functional MRI in first episode subjects first, without the influence of treatment, and second, once the treatment has led to clinical stability. The functional neuroimaging results show an underactivation of limbic structures, including the amygdala, during the recognition of facial emotions in patients before starting antipsychotic drugs. At the same time, we found a trend to increase amygdala activation after antipsychotic drugs when clinical melioration was reached. These findings, together with the different patterns of activation during each emotional stimuli allow us to suggest a model of relation between amygdala activity and stimulus valence which is different for patients and controls. This model would explain the apparent contradictions in previous literature. Structural results show a relation between lack of insight and prefrontal brain structures, including medial prefrontal cortex, supporting a structural connection with regions involved in theory of mind. To sum up, our study is the first to show structural and functional deficits in the recognition of emotional expressions in untreated patients during the first psychotic episode, and related functional changes after treatment with antipsychotic drugs. On the other hand, our study links brain structures with the lack of insight in first psychotic episodes prior to initiation of treatment.