Genom århundraden har bilden varit en viktig del i vårt samhälle. Den har varit en källa till underhållning, sparande av minnen och även ett sätt att kommunicera på. Bilder har använts på många olika sätt och sedan 1800-talet har vi kunnat fånga bilder genom fotografier. Med den teknik vi har i dag, kan bilder tas och delas via mobiltelefonen och på grund av detta har fotodelning ökat snabbt. Inte bara genom att vi nu har ett urval av olika fotodelningsapplikationer, utan de erbjuder även verktyg för att retuschera bilder innan de delas vidare med fördefinierade filter för enkel redigering. Vi var därför intresserade av hur dessa verktyg påverkat vårt sätt att retuschera bilder. Med det menar vi om möjligheten att använda filter förändrat hur vi tänker om retuschering och om detta spelat roll i vårt sätt att dela bilder. Resultat från enkät och intervjustudierna har visat att majoriteten av de foton som delas går genom någon form av retuschering. Vare sig det är genom fördefinierade filter eller om de redigeras manuellt finns det mycket få användare av fotodelningsapplikationer som delar oredigerade bilder. Vidare har det visat sig, som en effekt av filterfunktionen, att fler människor introduceras för konsten att redigera. / Through centuries the picture has been an important element in our community. It’s been a source to entertainment, memory sharing and also a way of communication. Pictures have been used in many ways and since the 19th century we have been able to capture pictures on photos. With the technology we have today, pictures can be taken and shared via the cellphone and because of this the photo-sharing have increased rapidly. Not only do we now have a selection of different photo-sharing networks they also offer tools to retouch the photos before sharing with predefined filters for easy editing. We were therefore interested in how these tools influence the way we retouch our photos. By that we mean if the opportunity to use filter affect how we think about retouching and if this affect the way we share our photos. By questionnaire and interview study, the result showed us that the majority of the photos that are being shared are going through some kind of retouches. Whether it is by predefined filters or if they are manually edited there are very few users of photo-sharing networks who shares unedited photos. Further it has merged that because of the filter function, more people are being introduced to the art of editing.

In my master thesis I deal with a retouch of contemporary journalistic photography (in the period from 90's to the present). Thus they are digital photographs, which I compare with analogue photography. Retouch of analogue photography was technically more exacting than retouch of digital photography and people couldn't imagine the way of editing photography therefore they trusted to it. I assume that the truth pretension was preserved in the case of journalistic photography. My hypothesis is that the media play upon the truth pretension of the journalistic photography. The photography should have represented the reality. But nowadays we already know that it is not have to be like that. Nevertheless detection of edited photographs evokes a scandal, a shock and a discussion. The media retouch photographs and thereby actually modify the reality. The whole my hypothesis is: The media play upon the truth pretension of the journalistic photography which they edit with use of retouch technique thereby they modify the reality and it evokes a scandal after revealing the edited photography.

[ES] La reintegración cromática es una materia que, más allá de los principios clásicos de respeto, reconocimiento y reversibilidad, o del tratamiento de las lagunas y la controversia que ello genera, apenas se presenta de forma extensa y detallada. La falta de monografías específicas que engloben, además, temas tan importantes como la percepción del color o las fuentes de iluminación, requiere en primera instancia, de una recopilación y recensión de material bibliográfico. Mediante este proceso, se muestra una especialización del léxico para denominar el proceso de reintegración cromática, quedando incluidos en esta nueva terminología los criterios y normas que dicha intervención lleva implícitos. La revisión crítica de las teorías de la restauración que abundaron a partir de mediados del siglo XX así como de las más recientes, identifica el estado actual de la cuestión del retoque en la pintura de caballete, en la cual se halla una clara influencia de principios teóricos más propios de otras áreas de la restauración como la pintura mural, la arqueología o la escultura. Resulta igualmente importante el análisis de la evolución de criterios en materia de reintegración, pues permite la identificación de las carencias y problemáticas que presentan si se extrapolan a la praxis actual. El extenso estudio del tratamiento de las lagunas y los sistemas de reintegración cromática requiere de una revisión que permita la ordenación, de forma coherente y con ejemplos gráficos, de los sistemas de retoque pictórico existentes, definiéndolos y clasificándolos correctamente, con el propósito de servir como referencia. Esta sección demuestra la diversidad del uso de sistemas según factores geográficos, así como la falta de una unificación terminológica de reintegración a nivel nacional e internacional que evite errores de traducción y confusiones, los cuales pueden derivar en malas prácticas por parte de los restauradores. Existen también otros parámetros, como la textura de los estucos, las fuentes de iluminación y la indumentaria de trabajo, que pasan inadvertidos pero de los cuales se demuestra, por medios experimentales, la importancia que juegan en el desarrollo de los procesos de reintegración cromática y en la calidad de su resultado final. De esta forma, se enfatiza que el retoque pictórico en pintura de caballete debe ser abordado más allá de los conceptos tradicionales y del tratamiento de las lagunas. Asimismo, se revisan también las técnicas utilizadas en la reintegración cromática de pintura de caballete, demostrando la permanencia de materiales tradicionalmente usados como las acuarelas para la restitución acuosa, y los colores aglutinados al barniz para los retoques no acuosos. En relación a esta última técnica, aunque es común el uso de pinturas comerciales, en la última década ha crecido en popularidad la elaboración propia de colores al barniz por los restauradores con motivo de las ventajas que presentan. Este suceso ha requerido un análisis detallado de su viabilidad mediante ensayos de laboratorio, descubriendo si estas pinturas artesanales cumplen unos mínimos estándares de calidad para poder ser utilizadas de forma segura en obras reales. En definitiva, la revisión crítica y el estudio de la reintegración cromática más allá de los medios tradicionalmente expuestos, remarcan la importancia de tratar esta fase de intervención como una disciplina propia e independiente. / [CA] La reintegració cromàtica és una matèria que, més enllà dels principis clàssics de respecte, reconeixement i reversibilitat, o del tractament de les llacunes i la controvèrsia que això genera, a penes es presenta de forma extensa i detallada. La manca de monografies específiques que engloben, a més, temes tan importants com la percepció del color o les fonts d'il·luminació, requereix en primera instància, d'una recopilació i recensió de material bibliogràfic. Mitjançant aquest procés, es mostra una especialització del lèxic per a denominar el procés de reintegració cromàtica, quedant inclosos en la seua terminologia els criteris i normes que aquesta intervenció porta implícits. La revisió crítica de les teories de la restauració que van ser abundants a partir de mitjans del segle XX així com les més recents, identifica l'estat actual de la qüestió del retoc en la pintura de cavallet, en la qual s'hi troba una clara influència de principis teòrics més propis de altres àrees de la restauració com la pintura mural, l'arqueologia o l'escultura. Resulta igualment important l'anàlisi de l'evolució de criteris en matèria de reintegració, doncs permet la identificació de les carències i problemàtiques que presenten si s'extrapolen a la praxis actual. L'extens estudi del tractament de les llacunes i els sistemes de reintegració cromàtica requereix d'una revisió que permeta l'ordenació, de forma coherent i amb exemples gràfics, dels sistemes de retoc pictòric existents, definint-los i classificant-los correctament, amb el propòsit de servir com a referència. Esta secció demostra la diversitat de l'ús de sistemes segons factors geogràfics, així com la falta d'una unificació terminològica de reintegració a nivell nacional i internacional que evite errors de traducció i confusions, els quals poden derivar en males pràctiques per part dels restauradors. Existeixen també altres paràmetres, com la textura dels estucs, les fonts d'il·luminació i la indumentària de treball, que passen inadvertits però dels quals es demostra, per mitjans experimentals, la importància que juguen en el desenvolupament dels processos de reintegració cromàtica i la qualitat del seu resultat final. D'aquesta forma, s'emfatitza que el retoc pictòric en pintura de cavallet déu ser abordat més enllà dels conceptes tradicionals i del tractament de les llacunes. Així mateix, es revisen també les tècniques utilitzades en la reintegració cromàtica de pintura de cavallet, demostrant la permanència de materials tradicionalment utilitzats com les aquarel·les per a la restitució aquosa, i els colors aglutinats al vernís per als retocs no aquosos. En relació a esta última tècnica, encara que és comú l'ús de pintures comercials, en l'última dècada ha crescut en popularitat l'elaboració pròpia de colors al vernís pels propis restauradors amb motiu dels avantatges que presenten. Aquest succés ha requerit un anàlisi detallat de la seua viabilitat mitjançant assajos de laboratori, descobrint si aquestes pintures artesanals compleixen uns mínims estàndards de qualitat per a poder ser utilitzades de forma segura en obres reals. En definitiva, la revisió crítica i l'estudi de la reintegració cromàtica més enllà dels mitjans tradicionalment exposats, remarquen la importància de tractar aquesta fase d'intervenció com una disciplina pròpia i independent. / [EN] Chromatic reintegration is a subject that, beyond the classical principles of respect, recognition, and reversibility, or the treatment of the losses and the controversy it generates, is hardly presented comprehensively and in detail. The absence of specific monographs covering such important subjects as perception of colour or light sources necessitates, first and foremost, a compilation and review of bibliographical material. Through this process, a specialisation of the lexicon is shown to name the process of chromatic reintegration, including the criterion and rules implicit to this intervention. According to the review of restoration theories from the mid-20th century onwards as well as more recent ones, it is identified the current state of the question of retouching in easel painting, in which there is a clear influence of theoretical principles more typical of other areas of restoration such as mural painting, archaeology or sculpture. Analysis of the evolution of reintegration criteria is also important since it allows for the identification of shortcomings and problems if they are applied to current practice. The extensive study of losses treatment and chromatic reintegration demands that the existing systems of pictorial retouching to be organised in a coherent manner including graphic examples that clearly define and classify them, with the aim of serving as a reference. This section demonstrates the diversity of the use of systems according to geographical factors, as well as the need of unification of reintegration terminology at national and international level to avoid translation errors and confusion, which can lead to bad practices by restorers. Experimentation has shown that there are also other parameters, such as the texture of the fillers, the light sources and the working clothes, which go unnoticed but which are important to the development of the chromatic reintegration processes and the quality of the final result. In this way, it is emphasised that pictorial retouching in easel painting must be approached beyond traditional concepts and the treatment of losses. The techniques used in the chromatic reintegration of easel painting are also reviewed, demonstrating the permanence of traditionally used materials such as watercolours for aqueous restitution, and varnish-bonded colours for non-aqueous retouching. However, according to the latter technique, although commercial paints are commonly used by restorers, the use of self-produced varnish colours has grown in popularity over the past decade due to the advantages they offer. To determine if these handmade paints are safe for use on real paintings, a detailed analysis of their viability has been conducted through laboratory tests. Definitely, the critical review and study of chromatic reintegration beyond the traditional means highlight the importance of treating this phase of intervention as an independent discipline. / Doménech García, B. (2022). La reintegración cromática en pintura de caballete. Revisión crítica de los principios teóricos, evolución, técnicas y materiales [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/186055

There is no abstract available for this thesis. / Department of Journalism

Cette étude est une analyse de l’évolution de la notion de photographie pure, dans les discours en Grande-Bretagne, entre 1860 et 1917. Définie comme une image non retouchée ni manipulée, la photographie pure est envisagée en miroir de la retouche et des interventions sur les négatifs et positifs. Une exploration des journaux britanniques a mis en lumière cette préoccupation constante pour la définition et la légitimité des moyens de la photographie. Premièrement, la question des combination printings, de la notion de vérité comme essence de la photographie ainsi que l’aspect des images photographiques sont source de débats. Les discours d’acceptation et de rejet des pratiques de ciels rapportés, de coloriage et de la retouche apportent un éclairage sur la genèse de la retouche. Ces points, corrélés à la présence de la photographie pure dans les expositions, soulignent l’émergence d’une volonté puriste dès les années 1860. Enfin, les discours sur la photographie pure de Peter Henry Emerson et de Frederick H. Evans sont mis en parallèle et contextualisés au sein du pictorialisme, pour mieux en dessiner la définition. Ainsi se relient, dans ces débats sur la pureté, les limites de l’expérimentation et les aspects de la photographie, les figures d'Alfred H. Wall, Oscar Gustav Rejlander, Julia Margaret Cameron, Robert Demachy, Alvin Langdon Coburn et Alfred Stieglitz. Leurs discours et leurs recherches éclairent un idéal à atteindre, difficilement applicable, un mythe plus qu’une réalité. / This study is an analysis of the evolution of the notion of pure photography, in discourses happening in Great Britain between 1860 and 1917. Defined as a photograph that is neither retouched nor manipulated, pure photography is envisaged in regard to retouching and negative and positive interventions. An exploration of British periodicals has brought to light the constant preoccupation for the definition and legitimacy of the photographic tools. First, the question of combination printings, the notion of truth as the essence of photography and the aspect of photographic images are a source of debate. The discourses of acceptance and rejection of practices such as printing-in clouds, colouring and retouching shine light on the genesis of retouching. These aspects, paralleled with the presence of pure photography in exhibitions, highlight the emergence of a purist aspiration as early as 1860. Finally, the discourses of Peter Henry Emerson and Frederick H. Evans on pure photography are confronted and contextualized within pictorialism, to further its definition. Thus, through these debates on purity, the limits of experimentation and the aspects of photography, the figures of Alfred H. Wall, Oscar Gustav Rejlander, Julia Margaret Cameron, Robert Demachy, Alvin Langdon Coburn and Alfred Stieglitz are connecting. Their discourses and research put forth an ideal, out of reach, impractical, a myth more than a reality.