Esta tesis analiza las relaciones entre el pensamiento urbanístico y los debates paisajísticos en São Paulo en la primera mitad del siglo XX, enfocando como los planes urbanísticos para la ciudad incorporaron los parques y sistemas de parque. Ha sido fundamental destacar cuales fueron los principales referentes discutidos y cómo se produjeron las transferencias, cambios y apropiaciones de idearios. Inicialmente, pone de manifiesto que la emergencia de la reflexión urbanística en la ciudad se hizo al mismo tiempo que el surgimiento de la idea de parque urbano moderno. Destaca que la urbanística de la Europa Continental, el Town Planning británico y las ideas de Hénard fueron las principales referencias teóricas apropiadas en la formación del urbanismo paulistano y en la primera divulgación de la importancia de que se crease un sistema de parques conectado al sistema viario. A continuación, analiza las propuestas de Barry Parker para barrios-jardín en la ciudad, su idea de un anillo de parques alrededor del área urbana y su influencia en los anteproyectos para la región del río Tietê. En la secuencia, presenta un cuadro explicativo de las principales visiones nacionales acerca de las relaciones entre modernidad y brasilidad en la construcción de jardines y parques a partir de la década de los 20; discurre sobre determinadas visiones de Le Corbusier - acerca de las relaciones entre arquitectura, naturaleza y ciudad - importantes para la comprensión de proyectos locales y analiza el plan que hizo para São Paulo. Los últimos capítulos siguen analizando los planos urbanísticos para la ciudad y las áreas verdes propuestas y buscan identificar cuáles fueron las matrices conceptuales, las permanencias y rupturas teóricas en relación al momento anterior. De entre estos planes, se examinan el proyecto de Maia y Cintra, de 1924 a 1926; las concepciones de ciudad y de sus áreas verdes de Prestes Maia, sobre todo, en el Plano de Avenidas; al igual que analiza la importancia de las ideas de Anhaia Mello sobre el urbanismo y el recreo activo. Finalmente, examina los razonamientos sobre las áreas verdes en São Paulo en el contexto metropolitano de la década de los 50, con especial énfasis en el análisis del plan de Robert Moses, de 1950, en los proyectos y en la construcción del Parque del Ibirapuera, en los planes para la Ciudad Universitaria y en los debates acerca de la creación de un plan director para la región.

La vegetación siempre ha sido un elemento importante en la arquitectura, no sólo para satisfacer una necesidad estética, sino como elemento esencial para determinar el ambiente físico inmediato, ya sea como vallado, protección visual, acústica, contra el viento, la lluvia o el sol.Es frecuente encontrar en la arquitectura vernácula, ejemplos de cómo el hombre ha diseñado su hábitat creando un microclima en su entorno, empleando la vegetación para manipular los elementos climáticos.Sin embargo en la actualidad, la vegetación, la topografía del terreno y los cuerpos de agua, están siendo usados básicamente, con propósitos estéticos, utilitarios y recreativos, en la mayoría de los casos, el impacto que tendrán estos elementos, en el microclima, el confort humano y los aspectos energéticos, se toman en cuenta más de una manera intuitiva, que analizando el problema a fondo.El propósito de este trabajo es analizar el uso de la vegetación como elemento para la modificación del microclima, interpretando y poniendo los resultados de este análisis en un lenguaje arquitectónico, de tal manera que el diseñador tenga las herramientas para poder evaluar cualitativa y cuantitativamente el desempeño de la vegetación como sistema de climatización, tomando en cuenta sus características de ser vivo que la hacen más interesante.La hipótesis de este trabajo es que la vegetación tiene propiedades físicas y fisiológicas, que la hacen susceptible de ser utilizada como un sistema de climatización natural, de tal manera que si se combinan los diversos elementos vegetales, sería posible modificar el ambiente exterior a escala microclimática.Al concluir el presente estudio, se cumplió con las siguientes metas:1. Se identificaron y evaluaron los fenómenos de transferencia de calor y masa, que tienen lugar en la relación vegetación - microclima y seestablecieron sus efectos sobre el confort del ser humano en espacios exteriores 2. Se identificaron sistemas y elementos vegetales que permiten controlar el entorno climático teniendo a la vegetación como su principal componente.3. Se definieron de pautas de diseño para el uso de la vegetación en el control microclimático, tanto en el ámbito urbano como arquitectónico 4. Se desarrollaron herramientas, que permiten al arquitecto, evaluar y dimensionar los distintos elementos vegetales de acondicionamientoambiental 5. Se desarrolló un método de diseño, que permite la interacción de la arquitectura con otras disciplinas y facilita la toma de decisiones desde las primeras etapas de diseño de un espacio exterior. / Vegetation has been considered an important architectonic element, not only for aesthetics propose, but as an element to define the surrounding environment like a fence, visual screen or wind, acoustic rain or solar obstruction.Frequently one can find many examples of vernacular architecture where vegetation has been used to modify climatic elements around dwellings.Nevertheless, actually architects consider vegetation, as well as other landscape elements like water bodies or topography changes, only with aesthetic, recreational or functional proposes, most of the time, the impact of landscape elements on microclimate, human thermal comfort, or energy issues of adjacent buildings, are considered intuitively but not analysing the problem in deep.The propose of these work is to analyze the possibilities of using vegetation to modify microclimates of outdoor spaces. Interpreting the result in an architectural language, thus designer can have tools to design and evaluate the performance of vegetation as a environmental conditioning system, taking in to account its characteristic of living elements.As a conclusion of the study, the following goals were reached:1. Mass and heat transfer phenomena, were identified in vegetated outdoor spaces, stabilising its effects on human thermal comfort 2. Vegetal elements that can be used to modify and control microclimate were identified 3. It has been developed tools for architects and landscape designers to dimension and evaluate environmental performance of vegetal elements 4. A design method that encourage interaction between architecture and other expertises, since early design stage of an out door space.

Entenem per comunitats jardí aquelles intervencions urbanes que, a partir de la disposició de tipologies edificatòries basades en el jardí privat i amb una utilització estratègica dels espais lliures i els equipaments, cerquen la idea de comunitat en el sí de l'operació. L'estudi s'emplaça en el territori català i abasta des de finals del segle XIX fins el 1960, moment en què l'accés al vehicle privat per part de la societat implica un canvi substancial vers aquesta idea de comunitat i, per tant, d'aquest model projectual.Les comunitats jardí demostren una gran versatilitat per adaptar-se a distints contextes socioculturals, sense perdre els seus trets identificatius principals, un fet que es tradueix en un ampli ventall de resultats projectuals. L'estudi d'aquest escenari ens ha portat a establir un quadre taxonòmic amb quatre models principals, que s'ajusten a períodes temporals específics, amb contextes socioculturals concrets:Fase I: Les comunitats jardí lligades a la producció, fins el 1900.Fase II: Les comunitats jardí vinculades amb l'habitatge burgès, resultat de les iniciatives privades de la classe benestant, des de 1900 fins el 1936.Fase III: Les comunitats jardí compromeses a resoldre el problema de l'habitatge social, de 1939 a 1955.Fase IV: Les comunitats jardí vinculades al turisme en l'àmbit costaner, de la dècada de 1930 i de 1943 fins el 1960.Dins de cada un dels models identificats podem distingir distintes famílies, que comparteixen determinats trets característics, especialment pel que fa a les seves motivacions teòriques. Un quadre taxonòmic ofereix una matriu per situar les comunitats jardí del període estudiat.Per bé que les comunitats jardí vinculades a la producció signifiquen un important precedent, les operacions associades al turisme representen un assaig experimental amb un final suggerent però al mateix temps incert i poc consolidat. Les comunitats jardí vinculades a l'habitatge social i les d'iniciativa burgesa presenten però una major coherència projectual i presten camps d'experimentació més desenvolupats.El model d'habitatge social es basa en espais centrals significatius, singularitzats per volumetries específiques, i empra sovint els equipaments com a elements estructurals de les propostes. Utilitza freqüentment suggerents recursos compositius en la definició volumètrica dels espais i carrers, especialment en els espais lliures centrals, que es delimiten amb una definició espaial tancada o semitancada. És destacable l'aportació de les places porticades que es configuren mitjançant habitatges plurifamiliars amb comerç a les plantes baixes. Presenta així mateix una elevada diversitat tipològica, utilitzant en distintes ocasions i per a objectius diferents l'habitatge unifamiliar aïllat, el bifamiliar, les fileres i els blocs plurifamiliars, amb un resultat arquitectònic molt homogeni.Per la seva part, el model d'habitatge burgès fonamenta la seva estructura urbana a partir del viari, utilitza exclussivament l'habitatge unifamiliar aïllat en els seus projectes amb arquitectures singulars i heterogènies i formalitza els seus espais lliures mitjançant una definició espaial oberta. En conjunt, podem veure com desapareix en aquests casos el potencial dels espais oberts com peces d'interrelació social, el seu percentatge disminueix, i també ho fa la diversitat tipològica, la jerarquia viària i la densitat, augmentant el tamany de la parcel·la i les dimensions dels habitatges.El treball ens ha permès també identificar els trets generals de les comunitats jardí. En aquest sentit, s'han extret conclusions sobre la composició urbana de les intervencions, sobre la seva disposició edificatòria, els seus mecanismes d'agregació, la seva jerarquia viària, així com també s'ha posat de relleu la seva aportació patrimonial. Així mateix, la lectura de la localització de les comunitats jardí respecte els nuclis urbans preexistents ens permet abordar la seva faceta més teòrica, entenent aquests assentaments com a peces urbanes significatives en la construcció de les nostres ciutats. Així podem distingir quatre localitzacions distintes: les situades autònomament sobre el territori, les emplaçades en la perifèria de les ciutats, les ubicades en la ciutat però amb una identitat pròpia i les que formen part d'un teixit.El treball demostra finalment la poca precisió que implica l'utilització del terme "teixit de ciutat jardí" per a referir-nos als conjunts d'habitatges unifamiliars aïllats actuals, on no es parla de límits, de centre urbà, d'estratègia projectual o, en definitiva, de sensació de comunitat, aspecte aquest clau en el que hem anomenat "comunitats jardí".