La tesi Diferències fonològiques entre diversos estils de parla al català central septentrional se centra en l'estudi de la variació estilística que manifesten els segments vocàlics en dos àmbits concrets de la fonologia catalana: els contactes vocàlics entre mots i els clítics pronominals. Tot i que, d'entrada, pot semblar que aquests dos temes són molt diferents entre si, al llarg de la tesi es demostra que presenten fortes coincidències: estan subjectes a una notable variació lingüística, que s'accentua quan es produeix un canvi d'estil de parla, i aquesta variació implica sempre la presència / absència de segments vocàlics. Així, ambdós temes esdevenen complementaris i permeten esbrinar quin és el comportament que tenen les vocals en diferents contextos i en diferents estils de parla. La varietat dialectal objecte d'estudi és el denominat català central septentrional, parlat a les comarques de la província de Girona.La tesi persegueix quatre objectius bàsics. El primer consisteix a elaborar una descripció exhaustiva de les resolucions dels contactes vocàlics entre mots, per una banda, i de les realitzacions dels clítics pronominals, per l'altra. La intenció és descriure els diversos fenòmens que s'hi detecten, posant un èmfasi especial a mostrar la variació estilística que presenten. Les dades de què s'ha partit per dur a terme aquesta descripció procedeixen majoritàriament del Corpus Oral Dialectal (COD) de la Universitat de Barcelona, una extensa compilació de materials feta recentment amb criteris distints dels que segueix la dialectologia més tradicional: al COD els informants seleccionats no són persones grans que habiten nuclis rurals, sinó que són individus de mitjana edat que viuen en capitals de comarca. Es tracta de mostrar, doncs, la parla que se sent actualment als nuclis grans de població. Les dades del COD s'han completat amb enquestes addicionals enregistrades a les comarques més septentrionals del català central.El segon objectiu consisteix a comprovar quina és la influència que exerceix la forta expansió de les formes pròpies de la varietat estàndard i/o del barceloní en el comportament variable que presenten certs fenòmens fonològics descrits. Per poder determinar la influència exacta d'aquest factor, es comparen les dades del COD amb les d'un altre corpus més allunyat en el temps: els etnotextos de l'Atles lingüístic del domini català (ALDC), compilats entre els anys 60 i 70.El tercer objectiu consisteix a determinar quins són els factors lingüístics que condicionen els casos de variació descrits, i a proporcionar-ne una anàlisi formal. No es tracta de limitar-se a la mera descripció dels fenòmens, sinó que també es vol oferir explicacions de tipus formal. El marc teòric escollit és la teoria de l'optimitat (Optimality Theory), atès que actualment es considera un dels models amb més potencial explicatiu per donar compte de la variació lingüística. Es proporciona una anàlisi que integra tots els factors (prosòdics, fonològics, sintàctics, semàntics.) que poden influir en la realització final dels contactes vocàlics entre mots, d'una banda, i dels clítics pronominals, de l'altra. Dins de la teoria de l'optimitat, es recorre a algun dels models més recents que s'han desenvolupat per al tractament específic de la variació lingüística (Floating Constraints Model, Rank-Ordering Model of Eval...). L'anàlisi mostra que aquests models esdevenen útils per explicar les diferències fonològiques ocasionades pels canvis d'estil de parla.Finalment, el quart objectiu consisteix a comparar les anàlisis formals dels contactes vocàlics i de les realitzacions dels clítics pronominals per detectar-hi similituds i diferències. En aquesta comparació final es valora la utilitat dels mecanismes formals de tractament de la variació que s'han incorporat a l'anàlisi, i s'exposen les conclusions principals que es poden extreure de tot el procés d'investigació. / The main goal of the present research is to study stylistic variation in two related fields of Catalan phonology: vowel contact resolutions and pronominal clitics. In both of them vowels show interesting patterns of variation when speakers change their speech style. In order to study these variable patterns it has been used data belonging to North-eastern Catalan, which is spoken in the Girona area.This dissertation provides both a description and a formal analysis of the different resolutions of vowel sequences across word boundaries, on the one hand, and the different realizations of pronominal clitics, on the other. The description is based on a huge amount of data recently compiled in the Corpus Oral Dialectal (COD) of the University of Barcelona. Data from this source have been completed by new questionnaires recorded during the research project. Additionally, it has been used data from the Atles lingüístic del domini català (ALDC), compiled in the 60s and 70s. Through the comparison between COD and ALDC it has been found that there are some cases of stylistic variation that are conditioned by the influence of the Standard variety. However, most variable patterns seem to be conditioned by other linguistic factors (e. g. prosodic, phonological, syntactic, lexical factors), which are accurately analyzed within Optimality Theory (OT), a framework that has proved to be more adequate than others in dealing with linguistic variation, especially in phonology.The formal analysis I propose also takes into account different submodels recently developed within OT to provide even more accurate analyses of linguistic and stylistic variation. The Rank-Ordering Model of Eval and, especially, the Floating Constraints Model become very useful mechanisms to analyze some of the phonological differences caused by changes of speech style.The final conclusions highlight the strong similarities found in the two previous formal analyses: the one concerning vowel contact resolutions and the other one concerning pronominal clitics. In both cases markedness constraints are low-ranked when the speech style is formal, while they are high-ranked in informal speech styles. Evidence is provided to show that this is a common cross-linguistic pattern.

El salt vertical és una acció que està present en el voleibol. Forma part de la tècnica de remat, de bloqueig i dels serveis amb salt. També és utilitzat per col.locadors per tal d’anticipar el contacte amb la pilota i incrementar la velocitat del joc. S’ha observat que els jugadors de voleibol efectuen d’entre 65 i 136 salts en un partit de 5 sets. Aquesta tesi doctoral té un doble objectiu; per una banda pretén realitzar una descripció de la força de l’extremitat inferior en jugadors de voleibol durant la realització del salt vertical. Per l’altra banda, té la intenció de desenvolupar un mètode per valorar la força i determinar la asimetria entre les extremitats que sigui aplicable al voleibol i a la resta d’esports. S’ha realitzat un protocol de salt vertical en jugadors de la selecció espanyola de voleibol durant quatre temporades (2006-2009). Aquest protocol inclou la valoració de l’squat jump (SJ), el salt amb contramoviment (CMJ), el salt amb contramoviment i utilització de braços (CMJb) i el salt amb cursa d’aproximació (DJb). En les temporades 2006-2008 la valoració es va realitzar mitjançant una plataforma de contactes. Durant la temporada 2009, el salt vertical es va valorar, simultàniament, mitjançant una plataforma de contactes i dues plataformes de força, una sota de cada peu. S’ha observat un increment del salt vertical entre les temporades 2006-2008 i una millora de les diferents manifestacions de la força, tot i que entre la temporada 2007 i 2008, l’índex d’elasticitat empitjora. En termes generals, la forma física de la selecció és millor any rere any. Els jugadors de voleibol no presenten asimetria ni en la força màxima, ni en l’impuls quan es compara cama dreta amb cama esquerra, però sí quan es compara cama forta amb cama feble, tot i que de mitjana no se supera el 15% de asimetria considerat com a factor de risc per patir lesions. La plataforma de forces és un sistema més adequat que la plataforma de contactes per determinar l’alçada del salt vertical perquè no sobreestima l’alçada del salt. També permet avaluar de manera directa la potència mecànica i la força executada durant el salt, així com identificar un SJ correcte d’un altre que no ho és. No obstant, no és útil per determinar l’alçada del DJb degut a les reduïdes dimensions. S’ha observat que la potència màxima, sobretot quan es mostra relativa al pes corporal, és la variable que millor explica l’alçada del salt vertical. Això indica que l’entrenament per millorar l’alçada del salt ha d’anar orientat a la millora de la força a elevades velocitats d’execució. És necessari estudiar l’evolució dels esportistes i aplicar la el mètode en altres esports. També és necessari realitzar un control de base que serveixi per proporcionar dades de normalitat i poder ajudar a diagnosticar el retorn a l’activitat després d’una lesió. / The vertical jump is a common action in the volleyball game when spiking, blocking, serving and setting. Volleyball players jump among 65 and 136 times in a 5 set game. The aims of the study were: (1) to describe the lower extremity force during a vertical jump test and (2) to develop a methodology that, simultaneously, evaluates force and determines asymmetries between legs. Physical state of the National Spanish Team players was assessed, during four seasons (2006-2009), by means a vertical jump test protocol that included evaluation of squat jump (SJ), countermovement jump (CMJ), countermovement jump with arms movement (CMJa) and spike jump (DJb). During 2006-2008 vertical jump was evaluated by means of a contact mat. During 2009, vertical jump was evaluated simultaneously by means of a contact mat and two force platforms, one underneath each foot. The results indicated a better performance of explosive strength, elastic-explosive strength, reflexelastic-explosive strength and a better use of arms when jumping. Results also showed a maximal force and impulse symmetry when comparing right and left legs, but an asymmetry was observed when comparing weak and strong leg. Asymmetry index was lower than 15%. Force platform is considered a better instrument than the contact mat to evaluate vertical jump height because it does not overestimate jump height. Furthermore, power and force can also be evaluated during the assessment, and the force - time curve allows identifying a correct SJ jump. Nevertheless, it is not useful to evaluate DJb due to its reduced dimensions. Maximum relative power has a very high correlation with vertical jump height. The optimal training to improve vertical jump height is the one that increases force at high velocity rates. It would be necessary to perform a base control to all athletes to know normality data and to help in the return to competition diagnosis after an injury. / El salto vertical es una acción que está presente en el voleibol. Forma parte de la técnica del remate, del bloqueo i de los servicios con salto. También es utilizado por los colocadores para anticipar el contacto con la pelota e incrementar la velocidad del juego. Los jugadores de voleibol efectúan entre 65 y 136 saltos durante un partido de 5 sets. Esta tesis doctoral tiene un doble objetivo, por un lado pretende realizar una descripción de la fuerza de la extremidad inferior de los jugadores de voleibol durante la realización del salto vertical. Por otro lado, tiene la intención de desarrollar un método para evaluar a fuerza y determinar la asimetría entre las extremidades que sea aplicable al voleibol y a otros deportes. Se ha realizado una evaluación del salto vertical de los jugadores de la selección española de voleibol durante cuatro temporadas (2006-2009). Este protocolo incluye la valoración del salto desde el medio squat (SJ), el salto con contramovimiento (CMJ), el salto con contramovimiento y utilización de brazos (CMJb) i el salto con carrera de aproximación (DJb). Durante las temporadas 2006-2008 la valoración se realizó mediante una plataforma de contactos. Durante la temporada 2009 se evaluó simultáneamente con una plataforma de contactos y dos plataformas de fuerzas, una debajo de cada pie. Se ha observado que el salto vertical incrementa entre las temporadas 2006-2008. También mejoran las diferentes manifestaciones de la fuerza, aunque entre la temporada 2007 y 2008 el índice de elasticidad empeora. En términos generales, la forma física de la selección es mejor año tras año. Los jugadores de voleibol no presenten asimetría ni en la fuerza máxima, ni en el impulso cuando se compara pierna derecha con pierna izquierda, pero sí cuando se compara pierna fuerte con la débil, aunque de promedio, no se supera el 15% de asimetría considerado como factor de riesgo para sufrir lesiones. La plataforma de fuerzas es un sistema más adecuado que la plataforma de contactos para determinar la altura del salto vertical ya que no sobreestima la altura del salto. También permite evaluar de manera directa la potencia mecánica y la fuerza ejecutada durante el salto, así como identificar un SJ correcto de otro que no lo es. No obstante, no es útil para determinar la altura del salto del DJb debido a sus reducidas dimensiones. Se ha observado que la potencia máxima, sobretodo cuando se presenta relativa al peso corporal, es la variable que mejor explica a altura del salto vertical. Esto indica que el entrenamiento para mejorar la altura del salto tiene que ir orientado a la mejora de la fuerza a elevadas velocidades de ejecución. Es necesario estudiar la evolución de los deportistas y aplicar el método en otros deportes. También se necesita un control de base que sirva para proporcionar datos de normalidad y poder ayudar a diagnosticar el retorno a la actividad después de la lesión.

Cette thèse apporte des contributions à la modélisation, compréhension ainsi qu’à la communication efficace d’information dans les réseaux dynamiques peuplant la périphérie de l’Internet. Par réseaux dynamiques, nous signifions les réseaux pouvant être modélisés par des graphes dynamiques dans lesquels noeuds et liens évoluent temporellement. Dans la première partie de la thèse, nous proposons un nouveau modèle de mobilité - STEPS - qui permet de capturer un large spectre de comportement de mobilité humains. STEPS mets en oeuvre deux principes fondamentaux de la mobilité humaine : l’attachement préférentiel à une zone de prédilection et l’attraction vers une zone de prédilection. Nous proposons une modélisation markovienne de ce modèle de mobilité. Nous montrons que ce simple modèle paramétrique est capable de capturer les caractéristiques statistiques saillantes de la mobilité humaine comme la distribution des temps d’inter-contacts et de contacts. Dans la deuxième partie, en utilisant STEPS, nous analysons les propriétés comportementales et structurelles fondamentales des réseaux opportunistes. Nous redéfinissons dans le contexte des réseaux dynamiques la notion de structure petit monde et montrons comment une telle structure peut émerger. En particulier, nous montrons que les noeuds fortement dynamiques peuvent jouer le rôle de ponts entre les composants déconnectés, aident à réduire significativement la longueur du chemin caractéristique du réseau et contribuent à l’émergence du phénomène petit-monde dans les réseaux dynamiques. Nous proposons une façon de modéliser ce phénomène sous STEPS. À partir d’un réseau dynamique régulier dans lequel les noeuds limitent leur mobilité à leurs zones préférentielles respectives. Nous recablons ce réseau en injectant progressivement des noeuds nomades se déplaçant entre plusieurs zones. Nous montrons que le pourcentage de tels nœuds nomades est de 10%, le réseau possède une structure petit monde avec un fort taux de clusterisation et un faible longueur du chemin caractéristique. La troisième contribution de cette thèse porte sur l’étude de l’impact du désordre et de l’irrégularité des contacts sur la capacité de communication d’un réseau dynamique. Nous analysons le degré de désordre de réseaux opportunistes réels et montrons que si exploité correctement, celui-ci peut améliorer significativement les performances du routage. Nous introduisons ensuite un modèle permettant de capturer le niveau de désordre d’un réseau dynamique. Nous proposons deux algorithmes simples et efficaces qui exploitent la structure temporelle d’un réseau dynamique pour délivrer les messages avec un bon compromis entre l’usage des ressources et les performances. Les résultats de simulations et analytiques montrent que ce type d’algorithme est plus performant que les approches classiques. Nous mettons également en évidence aussi la structure de réseau pour laquelle ce type d’algorithme atteint ses performances optimum. Basé sur ce résultat théorique nous proposons un nouveau protocole de routage efficace pour les réseaux opportunistes centré sur le contenu. Dans ce protocole, les noeuds maintiennent, via leurs contacts opportunistes, une fonction d’utilité qui résume leur proximité spatio-temporelle par rapport aux autres noeuds. En conséquence, router dans un tel contexte se résume à suivre le gradient de plus grande pente conduisant vers le noeud destination. Cette propriété induit un algorithme de routage simple et efficace qui peut être utilisé aussi bien dans un contexte d’adressage IP que de réseau centré sur les contenus. Les résultats de simulation montrent que ce protocole superforme les protocoles de routage classiques déjà définis pour les réseaux opportunistes. La dernière contribution de cette thèse consiste à mettre en évidence une application potentielle des réseaux dynamiques dans le contexte du « mobile cloud computing ». / This thesis contributes to the modeling, understanding and efficient communication in dynamic networks populating the periphery of the Internet. By dynamic networks, we refer to networks that can be modeled by dynamic graphs in which nodes and links change temporally. In the first part of the thesis, we propose a new mobility model - STEPS - which captures a wide spectrum of human mobility behavior. STEPS implements two fundamental principles of human mobility: preferential attachment and attractor. We show that this simple parametric model is able to capture the salient statistical properties of human mobility such as the distribution of inter-contact/contact time. In the second part, using STEPS, we analyze the fundamental behavioral and structural properties of opportunistic networks. We redefine in the context of dynamic networks the concept of small world structure and show how such a structure can emerge. In particular, we show that highly dynamic nodes can play the role of bridges between disconnected components, helping to significantly reduce the length of network path and contribute to the emergence of small-world phenomenon in dynamic networks. We propose a way to model this phenomenon in STEPS. From a regular dynamic network in which nodes limit their mobility to their respective preferential areas. We rewire this network by gradually injecting highly nomadic nodes moving between different areas. We show that when the ratio of such nomadic nodes is around 10%, the network has small world structure with a high degree of clustering and a low characteristic path length. The third contribution of this thesis is the study of the impact of disorder and contact irregularity on the communication capacity of a dynamic network. We analyze the degree of disorder of real opportunistic networks and show that if used correctly, it can significantly improve routing performances. We then introduce a model to capture the degree of disorder in a dynamic network. We propose two simple and efficient algorithms that exploit the temporal structure of a dynamic network to deliver messages with a good tradeoff between resource usage and performance. The simulation and analytical results show that this type of algorithm is more efficient than conventional approaches. We also highlight also the network structure for which this type of algorithm achieves its optimum performance. Based on this theoretical result, we propose a new efficient routing protocol for content centric opportunistic networks. In this protocol, nodes maintain, through their opportunistic contacts, an utility function that summarizes their spatio-temporal proximity to other nodes. As a result, routing in this context consists in following the steepest slopes of the gradient field leading to the destination node. This property leads to a simple and effective algorithm routing that can be used both in the context of IP networks and content centric networks. The simulation results show that this protocol outperforms traditional routing protocols already defined for opportunistic networks. The last contribution of this thesis is to highlight the potential application of dynamic networks in the context of "mobile cloud computing." Using the particle optimization techniques, we show that mobility can significantly increase the processing capacity of dynamic networks. In addition, we show that the dynamic structure of the network has a strong impact on its processing capacity.