Els noms propis contribueixen a definir la personalitat d'una comunitat humana, tant pel caràcter identificatiu que tenen per la informació geogràfica, lingüística i històrica que poden aportar (especialment els topònims). L'Onomàstica, que és la ciència que els estudia, té dues branques fonamentals. La Toponímia s'ocupa dels noms de lloc o noms propis geogràfics, amb els quals designem i identifiquem els llocs concrets que ens envoltem. L'Antroponímia tracta dels noms propis de persona, mots o grups de mots l'unica finalitat dels quals és diferenciar el referent (una persona) de la resta (prenom, que representa al subjecte en particular; cognom, nom de família o de llinatge; i sobrenom, renom o motiu, malnom o àlies). Novelda i la Romana són localitats situades en el centre geogràfic de la regió d'Alacant, dins la comarca de les Valls del Vinalopó o Vinalopó Mitjà. En el passat van formar part d'un mateix municipi (Novelda), del qual la Romana va ser separada en 1929. Aquest conjunt territorial representava una superfície de 119,8 km2 i compartia amb Asp i Monòver el flanc occidental de la comarca i, per tant, la frontera amb Múrcia i la corona castellana. Novelda, segona ciutat en població de la comarca (26.873 habitants l'any 2011), compa actualment amb una superfície de 75,7 km2 (densitat de població, 355,23 hab/km2). El municipi de la Romana, més menut territorialment (43,3 km2), ocupa terrenys més elevats i muntanyosos. En 2011 tenia 2.554 habitants (densitat de 59 hab/km2). Novelda va constituir durant la baixa edad mitjana una zona de refugi per a la població andalusí. Els seus descendents van conservar fins a 1609 l'àrab com a llengua habitual de relació. La convivència durant dècades amb un contingent menut d'inmigrants cristians vells, va facilitat que aquests assimilaren una part significativa dels topònims usats fins llavors per la població autòctona. Més de la meitat dels topònims documentats abans de 1625-1628 presentaven traces lingüístiques atribüibles a l'àrab. Ara no passen del 9%, però els que resten tenen un innegable pes qualitatiu. Després d'una repoblació inicial parcial i no planificada, la població va créixer de manera continuada al llarg de la segona meitat del segle XVII, durant tot el segle XVIII i bona part del XIX, gràcies a un model d'agricultura que tenia com a fonaments la cerealicultura i la contínua expansió de la superfície cultivada. Aquest procés de colonització interior tindrà importants conseqüències, amb una extraordinària multiplicació dels topònims al Camp i a l'àrea més exterior del terme. El pas a una agricultura més oberta, amb el raïm i el vi com a productes significatius, no es produirà abans de finals del segle XIX. Encara és més tardana la conversió definitiva a una agricultura explícitament comercial, amb l'expansió de la tomata i les hortalisses, i finalment del raïm de taula (en ambdós casos, amb acompanyament del regadiu); primer, en terme de Novelda, i amb un cert retard, també en el de la Romana. A les dues localitats subsisteix una agricultura especialitzada i moderna, però desvinculada de les formes tradicionals d'entendre el territori. Les pedreres en extensió, els abocadors a gran escala de residus de les fàbriques de pedra, l'abandonament progressivament generalitzat dels cultius, la proliferació de les segones residències, l'escampament d'una població d'hàbits i costums urbans fora dels nuclis i, finalment, l'establiment (al terme de la Romana) d'una nodrida colònia de jubilats estrangers, són altres fenòmens que estan tenint ara mateix un considerable impacte sobre el paisatge (i sobre el patrimoni onomàstic). Per altra banda, després de segles de pràctic monolingüisme, hui el valencià és parlat per només la meitat dels novelders (però encara, pel 80% dels romaners). El treball, començat poc després de 1976, combina les dues vies d'investigació habituals: l'enquesta oral i la recerca en fonts documentals (impreses i manuscrites). Les entrevistes es van realitzar bàsicament entre novembre de 1987 i 1994, i han afectat 43 informadors per al conjunt del terme de la Romana i 51 per al de Novelda (sense comptar col·laboracions més esporàdiques). Sempre que va ser possible es van fer in situ (per a major seguretat en les localitzacions). Pel que fa a les fonts documentals impreses, s'ha buidat quasi tota la producció bibliogràfica local, incloses les revistes de festes d'ambdues poblacions. De l'Arxiu Municipal de Novelda s'ha revisat bona part de la documentació anterior al segle XIX (censals del segle XV, Mans Comunes, Consells, Contestadors, Judiciaris i Contestadors, Clams Civils...), però especialment la relacionada amb la xarxa s'assagadors i la de tipus cadastral (Giradora de Població 1727-1748, Giradora de Natural c. 1730, Capbreus 1727-1729, restes de giradores de finals del segle XVIII i principis del XIX, Estadística de Tierras de 1836 i 1854, Croquis de Rústica 1935). A l'Arxiu de Protocols es van treballar sobretot les Escribanías de Rentas locals del segle XVIII. De l´arxiu senyorial, conservat per la Fundació Cultural Medina Sidonia, hem pogut estudiar en profunditat una giradora de finals del segle XVI i començaments del següent (l'anomenada Giradora de Sarrià, fonamental per a conéixer l'antroponímia morisca u la toponímia de l'horta vella) i el libre dels Capbreus de 1625-1628. Més recentment, hem tingut accés a l'Arxiu de la Parròquia de Sant Pere de Novelda, on s´han revisat llibres de baptismes, matrimonis i enterraments fins a la primera meitat del segle XVII, així com els de Visites Pastorals i Fàbrica. L'estudi introductori consta d'unes breus consideracions generals sobre l'Onomàstica i els estudis onomàstics en terres valencianes, seguides per un apartat ("La terra") destinat a esbrinar els condicionants geogràfics i el procés d'ocupació del territori. Un segon apartat ("Els Pobles") dóna compte del recorregut històric de les comunitats humanes que han habitat ls dos termes municipals, amb especial atenció al nombr d'habitants i al desenvolupament urbà dels dos nuclis. Finalment, a "La llengua (les llegues)" s'analitza la influència del substrat aràbic sobre la nostra toponímia i les catacterístiques peculiars que presenta el suport lingüístic dels noms propis (sobretot, en el cas dels malnoms i topònims actuals). L'últim apartat és només un recull d'informadors i de fonts documentals (manuscrites i impreses), bibliografia i cartografia utilitzada. El cos del treball ("Els noms de lloc i de persona de Novelda i de la Romana") adopta la disposició que ja és general a la nostra àrea idiomàtica, proposada i seguida per les publicacions de l'Oficina d'Onomàstica de l'IEC. Recull fitxes d'uns 130 genèrics toponímics habituals en el nostre àmbit d'estudi (una part menuda però significativa dels quals no està contemplada als diccionaris i fonts lexicogràfiques més habituals de la nostra llengua), d'uns 4.650 topònims (almenys 4.250 dels quals d'origen popular, la resta noms de carrers i altres vies urbanes imposats per les autoritats municipals d'època contemporània) i de més de 4.300 elements antroponímics (vora 2.700 cognoms i llinatges, inclosos els utilitzats per la població musulmana i morisca dels segles XV, XVI,i XVII; i no arriba a 1.600 malnoms, renoms àlias).

Actualmente todos los países de Europa y, de manera especial, aquellos que conforman la Unión Europea, reciben un número creciente de personas inmigrantes. Frente a una falsa percepción de homogeneidad atribuida a este colectivo, la realidad nos muestra que estas personas presentan una gran variedad en cuanto a procedencias, legunas de origen, motivos para emigrar, ocupaciones, intereses, etc.Por lo que respecta al Estado español, en pocos años nuestro país ha pasado de ser emisor a receptor de emigración y podemos decir que, en la actualidad, el fenómeno inmigratorio está adquiriendo cotas hasta hace poco impensables. Consecuencia directa de ello es la presencia del alumnado extranjero en nuestros centros escolares, los que plantea nuevos retos a un Sistema Educativo que no puede renunciar a la legítima pretensión de evitar la discriminación de las minorías culturales y lingüísticas.En este marco, enseñar a estos alumnos y alumnas a dominar la lengua o lenguas de la sociedad donde viven, constituye uno de los objetivos central de la escolaridad; ya que, como es bien sabido, el dominio de la lengua de la sociedad receptora representa un instrumento clave para poder ejercer con plenitud sus derechos como ciudadanos. Conscientes de ello, el propio profesorado suele resaltar, además, los determinante que resulta el dominio de la lengua que emplea la escuela en el éxito o fracaso escolar de este alumnado y, en consecuencia, a este fin se sulen dedicar múltiples esfuerzos; pero a pesar de todo, en numerosas ocasiones, los resultados obtenidos no responden ni a las expectativas ni al tiempo dedicado.Es cierto que entre el profesorado priman ciertas creencias o ideas previas que condicionan las respuestas educativas. Así, se tiende a pensar que los niños inmigrantes escolarizados en los primeros cursos aprenden de forma natural la lengua castellana por simple "inmersión" en nuestro medio escolar y sin necesidad alguna de actividades ni programas específicos. En el mismo sentido, estas ideas operan a niveles no estrictamente lingüísticos y se plasma de manera que se tiende a creer que en estos casos los escolares se adaptan rápidamente y de forma satisfactoria a las exigencias de nuestra escuela.Todo ello, se ha puesto de manifiesto en las escasas investigaciones sobre la enseñanza y el aprendizaje de segundas lenguas en contextos de inmigración. Concretamente, en el caso del castellano, los datos disponibles apuntan a que tanto en conocimiento lingüístico como en rendimiento escolar, en general, el alumnado de origen inmigrante obtiene resultados significativamente inferiores al de alumnado autóctono.Esto nos ha llevado a nuestra investigación en la que, a partir de la evaluación del conocimiento lingüístico castellano en alumnado inmigrante, hemos pretendido analizar algunos de los factores que determinan sus niveles de competencia lingüística. Ello nos ha permitido, además, contrastar determinadas creencias sobre el aprendizaje de la lengua de estos colectivos y, consecuentemente,formular ciertas indicaciones o sugerencias para abordar la cuestión.Metodológicamente, hemos procedido a partir de una muestra de alumnos y alumnas de origen inmigrante que cursan 1º de ESO en la provincia de Huesca, tomando como grupo control a sus iguales autóctonos. Los resultados más significativos nos confirman que el conocimiento lingüístico de ese alumnado, incluso cuando su lengua de origen es el castellano, es inferior al del alumnado autóctono, pudiéndose establecer un cierto "perfil" en la adquisicón de diversas habilidades lingüísticas en el que el tiempo de estancia en nuestro país y la edad de llegada aparecen como algunas de las variables más significativas. Otras variables que se han mostrado claves para entender el proceso de enseñanza/aprendizaje del castellano por parte de este alumando son: el nivel socioprofesional y el nivel de estudios de los padres, considerdos independientemente, o las actitudes tanto hacia el castellano como hacia la L1.

Durante décadas, los planteamientos lingüísticos clásicos y decimonónicos que establecían la primacía de la palabra sobre cualquier otra forma expresiva de la lengua, fieles a sus principios, por un lado, habían cerrado el paso a los estudios fraseológicos y, por otro, habían antepuesto el análisis del lenguaje escrito al lenguaje hablado. Ambas razones habían impedido el surgimiento y el desarrollo de los estudios de la cadena sintagmática y del enunciado como unidades lingüísticas superiores a la palabra. Afortunadamente, en la actualidad se reconoce que el estudio del caudal plurilexemático es punto obligado para avanzar en el conocimiento de la comunicación humana en general y de las lenguas en particular. Todo parece dispuesto, pues, para que el estudioso se adentre en el ámbito de la fraseología. Ahora, detengamos nuestra atención en el ámbito de las construcciones perifrásticas. Los estudios realizados sobre perífrasis se ocupan de delimitar ese tipo de construcciones frente a construcciones sintácticas libres; asimismo, las investigaciones realizadas en el ámbito de la fraseología van encaminadas a deslindar las unidades fraseológicas respecto a sus construcciones homófonas libres. Sin embargo, ha quedado relegada a un segundo plano la posible distinción entre perífrasis verbal y unidad fraseológica verbal y, más concretamente, entre perífrasis verbal de infinitivo con enlace y locución verbal de infinitivo.En este sentido, esta tesis doctoral intenta diferenciar entre sí estos dos tipos de construcciones cuando presentan una misma estructura formal (verbo en forma flexionada + término de enlace + infinitivo). Las secuencias que son objeto de nuestro estudio proceden de diversas fuentes. En el caso de las perífrasis de infinitivo con enlace, el inventario establecido ha sido resultado del rastreo en diversos estudios monográficos recientes sobre perífrasis verbales. Por otra parte, el listado de las locuciones verbales de infinitivo ha sido fruto de la búsqueda en el DFEM y en el DUE. En este último, el método seguido fue consultar en las entradas verbales las diversas acepciones y las expresiones pluriverbales definidas bajo la palabra ordenatriz. En menor medida, algunas locuciones han sido extraídas bien de estudios sobre fraseología, bien de publicaciones en la prensa periódica.La investigación, que adopta un punto de vista esencialmente sincrónico, comprende tres grandes apartados. En el primero (capítulo 2), realizamos un estudio de carácter teórico en el que, en primer lugar, se parte del concepto de unidad lingüística compleja, y de los distintos tipos de unidades complejas para así perfilar y redefinir las nociones de unidad fraseológica, colocación, locución, perífrasis verbal, verbo auxiliar, etc. En segundo lugar, se analizan las características fundamentales de colocaciones, locuciones y perífrasis verbales.A continuación, en el siguiente apartado (capítulo 3), no sólo se clarifican las nociones de gramaticalización y lexicalización, a través de los distintos niveles lingüísticos en los que operan, para intentar observar en qué medida estos procesos lingüísticos contribuyen a la creación de perífrasis verbales y unidades fraseológicas verbales, respectivamente, sino que se consideran fenómenos lingüísticos capaces de dar lugar a categorías graduales. En segundo lugar, se establece uno de los precedentes de la concepción "fluida" de la lengua en la distinción centro/periferia. En tercer lugar, se muestra de qué forma operan los procesos de gramaticalización y los de lexicalización, poniendo énfasis en el paralelismo existente entre ambos fenómenos. Para finalizar este apartado, ponemos de manifiesto la influencia que ejercen los mecanismos metafóricos y metonímicos en el nivel semántico de los procesos de gramaticalización y de lexicalización.El tercer gran apartado (capítulo 4) de esta investigación se ocupa del cotejo entre perífrasis de infinitivo con enlace y locuciones verbales de infinitivo. Lógicamente, se establecen y se agrupan, por un lado, las similitudes y, por otro, las diferencias existentes entre ambos tipos de unidades lingüísticas complejas. Finalmente, dedicamos el capítulo 5 a la exposición de las conclusiones que hemos obtenido, las cuales son detalladas por capítulos.