• Refine Query
  • Source
  • Publication year
  • to
  • Language
  • 41
  • 16
  • 13
  • Tagged with
  • 70
  • 70
  • 70
  • 70
  • 70
  • 70
  • 70
  • 70
  • 70
  • 39
  • 33
  • 7
  • 7
  • 5
  • 5
  • About
  • The Global ETD Search service is a free service for researchers to find electronic theses and dissertations. This service is provided by the Networked Digital Library of Theses and Dissertations.
    Our metadata is collected from universities around the world. If you manage a university/consortium/country archive and want to be added, details can be found on the NDLTD website.
41

Musculatura estabilitzadora de l’extremitat inferior: estudi de la influència de les sinèrgies musculars de la cama en relació a la patologia de turmell

Borao Soler, Olga 22 July 2015 (has links)
El turmell és una articulació que registra un alt percentatge de lesions. Els individus afectats per lesions al turmell acostumen a mostrar alteracions de l’equilibri postural i de la capacitat de percebre l’articulació estable, cosa que fa augmentar el risc de patir de nou un esquinç al turmell, així com també s’han descrit alteracions en els patrons d’activació muscular de diferents grups musculars de la cama. Per aquest motiu s’han desenvolupat diferents protocols d’entrenament neuromotor orientats a disminuir el risc de patir una lesió al turmell, però malauradament fins avui, aquests han mostrat baixos nivells d’evidència i efectivitat. Aquesta tesi va tenir dos objectius principals: analitzar l’efectivitat d’un protocol d’entrenament neuromotor com a eina de prevenció sobre la millora de l’estabilitat dinàmica del turmell, i determinar la relació existent entre els nivells d’activació de la musculatura pèlvica i els de la musculatura estabilitzadora del turmell. Els resultats obtinguts en la realització dels estudis realitzats per aquesta tesi, indiquen que la realització d’un entrenament neuromotor tradicional orientat a la millora de l’estabilitat del turmell no va suposar un estímul suficient per obtenir millores en la capacitat d’equilibri de la mostra estudiada, i que la influència observada entre l’activació de la musculatura proximal de la cama i la pròpia del turmell, sembla indicar que la introducció d’exercicis d’entrenament específic de la musculatura estabilitzadora de la pelvis podria representar una eina interessant per la millora dels nivells d’estabilitat del turmell. / El tobillo es una articulación que sufre un alto porcentaje de lesiones. Los individuos afectados por alguna lesión en esta región suelen mostrar alteraciones del equilibrio postural y de la capacidad de percibir la articulación estable, lo que aumenta el riesgo de sufrir de nuevo un esguince en el tobillo, así como se han descrito alteraciones en los patrones de activación muscular de distintos grupos musculares de la pierna. Por este motivo se han desarrollado diferentes protocolos de entrenamiento neuromotor orientados a disminuir el riesgo de sufrir una lesión en el tobillo, pero desafortunadamente hasta nuestro tiempo, han mostrado bajos niveles de evidencia y efectividad. Por estos motivos esta tesis tuvo dos objetivos principales: analizar la efectividad de un protocolo de entrenamiento neuromotor como herramienta de prevención sobre la mejora de la estabilidad dinámica del tobillo, y determinar la relación existente entre los niveles de activación de la musculatura pélvica y los de la musculatura propia del tobillo. Los resultados obtenidos en la realización de los estudios realizados para esta tesis, podemos concluir que la realización de un entrenamiento neuromotor tradicional orientado a la mejora de la estabilidad del tobillo no supuso un estímulo suficiente para obtener mejoras en la capacidad de equilibrio de la muestra estudiada, y que la influencia observada entre la activación de la musculatura proximal de la pierna y la propia del tobillo, parece indicar que la introducción de ejercicios de entrenamiento específico de la musculatura estabilizadora de la pelvis podría representar una herramienta interesante para la mejora de los niveles de estabilidad del tobillo. / The ankle is a joint that undergoes a high percentage of injuries. People who have suffered from an injury can show some kind of imbalance according to postural balance and related to the ability to perceive joint stability, which increases the risk of suffering an injurie again. In addition, changes have been described in muscle activation patterns for those who have suffered an injury in this joint. All this data has led physiotherapists to design different neuromotor training programs to reduce the risk of injuring the ankle again. Unfortunately until now, there is very little scientific evidence about their effectiveness. For these reasons, this thesis had two main objectives: first, to analyse the effectiveness of a neuromotor training program as a prevention mechanism for improving the dynamic stability of the ankle, and second, to determine the relationship between the electromyographic activity of the hip muscles and the ankle muscles. Based on the results obtained in this thesis, we can conclude that the performance of a traditional neuromotor training program, with the aim of improving ankle stability, does not represent a sufficient stimulus to generate balance improvements in the sample studied. The influence observed between the proximal muscle activity and the ankle muscle activity, seems to show that it is necessary to introduce specific training based on the hip muscles, and this could represent an interesting tool for improving ankle stability.
42

Changing the Intrinsic Growth Capacity of motor and sensory neurons to promote axonal growth after injury

Allodi, Ilary 12 July 2012 (has links)
Les lesions dels nervis perifèrics provoquen paràlisis, anestèsia i pèrdua del control autonòmic de la zona afectada. Després de lesió, la part distal dels axons queda desconectat del soma i degenera, provocant la denervació dels òrgans diana. La degeneració walleriana crea un microambient favorable per al creixement axonal, alhora que la neurona canvia a un fenotip proregeneratiu. Malauradament, la manca d’especificitat de la regeneració, en termes de creixement motor i sensorial i reinnervació, és un dels grans limitats de la recuperació. Els mecanismes moleculars mplicats en la regeneració axonal i després de lesió són complexes i les interaccions entre els axons i la glia, els factors tròfics, la matriu extracel.lular i els seus receptors són fonamentals. Per aquestes raons, hem caracteritzat un model qeu ens permet comparar sota les mateixes condicions, creixement neurític motor i sensorial. Hem posat a punt un model in vitro, basat en cultius organotípics de medul.la espinal i explants de ganglis de les arrels dorsals de rates postnatals de 7 dies, embeguts en una matriu de col.lagen. Afegitn difernets factors tròfics a la matriu, hem avaluat la fiabilitat de les preparacions de gangli i de medul.la espinal. A més a més, també hem posat a punt un co-cultiu amb cèl.lules de Schwann dissociades que mimetizen millor l’ambient permissiu del nervi perifèric. Amb aquest model, hem analitzat els efectes de diferents factors tròfics que potencialment podien afavorir la especificitat de la regeneració, i com aquests factors podien ser sobre-regulats de manera diferencial per branques de nervis motors i sensorials després de la lesió. Hem observat que l’FGF-2 (18 kDa) és el factor tròfic que exerceix un efecte més selectiu en el creixement de les motoneurones espinals, tant a nivell d’elongació com d’arborització de neurites. El mecanisme que provocaia aquest efecte sembla estar relacionat amb la capacitat de l’FGF-2 d’incrementar la interacció entre l’FGFR-1 i el PSA-NCAM. Les interaccions dels dos receptors són importants durant els estadis més primerencs de la neuritogènesis, mentres que la subunitat alfa7B de les integrines estaria més relacionada amb l’estabilització de les neurites. Amb l’objectiu d’explorar amb més detall la potencial habilitat de l’FGF-2 de promoure de manera selectiva la regeneració in vivo, hem produit un vector lentiviral (LV) que sobreexpressa FGF-2 i l’hem caracteritzat in vitro i in vivo. L’addició de cèl.lules de Schwann infectades amb el LV-FGF2 en la matriu de col.lagen que cobreix els explants de gangli o les medul.les espinals, incrementa el creixement de les neurites motores però no de les sensorials en comparació als co-cultius amb LV-GFP. Per tant, la sobreexpressió de l’FGF2 mitjançant el LV és tan eficaç com l’addició directe del factor en la matriu en la promoció selective de la regeneració motora. Quan el LV-FGF2 es va injectar directament al nervi ciàtic in vivo, vam corroborar que l’FGF2 se secretava a nivell de la lamina basal de les cèl.lules de Schwann. Els nivells de FGF-2 en els homogentats de nervi ciàtic una setmana després d’injectar 1μl LVFGF- 2 eren més alts que els dels nervis injectats amb vehicle o LV-GFP. Per tant, el vector LV pot ser utilitzat in vivo per tal de verificar les troballes in vitro i per investigar amb més detall la capacitate de l’FGF2 de promoure regeneració motora. En aquest treball també hem comparat la capacitat de la glia embolcalladora olfactiva i les cèl.lules de Schwann, en donar suport a la regeneració in vitro de neurites motores i sensorials. En els co-cultius de cèl.lules de Schwann i els explants de gangli i medul.les espinals, s’observava un increment de la regeneració motora, menters que la glia embolcalladora incrementava signifiativament el creixement neurític de les neurones sensorials. Per contra, quan la glia embolcalladora s’afegia al cultiu motor, s’observava una agregació d’aquestes cèl.lules. El comportament de la glia embolcalladora podria estar determinat pel manteniment de la citoarquitectura de les medul.les espinals, on trobem astròcits i cèl.lules Schwann endògenes. Les interaccions entre la cèl.lula de Schwnn, la glia olafctòria i els astròcits, a través del complexe FGFR1-FGF2-HSPG, poden provocar agregació cel.lular. De fet, els nivells elevats d’HSPG van detectar-se al costat de la barrera, i això pot explicar el paper complex d’aquestes neurones. Els nivells elevats d HSPG és van detecar a la zona de lesió , i això pot explicar el paper quimio-repelent dels agregats cel.lulars. / Peripheral nerves injuries result in paralysis, anesthesia and lack of autonomic control of the affected body areas. After injury, axons distal to the lesion are disconnected from the neuronal body and degenerate, leading to denervation of the peripheral organs. Wallerian degeneration creates a microenvironment distal to the injury site that supports axonal regrowth, while the neuron body changes in phenotype to promote axonal regeneration. However, the lack of specificity of nerve regeneration, in terms of motor and sensory axons regrowth, pathfinding and target reinnervation, is one the main shortcomings for recovery. The molecular mechanisms implicated in axonal regeneration and pathfinding after injury are complex, and take into account the cross-talk between axons and glial cells, neurotrophic factors, extracellular matrix molecules and their receptors. For these reasons, we characterized a model that allows us to compare under the same conditions motor and sensory neuron regeneration. We set up an in vitro model, based on organotypic cultures of spinal cord slices and dorsal root ganglia explants from P7 rats, embedded in a collagen matrix. By adding different neurotrophic factors in the collagen matrix, we evaluated the reliability of DRG and spinal cord preparations. Moreover, we also set up a co-culture with dissociated Schwann cells to further mimic the permissive environment of the peripheral nerve. Later, we screened in vitro the different capabilities of trophic factors with promising effect on specific reinnervation of target organs after peripheral nerve regeneration. Trophic factors which promoted in vitro neuritogenesis of sensory and motor neurons were up-regulated in Schwann cells obtained from axotomized sensory and motor branches respectively. We found that FGF-2 (18 kDa) was the trophic factor that exerted the most selective effect in promoting neurite outgrowth of spinal motoneurons both in terms of elongation and arborization. The mechanism underling this effect in neuritogenesis seems related to FGF-2 enhancing the interaction between FGFR-1 and PSA-NCAM. The interaction of these two receptors is important during early stages of neuritogenesis and pathfinding, while integrin alpha7B subunit seems to play a role during neurite stabilization. With the aim to further explore the potential capacity of FGF-2 to selectiveley promote motor regeneration in vivo, we produced a lentiviral (LV) vector to overexpress FGF-2 and we characterized it in vitro and in vivo. Addition of cultured Schwann cells infected with FGF-2 into a collagen matrix embedding spinal cords or DRG significantly increased motor neurite growth but not sensory outgrowth when compared to co-cultures with LV-GFP, thus demonstrating that the LV construct was as effective as direct addition of the trophic factor to selectively promote motor neuron growth. By injecting the LV construct direclty into the sciatic nerve in vivo, we corroborated the localization of the secreted FGF-2 in the basal lamina of Schwann cells. Levels of FGF-2 from homogenated sciatic nerves one week after injection of 1μl LV-FGF-2 were higher than from nerves injected with vehicle or LV-GFP. Therefore, the LV vector can be used in vivo to verify our in vitro results and further study the capacity of FGF-2 to enhance motor nerve regeneration. In the last part of our work, we compare the abilities of Olfactory Enshealting cells and Schwann cells in sustaining in vitro motor and sensory neuritogenesis. Co-culture of cells with DRG explants and spinal cord organotypic slices was set up. SCs were promoting motoneuron growth, whereas OEC were significantly increasing neurite outgrowth in DRGs. In contrast, when OEC were added into motoneuron culture, we saw cell clusters and motoneuron outgrowth inhibition. This behaviour of OEC could be due to the maintained cytoarchitecture of the spinal cord in vitro where astrocytes and endogenous Schwann cells were also present. Interactions of SC, OEC and astrocytes through FGFR1-FGF2-HSPG complex can cause cell clustering. In fact, high levels of HSPG were found into the boundary formations, and this can explain the chemorepellent role of the cluster on neurite outgrowth.
43

Influencia del Cumplimiento de las expectativas del paciente con el grado de satisfacción obtenido tras la cirugía de hombro.

Martínez Martos, Sara 09 October 2012 (has links)
Introducción y Objetivos. En la evaluación de los resultados obtenidos en la asistencia sanitaria es esencial su medición mediante herramientas objetivas y subjetivas. La aplicación de las medidas de evaluación apropiadas es importante porque permite la evaluación de la eficacia de una intervención, seleccionar tratamientos efectivos y también ayuda en la monitorización de la mejoría o empeoramiento de los pacientes. El objetivo de este estudio es analizar la correlación entre las expectativas del paciente antes y después de la cirugía de hombro con el grado de satisfacción , el SF- 36, Simple Shoulder Test (SST) y la escala funcional de Constant. Material y Métodos. Estudio retrospectivo que incluyó 93 pacientes intervenidos del hombro por patología diversa. Se realizó un análisis demográfico de la muestra, y se completó antes y después de la cirugía la escala funcional de Constant, el SST, el cuestionario SF-36. Antes de la intervención quirúrgica se evaluaron las expectativas del paciente mediante el Hospital for Special Surgery Shoulder Surgery Expectations Survey (HSSSSES). Después de la cirugía se analizó el cumplimiento de las expectativas y el grado de satisfacción. La estadítisca se realizó una correlación no paramétrica mediante la rho de Spearman, y la significación estadística fue de p<0.05. Resultados. Existe una correlación entre un mayor grado de expectativas preoperatorias en los pacientes de edad más jóven, del género masculino, con un nivel de estudios universitario y que se encuentran activos laboralmente. No se aprecian diferencias estadísticamente significativas en relación al diagnóstico. Existe una correlación moderada entre el grado de satisfacción con el cumplimiento de la expectativas en mejoría del dolor, función, fuerza y actividades de la vida diaria (0.450, 0.488, 0.372, 0.539). Se aprecia una mayor correlación entre el grado de satisfacción con la mejoría en las escalas funcionales ( Constant 0.448, SST 0.516) en comparación con los resultados con el SF- 36 donde la correlación es débil. Conclusión. El cumplimiento de las expectativas del paciente tiene una influencia significativa en el grado de satisfacción obtenido tras la cirugía de hombro. Existe una mayor correlación entre el grado de satisfacción del paciente con la mejoría en escalas funcionales como la escala de Constant, y el SST. No así con la percepción de la calidad de vida evaluada con el SF-36. Por tanto, el desarrollo de expectativas antes de la cirugía más realistas pueden mejorar el grado de satisfacción tras la cirugía de hombro. / Introduction and Objectives. In the evaluation of the results of health care is essential its measurement by objective and subjective tools.The application of appropriate evaluation measures is important because it allows the evaluation of the effectiveness of an intervention, selecting effective treatments and also helps in monitoring the improvement or worsening of patients. The aim of this study is to analyze the correlation between patients' expectations before and after shoulder surgery with patient´s satisfaction, the SF-36, Simple Shoulder Test (SST) and the Constant score. Material and Methods. Retrospective study including 93 patients who underwent shoulder surgery by diverse pathology. An analysis of the sample population was realized, and before and after surgery the Constant functional scale, the SST and the SF-36 were completed. Before surgery, patient´s expectations were evaluated by the Hospital for Special Surgery Shoulder Surgery Expectations Survey (HSSSSES). After surgery it was analyzed the fulfillment of patient´s expectations and the level of satisfaction. Statiscal analysis was performed by nonparametric correlation rho Spearman, and statistical significance was p <0.05. Results. Younger patients, males, with university studies and who are actively working have higher expectations before surgery. No statistically significant differences in relation to the diagnosis was observed. There is a moderate correlation between the degree of satisfaction with the fulfillment of the expectations for pain, function, strength and activities of daily living (0450, 0488, 0372, 0539). It was found a high correlation between the degree of satisfaction with the improvement in the functional scales (Constant 0.448, SST 0.516) compared with the SF-36 where the correlation is weak. Conclusion. Meeting patient´s expectations has a significant influence on the level of satisfaction after shoulder surgery. There is a greater correlation between the degree of patient satisfaction with the improvement in functional scales (Constant score and SST). No correlation was found with the perceived quality of life assessed with the SF-36. Therefore, the development of realistic expectations prior to surgery can improve a higher level of satisfaction after shoulder surgery.
44

Estudis funcionals de la disferlina i aproximacions terapèutiques en un model murí de miopatia per dèficit de disferlina

Flix Ordóñez, Bàrbara 21 March 2013 (has links)
Les disferlinopaties són un grup de distròfies musculars causades per mutacions al gen DYSF. El gen DYSF codifica per la proteïna disferlina, la qual s’expressa en diversos teixits però és especialment important en el múscul esquelètic i en els monòcits/macròfags. En aquesta tesi doctoral els objectius principals eren l’estudi de les funcions de la disferlina mitjançant l’estudi de les seves interaccions amb altres proteïnes, el desenvolupament de tests per evaluar les funcions de la disferlina i l’estudi del trasplantament de moll d’os com a possible teràpia cel·lular per les disferlinopaties. Es varen estudiar les interaccions de la disferlina mitjançant una combinació de tècniques de forma novedosa. Primer es va estudiar el complex de la disferlina mitjançant l’electroforesi no desnaturalitzant o tècnica del Blue Native. També es varen determinar interaccions amb la disferlina mitjançant assaigs d’immunoprecipitació. Combinant aquestes dues metodologies, hem pogut identificar membres ja coneguts del complex de la disferlina com ara la proteïna Trim72/MG53 i la caveolina-3 i hem pogut identificar nous membres del complex, com ara la proteïna motora dineina citoplasmàtica, la calseqüestrina-1 o la miomesina-2. Per últim, es va estudiar si les proteïnes identificades com a membres del complex de la disferlina interaccionaven directe o indirectament amb aquesta mitjançant la tècnica de FLIM-FRET (Fluorescence Lifetime Imaging Microscopy- Fluorescence Resonance Energy Transfer). Gràcies al FLIM-FRET hem descrit el tipus d’interacció entre diverses proteïnes del complex i la disferlina, determinant que aquesta interacciona directament amb la calseqüestrina-1, la miomesina-2 la dineina i el trim72/MG53, i hem descrit com a indirecte la interacció entre la disferlina i la caveolina-3. Això ens a dut a relacionar la disferlina amb funcions en la regulació del calci per part del reticle sarcoplàsmic, l’estabilitat de les miofibretes i el tràfic de vesícules. Per altra banda em desenvolupat diferents metodologies per tal d’avaluar el correcte funcionament de la disferlina in vitro tant en miotubs com en macròfags. Per avaluar la correcta funció de la disferlina en miotubs hem posat a punt un assaig de lesió de membrana basat en l’ús de SDS, després del qual hem pogut observar, que en absència de disferlina s’acumula el marcador lisosomal Lamp-1 a la membrana, i les cèl·lules deficients en disferlina presenten una major permeabilitat al iodur de propidi. A l’estudiar l’efecte de la falta de disferlina en el macròfags varem observar que la falta d’aquesta proteïna causa que aquest tipus cel·lular es mogui mes ràpidament in vitro. Per últim, hem comprovat que el trasplantament de moll d’os en un model murí de disferlinopatia amb cèl·lules d’un donant amb expressió de disferlina normal restaura l’expressió de disferlina en els monòcits/macròfags però no en el teixit muscular. També hem comprovat que això comporta una millora funcional en aquest model murí, tot i que també varem observar certa millora en els animals autotrasplantats. Per tant, en aquest estudi concluïm amb noves interpretacions de les funcions de la disferlina basant-nos en els nous membres del complex de la disferlina identificats en els nostres estudis. Per altra banda, descrivim l’efecte beneficial per se del trasplantament de moll d’os en un model murí de disferlinopatia així com la major milloria en aquells animals en els quals s’ha restaurat l’expressió de disferlina en sang perifèrica. / Dysferlinopathies are a group of muscular dystrophies caused by mutations in the DYSF gene. The DYSF gene encodes the protein dysferlin, which is expressed in several tissues but is essential in skeletal muscle and monocytes / macrophages. The main objectives in this study were to determine the functions of dysferlin by studying its interactions with other proteins, developing tests to evaluate the functions of dysferlin, and studying bone marrow transplantation as a possible cell therapy for dysferlinopathies. We studied the interactions of dysferlin using a combination of techniques in a novel way. First, we studied the dysferlin complex by Blue Native electrophoresis. We also determined dysferlin interactions with immunoprecipitation assays. Combining these two methods, we identified already known members of the dysferlin complex such as the proteins Trim72/MG53 and caveolin-3, and we identified new members of the complex, such as motor protein cytoplasmic dynein, calseqüestrin-1 and myomesin-2. Finally, we studied whether the proteins identified as members of the dysferlin complex interacted directly or indirectly by means of Fluorescence Lifetime Imaging Microscopy, Fluorescence Resonance Energy Transfer (FLIM-FRET) analysis. Using the FLIMFRET technique, we described the type of interaction between the proteins constituting the dysferlin complex, determining that dysferlin interacts directly with calseqüestrin-1, myomesin-2, dynein and trim72/MG53 and we described the interaction between dysferlin and caveolin-3 as an indirect interaction. This led us to hypothesize about the functions of dysferlin in the regulation of calcium from the sarcoplasmic reticulum, in the stability of myofibres, in and vesicle trafficking. In addition, we developed methodologies to determine the function of dysferlin in myotubes and macrophages in vitro. We developed a membrane injury test based on the use of SDS in myotubes. We observed that in the absence of dysferlin the lysosomal marker Lamp-1 accumulates in the subsarcolemma region, and that dysferlin-deficient cells show a higher permeability to propidium iodide. When we studied the effect of the absence of dysferlin in macrophages we observed that the lack of this protein causes these cells to move faster in vitro. Finally, we found that bone marrow transplantation in a mouse model of dysferlinopathies with dysferlin positive cells restores the expression of dysferlin in monocytes / macrophages, but not in skeletal muscle. We have noted that this implies a functional improvement in this mouse model, although we also observed some improvement in animals transplanted autologously. This study concludes by providing new insights into dysferlin function following our identification of new members of the dysferlin complex and by describing a beneficial effect of bone marrow transplantation in a mouse model for dysferlinopathy.
45

Efectos de una intervención con dosis altas de calcidiol y terapia física en la supervivencia y funcionalidad de pacientes con una fractura osteoporótica de fémur

Laiz Alonso, Ana María 11 April 2013 (has links)
OBJETIVOS Demostrar la mejoría en la supervivencia al año y a los 4 años de haber padecido una fractura de fémur de origen osteoporótico, en pacientes a los que se realiza una intervención farmacológica con dosis altas de calcidiol y terapia física durante el primer año. Evaluar la mejoría en la deambulación, la densidad mineral ósea, análisis corporal total y la calidad de vida, al final de la intervención. Paralelamente, analizar la supervivencia a los 4 años, de todos los pacientes con fracturas de fémur osteoporóticas ingresados en nuestro centro, durante el período de estudio. MATERIAL Y MÉTODOS. El estudio de intervención es un ensayo clínico prospectivo, aleatorizado, simple ciego con grupo control. La población a estudio fueron todos los pacientes ingresados en el Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (Barcelona), durante el período que duró el reclutamiento de la muestra (diciembre 2004 a enero 2007). El número de pacientes ingresados por fractura de fémur durante este periodo fueron 675. Durante el ingreso, se realizó una visita de selección donde se registraron los criterios de inclusión/exclusión para participar en el estudio de intervención. A aquellos que cumplieron dichos criterios se les realizó una visita basal y se les aleatorizó en el grupo intervención (calcidiol trimestral 180000 UI a tomar en la visita de control cada tres meses y ejercicios diarios a realizar en casa por el paciente) o no intervención (placebo de calcidiol y educación sanitaria básica). La intervención se inició los tres meses de la fractura y se realizó de forma trimestral durante el primer año. A los 4 años, se realizó una nueva visita con un registro de mortalidad. RESULTADOS De los 675 pacientes con fractura de fémur registrados, 602 fueron fracturas osteoporóticas y de ellos 88 cumplieron criterios para participar en el estudio de intervención. Al año y a los 4 años, la supervivencia del grupo intervención con dosis altas de calcidiol y ejercicios, fue claramente superior y estadisticamente significativa p=0.00. La deambulación, la calidad de vida y estudio de la densidad mineral ósea y análisis corporal total, tras el año de intervención no mostraron diferencias significativas entre los grupos. Del conjunto de la muestra (602 pacientes) a los 4 años se consiguieron datos del 89% (535), de los cuales 53,3% sobrevivieron. La media de edad de los supervivientes fue de 80 años y el 15% fueron hombres. CONCLUSIÓN. Una intervención con dosis trimestrales de calcidiol 180000 UI y ejercicios diarios en domicilio durante un año, mejora la supervivencia al cabo del año y esta se mantiene al cabo de 4 años. Dicha intervención no tiene fectos sobre la deambulación, calidad de vida o densidad mineral ósea. / OBJETIVES To demonstrate the improvement in survival to the first year and 4 years after having suffered one osteoporotic femur fracture, in patients to whom a pharmacological intervention is realized by high doses of calcidiol and physical therapy during the first year. To evaluate the improvement in the deambulación, the bone mineral density, the total body analysis and the quality of life, at the end of the intervention. Parallel, to analyze the survival of all patients with one osteoporotic femur fracture who were admitted to our center during the period of study. MATERIAL AND METHODS The intervention study was a randomized prospective, single blind study with group control. The population to study were all patients admitted to the Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (Barcelona) during the recruitment period (December 2004 to January 2007). The number of patients hospitalized for hip fracture during this period were 675. During admission, there was a screening visit where criteria of inclusion / exclusion were registered to participate in the intervention study. To those who met criteria underwent baseline visit and were randomized in the intervention group (calcidiol quarterly 180000 UI to taking in the visit of control every three months and daily exercises to do at home by the patient) or not intervention (placebo o calcidiol and basic health education). The intervention began three months after the fracture and was conducted on a quarterly basis during the first year. At 4 years, there was a return visit with a record of mortality. RESULTS Of the 675 patients with hip fracture recorded, 602 were osteoporotic fractures and of which 88 met the criteria for participation in the intervention study. After one and 4 years, survival in the intervention group with high doses of calcidiol and exercise, was significantly higher and statistically significant p=0.00. Deambulation, quality of life and study of bone mineral density and total body analysis after the intervention year did not differ between groups. The whole sample (602 patients) at 4 years data were obtained from 89% (535), of which 53.3% survived. CONCLUSION An intervention dose calcidiol 180000 UI quarterly and daily exercises at home for one year, improves survival to the end of the first year, and this is maintained after 4 years. Such intervention doesn´t indicate an effect on deambulation, quality of life or bone mineral density.
46

Acceleration of Nutrient Emptying from the Stomach to the Small Bowel. A New Potential Mechanism to Decrease Caloric Intake in Humans

Torra Alsina, Sandra 12 December 2012 (has links)
La capacitat d’ingesta o sacietat i el seu control neuroendocrí són variables d'interès en la recerca en obesitat. No obstant això, el patró or actual per avaluar la sacietat mesura l'energia ingerida durant un bufet lliure. Això és car i difícil d'estandarditzar entre diferents laboratoris. Recentment, s'ha proposat mesurar la ingesta ad libitum amb una beguda nutritiva com a mètode més barat i senzill. Ambdos mètodes no han estat mai comparats. Així, el primer estudi d’aquesta tesi té com a objectiu comparar la capacitat d’ingesta i la resposta neuroendocrina postprandial, durant un bufet de menjar i amb una beguda nutritiva. Per provar això, es va demanar a voluntaris sans que fessin ambdues proves en dos dies diferents. Els resultats mostren una bona correlació de totes les variables mesurades per les dues proves i similars respostes neurohormonals postprandials. Per tant, les nostres dades donen suport a la utilització de la prova beguda en l’estudi de la fisiologia de la sacietat en humans. La sacietat és induïda quan els nutrients arriben l'intestí prim estimulant la secreció de diverses citoquines i pèptids que regulen la ingesta d'aliments, coneguts com factors de sacietat, a través de mecanismes neurohormonals. Dades prèvies del nostre grup suggerien que una arribada precoç de nutrients a l'intestí prim podia adelantar l’estat de sacietat a través de l’avançada secreció de factors de sacietat entèrics. Així, el segon estudi d’aquesta tesi tenia com a objectiu provar aquesta hipòtesi mitjançant l’acceleració farmacològica del buidament gàstric de nutrients a l'intestí prim. Usant la prova prèviament validada de la beguda nutritiva, hem demostrat que un augment en la velocitat de buidament gàstric indueix sacietat de forma precoç i, d'altra banda, una disminució significativa en la quantitat de calories ingerides. Això obre un nou i interessant camp d'estudi sobre la regulació de la ingesta i teràpies contra l'obesitat / Acute energy intake/satiation is an outcome of interest in obesity trials as it is its neuro-endocrine control. However, the gold standard to assess satiation measures energy intake during an ad libitum buffet-meal, which is expensive and difficult to standardize across laboratories. Recently, a nutrient drink test has been proposed as a more standardized, cheaper and easier method for measuring ad libitum energy intake. However, the latter has never been compared with the gold standard. Thus, in the first study of this thesis we aimed to compare energy intake and the neuro-endocrine postprandial response, during a free-buffet meal and the new nutrient-drink test. To test this we asked healthy volunteers to undergo both test on two different days. The results show a good correlation of all variables measured by the two tests and similar postprandial neuro-hormonal satiation responses. Hence, our data support the potential of the use of a simple nutrient drink test to study satiation/obesity physiology in humans. Satiation is induced when nutrients arrive to the small intestine stimulating secretion of several cytokines and peptides that regulate food intake, known as satiation factors, through neuro-hormonal mechanisms. Previous data from our group suggested us that a precocious arrival of nutrients to the small intestine might induce an earlier satiation state through precocious secretion of enteric satiation factors. Thus, in the second study of this thesis we aimed to prove this by pharmacologically accelerating gastric dumping of nutrients to the small bowel. Using the previously validated nutrient drink test we have demonstrated that an increase in gastric emptying rate induced satiation earlier and, moreover, a significant decrease in the amount of calories ingested. This opens up a new and interesting field of study on food intake regulation and obesity therapies.
47

Artritis psoriásica: Contribuciones al conocimiento de su patogenia, de sus comorbilidades y al perfil de seguridad de su tratamiento

Busquets Pérez, Noemí 19 June 2014 (has links)
La artritis psoriásica (AP) es una enfermedad articular inflamatoria crónica, seronegativa, asociada a psoriasis. Esta tesis está compuesta por tres artículos publicados en revistas indexadas, sobre diferentes aspectos de la AP. El primer artículo presentado tuvo como objetivo evaluar la prevalencia de psoriasis moderada-grave (P-MG) en pacientes con AP y las relaciones entre la P-MG y otras variables relacionadas con la artritis. La prevalencia de P-MG en la cohorte fue del 31.3% (52 pacientes de 166). La P-MG fue más frecuente en las mujeres (p=0,027). Ciento nueve pacientes (65,7%) tenían onicopatía psoriásica, siendo ésta más frecuente en los pacientes con P-MG (40 (77%) vs 69 (61%), p=0,028). La P-MG se asociaba de manera estadísticamente significativa al patrón articular de afección axial de AP (7 (16%) vs 3 (3%), p=0,014). Los pacientes con P-MG estaban con mayor frecuencia con terapia biológica. No se encontraron diferencias significativas entre la P-MG y la edad de inicio de la psoriasis o de la artritis, la secuencia del diagnóstico de la psoriasis o de la AP, la afección de las IFD, la frecuencia del HLA-B27 ó del FR, la clase funcional o los índices de actividad de la enfermedad. En el segundo artículo presentado se evaluó el estado de la densidad mineral ósea (DMO) y la frecuencia de osteoporosis y de fracturas osteoporóticas clínicas en un grupo de pacientes con AP. Se estudió una cohorte de 155 pacientes con AP periférica. No se encontraron diferencias significativas entre los pacientes con AP de la cohorte y la población general española, ni en la cohorte global, ni en ningún subgrupo. La frecuencia de osteoporosis de la cohorte global fue del 16%, fue mayor en mujeres postmenopáusicas (28%) que en hombres (9%) o en mujeres premenopáusicas (4%). La frecuencia de fracturas clínicas fue del 13% y acontecieron principalmente en mujeres postmenopáusicas. En el tercer trabajo presentado se evaluó la tasa de retención de los antagonistas del TNF-α en pacientes mayores afectos de enfermedades reumáticas y se identificaron variables predictivas de suspensión de este tratamiento por ineficacia ó por efectos adversos. Para realizar este estudio se utilizó la base de datos biobadaser y se incluyeron pacientes diagnosticados de artritis reumatoide (AR) y espondiloartropatías (SpA) (AP y espondilitis anquilosante). Fueron objeto de estudio 4851 pacientes: 2957 con AR, de los cuáles 666 eran mayores de 65 años, y 1894 pacientes con SpA, de los cuáles 99 eran mayores de 65 años. Las curvas de retención fueron estadísticamente diferentes entre los distintos grupos de edad y diagnóstico, y mostraron que el 50% de los pacientes permanecían con el tratamiento como mucho hasta 4 años, salvo los pacientes jóvenes con SpA que permanecían con el tratamiento durante un período de tiempo más largo. Las curvas de incidencia acumulada mostraron que los pacientes jóvenes suspendían el tratamiento por ineficacia con mayor frecuencia que los pacientes mayores, independientemente de si padecían AR o SpA; por otro lado, los pacientes mayores suspendían el tratamiento con mayor frecuencia por efectos adversos que los pacientes jóvenes, especialmente si estaban diagnosticados de AR. Se realizó un análisis por riesgos competitivos que mostró que en los pacientes mayores, la causa más frecuente de suspensión del tratamiento eran los efectos adversos, independientemente del diagnóstico, y en los pacientes jóvenes la causa más frecuente de suspensión del tratamiento fue la ineficacia. Esta tesis incluye un apéndice con dos revisiones. La primera es una revisión sistemática de los estudios publicados sobre seguridad y eficacia de los tratamientos anti-TNF-α en ancianos y la segunda es una revisión sobre tratamientos actuales y en desarrollo para la espondiloartropatía axial. / This thesis is composed of three articles. The aim of the first study was to assess the prevalence of moderate to severe psoriasis (MS-P) in patients with PsA and the relationship between MS-P and other variables related to arthritis. The prevalence of MS-P in the study cohort was 31.3% (52 patients out of 166). MS-P was more prevalent in women (p=0.027). One hundred nine patients (65.7%) had psoriatic nail disease, and MS-P was more frequent in these patients than in non-MS-P patients (40 (77%) vs 69 (61%), p=0.028). Patients with spondyloarthropathy (SpA) were significantly associated with MS-P (7 (16%) vs 3 (3%), p=0.014). No statitiscal association was observed between MS-P and the age of onset of psoriasis or arthritis, the involvement of distal interphalangeal joints, laboratory findings (HLA-B27, RF), functional class, or disease activity indices. The second study focused on the bone mineral density (BMD) and the frequency of osteoporosis and clinical fractures in a cohort of 155 Spanish patients with PsA. No differences in BMD status between the patients and the Spanish general population were found. The frequency of osteoporosis was 16%; it was higher in postmenopausal women (28%) than in men (9%) or premenopausal women (4%). Frequency of clinical fractures was 13%; it accounted specially in postmenopausal women. The aim of the third study was to assess the retention rate of TNF antagonist drugs in elderly patients suffering from chronic arthropathies and to identify predictive variables of discontinuation by efficacy or by adverse events (AE). Retention curves were statistically different between age groups, with the SpA younger group having the largest retention rate. In the older group, AE were the most common reason for discontinuation regardless of the diagnosis of the patient and TNF antagonists drug, whereas in the younger group, the most common cause of discontinuation was inefficacy. The thesis also includes a review on the safety and efficacy of TNF antagonists in elderly people, and a review on current and under development treatments for axial SpA.
48

Evolución del tratamiento ortopédico de la escoliosis con la introducción de nuevos materiales. Análisis de la eficacia y eficiencia

Rotllant Solà, Rosa 20 February 2004 (has links)
Introducción: El tratamiento ortopédico sigue siendo clave en modificar la historia natural de la escoliosis idiopática (EI) y los corsés de yeso EDF influyen de forma significativa. El tratamiento es complejo y requiere mucha dedicación tanto del facultativo como de la familia. Este trabajo está encaminado a facilitar todo el proceso.Objetivo: El objetivo del estudio es demostrar que la introducción de la fibra de vidrio en la confección de los corsés EDF, disminuye el coste económico global sin pérdida significativa de la corrección del ángulo de Cobb ni de la rotación del ápex, tanto de la curva mayor como de la menor.Material y método: Se trata de un estudio consecutivo realizado en el HU de Bellvitge sobre el tratamiento ortopédico de la escoliosis. Estudiaremos tres series de pacientes con EI en periodo de crecimiento que han sido tratados por el método EDF confeccionado en el Marco de Abbot-Cotrel, con diferentes variaciones en su realización.En la serie A (Hospitalización n = 19), todos los pacientes previo al EDF han requerido ingreso hospitalario permaneciendo en tracción vertebral continua, una media de 7,5 días y el EDF se ha confeccionado con vendas de yeso.En la serie B (Hospital de día n=19), los pacientes no han requerido tracción vertebral continua previa, han permanecido en el hospital 5 horas de media y el EDF se ha confeccionado con vendas de yeso.En la serie C (Ambulatoria n = 25), los pacientes no han requerido tracción continua previa, han permanecido en Consultas Externas 2,5 horas de media y el EDF se ha confeccionado con vendas de fibra de vidrio.Método estadístico: En todos los parámetros el nivel de significación estadística se consideró que tenía que ser inferior al 5% (p<0,05).Se ha utilizado el test de Kruskal-Wallis no paramétrico para analizar la homogeneidad de las tres series, no encontrando diferencias significativas entre: edad de diagnóstico, ángulo de Cobb y rotación vertebral preEDF de las curvas mayor y menor de las tres series.Por el test de x2 no se observan diferencias significativas en la localización del ápex de la curva mayor de las tres series p>0,1.Resultados: No se encuentran diferencias significativas de la corrección del ángulo de Cobb y de la rotación vertebral postEDF entre las tres series. Sí existe una importante reducción del gasto sanitario en la serie C debido a que no se precisa ingreso previo,se reducen el número de visitas médicas, el tiempo de fisioterapia y las horas hospitalarias.Conclusiones: Creemos que la introducción de la fibra de vidrio en el tratamiento ortopédico de la escoliosis ha significado una mejora de todo el proceso. Disminuyen los costos pero no la corrección.
49

Osteoporosis experimental en conejas albinas Nueva Zelanda : ensayo con flavonoides : apigenina potásica y naringenina.

Bautista Muñoz, Enrique 19 June 2013 (has links)
En nuestro trabajo nos planteamos conocer los posibles efectos de los flavonoides apigenina y naringenina potásicas sobre un modelo experimental de osteoporosis inducida mediante ovariectomía en conejas albinas Nueva Zelanda. El estudio “in vitro” demostró que los flavonoides ensayados, no afectaban de forma negativa a la viabilidad celular. En el “in vivo”, la deprivación estrogénica mediante la ovariectomía, fue suficiente en un plazo de ocho meses, para provocar la osteoporosis. Los estudios: bioquímico, de microCT, anatomopatológico (óptico y MEB) e ionómico (icp-oes), confirmaron la eficacia, tanto de la apigenina como de la naringenina potásicas, como agentes protectores frente a la pérdida ósea inducida por la ovariectomía, constituyéndose así, en una medida complementaria frente a la osteoporosis, a la vez que abre nuevas vías de investigación para la utilización de terapias preventivas minimizando los problemas de los efectos secundarios que caracterizan a otros tratamientos. / The effects of the flavonoids potassium apigenin and naringenin were studied in an experimental model of osteoporosis induced by ovariectomy in New Zealand albino/white rabbits. The in vitro study showed that cell viability was unaffected by either flavonoid, while in vivo experiments showed that estrogenic deprivation caused by ovariectomy provoked osteoporosis after eight months. Biochemical, microCT, anatomical-pathological (optical and SEM) and ionomic (icp-oes) studies confirmed the effectiveness of both potassium apigenin and naringenin as protective agents against bone loss induced by ovariectomy, representing a complementary measure against osteoporosis, while opening up new research pathways into using preventative therapies that minimise the secondary effects associated with other treatments.
50

Alteracions funcionals de la via motora central en l’encefalopatia hepàtica experimental

Oria Alonso, Marc 25 March 2011 (has links)
En pacients cirròtics s’ha demostrat alteracions funcionals de la via cortico-espinal amb estimulació magnètica transcortical, consistents en una disminució de l’amplitud dels potencials evocats motors i en un increment de la latència. Aquestes alteracions funcionals s’associen a un increment de la senyal T2 per ressonància magnètica, probablement per un increment d’aigua cerebral. Les alteracions motores funcionals reverteixen amb el transplant hepàtic. a) En el primer treball s’ha demostrar alteracions funcionals en la via motora en dos models animals d’insuficiència hepàtica: cirrosi per tetraclorur de carboni i anastomosi porto-cava Les troballes reprodueixen les observades en humans, pel que podria ser útil en el desenvolupament d’un model experimental . No obstant, van ser trobades sota la influència d’anestèssics. Donat que la insuficiència hepàtica pot induir canvis en el metabolisme dels anestèssics, vem tenir interès per desenvolupar un model que no utilitzi anestèssics. b) En el segon estudi es va desenvolupar una nova metodologia per realitzar els estudis neurofisiològics en animals desperts, sense cap tipus d’anestèssia, i en lliure moviment. La nova metodologia està basada en la implantació de 6 elèctrodes subcutanis per poder fer els registres. Es va demostrar que la implantació dels eslèctrodes es poden mantenir com a mínim 3 setmanes per estudis repetits. A més a més, per validar el mètode, demostrem l’efecte dosi-depenent de tres diferents anestèssics sobre els potencials evocats motors. Aquesta nova metodologia pot fer servei per l’estudi en altres malaties com lesions medulars sense que l’anestèssia jugui un paper important. c) En el tercer estudi es va aplicar la nova metodologia sense anestèssia a diferents models de lesió hepàtica. Es va demostrar que les alteracions en els models de derivació porto-sistèmica i cirrosi es devien als efectes dels anestèssics. Per altra banda s’ha demostrat que el mètode és vàlid per mesurar l’encefalopatia hepàtica i de forma objectiva en models d’encefalopatia hepàtica aguda per insuficiènica hepàtica i encefalopatia hepàtica induïda per sang en el tub digestiu en rates amb anastomosis porto-cava. Aquesta nova metodologia té un gran valor científic, ja que l’encefalopatia hepàtica no es podia mesurar de cap manera objectiva, ja que tots els estudis anteriors es basaven en alteracions delscicle circadians, alteracions de comportament o aprenentatge que es mesuren amb mètodes no objectius. En canvi amb la neurofisiologia, és pot fer una mesura objectiva sense cap efecte per part de l’investigador i d’una manera quantificable. d) El quart estudi ha mostrat que és possible veure l’efecte d’un fàrmac que disminueix l’amoníac plasmàtic en rates amb anastomosis porto-cava que reben sang al tub digestiu. Aquest fàrmac, anomenat ornitina-fenilacetat (OP), ha començat a ser estudiat en pacients amb cirrosi hepàtica. La present tesis a resultat molt útil per obrir una nova línia: els estudis de nous fàrmacs per l’encefalopatia hepàtica en un model experimental. La tesi inclou el desenvolupament d’una nova metodologia, la validació d’un model i l’estudi dels mecanismes d’acció d’un fàrmac per l’encefalopatia hepàtica. Els resultats tenen una aplicabilitat immediata: -el model ha estat incorporat a la cartera de serveis de l’Institut de Recerca Hospital Vall Hebron. -El fàrmac estudiat es farà servir en pacients amb encefalopatia hepàtica. / Cirrhotic patients exhibit functional abnormalities in the corticospinal tract by transcartical magnetic stimulation, these patients show a decrease on the amplitude of the motor evoked potentials and an increase on the latency. These functional alterations are associated with an increase in the T2 signal by magnetic resonance, probably by an increase of the water content. The motor abnormalities return to normal after hepatic transplant. a) In the first study of the thesis, we demonstrate functional abnormalities of the motor tract in two animal models of hepatic disease: cirrhosis induced by carbon tetrachloride and portacaval anastomosis. These findings reproduce the human abnormalities and can be useful for the development of an animal model. However, this study was performed under anhestesia, since the hepatic failure can induce changes in the anesthetics metabolism; we are interested in the development of a model without anesthesia. b) In the second study we developed a new methodology to perform neurophysiological studies in awake animals, without any anesthesia, and in free movement. The new methodology is based on subcutaneous implantation of 6 electrodes to record the motor evoked potentials. It was demonstrated that the introduction of electrodes can keep at least 3 weeks for repeated studies. In addition, to validate the method, we show dose-dependent effect of three different anesthetics on motor evoked potentials. This new methodology can service the study in other diseases such as cord injury without the anesthesia play an important role. c) In the third study we applied the new methodology without anesthesia in different models of hepatic injury. It was demonstrated that alterations in portacaval anastomosis and cirrhosis were due to the effects of anesthetics. On the other hand has shown that the method is valid for measuring hepatic encephalopathy objectively in models of acute hepatic encephalopathy by acute liver failure and hepatic encephalopathy induced by blood in the digestive tract in rats with portacaval anastomosis. This new methodology has a scientific value, as hepatic encephalopathy could not be measured in any objective way, since all previous studies were based on changes in the circadian rhythms; changes in behavior or learning are measured with no objectives methods. In contrast with the neurophysiology, motor evoked potentials is an objective and a quantifiable way not affected by the investigator. d) The fourth study showed that it is possible to see the effect of a drug that lowers plasma ammonia in rats with portocaval anastomosis receiving blood in the digestive tract. This drug, called ornithine-phenylacetate (OP), has begun to be studied in patients with liver cirrhosis. The present results are very useful for opening a new line: studies of new drugs for hepatic encephalopathy in an experimental model. The thesis includes the development of a new methodology, the validation of a model study of the mechanisms of action of a drug for hepatic encephalopathy. The results have an immediate applicability: - The model has been incorporated into the service of Valle Hebron Hospital Research Institute. - The study drug will be used in patients with hepatic encephalopathy.

Page generated in 0.1023 seconds