Introducción: Hoy en día se considera el deterioro del aparato locomotor como el segundo problema más importante a la hora de causar problemas de dependencia en los ancianos. La artrosis es una de las causas fundamentales que puede impactar negativamente en ello. Es importante identificar factores relacionados con el grado de satisfacción de los pacientes tras someterse a una intervención de recambio articular. La presencia o no de distrés psicológico, ansiedad y depresión ha sido poco estudiada entre dichos pacientes y menos aún el propio impacto de una intervención de tamaña envergadura sobre dichos factores. Objetivos: Los objetivos del presente trabajo son: a / establecer si el cuestionario HADS es un instrumento de cribaje válido para este perfil de pacientes comparándolo con el SCL-90-R y el SF-36; b / analizar los factores sociodemográficos de género y edad en los pacientes a nivel tanto pre como postquirúrgico; c / estimar la prevalencia de los factores psicológicos (depresión y ansiedad) y los factores sociodemográficos para averiguar si existe relación entre ellos; d / establecer las diferencias entre los factores psicológicos (depresión y ansiedad) a nivel pre y postquirúrgico si es que las hay. Material y métodos: se incluyeron pacientes del Hospital de Traumatología del Hospital Universitario Vall d’ Hebron pendientes de intervención de recambio articular diagnosticados con artrosis. Se realizaron dos visitas a dichos pacientes a lo largo del estudio. En ambas visitas debían rellenar un cuaderno de recogida de datos que incluía las variables sociodemográficas consideradas así como los cuestionarios autoaplicados HADS, SCL-90-R y SF-36. Se llevó a cabo un estudio de tipo descriptivo prospectivo (longitudinal) para verificar los objetivos marcados. Resultados: se incluyeron un total de 72 pacientes. Un 42% varones y un 58% mujeres. Edad media de 67.5 años. La ansiedad decrece un 26% entre el pre y el posttest con el SCL-90-R y un 18% con el HADS. La salud mental mejora un 6% con el SF-36. No se observaron diferencias significativas para la depresión. Conclusiones: Se comprobó que el HADS puede ser un instrumento válido para este perfil de pacientes sin que se evidenciaran diferencias significativas de género. Se comprobó que según nuestros datos independientemente de otras variables la propia intervención quirúrgica del recambio articular significa una mejoría de los niveles de distrés psicológico (ansiedad y depresión) mostrados por los pacientes. / Introduction: The decay of the locomotor system is considered the second most important problema leading to dependency in old people. Ostheoarthritis is by large the main cause of this situation. It is important the identification of factors related to the degree of patients satisfaction following the surgical procedures. The roles of psychological distress, anxiety and depression have been poorly studied in these patients, and still less the influence of a major surgical operation. Objectives: The objectives of our study are: a/ to check if the HADS questionnaire is a valid instrument in the detection of this type of patients, as compare to SCL-90-R and SF-36 questionnaires; b/ to analyze the sociodemographic factors of gender and age of the patients pre and post-surgery; c/ to obtain an estimate of the prevalence of psychological factors (anxiety and depression) and sociodemographic ones, to observe if exists any relationship among them; d/ to establish the differences, if they exist, between the psychological factors (depression and anxiety) at the pre and post-surgical levels. Methods: Patients from Vall d’ Hebron Orthopaedics Hospital awaiting for a total knee replacement, with a diagnosis of osteoarthritis, were the subjects of the present study. The patients were interviewed in two occasions during the study period. In both visits they were asked to fill a questionnaire, with data including sociodemographic variables, that were intrinsic to the HADS, SCL-90-R and SF-36 questionnaires. The type of study was descriptive and prospective (longitudinal) in order to verify the pointed objectives. Results: Seventy-two patients were included in the study. 42% men and 58% women. Mean age was 67.5 years. The anxiety improved 26% from pre to post-tests with the SCL-90-R and 18% with the HADS. The mental health improved 6% with the SF-36. There were not significant differences with depression. Conclusions: It was proved that HADS questionnaire can be considered a valid instrument in this set of patients, without any significant differences in gender. It was proved that the surgery by itself improved the levels of psychological distress (anxiety and depression) shown by patients.

L’osteoporosi és una complicació coneguda en el trasplantament pulmonar que pot representar una reducció de la seva capacitat funcional i de la qualitat de vida secundàries a una fractura. Objectiu: determinar la prevalença d’osteoporosi i de fractures en els pacients candidats a un trasplantament pulmonar i post trasplantats així com determinar els factors de risc associats a una pèrdua de massa òssia en aquests pacients. Material i mètodes: estudi retrospectiu en el qual s’inclouen 179 pacients adults, trasplantats pulmonars des de l’any 1990 fins al 2014 en un centre de referència en trasplantaments pulmonars. Es van recollir les dades demogràfiques i els factors de risc coneguts d’osteoporosi. Els pacients es van diferenciar en 3 grups segons la patologia pulmonar que presentaven: malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), malalties pulmonars intersticials difuses (MPID) i altres patologies pulmonars. Abans del trasplantament, es va considerar si rebien tractament amb glucocorticoides i es va estratificar la dosi en elevada o dosis baixa. Posteriorment al trasplantament, es va calcular la dosi acumulada de glucocorticoides així com la de la resta d’immunosupressors. Es va estudiar la presència d’osteoporosi i de fractures, l’efecte dels factors de risc en la massa òssia, la variació de la massa òssia posterior al trasplantament, l’efecte dels fàrmacs immunosupressors així com l’efecte del tractament per l’osteoporosi en la prevenció de la pèrdua de massa òssia. Resultats: S’inclouen 179 pacients, edat 51±10 anys, 109 homes i 70 dones, 66% postmenopàusiques. En el grup MPOC es van incloure 65 pacients, 82 en el grup MPID i 32 en el grup amb altres patologies. Els factors de risc més prevalents en els pacients MPOC en comparació als altres dos grups van ser el tabaquisme i el sedentarisme. El tractament amb glucocorticoides va ser més prevalent en els MPOC respecte al grup amb altres patologies mentre que la presa de dosis elevades va ser superior en els pacients amb altres patologies. La prevalença d’osteoporosi prèvia al trasplantament va ser del 38% en el total dels pacients, sent superior en el grup de pacients amb MPOC respecte als altres dos grups. Els factors de risc que es van relacionar amb la presència d’osteoporosi en el total de pacients van ser l’IMC baix, el tabaquisme i l’antecedent d’una fractura. La prevalença de fractures pretrasplantament va ser del 9,5%. La prevalença d’osteoporosi post trasplantament va ser del 38,5% i la de fractures del 11,2%. La variació de DMO observada post trasplantament va ser d’un guany del 1,3% a L2-L4 i d’una pèrdua del 2,1% tant a coll femoral com a fèmur total. Segons el període de realització de la DXA post trasplantament, els pacients amb la DXA realitzada entre els 7-12 mesos presentaven una major pèrdua de DMO. La pèrdua de DMO en totes les regions valorades va ser superior en els pacients amb altres patologies i menor en els MPOC. Els pacients en tractament per l’osteoporosi van presentar una menor pèrdua de DMO post trasplantament a coll femoral, respecte als pacients no tractats. A L2-L4 els pacients tractats presenten un increment de DMO. En un subgrup de 136 pacients tractats amb tacrolimus i micofenolat sòdic es va estudiar l’efecte del glucocorticoides sobre la massa òssia, sense poder-se relacionar les dosis acumulades del fàrmac amb la pèrdua de massa òssia observada post trasplantament. Conclusions: La prevalença d’osteoporosi prèvia al trasplantament va ser del 38%. Els principals factors de risc associats a una osteoporosi van ser el tabaquisme, un índex de massa corporal baix i l’antecedent de fractures. La prevalença de fractures pretrasplantament va ser del 9,5%. La prevalença d’osteoporosi post trasplantament va ser del 38,5%. La prevalença de fractures post trasplantament va ser de l’11,2%. La pèrdua de massa òssia post trasplantament varia entre l’1 i el 2% segons la regió valorada. Les regions més afectades són les regions femorals i el grup de patologia amb una pèrdua de DMO superior és el grup amb altres patologies. Els pacients que han rebut tractament per l’osteoporosi han presentat una menor pèrdua de DMO post trasplantament. No s’ha evidenciat associació entre el tractament amb glucocorticoides i altres immunosupressors i la pèrdua de massa òssia posterior al trasplantament pulmonar. / Osteoporosis is a known complication in lung transplantation that may represent a reduction in functional capacity and quality of life secondary to fracture. Objective: To determine the prevalence of osteoporosis and fractures in patients candidates for a lung transplant and post transplantation and to determine risk factors that are associated with bone loss in these patients. Secondly, we also determine the prevalence of symptomatic fractures and studied the effect of treatment for osteoporosis in lung transplanted patients. Methods: Retrospective study including 179 adult lung transplants between 1990 and 2014 evaluated at the Rheumatology Outpatient Clinic to study osteoporosis of which had a density (BMD) lumbar and femoral before and after the transplant. We collected demographic data and known risk factors for osteoporosis. Patients were differentiated into three groups by presenting lung disease: chronic obstructive pulmonary disease (COPD), diffuse interstitial lung diseases (MPID) and other lung diseases. Before the transplant, it was considered if received glucocorticoid treatment and stratified in high doses or low doses. After the transplant we calculated cumulative dose of glucocorticoids and other immunosuppressants. We studied the presence of osteoporosis and fractures, variation in bone mass after transplantation, the effect of risk factors on bone mass and immunosuppressive drugs and the effect of treatment for osteoporosis in prevention of bone loss. Results: 179 patients included, age 51 ± 10 years, 109 men and 70 women, 66% postmenopausal. In the COPD group we included 65 patients, in the group MPID 82 and 32 in the group with other diseases. The most prevalent risk factors in COPD patients compared to the other two groups were smoking and physical inactivity. Treatment with glucocorticoids was more prevalent in the COPD group compared to other diseases while taking high doses was higher in patients with other diseases. The prevalence of osteoporosis prior to transplantation was 38%, being higher in the group of patients with COPD compared to the other two groups. The risk factors that were associated with the presence of osteoporosis in all patients were low BMI, smoking and the presence of a previous fracture. The prevalence of fractures prior to transplantation was 9.5%. The prevalence of osteoporosis after transplantation was 38.5% and 11.2% of the fractures. The variation in bone mineral density observed after transplantation was a gain of 1.3% in L2-L4 and a loss of 2.1% at the femoral neck and total femur. As the period of implementation of the DXA post transplantation, the patients with DXA conducted between 7-12 months showed a greater loss of BMD. The loss of BMD in all measured areas was higher in patients with other diseases and lower in COPD. Patients who performed treatment for osteoporosis showed a smaller loss of femoral neck BMD post-transplant compared to untreated patients. At L2-L4 treated patients showed an increase in BMD. In a subgroup of 136 patients treated with tacrolimus and mycophenolate sodium was studied the effect of glucocorticoids on bone mass, without being able to relate the cumulative dose of the drug with bone loss observed after transplantation. Conclusions: The prevalence of osteoporosis in our series prior to transplantation was 38%. The main risk factors associated with osteoporosis were smoking, low body mass index and the presence of previous fractures. The prevalence of symptomatic fractures prior to transplantation was 9.5%. The prevalence of osteoporosis after transplantation was 38.5%. The prevalence of symptomatic fractures after transplantation was 11.2%. The bone loss after transplantation varies between 1 and 2% depending on the region valued. The regions most affected are the femoral regions and the disease group with a higher bone mineral density loss is the group with other diseases. Patients who have received treatment for osteoporosis showed less loss of bone mineral density after transplantation. It was not found an association between treatment with corticosteroids and other immunosuppressive and bone loss after lung transplant.

ntroducció. L’artrosi és una patologia articular degenerativa que afecta a totes les estructures de l’articulació. En la musculatura produeix una disminució de la força, que pot ser valorada objectivament amb la prova isocinètica. Dins del tractament farmacològic de l’artrosi de genoll s’ha de considerar l’àcid hialurònic per via oral Objectius. Valorar l’evolució dels paràmetres isocinètics de força muscular, l’evolució del dolor utilitzant l’EVA i l’evolució de la imatge ecogràfica en el genoll amb gonàlgia lleu abans i després del consum via oral d’àcid hialurònic. Estudiar la influència del sexe, edat i l’índex de massa corporal en cada paràmetre de valoració. Material i mètode. Assaig d’intervenció nutricional, doble cec, aleatoritzat, controlat amb placebo i en paral·lel. Dos grups de tractament, amb ingesta d’un iogurt baix en greix amb 80 mg d’extracte de cresta de gall (ECG) o sense ECG. Es van valorar el pic torque, el treball total i la potència mitja de la valoració isocinètica a les velocitats de 180º/SEG i 240º/SEG pels moviments de flexió i extensió de l’articulació del genoll, l’EVA i la valoració ecogràfica. Resultats. El grup amb ECG va obtenir valors isocinètics millors en homes i en els > de 50 anys a la velocitat de 180º/SEG. Conclusions. És possible determinar que la ingesta d’ECG pot millorar la força muscular i la funcionalitat del genoll amb gonàlgia lleu, més concretament en homes. Cal continuar en aquesta línia per poder establir protocols de valoració, mecanismes d’acció i tractament d’aquesta patologia. / ntroducción. La artrosis es una patología articular degenerativa que afecta a todas las estructuras de la articulación. En la musculatura produce una disminución de la fuerza, que puede ser valorada objetivamente con la prueba isocinética. Dentro del tratamiento farmacológico de la artrosis de rodilla se debe considerar el ácido hialurónico por vía oral. Objetivos. Valorar la evolución de los parámetros isocinéticos de fuerza muscular, la evolución del dolor utilizando la EVA y la evolución de la imagen ecográfica en la articulación de la rodilla con gonalgia leve antes y después del consumo vía oral de ácido hialurónico. Estudiar la influencia del sexo, edad y el índice de masa corporal en cada parámetro de valoración. Material i método. Ensayo de intervención nutricional, doble ciego, aleatorizado, controlado con placebo y en paralelo. Dos grupos de tratamiento, con ingesta de un yogur bajo en grasa con 80 mg de extracto de cresta de gallo (ECG) o sin ECG. Se valoraron el pico torque, el trabajo total y la potencia media de la valoración isocinética a las velocidades de 180º/SEG y 240º/SEG para los movimientos de flexión y extensión de la articulación de la rodilla, el EVA y la valoración ecográfica. Resultados. El grupo con ECG obtuvo valores isocinéticos mejores en hombres y en los > de 50 años a la velocidad de 180º / SEG. Conclusiones. Es posible determinar que la ingesta de ECG puede mejorar la fuerza muscular y la funcionalidad de la rodilla con gonalgia leve, más concretamente en hombres. Hay que seguir en esta línea para poder establecer protocolos de valoración, mecanismos de acción y tratamiento de esta patología. / Introduction. Osteoarthritis is a degenerative joint disease that affects all structures of the joint. In muscle producing a decrease in strength, which can be objectively assessed with isokinetic testing. In the pharmacological treatment of knee osteoarthritis we should consider hyaluronic acid orally. Objectives. Assess the evolution of isokinetic muscle strength parameters, the pain development using the visual analogue scale (VAS) and the evolution of the ultrasound image in the knee joint with slight knee pain before and after the consumption of hyaluronic acid. Studying the influence of gender, age and body mass index for each assessing parameter. Materials and methods. Nutritional intervention trial, randomized, controlled, double-blind, parallel trial. Two treatment groups, with a low-fat yogurt with 80 mg of cockscomb extract (RCE) or without RCE. The main variables of the study were the peak torque, total work and mean power of the isokinetic valuation in the speed of 180 º/SEG and 240 º/SEG by the movements of flexion and extension of the knee joint, VAS and ultrasound assessment. Results. The group of ECG obtained best isokinetic values in men and in the >50 years at the speed of 180 º/SEG. Conclusions.Is it possible that the intake of RCE can improve muscle strength and functionality of the knee pain mild, specifically in men. We must continue in this direction to establish protocols of assessment, mechanisms of action and treatment of this disease.

Most of the conventional organic-inorganic composite materials developed for bone tissue engineering do not possess intimate interactions between their constituents. As a consequence, they generally degrade in a non-homogeneous manner and lose easily their integrity under mechanical load. On the other hand, their bioactive phase (i.e. inorganic) is often masked by the polymeric one, resulting in a non optimal bioactivity. To overcome these problems, hybrid materials can be produced. Hybrids are composites that exhibit an improved synergy between their compounds at the nanoscale. Using the sol-gel method and the electrospinning technique, it has been possible to deposit two kinds of hybrid fibers: one constituted by a Si-Ca-P2 bioactive ormoglass (organically modified glass) and polycaprolactone, and the other by a Ti-Ca-P2-Na2 bioactive ormoglass and polylactic acid. In addition to the sol-gel method, the use of ormoglasses aimed to improve the interactions between the constituents by combining phases of similar nature (organic fragments introduced in the glass network). Both biomaterials showed a promising potential for bone regeneration due to their inherent composition and ability to trigger specific cellular responses such as osteo and angiogenesis. Based on previous studies performed by our group, it was hypothesized that, combined with the other chemical and physical intrinsic properties of the materials, the calcium ions released from the materials played an important role in the promotion of these biological performances. Though, the interactions between the phases in such hybrids are considered as "weak" because they are simply prepared by blending the different compounds together. In fact, a study performed on the degradation of polylactic acid/Ti-Ca-P2-Na2 ormoglass fibers revealed that the materials resorbed in a heterogeneous and rapid manner. Therefore, a new protocol has been implemented to create hybrid fibers with strong chemical interactions between the ormoglass and the polymer. This strategy is based on a coating approach (polylactic acid fibers coated with an ormoglass) and enables the fabrication of scaffolds with controllable properties (surface roughness, composition, stiffness). This can be achieved by modifying the ormoglass composition itself or the level of hydrolysis of the ormoglass precursor solution, for example. One advantage of this approach is moreover the possibility to apply this coating strategy to other structures and, potentially, to other ormoglass systems. This protocol represents thus a significant step forward towards the development of functional artificial 3D biomaterials aimed for tissue engineering. From a general point of view, the work reported in this thesis demonstrates that polymer-ormoglass hybrid materials can be shaped as biomimicking fibrous structures, they are promising for the tissue engineering field and their properties can easily be tailored. Knowing that cells modulate their behavior according to the physical and chemical signals that they receive from artificial matrices, the development of these materials opens valuable perspectives of work for the future, especially in terms of materials' design. / La gran majoria dels materials compostos orgànic-inorgànic convencionals no posseeixen els mínims requisits d'interacció mínima entre els seus constituents per poder ser aplicats en enginyeria tissular d'os. Com a conseqüència generalment degraden de manera inhomogènia perdent fàcilment la seva integritat sota una càrrega mecànica. D'altra banda, la fase bioactiva (per exemple, la fase inorgànica) sol esser emmascarada per la fase polimèrica resultant en una manca de bioactivitat. Per poder solucionar aquest problemes, podem recórrer als materials híbrids. Els materials híbrids son materials compostos que exhibeixen una millorada sinèrgia entres els seus constituents estructurats en la nanoescala. Fent servir el mètode sol-gel i la tècnica d'electrofilat és possible el dipòsit de dos tipus de fibres: unes constituïdes per un ormoglass (vidre modificat orgànicament) dintre del sistema Si-Ca-P2 juntament amb policaprolactona; i unes altres constituïdes per un ormoglass del sistema Ti-Ca-P2-Na2 i àcid polilàctic. A més, s'espera que l'ús d'ormoglasses ajudi a millorar les interaccions entre els diferents constituents en combinar fases de la mateixa naturalesa (fragments orgànics introduïdes en la xarxa vítria). Ambdós biomaterials van mostrar un potencial prometedor per regeneració òssia degut a la seva inherent composició i habilitat per promoure respostes cel·lulars específiques com osteo i angiogènesi. Segons estudis previs fets al nostre grup, es va hipotetitzar que la combinació de determinades propietats químiques i físiques del material, com la capacitat d'alliberació de calci iònic, jugaven un paper important en la promoció de determinades respostes biològiques. Com les interaccions entre aquestes fases està considera dèbil per què només han sigut preparades per un procés de barrejat (blending) dels diferents constituents junts. De fet, un dels estudis aquí presentats encara mostren que és necessari una implementació per ralentir el procés de degradació. Per això, s'ha implementat un nou protocol per crear fibres híbrides amb una forta interacció entre l'ormoglass i el polímer. Aquesta estratègia està basada en un recobriment (fibres d'àcid polilàctic recobertes covalentment de l'ormoglass) i permet la fabricació de bastides amb propietats superficials molt control·lades (rugositat superficial, composició i rigidesa). Es pot aconseguir mitjançant la modificació de la composició de l'ormoglass, per exemple, o el nivell d'hidròlisi de la solució precursora inicial. Una gran avantatge és la possibilitar d'adaptar aquesta estratègia en altres estructures i altres sistemes d'ormoglasses. Aquest protocol representa un pas rellevant cap el desenvolupament de biomaterials 3D funcionals per enginyeria de teixits. Des d'un punt de vista general, el treball descrit en aquesta tesi demostra que un híbrid polímer-ormoglass es pot produir i mimetitzar en fibres, i les seves propietats es poden modular i controlar. Tenint en compte que les cèl·lules adapten la seva resposta en part les diferents senyals químiques i físiques que reben de la matriu artificial, el desenvolupament d'aquest materials esdevé una opció amb unes grans perspectives en el futur, especialment en termes de disseny de materials.

Anxiety disorders commonly emerge during adolescence, and girls are diagnosed with these disorders more frequently than boys. Understanding why anxiety disorders emerge and why non-clinical anxiety symptoms increase during adolescence is important for understanding this sex difference and how to treat adolescent sufferers. Potential mechanisms, such as puberty or cognitive biases, can be investigated both in humans and in rodent models of anxiety. This thesis aimed to characterise sex differences and changes in anxiety-like behaviour across adolescence and into adulthood in the rat, and to examine anxiety and interpretive bias in adolescent humans. In rats, we examined performance on common tests of anxiety-like behaviour: the emergence test, open field and elevated plus-maze. Exploration on these tests increased from mid-adolescence into adulthood, and greater exploration by females was apparent from late adolescence. While the behaviours themselves remain interesting, caution on interpreting these behaviours as anxiety-related warranted and is discussed throughout the thesis. Potential effects of the ovarian cycle and testing order on EPM performance were also examined. In humans, 12-14 year old adolescents complete visual and written interpretive bias tasks, this bias being considered to be a cognitive vulnerability for anxiety. The results showed that, when imagining themselves in ambiguous scenarios, girls were more negative in their interpretations than boys. Additionally, both sexes also interpreted social scenarios more negatively than non-social scenarios. As puberty is thought to be important to the emergence of disorder during adolescence, interpretive bias could potentially mediate the puberty-anxiety relationship. While more interpretive bias work is needed in both species, the recent development of interpretive bias tasks for rodents provides an opportunity to move away from difficult to interpret tests of anxiety-like behaviour in rodents, and should allow for greater convergence of the human and rodent anxiety research.

La tesis valora la actividad asistencial tanto desde el punto de vista descriptivo como desde el análisis de los factores pronósticos que condicionan la mejoría global del paciente en dicha unidad. A lo largo del proceso de recogida de las características de los pacientes y de los diferentes factores pronósticos, pronto destacó el interés creciente que podia tener la sarcopenia como variable que podía influir en la rehabilitación y en la evolución de los pacientes. Por ello esta tesis doctoral, que se presenta en forma de compendio de publicacions, presenta dos partes bien diferenciades; una primera en la que se estudia la sarcopenia como factor pronóstico en la rehabilitación (dos primeros trabajos publicados) y una segunda parte que evalúa los factores pronósticos en general que influyen en el proceso de la rehabilitación haciendo especial hincapié en las diferencias derivadas de las diferentes formas de evaluar el resultado de la rehabilitación (índices de impacto de la rehabilitación) (tercer trabajo publicado). / The thesis evaluates the usual care activity from the point of view and from the descriptive analysis of prognosis factors that determine the overall improvement of the patient in the unit. Throughout the process of collecting the patient characteristics and different prognostic factors, soon he highlighted the growing interest could be sarcopenia as variable could influence the evolution and rehabilitation of patients. Therefore, this doctoral thesis, presented as a compendium of publications has two parts; a first one which sarcopenia is studied as a prognostic factor in rehabilitation (first two papers published) and a second part assesses the overall prognostic factors influencing the rehabilitation process with special emphasis on the differences arising from the different ways of evaluating rehabilitation outcome (rehabilitation impact factors) (third published work) (See document attached).

Antecedentes: Las respuestas placebo y nocebo son cambios en los síntomas de los pacientes, atribuibles a su participación en el encuentro terapéutico, con sus rituales, símbolos e interacciones. Las variables de contexto son percibidas e interpretadas por los pacientes y pueden generar expectativas positivas o negativas. Existe un déficit de ensayos clínicos, en situaciones reales, que exploren e identifiquen los elementos contextuales que intervienen en el efecto placebo y nocebo. Objetivo: Comprobar, en pacientes afectados de fascitis plantar crónica tratados mediante ondas de choque, si la apariencia externa del equipo influye en los resultados clínicos. Material y métodos:Diseño del estudio: Ensayo clínico aleatorizado con cegamiento del evaluador. Pacientes afectados de fascitis plantar crónica fueron asignados a 3 grupos distintos. Grupo I: Tratamiento con ondas de choque aplicado mediante un equipo de serie. Grupo II: Tratamiento con ondas de choque aplicado mediante un equipo de serie modificado para ofrecer una apariencia externa más sofisticada, más atractiva, más tecnológica y de mayor tamaño. Grupo III: Tratamiento con ondas de choque aplicado mediante un equipo de serie modificado para ofrecer una apariencia externa más austera, afeada, antiestética, humilde, modesta y de menor tamaño. Las ondas de choque que emiten los 3 equipos son idénticas, la única diferencia radica en la imagen externa del equipo que las genera. La variable principal fue la funcionalidad del pie medida mediante el FFI (Índice Funcional del Pie). Como variables secundarias destacamos el dolor medido mediante la EVA (Escala Analócica Visual) en distintas situaciones y el grosor de la fascia plantar medida con ecografía. También se evaluaron los efectos adversos, el consumo de fármacos y el dolor experimentado durante el tratamiento. El seguimiento de los pacientes se realizó al mes, a los dos meses y a los 4 meses de finalizar el tratamiento. Para el análisis estadístico se realizó una ANOVA (análisis de la varianza) para comprobar si la evolución de los pacientes a lo largo del tiempo era diferente en función del equipo aplicado. Resultados: 135 pacientes participaron en el estudio. 45 en cada grupo. La media de edad fue de 49 años. Duración media de los síntomas: 14 meses. El FFI y la EVA disminuyeron en los 3 grupos y en todas las valoraciones (p < 0.001). No hubo diferencias significativas entre los grupos (p = 0,863). El grosor de la fascia plantar disminuyó respecto a la valoración basal, en los 3 grupos a los 4 meses de la última sesión de ondas de choque (p < 0.001). No hubo diferencias entre los grupos (p = 0,402). Para el resto de variables clínicas analizadas (percepción de recuperación de los pacientes, efectos adversos, consumo de fármacos y el dolor experimentado durante el tratamiento) tampoco se obtuvieron diferencias estadísticamente significativas entre los 3 equipos. Discusión: Son necesarias más investigaciones que exploren las variables de contexto que influyen en el las respuestas placebo y nocebo. No obstante, pensamos que las futuras líneas de investigación deben dirigir más su atención en las interacciones entre los pacientes y los profesionales de la salud, más que en las herramientas diagnósticas y terapéuticas utilizadas. Conclusiones En el tratamiento de la fascitis plantar crónica mediante ondas de choque, la apariencia externa del equipo no influye en los resultados clínicos. En nuestro estudio, la apariencia externa de un equipo de ondas de choque, como variable aislada, no forma parte de los elementos de contexto que generan respuestas placebo y nocebo. / Background: Placebo and nocebo responses are changes in patients' symptoms, due to their participation at the therapeutic meeting, with its rituals, symbols and interactions. The variables of the context are perceived and interpreted by patients and can create positive or negative expectations. There is a lack of clinical trials in real situations, to explore and identify the contextual elements involved in the placebo and nocebo effect. Objective: To check in patients suffering from chronic plantar fasciitis treated with shock wave therapy, if the outward appearance of the device affects clinical outcomes. Material and methods : Study Design: a controlled, randomized, parallel assessor-blinded clinical trial. Patients suffering from chronic plantar fasciitis were assigned to three different groups: Group I: Treatment applied by standard shock waves device. Group II: Shock wave therapy applied by a modified standard device to offer more attractive, more technical, smarter, better appearance, larger and with an expansion of external information devices more sophisticated. Group III: Shock wave therapy applied by a modified standard device to offer a more austere, disfigured, unattractive, modest and smaller external appearance. The shock waves emitted to the 3 devices are identical; the only difference is the external image of the device. In all groups 3 sessions were applied: one per week. The main outcome was to measure the function of the foot by the FFI (Foot Function Index) questionnaire. As secondary variables include: pain by VAS (Visual Analogical Scale) in different situations, the plantar fascia thickness measured by ultrasound, and the perception of patient recovery measured with the Likert scale. Adverse effects, painkillers consumption and pain experienced during the treatment were also assessed. The patients were followed and monitored a month, two months and four months after treatment finished. For the statistical analysis, ANOVA (analysis of variance) was performed to check whether the evolution of patients over time was different depending on the device applied. Results 135 patients participated in the study. 45 patients in each group. The mean age was 49 years old. 48% of patients were women. The mean duration of symptoms was 14 months. The FFI significantly decreased from baseline assessment, in the 3 groups and in all time ratings: a month, two months and four months after the last session of shockwaves therapy (p <0.001). There were no significant differences between groups (p = 0.863). VAS statistically significantly decreased from baseline assessment, in the 3 groups and in all time ratings (p <0.001). The thickness of the plantar fascia, statistically significant decreases from baseline assessment, in the 3 groups at 4 months of the last session of shock waves (p <0.001). There were no significant differences between groups (p = 0,402). For the rest of the other clinical variables analyzed (perception of recovery of patients, side effects, painkillers consumption and pain experienced during treatment of shock waves) were no statistically significant differences among the 3 devices. Discussion More research to analyze the context variables that influence the placebo and nocebo responses are needed. However, we believe that future research should direct more attention on patient-therapist interactions rather than diagnostic and therapeutic tools used . Conclusions In chronic plantar fasciitis treated with shock wave therapy, the external appearance of the device does not affect clinical outcomes. The external appearance of the shock waves device, as an isolated variable, is not part of the contextual elements that generate placebo and nocebo responses.

Introducción: El fracaso de la osteosíntesis constituye una complicación de efectos devastadores en el paciente anciano con fractura de cadera. En el caso de los pacientes tratados mediante tornillo-placa deslizante (DHS), la migración intraarticular del tornillo cefálico o “cut-out” constituye la complicación mecánica más frecuente. Las opciones de rescate tras el cut-out incluyen la revisión de la osteosíntesis o bien el reemplazo del fémur proximal mediante artroplastia total o parcial de cadera. Hipótesis: El tratamiento de rescate del cut-out de DHS en fracturas pertrocantéreas de fémur mediante revisión de la osteosíntesis o artroplastia de cadera no presenta diferencias en el resultado funcional. Objetivos: Analizar los resultados radiográficos; evolución del nivel de independencia para actividades de la vida diaria (AVD); calidad de vida percibida; tasa de complicaciones postoperatorias agudas y evolutivas; tasa de reintervención quirúrgica y tasa de mortalidad al año de la cirugía en pacientes intervenidos por cut-out de DHS mediante revisión de la osteosíntesis o artroplastia de cadera. Material y métodos: Entre los años 2000 y 2010, 71 pacientes (67 mujeres y 4 hombres) con una edad media de 80,4 años fueron intervenidos en nuestro centro por cut-out de DHS en fractura pertrocantérea. En 30 casos se practicó una re-osteosíntesis: 14 mediante un nuevo DHS, 7 con tornillo condíleo dinámico (DCS), 5 mediante enclavado intramedular y 4 mediante placa de Gottfried. Los 41 pacientes restantes fueron tratados mediante artroplastia de cadera, 34 mediante artroplastia total y 7 mediante hemiartroplastia bipolar cementada. No hallamos diferencias significativas en cuanto a edad media, distribución por sexos, estado físico prequirúrgico o comorbilidad asociada entre ambas cohortes a estudio. Comparamos los resultados funcionales de ambos grupos mediante la utilización de la escala de valoración de la cadera de Harris, la escala visual analógica del dolor (EVA) y la escala de valoración de la marcha de Holden. El grado de dependencia para AVD se calculó mediante el índice de Barthel y la calidad de vida postoperatoria utilizando el cuestionario Short-Form 36 (SF-36). Conclusión principal: El tratamiento de rescate del cut-out de DHS en fracturas pertrocantéreas mediante artroplastia de cadera presenta mejores resultados funcionales (mayor puntuación en la escala de Harris, menor dolor y una mayor independencia para la marcha) respecto a la revisión de la osteosíntesis. Conclusiones sobre los objetivos: Los pacientes tratados con artroplastia de cadera presentan: menor discrepancia de longitud de miembros inferiores; mayor calidad de vida percibida; mayor nivel de independencia para AVD y un menor número de complicaciones evolutivas y de necesidad de reintervención quirúrgica que los tratados con una nueva osteosíntesis. No existen diferencias significativas en la tasa de complicaciones agudas y la mortalidad durante el primer año postquirúrgico entre ambos grupos / Background: Osteosynthesis failure is a devastating complication in elderly patients with hip fracture. For patients treated with sliding hip screw (DHS), intra-articular migration of the cephalic screw or "cut-out" is the most common mechanical complication. Salvage options after cut-out include revision internal fixation or replacement of the proximal femur with hemi or total hip arthroplasty. Hypothesis: Salvage treatment after cut-out of DHS in intertrochanteric femoral fractures with revision internal fixation or hip arthroplasty does not show differences in functional results. Objectives: To analyze radiographic results; changes in the level of independence in activities of daily living (ADL); perceived quality of life; rate of acute postoperative and evolutive complications; reoperation rate and one-year mortality rate of patients who underwent surgery for cut-out with revision osteosynthesis or hip arthroplasty. Materials and methods: Between 2000 and 2010, 71 patients (67 women and 4 men) with a mean age of 80.4 years underwent surgery in our center due to cut-out of DHS. In 30 cases a re-fixation was performed: 14 with new DHS, 7 with dynamic condylar screw (DCS), 5 with intramedullary nailing and 4 with Gottfried plate. The remaining 41 patients were treated with hip arthroplasty, 34 with total hip arthroplasty and 7 with bipolar cemented hemiarthroplasty. We found no significant differences in mean age, sex distribution, preoperative physical status or comorbidities between the two study cohorts. We compared the functional outcomes of both groups using the Harris hip score, visual analogue scale (VAS) for pain, and Holden functional ambulation classification score. The level of dependence for ADLs was graded using the Barthel index. Postoperative quality of life was measured using the Short-Form 36 (SF-36) questionnaire. Main conclusion: Hip arthroplasty as salvage treatment after cut-out of DHS in intertrochanteric femoral fractures shows better functional results (higher Harris hip score, less pain and greater independence for ambulation) than revision internal fixation. Conclusions on the objectives: Patients treated with hip arthroplasty presented: lower leg length discrepancy; higher perceived quality of life; greater level of independence for ADL; fewer evolutive complications and lower reoperation rate than those treated with a new fixation. There were no significant differences in the rate of acute complications and mortality during the first postoperative year between the two groups.

L’activitat de la plasmina és clau en el procés de regeneració muscular després d’una lesió. Aquesta proteasa d’ampli espectre de substrat afavoreix l’eliminació de fibrina i col∙lagen extracel∙lulars, i indueix la migració de cèl∙lules del sistema inflamatori a l’àrea danyada, però no es coneix si afecta a les cèl∙lules musculars directament. Estudis previs del grup han identificat l’alfa‐enolasa com a principal receptor del plasminogen en els mioblasts murins i han determinat que la generació i focalització de l’activitat proteolítica de la plasmina a través d’alfa‐enolasa a la superfície dels mioblasts és clau pel procés de miogènesi i regeneració muscular. En aquesta tesi, inicialment s’ha determinat la unió del plasminogen i de la plasmina a la superfície dels mioblasts murins C2C12 i dels cultius primaris de MPCs (Muscle Precursor Cells), i s’ha confirmat la implicació de l’alfa‐enolasa com a principal receptor del plasminogen involucrat. Per fer‐ho s’ha generat un anticòs específic per la isoforma alfa‐enolasa que inhibeix la seva unió al plasminogen. Els estudis realitzats amb aquest nou anticòs, anomenat MAb872, no només han confirmat l’alfa‐enolasa com a principal receptor involucrat en la unió del plasminogen als mioblasts sinó que han demostrat que la inhibició de la unió alfa‐enolasa/plasminogen impedeix la diferenciació i fusió miogènica dels mioblasts murins in vitro i in vivo. Seguidament, s’ha observat que la presència de plasmina unida a la membrana dels mioblasts a través d’alfa‐enolasa indueix l’activació de les vies MAPK/Erk i PI3K/Akt de forma depenent de la seva activitat proteasa. L’alfa‐enolasa no posseeix un domini transmembrana i es desconeix com es localitza a la membrana plasmàtica. La manca de domini intracel∙lular de l’alfa‐enolasa, suggereix la participació de receptors col∙laboradors per poder transduir la senyal a l’espai intracel∙lular. Entre diversos receptors candidats analitzats, observem indicis de la participació de les integrines β1/β3 i l’activació de la via MAPK/Erk a través de Src i FAK. A nivell cel∙lular, la unió de la plasmina als mioblasts provoca canvis en la reorganització del citoesquelet d’actina afavorint la desadherència del substrat i induint la migració cel∙lular. Alhora s’ha demostrat que l’activació de la via PI3K/Akt en presència de plasmina incrementa la supervivència dels mioblasts en situacions d’estrès cel∙lular. Per altra banda, seguint indicis previs del grup que suggerien la participació de EGFR en el procés miogènic, s’ha analitzat l’expressió de EGFR en el múscul esquelètic d’animals wt i animals distròfics mdx, així com durant el procés de regeneració in vivo i el procés de miogènesi in vitro. Els resultats obtinguts mostren una molt baixa expressió i activació de EGFR en el múscul esquelètic adult i un notable increment després d’una lesió muscular o en un múscul adult distròfic. L’anàlisi in vitro ha permès determinar la participació de EGFR en la proliferació i supervivència dels mioblasts i la pèrdua de l’expressió d’aquest receptor a l’inici del procés miogènic. També s’ha observat que la inhibició de l’activitat tirosina quinasa de EGFR estimula la fusió miogènica obtenint més fibres musculars i de major tamany. Aquests resultats suggereixen la inhibició de EGFR com a possible diana terapèutica per estimular els processos miogènics en situacions patològiques, com és el cas de la distròfia muscular de Duchenne. Estudis preliminars de l’administració de AG1478, inhibidor de l’activitat tirosina quinasa de EGFR, en animals mdx indiquen que AG1478 podria millorar el fenotip distròfic d’aquests animals. / Plasmin activity is necessary for muscle regeneration process after an injury. This broad‐spectrum protease is the major enzyme responsible for the dissolution of fibrin and most of the components of ECM and it also promote and lead the migration of inflammatory cells to injured area. However, it is unknown if it plays also a role in muscle cells directly. Pervious results of the group identified alpha‐enolase as the major plasminogen receptor in murine myoblast. Our group also described alphaenolase dependent generation and focalization of plasmin on the myoblasts surface as an essential event in myogenesis and muscle regeneration process. Firstly, in this thesis we have analyzed the capacity of murine myoblast (C2C12 and primary culture of Muscle Precursor Cells or MPCs) to bind plasminogen and plasmin in an alpha‐enolase dependent way, as well the participation of alpha‐enolase in myogenic process. In order to address this question we generated a monoclonal antibody (MAb872) that inhibits plasminogen binding to alpha‐enolase. The results using this antibody corroborate the role of alpha‐enolase as a major plasminogen receptor in myoblast and confirm the impairment of satellite‐cells‐derived myoblast differentiation and fusion in vitro and in vivo, when alpha‐enolase/plasminogen interaction is abrogated. We further observed plasmin binding to alpha‐enolase induces MAPK/Erk and PI3K/Akt pathways in a plasmin activity dependent way. It is unknown how alphaenolase reaches the membrane as it lacks transmembrane domain. Moreover, the absence of intracellular domain suggests that alpha‐enolase collaborates with other receptors to transduce plasmin‐dependent signaling. Among several receptors, we have identified the participation of integrins β1/β3 in the plasmin‐induced MAPK/Erk signaling upstream Src and FAK in myoblasts. The cellular effect of plasmin binding to alpha‐enolase is the reorganization of actin filaments promoting cellular migration. Moreover plasmin activation of PI3K protects murine myoblast from apoptosis in stress conditions suggesting a protective role of this protease. Other previous results in our group suggested the participation of EGFR in myogenic process as well. To address this hypothesis we have analyzed the expression of EGFR in skeletal muscle from wt mice, dystrophic mdx mice and in cardiotoxininjured mice, as well as during myogenesis in vitro. Our results show a reduced basal expression and activation of EGFR in adult non‐injured muscle but high levels of active EGFR in injured and dystrophic muscle. In vitro analysis has revealed that EGFR participates in proliferation and surviving of non‐diferentiated myoblasts and the inhibition and downregulation of EGFR at the beginning of differentiation process. Moreover, EGFR inhibition with AG1478 induces myoblasts differentiation and fusion generating bigger muscle fibers. These results point the inhibition of EGFR as a therapeutic tool in deficient myogenic process as in dystrophic muscles. Preliminary work administrating AG1478 in mdx mice suggest a possible therapeutic effect of this EGFR inhibitor.

Un elevat nombre de pacients que reben ventilació mecànica després del començament d’una malaltia crítica desenvolupen feblesa muscular, la qual cosa suposa un augment en la morbiditat i en els costos econòmics. La recuperació a la situació funcional prèvia pot retardar-se diversos mesos després de l’alta d’UCI. El disposar d’un mètode per a la identificació precoç d’aquesta alteració neuromuscular permetria aprofundir no només en les conseqüències d’aquesta feblesa sinó, a més, ajudar a esclarir aspectes fisiopatològics i causals així com possibles alternatives en el tractament. Des de l’any 2006 al 2011 duem a terme un estudi prospectiu, observacional, en una UCI general, per trobar un marcador clínic precoç que ajudés a identificar la presència de miopatia o neuropatia de la UCI. Realitzàrem estudis electrofisiològics seqüencials a 100 pacients intubats. A més, recollírem dades antropomètrics, clínics, analítics i farmacològics analitzant la seva relació amb les troballes en la biòpsia muscular en aquesta cohorte de pacients. Els resultats més rellevants mostraren que l’aparició d’activitat patològica (en forma de fibril·lació o ones positives), detectada mitjançant electromiograma amb agulla coaxial, s’associaren de manera molt significativa amb la pèrdua de caps de miosina observada en la histologia. La prova tingué una sensibilitat del 98% i una especificitat del 100% com a mètode diagnòstic precoç de la miopatia de la UCI en pacients sedoanalgesiats que no foren capaces de realitzar força de manera voluntària. La prevalença de miopatia fou del 61% en la nostra sèrie. L’activitat patològica en el electromiograma s’obserbava durant la primera setmana d’ingrés en un 59% dels pacients, i ho feia majoritàriament en els músculs tibial anterior i bessó. L’existència de xoc, xoc sèptic, fallada respiratòria, fallada hemodinàmica i gravetat del pacient mesurada amb els índexs de gravetat SOFA I APACHE II es va associar a un major risc de presentar alteracions en l’electromiograma d’agulla. A més, quan més gran és l’índex de gravetat SOFA o APACHE II, abans apareix la fibril·lació. La detecció d’activitat patològica espontània es va vincular amb una menor amplitud i una major durada del potencial d’acció muscular compost en l’estudi de nervis motors. La latència i velocitat no es van veure modificades respecte als estàndards de normalitat. No trobarem absència de resposta sensitiva evocada que suggerís la presència de neuropatia. L’administració de corticoids i relaxants musculars no es va associar al desenvolupament de miopatia. Tampoc trobem relació amb l’hiperglucèmia, ja que els nivells de glucèmia es van mantenir molt controlats mitjançant protocol d’insulina subcutània. En canvi, el desenvolupament d’alteracions en el electromiograma es va associar amb un temps significativament major de retirada de la ventilació mecànica i estada en UCI, així com de recuperació de la força mesurada amb l’escala MRC i de la situació funcional basal mesurada mitjançant l’escala de Barthel. Finalment, no trobarem major mortalitat en els pacients amb miopatia d’UCI. Per tot això podem concloure que la presència d’activitat espontània patològica en forma de fibril·lació i ones positives en l’estudi electromiogràfic amb agulla coaxial pot servir com a marcador fiable, precoç i senzill per a la detecció de la miopatia de la UCI en els seus estadis més inicials. / Un elevado número de pacientes que reciben ventilación mecánica tras el inicio de una enfermedad crítica desarrollan debilidad muscular, lo que supone un aumento en la morbilidad y de los costes económicos. La recuperación a la situación funcional previa puede retrasarse varios meses tras el alta de UCI. El disponer de un método para la identificación precoz de dicha alteración neuromuscular permitiría profundizar no sólo en las consecuencias de esta debilidad sino, además, ayudar a esclarecer aspectos fisiopatológicos y causales así como posibles alternativas en el tratamiento. Desde el año 2006 al 2011 llevamos a cabo un estudio prospectivo, observacional, en una UCI general, para hallar un marcador clínico precoz que ayudase a identificar la presencia de miopatía o neuropatía de la UCI. Realizamos estudios electrofisiológicos secuenciales a 100 pacientes intubados. Además recogimos datos antropométricos, clínicos, analíticos y farmacológicos analizando su relación con los hallazgos de la biopsia muscular en esta cohorte de pacientes. Los resultados más relevantes muestraron que la aparición de actividad patológica (en forma de fibrilación u ondas positivas), detectada mediante electromiograma con aguja coaxial, se asociaba de manera muy significativa con la pérdida de cabezas de miosina observada en la histología. La prueba tuvo una sensibilidad del 98% y una especificidad del 100% como método diagnóstico precoz de la miopatía de la UCI en pacientes sedoanalgesiados que no son capaces de realizar fuerza de manera voluntaria. La prevalencia de miopatía fue del 61% en nuestra serie. La actividad patológica en el electromiograma se observó durante la primera semana de ingreso en un 59% de los pacientes, mayoritariamente en los músculos tibial anterior y gemelo. La existencia de shock, shock séptico, fallo respiratorio, fallo hemodinámico y gravedad del paciente medidos con los índices de gravedad SOFA y APACHE II se asoció a un mayor riesgo de presentar alteraciones en el electromiograma con aguja. Además, cuanto mayor es el índice de gravedad SOFA o APACHE II, antes aparece la fibrilación. La detección de actividad patológica espontánea se vinculó con una menor amplitud y una mayor duración del potencial de acción muscular compuesto en el estudio de nervios motores. La latencia y velocidad no se vieron modificadas respecto a los estándares de normalidad. No encontramos ausencia de respuesta sensitiva evocada que sugiriera la presencia de neuropatía. La administración de corticoides y relajantes musculares no se asoció al desarrollo de miopatía. Tampoco hallamos relación con la hiperglucemia, ya que los niveles de glucemia se mantuvieron muy controlados mediante protocolo de insulina subcutánea. Sin embargo, el desarrollo de alteraciones en el electromiograma se asoció con un tiempo significativamente mayor de retirada de la ventilación mecánica y estancia en UCI, así como de recuperación de la fuerza medida con la escala MRC y de la situación funcional basal medida mediante la escala de Barthel. Finalmente, no encontramos mayor mortalidad en los pacientes con miopatía de UCI. Por todo esto podemos concluir que la presencia de actividad espontánea patológica en forma de fibrilación y ondas positivas en el estudio electromiográfico con aguja coaxial puede servir como marcador fiable, precoz y sencillo para la detección de la miopatía de la UCI en sus estadios más iniciales. / Al large number of patients receiving mechanical ventilation develop muscle weakness following the onset of a critical illness, which leads to an increase in morbidity and economic burdens. Recovery to previous functional status may be delayed several months after discharge from the intensive care unit (ICU). The early identification of these neuromuscular disorders may not only provide valuable insights on the consequences of this muscle weakness, but help shed light on its causal and pathophysiological aspects as well as on possible treatment alternatives. From 2006 to 2011 we conducted a prospective, observational study in a general ICU to find an early clinical marker that could help identify the presence of critical illness myopathy or neuropathy. We performed sequential electrophysiological studies of 100 patients under mechanical ventilation. In addition we collected anthropometric, clinical, analytical and pharmacological data and analyzed their association to muscle biopsy findings in this subject cohort. The main results showed that the occurrence of pathological activity (in the form of fibrillation or positive sharp waves), measured by coaxial needle electromyogram, was associated with a high level of significance with the selective loss of thick filaments (myosin heads) observed on histology. The test had a sensitivity of 98% and a specificity of 100% as a method of early diagnosis of critical illness myopathy in sedated patients who are unable to perform voluntary force. The prevalence of myopathy was of 61% in our series. The pathological electromyogram activity was detected during the first week of admission in 59% of patients, mostly in the anterior tibial and gastrocnemius muscles. The existence of shock, septic shock, respiratory failure, hemodynamic failure and patient severity was associated with an increased risk of fibrillation. Furthermore, the greater the SOFA or APACHE II severity index scores were, the earlier fibrillation appeared. The detection of pathological spontaneous activity was associated with smaller amplitude and a longer duration of the compound muscle action potential in motor nerve conduction studies. Latency and speed were unaffected compared to normal standards. We found no sensory evoked response that suggested the presence of critical illness neuropathy. Conversely, we found no association with the administration of corticosteroids or neuromuscular blockers, two commonly used drugs in the ICU which have been controversially proponed as drivers of ICU myopathy, nor with hyperglycemia, since it remained well controlled by subcutaneous insulin protocols. However, the development of alterations in the electromyogram was associated with a significantly prolonged mechanical ventilation, ICU stay, recovery of weakness measured by the MRC scale and baseline functional status as measured by the Barthel scale. Finally, we did not find higher mortality rates in ICU patients with myopathy. For all this we can conclude that the presence of pathological spontaneous activity in the form of fibrillation and positive sharp waves measured by coaxial needle electromyography may serve as a reliable and easily performed method for early detection of critical illness myopathy.