Thèse--Lettres--Paris 4, 1971. / Bibliogr. p. 573-574. Index.

Cette thèse porte sur un courant de pensée en théorie du droit appelé le positivisme juridique. Dans la littérature savante anglo-saxonne, on définit généralement le positivisme juridique (legal positivism) comme une tradition fondée au XIXe siècle par le philosophe anglais Jeremy Bentham sur le principe d'une séparation nette entre « le droit tel qu'il est » et « le droit tel qu'il devrait être », en opposition avec les doctrines du droit naturel, et dont les juristes Hans Kelsen et Herbert Hart seraient les héritiers au XXe siècle. Cette thèse entend démontrer qu'il n'existe pas de telle tradition et que ce mythe d'une école de pensée juridique fondée sur le principe d'une séparation entre être et devoir-être est l'effet de la quête de reconnaissance institutionnelle des juristes-chercheurs aux États-Unis à partir des années 1920. C'est dans ce contexte de débats disciplinaires et méthodologiques que la notion de positivisme juridique a été forgée, et c'est à tort qu'on s'est ensuite mis à l'employer, jusqu'à nos jours, comme catégorie de l'histoire de la pensée juridique.

Ce mémoire se veut une critique réflexiviste et marxiste des courants d'analyse positiviste et post-moderniste. Son sujet est la crise de l'État-providence, et la littérature -néo-insitutionnaliste et discursiviste -qui le concerne constitue la matière dans laquelle s'incarne notre critique. Notre démarche, qui se situe à un niveau épistémologique, consiste d'une part à identifier les fondements ontologiques, épistémologiques et normatifs de ces courants et à voir comment ils se manifestent au niveau de l'analyse spécifique. Elle consiste d'autre part à montrer comment ces présupposés fondamentaux sont liés, au niveau de l'analyse spécifique, à un champ visuel plus ou moins large, qui s'inscrit lui-même dans une vision sociale du monde particulière. Notre critique permet de constater que, alors qu'elles se fondent sur des présupposés fondamentaux apparemment incompatibles, les analyses néo-institutionnalistes et discursivistes de la crise de l'État-providence tombent dans des écueils similaires. Nous soutenons que les courants d'analyse positiviste et post-moderniste, malgré la diversité de leurs fondements, partagent un horizon idéologique conservateur qui restreint leur champ visuel et les condamne à une analyse tronquée, éclectique et antinomique de la crise de l'État-providence. À travers notre démarche, nous espérons mettre en relief la dimension dialectique du marxisme et souligner sa pertinence comme approche alternative pour analyser la crise de l' État-providence. Un approfondissement de cette approche devra néanmoins passer par une critique des analyses d'inspiration marxiste mais non dialectiques de la crise de l'État-providence, impossible à réaliser dans le cadre limité de ce mémoire. Si nous tentons en conclusion de jeter les bases d'une telle approche, nous ne pouvons ici qu'entrevoir la richesse de la méthode dialectique du marxisme. ______________________________________________________________________________ MOTS-CLÉS DE L’AUTEUR : État-providence, Crise, Marxisme, Dialectique, Positivisme, Post-modernisme.

Thèse : ? : Indiana University : 1989. / Bibliogr. p. [143]-147.

Thesis (doctoral)--Ludwig-Maximilians-Universität, München. / Includes bibliographical references (p. 131-146).

Th. État : Philosophie : Paris 4 : 1988. / Bibliogr. p. [217]-228 Notes bibliogr.

Tesis doct.--Filos.--Pamplona--Universidad de Navarra, 1972. Titre de soutenance : La obra y la tradición ética de Toulmin. / Bibliogr. p. 811-818 et bibliogr. des oeuvres de S.-E. Toulmin, p. 818-822.

Cette thèse est consacrée à la philosophie des dernières années d'Ernest Renan, de 1880 à 1892, période où la pensée du philosophe oscille constamment entre deux tendances : un relativisme blasé et parfois pessimiste, et la foi dans le déterminisme d'une philosophie de l'histoire forte. En suivant la pensée de Renan à travers trois thèmes capitaux – l'histoire, la religion et la science – l'étude cherchera à saisir la portée de ces hésitations dans le contexte de la crise de l'idéalisme et des certitudes positives qui domine sa réflexion pendant ces années. La première partie sera ainsi consacrée au cadre théorique dans lequel se développe la philosophie de Renan et tentera une interprétation des métamorphoses des différentes figures de la dialectique de son discours, à partir de l'antagonisme fondamental entre spiritualisme et matérialisme. La deuxième partie étudiera l'évolution de la catégorie du religieux et l'analyse de la position d'hégémonie qu'elle arrivera à conquérir parmi les autres principes de la philosophie de Renan. La troisième et dernière partie examinera les transformations du rôle et de la fonction de la science face à la crise du fondement transcendant. L'analyse s'appuiera sur l'étude des derniers ouvrages publiés par Renan (L'Avenir de la science, l'Histoire du peuple d'Israël, l'Examen de conscience philosophique, les Feuilles détachées) qui seront confrontés avec une série de notes manuscrites et de fragments inédits des années 1890-1892, provenant notamment du Fonds Renan de la Bibliothèque nationale de France.

La tesi tracta del Cercle de Viena, i en concret de Carnap a l'etapa que en membre, o almenys treballava en la seva sintonia. En termes bibliogràfics, des de l'Aufbau fins a "Testability and Meaning", amb algunes incursions abans i després d'aquests limits temporals. Tanmateix, es tracten amb profunditat d'altres autors, sobretot Neurath. El treball presenta evidència que els manuals usuals han de ser refets, no tan sols per evitar inexactituds històriques, sinò també perquè les doctrines que es discutien al Cercle són molt més interessants del que ens ha deixat veure la història oficial, que ha agrisat el panorama a causa de la seva persistència en sobretot tres errors d'interpretació històrica.En primer lloc, l'èmfasi en el Cercle com a grup en detriment dels seus membres com a pensadors individuals. Això no ha permès veure la importància de les disputes interiors al grup d'Schlick i ha impedit de percebre l'originalitat llampant i la vigència actual del pensament d'Otto Neurath.En segon lloc, la insistència en el verificacionisme com a tret definitori caracteristic del positivisme lògic. Ajuntada a l'error anterior, ha impedit notar la poca importància que el verificacionisme té al pensament de Carnap i la nul.la presència d'aquesta convicció els escrits de Neurath.Per últim, l'abstracció sistemàtica de l'obra del Cercle de Viena del seu context històric, maniobra més que notable, ja que els anys de màxima expansió del moviment són precisament els anys més turbulents que l'Europa central ha viscut en aquest segle, si deixem a part els anys de guerra.El treball deixa clar que aquests trets constants en la historiografia actual del Cercle de Viena en promouen una imatge distorsionada. La lectura alternativa que proposa ve presentada a través de set capitols.En el primer, el focus se situa sobre la primera obra important de Carnap, "Der Logische Aufbau der Welt". Se n'extreuen les tesis epistemològiques més importants que es tornaran a trobar i adquiriran un significat a l'obra posterior de Carnap.El segon capitol està dedicat a una de les influències importants, i suposadament crucials, que Carnap rebè: la de Ludwig Wittgenstein. Aquesta arribà a l'autor alemany a través del portaveu wittgensteinià dins del Cercle, que, com és sabut, era Moritz Schlick. En conseqüència, el capitol està consagrat als aspectes més significatius i que més van poder colpir Carnap en qualsevol sentit de la filosofia d'Schlick durant els anys trenta. En fer-ho, el mite de la incapacitat positivista per a la comprensió del "Tractatus" queda rebutjat, o almenys molt matisat: Wittgenstein mateix va ser responsable de la peculiar lectura que Schlick i Waismann feren de la obra. Pel que fa als altres, en especial Carnap i Neurath, diticilment se'ls pot fer autors d'una interpretació del "Tractatus" en un sentit diferent del que ho serien, per exemple, dels "Elements" d'Euclides. Tant l'un l'altre utilitzaren les idees contingudes en aquestes obres per als seus propis propòsits sense cap voluntat de fidelitat al seu sentit original.E1 tercer capítol es proposa examinar i valorar una altra important font intel.lectual de la que Carnap begué: la que li facilità el seu amic i company Otto neurath. Aquest capítol gaudeix dùn aire força diferent del que es troba a la resta de la tesi: la raó n'és la necessitat, en explicar el pensament de Neurath, de fer referència als esdeveniments socials i polítics que van trasbalsar Àustria durant els anys entre les dues guerres. La fe de Neurath en la importància politica de la lluita intel.lectual en el paper que el Cercle de Viena havia de jugar-hi fan ineludible, en tractar l'obra del sociòleg vienès -el més "Wiener Kreis" de tots els integrants del grup-, la incursió més enllà de la pura història interna de les idees, la que es pot anomenar "sociologia dels pensadors". Només així es pot aconseguir una correcta visió del pensament de Neurath i besllumar part dels motius que jauen sota alguns intents teorètics de Carnap.El capítol quart torna a centrar-se en l'obra de Rudolf Carnap, però ho fa des d'una perspectiva enriquida: després de l'examen de la influència de Wittgenstein sobre el Cercle -el verificacionisme-, i un cop entesa la proposta radical de canvi de la concepció filosòfica inicial del grup vienès que Neurath protagonitzà, és possible llançar ullada sobre la manera pròpia en què Carnap incorporà aquests elements al seu pensament anterior, materialitzat a l'Aufbau, i qüestionar-se fins a quin mateix pensament va ser abandonat. El capital vol deixar clar que l'Aufbau conté l'epistemologia de Carnap fins que aquest decideix renunciar a fer epistemologia, o almenys a fer-ne en el sentit clàssic. Aquest procés té diverses etapes, i es pot considerar culminat a finals de l'any 1932. Un ingredient notable de la interpretació aquí proposada és la relativització del paper que en aquests anys de transició pren l'element considerat des de sempre més definitori dels positivistes vienesos en general: el verificacionisme. Finalment s'insisteix en la importància de les idees de Popper en la constitució del pensament madur de Carnap.El capitol cinquè s'ocupa de la que tal vegada és la màxima consecució carnapiana: la "Logische Syntax der Sprache", de l'any 34. Ho fa des d'una perspectiva només secundàriament critica: es tracta de situar les diverses influències que coexisteixen al llibre i d'examinar les tesis principals, intentant d'entendre tant com es pugui la postura filosòfica sintàctica de Carnap, cosa que inclou l'esforç en ser comprensibles, i fins i tot plausibles, afirmacions que des de posicions diferents serien del tot rebutjables.El tema del sisté capítol continua essent la "Logische Syntax", però la perspectiva canvia: s'examina ara la crítica que diversos autors, i notablemente Quine, van adreçar des de molt aviat a la perspectiva convencionalista de la veritat lògica continguda a l'obra de Carnap. Una atenta avaluació d'aquesta critica facilita un enteniment més a fons dels propòsits carnapians. D'altra banda, és important veure quins són els pressupòsits de la Syntax pel que fa a la relació entre les paraules i les coses i la disciplina que l'estudia. Això ajuda a entendre la facilitat amb què Carnap va fer el trànsit a la concepció semàntica. L'últim capítol és híbrid. El seu gruix està dedicat a l'examen de la realització que Carnap emprèn a "Testability and Meaning" i que no és més que l'apliació de les eines desenvolupades a la "Logische Syntax": l'elaboració d'un llenguatge útil er a la ciència. L'article ha estat vist com el primer d'una concepción de la filosofia de la ciència vigente fins als anys seixanta, i com a conseqüència llegit a la llum d'aquesta tradición que origina. Cal, però, redimensionar-la històricament i tornar a entendre el lloc que li correspon dins del programa sintàctic, i examinar de la mateixa manera les noves tesis sobre el fisicalisme que conté.Els últims dos paràgrafs presenten algunes de les més importants conclusions. / The dissertation is about the Vienna Circle, specifically about Carnap at the time he was member of it, or at least he worked in its tune. In bibliographical terms, from the "Aufbau" to "Testability and Meaning", with some incursions before and after this temporal bonds. Anyway, other authors, specially Neurath, are treated with some depth. The work shows enough evidence to believe the thoughts that the Circle discussed are more interesting than what official leads us to think. That is due mainly because of the persistence of three mistakes ot historical interpretation.First, the stress in the view of the Circle as a group rather as to think of the members as individual thinkers. This has not allowed to see the importance of the inner discussions and the originality and current interest of Otto Neurath's thought.Second, the insistence in verificationism as a characteristic point of Logical Positivism. Together with the first mistake, this has prevented to realize how little important is verificationism in Carnap's thought, and the absence of this conviction in Neurath's writings.Last, the systematic abstraction of the work of the Circle from this historical context. This is noteworthy, because the years of expansion of the movement are the more troubled years of the century in Central Europe, excluding war time.The work makes clear that these constant traits in the current historiography of Vienna Circle bring a distorted image, and propounds an alternative lecture, centred in Carnap's work, where the different influences from Schlick (and through him, from Wittgenstein), from Neurath (and his socio-political positions), and from Popper are evaluated. In this way, it is possible to give a sense to the evolution from phenomenalism to physicalism and the syntactic point of view, all them thoroughly discussed in this work.

Thesis-Zürich. / Without thesis statement. "Literaturverzeichnis": p. 170-172.