La Tesi recull els intents d'orientar l'assistència sanitaria i social dels ciutadans de Catalunya per part dels governs amb capacitat de decisió autonòmica, en una línia que va des de les realitzacions de la Mancomunitat fins a les activitats dels consellers responsables de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat Republicana.L'aixecament militar del 18 de juliol de 1936 obre un nou capítol durant el qual tots els elements de la vida del país i la seva gent es veuen trasbalsats pels efectes de la guerra. Dos fenòmens alteren l'aparell sanitari: les conseqüències dels fets bèl·lics modifiquen les necessitats habituals i la politització de les seves estructures transforma l'organització.El període de la Guerra Civil es divideix en tres etapes cronològiques. La primera comprèn des de l'inici de l'aixecament el juliol del 36 fins al mes d'octubre del mateix any, quan els anarcosindicalistes entren a formar part d'un nou govern de concentració. S'estudia principalment el paper del Comitè Sanitari de Milicies Antifeixistes i la resposta de la Conselleria de Sanitat davant del "nou ordre". La segona etapa s'estén des de l'octubre de 1936 fins als mes de maig de 1937, data que marca la fi de l'hegemonia anarquista. L'actuació del metge Félix Marti Ibáñez, Director general del Departament, i el paper del Consell de Sanitat de Guerra omplen el capìtol. La tercera etapa recull la darrera fase de la guerra a Catalunya, fins el mes de gener de 1939. La conselleria ha de fer front als problemes dels bombardeigs, dels refugiats, de la manca de queviures i de l'empitjorament de les condicions higièniques i sanitàries de la població. La progresiva militarització de la Sanitat es tradueix en la creació i ampliació de la xarxa d'Hospitals de Sang.El final de la guerra, amb els problemes sanitaris dels civils i soldats que marxen cap a l'exili marca la fi de l'estudi. / En este trabajo se estudia la política y la organización sanitarias llevadas a cabo por el Gobierno de Cataluña durante el período que abarca desde la proclamación de la Segunda República en abril de 1931 hasta el final de la Guerra Civil a principios de 1939.Durante los primeros años del régimen republicano, y tras unas primeras medidas de contenido circunstancial, la aprobación del Estatuto de Autonomía permite al gobierno catalán iniciar una discreta labor legislativa, que se verá interrumpida por los sucesivos cambios de orientación política. Destaca en este período el protagonismo del consejero Josep Dencàs.El período de la Guerra Civil se divide en tres etapas cronológicas. Durante la primera (julio-octubre de 1936) se estudia principalmente el papel del Comité Sanitario de las Milicias Antifascistas y la respuesta de la Consejería de Sanidad ante el "nuevo orden". La segunda etapa (octubre 1936- mayo 1937) termina con el fin de la hegemonía anarquista. La actuación del médico Félix Martí Ibáñez, Director General de Sanidad y Asistencia Social, y el papel del Consejo de Sanidad de Guerra llenan este capítulo. Durante la tercera etapa (mayo 1937-enero 1939) la Consejería se enfrenta a los problemas que plantean los bombardeos aéreos, los refugiados, la falta de alimentos y el empeoramiento de las condiciones higiénicas y sanitarias de la población. Finalmente, la progresiva militarización de la Sanidad se traduce en la creación y ampliación de una extensa red de Hospitales destinados a acoger a los combatientes heridos y enfermos. / In this work we study the sanitary politic and organization developed by the Catalunya Government during the period between the proclamation of the Second Republic in Abril 1931 and the end of the Civil War at the beginning of 1939.In the early stage of the Republican Régime, and after the first arrangements, the approval of the Autonomy Statute allowed the Catalan Government to start a reasonable legislative labour, which was often interrupt by the several political changes. To point up during this period the importance of the Councillor Josep Dencàs.The Civil War Period is divided in three chronological stages. During the first stage ( July- October 1936) the role of the Sanitary Committee of the Antifascist Militia and the answer of the Health Ministry towards the 'new order' was studied.The second stage ( October 1936- May 1937) finished with the end of the Anarchist hegemony. To remark the work of the doctor Felix Martí Ibañez, Sanitary and Welfare Managing Director, and the role of the Military Health CouncilDuring the third stage ( May 1937- January 1939) the Ministry faced the problems of the raids, refugees, shortage of food and the deterioration of health and hygienic people conditions. Finally, the progressive militaritation of the Public Health led to the creation of a wide system of hospitals to assist wounded and sick people.

Le XIXème siècle marque les prémices de l'action sanitaire et sociale de la France. La capitale, Paris la voit se développer au travers de l'action de ces édiles, conseillers municipaux et maires. Peu étudiés dans l'historiographie française, ces hommes politiques locaux jouent un rôle fondamental dans l'apparition de cette politique publique micro-locale. Le conseil municipal comme les mairies sont composés majoritairement de membres de la bourgeoisie. Nombre d'entre eux exercent donc la philanthropie et la charité à l'instar de leurs prédécesseurs. Accompagnés dans cette pratique sociale par leurs parents, ils contribuent à développer des secours à l'ensemble des Parisiens. Ces actions se développent timidement à partir du Second Empire. L'Empereur, moteur de la politique sanitaire et sociale voit cette dernière être en proie à des réussites comme à des échecs. La Troisième République marque un tournant dans l'histoire de cette politique publique. A partir de 1871, fa défaite française conjuguées à l'influence des théories hygiénistes poussent les élus de la capitale à intervenir eux-mêmes dans le cadre de l'action sanitaire et sociale. Cela se traduit par la construction des premiers établissements sanitaires et sociaux municipaux, tandis que dans le même temps, ils participent aux débuts de l'éducation populaire. Les influences parisiennes ne viennent cependant pas uniquement de son corps médical. La capitale, s'inspire ainsi des expériences européennes au travers des expositions universelles et des congrès internationaux En 1914, Paris fait ainsi figure de pionnière sur ces questions, tout en conservant un retard relatif par rapport aux autres capitales européennes. / France's Sanitary and social action policies originate in the XIXth century. In its capital city Paris, these policies also develop through its municipal councillors and mayors. Few academic works focus on these elected officials, though they have a key part in creating these micro-local public policies. The urban bourgeoisie makes up for a large part of the town and district councils, so it's not surprising many of them and their close families providing the Parisians with some relief through philantropy and charity. The Emperor leads the first health and social policies through its Second Empire's few successes and many failures. From 1871, the rises of hygienist theories and 1870's defeat to Prussian armies heavily influence the young Third Republic. This urges the town's elected officials to get involved personally, and leads to the first municipal health and social services, while they do their part in popular education. The capital also gets inspiration from european experiments such as universal expositions and international hygiene conventions. At the dawn of the first World War, Paris is both France's example and leade, while being relatively late compared to other european capital cities.