Aquesta tesi defensa llegir el Lisis de Plató com a narració prototípica d'una «synousia» dialogal socràtica. El text de 223b3 (dielysamen ten synousian), pertanyent al fragment narratiu final del Lisis (223a-b), és el punt de recolzament textual primari d'aquesta tesi. La investigació s'articula en tres grans capítols.En el capítol primer es presenta un status quaestionis exhaustiu de les interpretacions hagudes sobre el Lisis (llibres i articles de revista), des de Schleiermacher fins a l'actualitat. En aquest recorregut se'ns obre la possibilitat d'una nova interpretació del Lisis que no la faci dependre ni d'altres obres platòniques (Convit i Fedre), ni d'obres aristotèliques (Ètica a Nicòmac i Ètica a Eudem). La nova interpretació que es proposa en aquesta investigació vol llegir el Lisis com una obra platònica completa en si mateixa i en la qual cal posar en relleu tant allò que s'hi diu (discurs) com allò que s'hi fa (dramàtica) per tal de captar-ne tot el seu sentit. El sentit del Lisises troba en el text mateix del Lisis.En el capítol segon s'estudia el text del Lisisi la seva estructura (I. Encontre; II. Synousia; i III. Dissolució de la synousia), donant una importància cabdal al final narratiu del diàleg (223a1-b8) i, també, a aquells elements contextuals i narratius de la «synousia» que el Lisis ens presenta i escenifica (el temps: la festa de les Hermaies; l'espai: la nova palestra; i igualment els recursos toponomàstics, onomàstics, de moviment escènic, psicofísics, d'activitats, d'exemples i comparacions, etc.). Aquesta exegesi del text permet, després, en el capítol següent, posar en relleu el sentit del text del Lisis.En el capítol tercer (i darrer) s'aborda el sentit del Lisisi de la «synousia» dialogal. En ell s'estudia, primerament, la «synousia» tal i com aquesta és presentada en els anomenats, correntment, «diàlegs socràtics» (Apologia, Protàgoras, Laques, Càrmides i Menó). L'anàlisi de la «synousia» dialogal del Lisis a través de l'anàlisi de les tres converses principals que s'hi despleguen, constitueix la part més rellevant d'aquest capítol. Les tres converses es donen: 1) amb Hipotales (204b4-206d7); 2) amb Lisis (207d5-210d8); i c) amb Menexen i Lisis (211d6-222e1). Finalment, després d'haver analitzat el text del Lisisen al seva totalitat i després d'haver-ne defensat el seu sentit, es determina el valor filosòfic de la «synousia» dialogal socràtica que el Lisisescenifica de manera brillant.Aquesta tesi revaloritza el Lisis situant-lo a un lloc més adequat dins el Corpus platonicum. Almenys, de ben segur, aquest diàleg no resulta gens decebedor, i no pot ser considerat de cap manera un fracàs de l'escriptura platònica. Ben al contrari, es tracta d'un diàleg que situa el filosofar en el marc de les relacions humanes d'amor i d'amistat envers el Bé.Al llarg de la tesi, en la qual s'aborda el sentit socraticoplatònic de la «synousia», s'examina el sentit del vocabulari platònic que està a l'entorn de la problemàtica de les relacions humanes d'estimació (siguin eròtiques, siguin d'amistat). Termes com eros, philia, epithymia, to proton philon, etc., tots ells en el cor del Lisis, es tracten en la seva dimensió filosòfica que Plató ens ha transmès en aquesta obra singular i completa de sentit: el Lisis