Aquesta tesi defensa llegir el Lisis de Plató com a narració prototípica d'una «synousia» dialogal socràtica. El text de 223b3 (dielysamen ten synousian), pertanyent al fragment narratiu final del Lisis (223a-b), és el punt de recolzament textual primari d'aquesta tesi. La investigació s'articula en tres grans capítols.En el capítol primer es presenta un status quaestionis exhaustiu de les interpretacions hagudes sobre el Lisis (llibres i articles de revista), des de Schleiermacher fins a l'actualitat. En aquest recorregut se'ns obre la possibilitat d'una nova interpretació del Lisis que no la faci dependre ni d'altres obres platòniques (Convit i Fedre), ni d'obres aristotèliques (Ètica a Nicòmac i Ètica a Eudem). La nova interpretació que es proposa en aquesta investigació vol llegir el Lisis com una obra platònica completa en si mateixa i en la qual cal posar en relleu tant allò que s'hi diu (discurs) com allò que s'hi fa (dramàtica) per tal de captar-ne tot el seu sentit. El sentit del Lisises troba en el text mateix del Lisis.En el capítol segon s'estudia el text del Lisisi la seva estructura (I. Encontre; II. Synousia; i III. Dissolució de la synousia), donant una importància cabdal al final narratiu del diàleg (223a1-b8) i, també, a aquells elements contextuals i narratius de la «synousia» que el Lisis ens presenta i escenifica (el temps: la festa de les Hermaies; l'espai: la nova palestra; i igualment els recursos toponomàstics, onomàstics, de moviment escènic, psicofísics, d'activitats, d'exemples i comparacions, etc.). Aquesta exegesi del text permet, després, en el capítol següent, posar en relleu el sentit del text del Lisis.En el capítol tercer (i darrer) s'aborda el sentit del Lisisi de la «synousia» dialogal. En ell s'estudia, primerament, la «synousia» tal i com aquesta és presentada en els anomenats, correntment, «diàlegs socràtics» (Apologia, Protàgoras, Laques, Càrmides i Menó). L'anàlisi de la «synousia» dialogal del Lisis a través de l'anàlisi de les tres converses principals que s'hi despleguen, constitueix la part més rellevant d'aquest capítol. Les tres converses es donen: 1) amb Hipotales (204b4-206d7); 2) amb Lisis (207d5-210d8); i c) amb Menexen i Lisis (211d6-222e1). Finalment, després d'haver analitzat el text del Lisisen al seva totalitat i després d'haver-ne defensat el seu sentit, es determina el valor filosòfic de la «synousia» dialogal socràtica que el Lisisescenifica de manera brillant.Aquesta tesi revaloritza el Lisis situant-lo a un lloc més adequat dins el Corpus platonicum. Almenys, de ben segur, aquest diàleg no resulta gens decebedor, i no pot ser considerat de cap manera un fracàs de l'escriptura platònica. Ben al contrari, es tracta d'un diàleg que situa el filosofar en el marc de les relacions humanes d'amor i d'amistat envers el Bé.Al llarg de la tesi, en la qual s'aborda el sentit socraticoplatònic de la «synousia», s'examina el sentit del vocabulari platònic que està a l'entorn de la problemàtica de les relacions humanes d'estimació (siguin eròtiques, siguin d'amistat). Termes com eros, philia, epithymia, to proton philon, etc., tots ells en el cor del Lisis, es tracten en la seva dimensió filosòfica que Plató ens ha transmès en aquesta obra singular i completa de sentit: el Lisis

This dissertation is a study of appetite in Plato’s Timaeus, Republic and Phaedrus. In recent research is it often suggested that Plato considers appetite (i) to pertain to the essential needs of the body, (ii) to relate to a distinct set of objects, e.g. food or drink, and (iii) to cause behaviour aiming at sensory pleasure. Exploring how the notion of appetite, directly and indirectly, connects with Plato’s other purposes in these dialogues, this dissertation sets out to evaluate these ideas. By asking, and answering, three philosophically and interpretatively crucial questions, individually linked to the arguments of the dialogues, this thesis aims to show (i) that the relationship between appetite and the body is not a matter of survival, and that appetite is better understood in terms of excess; (ii) that appetite is multiform and cannot be defined in terms of a distinct set of objects; and (iii) that appetite, in Plato, can also pertain to non-sensory objects, such as articulated discourse. Chapter one asks what the universe can teach us about embodied life. It argues that Plato, in the Timaeus, works with an important link between the universe and the soul, and that the account of disorder, irrationality and multiformity identifying a pre-cosmic condition of the universe provides a key to understanding the excessive behaviour and condition of a soul dominated by appetite. Chapter two asks why the philosophers of the Republic’s Kallipolis return to the cave, and suggests that Plato’s notion of the noble lie provides a reasonable account of this. By exploring the Republic’s ideas of education, poetry and tradition, it argues that appetite – a multiform and appearance oriented source of motivation – is an essential part of this account. Chapter three asks why Socrates characterizes the speeches of the Phaedrus as deceptive games. It proposes that this question should be understood in the light of two distinctions: one between playful and serious discourse and one between simple and multiform. It argues that the speeches of the Phaedrus are multiform games, and suggests that appetite is the primary source of motivation of the soul addressed, personified by Phaedrus.