La Unió Europea (UE) va presentar la Política Europea de Veïnatge (PEV) el 2004 per tal d'enfortir la cooperació en àrees como ara la immigració. La dimensió exterior de la política d'immigració de la UE a Europa Oriental (Associació Oriental i Rússia) ha estat molt activa i objecte de nombrosos treballs acadèmics, en gran part centrats en afirmar que la UE exporta les seves pròpies normes. Tanmateix, la teoria d'europeïtzació no té en compte els interessos i capacitats dels països d'Europa Oriental, així com les seves percepcions de legitimitat. Una dècada després de la posada en marxa de la PEV, la tesi respon a la qüestió sobre quines normes la UE i Europa Oriental adopten en la convergència normativa en matèria d'immigració. S'identifiquen tres models de convergència (envers normes de la UE, normes internacionals i normes acordades bilateralment), en funció fonamentalment de l'estructura de poder i de les percepcions de legitimitat a Europa Oriental. La convergència normativa en política d'immigració s'aplica als casos de (I) readmissió, (II) visats, (III) gestió de fronteres i (IV) immigració laboral. La tesi doctoral conclou que la cooperació en política d'immigració entre la UE i Europa Oriental no consisteix en l'adopció sistemàtica de normes de la UE. Argumenta que la UE ha promogut fonamentalment normes de la UE en l'àmbit de seguritat (acords de readmissió i Gestió Integrada de Fronteres). Malgrat tot, a causa de la manca de poder suficient de la UE i a baixes percepcions de legitimitat de la UE entre els veïns d’Europa Oriental, la UE ha ofert incentius en l'àmbit de la mobilitat (política de visats i associacions per a la mobilitat). L'evidència empírica mostra debilitats en la convergència normativa envers normes de la UE, que consisteixen en gran part en mesures de socialització (intercanvi d'informació i formació). Uns dels resultats més significatius de la tesi és que la UE promou activament, en el marc de la liberalizació de visats, la convergència normativa cap a normes internacionals en matèria d'estat de dret. Les normes que emanen del Consell d'Europa i de Nacions Unides són de fet percebudes com a més legítimes que les normes de la UE. No obstant, aquest rol de la UE como a transmissora de normes cal matitzar-lo pel fet que la UE ha jugat ara com ara un rol limitat en promoure normes internacionals de drets dels immigrants. Finalment, la convergència envers normes acordades bilateralment ha estat el model menys predominant. La comparativa entre els països d'Europa Oriental mostra que els instruments adoptats són similars per l'objectiu de la UE de ser coherent. Tanmateix, el poder de negociació de cada país amb la UE ha donat peu a condicions més o menys favorables pel país. A més a més, les percepcions de legitimitat i la voluntat de cada país d'apropament a la UE són elements clau. En conjunt, Ucraïna, Moldàvia i Geòrgia són països favorables a l'apropament a la UE mentre que Rússia ha construït una cooperació pragmàtica en matèria d'immigració amb la UE, influint en la institucionalització de l'agenda d'immigració amb Europa Oriental. Finalment, la tesi contribueix globalment al debat sobre el soft power de la UE al veïnatge, concluent que els instruments d'immigració adoptats estan molt més orientats a promoure la seguretat que la mobilitat. / La Unión Europea (UE) presentó la Política Europea de Vecindad (PEV) en 2004 para fortalecer la cooperación en áreas como la inmigración. La dimensión exterior de la política de inmigración de la UE hacia Europa Oriental (Asociación Oriental y Rusia) ha sido muy activa y objeto de numerosos trabajos académicos, en gran parte centrados en afirmar que la UE exporta sus propias normas. Sin embargo, la teoría de europeización no tiene en cuenta los intereses y capacidades de los países de Europa Oriental, así como sus percepciones de legitimidad. Una década después de la puesta en marcha de la PEV, la tesis responde a la cuestión sobre qué normas la UE y Europa Oriental adoptan en la convergencia normativa en materia de inmigración. Se identifican tres modelos de convergencia (hacia normas de la UE, normas internacionales y normas acordadas bilateralmente), en función fundamentalmente de la estructura de poder y de las percepciones de legitimidad en Europa Oriental. La convergencia normativa en política de inmigración se aplica a los casos de (I) readmisión, (II) visados, (III) gestión de fronteras e (IV) inmigración laboral. La tesis doctoral concluye que la cooperación en política de inmigración entre la UE y Europa Oriental no consiste en la adopción sistemática de normas de la UE. Argumenta que la UE ha promovido fundamentalmente normas de la UE en el ámbito de seguridad (acuerdos de readmisión y Gestión Integrada de Fronteras). Aun así, debido a la falta de poder suficiente de la Unión y a bajas percepciones de legitimidad de la Unión entre los vecinos de Europa Oriental, la UE ha ofrecido incentivos en el ámbito de la movilidad (política de visados y asociaciones para la movilidad). La evidencia empírica muestra debilidades en la convergencia normativa hacia normas de la UE, que consisten en gran parte en medidas de socialización (intercambio de información y formación). Uno de los resultados más significativos de la tesis es que la UE promueve activamente, en el marco de la liberalización de visados, la convergencia normativa hacia normas internacionales en materia de estado de derecho. Las normas que emanan del Consejo de Europa y de Naciones Unidas son de hecho percibidas como más legítimas que las normas de la UE. No obstante, este rol de la UE como transmisora de normas hay que matizarlo por el hecho de que la UE ha jugado hasta la fecha un rol limitado en promover normas internacionales de derechos de los inmigrantes. Finalmente, la convergencia hacia normas acordadas bilateralmente ha sido el modelo menos predominante. La comparativa entre los países de Europa Oriental muestra que los instrumentos adoptados son similares por el objetivo de la UE de ser coherente. Sin embargo, el poder de negociación de cada país con la UE ha dado pie a condiciones más o menos favorables para el país. Además, las percepciones de legitimidad y la voluntad de cada país de acercamiento a la UE son elementos clave. En conjunto, Ucrania, Moldavia y Georgia son países favorables al acercamiento a la UE mientras que Rusia ha construido una cooperación pragmática en materia de inmigración con la UE, influyendo en la institucionalización de la agenda de inmigración con Europa Oriental. Finalmente, la tesis contribuye globalmente al debate sobre el soft power de la UE en la vecindad, concluyendo que los instrumentos de inmigración adoptados están mucho más orientados a promover la seguridad que la movilidad. / In 2004, the European Union (EU) launched the European Neighbourhood Policy (ENP) to strengthen cooperation in areas such as migration. In particular, the external dimension of the EU migration policy in Eastern Europe (the Eastern Partnership countries and Russia) has been very active and under huge academic scrutiny, mostly with studies claiming that the EU exports its own norms. Yet, this Europeanisation approach does not take into account the interests and capacities of Eastern European countries, as well as their perceptions of legitimacy. A decade after the launch of the ENP, this thesis addresses the question of what norms are actually adopted in the EU-Eastern Europe migration policy convergence. Three models of policy convergence (towards EU norms, towards international norms and towards bilaterally-agreed norms) are identified, depending mainly on the structure of power and perceptions of legitimacy in Eastern Europe. Migration policy convergence is applied to the cases of (I) readmission, (II) visa, (III) border management and (IV) labour migration. The doctoral dissertation concludes that the EU-Eastern Europe migration cooperation has not consisted in the systematic adoption of EU norms. It argues that the EU primarily has promoted security-related EU norms (readmission agreements and Integrated Border Management). However, due to lack of enough EU leverage and low perceptions of EU legitimacy among the Eastern neighbours, the EU has offered incentives in the field of mobility (visa policy and mobility partnerships). Empirical evidence shows weaknesses in policy convergence to EU norms, consisting mainly in socialisation measures (information exchange and capacity-building). One of the main findings of the thesis is that the EU is actively promoting, in the framework of visa liberalisation, policy convergence towards international norms in the area of rule of law. In fact, norms emanating from the Council of Europe and the United Nations are perceived as more legitimate than EU norms. However, this EU role as norm-transmitter has to be nuanced by the fact that to date the EU has played a relatively limited role in promoting international norms in the area of migrants' rights. Finally, convergence to bilaterally-agreed norms has been the least predominant. A comparison across Eastern European countries shows that the policy instruments adopted are by and large similar for the sake of consistency. Nonetheless, the leverage of each country vis-à-vis the EU has usually shaped more or less favourable conditions for the country. In addition, the perceptions of legitimacy and willingness of each country to come closer with the EU are essential. Overall, Ukraine, Moldova and Georgia are willing countries whereas Russia has built a pragmatic cooperation on migration with the EU, playing a role in the institutionalisation of the migration agenda to Eastern Europe. Finally, the thesis contributes overall to debate on the EU soft power in the Neighbourhood, concluding that the adopted migration policy instruments are much more oriented at promoting security than mobility.

Tradicionalment, s'ha assumit que nacionalisme i cosmopolitisme eren tendències contraposades, i que el reforç de la identitat nacional debilita el sentit de pertinença global, i a la inversa. L'anàlisi del cas de l'escoltisme mundial, però, contradiu aquesta assumpció: es tracta d'un moviment no-governamental que té com a objectiu l'educació en la ciutadania, present a 165 països dels cinc continents i que aplega prop de 30 milions d'infants i joves. Des que es va formalitzar com a organització mundial el 1920, ha mantingut la seva acció educativa combinant l'arrelament local, la identitat nacional i el sentit de pertinença global des de la convivència en la diversitat. Tots els estudis precedents s'havien centrat en casos nacionals, però mai abans s'havia analitzat l'escoltisme mundial en conjunt: la seva consistència històrica i ideològica, la quantificació de la seva dimensió mundial des de 1920, la coherència de les seves pràctiques i la capacitat de la seva acció de generador canvi social. / Tradicionalmente, se ha asumido que nacionalismo y cosmopolitismo eran tendencias contrapuestas, y que el refuerzo de la identidad nacional debilita el sentido de pertenencia global, y viceversa. Pero el análisis del caso del escultismo mundial contradice esta asunción: se trata de un movimiento no-gubernamental que tiene como objetivo la educación en la ciudadanía, presente en 165 países de los cinco continentes y que agrupa cerca de 30 millones de jóvenes. Desde que se formalizó como organización mundial en 1920, ha mantenido su acción educativa combinando el arraigo local, la identidad nacional y el sentido de pertenencia global desde la convivencia en la diversidad. Todos los estudios precedentes se habían centrado en casos nacionales, pero nunca antes se había analizado el escultismo mundial en conjunto: su consistencia histórica e ideológica, la cuantificación de su dimensión mundial desde 1920, la coherencia de sus prácticas y la capacidad de su acción de generar cambio social. / Historically it has been assumed that nationalism and cosmopolitanism were opposite tendencies, and that strengthening national identity weakens the sense of global belonging, and vice versa. The analysis of the World Scouting case, though, contradicts this: it is a non-governmental movement with citizenship education as its aim, with a presence in 165 countries on the 5 continents, assembling almost 30 million children and youth. Since its formalization as a world organization in 1920, it has combined its educational action with local rooting, national identity, and the sense of global belonging, through living together in diversity. All previous studies have centered on national cases, but World Scouting has never been analyzed as a whole before: its historical and ideological consistency, the quantification of its world dimension since 1920, the coherence of its practices and the capacity of its actions to create social change.

En paraules de Josep Termes el catalanisme històric és un moviment de defensa de la identitat i de lluita per aconseguir un autogovern per a Catalunya, lluny del centralisme i de l´uniformisme. Ha estat, i és, un moviment complex i plural en el qual conviuen doctrines, estratègies i polítiques molt diferents, en què combreguen catòlics i ateus, separatistes i indiferents a les formes de govern, gent conservadora i de l´esquerra, homes de cultura i d´altres de poc lletrats. És considerat també interclassista. Per tant, com bé diu Termes, <<Identitat>> i <<Sobirania>> podrien ésser els mots clau que defineixen aquest moviment. D´altra banda, el catalanisme s´ha recolzat en el fet evident de la catalanitat com a element essencial del poble català. I aquesta identitat significa l´estima pels seus elements: una llengua pròpia, el català; una cultura pròpia, uns símbols identitaris i unes tradicions populars. Respecte als orígens del catalanisme per a Josep Termes, com per a estudiosos com Fèlix Cucurull o històricament per a un Josep Narcís Roca i Farreras, el catalanisme té un origen popular i no pas burgès, contràriament a la idea que la historiografia havia estat defensant fins aleshores i de la que Jordi Solé Tura n´és un dels seus màxims exponents. Per a Josep Termes no serà la burgesia industrial catalana la que creï el catalanisme, mitjançant la Lliga Regionalista de 1901 i les doctrines de Prat de la Riba, sinó que aquesta classe social el que farà és adaptar-se a la plataforma cultural i política que s´havia establert al llarg del segle XIX pel moviment de les classes populars i dels intel.lectuals orgànics de la nació, trobant en ella l´única plataforma possible per fer política des de Catalunya. En canvi, per a Jordi Solé Tura, el nacionalisme català neix i es desenvolupa en un període en què el mode de producció capitalista pugna per aconseguir el pla hegemònic a l´Estat espanyol sense arribar a aconseguir-ho plenament, i Prat de la Riba és la figura que representa aquesta burgesia. Per a Solé Tura, doncs, la història d´aquest nacionalisme, en les seves diverses fases, és la història d´una “revolució burgesa frustrada”. Un dels principals objectius de la tesi doctoral és veure l´evolució del catalanisme a través dels principals partits polítics catalans (PSC, PSUC, ERC, CDC, UDC, AP, CC, UCD) i a través de la societat civil (entitats, intel.lectuals, etc) des de l´etapa post-franquista (1976), etapa en què tornaren a aparèixer els partits polítics, fins a l´etapa final del pujolisme (2003). Reflectir com durant la Transició els principals partits polítics catalans van defensar la reconstrucció de Catalunya des d´un eix nacional, és a dir, des de la defensa unànime de l´autogovern de Catalunya, i a partir de 1980 van evolucionar cap a l´eix dreta-esquerra fent que només CiU i ERC prioritzessin en els seus programes de partit les polítiques de reconstrucció nacional. La resta de partits polítics catalans, en canvi, centraren els seus programes en polítiques socials, econòmiques, etc, tot i que no van deixar de defensar l´autogovern de Catalunya, cadascú des de les seves conviccions ideològiques federalistes, confederalistes, etc. Paral.lelament el treball també pretén mostrar l´evolució de CiU i d´ERC mitjançant una anàlisi comparativa dels respectius projectes nacionals observant punts de divergència i de convergència. Una anàlisi que acaba l´any 2003 quan CiU perd el Govern de la Generalitat després de vint-i-tres anys, i quan ERC, després d´aconseguir a partir de 1996 una gran embranzida, aconsegueix arribar al Govern de la Generalitat mitjançant el Tripartit, període que ja s´escapa de l´anàlisi d´aquest treball i que obrirà una nova etapa a Catalunya. I acaba demostrant que el començament de l´evolució interna de CDC cap al dret a decidir no ha estat com defensen alguns arran de la Sentència del Tribunal Constitucional respecte a l´Estatut el juliol del 2010 sinó que és una idea que l´actual president Artur Mas va començar a defensar per primera vegada públicament el 20 de gener de 2002 quan va ésser presentat com a candidat oficial a les eleccions autonòmiques de 2003, mogut per un nou canvi de paradigma que li va fer canviar la manera de pensar Catalunya i superar l´autonomia defensada fins aleshores pel president Jordi Pujol. A més, cal destacar també l´evolució d´una nova generació provinent de la JNC com Carles Campuzano, Meritxell Borràs, Josep Rull, etc, que pertanyia al grup Sinepsi, un grup postpujolista que a partir dels anys 90 anaren accedint al poder i ajudaren a canviar el rumb del partit. / The principal objective of my doctoral thesis is the evolution of catalanism through the principals Catalan political parties (PSC, PSUC, ERC, CDC, UDC, AP, CC, UCD) and through the civil society, from post-Franco stage (1976), to the final of the Pujolisme stage (2003). Ultimately, reflect as during Transition the principal Catalan political parties defended the Catalonia´s political reconstruction from national axis, I mean, defending the Catalonia´s self-government, and from 1980 they developed to left- right axis. Only CiU and ERC continued to defend national reconstruction policies in their electoral program as main objective. The rest of the Catalan political parties prioritized socials policies although continued to defend the Catalonia´s self-government, each from their ideological convictions: federalists, confederalists, etc. The doctoral thesis to reflect also the parallel evolution between CiU and ERC through a comparative analysis of their national projects observing points of divergence and convergence. This analysis finish in 2003 when CiU lost The Government of Catalonia after twenty-three years, and ERC, after getting a big rise from 1996, get come to Catalonia´s Government through the Tripartit. Finally, this thesis to reflect also the beginning of the internal evolution from CDC to right to decide. This evolution hasn´t happened, unlike as some think, from the constitutional judgment in july 2010 about Estatut de Catalunya, but it´s an idea that the current President of Catalonia Artur Mas began to defend first publicly the January 20th 2002 when he was introduced as an official candidate for the regional elections 2003, pushed by a new context did he change the way he thinks Catalonia and overcome autonomy defended until then by the ex-president of Catalonia Jordi Pujol. Furthermore, it should be emphasized the evolution of a new generation inside of CDC from the JNC as for example Carles Campuzano, Meritxell Borràs, Josep Rull, etc, belonging to the Sinepsi´s group, it´s a post-pujolista group that from 90´s were coming to power and they helped change the course of CDC.

Elaboración de la Escala para la Medición de la Democracia Eficiente (EMDE). Basada en las propuestas de autores expertos en democratización se seleccionan indicadores sociales, económicos, políticos, jurídicos, y de TIC´s, (55 indicadores y 167 países). A través de métodos estadísticos se identifican aquellas variables con mayor relación con la calidad de la democracia, se analizan para confirmar o rechazar hipótesis de los autores; se agrupan (análisis factorial) para identificar grandes temas que se relacionan más fuerte con la democracia (resultando ser el Desarrollo SETMA, el Estado de derecho, y la Democracia formalizada), se reordenan para crear una herramienta de medición novedosa que mide a la democracia desde una visión amplia (democracia eficiente y no únicamente electoral, política, o gubernamental), integradora, simple, universal, y transparente basada en las propuestas teóricas. / Production of the Scale for the Measurement of the Efficient Democracy (EMDE). Stocks on the offers of author’s expert in democratization there are selected social, economic, political, juridical indicators, and of TIC's, (55 indicators and 167 countries). Across statistical methods those variables are identified by major relation by the quality of the democracy, are analyzed to confirm or to reject hypothesis of the authors; they gather in crowds (analysis factorial) to identify big topics that relate more loudly to the democracy (turning out to be the Development SETMA, the Constitutional state, and the formalized Democracy), they are reordered to create a tool of new measurement that measures to the democracy from a wide vision (efficient democracy and not only electoral, political, or governmental), of integration, simple, universal, and transparent stocks in the theoretical offers.

Antiutopía y Control. La distopía en el mundo contemporáneo y actual è una tesi dottorale che nasce con l'obiettivo di studiare, dal punto di vista politico, sociale e culturale, le più rilevanti tipologie di controllo a cui varie forme di governo, dalle dittature alle democrazie, hanno sottoposto e sottopongono i propri cittadini. Focalizzandosi principalmente sul XX e XXI sec., l'analisi storica, sociologia e psicologica del fenomeno parte, però, da un punto di vista inusuale, quello letterario della distopia. Oscuro e disincantato opposto dell'ottimista utopia, essa è un genere letterario che descrive il peggiore dei mondi possibili e racconta di popoli pesantemente manipolati, disperati e repressi. L'intenzione dichiarata della letteratura e del cinema distopico è di mettere in guardia i loro fruitori dalle possibili conseguenze di situazioni politiche, sociali o ambientali già degenerate nelle realtà di riferimento degli autori. Lo fanno usando mondi immaginari, lontani nel tempo o nello spazio, invece che ambientazioni contemporanee ai lettori, ma, nella maggioranza dei casi, il male esposto non è altro che la trasfigurazione di una paura o di un problema reale, drammaticamente attuale. La distopia non è solo svago e divertimento, essa può aiutarci a capire l'attuale stato delle cose perché la letteratura, il cinema e i fumetti di una data comunità riflettono la società a cui appartengono. Se il contesto è infetto, la cultura riconoscerà, assimilerà e denuncerà l'infezione. Le ipotesi principali da cui la tesi muove sono tre: La distopia, con la sua brutale estremizzazione e/o la sua dissacrante parodia di problematiche attuali, può aiutare a delineare un'analisi storica, sociologica e psicologica del controllo politico, sociale e culturale. La distopia non è solo una degenerazione rintracciabile nei noti processi repressivi del potere totalitario o autoritario, ma è uno strumento di persuasione usato anche nei poteri democratici. La differenza maggiore tra la distopia dei regimi dittatoriali e quella delle società democratiche risiede nel differente dosaggio che essi fanno di controllo positivo e negativo, di piacere e dolore, di benessere e paura. Per sviluppare e dimostrare queste ipotesi, la tesi è divisa in tre parti principali. Nella prima, si ripercorre la storia dell'utopia e della distopia, rintracciandone le tematiche ricorrenti e maggiormente caratteristiche e focalizzandosi sul sottogenere politico. Quest'ultimo, infatti, è il tema che più di tutti mostra connessioni con la ricerca in corso, dal momento che la distopia specificatamente politica presenta società fortemente controllate e gerarchizzate, con popolazioni spersonalizzate e manipolate dal potere. Si procede, quindi, con l'analisi di quelle opere che, secondo chi scrive, meglio esprimono il senso soffocante e deformante dell'autorità, come ad esempio 1984 di George Orwell, Brave New World di Aldous Huxley e Fahrenheit 451 di Ray Bradbury. Completata questa analisi, la tesi si dedica allo studio più strettamente storico, sociologico e psicologico del fenomeno distopico. Nelle seconda e nella terza parte, infatti, si mettono in comparazione le caratteristiche principali delle opere riportate con quelle di diverse realtà storiche del secolo passato e di quello presente. Nella seconda parte, nello specifico, ci si occupa dei poteri dominanti, ossia di totalitarismi e autoritarismi, perché essi incarnano tragicamente meglio di qualunque altro sistema politico l'idea di distopia. Il nazismo, il fascismo, il franchismo, il socialismo sovietico e i regimi che gravitano intorno ad esso, le dittature in America Latina o in Asia, infatti, portano letteralmente l'inferno sulla terra e condannano all'incubo milioni di vite. Nella terza parte, invece, sono le società democratiche, con la loro tendenza a controllare le popolazioni attraverso tecniche suadenti e persuasive del genere panem et circenses, le protagoniste dell'analisi. Sia per i poterei dominanti, sia per quelli democratici, si prendono in esame delle tematiche specifiche. Si indaga sugli agenti e sulle ragioni della violenza fisica e psicologica a cui le popolazioni sono sottomesse, oltre che sull'uso della cultura, della religione, dell'educazione e dell'informazione come strumento di repressione e di condizionamento, soffermandosi in particolare sul ruolo della propaganda e dei mass-media. Si studia la rappresentazione del nemico, in tempo di pace e guerra, e la necessità della sua esistenza per mantenere meglio il controllo sui cittadini. Si valuta, inoltre, la risposta psico-fisica della popolazione all'uso della repressione e della persuasione, per osservare come l'autorità possa influenzare, modificare o, peggio, distruggere, i corpi e le menti dei cittadini ad essa soggetti. Si fa tutto questo con la speranza di circoscrive il “cattivo luogo”, che dovrebbe spaventare non solo nella finzione. / Antiutopía y Control. La distopía en el mundo contemporáneo y actual is a doctoral thesis that offers an historical, sociological and psychological analysis of the social, political and cultural control, implemented by various forms of government, from dictatorships to democracies, to submit their citizens. Focusing on the 20th and 21th century, the research moves from an unusual literary and cinematographic point of view, the dystopian one. Dark and disillusioned opposite of optimistic utopia, dystopia is a genre that describes the worst of all possible worlds and tells about heavily manipulated, desperate and repressed people. The present work is divided into three main parts. In the first, it traces the history of utopia and dystopia, discovering the recurring and most distinctive themes and focusing on the political sub-genre (Orwell's 1984, Huxley's Brave New World, Bradbury's Fahrenheit 451, etc.). Completed this analysis, the thesis studies more closely the dystopian dynamics in historical, sociological and psychological processes. In the second part, the thesis investigates totalitarian and authoritarian powers, because they embody the idea of dystopia tragically better than any other political system. In the third part, the focus is on democratic societies, with their tendency to control populations through persuasive techniques as panem et circenses. For both groups, the research examines specific issues. It analyzes the agents and the reasons of physical and psychological violence, as well as the use of culture, religion, education and information as tools of repression and conditioning, with particular emphasis on the role of propaganda and mass media. It studies the representation of the enemy in time of peace and war, and the need for its existence to maintain a more stable control over the citizens. It also evaluates the psycho-physical response of the population to the use of constraint and persuasion. It tries to understand how authority can influence, change, or worse, destroy the bodies and the minds of citizens subjected to it. The aim of Antiutopía y Control is to delineate the "bad place" in history and remember readers that dystopia should scare not only in fiction.

Estudio de la violencia paramilitar en la región de los Montes de María (Colombia) como una respuesta usada por el poder local en contra de las demandas de justicia social y profundización de la democracia de la población. Se aborda un enfoque desde la sociología histórica, propuesta por Charles Tilly, para explicar este fenómeno en función de: i) los procesos históricos de poblamiento y asentamiento social y económico; ii) las formas de organización del Estado en lo local y de la participación política de la población y iii) las dinámicas de la confrontación bélica y de la gestión de los conflictos sociales cuando los grupos armados ingresaron en los territorios de los Montes de María. Del análisis se concluye que hubo diferentes estrategias de violencia parainstitucional que frenaron tres procesos democratizadores fundamentales en los Montes de María: la reforma agraria, el empoderamiento ciudadano para combatir la forma clientelista de acceso a los derechos sociales y, finalmente, la apertura del sistema político para hacerlo más democrático. Los argumentos se presentarán en un marco histórico que transcurre entre 1965 y 2010. / Study of the paramilitary violence in the region of Maria's Mounts (Colombia) like a response used by the local power in opposition to the demands of social justice and deepening of the democracy of the population. An approach is approached from the historical sociology proposed by Charles Tilly, to explain this phenomenon depending on: i) the historical processes of poblamiento and social and economic accession; ii) the forms of organization of the State in the local thing and of the political participation of the population and iii) the dynamics of the warlike confrontation and of the management of the social conflicts when the armed groups joined the territories of Maria's Mounts. Of the analysis one concludes that there were different strategies of violence parainstitucional that stopped three processes democratizadores fundamental in Maria's Mounts: the agrarian reform, the civil empoderamiento to attack the form clientelista of access to the social and, rights finally, the opening of the political system to make it more democratic. The arguments will appear in a historical frame that passes between 1965 and 2010.

The object of this thesis is the analysis of parliamentary debates in the Spanish Parliament (Congress) on the Bologna process and the construction of the European Higher Education Area in Spain, between 1999 and 2010 when the agenda marked by the Bologna Declaration of 1999 begins to unfold, on the basis of the goals and programs agreed in the six ministerial conferences held over the past ten years of development. It is estimated that the content analysis of the debate and its evolution contributes to perceive, understand and interpret the reactions and positions of various political and social agents. Moreover, it helps to explain the strengths and difficulties of the inclusion of Spain into the European Higher Education Area. Moreover, the comparison of content analysis of the statements of the Bologna process with content analysis of parliamentary debate provides essential information for contrasted assessment of the development of the Bologna process in the Spanish university system / El objeto de estudio es el análisis del debate parlamentario en el Congreso sobre el proceso de Bolonia y la construcción del Espacio Europeo de Educación Superior en España, entre 1999 y 2010 cuando se produce el despliegue de la agenda marcada por la Declaración de Bolonia de 1999 y los programas acordados en las seis conferencias ministeriales celebradas a lo largo de estos diez años. Se estima que el análisis de contenido del debate y su evolución permite percibir, comprender e interpretar las reacciones y posicionamientos de diversos agentes políticos y sociales, así como explicar las fortalezas y dificultades para la incorporación de España en el Espacio Europeo de Educación Superior. La comparación del análisis del contenido de las declaraciones y comunicados del proceso de Bolonia con el análisis de contenido del debate parlamentario ofrece una información esencial para la evaluación contrastada del desarrollo del proceso de Bolonia en el sistema universitario español / L’objecte d’estudi és l’anàlisi del debat parlamentari al Congrés dels Diputats sobre el procés de Bolonya i la construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior a Espanya, durant el període 1999-2010 quan es produeix el desplegament de l’agenda marcada per la Declaració de Bolonya de 1999, de les fites i programes acordats en les sis conferències ministerials celebrades al llarg d’aquests deu anys que la despleguen. S’estima que l’anàlisi de contingut del debat i la seva evolució permet percebre, comprendre i interpretar les reaccions i posicionaments de diversos agents polítics i socials, així com explicar les fortaleses i dificultats que comporta la incorporació d’Espanya en l’Espai Europeu d’Educació Superior. Així mateix, la comparació de l’anàlisi del contingut de les declaracions i comunicats del procés de Bolonya amb l’anàlisi de contingut del debat parlamentari ofereix una informació cabdal per a l’avaluació contrastada del desenvolupament del procés de Bolonya en el sistema universitari espanyol

With the exception of the different studies performed by Márquez Cruz, and the report about local government (Magre, 2006), there is no other research, in Spain, with the level of detail of the current one, in anything relating to the portfolio distribution among the elected Councillors, covering a period of 32 years, which makes possible to formulate, not only some hypothesis about the behaviour of the parties in coalition in terms of paybacks and gender, but also to conclude some trends and facts relating the morphology of the coalition. The study concludes that within the period under study, 1979-2011, covering the catalan municipalities with more than 10.000 inhabitants and County capitals, coalition has been the norm for the local governments. The study also highlights that there are two specific coalition patterns between parties, the one based on cooperation, as they exercise the PSC and ICV, and the one based on competition, usually performed by CIU and ERC. Under the cooperation pattern, the small party is rewarded with portfolios which are relevant for the execution of his political goals, improving his visibility and the possibilities to receive more votes in the next elections. The last part of the study is about gender issues, concluding that the legal equality is not guaranteeing the effective equality, understood as the balance between the percentage of elected councillors per gender, and the representativeness and power levels attributed to them. It is evidenced that the composition of the lists is the first constraint for women in local politics, since the first positions are mainly occupied by men. It is proved that the position of a candidate within an electoral list is less respected when assigning power and representativeness, if the candidate is a woman. / Aquest estudi té dos parts diferenciades, essent la primera la creació d’una base de dades de més de 180.000 registres extrets de fons primàries, amb informació detallada de candidats, llistes electorals, càrrecs i regidories de les que han sigut responsables, de tots els municipis de més de 10.000 habitants i capitals de Comarca de Catalunya, en relació als governs formats des de 1979 fins 2011. La segona part és resultat de l’explotació d’aquesta base de dades, inexistent fins ara. Els resultats indiquen què, durant el període estudiat, la coalició de partits ha sigut la norma als governs municipals. També s’evidencia que hi ha dos formes bàsiques de cooperació entre partits quan formen coalició, com són la cooperació i la competició. La primera és la habitual entre el PSC i ICV, mentre que la segona ho és entre CIU i ERC. Quan el patró és de cooperació, el partit petit rep regidories que li permeten executar els punts més importants del seu programa electoral, aconseguint major visibilitat i, generalment, mes vots a les següents eleccions. La base de dades també ha permès demostrar que la igualtat de gènere establerta per Llei no comporta, de forma directa, la igualtat efectiva, entesa aquesta com la resultant de la distribució de càrrecs i responsabilitats un cop es formen els governs municipals, independent que siguin en forma de partit únic o en coalició. La formació de les llistes electorals és una important restricció per les dones en política local, doncs els primers llocs tenen un clar biaix masculí. En no ocupar les primeres posicions tenen menys opcions a càrrecs importants i visibilitat pública. Es demostra que en el cas de candidats masculins, els partits respecten més la posició ocupada a les llistes a l’hora d’assignar responsabilitats, i que el PSC respecta menys el llocs ocupats per dones que no pas CIU.

A nivell local és on es donen la major incidència de formacions de governs de coalició. Aquesta presència coalicional als governs municipals pot produir uns efectes electorals en les següents eleccions que poden afectar els rendiments obtinguts sobre les formacions polítiques que que les integren. Allò que interessa és preguntar-nos sobre els rendiments polítics i electorals d’aquests governs de coalició postelectorals i com aquests evolucionen en la seva estratègia coalicional a través del diferents processos electorals en els que participen tot depenen dels resultats obtinguts,com a conseqüència de prendre decisions de continuïtat o renúncia a ser­-hi presents en les configuracions de nous governs de coalicions.Ens preguntem en aquesta investigació i per un estudi de cas concret d’un partit polític, si la seva estratègia coalicional pot influir sobre els rendiments electorals, i aquest fet afecta els resultats electorals posteriors de la formació d’una forma positiva o bé els ciutadans la penalitza. / The highest incidence of formations of coalition governments occurs at the local level. This coalitional presence in the municipal governments can produce electoral effects in the following announcements that may affect the electoral results achieved in political formations that integrate them. We want to ask ourselves about the political and electoral returns of these post-election coalition Governments, and how these formations evolve in its coalitional strategy, through the different electoral processes in which participate, as a result of its coalitional strategy of continuity or not to be present in the new configurations of coalition governments. We want to see in this investigation, and for a case study of a specific political party, if its coalitional strategy can influence the election returns, and they in turn come to affect later outcomes in a positive way, or either citizens penalize them. / La mayor incidencia de formaciones de gobiernos de coalición se produce a nivel local. Esta presencia coalicional en los gobiernos municipales puede producir efectos electorales en las siguientes convocatorias que pueden llegar a afectar los rendimientos electorales obtenidos en las formaciones políticas que las integran. Nos interesa preguntarnos sobre los rendimientos políticos y electorales de estos gobiernos de coalición postelectorales y cómo estas formaciones evolucionan en su estrategia coalicional, a través de los diferentes procesos electorales en que participan, como consecuencia de su estrategia coalicional de continuidad o renuncia a estar presentes en las nuevas configuraciones de gobiernos de coalición. Queremos determinar en esta investigación y, para un estudio de caso concreto de un partido político, si su estrategia coalicional puede influir sobre los rendimientos electorales y, estos a su vez les llegan a afectar, respecto de los resultados posteriores de una forma positiva o bien los ciudadanos los penalizan.

O obxectivo da presente Tese de Doutoramento é debullar o desenvolvemento das distintas etapas do nacionalismo galego entre o golpe militar reaccionario de xullo do 1936, e a súa antesala republicana, até a creación dunha nova plataforma política patriótica galega no propio país: a Asemblea Nacional-Popular Galega (AN-PG). Un período de catro décadas no que distinguimos tres tempos no referido ao tecido patriótico na Galiza e alén mar: un primeiro de desarticulación, un outro de resistencia e un final de rearticulación político-organizativa. Este último desenvolverase na última década, a partir do 1963 co efímero Consello da Mocidade, cristalizando o cambio de ciclo na AN-PG, nacida clandestinamente no ano 1975, inmediatamente antes da morte do dictador Francisco Franco Baamonde (1892-1975). Nesta liña, pretendemos dar luz á resposta que o nacionalismo galego desenvolvería diante da queda republicana; afondando, aliás, no longo exilio que se abriría tras a vitoria fascista. Albíscanse, neste senso, os programas e proxectos que substentaron o axir galeguista alén e aquén mar, seguindo para aquela realidade a figura central e común denominador representado por Daniel Rodríguez Castelao (1886-1950), así como para este a reconstrución do movemento nacionalista na clandestinidade franquista, con Ramón Piñeiro (1915-1990) como activo destacado, dunha banda, e a creación da Unión do Povo Galego (UPG), doutra, como maior referencia dos novos tempos a partir do ano 1964. / L'objectiu de la present Tesi de Doctorat és esmicolar el desenvolupament de les diferents etapes del nacionalisme gallec, entre el cop militar reaccionari de juliol del 1936 fins a la creació d'una nova plataforma política patriòtica, la Asemblea Nacional-Popular Galega l'any 1975 (i del Bloque Nacional-Popular Galego en el 1977), una vegada desapareguda la figura central de la dictadura que s'obria pas a partir del moviment sediciós: el general Francisco Franco Baamonde (1892-1975). En aquesta línia, pretenem posar llum a la resposta que el nacionalisme gallec donarà a la caiguda republicana, esbrinant en el llarg exili que s'obriria després de la victòria feixista. Albirant el programa i projecte que sustentarà l'obrar galleguista amb la figura central de Daniel Rodríguez Castelao (1886-1950) al seu cap en el exili, i la reconstrucció del moviment nacionalista en la clandestinitat franquista i primer post-franquisme en Galiza, amb Ramón Piñeiro (1915-1990) com a actiu destacat, d'una banda, i la creació de la Unión do Povo Galego (UPG), d'altra banda, com a major referència del nou temps, a partir de l'any 1964. / This PhD Dissertation focuses on the phases of the development of Galician Nationalism, from the right wing coup d’etat of 1936 and the republican years that preceded it, to the creation of a new patriotic political platform in Galicia, the Asemblea Nacional-Popular Galega (AN-PG). In this four-decade period three basic moments can be established: desarticulation; resistance, and rearticulation in administrative and political terms. The last phase takes place in the last decade, which starts in 1963 with the short-lived Consello da Mocidade and ends with the clandestine birth of the AN-PG in 1975, just before the death of the dictator, Francisco Franco Bahamonde (1892-1975). Within this framework, we intend to throw light on the response of Galician Nationalism to the defeat of the II Republic, focusing on the long exile that followed the fascist victory. There were programs and projects which sustained nationalist dynamism both at home and overseas. Daniel Rodríguez Castelao (1886-1950) acted as a central and cohesive force in exile. Regarding the clandestine reconstruction of the nationalist movement in Galicia under Franco’s regime, we need to consider, one the one hand, Ramón Piñeiro López (1915-1990) and, on the other, the creation of the Unión do Pobo Galego (UPG) as the major organizational reference in this new time from the year 1964. / El objetivo de la presente Tesis de Doctorado es desgranar el desarrollo de las distintas etapas del nacionalismo gallego, entre el golpe militar reaccionario de julio del 1936 hasta la creación de una nueva plataforma política patriótica, la Asemblea Nacional-Popular Galega en el 1975 (y a partir de aquellas de otras realidades organizativas, caso del Bloque Nacional-Popular Galego en el 1977), inmediatamente antes de desaparecer la figura central de la dictadura que se abría paso a partir de aquel movimiento sedicioso: el general Francisco Franco Baamonde (1892-1975). En esta línea, pretendemos poner luz a la respuesta que el nacionalismo gallego daría frente al derrumbamiento republicano, averiguando su realidad en el largo exilio desarrollado a partir de la victoria totalitarista, vislumbrando el programa y proyecto que sustentaría la actuación galleguista en el exilio, con la figura central de Daniel Rodríguez Castelao (1886-1950) a su cabeza, y la reconstrucción del movimiento nacionalista en la clandestinidad franquista, y primero post-franquismo, en Galiza con la figura central de Ramón Piñeiro López (1915-1990), por una parte, y la creación de la Unión do Povo Galego (UPG), por otra, como referencia organizativa central desde el año 1964.