No description available.

Pas de résumé / Pas de résumé

Mit der EEG-Umlage wurden bis zum Jahr 2023 die Förderkosten für den Ökostromausbau auf die Stromverbraucher umgelegt. Ursprünglich knüpfte die Umlagepflicht an eine Stromlieferung an, weshalb der eigenerzeugte Strom nicht erfasst war. Das sog. Eigenstromprivileg wurde mit dem EEG 2014 grundsätzlich abgeschafft. Allerdings führten diverse Ausnahmetatbestände dazu, dass ein Großteil der Eigenverbrauchsmengen weiterhin privilegiert waren. Die Arbeit untersucht, in welchem Maße dieser Flickenteppich an unterschiedlichen Regelungen auf die verfassungs- und europarechtlichen Rahmenbedingungen zurückzuführen ist. Neben einer systematischen Erfassung des einfachgesetzlichen Rechtsrahmens erfolgt eine Analyse, inwiefern das Verfassungs- und Europarecht den gesetzlichen Gestaltungsspielraum für staatlich veranlasste, jedoch privatrechtlich ausgestaltete Umlagesysteme einschränkt. / With the EEG levy, the funding costs for the expansion of green electricity were passed on to electricity consumers until 2023. Originally, the levy obligation was linked to an electricity supply, which is why self-generated electricity was not included. The so-called own electricity privilege was fundamentally abolished with the EEG 2014. However, various exceptions meant that a large proportion of the volumes of self-consumption continued to be privileged. The work examines the extent to which this patchwork of different regulations can be attributed to the constitutional and European legal framework. In addition to a systematic recording of the simple legal framework, an analysis is carried out of the extent to which constitutional and European law restricts the legal scope for state-mandated but private-law apportionment systems.

. L¿objecte d¿aqueixa tesi doctoral és l¿estudi de la configuració dels serveis públics en la normativa comunitària, com s¿ha anat transposant al dret espanyol i com encaixa amb les formes de gestió dels serveis locals, per arribar a analitzar quin marge competencial resta un cop establerta la legislació bàsica en aqueixes dues matèries ¿serveis i modalitats gestores- per a aplicar una normativa catalana específica als ens locals del nostre país. Un balanç del desenvolupament que han tingut les formes instrumentats desplegades pels ajuntaments des del restabliment de la democràcia local l¿any 1979 complementa el treball d¿investigació per cloure amb un esboç de prospectiva en vistes al futur a mig termini d¿aqueix aspecte nuclear en la vida local. La llarga gestació de la recerca ha fet que l¿enfocament inicialment centrat en el dret de la Unió Europea separadament del dret estatal hagi anat derivant cap a un tractament conjunt d¿ambdós ordenaments atesa la progressiva intensificació de la penetració de les concepcions jurídiques europees en el dret estatal ¿i també autonòmic-, sia via transposició, sia via aplicació directa. Això ha fet que el capítol dedicat a l¿evolució del dret de la Unió Europea ¿tractats, directives i comunicacions- sigui panoràmic i de caràcter introductori. Els serveis públics i les formes gestores que adopten els ens locals són dues matèries íntimament interelacionades que corresponen al dret intern ¿espanyol i català-, essent en canvi la prioritat del dret europeu l¿efectiva materialització de la lliure competència en les relacions econòmiques dins del mercat interior comunitari. Per això el desplegament jurídic del tractats europeus s¿ha concentrat en la regulació dels ajuts públics a les activitats empresarials, la contractació pública i l¿estabilitat pressupostària de les diverses administracions. L¿harmonització d¿aqueixa normativa comunitària amb els ordenaments estatals ha estat possible en bona mesura gràcies a la persistent funció integradora de la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea a la qual resulta també imprescindible fer-hi una referència sucinta. La part substancial de la tesi està dedicada però al règim jurídic dels serveis públics locals i de les modalitats gestores a l¿Estat espanyol i al subsistema normatiu català que n¿és subsidiari (atesa l¿absència pròpiament d¿un dret públic català ja que Catalunya manca d¿estat propi des del 1714 per poder generar-lo). També respecte d¿aqueixa part he de fer una puntualització prèvia: la present tesi té voluntat omnicomprensiva però no exhaustiva en relació als serveis públics locals i les formes de gestió que els hi són pròpies. Forçosament he de tractar sumàriament els aspectes teòrics sobre els quals hi ha una opinió doctrinal àmpliament consolidada (l¿origen i l¿evolució conceptual de la noció de servei públic i les diverses modalitats gestores) per tal de poder centrar-me en la problemàtica concreta i singular de les formes de gestió, i no abastant pas totes les seves variants atès que m¿he limitat a les personificacions instrumentals deixant de banda la major part de les formes indirectes ¿la concessió, l¿arrendament, el concert i la gestió interessada-. La raó és que he anat perfilant al voltant de la potestat d¿autorganització dels ens locals el tractament del tema i aqueixa s¿expressa més intensament en aquelles variants en les quals aqueixa potestat és més directa que no pas aquelles altres a les que la participació dels particulars és substancial. 2. Per encetar l¿estudi cal analitzar la incidència del dret europeu sorgit a partir del Tractat de Roma de l¿any 1957 que s¿ha anat desenvolupant progressivament per part de les diferents institucions sobre els principis fundacionals de la democratització política i la liberalització econòmica. Des de fa vint anys, l¿impacte que la normativa de la Unió Europea de liberalització del mercat interior està tenint sobre els àmbits competencials fins fa pocs temps reservats a les potestats administratives dels ens públics afecta directament no solsament a la legislació bàsica estatal sinó també a la regulació dels serveis propis dels ens locals. Més recentment, són les polítiques orientades a la contenció del dèficit de les administracions públiques les que han tocat de ple els serveis i les activitats desenvolupades per les personificacions instrumentals locals condicionant-ne els aspectes organitzatius. Si la Comunitat Econòmica Europea naixia amb uns valors polítics democràtics volgudament genèrics per tal de permetre que les diverses ideologies europeistes (el socialisme democràtic, el social-cristianisme, el liberalisme, el republicanisme) hegemòniques als diversos estats membres s¿ho poguessin sentir identificades i influir en el desenvolupament de les institucions europees i les directives que n¿emanen, l¿any 1992 amb el Tractat de Maastricht, del principi de liberalització econòmica se¿n fa el pol ideològic bàsic del procés de construcció europea i, posteriorment l¿any 2008, amb el Tractat de Lisboa es consolida aquesta orientació. El declivi d¿alguns dels corrents ideològics presents al moment fundacional de la CEE ha afavorit la percepció que el desenvolupament dels tractats es fa des d¿una concepció política cada cop més restringida malanomenada neoliberal pels seus detractors a la qual sembla no haver-hi alternatives. Així, les resistències proteccionistes particulars dels diversos estats europeus, la República francesa en primer lloc, i els moviments denominats antisistema o anticapitalistes han impugnat el procés d¿unió europea, fent fracassar el projecte constitucional l¿any 2004. Aqueixos factors s¿han reactivat arran dels efectes devastadors de la crisi financera i monetària iniciada el 2007 i han influït decisivament en les mesures d¿estabilitat pressupostària i control del dèficit públic que de manera directa i a marxes forçades estan transformant el paper dels estats, dels poders públics en general i de les seves formes prestacionals en particular. En aqueix context el debat sobre el paper dels serveis públics ha esdevingut un dels elements centrals de les controvèrsies que envolten les polítiques de la Unió Europea i més tenint en compte que les diferents concepcions sobre el seu paper segons les tradicions jurídiques i polítiques estatals suposen també un element d¿identitat de primer ordre, d¿aquells que defineixen l¿ordre intern de les diverses societats. La circumstància de la revalorització del model de serveis públics particular de cada estat ha fet que les polítiques governamentals en defensa seua influeixin de manera determinant en el procés de construcció de l¿ordenament jurídic europeu en el sentit de tenir en compte altres valors diferents dels estrictes mecanismes del mercat. Genèricament, hom pot apreciar com la l¿emergència del dret de la Unió Europea ha desplaçat de la seva posició hegemònica la construcció jurídica i política dels serveis públics. Aqueixa doctrina estructurada i desenvolupada pel dret francès va estretament lligada a l¿evolució d¿aquest Estat-nació que ha influït decisivament la configuració de la majoria d¿estats europeus des de fa dos segles. És per això que el debat polític i jurídic a la República francesa sobre el futur de l¿estat nacional i de la seva concepció del servei públic és més intens i la literatura generada al voltant d¿aquest tema, molt abundant. En singular, l¿expressió servei públic (¿a la francesa¿, per entendre¿ns) designa ¿un concepte general que integra les diverses activitats citades anteriorment. El servei públic és, doncs, a la vegada un règim jurídic, un sistema de criteris per a l¿assignació de competències entre organismes públics, un agregat de valors i un saber dogmàtic. Aquest saber posseeix sovint les dimensions d¿una ideologia i d¿un mite legitimador de les intervencions estatals . Contràriament, això no és pas el que succeeix al Regne d¿Espanya, (ni, per tant, a Catalunya), on els mateixos temes -tot i ser també d¿una gran transcendència real- tenen un tractament polític i jurídic més aviat migrat. Conseqüència d¿aqueix dèficit, en els processos de presa de decisió comunitaris i en les deliberacions intergovernamentals relatius a la liberalització del mercat i les potestats administratives, les intervencions de la representació espanyola sovint segueixen a remolc de les posicions franceses seguint una inèrcia antiga, atès que el model d¿Estat espanyol és, en origen, una versió secundària de l¿estat, unitari i integrista, de tall napoleònic. Situats en aquesta òptica hem de considerar que els serveis públics no són pas independents dels valors que inspiren la cultura política i les normes del règim dominant, ni dels programes electorals dels partits ni de les formes concretes d¿exercir el poder. Ben al contrari la prestació dels serveis públic n¿és la manifestació més primària perquè és la que més directament afecta als ciutadans. Aquesta immediatesa fa que els serveis públics estiguin en un moviment constant d¿ajustament de les formes d¿organització dels poders públics a les necessitats socials en mutació. El model de prestació dels serveis públics esdevé, segons els estats, també un element aglutinador del teixit social, de tal manera que la satisfacció de les necessitats ciutadanes supera el simple nivell de les preocupacions materials per elevar-se a una dimensió simbòlica. En els casos d¿estats tan diferents com Suècia, Alemanya o França els serveis públics són veritables punts de referència per a la col¿lectivitat i acompleixen la funció de vincle de pertinença dels ciutadans a una comunitat política qualificada. Aquesta circumstància no és dóna de forma tan nítida a l¿Estat espanyol atesa la seva essencial configuració orientada de forma preferent a l¿autojustificació de la pròpia subsistència. 3. La segona dimensió de la reflexió sobre les formes gestores locals és la que correspon a la regulació bàsica estatal establerta ara fa gairebé trenta anys a la LRBRL del 1985, que s¿ha mantingut essencialment estàtica, llevat d¿algunes modificacions puntuals, mentre que una abundant i multidimensional producció legislativa pensada inicialment per a d¿altres àmbits materials ha repercutit sobre les potestats d¿autoorganització dels ens locals a l¿hora de prestar els serveis públics de la seva competència. Així podem posar per cas la legislació estatal orientada a la liberalització de les activitats empresarials, la legislació de contractes del sector públic que ha acabat absorbint les formes indirectes de gestió dels serveis locals, la regulació de les hisendes locals i la implantació del principi d¿estabilitat pressupostària i la transposició de la directiva 2006/123/CE, relativa als serveis en el mercat interior, fonamentalment. Però el nucli essencial dels serveis públics locals no ha estat abordat amb precisió ni decisió per part del legislador estatal. Un capteniment que revela un problema més de fons: l¿autonomia local és més aviat un mite que una realitat a l¿Espanya constitucional contemporània. L¿absència d¿un articulat competencial local constitucionalment garantit és una omissió que a més de ser analitzada en termes jurídics ho hauria de ser en la seva dimensió freudiana per poder explicar una mancança els efectes de la qual impregnen el mateix edifici de l¿estat constitucional. Resulta aclaparador el contrast de l¿atzucac actual amb la fructífera producció intel¿lectual i jurídica de la dècada del 1950 a càrrec d¿una generació de jurístes de posguerra, com Fernando Albi i Manuel Ballbé entre d¿altres, que gestaren un conjunt sistemàtic de reglaments locals (de contractació, de béns, de serveis...) configurant un model prestacional local original i innovador per a una administració local que restava atenallada pels condicionants polítics derivats de l¿ordre establert pel règim sorgit de la guerra del 1936-1939. Les formes, els continguts i l¿estatut jurídic dels serveis públics, entesos en la seva accepció més ampla són, evidentment, diverses però comparteixen totes elles unes característiques comunes que les identifiquen com a tals i que permeten distingir-les clarament de les formes organitzatives del món associatiu i empresarial privat: el principi de legalitat com a regla bàsica, l¿orientació al bé comú de la seva actuació, el respecte al sistema de distribució de competències entre les diverses administracions, per citar-ne només alguns de significatius. Doncs bé, hores d¿ara ni a l¿Estat espanyol, ni a Catalunya no hi ha una concepció integrada d¿aqueixos aspectes essencials que haurien de caracteritzar l¿àmbit prestacional local. La recepció de les concepcions jurídiques comunitàries i del dret positiu que se¿n deriva ha impactat sobre el minvat ordenament estatal bàsic deixant en evidència les seves mancances i la manera sobtada i forçada amb la que sovint s¿ha adequat el règim jurídic intern a les successives sentències del TJUE i a les directives d¿aplicació directa l¿ha desdibuixat encara més. El recent avantprojecte de llei per a la racionalització i la sostenibilitat de l¿administració local de juliol d¿enguany està orientat a reformar parcialment, però profundament, la vigent LRBRL sense aportar tampoc un sistema normatiu bàsic renovat pel conjunt dels governs locals, ja que la iniciativa parteix de la imperiosa necessitat de limitar dràsticament les anomenades competències locals impròpies com a mesura de contenció del dèficit públic. La Constitució espanyola del 1978 va encimbellar el principi d¿autonomia local que ha permès que la potestat d¿autoorganització dels ens locals s¿hagi desenvolupat a través de les formes de gestió dels serveis públics i, més específicament, mitjançant les personificacions instrumentals. Paradoxalment aqueixes han fet una eclosió desordenada i sovint mancada de justificació, com ha posat de manifest reiteradament el Tribunal de Cuentas, al marge de l¿observança de les teòriques finalitats fundacionals que havien de motivar la seva creació. La modificació constitucional del 2011 introduint el principi d¿estabilitat pressupostària al màxim rang de l¿ordenament jurídic suposa un límit infranquejable a l¿autonomia local tal com ha estat cencebuda i aplicada durant les darreres tres dècades. L¿Estat i la Generalitat han iniciat un procés de reordenació i contracció tan pel que fa al nombre d¿ens com a les atribucions que hom els havia conferit, mentre que les entitats locals tot just són al començament d¿aqueixa involució. Aqueixa espiral de creació i deconstrucció dels ens instrumentals cal situar-la en un període històric en el qual s¿ha donat la confluència de diversos fenòmens sobre la vida municipal al nostre país: la creixent incidència de les directives emanades del dret europeu, l¿equiparació de les formes organitzatives dels serveis locals a les estatals, l¿eclosió del principi constitucional d¿autonomia local aplicat a l¿exercici d¿activitats econòmiques, la fugida del dret administratiu tot cercant el mite de la major eficiència del dret privat aplicat als serveis públics, fonamentalment. És per això que cal tenir present la interrelació d¿aqueixes tendències en les formes concretes que han adoptat els governs locals del nostre país a l¿hora de gestionar els serveis públics als seu càrrec. Per aqueix motiu cal abordar la problemàtica de les formes gestores dels serveis locals tenint en compte la seva triple dimensió comunitària, estatal i local catalana. 4. Finalment, la tercera dimensió analitzada és la pròpia de l¿administració local catalana que ha desenvolupat més que en cap altre indret de l¿Estat ¿llevat de les comunitats autònomes basca i navarresa- un trellat de tècniques i formes gestores que la proliferació d¿ens instrumentals ha desbordat la precària normativa existent. La Llei municipal i de règim local de Catalunya del 1987 i el Reglament d¿obres, activitats i serveis del 1995, han establert un subsistema normatiu català que tot i ser subsidiari de la legislació estatal bàsica han modulat un trellat propi a partir de les previsions estatutàries del 1979. El règim de carta municipal de Barcelona, la realitat metropolitana llargament consolidada i el fet comarcal han singularitzat un món local autòcton que no ha reeixit plenament en bona mesura per mor de les restriccions competencials imposades arran de la sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juliol del 1981. Els intents de repensar-lo sobre bases pròpies i enllaçar el passat que no va ser de la llei municipal de la Generalitat republicana amb les expectatives de futur no va reeixir malgrat els bons propòsits del II Congrés de municipis de Catalunya . La vitalitat de la vida local ha suplert aqueixes limitacions i ha desembocat en un ampli ventall d¿experiències organitzatives de tota mena, que ofereixen també un balanç desigual segons els ajuntaments. Al llarg d¿aqueixos darrers trenta-tres anys de la pràctica general al comú dels ajuntaments de gestionar directament els serveis al seu càrrec mitjançant la pròpia administració municipal, s¿ha anat configurant progressivament un extens sector públic instrumental que la crisi econòmica iniciada al 2007 posa en qüestió de manera abrupta. El període temporal que abasta l¿estudi (del 1979 fins a l¿any 2012) requeriria una obra enciclopèdica ¿necessàriament col¿lectiva- per poder tractar en profunditat la munió d¿elements que conflueixen en les formes gestores dels serveis públics locals a Catalunya. Així doncs és una reflexió sintètica i puntual feta en un moment en que els ens locals estan afectats de ple per la crisi econòmica i pels conflictes competencials entre els governs estatal i català respecte de les competències respectives i les mesures a adoptar en aqueix àmbit. Precisament, els conflictes entre Estat i Generalitat sobre l¿abast de les competències respectives pel que fa al règim local mereixerien per sols ésser objecte d¿una tesi específica atesa la pluridimensionalitat de les matèries afectades. A les pàgines que segueixen només tangencialment hi faig referència sense entrar al detall de la constitucionalitat o no de les modificacions normatives en curs d¿aprovació i aplicació derivades del principi d¿estabilitat pressupostària. També vull avançar que les pàgines que segueixen pretenen ser un estudi jurídic no pas un assaig a cavall del dret i la política tot i que no em puc sostreure a les opinions subjectives i més quan en els darrers anys he participat en reflexions col¿lectives sobre el model de governs locals de Catalunya i els serveis públics. No seria congruent amb allò que he aportat a l¿avantprojecte de llei de governs locals de Catalunya ¿redactat l¿any 2008 per encàrrec del Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat - si passés per alt els plantejaments que hi queden reflectits. Com tampoc puc deixar de referir-me a la meva experiència professional a la secretaria general de l¿Ajuntament de Reus on he viscut l¿eclosió i posterior replegament d¿un model gestor que ha anat més lluny que cap altre ajuntament català en l¿utilització generalitzada i diversa dels ens instrumentals aplegats en un ¿hòlding¿ local finalment fracassat anomenat Innova sa.

El objeto de esta tesis es el análisis de la autorregulación regulada, es decir, el análisis de las normas y de los controles privados que poseen relevancia para el Derecho público. A pesar de su aparente desvinculación con el Derecho Administrativo, la autorregulación es una tendencia que se percibe cada vez con mayor nitidez; es, claramente, un fenómeno que se asocia principalmente al uso de nuevas tecnologías, pero que desborda con mucho este ámbito. La autorregulación es una noción directamente relacionada con la transformación de las formas de gobernanza impulsada desde la Unión Europea; es una nueva técnica o instrumento que las normas jurídico-públicas, a través de numerosas remisiones a la autorregulación, ponen en manos de la administración para gestionar los fines que ésta tiene encomendados.Existe, sin embargo una clara disociación entre las esperanzas puestas en la autorregulación y la falta de respuestas que ofrece el derecho positivo. Un análisis exhaustivo de la jurisprudencia y de la legislación que utilizan la voz "autorregulación" me ha llegado a concluir que este vocablo es en nuestro ordenamiento, un "término sin concepto". En esta fuentes se asimila la "autorregulación" con la capacidad de autonormación de un sujeto. Es el derecho comunitario el que la autorregulación como una alternativa o un complemento a la desreglamentación estatal y como una manifestación de un traslado de funciones y responsabilidades públicas a la sociedad.Por influencia del Derecho comunitario, el legislador pretende, a través de la autorregulación, alcanzar dos finalidades aparentemente contradictorias: (a) facilitar la función de garante que tiene atribuida el Estado, mediante una intervención más extensa i más intensa en las actividades privadas; (b) hacer efectivo los objetos propuestos con la desregulación, mediante una contención del ejercicio de la potestad reglamentaria y una disminución de los controles, preventivos o represivos, realizados directamente por la Administración. Para salvar esta contradicción, es necesario que el legislador establezca una regulación adecuada de la autorregulación. Dicha regulación es, hoy por hoy, manifiestamente insuficiente. Deberían fijarse con carácter general -y no sólo puntualmente y por sectores- las medidas adecuadas para el fomento de la autorregulación; los efectos públicos que ésta posee en cada caso y, significativamente, las garantías y controles necesarios para contrarrestar tales efectos. Esto es, los principios que rigen la actividad administrativa deberían ser aplicados también a la autorregulación en aquellos casos en los que sus diversas manifestaciones poseen efectos similares a los que son propios de los reglamentos, las inspecciones o las sanciones administrativas. Esta propuesta deja abierta la cuestión acerca de la incidencia recíproca de ambas técnicas; esto es , la incidencia de la regulación pública en la autorregulación de origen privado y, a la inversa, el impacto del desarrollo de la autorregulación regulada en el ejercicio de las potestades reglamentaria, autorizatoria, y sancionadora de la Administración. Esta cuestión sólo puede ser contestada hoy caso por caso, de modo que la respuesta es distinta si se analiza una norma técnica, un código ético, un manual de buenas prácticas, una certificación privada del cumplimiento de normas técnicas, el ejercicio de la potestad disciplinaria privada o el arbritaje. De lo que no cabe duda alguna es que ni la autorregulación es sólo una actividad de interés privado, ni la regulación pública conserva hoy sus rasgos tradicionales. / L'objet de cette thèse est l'analyse de l'autorégulation régulée, c'est-à-dire, l'analyse des normes et des contrôles privés qui sont pertinents pour le droit public. Malgré sa séparation apparente du droit administratif, l'autorégulation est une tendance qui se perçoit avec chaque fois plus de netteté; il s'agit clairement d'un phénomène qui est associé principalement à l'utilisation des nouvelles technologies mais qui déborde amplement ce cadre. L'autorégulation est une notion directement liée à la transformation des formes de la gouvernance impulsée à partir de l'Union européenne; il s'agit d'une nouvelle technique ou d'un instrument dont les normes juridiques publiques, par de nombreux renvois à l'autorégulation, remettent à l'Administration afin de gérer les fins qui lui sont attribuées. Il existe cependant une dissociation nette entre les espoirs mis dans l'autorégulation et le manque de réponses qu'offre le droit positif. Une analyse exhaustive de la jurisprudence et de la législation qui utilisent le mot « autorégulation » m'a mené à conclure que ce terme est, dans notre système juridique, un « terme sans concept. » Dans ces sources, on assimile « l'autorégulation » à la capacité d'un sujet à établir ses propres normes. C'est le droit communautaire qui introduit la notion d'autorégulation comme une alternative ou un complément à la dérégulation de l'État et comme une manifestation d'un transfert de fonctions et de responsabilités publiques à la société.Par l'influence du droit communautaire, le législateur prétend, à travers l'autorégulation, atteindre deux finalités apparemment en contradiction : (a) faciliter la fonction de garant attribuée à l'État, au moyen d'une intervention plus étendue et plus intense dans les activités privées ; (b) rendre effectifs les objectifs proposés avec la dérégulation au moyen d'une contention de l'exercice du pouvoir de réglementation et d'une diminution des contrôles, préventifs ou répressifs, réalisés directement par l'Administration. Pour éviter cette contradiction, il est nécessaire que le législateur établisse une régulation adéquate de l'autorégulation. Cette régulation est, de nos jours, manifestement insuffisante. Les mesures adéquates pour le développement de l'autorégulation devraient être fixées avec un caractère général -et non seulement ponctuellement et par secteurs-; les effets publics qu'elle possède pour chaque cas et, significativement, les garanties et les contrôles nécessaires pour contrebalancer de tels effets. Ceci signifie que les principes qui régissent l'activité administrative devraient être appliqués aussi à l'autorégulation dans les cas où ses diverses manifestations possèdent des effets similaires à ceux qui sont propres aux règlements, aux inspections, aux autorisations ou aux sanctions administratives. Cette proposition laisse la question ouverte autour de l'incidence réciproque des deux techniques; c'est-à-dire, l'incidence de la régulation publique dans l'autorégulation d'origine privée et, à l'inverse, l'impact du développement de l'autorégulation régulée dans l'exercice des pouvoirs de réglementation, d'autoriser et de sanctionner de l'Administration. Aujourd'hui, cette question peut être uniquement répondue au cas par cas, de sorte que la réponse est différente si on analyse une norme technique, un code éthique, un manuel de bonnes pratiques, une certification privée de l'application de normes techniques, l'exercice du pouvoir disciplinaire ou l'arbitrage. Ce qui ne fait aucun doute c'est que ni l'autorégulation est uniquement une activité d'intérêt privé, ni la régulation publique conserve actuellement ses traits traditionnels. / The objective of this thesis is to analyse regulated self-regulation, that is to say, to analyse the private sector rules and controls that are of relevance to Public Law. Despite its apparent disassociation from Administrative Law, self-regulation is a trend that is becoming more and more apparent. It is, evidently, a phenomenon linked mainly with the use of new technologies, whose influence spills out into other areas. Self-regulation is a notion directly related to the transformation of the means of governance which is being instigated by the European Union; it is a new technique or instrument which judicial-public regulations, by means of numerous submissions to self-regulation, has put into the hands of the Administration so that it may carry out the purpose that has been entrusted to it. There exists, nevertheless, a clear disassociation between the hope placed in self-regulation and the lack of answers offered by positive law. An exhaustive analysis of jurisprudence and legislation in which term "self-regulation" is used, has led me to conclude that this word is, in our legal system, a "term without a concept". In these sources, "self-regulation" is assimilated into the capacity of a subject to establish its own rules. It is Community Law that introduces the notion of self-regulation as an alternative or a complementary process, in the face of state deregulation and as a manifestation of the transfer of public functions and responsibilities to society. Through the influence of Community Law, the legislator tries, through self-regulation, to achieve two apparently contradictory purposes: (a) to facilitate the State's attributed role of guarantor, by means of more extensive and more intense intervention in private activities; (b) to make effective the objectives proposed with deregulation, by a containment of the exercise of regulatory power and a decrease in the controls, whether preventive or repressive, applied directly by the Administration. In order to deal with this contradiction, the legislator needs to establish suitable regulations governing self-regulation. Such regulation is, at present, manifestly insufficient. Three things need to be established generally - and not just in particular cases and for certain sectors -(i) suitable measures to foment self-regulation; (ii) what the public effects of self-regulation are in each case and, significantly, (iii) the necessary guarantees and controls to counteract any such effects. That is, the principles that govern administrative action should also be applied to self-regulation in those cases in which their various manifestations have effects which are similar to those arising from Administrative regulations, inspections, authorizations or sanctions. This proposal leaves open the question of the influence each technique has on the other; that is to say, the effect of public regulation on self-regulation of private origin and, vice versa: the impact of the development of regulated self-regulation on the exercise of the Administration's regulatory powers, disciplinary powers and powers of authorisation. At present, this question can only be answered on a case by case basis, and produces different answers depending on whether you are analysing technical standards, an ethical code, a best practices manual, a privately issued technical standards certificate, the exercise of the private disciplinary power or arbitration. What is beyond doubt is that self-regulation is no longer an activity that is only of interest to the private sector and public regulation is no longer what it used to be.

La tesis doctoral pretende definir el marco jurídico que la Constitución construye para el desarrollo de la política ambiental. La protección del medio ambiente se considera como uno de los elementos fundamentales del modelo económico constitucional, que redefine las relaciones entre los seres humanos y su entorno en el marco de los procesos productivos y de explotación de los recursos naturales. De acuerdo con este punto de vista, la protección del medio ambiente en los ordenamientos jurídicos modernos responde a una necesidad de ordenar la actividad económica de las sociedades industrializadas para evitar que se produzca una degradación de las condiciones de vida determinadas por la configuración del entorno físico que rodea al ser humano. Partiendo de esta asunción, el trabajo realizado se articula en tres fases principales: contexto, concepto y desarrollo. La primera tarea que se plantea es mostrar que, efectivamente, la aparición de normas jurídicas relativas al medio ambiente es un fenómeno relativamente reciente que se produce a partir de la toma de conciencia de la magnitud de los efectos de la actividad humana en el entorno, lo que sucede a partir del final de la Segunda Guerra Mundial y, sobre todo, a partir de la década de los sesenta del siglo pasado. En este contexto, se intenta ubicar la aparición del Derecho ambiental en el marco de la crisis de los presupuestos ideológicos de la Modernidad sobre la relación entre el ser humano y la naturaleza desarrollados en el seno de la cultura industrial y tecnológica.En segundo lugar, se define el concepto constitucional de medio ambiente adecuado para el desarrollo de la persona como la configuración normativa del espacio físico global de acuerdo con la orientación teleológica definida por la Constitución. Se excluyen, por lo tanto, las aproximaciones restringidas al concepto jurídico de medio ambiente por considerarlas inadecuadas en la interpretación del texto constitucional.Por ello, a pesar de que, en principio, el artículo 45.1 de la Constitución se expresa como una norma de reconocimiento de un derecho, en realidad, se trata, primariamente, de una facultad atribuida a los poderes públicos, en la medida en que se trata de una configuración normativa que no puede depender, en última instancia, del ejercicio de derechos individuales, particularmente, de aquellos que tienen un contenido económico, como el derecho de propiedad (artículo 33) o la libertad de empresa (artículo 38).Ahora bien, aunque la Constitución permite varias soluciones posibles en la política ambiental, se defiende que no es posible cualquier política ambiental dentro del marco definido por la norma fundamental. Así, en aquellos casos en que la actividad normativa del legislador no se corresponda con la necesidad de proteger un medio ambiente adecuado para el desarrollo de la persona, será procedente la declaración de inconstitucionalidad. La posibilidad del control del legislador es argumento suficiente como para justificar también la intervención de los Tribunales ordinarios en el control de la Administración en relación con la protección del medio ambiente. Es en el marco de este control de los poderes públicos donde debe situarse el derecho reconocido en el artículo 45.1, que actúa, fundamentalmente, como una legitimación para instarlo, aparte de una legitimación para participar en el proceso de toma de decisiones.En relación con esto último, se defiende en la tesis que el derecho a un medio ambiente adecuado para el desarrollo de la persona se constituye en fundamento para sostener la participación de los ciudadanos, sin necesidad de otro título, en los procedimientos administrativos de toma de decisiones que afectan al medio ambiente, así como para sostener la posibilidad de los mismos de impugnar dichas decisiones ante la jurisdicción contencioso-administrativa. / This work tries to define the framework that the Spanish Constitution builds to allow the development of environmental policies. The environmental protection is considered as one of the main elements of the constitutional economic model, which redefine the relationships between the human beings and their environment through the regulation of productive processes and exploitation of natural resources. According to this point of view, the environmental protection in the modern law systems is related to a need to establish rules for the economic activity of industrial societies to stop the degradation of the living conditions defined by the structure of the physical environment around the human being. From this point of departure, the work is divided in three main parts: context, concept and constitutional development.The first task to do is to show that the appearance of legal norms about the environment is a relatively new phenomenon which begins with the take of conscience of the magnitude of the effects of human activity in the natural world. This happens since the Second World War and, more intensely, since the 60's. With that historical contextualization we try to locate the appearance of environmental law in the framework of the crisis of ideological presuppositions of Modernity about the relationship between the human being and the nature, as developed in the industrial and technological culture of the last centuries.Second we define the constitutional concept of environment "adequate to development of the person" as the normative configuration of the physical global space according to the teleological orientation defined by the Constitution. Therefore we exclude the restrictive approaches to the legal concept of environment because we consider that they do not fit in the interpretation of the constitutional text.For this reason, despite the article 45.1 of the Spanish Constitution is formally the recognition of a right, we consider that it is primarily the recognition of a power of the government, because, in order to protect the environment, we need previously a normative definition of the protected form of it, which cannot depend on the exercise of individual rights. In fact, this constitutional norm gives the government some kind of authorisation to put limits in the exercise of certain rights as the property.Anyway, despite the Constitution allows several possible solutions in environmental politics, we defend that it is not possible any environmental policy within the framework defined by the fundamental norm. Therefore, in the cases in which the normative activity of the Parliament does not fit with the constitutional mandate to protect an environment "adequate to development of the person", it will be possible the declaration of inconstitutionality by the Constitutional Court. The possibility of control the legislator is a sufficient argument to justify too the intervention of the courts in the control of the government. We must situate in this framework the exercise of the individual right recognised in the article 45.1 of the Spanish Constitution, which works principally as a title to put in act the possibility of control. In this context we can interpret too the right to environment "adequate to development of the person" as a title to take part in the decision-making process. We defend that this right, as recognised in the Spanish Constitution, is the principal foundation to give support to the participation of the citizens in these processes, without the necessity of any other title to take part. Related to this is the possibility to urge the ulterior control of the decision by the courts if necessary.

Colonial powers exert dominance over their subject countries in multiple registers, for example, education and spatial constructions, which foster the colonised other‘s identification with the colonial power centre. Racial and local cultures of subject nations are thus systematically distorted and the transmission of memory through material culture is obscured. Focusing on contemporary Taiwan, this research examines how architectural and ideological strategies were employed by the dominant authorities to consolidate the power centre and explores possible means for shaping Taiwanese spatial subjectivity in the historical aftermath of such situations. The research examines the Formosans‘ ambiguous identification with local cultures and marginal spatial propositions, as well as discussing the inculcation of the 'great Chinese ideology‘ by analysing the teaching materials used in modern Taiwanese primary education. Reviewing aspects of contemporary post-colonial theory, the research explores the spatial implications of Taiwanese post-colonial textual narratives and argues for them as a potential source for the construction of contemporary spatial conditions, as these novels are shaped by an awareness of the importance of local cultures and the voices of marginalised people. The thesis thus suggests that a re-thinking of Taiwan‘s public spaces can be stimulated by spatial metaphors in textual narratives that associate peoples‘ memories of political and local events with spatial images that were previously suppressed. To explore the potential for the generation of space through reference to literary works, this research studies the ‗narrative architecture‘ experiments of the 1970s and 80s and goes on to propose a series of representational media for the construction of spatial narrations in Taiwan. Multiple spatial propositions concerning the island‘s post-colonial condition can be suggested by the visualisation of spatial metaphors that are embedded in Taiwanese textual narratives. At the end of the thesis, two proposals for post-colonial spatial narration are put forward, which transform the spatial propositions latent in the devices developed through a new juxtaposition with existing urban contexts. The intention of the research is to indicate a new urban spatial strategy for Taiwan, one that can allow its people to grasp the multiple layers of their conflicted spatial history while at the same time responding to the ongoing spatial confrontation between the power centre and the voices in the margins.

La tesis doctoral tiene por objeto el estudio de la energía desde una perspectiva jurídica. En particular, se lleva a cabo un estudio comparado de las políticas energéticas de la Unión Europea y Chile. Se plantea como hipótesis que la Unión europea ha realizado un trabajo de mayor envergadura que Chile, en el establecimiento de una política energética con objetivos concretos, que han dirigido todas las acciones, programas y legislación de la Unión, dando solidez a su estrategia energética a largo plazo, y que pueden dar a Chile un importante aprendizaje para fortalecer su propia política. El objetivo general del estudio, por tanto, es el de identificar aquellas acciones de la Unión Europea, en materia energética, que puedan ser integradas por Chile, en su política energética. Existe un contexto permanente de crisis energética en Chile, que permiten intuir que no ha funcionado correctamente la planificación sobre el sector energético, que ha realizado la Administración. El trabajo está dividido en dos partes; la primera, en que se hace un análisis de temas generales relativos a la energía. Se analizan las características económicas y técnicas de la electricidad, que influyen sobre la configuración jurídica de este bien/servicio y también sobre el sector organizado en torno al suministro eléctrico. Asimismo, se estudia la relación entre la Administración y el sector eléctrico, desde una perspectiva histórica, es decir, revisando las distintas etapas en la relación Administración - sector eléctrico, hasta llegar al momento actual, que se caracteriza por la existencia de un Estado centrado en regular los distintos sectores económicos esenciales y garantizar los derechos de los ciudadanos. Desde esta perspectiva, se profundiza en el análisis de dos instituciones relevantes para entender la relación actual entre el sector energético y la Administración: el servicio público y la regulación. Finalmente, en esta primera parte se estudia el sistema eléctrico, es decir, todos aquellos actores que intervienen para que pueda ser suministrada la electricidad a la comunidad. En este sentido, existe un conjunto de actividades que deber ser realizadas de manera sincronizada para producir la electricidad y suministrarla a los consumidores; estas diversas fases del sector eléctrico son: generación, transporte, distribución y comercialización. También intervienen un conjunto de instituciones, del mundo privado y/o del sector público que tienen por misión gestionar el sistema eléctrico, es decir, velar por que la operación de este sistema y del mercado de la electricidad funcione de manera óptima: el operador del sistema, el operador del mercado y los gestores de las redes de transporte y distribución. Por último, interviene en el sistema eléctrico el ente regulador, encargado de dictar las normas técnicas que permiten el correcto funcionamiento del sistema y vigilar su cumplimiento por parte de los operadores. En la segunda parte de este trabajo, se estudia las políticas energéticas de la Unión Europea y de Chile. En cuanto a la primera, se desarrolla el análisis de la política de la Unión para la energía, a la luz de los cuatro objetivos específicos que dirigen esta política. Es decir, el funcionamiento del mercado interior de la energía; la seguridad de abastecimiento; el incentivo de la eficiencia energética y el ahorro energético, así como el desarrollo de energías nuevas y renovables, y; el fomento de la interconexión de las redes. En concreto, se estudian las principales medidas y acciones realizadas en torno a estos cuatro objetivos. Finalmente, se estudia el modelo implementado por Chile para el sector eléctrico. En este sentido, se comienza por analizar el proceso de liberalización de esta industria energética, al amparo de las reformas realizadas al régimen jurídico para la electricidad en los años ochenta. A continuación, se estudia el diseño del sistema eléctrico chileno y su mercado, analizándose las diversas fases en que se organiza la industria eléctrica, el operador del sistema y los reguladores que intervienen sobre el sector. Este estudio permite entregar un conjunto de conclusiones sobre las diversas medidas y acciones que pueden ser recogidas por Chile, para mejorar su política energética. Asimismo, se realiza un par de propuestas de experiencias de la realidad chilena, que pueden ser ejecutadas por la Unión Europea.

The PhD thesis analyzes the town planning liability of Public Authority, based on section 35 of the Royal Decree – Act 2/2008, of 20th June, regulating the Land Act. The research focuses on the key new aspects introduced by the current Act. Firstly, the change in the regulations concerning land and town planning, or the change of the act or transaction in the awarding of implementation planning. Secondly, the liability related with administrative titles, which allows for works and activities to be undertaken. In that last aspect, the investigation goes beyond the traditional analysis of planning permission, by studying other figures. After examining the legislation, the scientific and jurisprudential doctrine, this thesis attempts to give answers and solutions to individuals. Finally, it studies the sections within the UK common law system. The analysis of this comparative law allows us to develop proposals that can be incorporated into our legal system / La tesis analitza les principals novetats de la responsabilitat patrimonial de l’Administració urbanística, prenent com a base l’article 35 del Text Refós de la Llei de Sòl de 2008. Entre elles, destaquen la derivada pel canvi de l’ordenació territorial o urbanística o de l’acte o negoci de l’adjudicació de l’execució urbanística; i per l’altra, la relacionada amb els títols administratius habilitants d’obres i activitats. En aquest segon apartat es realitza un pas més al tradicional estudi de les llicències urbanístiques, analitzant altres figures, com la comunicació prèvia i la declaració responsable. Juntament amb l’examen de la legislació que incideix en la matèria, la doctrina científica i en especial la jurisprudència, es pretén donar resposta a les problemàtiques i controvertides situacions en les que es troben els particulars. Finalment es realitza un profund anàlisis del sistema del common law del Regne Unit, que ens permet formular propostes per ser incorporades en el nostre ordenament jurídic

This thesis has the aim of establish a compilation of the citizen’s rights in urbanism. By one hand, the right of having access to the urbanistic information, means to study exhaustively the right of having access to the archives and registries applied to urbanism, that, nowadays, and because of the presence of a modern Public Administration, and technologically developed, needs to be completed with the obligation of the Administration of providing an active divulgation role and to publish all its activity. By the other hand, it is necessary to pay attention to the right of participation, analyzed from a functional optic and from the citizen’s perspective, which it means to study the participation of the citizens in the period of public information, as much as their participation through other not institutionalized instruments: the local referendum and the public consultation / Esta tesis doctoral tiene el objetivo de establecer una compilación de los derechos de los ciudadanos en materia urbanística. Por un lado, se estudia el derecho de acceso a la información urbanística, pasando por un exhaustivo análisis aplicado del derecho de acceso a los archivos y registros, que en la actualidad, y con la presencia de una Administración moderna y tecnológicamente preparada, requiere ser completado con el deber de publicidad activa de la Administración. Por otro lado, se centra la atención en el derecho de participación urbanística, analizado desde una óptica funcional, y desde la perspectiva de los ciudadanos, que se concreta en esta tesis en el estudio sistemático de la participación de los ciudadanos en el trámite de información pública, y en otras figuras, no institucionalizada legalmente, pero que tienen que tener mayor presencia por su utilidad: el referéndum local, así como la consulta popular no refrendaria