Actualmente, es frecuente ver cómo muchas escuderías tienen sus motos paradas en boxes por patologías neuromusculares de sus pilotos oficiales, debiendo recurrir a pilotos substitutos. Durante una carrera de motos la fatiga es alta porque los pilotos tienen que soportar niveles de tensión muscular elevados, particularmente en los brazos y antebrazos y además mantenidos durante un largo periodo de tiempo. Un estudio previo realizado durante una carrera de resistencia de 24 h (Marina, Porta, Vallejo, & Angulo, 2011) sugirió que el sistema central no era el motivo principal que explicaba la disminución en la contracción máxima voluntaria (CMV), sino factores periféricos. De ese estudio surgió la necesidad de simular la posición del piloto durante la frenada, así como proponer un protocolo estandarizado en un entorno controlado, dando lugar a la presente tesis. En el primer estudio comparamos dos protocolos, uno continua y otro intermitente (PIF) modificado a partir del estudio surgido de las 24 h. El incremento de la amplitud electromiográfica (EMG) y el decremento de la frecuencia EMG confirmaron mediante el protocolo continua los resultados obtenidos por autores anteriores, pero no con el PIF. Nuestro PIF se mostr6 mas discriminativo entre pilotos expertos y grupo control, alcanzando los primeros una duración mayor y verificándose una mayor correlación con las molestias en el antebrazo. El segundo estudio examin6 el comportamiento de la serial EMG combinando diferentes intensidades y tiempos de descanso, con el sujeto en posición de pilotaje accionando la maneta de freno con la mano derecha. El objetivo de este estudio era verificar si la disparidad de los resultados EMG en PIFs publicados en la literatura, puede deberse a diferentes duraciones en los periodos de contracción-relajación, así como a las intensidades de contracción (% CMV). Los resultados sugirieron que utilizar intensidades bajas (-30 % CMV) y tiempos de recuperación cortos de no más de 10 segundos es la mejor estrategia para inducir fatiga neuromuscular. El tercer estudio nació de la idea que posiblemente no todo el mundo tiene el mismo patrón de disminución de la CMV a lo largo del tiempo. Desarrollamos un modelo matemático no lineal que permitiese verificar dicha hipótesis. Después de aplicar dicho modelo confirmamos que efectivamente, podríamos distinguir tres perfiles básicos de fatiga funcional (lineal, exponencial y tres fases), valorada a lo largo de un PIF a través de la medición repetitiva de la CMV. Sabiendo que las mejores pilotos presentaban un patrón lineal, este segundo estudio supone un primer paso para estudiar si una determinada preparación física podría cambiar y/u optimizar un patrón inicial hacia uno lineal. De la sucesión de estudios descritos anteriormente, vimos que para progresar en esta línea de investigación teníamos que combinar las contracciones voluntarias y la serial EMG con la valoración de otros marcadores neurofisiológicos de fatiga central y periférica. Por eso en el cuarto estudio aplicamos potenciales evocados mediante estimulación eléctrica periférica y estimulación magnética transcraneal, en el segmento fatigado (derecho) y no fatigado (izquierdo), para estudiar posibles efectos contralaterales de la fatiga durante la recuperación del PIF. En esta nueva versión de protocolo modificamos los tiempos de descanso y añadimos el gesto de girar el puño del gas, para acercarnos más a la situación real de pilotaje. Los resultados obtenidos en este último estudio y en el conjunto de la tesis sugieren que la fatiga experimentada par las motoristas se debe principalmente a factores periféricos. Sin embargo no podemos descartar factores centrales. / During a motorcycle race fatigue levels are high as riders are required to endure high levels of muscle tension for long periods of time, especially in their arms and forearms. For this reason the present thesis focuses on fatigue in the right forearm muscles. In the first study we compared an intermittent fatigue protocol (IFP) especially designed for motorcycle riders with a continuous protocol. The IFP was not only able to discriminate between the riders and the control group, but also proved to have a strong relationship with the level of motorcyclist forearm discomfort. Despite the results obtained with continuous protocol were similar to those reported in the literature, our IFP confirmed the discrepancies between studies suggesting that the combination of different, contraction-relaxation periods, submaximal contraction intensities (% maximal voluntary contraction, MVC), muscle groups and other non-controlled or non-reported factors, are critical to understand muscle fatigue in IFPs. The above mentioned results invited us to investigate the effects of two different recovery periods and two intensities on the EMG signal in the study II, using a unique IFP. The results suggested that using short recovery periods and low intensities is the best approach to evoke fatigue. In study Ill, time course parameters of contraction and relaxation were examined to better characterize the reduction in the maximal force generating capacity of a muscle (MVC) during an IFP specifically designed for road racing motorcycle riders. Also, a mathematical nonlinear force fatigue model was proposed and confirmed a satisfactory adjustment to all participants. The same mathematical expression derived three patterns of force fatigue : three-phase , exponential and linear. Finally, in the fourth study which purpose was to investigate the contribution of central and peripheral mechanisms of fatigue on the exerted and contralateral extensor digitorum communis following an IFP, we examined the time-course of recovery of maximal voluntary contraction (MVC), compound muscle action potential (CMAP), motor evoked potential (MEP) to transcranial magnetic stimuli and the cortical silent period (CSP) throughout 20 min of recovery. The results suggested that local factors were those mainly responsible for the incomplete MVC recovery after the IFP.

Després d’haver estat un dels mites més habituals del cinema hindustànic gairebé de forma continuada des dels anys vint i, per tant, des de pràcticament els inicis de la producció de pel#lícules índies fins a les darreries de la dècada dels noranta, amb el seu punt més àlgid en els anys seixanta i vuitanta del segle passat, semblaria que el tema de la cortesana comença a recular al segle vint-i-u. No obstant això, la tawaif hi apareix de forma reiterada. De fet, la tawaif s’està mantenint en el cinema hindustànic en forma de mite inconscient i subjacent com si fos un avatar general on fa la funció d’una estructura que permet manifestar tant l’artista real, o item girl, com la vamp, o noia independent d’avui. Dit de manera més directa, la tradició històrica d’entreteniment que ve associada amb la tawaif contribueix a l’estructura narrativa del cinema hindustànic en tant que usa poesia urdú per a lletres de cançons, espectacles de dansa i coreografies clàssiques i modernes. El text cinemàtic hindustànic ha estat i és, per tant, en sí mateix i per sobre de tot, una performance viva de la tawaif que convida a l’observació, que es manifesta transformant la cultura i que, quan actua, ho fa amb l’economia al cap –com qualsevol altra indústria. Començo amb una explotació de la tawaif històrica i m’endinso en el context de la seva vida quotidiana, enmig de mons d’art i de subtilesa extrema, com també en el sòrdid univers de la prostitució. Tal com era de preveure, les recepcions envers la indecisió moral de la tawaif han estat tradicionalment hostils i la justícia de la gent ha fet estranyes parelles dins la varietat de contextos temporals i espacials on s’ha tocat el tema, des dels britànics a Mahatma Gandhi, passant per Nehru, l’extrema dreta hindú, els fonamentalistes islàmics i moltes feministes quan arribà el moment de cloure l’univers de la tawaif, dislocat en dos patrimonis divergents, el del cos i el de la ment. El rebuig de la majoria dels períodes històrics de l’Índia a associar la sexualitat amb el refinament, o a conjugar la sexualitat amb la puresa, o a explorar el paper de les dones que eren víctimes d’una estructura patriarcal en la què els homes se’n beneficiaven i quedaven exculpats han convertit la tawaif històrica en una subalterna, malgrat que ella gaudís sense complexos amb la reialesa. D’acord amb Judith Butler, jutjo la identitat de la tawaif no com algú que és, sinó com algú que s’esdevé i, principalment, com a locus per a la nostàlgia, la natalitat, la mort i, narrativament parlant, com a boc expiatori, com el boc que se sacrifica pel bé de la polis. La presència/absència de la cortesana destapa la dinàmica de l’espectacle pel què fa al text del cinema hindustànic, la seva funció en el text fílmic i, en gran mesura, en el context social. De fet, es podria argumentar que la cortesana està present en el cinema hindustànic a través de representacions de dones i d’estructures patriarcals tot i que, de forma més general, ho està en termes de relacions de poder. El cinema hindustànic porta dins seu el mite de la cortesana, encara que, d’una manera o altra, la realitat és que és la cortesana la que porta el cinema hindustànic dins seu. No en va, les posicions eticoideològiques del cinema hindustànic mostren també moltes correspondències amb el món de la cortesana i la seva funció d’entreteniment. / After acting as a staple myth of the Hindustani cinema text almost continuously from the 1920s and nearly the start of Indian film-making to the late 1990s, with its heyday in the 1960s - 1980s, the courtesan as motif starts ebbing away in the new century, but keeps re-appearing, sometimes obliquely and sometimes directly as postmodern revisiting, brief ‘cameo’ acts, nostalgic clin d’oeils, or as remakes. In fact, as an underlying unconscious myth, the tawaif persists, but as a more general avatar, as a structure that gives rise to a variety of manifestations: the ‘item girl’, the vamp, today’s independent girl or more directly, the tradition of entertainment the historical tawaif carries, informs the narrative structure of Hindustani cinema in terms of Urdu poetry in song lyrics, and dance performance, classical or modern choreography. Above all, the Hindustani cinematic text itself is and has been a tawaif-life performance, inviting the gaze, acting – as any industry – with economics in mind and cultural transformation as manifestation. As with the tawaif’s performance, the subversive is watered down with concessions to bourgeois family values and economic priorities. I start with an exploration of the historical tawaif, especially of Lucknow, in 19th century India. I delve into the context of her everyday life, astride worlds of extreme subtlety (tehzeeb) and art, and the sordid world of prostitution. Receptions to the moral undecidability of her world have been predictably hostile. A common self-righteousness made, within a variety of spatial and temporal contexts, strange bedfellows of the British, of Mahatma Gandhi, of Nehru, of the Hindu extreme-right and the Muslim fundamentalist, of many feminists when it came to closing down the world of the tawaif and its dislocation into a body versus mind heritage. The refusal of most periods to envisage sexuality and refinement, or to conjugate sexuality and purity, or to explore women as victims of a patriarchal structure whereas the men who benefit from it are excused, have made of the historical tawaif a subaltern despite her cavorting with royalty. In line with Judith Butler, we assess her identity not as being but as becoming, mostly as a locus of nostalgia, a temporal relationship of natality/morbidity, and, narratively, as scapegoat, the ‘goat’ offered to sacrifice for the good of the polis. As with any manifestation of the unconscious, the mythological cannot be retrieved directly, but metaphorically, metonymically and retrospectively. The courtesan’s presence/absence uncovers the dynamics of her performance by the Hindustani cinema text, her function in the filmic text and more generally in the social context. In fact, one can argue, the courtesan is present through representations of women and patriarchal structures in Hindustani cinema but more generally, in terms of relations of power. Hindustani cinema carries the myth of the courtesan, but in many ways it is the courtesan who carries Hindustani cinema. The historical courtesan pre-dates Hindustani cinema, but somehow the tradition of entertainment she carries informs the narrative structure of Hindustani cinema. Hindustani cinema’s ethico-ideological stances also show many mise-en-abyme correspondences with the world of the courtesan as entertainers. I use Cultural Studies in my investigation as complemented by feminist film theory, especially when concerned with spectatorship and identity-construction.and other critical theories.

Dentro de los marcos de la sociedad en la que vivimos, intervenida de forma incipiente por las nuevas tecnologías y en pleno auge de un proceso de virtualización de la realidad, se hace cada vez más complicado y engorroso el querer referenciar y relacionar categorías como ‹‹lo real››, ‹‹la ficción›› o ‹‹la realidad››, más aún dentro del ámbito teatral. Dicha tarea suele convertirse en una experiencia empantanada, en tanto se advierte cierta imposibilidad de encontrar un punto de conciliación entre las diversas connotaciones dadas a dichas categorías en la actualidad. Se pueden apreciar diversos significados otorgados a lo largo de la historia del pensamiento, lo que muestra a primera vista que, hoy en día, tales categorías carecen cada vez más de un significado universalmente aceptado. Conscientes de lo anterior, nuestra investigación, lejos de querer ofrecer respuestas acabadas sobre dicha categoría, pretende problematizar sobre lo real en el campo de las artes escénicas contemporáneas, ofreciendo una “conversación en curso” que desea contribuir a la ampliación de las líneas teóricas vigentes en los estudios teatrales a través de la incorporación de criterios (teóricos, metodológicos y críticos derivados principalmente de la indagación empírica) vinculados a las actualizaciones epistémicas más relevantes para el abordaje de la práctica teatral y de lo real en sus múltiples dimensiones. Generando, de este modo, un corpus teórico multidisciplinar sobre prácticas teatrales que atienden el surgimiento y consolidación de las nuevas tendencias emergentes dentro del teatro contemporáneo. El viaje que propongo en esta tesis de investigación pretende abordar lo real dentro del teatro, acercar dos categorías aparentemente opuestas: lo real y la ficción. Marcos que aunque a primera instancia antagónicos, ahora se ponen a dialogar para dar cuenta de algunas aristas de un experimento con riesgo, que propone entender el hecho teatral en los complejos bordes del siglo XXI principalmente como experiencia de intimidad, en tanto espacio de subjetivación y lugar de resistencia. Así, lo real en el teatro puede abordarse ya no desde su condición metafísica, sino desde su materialidad, desde lo concreto: el cuerpo y el encuentro. La intimidad de la experiencia teatral. A lo largo de esta investigación veremos cómo experiencia, intimidad y cuerpo encarnan horizontes de la identidad que encuentran su bisagra en el carácter social e histórico vivido por los sujetos, y se actualizan en esas estructuras de sentir, emergentes en el arte a través de nuevas estrategias, como las Dramaturgias de lo real. / Within the framework of the society we live in, incipiently interfered by new technologies and at the zenith of a process of the virtualization of reality, it is becoming increasingly complicated and cumbersome to try and reference categories such as ‹‹the real››, ‹‹fiction›› and ‹‹reality›› or to relate them to each other - even more so in the field of theatre. Such a task usually becomes an experience mired in difficulty, as we realise that it is to some extent impossible to reconcile the diverse connotations attributed to those categories at present. Many diverse meanings have been given to these categories throughout the history of thought, which, at first glance, shows that nowadays, they are increasingly lacking a universally accepted meaning. With that in mind, our investigation, far from wanting to offer polished answers about such category, aims to broach the problem about ‘the real’ in the contemporary performing arts field by opening an “ongoing conversation”. Its intention is to contribute to a broadening of the theoretical lines of thought currently in force in the study of theatre by incorporating criteria – theoretical, methodological and critical criteria, mainly derived from empirical research – linked to the most significant epistemic developments of recent times, in order to create an approach to both theatrical practice and the real in their multiple dimensions. In doing this, a multidisciplinary theoretical corpus will be generated, one that deals with theatrical practices that focus on the birth and consolidation of new, emerging trends in contemporary theatre. The journey I propose in this research thesis aims to deal with the real within the arena of theatre, and to bring together two apparently opposed categories: the real and fiction. These are frameworks which, even though they may seem antagonistic in the first instance, are now engaged in a dialogue to try and explain things at the edge a risky experiment whose aim is to understand the theatrical event within the complexity of the start of the 21st century mainly as an intimate experience, as a space of subjectification and as a place of resistance. Thus, the real in theatre can be approached not only from its metaphysical condition, but from its materiality, from the concrete: the body and the encounter. The intimacy of the theatrical experience. Throughout this research we will see how experience, intimacy and the body personify horizons of identity that hinge on the social and historical nature lived by the subjects, and these structures of feeling are continually developing, emerging in art through new strategies, such as the Dramaturgies of the Real.

L' objectiu principal de la tesi és, d'una banda, donar visibilitat a tres creadores escèniques que pertanyen a una mateixa generació, totes elles nascudes en els Països Catalans: Marta Carrasco (Barcelona, 1963), Sol Picó (Alcoi, 1967) i Angélica Liddell (Figueres, 1966) que fa vint anys que treballen en els límits del teatre, la dansa i la performance amb una notable projecció nacional i internacional. I d'altra banda, proporcionar un anàlisi crític i comparatiu dels processos de creació i espectacles amb perspectiva de gènere per extreure trets identificatius sobre la dona representada a l' escena contemporània. En primer lloc partim del context post olímpic de Barcelona 1992 i amb la manca de referents de creació femenina del nostre entorn en comparació a la visió internacional del teatre postdramàtic. Seguidament ens centrem en l' estudi dels espectacles de dansa i teatre de les tres intèrprets-directores-dramaturgues al llarg de la seva trajectòria artística. També ens nodrim de la visió multidisciplinar amb altres artistes com són Esther Ferrer, Fina Miralles, Olga Mesa, La Ribot, Olga Diego, Sarah Kane, Cindy Sherman i Marina Abramovic, Des de la perspectiva d'un estudi de gènere s'han trobat complicitats, similituds i divergències de les tres creadores que determinen quines tipologies de personatges resulten en els muntatges escènics i com es realitzen gràcies al que anomenem taló-punta-sang. Així, observem que la metàfora de taló-punta-sang esdevé una l'estitització del dolor a escena perquè totes tres parteixen d'una cultura fal·locèntrica comuna que superen amb eines creatives plurals (allò grotesc, l' estereotip, la deformitat, la monstruositat, la violència, la versemblança, la intimitat, l' autolesió física). L'anàlisi de la simbologia i iconografia de les creadores al llarg de la seva evolució professional ens demostra una mateixa convulsió escènica quan es trenquen els cànons patriarcals heretats. Establim la feminitat entesa com una màscara que es construeix per mitjà de la mirada i es mostra en l'autoretrat escènic, discursiu i fotogràfic. La recerca de la bellesa artística mostra feminitats diverses que aglutinen una realitat en procés de transformació constant. Finalment una mirada de contrast amb els discurs feminista, amb una visió multidisciplinar de les arts, amb analogies amb altres creadores catalanes i internacionals ens fa asseverar que - tot i compartir-hi trets distintius- Carrasco, Picó i Liddell creen una identificació no feminista. / The aim of this thesis is twofold. First, to provide visibility to three artistic directors born in the Catalan Countries; Marta Carrasco (Barcelona, 1963), Sol Picó (Alcoi, 1967) and Angélica Liddell (Figueres, 1966) whose contribution to the theatre, dance and performance arts for the last twenty years has been substantial, and has been recognized both on the national and international level. Second, to carry out a critical and comparative analysis between their creation process and performances with the gender approach in order to find specific traits related to the women portrayed on the contemporary stage. On the one hand, the first chapter presents Barcelona in the post-1992 Olympics context, with its absence of female creator figures, which contrasts strongly with the situation found in the international post-dramatic theatre at that time. On the other hand, the objective of this research is to study the theatre and dance performances of the three aforementioned female performers-directors-playwrights throughout their artistic career. The analysis in enriched with multidisciplinary references to other artists, such as Esther Ferrer, Fina Miralles, Olga Mesa, La Ribot, Olga Diego, Sarah Kane, Cindy Sherman and Marina Abramovic. The gender viewpoint adopted in this study allows us to discover complicities, similarities and divergences between Carrasco's, Picó's and Liddell's work. An important conclusion at which one arrives is that the type of characters and staging observed in those artists’ performances may be described by the metaphor “heel-en pointe-blood”. This expression refers to a way of processing pain on stage. The three artists we are concerned with come from a phallocentric culture they try to overcome by the means of different creative tools (grotesque, stereotype, deformity, monstrosity, violence, authenticity, privacy, self-harm). A thorough study of symbolism and iconography found in Carrasco's, Picó's and Liddell's work lets us notice moments of onstage convulsion when they abolish inherited patriarchal dogmas. This research regards femininity as a mask constructed through sight, manifesting itself in the onstage self-portrait, both discursive and visual. A continuous search for artistic beauty reveals diverse femininities that bring together the ever-changing reality. The closing chapters comprise the results of a contrastive analysis between those artists’ multidisciplinary work and the feminist discourse, along with comparisons to other female national and international artists. The conclusion is that, in spite of sharing certain attitudes and opinions with feminists, Carrasco, Picó and Liddell create a non-feminist identity.

The PHD research: "Corporeal Dynamics Actions CDA, physical methodology movement for performers based on the Principle of Alteration Balance" is present as the result of a theoretical research focused on the study of the presence of balance in the work of modern stage performer, from the perspective of six teachers who renewed the art of the actor, mime and dancer in the twentieth century. The beginning of research goes back to 2010 with the inscription of the thesis project attached in the Doctoral Program of Catalan Literature And Theatre Studies at The Autónoma Barcelona University . Theoretical studies were developed in parallel between the Autónoma Barcelona University and the Theatre Institute of Barcelona, academic centers that allows the foundation for developing a practical application of research into the Bachelor of Performing Arts with Emphasis in Theatre inside the Caldas University in Manizales, Colombia. Through experimental work with a large group of students was possible to establish a link between theoretical findings and verification in practice of body movement that gradually were articulated to give as a result the methodology of Corporeal Dynamics Actions CDA. The CDA are an experimenting medium with the dynamic balance that seeks the greatest possible expansion of the body in time and space during the execution of a scenic corporeal action. The CDA are premised on the integration of a number of common elements to the performing traditions examined which mainly reveal through body awareness activation, weight transfer, flow movement, imbalance movement, pedagogical games and organics acrobatics. A Corporeal Dynamics Actions CDA, is a conscious stage movement that integrates body, mind and spirit of the actor in a constant flow of creative energy through the domain of dynamic equilibrium.

La tesi El conflicte social en el teatre català del tombant de segle (1890-1909): identitat de classe, moral social i debat polític és una aportació inèdita i original al coneixement de la literatura dramàtica catalana del tombant de segle i les dinàmiques politicosocials que reflectia de manera directa o indirecta. A partir d’una metodologia eclèctica i transversal, innovadora en els estudis teatrals, aplica els conceptes d’“identitat de classe”, “moral social” i “cultura política” a l’anàlisi d’una mostra significativa de textos teatrals d’autors i procedències ideològiques diverses durant els anys 1890-1909. El treball consta de quatre capítols ben delimitats: en el primer, se situen les coordenades històriques, polítiques, socials i culturals que emmarquen la nova modernitat, especialment en l’àmbit del teatre català; en el segon, s’examinen els debats al voltant del conflicte social i estètic del tombant de segle i s’adscriuen els dramaturgs estudiats en grans categories ideològiques; en el tercer, el més rellevant de tots, s’interpreta en profunditat la mostra d’obres triada a la llum dels conceptes d’“identitat de classe”, “moral social” i “debat polític”, entesos com a elements bàsics d’un teatre de contingut social; en el quart, finalment, s’indaga en la dramatúrgia catòlica i les seves plataformes de difusió com a “contramirall” del tipus de teatre de conflicte ideològic analitzat en el cos de la tesi. Aquesta tesi obre un nou enfocament en l’estudi de la literatura dramàtica catalana i el teatre català en general del segle XX, ja que hi aporta una mirada transversal en què conflueixen disciplines diverses de les ciències humanes i socials (des de la història a la ciència política, tot passant per la filologia, la sociologia o l’antropologia). Fonamentada en una base documental tant hemerogràfica com bibliogràfica, també posa de manifest la centralitat del conflicte social i de les seves derivacions en el teatre català del tombant de segle. / The thesis El conflicte social en el teatre català del tombant de segle (1890-1909): identitat de classe, moral social I debat politic is an original and unprecedented contribution to the Catalan dramatic literature of the turn of the century and the political and social dynamics it somehow reflected in a direct or indirect method. From a transversal and eclectic methodology, rather experimental in the dramatic studies, it applies the concepts of ‘social identity’, ‘social morality’ and ‘political culture’ to the analysis of a remarkable sample of author’s playwright texts and various ideological origins from 1890 to 1909. The essay consists of four well-delimited chapters: firstly, chapter one presents the historical, political, social and cultural background which frames the new modernity, particularly in the Catalan theatre field; in the second chapter, the debates about the social and the aesthetic conflicts of the turn of the century are examined and the studied playwrights are categorized into different ideological categories; in the third chapter, the most significant one, the sample of works chosen by the concepts of ‘social identity’, ‘social morality’ and ‘political debate’ are thoroughly interpreted, being them understood as basic elements of a theatre of social content; finally, in chapter four, the Catholic playwriting and its disseminating means as a opposed to the kind of ideological conflict theatre analyzed in the body of the thesis. This thesis unfolds a new direction for the study of the Catalan dramatic literature and the twentieth century Catalan theatre in general, since this essay analyses it in a transversal way so that diverse disciplines from human and social sciences merge (from history to political science, passing through philology, sociology or anthropology). Being the thesis supported by documentary sources both bibliographic and from periodicals, it also states the centrality of the social conflict and its consequence in the Catalan theatre of the turn of the century.

Històricament s'ha considerat que les persones o grups socials amb baixa retribució econòmica es trobaven en situació d'exclusió social, els anomenats "vagos y maleantes", persones que no podien accedir als béns materials que sí que eren a l'abast de la gran majoria.Eren acusats de no voler treballar i de merèixer, per tant, la situació en què es trobaven.Amb el temps, la concepció del que és i del que suposa l'exclusió social s'ha modificat, i no només en el seu significat sinó, sobretot, en les múltiples formes de manifestar-se.Ara, quan parlem o ens referim a l'exclusió social, hem de tenir en consideració altres indicadors i dimensions, més enllà dels purament econòmics.Podem trobar-nos en situació d'exclusió social si en el nostre entorn més immediat no podem comptar amb les xarxes socials de suport, o si patim una malaltia greu de llarga durada o crònica, o fins i tot si no hem arribat a uns mínims acadèmics i formatius, i tot això ens pot passar malgrat tenir una situació econòmica solvent. Així doncs, l'exclusió social té avui dia diverses dimensions, més enllà de les purament econòmiques; tenen relació amb les moltes i cada cop més heterogènies formes de manifestacions del risc i de vulnerabilitat social: precarietat i inestabilitat laboral, pisos pastera, baix nivell acadèmic, valors líquids...Apuntem, doncs, set dimensions bàsiques que defineixen el nou concepte d'exclusió social (Gómez, 2009): econòmic-laboral, formatiu-académica, residencial, sociosanitària, relacional-participativa, familiar i personal-cognitiva. D'igual forma, i amb la mateixa metodologia de treball, hem descrit les dimensions amb les quals podem treballar en l'àmbit esportiu. Els mitjans de comunicació insisteixen a oferir una visió unidimensional de l'esport, un esport competitiu i carregat de grans dosis d'espectacularitat i valors comercials. Sabem, però, que l'esport té moltes més dimensions, altres perspectives que van més enllà de l'estricta competitivitat; l'esport té una dimensió lúdica, una dimensió socioeducativa, una dimensió relacionada amb el fitness i una dimensió instrumental i estètica.L'esport es podrà considerar eina educativa com més resposta doni a aquestes dimensions, és a dir, com més aspectes tingui en consideració a l'hora d'implementar-se en contextos formatius. Si quan usem la pràctica esportiva, aquesta és capaç de treballar competències normatives, competències relacionals, transmetre valors morals, experiències d'èxit, gestió del fracàs,... serà considerada una eina més educadora que si només l'usem per a treballar la competitivitat i la quantificació dels resultats esportius.Per altra banda, i com a possibles handicaps o riscos, la pràctica esportiva pot esdevenir una eina deseducadora si es practica sota els paràmetres de l'estricta competitivitat, o si es valoren els resultats quantitatius (marques, rècords...), per sobre dels qualitatius (relacions humanes, educació en valors...). També esdevindrà pràctica excloent, si implica només a determinats joves, que per cultura, gènere o rendiment físic, són escollits en detriment dels altres.L'esport, entès des de la dimensió educativa, no és necessàriament socialitzador per a les poblacions de joves i infants en situació d'exclusió social. Pot ser-ho, òbviament, però tenint en compte algunes consideracions i condicions, tant dels que el fan servir per educar, com dels que el reben.Per una banda, hem de tenir en consideració quines són les bases pedagògiques i formatives dels professionals que utilitzen l'esport com a eina educativa. D'altra banda, hem de considerar quina és la situació del menor que es troba en risc social, i, sobretot, esbrinar quines són les causes per les quals es troba en el procés d'exclusió o de vulnerabilitat.Les circumstàncies en què viu el menor en risc i la motxilla social, emocional i educativa que carrega, són diferents per a cada cas, i per tant, les eines que farem servir per la seva reeducació no han de ser les mateixes per tothom. No hem d'utilitzar la mateixa eina pedagògica per a una noia amb presumptes abusos sexuals, que per a un noi amb problemàtiques de consum, o de desarrelament social. No hem de suposar que l'esport com a instrument educatiu tindrà el mateix resultat en un menor amb Dèficit Atencional amb o sense Hiperactivitat (o TDHA), que en un altre amb un episodi d'estrès agut o postraumàtic.L'ús de la pràctica esportiva com a eina de socialització s'ha de donar en el marc d'un protocol d'intervenció educativa. Aquest protocol ha de seguir unes fases, que comencen per l'observació i que segueixen per la recollida i contrast d'informació, i l'establiment de grups de suport social (Gómez, 2009). / This project analyses the sporting practice as a educational tool and as a vehicle to transmit moral values and social habits of relationship between young people in risky situation. We analyse social conditions needed in order to consider sport as a pedagogic practice, and the consequences for social growing of children. We have studied two linked concepts: social exclusion and sporting practice. En every case, we have choose some main topics, as academic results, violent attitudes and cultural and social amount.During the first phase of research, we have work with young prisoner people at Penitenciary of Rome, Italy. At present, we deal with children and teenagers at Carmel minors centre, in Barcelona. In both cases, boys and girls are in a rootless situation, as most of them have commit some crimes or they are potential delinquents.This thesis works with a "research-and-action" method, using observation, analysis of contents, interviews in depht, and group discussions.The project is a foreground interest for CSD, because of its relationship with health aspects, in emotional terms (a), and with training of sporting teachers, in the fields of diversity and carefulness of young people in social margination.

Synchronized swimming (SS) is a sports discipline combining swimming, dancing and gymnastics. Synchronized Swimmers perform a choreography called routine consisting of elaborate moves in the water accompanied by music. Previous research investigating SS from a physiological perspective has mainly used figures or fractionated and/or simulated routine protocols during training, although the nature of sports leads to continuous very demanding exercises (~2-4 minutes) performed at increasingly higher levels of intensity with almost 50% of this time underwater. In addition, different from training, competition is a challenging situation which usually stimulates higher psycho-physiological responses in the participant. Current knowledge is thus limited as regards physiological responses in competitive elite SS. Therefore, the overall aim of this thesis is to study the physiological responses related to performance during the execution of competitive routines both during training and competitive sessions in elite synchronized swimmers. The thesis is based on three studies (Studies I – III); all of them use the same protocol with continuous cardiovascular monitoring during competitive routines, perceived exertion assessment after the executions, and blood lactate measurements (Studies I and III). Study I characterized the physiological responses in relation to performance during an official competition. In Study II the execution of the duets in both conditions –training and competitive session– was used to compare the athletes’ internal load in order to ascertain whether swimmers may achieve the competitive intensity during training sessions, and Study III was performed to investigate how immersion periods, with the concomitant bradycardic events, affect perceived exertion with both physiological (HR) and subjective perceptual markers (RPE). The current thesis demonstrates that cardiovascular responses during competition are characterized by intense anticipatory pre-activation and rapidly developing tachycardia up to maximal levels with interspersed periods of marked bradycardia during the exercise bouts performed in apnea (Studies I­III). Moderate blood lactate accumulation suggested the activation of the glycolytic metabolism in the exercising muscles and an adaptive metabolic response due to the specific training adaptations in this kind of athletes (Studies I and III). Furthermore, competitive routines were perceived as very to extremely intense by all swimmers, likely reflecting not only the absolute exercise demands but also their previous experience and expectations (Studies I – III). In Study II, the internal load (HR and RPE) imposed by SS duets performed during training was virtually identical to that elicited in a real competitive situation due to the effects of automaticity –embodied through the replication of the same movement sequence in practice–, and by the swimmers’ long-term adaptations to specific routine exercise and apnea. There was a strong positive relationship between RPE and the duration and / or frequency of bradycardic events during routines (Studies II – III). In fact, the frequency and duration of immersions, the magnitude of subsequent bradycardic events, the blood lactate concentration, and the HR recovery during competitive SS routines explained 62% RPE variance changes in perceived exertion, with cardiorespiratory factors providing a relatively greater neural input as compared to metabolic factors (Study III). Attending the relationships between physiological parameters and performance, the magnitude of anticipatory heart rate activation and bradycardic response explained 26% of variability in performance (Study I) supporting the concept that an augmented diving response was associated to higher performance in SS. However, in Study III the percentage of variance rose to 53% by adding the blood lactate concentration, the number of immersions and longest immersion time, and the lower mean time immersed during the routine. This could explain that best swimmers show a greater adaptation to breath holding and this would likely translate into a more efficient O2 conservation effect (Study III).

El presente trabajo de investigación plantea la recuperación de documentos históricos que sobre el teatro costarricense han quedado diseminados en los distintas entidades académicas de la Universidad de Costa Rica. Tiene como objetivo plantear un proceso histórico-analítico que permita descubrir cuáles son las bases del teatro profesional costarricense a través de las dos instituciones teatrales más antiguas del país: el Teatro Universitario y la Escuela de Artes Dramáticas de la Universidad de Costa Rica. Siendo ambas instituciones parte de las políticas culturales de la más antigua universidad costarricense influyen directamente en la apertura del espacio cultural costarricense a través de los estudios superiores en la carrera de Artes Dramáticas. Es por ello que se ha generado en el espacio cultural de nuestro país una identidad teatral fundamentalmente profesional en los últimos 40 años de existencia, siendo esto evidente en los procesos de construcción de la enseñanza del teatro a través de diversos planes de estudio que establecen un marco metodológico concreto por el que muchas generaciones estudiantiles han sido formadas y marcando la primera característica del teatro profesional en Costa Rica, definiéndose como un teatro eminentemente universitario.

La tesi doctoral "Les TIC i l'esport: una anàlisi de la Primera Divisió de futbol a Espanya (2006-2008)" és una investigació de caràcter descriptiu amb l'objectiu d'explorar els canvis que s'han produït al món de l'esport, centrant l'anàlisi en el futbol de Primera Divisió a Espanya, amb la incorporació de les TIC en les relacions entre els actors que hi participen: organitzacions esportives (clubs, societats anònimes esportives o organismes oficials), organitzacions comercials esportives, mitjans de comunicació, fans, esportistes i l'Administració. Al costat de l'objectiu principal, també s'analitza si aquestes organitzacions han usat les potencialitats de les noves tecnologies per expandir internacionalment les seves marques, sobretot, gràcies a la creació de mitjans de comunicació propis (web, radio, televisió...) que han aconseguit l'integració multimèdia. L'investigació també incideix en analitzar si, tot i que els nous serveis i productes TIC permeten noves fonts d'ingressos als clubs, aquests han estat capaços de superar la "teledependència". La mostra de la recerca ha estat de tipus tipològica, agafant les principals organitzacions gestores espanyoles (RFEF i LNFP), així com també la de l'àmbit de referència on es llegeix la tesi (FCF); en quant als clubs i SAE, s'ha partit dels que van jugar la UEFA Champions League entre el 2004 i el 2008 (Real Madrid, FC Barcelona, València CF, Sevilla FC, Real Betis, RC Deportivo de la Coruña, Vila-real CF i CA Osasuna), així com també s'hi ha afegit l'Athlètic Club de Bilbao al seu un club amb un component nacional molt arrelat i el RCD Espanyol, com a segon club de futbol de Catalunya; finalment, per l'estudi de les agrupacions de seguidors es parteix de l'anàlisi d'un cas concret, el del FC Barcelona i els seus grups d'animació: Almogàvers, Sang Culé, PBB Meritxell i Dracs 1991. / The PhD thesis "Information and Communication Technologies and Sport: An analysis of the Spanish football First Division (2006-2008)" is a descriptive research which its objective is to explore the changes that sport has, above all in the Spanish football first division, with the incorporation of ICT in the relations among the stakeholders which participate on it: sport organizations (clubs, PLC or official organizations), commercial sport organizations, media, fans, sportsmen and sportswomen and, finally, the Administration. Besides, this research analyses whether these organizations use the potentialities of ICT to expand internationally their brands, above all, using the own media these organizations have been able to create (web, radio, television) and where they achieve a multimedia integration. This research also insists in analyse whether although ICT generate new ways of income for sport organizations, these organizations have not been able to avoid television dependency. The sample for this research has been typological and it contains the most important Spanish football official organizations (Spanish Football Royal Federation and the Professional National Football League), the Catalan one (Catalan Football Federation), the clubs and PLC from the Spanish First Division that took part in the UEFA Champions League between 2004 and 2008 (Real Madrid, FC Barcelona, València CF, Sevilla FC, Real Betis, RC Deportivo de la Coruña, Vila-real CF and CA Osasuna), the Athletic Club de Bilbao and RCD Espanyol -the fist one, because its national component, and the second one because it is the second football club of Catalonia- and, finally, to study fan organizations the research presents a case study of FC Barcelona fan clubs: Almogàvers, Sang Culé, PBB Meritxell and Dracs 1991.