Tesi realitzada a l'Institut Nacional d'Educació Física de Catalunya (INEFC) / Objectiu: Conèixer les relacions existents entre les capacitats condicionals, el rendiment esportiu i la lesionabilitat a un equip masculí de bàsquet professional. Disseny: Estudi prospectiu, observacional i descriptiu realitzat amb les dades obtingudes amb la valoració funcional, la valoració del rendiment esportiu i el control de la lesionabilitat de l’equip durant la temporada 2009-2010. Procediment: 12 jugadors de bàsquet d’èlit (alçada mitjana de 196,67 cm. -DT: 95,3 cm.- i pes mig de 95,34 kg., -DT: 10,1 kg.-) van ser analitzats en el seu rendiment esportiu mitjançant les estadístiques oficials dels 71 partits jugats per l’equip durant la temporada (42 a Lliga ACB – finalista -, 22 a Eurolliga – campió-, 3 de Copa del Rei -campió- i 2 de Lliga Catalana i 2 de Supercopa -campió a ambdós casos-); les capacitats condicionals amb un test de resistència submàxim (test8) i un test de força (1/2 squat), i el control de la seva patologia lesional seguint el consens per estudis epidemiològics. Els jugadors van ser monioritzats durant els 7 mesocicles de la temporada, amb un total de 5 tests de resistència i 7 tests de força (on n=7). La primera tècnica utilitzada en l’anàlisi estadístic és un estudi descriptiu de totes les variables per mesocicle i temporada, amb paràmetres de centralització, seguit d’un anàlisi de variança ONEWAY i un de freqüència amb els paràmetres de lesionabilitat. S’estableixen posteriorment correlacions a partir del parametre rho de Spearman entre cada un dels 3 factors investigats. Principals mesures estudiades: La variable utilitzada per a la valoració del rendiment esportiu del jugador és la valoració final de l’estadística oficial de cada partit. Per el control de la lesionabilitat es registra el número total de lesions, segons severitat i tipus, i contabilitzen les hores d’exposició dels jugadors a partits i entrenaments (diferenciant entrenament tècnic i preparació física, que engloba la prevenció de lesions). Amb la valoració funcional obtenim la freqüència cardíaca i lactats al finalitzar el “test 8” i variables de les manifestacions de la força (força, potència i velocitat) amb el test de ½ squat. Resultats: Durant la temporada el rendiment esportiu mig dels jugadors per partit va ser 9,43 (DT:4,65). El 4rt (11,05, DT: 6,64) i 5è mesocicle (10,54, DT: 11,18) presenten les millors valoracions mitjanes. Es van contabilitzar 54 lesions totals (21 van causar baixa esportiva -“time loss”- i 33 van requerir atenció mèdica, però no van causar baixa–“medical attention”), i 114 dies de baixa durant entrenaments o partits per aquest motiu -“return to play” –. Cada jugador va tenir una mitjana de 5,67 lesions totals (DT: 1,50), 1,75 “time loss” (DT: 1,29) i 9,50 dies “return to play”. (DT: 14,11). El major número de lesions va ser durant el 1er (10, DT: 0,84) , 2n (15, DT: 0,90) i 3er mesocicle (9, DT: 0,45) L’equip va realitzar 4438,54h. d'exposició totals, corresponent 236,29h. a partits i 4202,25h. a entrenaments. L’entrenament tècnic mitjà per mesocicle va ser de 285,46h. (DT: 27,96h.), i preparació física 52,68h. (DT: 11,34h.), incloses les pautes de prevenció (12h.; DT: 0,11h.). El 3er mesocicle va ser el de més hores d’exposició total (64,81h., DT: 2,50h.) per jugador i el 6è el que menys (37,93h., DT:0,92h.). La càrrega de partits més alta fou al 5è mesocicle (3,95h., DT: 1,60h.), d’entrenament tècnic al 3er (50,79h., DT: 4,76h.) i de preparació física (15,33h., DT: 9,84h.) i prevenció (3h, DT: 0,75h) al 1er. La FC mitjana de l’equip durant al temporada és de 161,40 ppm (DT: 10,58 ppm), sense mostrar canvis significatius. Els valors mitjans de lactac a 1’ són de 2,85 mmol/l (DT: 0,84 mmol/l) i de 2’62 mmol/l (DT: 0,81 mmol/l) als 3’, amb un descens progressiu a mesura que avança la temporada. Els valors mitjans de potència, força i velocitat per jugador van ser, per a una càrrega de 80kg. van ser 797,58W (DT: 107,32W), 946,62N (DT: 30,63N) i 0,83 m•s (DT: 0,1 m•s) respectivament; per a 90kg. 834,37W (DT: 117,45W), 1030,44N (DT: 56,62N) i 0,79 m•s (DT: 0,1 m•s); i per a 100kg., 860,23W (DT: 140,86W) , 1156,12N (DT: 35,59N) i 0,74 m•s (DT: 0,1 m•s). El comportament descrit per les variables va ser molt similar: millora progressiva fins al 4rt període en que s’obtenen els millors resultats (excepte per potència amb 80kg. que destacà al 2n mesocicle, i velocitat amb 100kg. al 7è.) i manteniment dels valors des d’aquest punt fins a final de temporada. De les 6 correlacions entre factors, hi ha relació entre el rendiment esportiu i les hores d’exposició, amb una significació negativa entre la valoració (VALPr) i l’exposició a l’entrenament (TE) (ro=-0.762; p=0.004) i entrenament tècnic (Ttec) (ro=-0.637; p=0.026). Hi ha una relació negativa significativa entre les hores d’exposició i la lesionabilitat, amb correlació de les hores d’entrenament tècnic (TTec) i les lesions totals (LT) (ro=-0,529; p=0,077). Es dóna una tendència entre rendiment esportiu i lesionabilitat (valoració –VALPr- i lesions totals –LT-, ro=0,55; p=0,064) Les capacitats condicionals tenen una relació significativa amb l’alçada (per lactats a 3’ ro=0,616 i p=0,033) i la lesionabilitat, amb relacions dels paràmetres de força i les lesions totals (LT) molt significatives amb potència amb 80kg (ro=0.898; p=0,006) i significatives per força (ro=0,823; p=0,023) i velocitat (ro=0,774; p=0,041) amb 80kg. La velocitat amb 90kg. es relaciona amb les lesions més severes (TL) (ro=0,878; p=0,009) i potència amb 100kg. amb les lesions totals (LT) (ro=0,805; p=0,029) i V100 (ro=0,898; p=0,006) molt significativament. Globalment no hi ha cap relació entre capacitats condicionals i rendiment esportiu, però sí per mesocicles, on hi ha relacions negatives significatives a 5 del 7 períodes entre els variables de força i de rendiment esportiu. Conclusion:. El rendiment esportiu dels jugadors és millor quant més juguen, tot i que hi ha una tendència a lesionar-se més. La lesionabilitat, és major durant els mesocicles amb més hores d’exposició, i amb l’entrenament tècnic específic els jugadors es lesionen menys. La càrrega de preparació física i prevenció no presenta cap de relació amb el rendiment esportiu ni la lesionabilitat. Amb càrregues lleugeres (80kg. i 90kg.) i valors poc elevats de força (800N a 1050N) durant l’execució del ½ squat, hi ha millor rendiment esportiu i menor lesionabilitat, confirmant-se aquesta última relació com a tendència amb majors velocitats mitjanes. Donats els resultats i relacions nul.les obtingudes, el test 8 no és aplicable al basquet professional. Perspectives: S’obren línies d’investigació de les variables condicionals com a eina de predicció i prevenció de lesions. Atenent a l’aplicabilitat a altres esports col.lectius d’oposició, es proposa el YoYo IR1 Test com a eina de valoració de la resistència al bàsquet / In the context of sports performance, professional sport is characterized by training methods based on the continuous monitoring of the athlete. Its final goal is always to get the best performance, but is based on two different objectives such as knowing at anytime the performance of the player as well as reduce as much as possible the injury incidence. It is in a training methodology based on the integration of specific training variables and their conditional functional assessment, where we pretend to maximize resources and optimize training load. The following study aims to determine the relationship between the state of the players performance during competition of a professional basketball team (ACB and Euroleague), it’s injury incidence and it’s conditioning. This proposal is carried out by analyzing data collected on the conditioning tests during the 2009/2010 season of the same team, choosing a test on strength and endurance by relating them to their own statistical evaluation on official competition and team injury incidence.

Es realitza una anàlisi de les demandes fisiològiques de l'esgrima en competició i del perfil funcional dels esgrimidors de diferents nivells. Un primer estudi es centra en la resposta funcional en entrenament i competició (n=55). Es caracteritza la FC, la lactatèmia, el consum d'oxigen, la despesa energètica i la durada dels assalts en competicions oficials i entrenament. La força explosiva de les extremitats inferiors és avaluada en laboratori (n=215) per la dificultat que comporta la seva anàlisi sobre la pista. Finalment es realitza la valoració funcional dels integrants de la selecció espanyola d'esgrima (n=28) per determinar un perfil funcional de l'esgrimidor d'alt nivell. De l'anàlisi en competició es destaca la variabilitat de la resposta funcional dels esgrimidors atesa la influència de factors com l'adaptació cardiocirculatòria individual, importància de la competició, eliminatòria registrada, nivell del rival, dinàmica competitiva, arma i gènere. Es comprova que, en els assalts, el 41 % (de=34%) del temps es registren freqüències cardíaques per sobre del llindar anaeròbic, el 39 % (de=26 %) entre els dos llindars i el 20 % (de=18 %) per sota del llindar aeròbic. Els valors de lactatèmia en competició oficial (X=3,7 mmol·L-1; de=1,1) confirmen la feble activació de la glucolisi làctica. Els assalts representen tan sols un 18 % del temps total de competició. S'utilitza un mètode de càlcul indirecte del VO2 en funció de la relació individual FC-VO2. En assalts de competició, el consum d'oxigen estimat en dones (X=39,6 mL·kg-1·min-1) és inferior al dels homes (X=53,9 mL·kg-1·min-1). La intensitat individual mitjana es troba entre el 56 % i el 74 % del VO2max, amb màxims entre el 75 % i el 99 % del VO2max, el que confirma la rellevància dels requeriments aeròbics en l'esgrima. El consum d'oxigen en la competició internacional és superior al registrat en una competició autonòmica i al de diferents situacions d'entrenament. Entre tiradors del mateix sexe no es detecten diferències significatives en funció de l'arma. Amb l'ajut d'un analitzador telemètric de gasos espirats es valida el mètode d'estimació, detectant-se una sobreestimació del consum d'oxigen que disminueix en millorar l'especificitat de la relació FC-VO2. La potència energètica presenta valors superiors en competició internacional (X=15,4 kcal·min-1) als de proves autonòmiques (X=12,3 kcal·min-1) i als d'entrenament (X=7,4 a 9,8 kcal·min-1). En la valoració de les extremitats inferiors en el laboratori s'observen valors superiors de 2,1 cm de mitjana en el CMJ (X=33,2 cm) sobre el S(X=31,1 cm). En els protocols específics, dissenyats en l'estudi, també s'obtenen valors superiors amb la intervenció del component elàstic de la musculatura. La força explosiva augmenta amb l'edat dels 6 als als 18 anys, des d'on s'estabilitza. En la comparació per sexes i categories, exceptuant la categoria "M-12", la mostra masculina té valors significativament superiors en tots els tests. Els sabristes presenten millors valors en els protocols on intervé el component elàstic de la musculatura. Els bons nivells de força de les extremitats inferiors confirmen la importància dels recursos anaeròbics alàctics, essent, aquest factor, determinant per al rendiment, però no discriminant per si sol entre subjectes del mateix nivell esgrimístic. De l'anàlisi antropomètrica de la selecció espanyola destaca el somatotipus ectomesomòrfic (S=2,3-4,5-2,9) de l'equip masculí i la marcada asimetria dels perímetres musculars de les extremitats (p<0,001), condicionada pel treball unilateral amb l'arma i la hipertrofia de la cuixa anterior per l'efecte de les contraccions excèntriques en la frenada del fons. En el VO2max en laboratori l'equip espanyol masculí també presenta valors superiors (X=56,5 mL·kg-1·min-1) al femení(X=46,3 mL·kg-1·min-1). La força explosiva del homes de la selecció espanyola en el SJ (X=38,3 cm; de=3,9) i en el CMJ (X=43,1 cm; de=6) és similar a la de l'equip nacional italià d'esgrima i congruent a la descrita en esports d'equip. / Here we present a multidimensional analysis of the physiological demands of competitive fencing, and a physiological profile of competitors of various levels. We characterized HR, blood lactate, oxygen uptake, energy expenditure, and exercise duration during competition and training (n=55). Explosive strength of the knee extensors was also measured in the laboratory (n=215). We carried out systematic physiological testing of the Spanish National fencing team (n=28). From the analysis during competition we emphasize the variability of the physiological response. It was found that during different assaults, 41% (sd=34%) of the time the competitors' heart rates were above that HR corresponding to the anaerobic threshold. Assaults represent alone 18% of total competition time. A method of VO2 estimation during the exercise was used. In competitive assaults, the estimated oxygen uptake averaged 39.6 mL·kg-1·min-1 for female fencers, a lower value as compared with men (X=53.9 mL·kg-1·min-1). Our results showed an overestimation of real (measured) VO2. When the knee extensors by means, CMJ values were found to be 2.1 cm higher (X=33.2 cm) than SJ values (X=31.1 cm). In specific testing protocols results were also found to be higher when the elastic component. Male competitors showed consistently higher strength values in all categories, with the exception of the under-12 years age group. Members of the Spanish National male team showed larger O2max values (X=56.5 mL·kg-1·min-1) and showed higher explosive strength values in the SJ (X=38.3 cm; sd=3.9), and in the CMJ (X=43.1 cm; sd=6). / Se realiza un análisis de las demandas fisiológicas de la esgrima de competición y del perfil funcional de esgrimistas de distintos niveles. Un primer estudio se centra en la respuesta funcional en entrenamiento y competición (n=55). Se caracteriza la FC, la lactacidemia, el consumo de oxígeno, el gasto energético y la duración de los asaltos en competiciones y entrenamiento. La fuerza explosiva de extremidades inferiores es evaluada en laboratorio (n=215) por la dificultad de su análisis sobre la pista. Finalmente se realiza la valoración funcional de la selección española de esgrima (n=28) para determinar un perfil funcional del esgrimista de élite. Del análisis en competición destaca la variabilidad de la respuesta funcional de los esgrimistas por la influencia de factores como la adaptación cardiocirculatoria individual, importancia de la competición, eliminatoria registrada, nivel del rival, dinámica competitiva, arma y género. Se comprueba que, en asaltos, el 41 % (de=34%) del tiempo se registra una FC por encima del umbral anaeróbico, el 39 % (de=26 %) entre los dos umbrales y el 20 % (de=18 %) bajo el umbral aeróbico. Los valores de lactacidemia en competición (X=3,7 mmol·L-1; de=1,1) confirman la débil activación de la glucolisis láctica. Los asaltos representan solo un 18 % del tiempo total de competición. Se utiliza un método de cálculo indirecto del VO2 en función de la relación individual FC-VO2. En asaltos de competición, el consumo de oxígeno estimado en mujeres (X=39,6 mL·kg-1·min-1) es inferior al de los hombres (X=53,9 mL·kg-1·min-1). La intensidad individual media está entre el 56 % y el 74 % del VO2max, con máximos entre el 75 % y el 99 % del VO2max, que confirman la importancia de los requerimientos aeróbicos en la esgrima. El consumo de oxígeno en competición internacional es superior al registrado en competición autonómica y en diferentes situaciones de entrenamiento. Entre tiradores del mismo sexo no se detectan diferencias significativas en función del arma. Con la ayuda de un analizador telemétrico de gases espirados se valida el método de estimación, detectándose una sobreestimación del VO2 que disminuye en mejorar la especificidad de la relación FC-VO2. La potencia energética presenta valores superiores en competición internacional (X=15,4 kcal·min-1) a los de pruebas autonómicas (X=12,3 kcal·min-1) y a los de entrenamiento (X=7,4 a 9,8 kcal·min-1). En la valoración de las extremidades inferiores en el laboratorio se observan valores superiores de 2,1 cm de media en el CMJ (X=33,2 cm) sobre el SJ (X=31,1 cm). En los protocolos específicos, diseñados en el estudio, también son superiores los resultados con intervención del componente elástico de la musculatura. La fuerza explosiva aumenta con la edad de los 6 a los 18 años, donde se estabiliza. En la comparación per sexos y categorías, exceptuando la categoría "M-12, la muestra masculina es significativamente superior en todos los tests. Los sablistas presentan mejores valores en protocolos donde interviene el componente elástico de la musculatura. Los buenos niveles de fuerza en extremidades inferiores confirman la importancia de los recursos anaeróbicos alácticos, siendo este factor, determinante para el rendimiento, pero no discriminante por sí solo entre sujetos del mismo nivel esgrimístico. Del estudio antropométrico de la selección española destaca el somatotipo ectomesomórfico (S=2,3-4,5-2,9) del equipo masculino y la marcada asimetría de los perímetros musculares de las extremidades (p<0,001), condicionada por el trabajo unilateral con el arma y la hipertrofia del muslo anterior por efecto de las contracciones excéntricas en la frenada del fondo. El VO2max en laboratorio el equipo nacional español masculino presenta valores superiores (X=56,5 mL·kg-1·min-1) al femenino (X=46,3 mL·kg-1·min-1). La fuerza explosiva de los hombres de la selección española en el SJ (X=38,3 cm; de=3,9) y en el CMJ (X=43,1 cm; de=6) es similar a la del equipo nacional italiano de esgrima y congruente a la descrita en deportes de equipo.

La recerca consta de tres estudis interrelacionats. Un primer estudi comprèn el disseny d'una prova en pista per avaluar la resistència específica en tennis (SET-Test, Specífic Endurance Tennis Test), que es valida mitjançant una anàlisi de la seva fiabilitat -en 12 jugadors de competició- i de la seva validesa -amb una mostra de 38 jugadors-. En un segon estudi es descriuen les característiques funcionals dels tennistes de competició avaluades mitjançant l'aplicació del SET-Test en la mostra de 38 jugadors, classificats segons el seu ITN (International Tennis Number), i s'analitza la capacitat predictiva de la prova respecte del nivell competitiu dels tennistes. En el tercer estudi es caracteritzen les demandes bioenergètiques d'un partit d'individuals mitjançant el registre de paràmetres ergoespiromètrics en competició simulada al llarg de 20 sets i en 20 jugadors. Del disseny i validació de la prova es conclou que el SET-Test és una prova de camp objectiva, fiable i vàlida per avaluar la resistència específica en tennistes, que permet realitzar una avaluació directa de paràmetres ergoespiromètrics sense que això afecti significativament els paràmetres estudiats i que és vàlida per estimar de manera indirecta el segon llindar ventilatori (LlV2). La variable d'efectivitat tècnica, valorada com a percentatge d'encerts en precisió i potència dels cops durant la prova, es mostra com el millor indicador de rendiment, seguit de prop dels paràmetres fisiològics de resistència i potència aeròbica (LlV2 i VO2max), paràmetres que expliquen bona part de la variància en el nivell competitiu dels jugadors (56 i 53%, respectivament). Possiblement la resta de la variabilitat pugui ser explicada pel seu nivell en habilitats tàctiques, estratègiques o psicològiques. Es confirma l'existència d'un punt de deflexió de la freqüència cardíaca observable en el 92% dels subjectes, relacionat amb una reducció de l'efectivitat tècnica.Per tal d'establir un perfil de la resistència específica de jugadors de tennis es va aplicar el SET-Test a una mostra àmplia de jugadors de competició d'alt nivell i es va comprovar que els valors de VO2max (57,0 ± 6,0 mL·kg-1·min-1) són entre moderats i alts d'acord amb la naturalesa aeròbica del tennis. L'efectivitat tècnica evoluciona en proporció inversa a la intensitat de l'esforç durant la prova; els valors globals registrats (63,1 % d'encerts ± 9,1) mostren un elevat nivell de precisió i potència.De l'anàlisi de la competició simulada es conclou que els moderats valors mitjans observats durant el joc (VO2 29,9 ± 3,7 mL·kg-1·min-1; 51,6 ± 8,6 % del VO2max) i l'elevat percentatge de temps en que els jugadors participen a un nivell d'intensitat baixa o moderada, per sota del segon llindar ventilatori (77,2 ± 24,5 %), confirmen que el sistema de transport d'oxigen no és un factor limitant del rendiment en aquest esport. / This research includes three interrelated studies: a first study is focused in the design of a specific endurance tennis test (SET-Test), assessing its reliability (with 12 competitive players) and validity (with 38 competitive players). A second study describes the physiological characteristics of competitive tennis players based on the administration of the SET-Test to 38 players. A third study examines the energy demands of a singles tennis match by assessing ergo-spirometric parameters during a simulated match play through 20 sets in 20 tennis players. From the design and validation of the SET-Test we conclude that it can be considered an objective, reliable, and valid field test for the assessment of specific endurance capacity in tennis players, allowing a direct evaluation of ergo-spirometric parameters without significantly affecting performance. The test can also be used to estimate the second ventilatory threshold. Technical efficiency (TE) is shown to be the best performance marker, followed by aerobic endurance (ventilatory threshold) and aerobic power (VO2max). These two parameters, combined with TE explain an important part of the competitive level variance (56 and 53%, respectively). The reminder is likely to be explained by tactical, strategic and psychological abilities, which the SET-Test is not intended to assess.The SET-Test was administered in a tennis court to a wide sample of international tennis players, and main results are presented VO2max (57.0 ± 6.0 mL·kg-1·min-1) can be described as moderate to high, according to the aerobic profile of the sport, although it cannot be considered as the most relevant parameter in tennis performance.From match play analysis we emphasize the moderate VO2 values during the play (VO2: 29.9 ± 3.7 mL·kg-1·min-1; 51.6 ± 8.6 % of VO2max) and the high percentage of playing time (77.2 ± 24.5 %) in which players exercise at a low to moderate intensity (below the second ventilatory threshold), thus confirming that the oxygen transport system is not a limiting factor in this sport.

Se analiza el taekwondo de combate de competición de alto nivel regulado por la WTF (World Taekwondo Federation). Para ello se estudian combates de nivel mundial de seis Campeonatos del Mundo y Copas del Mundo, acontecidos durante los dos primeros ciclos olímpicos de la existencia del taekwondo en unos JJOO: desde las Olimpíadas del 2000, primeras en las que el taekwondo participó como deporte olímpico, hasta las del 2008. El objetivo del estudio es caracterizar las acciones técnicas y tácticas del combate de taekwondo de alto nivel masculino. Para ello, se estudian cuarenta y ocho combates con competidores masculinos de veintinueve países, finalistas (medalla de oro y plata) de los ocho pesos de cada campeonato, valorándose un total de cuatro mil novecientas sesenta y dos acciones realizadas. La metodología observacional es el método empleado para el análisis de los combates. Entre los diversos instrumentos de registro observacional existentes (fichas de observación, programas informáticos estándar: Dartfish, Match Vision...) ninguno de ellos es específico para la observación del taekwondo. Por este motivo, se crea una herramienta informática de registro ad hoc para la observación y registro de combates de taekwondo, denominada Drewtina 23, que se valida científicamente. Para la creación del instrumento observacional se utiliza la estructura de las acciones tácticas descrita por González, Iglesias, Mirallas y Esparza (2011). El control de la calidad del dato se asegura mediante los procesos de validez y fiabilidad aplicados al instrumento Drewtina 23. Las variables de estudio fueron el tiempo de realización de la acción, la cantidad de puntos obtenida, el tipo de acciones ejecutadas, las penalizaciones, pesos, países y competidores que las realizaron. Todas estas variables se relacionan con la efectividad, y las interacciones posibles entre las distintas variables de estudio, con el objetivo de obtener datos que pudieran ayudar a entrenadores, competidores y personas relacionadas con el deporte del taekwondo en sus entrenamientos y competiciones. En definitiva, para su aplicación práctica. De este modo se intenta: - Sistematizar un modelo de observación de los combates de taekwondo. - Realizar un estudio descriptivo de lo que ocurre en un combate de taekwondo de alto nivel. - Extraer valoraciones técnicas y tácticas sobre el desarrollo de los combates. Concluyendo, entre otros que la cantidad de acciones no está directamente relacionada con la efectividad y que existen 8 variables significativas respecto a dicha efectividad que son: el campeonato, el peso, el país, la técnica, el tipo de acción ofensiva, el tiempo del contraataque, la lateralidad y la guardia. / Combat Taekwondo is analysed at its high performance level, as governed by the WTF (World Taekwondo Federation). Combats at six World Championships and World Cups from 2000 to 2008 are analysed, 2000 being the first Olympic Games where taekwondo was contested as an official sport. The aim of this study is to characterize the technical and tactical combat features displayed by high-level taekwondo male players. To this end, we observed forty-eight male competitors fighting for twenty-nine countries, who were winners or runner ups (gold and silver medals) in the eight weights groups of each championship, assessing a total of four thousand nine hundred sixty-two moves. The observational method used is based on the analysis of the combats. Among the various existing observational recording instruments (observation forms, standard software, Dartfish, Match Vision ...) none is specific for the observation of taekwondo. For this reason, a software tool was created for the specific observation and recording of taekwondo combats, called Drewtina 23, which was scientifically validated. For the creation of the observational tool, the structure of tactical moves as described by Gonzalez, Iglesias, Mirallas and Esparza (2011) was used. The control of data quality was ensured by the validity and reliability processes applied to the Drewtina 23 tool. The study variables were the competitors’ time span to complete the action, the score obtained and the type of moves, penalties, weights and nationalities. All these variables aim at obtaining data that would assist coaches, competitors and people related to taekwondo training and competitions to increase effectiveness. The objective of this research is also to find the possible interactions between the variables. In this way, we try to: - Systematize an observation model of fighting in taekwondo - Carry out a descriptive study of what happens in a high-level taekwondo combat - Take technical and tactic conclusions on the development of combat Results show that the number of moves is not directly related to effectiveness. Besides, findings indicate that there are 8 significant variables with respect to such effectiveness which are: championship, weight, country, technology, type of offensive action, reaction time in counterattack, laterality and guard.

Les persones adultes amb discapacitat intel•lectual (DI) presenten baixos nivells de capacitat cardiovascular i força, al mateix temps que realitzen poca activitat física (AF) i freqüentment presenten problemes funcionals i d’equilibri. Un dels propòsits d’aquesta tesi fou investigar la fiabilitat del salt vertical en adults amb DI sobre una plataforma de contacte comparar-lo amb el test de salt de longitud sense impuls, normalment utilitzat en la bateria EUROFIT Special, per a avaluar la potència de les cames. Un altre objectiu fou avaluar els efectes d’un programa d’AF combinat incloent-hi exercicis aeròbics, de força i d’equilibri sobre la condició física la força, l’equilibri i les mesures funcionals en un estudi controlat. També s’han avaluat les característiques i nivells d’AF en el grup d’adults amb DI que va participar a la intervenció (GI) en comparació a un grup control (GC). Els participants, adults amb DI lleugera i moderada, varen ser assignats a un grup d’intervenció (GI; n = 37) i a un altre grup control (GC; n = 29). El GI va entrenar 3 vegades a la setmana, en sessions d’una hora durant 14 setmanes, mentre que el GC no va participar de cap tipus de programa d’AF. La resistència aeròbica, força, equilibri, flexibilitat i habilitats funcionals varen ser avaluades pre y post entrenament en ambdós grups. Com a resultat, el GI va millorar la seva capacitat aeròbica (26.8 vs. 29.3 ml•Kg-1•min-1), la força de prensió manual (19.2 vs. 21.9 kg), la força de cames i l’equilibri després del període d’entrenament (p < .05). El pes corporal (70.1 vs. 68.1 kg) i l’índex de massa corporal /27.4 vs. 26.6 kg•m-2) també varen disminuir (p < .05) en el GI. El GC no va presentar canvis en aquests paràmetres. Així també, els adults amb DI del GC varen realitzar menors quantitats d’AF moderada i vigorosa (AFMV) que el GI. Però és de senyalar que el comportament sedentari en ambdós grups fou elevat (~79% del temps monitoritzat). El 69.40% y el 32.10% dels participants del GI i GC respectivament varen complir amb les recomanacions de fer ≥150 minuts d’AFMV/setmana. Aquests resultats suggereixen que un programa d’AF aeròbic, de força i equilibri és beneficiós per a adults amb DI. Les intervencions per a disminuir el temps utilitzat en activitats sedentàries i augmentar l’AFMV haurien de formar part de l’horari laboral d’aquestes persones. / Las personas adultas con discapacidad intelectual (DI) presentan bajos niveles de capacidad cardiovascular y fuerza, al mismo tiempo que realizan poca actividad física (AF) y frecuentemente presentan problemas funcionales y de equilibrio. Uno de los propósitos de esta tesis fue investigar la fiabilidad del salto vertical en perdonas con DI sobre una plataforma de contacto y compararlo con el test de salto en largo sin impulso, normalmente utilizado en la batería EUROFIT Special, para evaluar la potencia de las piernas. Otro de los objetivos del estudio fue evaluar los efectos de un programa de AF combinado incluyendo ejercicios aeróbicos, de fuerza y de equilibrio sobre la condición física, la fuerza, el equilibrio y medidas funcionales en un estudio controlado. También se evaluaron las características y niveles de AF en el grupo de adultos con DI que participó en la intervención (GI) en comparación con un grupo control (GC). Los participantes, adultos con DI leve a moderada, fueron asignados a un grupo intervención (GI; n = 37) y otro grupo control (GC; n = 29). El GI entrenó 3 veces por semana, 1 hora durante 14 semanas, mientras que el GC no participó en ningún tipo de programa de AF. La resistencia aeróbica, fuerza, equilibrio, flexibilidad y habilidades funcionales fueron evaluadas pre y post entrenamiento en ambos grupos. Como resultado, el GI mejoró su capacidad aeróbica (26.8 vs. 29.3 ml•Kg-1•min-1), la fuerza de prensión manual (19.2 vs. 21.9 kg), la fuerza de piernas y el equilibrio luego del período de entrenamiento (p < .05). El peso corporal (70.1 vs. 68.1 kg) y el índice de masa corporal /27.4 vs. 26.6 kg•m-2) también disminuyeron (p < .05) en el GI. El GC no presentó cambios en estos parámetros. Así también, los adultos con DI del GC realizaron menores cantidades de AF moderada a vigorosa (AFMV) que el GI. Sin embargo, el comportamiento sedentario en ambos grupos fue elevado (~79% del tiempo monitorizado). El 69.40% y el 32.10% de los participantes del GI y GC respectivamente cumplieron con las recomendaciones de realizar ≥150 minutos de AFMV/semana. Estos resultados sugieren que un programa de AF aeróbico, de fuerza y equilibrio es beneficioso para los adultos con DI. Las intervenciones para disminuir el tiempo empleado en actividades sedentarias y aumentar la AFMV deberían formar parte del horario laboral de estas personas. / Adults with ID have decreased cardiovascular fitness and strength with lower rates of PA, and often have balance and functional impairments. One of the purposes of this study was to investigate the test-retest reliability of the vertical jump test on a contact platform and compare it with the standing long jump test, normally used in the EUROFIT Special battery, to assess leg power. Other aim of the study was to assess the effects of a combined PA program (CPAP) involving aerobic, strength and balance training on cardiovascular fitness, strength, balance and functional measures in a controlled clinical trial. It was also of interest to know and describe the PA patterns of these groups of adults with ID that participated in the CPAP in comparison to a CG. Adults with mild to moderate ID were randomized into either the intervention group (IG; n = 37) or the control group (CG; n = 29). The IG trained 3 d/wk, 1 h/d over 14 wks, while the CG did not participate in any exercise program. Cardiovascular fitness, strength, balance, flexibility and functional ability were assessed pre-post training. The IG increased cardiovascular fitness, (26.8 vs. 29.3 ml•Kg-1•min-1), handgrip strength (19.2 vs. 21.9 kg), leg strength, and balance following the training period (p < .05). Body weight (70.1 vs. 68.1 kg) and body mass index (27.4 vs. 26.6 kg•m-2) decreased (p < .05) in the IG group. The CG showed no changes in any parameter. Adults with ID in the CG were performing less MVPA than the IG. Nevertheless, important sedentary behaviors were observed in both groups (~79% of their monitoring time). In the IG a 69.4% of participants and a 32.1% in the CG met the PA of recommendations of ≥150 minutes of MVPA/week. These data suggest that a combined aerobic, strength and balance exercise training program is beneficial among individuals with ID. Interventions to decrease sedentary time and increase PA levels should be included into their work days.

The behaviour of individuals, communities and populations is one of the major determinants of their health outcomes. This thesis presents the findings from three research projects related to the need of health care systems to focus in health behaviour change related to physical activity (PA) to manage the current burden of chronic diseases. This set of studies set out to investigate the adherence to the current PA recommendations in Catalan population, which appears to support low levels of inactivity in Catalan adults that add an avoidable burden to the nation’s Public Health system. This was undertaken because existing work in Spain – consistent with that in many other countries - has been based on isolated studies, conducted under different policies and through different economic circumstances. Three studies were conducted with the collective aim of exploring adherence to PA in the Catalan population and in Catalan physicians and to assess the outcomes of a primary care-based programme to promote health change related to PA in Catalonia. Collectively this work focuses on different and important facets of the challenge that underpins the promotion of behaviour change in adults The main findings of the studies were (i) high adherence to health-enhancing PA level based on walking activity by Catalan population but high prevalence of sedentary leisure time, (ii) poor lifestyle behaviours related to physical inactivity and overweight among Catalan physicians and (iii) the effectiveness of a PA referral scheme, promoted by the national program “Plan of Physical Activity, Sport and Health” (PAFES) on PA adherence, and associated improvements in quality of life of primary care patients with chronic conditions. The PAFES program has powerful repercussions for changing health behaviour related to PA in Catalan adults and Catalan physicians. The increases in resources and service delivery improvements generated by PAFES was intended to positively impact on both primary health care providers and Catalan population, to overcome many of the established barriers seen regarding physicians’ barriers to PA counselling, resulting from two main factors; lack of protocols and having little relevant training. Furthermore, PA referral scheme has seen to be an effective and easily practicable method for increased PA and quality of life in routine primary care patients with chronic conditions. In addition, PARS promote increased PA in a wide part of the population who otherwise are hard to reach or have a low motivation for lifestyle changes. In conclusion, adherence to PA in Catalan general population and in Catalan physicians’ population has been positively influenced by implementing the national Plan on Physical Activity, Sport and Health (PAFES) through primary care settings. The PAFES program provides a comprehensive strategy that can be deployed with relative ease for directly addressing the widespread clinical challenges that modern inactive lifestyles create for public health. This effectiveness is wide ranging and can be seen in changed health-related behaviours, which in turn reduce risk, morbidity and mortality. / El comportament dels individus, les comunitats i les poblacions és un dels principals determinants de la salut. Actualment les malalties cròniques, concretament les cardiovasculars són la primera causa de morbiditat i mortalitat mundial. L’estil de vida és clau en l’adopció d’una salut cardiovascular òptima així com també en el control i millora de factors de risc cardiovasculars. L’adopció i l’adherència a l’activitat física (AF) és un determinant clau per la salut, que cal promocionar per gestionar la càrrega actual de malalties cròniques relacionades amb l’estil de vida així com també millorar la qualitat de vida. En aquesta tesi es presenten els resultats de tres projectes d'investigació relacionats amb la necessitat de promoure el canvi de conductes relacionades amb la salut. Aquest conjunt d'estudis té com objectiu inicial investigar l'adherència a les recomanacions actuals d'AF en la població catalana, resultat que repercuteix en la salut de la població. Aquest estudi es va dur a terme donat a que el treball existent a Espanya - en consonància amb el de molts altres països - s'ha basat en estudis aïllats, realitzats sota diferents polítiques i a través de diferents circumstàncies econòmiques. El segon estudi explora l’adherència a l’AF en una mostra de metges/esses catalans per explorar el nivell d’AF com el perfil òptim de metges/esses per promoure l’AF. El tercer estudi té com a objectiu l’avaluació d'un programa promogut pel "Pla d'Activitat Física, Esport i Salut" del programa nacional (PAFES), basat en l'atenció primària a Catalunya per promoure el canvi de conducta en relació a l’AF. Els principals resultats són: (i) alta adherència a les recomanacions actuals d’AF per part de la població catalana i alta prevalença de sedentarisme durant el temps de lleure (ii) alta prevalença d’inactivitat física entre els metges/esses catalans i alt índex de sobrepès entre els metges homes catalans i ( iii ) l'eficàcia d'un programa de prescripció d’AF supervisada en l’adherència a l’AF, i en la millorar de la qualitat de vida de pacients d'atenció primària amb factors de risc cardiovascular.

L'estudi de les variacions intracícliques de les acceleracions (IAV) és un paràmetre que permet valorar les conseqüències de la combinació de forces propulsives i resistives resultants en el cos, les adaptacions del gest tècnic a les condicions canviants del medi i la coordinació tècnica global. Un valor reduït d'aquest paràmetre ens indica que les modificacions són adequades, alhora que es limita la despesa energètica, aspecte molt important en general per al rendiment, però sobretot en les especialitats de fons com la natació en aigües obertes, en les quals l'economia és un factor clau. Amb aquest objectiu, es planteja un estudi per a determinar les lAV en nedadors de llarga distancia a diferents ritmes competitius, per tal de poder determinar els paràmetres habituals dels seus patrons acceleratius (mitjana, desviació típica, mitjana quadràtica, màxim, mínim i amplitud), les variables cinemàtiques de cicle (freqüència, longitud i índex de cicle), com es modifiquen amb els canvis d'intensitat, les diferències entre gènere, i la correlació de cada paràmetre amb la velocitat de nedo. En l'estudi van participar 12 nedadors i 9 nedadores d'elit d'aigües obertes, que van realitzar tres proves de 500m a tres intensitats competitives (85%, 90% i 95% del ritme de 1500m), registrant les IAV mitjançant un acceleròmetre triaxial situat en la zona lumbo-sacra. Les diferències significatives (p<0,05) es van determinar amb la prova de Wilcoxon i correlacions de Spearman. Els resultats mostren que cada nedador presenta un perfil gràfic característic, que es manté tot i els canvis d'intensitat. Els paràmetres cinemàtics del cicle presenten diferències significatives en les tres intensitat i entre els dos gèneres, correlacionant totes elles amb la velocitat excepte en la longitud de cicle per als nois. Pel que fa als patrons acceleratius, en l'eix horitzontal trobem diferències entre les tres intensitats per als nois en totes les variables, mentre que en les noies, els valors del 90% són els més elevats, de manera que les diferències entre gèneres són significatives excepte per al 90% en la majoria de paràmetres excepte la RMS. En l'eix lateral, les dades presenten diferències molt menors, de manera que en els nois majoritàriament només el 85% és inferior i en les noies el 95% és superior, però els registres d'ambdós gèneres són diferents en tots els casos. Finalment, en l'eix vertical, els nois i les noies presenten resultats semblants, canvis progressius i significatius en la SO, màxim, mínim i amplitud, mentre que la mitjana i la RMS només es modifiquen en el 95%, però els valors absoluts només presenten diferències entre gèneres en la SO, el mínim i l'amplitud. La correlació de totes les variables acceleratives amb la velocitat de cada prova i en el global de les tres en l'eix d'avanç, mostra coeficients significatius en totes les variables menys el mínim per als nois i només en la mitjana, el màxim i el mínim en les noies; en l'eix lateral, els coeficients són molt menors i només varien en totes les intensitats en el mínim i l'amplitud en els nois i el màxim i la mitjana per a les noies; i finalment en l'eix vertical, les noies presenten moltes correlacions elevades, en la SD, el màxim, el mínim i l'amplitud, mentre que en els nois només el mínim presenta una correlació elevada, ja que la RMS, la SD i l'amplitud tenen relacions mitges. Per tant, aquest tipus d'estudi ofereix molta informació sobre la capacitat propulsiva resultant de l'adaptació tècnica i coordinativa de cada nedador, presentant-se com una eina pràctica per a fer una monitorització tècnica dels nedadors i millorar el control d'aquest aspecte. / The intracyclic acceleration variations (IAV) are the sum of the resultant braking and propelling forces, resulting in the swimming speed, thus becoming an important performance parameter. With the aim of analysing the usual acceleration profiles and kinematic stroke variables in endurance swimmers and the gender and speed differences, 12 males and 9 females elite open water swimmers swam three 500m freestyle tests at 85%, 90% and 95% of their 1500m pace. Using a 3D accelerometer device situated in the sacrum, 3 cycles per length were selected and the mean, SD, RMS, maximum, minimum and rang of the acceleration signal, as well as SR, SL and SI were determined. Statistical analysis (p<0,05) was made using Wilcoxon test and Spearman correlations. Results show a specific acceleration profile for each swimmer in all the tests and significant differences for stroke parameters in the 3 paces and between gender, as well as significant correlations with velocity except SL for men. Regarding the acceleration signal, in the horizontal axis, men show increasing and statistically different values in all variables, and differences from those of women except for the 90% values and all the RMS, because women had 90% values higher than the other two. For men, all of the variables except the minimum had high (rho>0,5) correlations, but only the mean, maximum and minimum for women. In the lateral axis, only the 85% variables for men and the 95% for women were different from the other two, but gender differences were significant in all paces. Correlations were smaller (rho 0,1-0,5) and only for minimum and rang in men, and maximum and mean for women. In the vertical axis, both genders show significant changes in the three paces in SD, maximum, minimum and rang, while only at 95% for the mean and RMS values. Gender differences were found for SD, minimum and rang. Women show high correlations for SD, maximum, minimum and rang, while only minimum for men. This study confirms the accelerometer possibilities to determine the propulsive resultant force, so being a good tool to improve swimmers technical and coordinative adaptations to each task.

En la primera part de la tesi l’autor s’identifica amb un model d'entrenador que té en consideració la comunicació dels seus esportistes i que, com a conseqüència, utilitza estratègies d’aprenentatge cooperatiu. Sota l'enfocament constructivista en educació i la perspectiva sociocultural l’autor va construint un perfil d'entrenador que veu a l'esportista com un agent actiu i entén la cooperació com un procés de comunicació. En la segona part, el disseny i desenvolupament de la recerca, es contextualitza la recerca, s'exposa la metodologia i els instruments utilitzats per l'obtenció de la informació. Les dades bàsiques s’obtenen a partir dels diàlegs que es produeixen a dins del vestidor d’un equip de bàsquet infantil. Analitzades les dades es justifica la utilització de la narrativa com la forma més adient per representar-les. Finalment es narra l'experiència des de l'etnografia. L’autor utilitza l'escriptura com un mètode de recerca per mostrar la relació entre cooperació i competició i trencar amb dicotomies establertes com la d’entrenador cooperatiu / entrenador tradicional o cooperació / competició. / In the first part of the thesis, the author identifies himself as a trainer who takes into consideration the communication among his players and, as a consequence, uses strategies from cooperative learning. Under the constructivist approach in education and the sociocultural perspective, the author built a coach’s profile which sees the athletes as an active agent and understands the cooperation as a communication process. In the second part, it is introduced the design and development of the research. The research is set in a context by exposing the methodology and the tools used for gathering information. The row data is recorded and recollected from the team’s dialogues inside the changing room. After the analysis of the data, the use of the narrative is justified as the most adequate way to represent it. Finally, the information is ethnographically narrated. The author uses the writing as a research method that shows the relationship between cooperation and competition and also breaks up previous dichotomies established such as cooperative coach / traditional coach or cooperation / competition.

El objetivo de la siguiente tesis doctoral es definir los elementos y principios comunes de las gramáticas corporales creadas por RUDOLF LABAN y ETIENNE DECROUX Y comprobar que a pesar de las diferencias evidentes entre la técnica de LABAN y de DECROUX, ambas tienen unos fundamentos transversales muy fuertes. El objetivo es articular ese espacio transversal entre las dos técnicas para formular los principios y lógicas comunes que operan a un nivel implícito. Establecer esos fundamentos comunes y ver cómo en los dos casos se aplican de una manera distinta, puede aportar una nueva visión del trabajo de LABAN y DECROUX. La tesis se centra en torno a la gramática corporal y el análisis del movimiento en escena y, por lo tanto, a un nivel pre-expresivo centrado en la construcción de la técnica. La Antropología Teatral me ha servido como marco conceptual para mi tesis; estudia el comportamiento pre-expresivo del ser humano en situación de representación organizada. Estudia la utilización extra-cotidiana del cuerpo-mente, aquello que llamamos técnica. La Antropología Teatral se ha ocupado del análisis transcultural de diferentes técnicas y ha podido individualizar algunos principios-que-retornan que aplicados al peso, al equilibrio y al uso de la columna vertebral, producen tensiones físicas pre-expresivas. Estos principios y tensiones han sido fundamentales a la hora de plantear mi análisis comparativo entre el lenguaje del Mimo Corporal y el Análisis del Movimiento de LABAN. Se trata de un análisis comparativo que consta de varios capítulos: - Para contextualizar el trabajo desarrollado tanto por LABAN como por DECROUX he querido analizar las transformaciones que se han dado en las artes interpretativas en Europa durante el siglo XX. Cambios que tuvieron sus raíces en el agotamiento de los modelos de los siglos XVIII y XIX. Una de las características más importantes de este cambio, es la toma de conciencia la importancia de la Corporalidad en escena. - Capítulo en el que sintetizo la gramática del Mimo Corporal. - Capítulo sintetizo el Sistema de Análisis de Movimiento de RUDOLF LABAN l. No he profundizado tanto en este resumen como en el del Mimo Corporal porque creo que el mismo LABAN ya sintetizó las bases y los conceptos fundamentales de su sistema en los libros The mastery of movement1 y Modern Educational Dance2. - Capítulo en el que comparo la gramática del Mimo Corporal de DECROUX con el Sistema de Análisis de Movimiento de LABAN. Para llevar a cabo la investigación he consultado una amplia bibliografía: además de las fuentes de primera mano escritas por LABAN y DECROUX, he consultado obras en referencia a cada uno de los maestros y los lenguajes corporales creados por ellos. He tenido en cuenta también obras de carácter más general, relacionadas con la renovación teatral de principios del siglo XX, centradas en el tema de la corporalidad en escena. He hecho consultas en Internet que me han resultado de mucha ayuda a la hora de conseguir información de carácter visual. Ha sido fundamental para el desarrollo de mi investigación consultar fuentes vivas: gracias a testimonios de personas que trabajan en torno a la Gramática Corporal de DECROUX y el Análisis del Movimiento de LABAN he podido completar mi tesis con aportaciones interesantes y puntos de vista diferentes. Y además, me gustaría destacar destacar la importancia de mi experiencia personal de aprendizaje del Mimo Corporal Dramático en el Centro de formación y creación Moveo en Barcelona. Como apéndice de la tesis doctoral he incluido información complementaria que creo que puede resultar de mucha ayuda para la comprensión del trabajo de LABAN y DECROUX: un vocabulario en el que incluyo los términos básicos de la Gramática Corporal de DECROUX y otro en referencia a los términos básicos del Análisis del Movimiento de LABAN; y una serie de ejercicios planteados por LABAN, DECROUX y algunos de sus alumnos y colaboradores. / The aim of the following PhD thesis is to define the common elements and principles of corporal grammars created by RUDOLF LABAN and ETIENNE DECROUX and to prove to what extend they can be related to the corporality’s field of the XX’s Century’s theatrical renovation. The thesis is focuses on corporal grammar and movement analysis on stage and therefore at a pre-expressive level focus on the technique’s construction. I have taken Theatrical Anthropology as conceptual framework for my thesis; it studies the pre-expressive human being’s behaviour in a situation of organised representation. Theatrical Anthropology studies the extra-everyday use of body-mind, what we call technique. Theatrical Anthropology has focused on the transcultural analysis of different techniques and has been able to isolate some returning-principles that applied to the weight; the balance and the use of the vertebral column produce pre-expressive physical tensions. These principles and tensions have been fundamental to explain my comparative analysis between the Corporal Mime and LABAN’s Movement Analysis. This thesis is a comparative analysis consisting in several chapters: - To contextualise the work performed both by LABAN and DECROUX, I wanted to analyse the changes through which the performing arts have underwent during the XX Century. Changes that stem from the exhaustion of models of the XVIII and the XIX Centuries. One of the most important characteristics of this change is the realization of the importance of corporality on stage. - A chapter in which I summarise the life and work of ETIENNE DECROUX and a synthesis of the Corporal Mime grammar. - A Chapter in which I summarise the life and work of RUDOLF LABAN and a synthesis of the Movement’s Analysis System created by him. I have not deepen so much in this summary as in the Corporal Mime because I believe that LABAN himself synthesised the foundations and basic concepts of his system in the books: The mastery of movement3 and Modern Educational Dance4. - A chapter in which I compare DECROUX’s Corporal Mime Grammar with LABAN’s Movement’s Analysis System. To develop the research I have consulted a large bibliography, in addition to LABAN’s and DECROUX’s manuscripts. I have also consulted works of reference on each of the masters and also on the corporal languages created by them. I have also taken into account more generalist works, related with the theatrical renovation of the beginning of the XX Century, and focused on the corporality on stage. I have also done some research through Internet that has provided me information. Consulting living sources has been essential to my research; thanks to people who work on DECROUX Corporal Grammar and LABAN’s Movement Analysis has enabled me to complete my thesis with outstanding inputs and different points of view. Furthermore, I would like to highlight the importance of my personal experience learning Dramatic Corporal Mime in the training and creation centre Moveo in Barcelona. As an appendix of my PhD thesis I have included complementary information and I believe that it can help the comprehension of LABAN and DECROUX’s work; a vocabulary in which I include the basic terms of DECROUX’s Corporal Grammar and another referring to LABAN’s Movement Analysis basic terms and a series of exercises created by LABAN, DECROUX and some of his students and collaborators.

El teatro La Candelaria de Bogotá está estrechamente ligado a los inicios de la historia del teatro moderno en Colombia. La teoría y la práctica que el grupo ha desarrollado en torno a la creación colectiva son ampliamente reconocidas en el ámbito teatral latinoamericano. Su trayectoria, sin embargo, es mayormente relacionada con las practicas teatrales que surgieron en Latinoamérica durante los años sesentas y setentas y que marcarían un hito histórico en la evolución teatral del continente, particularmente en Colombia. Esta investigación quiere atender la producción más reciente del grupo, sin que ello signifique ignorar su recorrido anterior. Se trata de una aproximación a las obras realizadas por el colectivo en el periodo 2000-2010. Nuestro propósito es observar cómo La Candelaria inserta un proyecto teatral de corte popular y experimental (edificado en los años sesenta) en el complejo contexto de la posmodernidad. Durante esta primera década del s. XXI La Candelaria se vincula a las prácticas del teatro posmoderno y especialmente a las que tienen que ver con un teatro de lo real. La investigación también considera que el pasado histórico del grupo se traduce en una memoria que interviene necesariamente en su apropiación de un teatro autorreferencial y posdramático, produciendo una poética particular cuya característica esencial es una tensión entre pasado y presente. Esta tensión estética se percibe tanto en el fondo y la forma de sus espectáculos, en sus cuerpos, así como en los temas y motivos que guían sus recientes creaciones, afirmando la vigencia de un proyecto teatral que es memoria y presente del teatro colombiano contemporáneo. / Theatre La Candelaria Bogota is closely linked to the early history of modern theater in Colombia. The theory and practice the group has developed around the collective creation are widely recognized in the Latin American theatrical field. Its career, however, is mostly related to the theatrical practices that emerged in Latin America during the Sixties and the Seventies and that marked a milestone in the theatrical evolution of the continent, particularly in Colombia. This research aims to focus on the latest production of the group, however without overlooking its previous tour. It is an approach to the works carried out by the group during the years 2000-2010. Our goal is to observe how La Candelaria project inserted a popular and at the same time experimental theatrical cut (built in the Sixties) in the complex context of postmodernism. During the first decade of the 21st century, La Candelaria has been linked to the practices of postmodern theater, especially those related to the so called a theater of the real. The research also considers how the historical past of the group is conveyed to a memory that necessarily intervenes in its adoption of a self-referential and postdramátic theater. A particular poetics whose essential feature is a tension between past and present. This aesthetic tension is perceived both in substance and form of its performances, in the bodies, as well as in themes and subjects that guide its recent creations. They claim the life of a theater project that is memory and at the same time present contemporary Colombian theater.