The production and subsequent emission of volatile compounds is one of the numerous ways by which microbial plankton participate in the cycling of elements and influence the Earth's climate. Dimethylsulfide (DMS), produced by enzymatic decomposition of the algal intracellular compound dimethylsulfoniopropionate (DMSP), is the more abundant organic volatile in the upper ocean. Its global emission amounts ca. 28 Tg S per year, and represents the main biogenic source of sulfur to the troposphere and about 30% of the total S emission (anthropogenic, biogenic and volcanic). Atmospheric oxidation of DMS contributes to atmospheric acidity, and is believed to promote the formation and growth of aerosols. Furthermore, DMSderived sulfate aerosols have been suggested to cool the climate by reducing the amount of shortwave solar radiation reaching the Earth's surface through two mechanisms: by scattering solar radiation and, more important, by acting as cloud condensation nuclei, thus making clouds brighter and longerlived. The `CLAW' hypothesis postulates that, if oceanic DMS emission was in turn stimulated by solar radiation, a regulatory feedback mechanism could operate between marine plankton and the radiative budget over the oceans. However, the relationship between DMS emission and solar radiation is not straightforward, since a number of biochemical and photochemical transformations come into action from the moment DMSP is synthesized by phytoplankton until DMS is emitted. These transformations are intimately linked to the physical environment, the ecological setting and the microbial interactions, rendering the picture of dimethylated sulfur cycling a lot more complicated. Surprisingly, though, the seasonal cycle of seawater DMS concentration seems to follow that of solar radiation in the majority of oceanic regions, regardless their productivity regimes. The premise of this thesis is that, to understand this emerging pattern, we need to understand what regulates the DMS production and consumption processes and their balance (that is, DMS budgets). To this end, we have studied the response of biotic and abiotic DMS cycling to solar radiation by means of incubation experiments. At another level, we have studied the response of ecosystem DMS budgets to different radiation climates. Since the depth of the upper mixed layer regulates the amount and spectral composition of the `light' seen by the cells and molecules, our studies have been backed by a careful characterization of underwater radiation fields and vertical mixing dynamics. Our results show that solar radiation has a stimulating effect on gross DMS production. Moreover, the stimulation is more effective at shorter and more energetic wavelengths in the ultraviolet (UV) region. Direct DMS production and/or increased DMSP release by UVstressed phytoplankton is the most plausible explanation for this observation, leaving a secondary role for DMS production mechanisms related to bacterial metabolism and microzooplankton grazing. At the ecosystem level, we have shown that vertical mixingmediated solar exposure regulates whether DMS is preferentially oxidized by bacteria or by photochemical reactions. The outcome of this competition between DMS sinks is that total DMS loss rate constants vary little across oceanic biomes. As a result, the seasonal and also the shortterm variability in DMS concentrations respond mainly to gross DMS production. The stress response occurs at different temporal scales: seasonally, through the succession of microbial communities towards stronger DMSP producers and higher DMS yields in summer stratified waters; and across daynight cycles, where shortterm radiative stress modulates DMSP to DMS conversion yields. By means of a literature metaanalysis, we have improved the current understanding of the different DMS(P) cycling regimes and their links with the ecological geography of the sea.

El creciente impacto de la pesca recreativa sobre el declive de los stocks, hace necesario considerar el role que este sector desempeña sobre la dinámica poblacional de los recursos explotados. Uno de los recursos que sufre una fuerte explotación, tanto por el sector comercial como por el sector recreativo, es el calamar Europeo Loligo vulgaris. Esta Tesis afronta el reto de poner en relieve el potencial impacto que este sector ejerce sobre esta especie. Para ello, aspectos clave de la vida del calamar, la dinámica de la pesquería recreativa y sus interacciones han sido abordadas. Con esta tesis ofrecemos información clave para la comprensión de los patrones de esfuerzo desarrollados por la pesca de recreo, lo cuales guardan una estrecha relación con las agregaciones reproductoras en costa de esta especie. Esta Tesis demuestra el importante papel de la pesca recreativa en la explotación y dinámica poblacional de este valorado recurso.

La biodiversitat que observem resulta d'una complexa història evolutiva d'interaccions entre els organismes. Les interaccions planta-animal en son un cas paradigmàtic, des de relacions antagòniques a mutualistes, però determinar-ne el resultat pot ser complicat, com en el cas de la dispersió de llavors per rosegadors. Moltes especies de rosegadors son àvids consumidors de llavors, però també actius dispersors, inclús emmagatzemant-ne per al posterior consum, potencialment afavorint la dispersió i regeneració de l’espècie amb la que interactuen. Per això molts estudis s'han centrat en aquesta interacció, tot i que poques vegades s'ha considerat la influència que pot tenir la gran variabilitat temporal i espacial del context on es dóna. L'objectiu principal d'aquesta tesi és estudiar com els patrons de dispersió/depredació d'aglans per rosegadors poden estar influïts per la variabilitat del context en el que té lloc i determinar com pot afectar el reclutament de les espècies sobre les que actuen. Amb aquest fi hem utilitzat un model d'estudi paradigmàtic dels ambients Mediterranis: el ratolí de bosc, Apodemus sylvaticus, com a dispersor i depredador d'aglans en un bosc mixte de roure (Quercus pubescens) i alzina (Quercus ilex) al Parc Natural de Collserola. Hem mostrejat intensivament la població de rosegadors a la zona d'estudi i altres variables ambientals (producció i abundància d'aglans, coberta de vegetació, furgades de senglar), així com el reclutament de plàntules de Quercus. També hem analitzat els patrons de dispersió/depredació d'aglans per rosegadors mitjançant l'enregistrament del seu comportament i el seguiment d'aglans marcats. Els nostres resultats indiquen que les dinàmiques demogràfiques d' A. sylvaticus estan condicionades per la disponibilitat d'aglans, amb importants davallades estivals en l'abundància degut a la sequera i l'escassetat d'aliment. A més, les diferències fenològiques en la producció d'aglans entre roure i alzina també afecten les decisions dels rosegadors, que canvien les seves preferències per l'espècie més abundant. Per altra banda, hem documentat l'efecte de nivells tròfics superiors (carnívors) en el destí de les llavors mitjançant canvis en el comportament dels rosegadors, així com efectes de competidors per aquest recurs (senglars i conspecifics) en els patrons de dispersió/depredació d'aglans. L'activitat dels rosegadors també juga un paper important en l'establiment de plàntules de Quercus, com a dispersors, movent principalment aglans de sota els arbusts cap a zones mes obertes en aquests boscos d’elevada densitat, però també com a "lladres" d'aglans, reduint les oportunitats de reclutament per a la planta. De fet, la distribució espacial de plàntules en la zona d'estudi està determinada principalment per la disponibilitat d'aglans, mentre que el possible efecte protector dels arbusts no té tanta importància com esperàvem prèviament, degut a les característiques del bosc (coberta arbòrea densa). Aquesta tesi documenta que la interacció entre planta i rosegadors pot ser molt variable depenent del context on es dóna, de manera que el paper dels rosegadors com a dispersors i depredadors d'aglans en boscos Mediterranis de Quercus pot diferir en funció de l'estructura del bosc (per exemple deveses vs. boscos tancats). Aquesta variabilitat temporal i espaial es deu principalment a la flexibilitat comportamental dels rosegadors, que adapten les seves decisions al context de cada lloc i moment. En canvi, hem documentat altres comportaments amb una tendència més fixa, com la preferència per llavors grans. En aquest sentit, aquests comportaments més fixes poden exercir pressions selectives importants sobre els trets vitals de la planta, mentre que comportaments més variables no tindran un efecte tant clar. Estudis futurs centrats en aquesta interacció entre planta i rosegadors haurien de tenir en compte aquesta variabilitat temporal i espacial, així com les interaccions assenyalades en el nostre estudi amb altres animals de la xarxa tròfica (carnívors i competidors). / Earth's biodiversity results from a complex evolutionary history of interactions among organisms. Plant-animal interactions are a paradigmatic example of such ecological relationships, from antagonistic to mutualistic relationships, although determining its result might be difficult, like in the case of seed dispersal by rodents. Many rodent species are avid seed consumers, but also active dispersers, caching seeds in burrows for further consumption, potentially contributing to the dispersion and regeneration of the species with which they interact. Thus, many studies have focused on this interaction, although the influence of the great spatial and temporal variability of the context where it occurs has not been generally considered. The main objective of this thesis is to assess how the acorn predation/dispersal patterns by rodents may be influenced by the contextual variability, and to determine how this variability might affect the recruitment of the species with whom they interact. To that end we have used a well-known study model paradigmatic of Mediterranean environments: the wood mouse, Apodemus sylvaticus, as seed predator and disperser of acorns in a mixed oak forest of Holm oak (Quercus ilex) and Downy oak (Quercus pubescens) in the Collserola Natural Park. We have intensively monitored the rodent population in the study area, some environmental factors (acorn production and abundance, vegetation cover, wild boar rooting), and oak’s seedling emergence. We have also analyzed the acorn predation/dispersal patterns of rodents by recording their foraging behaviour and monitoring tagged acorns. Our results show that the demographic dynamics of A. Sylvaticus are conditioned by the availability of acorns, with important population declines in the summers, due to the effects of drought and food scarcity. Moreover, the differences in seeding phenology between Q. ilex and Q. pubescens also affect rodent’s foraging decisions, as they change their seed preferences for the most abundant species. We have also documented an effect of upper trophic levels (carnivores) on seed’s fate by influencing rodent’s behaviour, as well as effects from competitors for that resource (wild boars and conspecifics) on the acorn predation/dispersal patterns. Rodent’s activity also plays an important role in oak’s seedling establishment, as seed dispersers, removing many acorns from under shrubs towards open sites in these close canopy forests, but also as seed pilferers, reducing the recruitment opportunities of oaks. In fact, the spatial distribution of oak seedlings in the study area is mainly determined by the availability of acorns, while the potential nursing effect of shrubs does not have such an important effect as we had previously anticipated, due to the forest characteristics (dense tree canopy). This thesis documents the great context dependent variability in the interaction among plants and rodents, so that rodent’s role as acorn predators and dispersers in Mediterranean oak forests may be very different according to the forest structure (e.g. savanah-like forests vs. close canopy forests). This spatial and temporal variability occurs mainly due to the behavioural plasticity of rodents, which adapt their foraging choices to the context of every place and moment. On the other hand, we have also documented other behaviours that show a rather fixed trend, such as the preference for bigger and sound acorns. In this sense, these more fixed behaviours might represent important selective pressures on the life history traits of the plants they interact with, while more variable behaviours will not have such clear effect. Further studies focussed on this interaction among plants and rodents should consider this great temporal and spatial variability, as well as the interactions with other animals of the trophic web shown in our study (carnivores and competitors).

Els organismes es troben distribuïts heterogèniament seguint patrons espacials, els quals són conseqüència de varis factors biòtics i abiòtics. Un dels principals objectius de l’ecologia és entendre com les interaccions de les espècies amb altres organismes i amb l’ambient determinen els seus patrons de distribució. En aquesta tesi analitzem els factors que expliquen la variabilitat espaial de les comunitats d’abelles i de les xarxes d’interaccions associades a escala local. L’estudi s’ha dut a terme al Parc del Garraf, en una àrea de 32km2 amb una vegetació arbustiva mediterrània homogènia, sense barreres ecològiques ni gradients marcats. Atès que les abelles depenen dels recursos florals i de nidificació per tal de sobreviure i reproduir-se, s’espera que aquests influenciïn la variabilitat espacial local de la comunitat d’abelles. En el primer capítol explorem com la distribució espacial dels recursos florals i de nidificació determina la variabilitat espaial local de la comunitat d’abelles. Hem trobat un patró geogràfic clar de variabilitat espaial en la composició de la comunitat d’abelles. Aquest patró es deu parcialment als recursos florals, amb una contribució de la disponibilitat de substrats de nidificació quasi insignificant, i està estretament relacionada amb la mida corporal: les espècies d’abella petites (<55mg) mostren forts patrons espacials, mentre que les espècies grans (>70mg) tendeixen a trobar-se distribuïdes més uniformement en l’àrea d’estudi. La distribució espacial de les abelles també pot veure’s afectada per règims de pertorbacions. L’àrea d’estudi conté varis apiaris, oferint-nos la oportunitat d’explorar els efectes potencials de l’apicultura en comunitats d’abelles salvatges (Capítol 2). L’abella de la mel (Apis mellifera) és una espècie molt eficient a l’hora de buscar menjar i, a més, té l’habilitat de reclutar altres abelles de la mel en els llocs amb més disponibilitat d’aliment, establint potencialment un efecte competitiu sobre els altres pol·linitzadors. Hem trobat que les abelles de la mel són les que contribueixen d’una manera més significativa a la disminució del pol·len i el nèctar de les dues plantes més importants a l’àrea d’estudi. També hem trobat que la comunitat d’abelles es veu modificada en àrees properes als apiaris, on les densitats d’abelles de la mel són més elevades. Les espècies d’abelles grans, amb majors requeriments energètics i, conseqüentment, amb més probabilitats de veure’s afectades per una disponibilitat baixa de recursos alimentaris, són menys abundants en àrees properes als apiaris. Aquests canvis espacials en l’estructura de les comunitats afectaran la identitat i l’estructura de les interaccions de les xarxes que les abelles estableixen amb altres organismes. En conseqüència, en el tercer capítol, estudiem la variabilitat espacial a escala local d’una comunitat d’abelles i vespes nidificants en cavitats preestablertes i de llur fauna associada (parasitoids, cleptoparàsits, predadors i carronyaires), així com de les seves interaccions. Analitzem la relació entre la β-diversitat de les comunitats i de les interaccions i explorem les causes de la variabilitat espacial observada. La variabilitat espacial d’ambdues comunitats (hostes i parasitoids) és elevada i deguda principalment al recanvi d’espècies, amb una influència molt baixa de l’aniuament, indicant que les comunitats locals són altament idiosincràtiques. La β-diversitat d’interaccions també és molt elevada i deguda principalment al recanvi d’espècies, amb una contribució molt baixa del rewiring d’interaccions. En altres paraules, les espècies tendeixen a interaccionar de manera similar en totes les parcel·les. En general, aquesta tesi demostra que les comunitats d’abelles i les seves xarxes d’interaccions antagonistes poden variar a una escala espaial molt petita i es veuen altament condicionades pels factors locals, i que les comunitats d’abelles poden veure’s afectades per l’apicultura intensiva, una activitat humana generalitzada que habitualment és considerada com a beneficiosa. / Organisms are heterogeneously distributed following spatial patterns, which are the consequence of many biotic and abiotic factors. One of the main goals in ecology is to understand how species interactions with other organisms and with the environment determine these observed species distribution patterns. In this thesis, we analyze the factors explaining spatial variability of bee communities and associated interaction networks at local scale. The study was conducted in the Garraf Natural Park, in a 32km2 area homogeneously occupied by Mediterranean scrubland, and lacking strong gradients or ecological barriers. Because bees rely on floral and nesting resources to survive and reproduce, these are expected to influence the local spatial variability of the bee community. In the first chapter, we explore how the spatial distribution of flower and nesting resources determines local spatial variability in the bee community. We found a clear geographical pattern of spatial variability in bee community composition. This pattern was partly driven by floral resources with a negligible contribution of nesting substrate availability, and was strongly related to body size: small bee species (<55mg) displayed strong spatial patterns, while large species (>70mg) tended to be more evenly distributed across the area. Bee spatial distribution may also be affected by perturbation regimes. The study area contains several apiaries, affording an opportunity to explore the potential effects of beekeeping on wild bee communities (Chapter 2). Honey bees (Apis mellifera) are highly efficient foragers and have the ability to recruit other foragers to the most rewarding flower patches, potentially establishing a competitive effect on other pollinators. We found that honey bees were the main contributors to pollen/nectar depletion of the two main flowering plants in the study area. We also found that the bee community was modified in areas close to apiaries, where honey bee densities were higher. Large-sized bee species, with greater energetic requirements, and therefore more likely to be affected by low food resource availability, were less abundant in areas close to apiaries. These spatial changes in community structure are bound to affect the identity and the network structure of the interactions bees establish with other organisms Consequently, in the third chapter, we study the local spatial variability of the community of cavity-nesting bees and wasps together with their nests associates (parasitoids, cleptoparasites, predators and scavengers), as well as their interactions. We analyze the relationship between community and interaction β-diversity, and explore the sources of the observed spatial variability. Spatial variability of both communities (hosts and parasites) was high and mainly driven by species turnover, with a very low influence of nestedness, meaning that local communities were highly idiosyncratic. Interaction β-diversity was also very high and mostly due to the high species turnover, with a very low contribution of interaction rewiring. In other words, species tended to interact similarly across plots. Overall, this thesis demonstrates that bee communities and their antagonistic interaction networks may vary at a very small scale and are highly conditioned by local factors, and that bee communities may be affected by intensive beekeeping, a widespread human activity usually assumed to be beneficial.

Relacions entre els creixements primari i secundari en dues espècies de Quercus mediterranis. Es van estudiar les relacions entre els creixements primari i secundari en dues espècies de Quercus mediterranis que coexisteixen en una mateixa localitat durant varis anys de característiques climàtiques contrastades. Es van analitzar aquestes relacions per mitjà de la realització de diversos tipus de mesures (longitud i diàmetre de branques, àrea foliar, pes sec d’aglans i gemes apicals, número i longitud de gemes, creixement radial i anatomia de la fusta de primavera) i anàlisis (estadístics: correlació, alometries, models d’equacions estructurals, models lineals mixtes generalitzats; químics: nitrogen i carbohidrats). El creixement secundari va condicionar el tamany de les gemes per mitjà de l’escalat alomètric i millorant la conductivitat hidràulica de les branques, estant ambdues relacions modulades pel clima. La producció d’aglans també va dependre del creixement secundari de les branques de l’any. En les branques portadores d’aglans la secció transversal de les mateixes va començar a augmentar des del final de la primavera, mentre que al llarg de la branca l’àrea transversal total ocupada pels vasos va disminuir significativament des de la zona inferior a l’apical, de la mateixa manera que també ho va fer l’àrea del xilema i el número de vasos. La màxima taxa de creixement de les gemes es va assolir en ambdues espècies entre finals de juliol i meitat d’agost, afectant-li positivament la temperatura mínima de l’aire. Les gemes més llargues (gemes apicals) van mostrar una major probabilitat de brollar que les més curtes (gemes axilars), encara que no es va trobar cap llindar de tamany per sota del qual la brostada esdevingués impossibilitada. Si considerem que el desenvolupament de les diferents estructures de la planta presenta diferents llindars climàtics, la informació sobre la organització temporal dels distints events fenològics (fenofases) resulta essencial per interpretar les respostes funcionals de les plantes. / Relaciones entre los crecimientos primario y secundario en dos especies de Quercus mediterráneos. Se estudiaron las relaciones entre los crecimientos primario y secundario en dos especies de Quercus mediterráneas que coexisten en una misma localidad durante varios años de características climáticas contrastadas. Se analizaron dichas relaciones por medio de la realización de diversos tipos de medidas (longitud y diámetro de tallos, área foliar, peso seco de bellotas y yemas apicales, número y longitud de yemas, crecimiento radial y anatomía de la madera temprana) y análisis (estadísticos: correlación, alometrías, modelos de ecuaciones estructurales, modelos lineares mixtos generalizados; químicos: nitrógeno y carbohidratos). El crecimiento secundario condicionó el tamaño de las yemas por medio del escalado alométrico y mejorando la conductividad hidráulica de los tallos, estando ambas relaciones moduladas por el clima. La producción de bellotas también dependió del crecimiento secundario de los tallos del año. En los tallos portadores de bellota la sección transversal del tallo comenzó a aumentar desde el final de la primavera, mientras que a lo largo del tallo el área transversal total ocupada por vasos disminuyó significativamente desde la zona inferior a la apical, del mismo modo que lo hicieron el área del xilema y el número de vasos. La máxima tasa de crecimiento de las yemas se alcanzó en ambas especies entre el final de julio y la mitad de agosto y le afectó positivamente la temperatura mínima del aire. Las yemas más largas (yemas apicales) mostraron una mayor probabilidad de brotar que las más cortas (yemas axilares), aunque no se encontró ningún umbral de tamaño por debajo del cual la brotación resultara imposibilitada. Si consideramos que el desarrollo de las distintas estructuras de la planta presenta diferentes umbrales climáticos, la información sobre la organización temporal de los distintos eventos fenológicos (fenofases) resulta esencial para interpretar las respuestas funcionales de las plantas. / This study evaluated the relationships between primary and secondary growth in two coexisting Mediterranean Quercus species during several years of contrasted climatic conditions. These relationships were investigated by performing several types of measurements (stem length and diameter, leaf area, acorn and apical bud mass, length and number of buds, radial growth, earlywood anatomy) and analyses (statistical: correlation, allomentries, structural equation models, generalized linear mixed models; chemical: nitrogen and carbohydrates). Secondary growth affects to a great extent bud size through allometric scaling and by improving hydraulic conductivity, both relationships being modulated by climate. Acorn production also depends on shoot secondary growth. In acorn-bearing shoots the stem cross-sectional area increased since late spring, whereas along the stem the total transversal area occupied by vessels decreased significantly from basal to apical position as did the xylem area and the number of vessels.

Since the second half of the 20th century, an expansion of the forest in European mountain areas due to agricultural abandonment has been observed. The reduction of the agricultural intensity implies the disappearance of semi-natural alpine meadows and pastures of great ecological and aesthetic value. This thesis proposes a computational model, using P systems, to simulate the future agricultural landscape evolution in the Catalan Pyrenees and in the Stubai Valley, located in central Alps, for a period of 30 years. In these regions, three simulated scenarios have been established: (1) Continuation of the observed farming trends, or maintenance of the status quo, (2) significant and (3) strong stocking rate reductions. The results show how the traditional agricultural surfaces decrease in all simulated scenarios in both study areas. Therefore, it is important to apply new strategies to preserve these cultural surfaces and the multiple ecosystem services for future generations before they disappear definitively. / D'ençà de la segona meitat del segle XX s'ha observat una expansió del bosc a les zones de muntanya europees, originada per l'abandonament de l'agricultura. La reducció de la intensitat agrícola comporta la desaparició de prats i pastures alpins seminaturals de gran valor ecològic i estètic. Aquesta tesi proposa un model computacional utilitzant P sistemes per simular l'evolució futura del paisatge agrícola als Pirineus catalans i a la Vall de Stubai, situada als Alps centrals, durant un període de 30 anys. En aquestes regions s'han establert tres escenaris a simular: (1) continuació de la tendència ramadera observada, o manteniment del statu quo, (2) reducció significativa i (3) molt forta de la càrrega ramadera. Els resultats obtinguts mostren com la superfície agrícola tradicional es redueix en tots els escenaris simulats en ambdues àrees d'estudi. Per tant, és important aplicar noves estratègies per preservar aquestes superfícies culturals i els múltiples serveis de l'ecosistema per a les futures generacions, abans que desapareguin definitivament. / Desde la segunda mitad del siglo XX se ha observado un expansión del bosque en las zonas de montaña europeas, originada por el abandono de la agricultura. La reducción de la intensidad agrícola implica la desaparición de prados y pastos alpinos seminaturales de gran valor ecológico y estético. Esta tesis propone un modelo computacional utilizando P sistemas para simular la evolución futura del paisaje agrícola en los Pirineos catalanes y en el Valle de Stubai, situado en los Alpes centrales, durante un periodo de 30 años. En estas regiones se han establecido tres escenarios a simular: (1) continuación de la tendencia ganadera observada, o mantenimiento del statu quo, (2) reducción significativa y (3) muy fuerte de la carga ganadera. Los resultados obtenidos muestran como la superficie agrícola tradicional se reduce en todos los escenarios simulados en las dos áreas de estudio. Por lo tanto, es importante aplicar nuevas estrategias para preservar estas superficies culturales y los múltiples servicios del ecosistema para las futuras generaciones, antes de que desaparezcan definitivamente.

L'alzina (Quercus ilex L.) i el pi blanc (Pinus halepensis Mill.) són dues de les espècies forestals més abundants a l'oest de la conca mediterrània. L'objectiu d'aquest treball ha estat estudiar la resposta de les plàntules d'aquestes espècies a la disponibilitat de llum i aigua i les característiques morfològiques i fisiològiques sobre les que es fonamenta, a partir de l'anàlisi de la regeneració natural i d'un experiment on es manipulaven ambdós factors ambientals.En l'alzina, la densitat de plàntules era superior en els alzinars, on augmentava amb el temps d'ençà l'última aclarida. No obstant, també es constatava la presència d'individus juvenils en pinedes i boscos mixtes. En canvi, la regeneració del pi blanc era quasi nul·la en els alzinars i boscos mixtes, mentre que en les pinedes, la seva regeneració disminuïa amb l'edat del rodal. Segons les característiques topogràfiques i estructurals del bosc, la regeneració de l'alzina augmentava amb l'altitud i amb l'àrea basal d'aquesta espècie. En el pi blanc, per contra, la regeneració s'incrementava amb la seva densitat però disminuïa amb l'àrea basal. Aquests resultats apuntaven a un important efecte de la cobertura del bosc, i posaven de relleu diferències específiques en la tolerància a l'ombra. En l'experiment en condicions controlades, en l'alzina el nivell d'un 36% de llum marca el llindar; per sota del qual es produeix una limitació en el creixement deguda a la manca de llum i per sobre, per l'estrès hídric. En aquesta espècie l'assignació de recursos entre òrgans i les característiques fotosintètiques, no es modifiquen a partir d'aquest nivell de llum, però si que hi ha una limitació estomàtica de la fotosíntesi i dificultats en la nutrició. El rang de condicions de llum en el que les plàntules de pi blanc van sobreviure va ser molt més ampli. Aquesta resposta es fonamentava en una gran capacitat en modificar el contingut de pigments fotosintètics. En aquesta espècie, el creixement augmentava amb la llum, fins i tot sota una disponibilitat d'aigua moderada, gràcies a l'augment en la capacitat fotosintètica, i a la resistència a l'estrés hídric pel control en la conductància estomàtica, i la senescència de part de les fulles en el període amb més estrès hídric. Pel que fa a la nutrició, en l'alzina, l'estrés hídric i també la seva interacció amb la llum van reduir la disponibilitat de nutrients (N i P) per les plàntules. En canvi en el pi blanc, el seu creixement no resultava limitat pels nutrients en cap nivell de llum o aigua. / Holm-oak (Quercus ilex L.) and Aleppo pine (Pinus halepensis Mill.) are two of the commonest species in the Western Mediterranean Basin. In the framework of their regeneration ability , the objective of this study has been to analyse the response of seedlings of both species to light and water availability. This objective has been carried out through an analysis of their natural regeneration pattern and a controlled experiment, varying both light and water availability.Density of holm-oak seedlings was higher in holm-oak forests and increased with time since the last thinning. However, there appeared also some seedlings and saplings of this species in the pine forestsOn the other hand, Aleppo pine regeneration was nil in holm-oak and mixed forests, while it decreased in the more aged pine forests. According to the topographic and structural features, regeneration of holm-oak increased with altitude and basal area of this species. Regeneration of Aleppo pine increased with the density of this species but decreased with basal area. Those results point out an important effect of the forest cover in both species regeneration and emphasize the role of differences in shade tolerance.In the controlled experiment, 36 % PAR acted as a threshold for the growth and survival of holm-oak seedlings, both below (due to shading) and above (due to water stress). Moreover, in this species, biomass partitioning and photosynthetic traits did not vary beyond that point, but it appeared a constraint for stomatal conductance and nutrition. On the contrary, survival and growth of Aleppo pine seedlings attained a broader light and water range. This response relies on the plasticity of this species to modify its biomass partitioning, physiology and pigment content of leaves. In Aleppo pine seedlings, growth was enhanced by light, even under low water levels. This fact could be linked to the maintenance of a high photosynthetic capacity and stomatal control, but also to the reduction of water losses through partial shedding of leaves. In holm-aok water stress promoted a low ability to capture soil nutrients, while growth of Aleppo pine was not constrained by nutrients availability.

S'han estudiat alguns aspectes de l'ecologia de la ramaderia extensiva d'oví i cabrum a l'altiplà de la Calma (Montseny), de llarga tradició ramadera, on els darrers anys s'ha incrementat en nombre de bestiar. S'ha observat que dels recursos tròfics de la zona, les herbàcies de les landes ofereixen més quantitat d'aliment i les dels prats més qualitat. A partir de la composició botànica de la dieta dels ramats, estimada mitjançanta anàlisi microhistològica de les femtes, es conclou que les ovelles i les cabres són herbívors generalistes, però en la dieta de les cabres dominen les espècies llenyoses, mentre que en la de les ovelles les proporcions de llenyoses i herbàcies són semblants. La competència pels mateixos recursos entre els animals sembla accentuar el caràcter brostejador de les cabres i no afectar la selecció de la dieta per part de les ovelles. La intensitat d'ocupació de l'espai per part dels ramats és heterogènia. L'impacte que representa el consum de biomassa vegetal afecta principalment al bruc (Erica arborea). en canvi, el consum d'alzina (Quercus ilex), és menor del 2% de la producció anual. / Se han estudiado algunos aspectos de la ecología de la ganaderia extensiva ovino-caprina en el altiplano de la Calma (Montseny), de larga tradición ganadera, donde en los últimos años la cabaña se ha incrementado. Se ha observado que de los recursos tróficos de la zona, las herbaceas de las landas ofrecen mas cantidad de alimento y las de los prados mas calidad. A partir de la composición botánica de la dieta de los rebaños, estimada mediante análisis microhistológico de las heces, se concluye que las ovejas y las cabras son herbívoros generalistas, pero en la dieta de las cabras dominan las especies leñosas, mientras que en la de las ovejas las proporciones de leñosas y herbaceas son parecidas. La competencia por los mismos recursos entre animales parece acentuar el carácter ramoneador de las cabras y no afectar la selección de la dieta por parte de las ovejas. La intensidad de ocupación del espacio por parte de los rebaños es heterogenea. El impacto que representa el consumo de biomasa vegetal afecta principalmente al brezo, erica arborea. En cambio el consumo de encina, quercus ilex, es menor del 2% de la producción anual.

Capítulo 1. Evaluación biológica con macroinvertebrados en ríos de la cuenca del Segura: efectos de las tendencias estacionales, métodos de procesado y resolución taxonómica sobre patrones multivariantes y métricas de diversidad.Capítulo 2. Las comunidades de macroinvertebrados de la cuenca del Río Segura: tipos de ríos, táxones indicadores y factores ambientales.Capítulo 3. Rasgos biológicos y ecológicos de los macroinvertebrados acuáticos en una cuenca semiárida. Patrones a lo largo de gradientes ambientales complejos.Capítulo 4. Riqueza, diversidad y diversidad funcional en comunidades de macroinvertebrados de la cuenca del río Segura: variaciones naturales e influencias antropogénicas.

En el campo de la ecología trófica, un tema prioritario es estudiar cómo el solapamiento de dietas conduce a procesos de coexistencia o de competencia. Para conocer cuál es el estado de conocimiento actual sobre esta cuestión, realizamos una revisión bibliográfica en el buscador científico Thomson Reuters Web of Knowledge y en la bibliografía especializada no indexada escrita en castellano. La revisión se centró en trabajos sobre las familias Bovidae, Equidae y Cervidae. En concreto, evaluamos cómo la disponibilidad de recursos, el hecho de que las especies perteneciesen a una familia de ungulados concreta, y su naturaleza salvaje o doméstica, influyen sobre el solapamiento en la dieta. Para analizar la información usamos una selección de modelos basada en el criterio de Akaike. El solapamiento fue máximo cuando conviven bóvidos con equinos, y mínimo cuando lo hacen cérvidos con bóvidos. La disponibilidad de alimento tuvo poca importancia sobre el solapamiento, y el hecho de que las especies sean salvajes o domésticas no tuvo ninguna influencia. Para comprender en qué medida el solapamiento implica competencia, serán necesarios estudios que evalúen cómo los cambios en los hábitos alimenticios de especies en simpatría influyen sobre la aptitud biológica de las poblaciones (fitness). / A cornerstone in the field of trophic ecology is understanding whether diet overlap leads to coexistence or competence. In order to know the current understanding about this, we performed a literature review in both the Thomson Reuters Web of Knowledge and other specific journals written in Spanish. This review was focused on theBovidae, Equidae, and Cervidae families. Concretelly, our objective was to explored whether food availability, the co-occurrence of ungulates belonging to specific taxa and the fact of being wild or domestic influenced diet overlap. Model selection was based on the Akaike information criteria. Diet overlap peaked between bovidae and equidae members, but was low between bovids and equids. Food availability had few influence on diet overlap and the fact of being wild or domestic had no effect. Further research on the impact of dietary shifts due to species co-occurrence will be required to understand whether diet overlap results in competition for food.