Green bacteria possess one of the most complexes antenna systems within the group of the photosynthetic microorganisms. One reason for this complexity is the high diversity of pigments antenna, the bacteriochlorophylls (BChls c, d or e), consisting of a mixture of various forms regularly arranged within the antenna units (the chlorosomes). This pigment diversity makes difficult the accurate analysis and identification of the different bacteriochlorophylls forms by the conventional spectrophotometrical techniques / Els bacteris verds posseeixen un dels sistemes antena més complexes dins el grup dels microorganismes fotosintètics. Una de les raons d’aquesta complexitat és l’elevada diversitat de pigments antena, especialment pel que fa a les bacterioclorofil•les (BCIs c, d o e). Cadascuna d’aquestes BCIs, que tenen diferents estructures i propietats òptiques, es composa d’una mescla de diverses formes homòlogues disposades ordenadament a l’interior de les unitats antena (clorosomes). Aquesta diversitat pigmentària dificulta enormement l’anàlisi i identificació d’aquests pigments mitjançant les tècniques espectrofotomètriques tradicionals

L’objectiu principal d’aquesta tesi és avançar en la comprensió de la dinàmica dels boscos mixtos de coníferes de l’ecotò que conformen els estatges montà i subalpí del Pirineu català. Es pretén, en primer lloc, identificar els principals factors ambientals que controlen la dinàmica d’aquestes comunitats per, posteriorment, avaluar com afectaran els canvis que es preveuen en aquests factors a la seva composició i estructura futura. Per assolir aquests objectius, la tesi utilitza diverses aproximacions a diferents escales espacials. Es va detectar que tant els canvis d’usos del sol com el clima, la disponibilitat de llum, la fisiografia i les interaccions planta-planta (competitives o de facilitació) són actors importants per al futur d’aquests boscos. Finalment, es va utilitzar un model de dinàmica forestal espacialment explícit (SORTIE-ND) per tal de simular l’evolució dels boscos objecte d’estudi d’aquesta tesi. Els resultats de les simulacions prediuen un futur canvi en la composició d'aquests boscos, ja que tant A. alba com P. sylvestris podrien trobar condicions adequades per colonitzar àrees actualment ocupades per P. uncinata a causa, respectivament, de la progressiva densificació del bosc i d’un major creixement relacionat amb un augment de les temperatures, respectivament. / El objetivo último de esta tesis es comprender mejor la dinámica de los bosques mixtos de coníferas del ecotono entre los pisos montano y subalpino del Pirineo. Se pretende, en primer lugar, identificar los principales factores ambientales que controlan la dinámica de estas comunidades para, posteriormente, evaluar cómo afectará a su composición y estructura futuras los cambios en dichos factores. Para todo ello, se ha utilizado una aproximación a diferentes escalas espaciales. Se pudo detectar que tanto los cambios de uso del suelo como el clima, la disponibilidad de luz, la fisiografía y las interacciones planta-planta (competitivas o de facilitación) resultaron ser actores importantes para el futuro de estos bosques. Finalmente, se utilizó un modelo de dinámica forestal espacialmente explícito (SORTIE-ND) con el fin de simular la evolución de los bosques objeto de estudio de esta tesis. Los resultados de las simulaciones predicen un futuro cambio en la composición de estos bosques, ya que tanto A. alba como P. sylvestris podrían encontrar condiciones adecuadas para colonizar áreas actualmente ocupadas por P. uncinata, debido a la densificación del bosque o a un mayor crecimiento relacionado con un aumento de las temperaturas, respectivamente. / The main objective of this thesis is to gain a better understanding of the dynamics of mixed-conifer forests constituting the montane-subalpine ecotone of the Pyrenees. For this, we identified the main environmental factors that drive the dynamics of these communities to then assess how changes in these factors may affect their future structure and composition. This work was done using a multiscale approach that allowed detecting the key factors determining the dynamics of these systems across different biological scales. We have found land-use changes, climate, light availability, physiography and competitive and facilitative plant-plant interactions to be important actors in the fate of these forests. Finally, we used an individual-based, spatially-explicit model of forest dynamics (SORTIE-ND) in order to simulate the future dynamics of the studied forests. The results of the simulations support the predictions of future biome changes in the Pyrenean subalpine forests, since A. alba and P. sylvestris may find appropriate conditions for colonizing mountain pine dominated stands due to land-use change-related forest densification and climate warming, respectively.

The eastern mosquitofish (Gambusia holbrooki) is one of the most widely distributed and invasive inland fish. It is known that it has not been established in northern Europe or upstream of rivers, where the temperature is too low for survival and reproduction. This thesis examines how temperature affects the competitive ability and life history traits of mosquitofish. We sampled mosquitofish along latitudinal gradients and along rivers and we found that mosquitofish in more favorable environments (i.e. low latitudes and downstream river reaches) had a higher reproductive effort and lower body condition but these patterns of variation were weak and dependent on fish age. We also carried out an experiment which showed that as the temperature rises mosquitofish increases its competitive ability for resources and its aggressive behavior towards Aphanius iberus, an endangered Iberian endemism. Our results imply that climate change will favor the invasive success of mosquitofish and will increase its impact on native fish / La gambúsia (Gambusia holbrooki) és un dels peixos continentals més àmpliament distribuït i més invasors. Se sap que no s’ha pogut establir al nord d’Europa ni a trams alts de rius, on la temperatura és massa baixa per a la supervivència i la reproducció. Aquesta tesi analitza com afecta la temperatura a la capacitat competitiva i a les característiques del cicle vital de la gambúsia. Es van mostrejar gradients latitudinals i al llarg de rius i es va trobar que la gambúsia que vivia a ambients més favorables (és a dir, latituds menors i zones baixes dels rius), presentava un major esforç reproductiu i una menor condició corporal però que aquests patrons de variació eren febles i depenien de l'edat dels peixos. També es va portar a terme un experiment en què es va demostrar que a mesura que puja la temperatura la gambúsia incrementa la seva capacitat de competència pels recursos i el comportament agressiu contra el fartet (Aphanius iberus), endemisme ibèric en perill d'extinció. Els nostres resultats impliquen que el canvi climàtic afavorirà l'èxit invasor de la gambúsia i augmentarà el seu impacte en els peixos natius

L’increment en la freqüència i la intensitat de les sequeres en les últimes dècades s’ha considerat responsable de molts episodis de mortalitat forestal a nivell global, particularment a la regió mediterrània. Els models prediuen un futur encara més càlid i sec per aquesta regió, però es desconeix com aquest decaïment forestal per sequera pot afectar a les emissions de CO2 i a la capacitat d’embornal de carboni (C) dels ecosistemes terrestres. Els sòls, que emmagatzemen dos terços del C dels ecosistemes terrestre, tindran un paper clau en el balanç de C. Aquesta tesi estudia els fluxos de CO2 del sòl en un bosc mixt mediterrani que ha patit diversos episodis de sequera des dels anys 90, produint un decaïment i una mortalitat del pi roig (Pinus sylvestris L.) i conseqüentment una substitució per alzina (Quercus ilex L.). L’estudi vol respondre com aquest decaïment i substitució afecta la respiració del sòl (RS) i les seves fraccions autotròfiques i heterotròfiques. Estudia la dependència de la RS a variables abiòtiques (temperatura i humitat del sòl, pedregositat, pH del sòl) i biòtiques (fotosíntesi dels arbres, estructura forestal, entrades de matèria orgànica, biomassa d’arrels fines) a diferents escales temporals i espacials. L’estudi també vol determinar les taxes de descomposició i la mineralització del nitrogen en fulles i arrels fines de P. sylvestris i Q. ilex en un gradient del procés de decaïment forestal i substitució induït per sequera. Es va fer un mapeig de l’heterogeneïtat espacial de la RS, experiments de partició de fluxos de la RS, de descomposició de matèria orgànica i per mirar la influència de l’activitat fotosintètica en la RS, considerant quatre hàbitats: pins no defoliats (PND), pins defoliats (PDF), pins morts (PM) i alzines (A). La identitat de les espècies va influir directament les taxes de descomposició de la matèria orgànica, determinant-ne la química, però també de manera indirecta, determinant possiblement una comunitat descomponedora específica per cada espècie. La temperatura i la humitat del sòl regulaven la variabilitat temporal (diària i estacional) de la RS, incloent les components autotròfiques i heterotròfiques. L’estructura forestal i les espècies d’arbres explicaven millor la variabilitat espacial de la RS. L’activitat fotosintètica va exercir un gran control de la RS a escales temporals, amb una influència gran sobre els pins vius a escala diària i una influència gran sobre les alzines a escala estacional. El decaïment i mortalitat dels pins sembla que no va tenir efecte en la RS ni en les seves components, demostrant una gran resiliència funcional del sistema planta-sòl. Les dades espacials i temporals indicaven que la resiliència funcional era resultat d’una colonització per part de les alzines del sòl alliberat per la mort dels pins. Malgrat aquesta resiliència, la substitució de pins per alzines va comportar una reducció important de la RS produïda per una disminució de la component heterotròfica de pins a alzines. Tenint en compte que un augment de les sequeres podria incrementar el decaïment forestal en les properes dècades, canvis en la RS i en la descomposició de la matèria orgànica podrien tenir gran impacte en el balanç de C d’aquests ecosistemes. / The increase in frequency and intensity of drought events during the last decades has been considered responsible for the widespread forest mortality events observed abroad and particularly in the Mediterranean Basin. Predictions suggest that future climate conditions will be even warmer and drier for this region, but little is known about how this drought-induced forest die-off could affect carbon emissions and carbon sink capacity of terrestrial ecosystems. Soils, storing two thirds of C of terrestrial ecosystems, will play a crucial role in forest C balance. This thesis addresses soil CO2 effluxes in a mixed Mediterranean forest, where several drought events since 1990’s have resulted in Scots pine (Pinus sylvestris L.) defoliation and mortality, with a subsequent replacement by Holm oak (Quercus ilex L.). The study focuses on how this die-off and species replacement affects soil respiration (SR) and its heterotrophic and autotrophic components. It deals with SR dependency on abiotic (i.e. soil temperature, soil water content [SWC], stoniness, soil pH) and biotic (i.e. trees photosynthetic activity, forest structure, litter inputs on soil, fine roots biomass) controls at different temporal and spatial scales. Also the study determines rates of litter decomposition and nitrogen mineralization in different litter types (leaves and fine roots of P. sylvestris and Q. ilex) along the drought-induced die-off and replacement gradient. Mapping of SR spatial heterogeneity, partitioning of the sources of SR, litterbags decomposition experiments and field-experiments about the influence of plant photosynthetic activity on SR were done considering four habitats: non-defoliated pines [NDP], defoliated pines [DFP], dead pines [DP] and Holm oaks [HO]. Species identities had direct effect on litter decomposition by determining the specific chemistry of litter. Indirect effects were also found, likely due to soil decomposer communities associated at a given vegetation that modify rates of litter decomposition. Soil temperature and SWC strongly regulated temporal (from daily to seasonal) variability of SR (including both autotrophic and heterotrophic components). Forest structure and species identity better explained SR at tree-stand spatial scale. Photosynthetic activity exerted strong control over temporal variability of SR, with higher influence on living pines at daily time scales but it had stronger effect on SR under HO at seasonal scale. SR and its heterotrophic and autotrophic components remained apparently unaffected by drought-induced Scots pine die-off denoting a high functional resilience of the studied plant-and-soil system. Both spatial and temporal data indicated that this functional resilience of SR was the result of colonization by HO of the gaps created by the dead of pines. Despite this resilience, the replacement of Scots pine by Holm oak may result in a strong reduction in SR due to the observed low heterotrophic rates of SR under HO compared to NDP, at least at the considered successional scale. Since the studied phenomenon is expected to increase in the next decades, changes in soil respiration and in litter decomposition should have great impacts on the carbon balance of this type of forests.

L’estacionalitat en diversos aspectes de la fauna batial s’atribueix normalment a canvis estacionals en l’aliment disponible, però existeix escassa informació respecte aquesta connexió en megafauna predadora. La present tesi doctoral consisteix en l’anàlisi de les dinàmiques estacionals de les comunitats de megafauna bentònica i bentopelàgica i en l’estudi de la seva relació amb els fluxos i la disponibilitat d’aliment. La tesi es basa en dades recollides en les quatre estacions d’un any natural en el talús continental mig de la Mar Catalana (Mediterrani NO). Aquest talús és un sistema oligotròfic influenciat per fluxos de matèria orgànica vertical i advectiu amb canvis estacionals marcats. Hem determinat els patrons estacionals en l’estructura i el funcionament de les comunitats profundes de megafauna, essencialment peixos i crustacis decàpodes, i hem explorat les relacions entre els patrons faunístics i els principals processos que proporcionen aliment a profunditats batials, les característiques abiòtiques del medi i l’aliment disponible, des de indicadors de diferents fonts orgàniques fins a densitat de preses potencials de la megafauna. Hem examinat els patrons espacials i temporals d’abundància i biomassa de les comunitats de megafauna bentopelàgica. Hem detectat canvis batimètrics relacionats amb els patrons de biomassa de determinades preses. També hem observat canvis estacionals relacionats amb l’estratificació versus l’homogeneïtat de la columna d’aigua. Els pics de producció primària superficial al febrer i de descàrrega dels rius a l’abril afavoriren majors densitats de megafauna i correspongueren a màxims de biomassa de megafauna a l’estiu després d’aproximadament 3-5 mesos. Determinades preses canalitzaren la matèria orgànica cap als predadors. Hem estudiat els patrons estacionals en l’estructura de les xarxes tròfiques bentònica i bentopelàgica mitjançant l’anàlisi dels isòtops estables de carboni i nitrogen en la macro- i la megafauna i en la matèria orgànica particulada sedimentada i suspesa. També hem estudiat les dinàmiques tròfiques i els cicles reproductius d’espècies dominants de peixos i crustacis decàpodes. Les correlacions entre δ15N-δ13C indicaren que les cadenes bentònica i bentopelàgica se sostenien en materials derivats del pic de producció primària superficial de finals d’hivern en períodes d’homogeneïtat de la columna d’aigua. Un espectre més ampli de fonts d’aliment, probablement provinents de fluxos advectius, sostenia la comunitat en períodes de columna d’aigua estratificada. La fauna bentònica presentà un contínuum en els valors dels coeficients dels isòtops estables indicatiu d’un ampli espectre d’estratègies alimentàries i d’una xarxa tròfica complexa amb almenys tres nivells tròfics. L’anàlisi d’isòtops estables mostrà una segregació tròfica entre els peixos i els decàpodes. A més, tant l’anàlisi d’isòtops estables com de dietes revelaren que, dintre de cada tàxon, la comunitat s’estructurava en funció del gradient bèntic-pelàgic en la interfície aigua-sediment on les espècies de megafauna troben les preses i de la grandària dels propis predadors. Consistentment, hem identificat dues xarxes tròfiques basades en producció bentònica o pelàgica. Els canvis estacionals en l’estructura tròfica i en les dinàmiques alimentàries de la comunitat concordaven amb els patrons de producció de macrofauna. Els macroplanctòfags augmentaren l’activitat alimentària envers nova producció mesopelàgica després de l’hivern, i els bentòfags, envers macrofauna hiperbentònica i detritívora a l’estiu. A més, el consum d’aliment i la ingestió de preses més energètiques augmentaren en períodes pre-reproductius. Els canvis en l’aliment consumit per macroplanctòfags i bentòfags estaven determinats per variacions en diferents fonts de matèria orgànica. Els canvis en l’aliment usat pels macroplanctòfags depenien de les variacions en l’arribada de fitodetrits. Els dels bentòfags depenien de les variacions en la matèria orgànica sedimentada o suspesa. La maduració gonadal estava associada amb la disponibilitat d’aliment, i estava controlada principalment per l’aliment derivat del pic de producció primària superficial de finals d’hivern. / Seasonality observed in diverse aspects of the deep-sea fauna is usually attributed to seasonal changes in food availability, but this relationship remains rather untested in megafaunal predators. The present thesis deals with the analysis of the seasonal dynamics of the bathyal benthic and benthopelagic megafauna communities, and their relationship with inputs and availability of food. The thesis is based on data collected in the four seasons of a natural year in the middle Catalan Slope (NW Mediterranean Sea). The Catalan Slope is an oligotrophic system influenced by vertical and advective fluxes of organic matter with marked seasonal fluctuations. We determined the seasonal patterns in the structure and functioning of the deep megafaunal assemblages, mainly fish and decapod crustaceans, and we explored the relationships between the faunal trends and data concerning the main processes providing food to bathyal depths as well as data on the abiotic characteristics of the environment and on the food available there, from indicators of different organic sources to densities of potential prey for megafauna. We examined the spatial and temporal patterns of abundance and biomass of benthopelagic megafauna assemblages. Bathymetric changes occurred, related to patterns in prey biomass. Seasonal changes also took place related to the stratification versus homogeneity of the water column. Both peaks of surface production in February and of river discharge in April favoured greater densities of megafauna and corresponded to a maximum in megafaunal biomass after ca. 3–5 months. Macrofaunal key prey taxa channelled the organic matter inputs to predators. We studied the seasonal patterns in the structure of the benthic and the benthopelagic food webs by analysing the carbon and nitrogen stable isotopes of macro- and megafauna and of sinking and sedimented particulate organic matter. We also studied the trophic dynamics and the reproductive cycles of dominant fish and decapod crustacean species. δ15N-δ13C correlations indicated that both the benthic and the benthopelagic communities relied on materials derived from the late-winter peak of surface primary production under water column homogeneity. A larger array of food sources, probably from advection, sustained the community in periods of water column stratification. In the benthic fauna, we observed a continuum of values in the isotope ratios that indicated a wide spectrum of feeding strategies and complex food webs consisting of at least 3 trophic levels. Stable isotope analysis showed that benthopelagic fish and decapod crustaceans were segregated from a trophic point of view. Besides, both stable isotopes and dietary analyses revealed that, within each taxon, the community was structured as a function both of the benthic-pelagic gradient in the water-sediment interface where megafauna species found their prey and of the own predator and prey size. Consistently, we identified two food webs based on pelagic (macroplankton) versus benthic production. Seasonal changes in food web structure and in the feeding dynamics of benthopelagic megafauna agreed with the patterns of macrofauna production. Macroplankton feeders increased feeding activity towards new mesopelagic production after winter, and benthic feeders increased feeding activity upon hyperbenthic and deposit feeding macrofauna in summer. Besides, food consumption and ingestion of more energetic increased in pre-reproductive periods. Changes in food consumed by mesopelagic or benthic consumers were associated with changes in different organic matter inputs. Changes in food consumed by macroplankton feeders depended on variations in phytodetritus inputs derived from the late-winter surface bloom of production. Changes in food consumed by benthic feeders depended on variations in sedimented or suspended organic matter. Gonad maturation was associated with the availability of food, and was mainly controlled by food derived from the late-winter surface bloom of production.

Coastal areas are very susceptible to contamination due to the interaction of marine and anthropogenic processes. Persistent Organic Pollutants (POPs) are organic compounds very resistent to photolysis and chemical and biological degradation. According to its physicochemical characteristics, POPs are worldwide distributed. These contaminants tend to bioaccumulate through the food webs, so that predators are more sensitive to this contamination. Seabirds are highly exposed to organic pollutants due to their feeding habits and its relatively long life. In this thesis, it has been studied the accumulation of various families of organic pollutants in two species of gulls breeding in the Iberian Peninsula, the yellow-legged gull (Larus michahellis) and Audouin's gull (L. audouinii). Yellow-legged gull is a large gull very common in the Iberian Peninsula. It is an omnivorous and opportunistic species. Audouin's gull is endemic of the Mediterranean region. Few years ago it was endangered but the great population growth made to be considered now as "nearly threatened" species. It is a piscivorous species but it is increasingly exploiting more fishery discards and continental preys. In the first study there are determined 6 families of organic pollutants considered by the Stockholm Convention (PCDD/Fs, PBDEs, PCBs, OCs, PFASs and SCCP) in eggs of the two gull species from the Ebro Delta Natural Park. In the following studies, the analyses are based on the study of PFASs in eggs and blood of both gull species and from different colonies of the Iberian Peninsula (Ebro Delta, Medes Islands, Columbretes Islands, Dragonera Island, Grosa Island, Chafarinas Islands, Atlantic Islands of Galicia and Berlengas Islands). From PFASs levels found in the different matrices the effect of these pollutants on physical (biometric parameters of egg, shell thickness and desiccation index) and hormonal level (through the analysis of the steroid hormones: testosterone and 17ß-estradiol) is studied. It is also assessed the accumulation of these pollutants from the diet of both species (analyzing their own food and through the study of the stable isotopes d13C and d15N, as dietary tracers) and it is estimated the PFASs depuration in blood and its transfer from females to eggs. The results indicate that organic pollutants are present in the populations of yellow-legged and Audouin's gull breeding in the Iberian Peninsula colonies, being OCs and PCBs the families of compounds with higher concentrations. Among PFASs, the main compound detected in all samples was PFOS. The transfer of organic contaminants from mother to offspring is demonstrated with the levels found in eggs of both species. Analysis of PFASs in blood of males and females shows that females discharge a fraction of the compounds accumulated to the eggs, thus females had lower blood PFASs levels than males. However, the study of hormonal level allows the comparison between the levels in both gull species and with other studies and to discuss the influence of the different diet. The analysis of PFASs in albumen and egg suggests that these compounds have more affinity for egg-yolk lipids because they are not detected in albumen. The decreasing concentration of PFOS along the egg sequence shows that females PFOS transfer is higher in the first egg but there is also a good correlation between the levels of PFOS among the 3 eggs from the same clutch. The higher concentrations of some PFASs in 3rd eggs (c), comparing with 1st (a) and 2nd (b), and the differences in d13C values between the a-b and b-c eggs are attributed to the "mother effect". This thesis permits increase the knowledge about the accumulation of POPs in yellow-legged and Audouin's gull from the Iberian Peninsula, to evaluate the differences between the two species and determine the geographical distribution of POPs using eggs as a biomarker of environmental contamination and to study the processes of accumulation and transfer of PFAS / Les zones costaneres són unes àrees molt sensibles a la contaminació degut a la interacció entre els processos marins i antropogènics. Els emissaris submarins, les desembocadures dels rius, les activitats portuàries, l’abocament de residus, l’aqüicultura, etc. Són algunes de les activitats que poden produir la contaminació de les zones costaneres. Entre d’altres tipus de contaminants, es troben els contaminants orgànics persistents (COPs), aquells compostos orgànics que, en diferent grau, presenten resistència a la fotòlisis, la degradació química i la biològica. Degut a les seves característiques fisico-químiques, els COPs estan distribuïts per tot el món, podent trobar-se fins i tot en zones prístines molt allunyades de la seva font d’emissió original. Aquests contaminants tendeixen a bioacumular-se al llarg de les cadenes tròfiques, de manera que els grans depredadors són més sensibles a aquesta contaminació. Les aus marines estan molt exposades als contaminants orgànics degut als seus hàbits alimentaris i a la seva esperança de vida relativament llarga. En aquesta tesi s’ha estudiat l’acumulació de vàries famílies de contaminants orgànics en dues espècies de gavina de la Península Ibèrica, el gavià argentat (Larus michahellis) i la gavina corsa (L. audouinii). El gavià argentat és una gavina de grans dimensions molt comuna a la Península Ibèrica. És una espècie omnívora i oportunista. S’alimenta tant de recursos marins, com terrestres, com depredant sobre altres aus i també freqüenta abocadors i descarts pesquers. La gavina corsa és una gavina de dimensions mitjanes, endèmica de la regió mediterrània. Fa uns anys estava en situació de risc però el fort creixement poblacional de les últimes dècades l’ha deixat fora de perill sent considerada actualment a nivell internacional com a “quasi amenaçada”. És una espècie piscívora però cada vegada explota més descarts pesquers. En el primer estudi s’analitzen 6 famílies de contaminants orgànics inclosos o sota consideració pel Conveni d’Estocolm (els PCDD/Fs, PBDEs, PCBs, OCs, PFASs i SCCPs) en els ous de les dues espècies de gavina de les respectives colònies del Parc Natural del Delta de l’Ebre. A partir d’aquí els següents treballs es basen en l’estudi de la família dels PFASs en sang i ous d’ambdues espècies i pertanyents a diferents colònies de la Península Ibèrica (Delta de l’Ebre, Illes Medes, Illes Columbretes, Illa de Sa Dragonera, Illa Grosa, Illes Chafarinas, Illes Atlàntiques de Galicia i Ilhas Berlengas), totes en zones d’alt interès ecològic i sota alguna protecció ambiental (parcs naturals, nacionals, reserves marines, reserva de la biosfera, etc.). A partir dels nivells de PFASs trobats en les diferents matrius (primers ous de la posta, clara i rovell d’ou dels 3 ous de la posta i sang d’exemplars adults) s’estudia l’efecte d’aquests contaminants a nivell físic (paràmetres biomètrics de l’ou, gruix de la closca i índex de dessecació) i hormonal (via l’anàlisi de les hormones esteroidees 17β-estadiol i testosterona). S’estudia també l’acumulació d’aquests contaminants a partir de la dieta (analitzant el seu propi aliment i a partir de l’estudi dels isòtops estables de carboni i nitrogen (δ13C i δ15N), indicadors del règim alimentari) i es fa una estima de la depuració dels PFASs en sang i de la seva transferència de femelles a ous. Els resultats indiquen que els contaminants orgànics són presents en les poblacions de gavià argentat i gavina corsa de la Península Ibèrica, sent els OCs i els PCBs les famílies de compostos amb concentracions més elevades. Entre els PFASs, el compost majoritari és el PFOS. La transferència de contaminants orgànics de mares a cries queda demostrada amb els nivells trobats en els ous d’ambdues espècies. De l’anàlisi de PFASs en sang de mascles i femelles de les dues espècies de gavina s’observa que les femelles descarreguen part dels compostos acumulats als ous presentant així nivells en sang inferior que els mascles. No es troba cap relació entre els nivells de PFASs i els paràmetres biomètrics, com tampoc amb els nivells d’esteroides. Tanmateix, l’estudi de les hormones permet comparar els nivells en ambdues espècies amb altres estudis i discutir la influència de la dieta. L’anàlisi de PFASs en clara i rovell d’ou per separat dels 3 ous de les postes de gavina corsa demostren que aquests compostos tenen més afinitat pels lípids del rovell ja que no es detecten en les clares. La concentració decreixent de PFOS al llarg de la seqüència de posta demostra que les femelles descarreguen la majoria de contaminant en el primer ou però que existeix una bona correlació dels nivells de PFOS entre els 3 ous d’un mateix niu. L’augment de les concentracions d’alguns PFASs en el 3r ou i les diferències en els valors de δ13C entre el 1r-3r i 2n-3r ou s’atribueixen a l’anomenat “efecte mare” (possible ús de reserves endògenes per a la formació de l’últim ou enlloc de l’energia aportada per la dieta prèvia a la posta). Aquesta tesi permet augmentar el coneixement sobre l’acumulació de COPs en el gavià argentat i la gavina corsa de la Península Ibèrica, avaluar les diferències entre ambdues espècies i associar-ho a la seva biologia, determinar la distribució geogràfica de COPs utilitzant els ous com a bioindicador de contaminació ambiental i estudiar els processos d’acumulació i transferència de PFASs.

El ensamblaje, estructuración y funcionamiento de las comunidades naturales, compuestas de muchas especies que forman redes complejas de interacciones ecológicas, ha desconcertado a los ecólogos durante muchas generaciones. Investigación ecológica pionera determinó que el tamaño de la comunidad y su complejidad (medida como la conectividad en la red de interacciones ecológicas) limita la estabilidad de la comunidad, y por lo tanto impiden que las comunidades sean indefinidamente complejas o ricas en especies. Investigación sobre el ensamblaje y la estabilidad en comunidades naturales ha descubierto que la arquitectura de la red trófica es la clave para la estabilidad de la comunidad y su persistencia. Así, los científicos comenzaron a centrarse en la comprensión de las complejas redes de interacciones entre especies, y pronto se dieron cuenta de que la dinámica de las poblaciones de las comunidades naturales se rigen por la estructura de estas redes. Por otra parte, ciertas características observadas en la estructura de las redes ecológicas son responsables del mantenimiento de la estabilidad en diferentes tipos de comunidades ecológicas. El siguiente paso en la investigación de las redes ecológicas es incorporar varios tipos de interacción en un escenario ecológico más amplio. Esto incrementará el conocimiento de la estructura y la estabilidad de la comunidad. El cambio global está afectando los ecosistemas de todo el mundo, con profundos impactos sobre el delicado equilibrio de la naturaleza. Ya ha causado un número sin precedentes de extinciones, y el consiguiente daño en la estructura y funcionamiento del ecosistema ha llevado a muchos a sugerir que en estos momentos estamos presenciando la sexta extinción masiva en la historia de la Tierra. El principal desafío para la investigación ecológica que tenemos por delante es entender y predecir cómo el cambio global está afectando, y es probable que afecte en el futuro, los ecosistemas complejos. En esta tesis enfrento este desafío utilizando una aproximación empírico-­‐teórica integradora para explorar los efectos del cambio global -­‐cambio climático, pérdida de biodiversidad e invasión de especies-­‐ en comunidades compuestas por múltiples especies. Adicionalmente, investigo qué hace que las comunidades ecológicas sean estables durante su ensamblaje, y cómo esta estabilidad puede verse afectada por el cambio global. En concreto, he empleado una combinación de revisión de resultados y análisis de datos empíricos, un novedoso marco conceptual para el análisis de las relaciones entre diferentes dimensiones de la estabilidad ecológica, modelos teóricos fundamentados en redes tróficas con estructuras realista y ecuaciones diferenciales ordinarias para simular la dinámica de las poblaciones, y modelos espacialmente explícitos basados en el individuo con una mezcla de tipos de interacciones ecológicas; con el fin de obtener una visión predictiva de los efectos de los diferentes componentes del cambio global sobre las comunidades naturales y sobre los factores que explican la estabilidad de estos conjuntos de especies. Algunos de mis principales hallazgos son: (1) cambios de distribuciones de especies provocados por el cambio climático están generando comunidades nuevas . Estas últimas se caracterizan por nuevos patrones en que las distribuciones de tamaño corporal dentro de las redes tróficas se están desplazando hacia tamaños más pequeños, las interacciones especialistas se están perdiendo, y las fuerzas de interacción son cada vez más fuertes en general, con consecuencias importantes para la dinámica de la comunidad. (2) Las diferentes dimensiones de la estabilidad ecológica se correlacionan de manera no trivial. La pérdida de biodiversidad lleva a un desacoplamiento de estas correlaciones. Esto conduce a dinámicas altamente impredecibles en comunidades ecológicas sujetas a perturbaciones. (3) Enfocándonos en las invasiones biológicas vemos que la estructura de la red trófica es un factor determinante para éxito de la invasión. Comunidades menos conectadas, más modulares, y más heterogéneas en términos de amplitud de la dieta de las especies que las componen son más robustas a las invasiones biológicas. Las invasiones hacen a las comunidades más conectadas y menos modulares en general, lo que las hace aún más frágiles a las invasiones. Algunos rasgos de las especies invasoras, como su tamaño corporal y su capacidad de capturar la presa, también son fuertes determinantes del éxito de la invasión. (4) Por último, las interacciones mutualistas incrementan tanto la estabilidad temporal como la estabilidad espacial, mediante el mantenimiento de una agregación espacial más constante. Las distribuciones de las fuerzas de interacción en la red se desplazan hacia valores más bajos a medida que la fracción de mutualismos en la comunidad aumenta. / The assembly, structuring and functioning of natural communities, composed of many species forming complex networks of ecological interactions, has puzzled ecologists for many generations. Early ecological research determined that community size and complexity (measured as connectivity in the network of ecological interactions) limit community stability, and hence impose constraints to communities to become indefinitely complex or speciose. Community assembly and stability research uncovered the fact that food web architecture is the key to community stability and persistence. Scientists thus started to focus on the understanding of complex networks of interactions between species, and it was soon realised that species population dynamics are influenced by biotic interactions within the overall network. Moreover, certain features observed in the structure of ecological networks are responsible for the maintenance of stability and species persistence in different kinds of ecological communities. The next step in ecological networks research is to incorporate several interaction types into a broader ecological scenario. This will further our knowledge in community structure and stability. Global change is affecting all ecosystems across the globe, having profound impacts over the delicate balance of nature. It has already caused an unprecedented number of extinctions, and the consequent damage to ecosystem structure and functioning has prompted many to suggest that we are currently witnessing the sixth mass extinction in the history of the Earth. The main big challenge for ecological research that lies ahead is to understand and predict how different components of global change are affecting and will likely affect complex ecosystems. In this thesis I tackle this challenge following an integrative empirical-­‐theoretical approximation exploring the effects of global change –climatic warming, biodiversity loss and species invasion-­‐ on multispecies communities. In addition, I investigate what makes ecological communities stable through their assembly, and how this stability may be affected by global change. Specifically, I employed a combination of empirical results review and data analysis, a novel conceptual framework for the analysis of relationships between different dimensions of stability, theoretical models grounded on realistic food web structure and ordinary differential equations to simulate populations dynamics, and individual-­‐based spatially explicit models with a mixture of ecological interaction types in order to gain predictive insights on the effects of different components of global change on natural communities and several factors behind the stability of these assemblages of species. Some of my key findings are: (1) Species range shifts triggered by climate change are generating novel communities. These are characterized by consistent novel patterns where body size distributions within the food webs are getting shifted towards smaller sizes, specialised interactions are getting lost, and interaction strengths are getting stronger in general, with further consequences for community dynamics. (2) Different dimensions of ecological stability are correlated in non-­‐trivial ways. Biodiversity loss leads to a decoupling of the correlations previously observed between stability measures. This leads to highly unpredictable dynamics of ecological communities after major disturbances. (3) When focusing on biological invasions I find that food web structure is a strong determinant of invasion success. Less connected, more modular, and more heterogeneous communities in terms of diet breadth are more robust to biological invasions. Invasions make communities more connected and less modular in general, rendering them even more fragile to invasions. Species traits of the invasive species, such as body size and the ability to capture prey, are also strong determinants of invasion success. (4) Finally, mutualistic interactions increase both temporal stability and spatial stability, by keeping spatial aggregation more constant. Distributions of interaction strengths across the entire food web are shifted towards lower values as mutualism increases.

La distribució de les espècies ha estat objecte d’estudi per part de diverses disciplines donada la seva naturalesa multifactorial. Així, entendre veritablement la distribució de les espècies implica necessàriament un millor coneixement del funcionament de la biosfera. D’altra banda, el canvi global que està patint el nostre planeta previsiblement afectarà en gran mesura moltes espècies, variant així la distribució i composició dels ecosistemes tal i com els coneixem avui dia i implícitament dels serveis que proporcionen. La modelització ha permès augmentar el nostre grau de comprensió sobre el sistema Terra així com de les potencials conseqüències que els canvis antropogènics poden provocar (canvi climàtic, alteració de cicles biogeoquímics, destrucció d’hàbitats, etc.). En el camp de la distribució d’espècies, els models de nínxol ecològic han estat àmpliament utilitzats per estudiar i preveure canvis en la distribució dels organismes. Aquests models es basen en la determinació de les condicions ambientals òptimes on una determinada espècie pot viure i reproduir-se (nínxol). Tanmateix, aquests models fan ús d’aproximacions correlatives entre presències i variables ambientals actuals, fet que presenta diverses desavantatges que posen de manifest una gran incertesa en les prediccions i fins i tot, qüestionen la seva utilitat en el context de canvi global. El conjunt dels treballs que s’exposen pretenen donar una visió sintètica de la possibilitat d’ús d’aquests models per a prediccions de distribució d’espècies vegetals, tant presents com futures. La present recerca se centra en l’anàlisi de diversos aspectes problemàtics per a aquests models en la predicció de la distribució´ d’espècies vegetals en el context del canvi global. Específicament s’ha avaluat la diferència entre prediccions basades en models ecofisiològics i models correlatius sobre l’efecte de prediccions actuals i futures , la variació entre prediccions a nivell de taxó o a nivell de comunitat, la variació en la predicció de canvi de nínxol davant possibles invasions i finalment, l’addició de l’escala temporal en les prediccions. S’ha pogut constatar que el fet de basar-se en correlacions estàtiques minva la seva capacitat de transferència a noves situacions i no incorpora trets biològics que poden tenir una importància cabdal (p.ex. fisiologia). En situacions de projeccions en l’espai i en el temps, s’observen importants variacions espacials en les prediccions, tant a nivell de comunitat com a nivell de poblacions de diversa provinença. Això comporta que les assumpcions i l’escala geogràfica i biològica hagin de ser adaptades segons la qüestió a la que el model s’adreça així com de la disponibilitat de dades. A més, incorporar l’escala temporal pot afegir una cert grau de dinamisme a aquests models estàtics, malgrat que no es poden inferir efectes a una resolució temporal adequada per a alguns fenòmens climàtics extrems . Dels resultats se’n desprèn que la utilització d’aquests models pot servir com a una bona eina de generació d’hipòtesis sobre dels diferents factors que actualment constrenyen la distribució de les espècies. A més, pot ser una tècnica potent per estimar el grau d’exposició de les espècies davant noves situacions de canvi global. Tot i això, les seves prediccions han de ser confrontades amb d’altres tècniques oimés quan es tracta de valorar escenaris plausibles subjectes a una gran incertesa. En general, aquests models són molt significatius per a la caracterització de l’exposició a noves situacions. / La distribución de las especies ha sido objetos de estudio por parte de diversas disciplinas dada su naturaleza multifactorial. Así, entender verdaderamente la distribución de las especies implica necesariamente un mejor conocimiento del funcionamiento de la biosfera. Por otro lado, el cambio global que esta sufriendo nuestro planeta previsiblemente afectará en gran medida muchas especies, variando su distribución y en última instancia, la composición de los ecosistemas tal y como los conocemos hoy día así como los servicios que proporcionan. La modelización ha permitido aumentar nuestro grado de comprensión sobre el sistema Tierra así como de las potenciales consecuencias que los cambios antropogénicos pueden provocar (cambio climático, alteración de ciclos biogeoquímicos, destrucción de hábitats, etc.). En el campo de la distribución de especies, los modelos de nicho ecológico han sido ampliamente utilizados para estudiar y predecir cambios en la distribución de los organismos. Estos modelos se basan en la determinación de las condiciones ambientales óptimas en las que una determinada especie puede vivir y reproducirse (nicho). Sin embargo, estos modelos utilizan una aproximación correlativa entre presencia de un organismo y las variables ambientales actuales, hecho que presenta diversas desventajas que ponen de manifiesto una gran incertidumbre en las predicciones e incluso, cuestionan su utilidad en el contexto del cambio global. El conjunto de los trabajos que aquí se exponen pretenden dar una visión sintética de la posibilidad de uso de estos modelos para predicciones de la distribución de especies vegetales, tanto presentes como futuras. La presente investigación se centra en el análisis de aspectos problemáticos de índole diversa de este tipo de modelos, cuando son aplicados para predecir la distribución de especies vegetales bajo supuestos de cambio global. Específicamente se ha evaluado la diferencia entre predicciones basadas en modelos ecofisiológicos y modelos correlativos en la predicción de distribuciones presentes y futuras, la variación entre predicciones a nivel de taxón o a niveles de comunidad, la variación en la predicción según la población bajo riesgos potenciales de cambio de nicho i finalmente, la adición de la escala temporal en las predicciones. Se ha podido constatar que el hecho de basarse en correlaciones estáticas disminuye su capacidad de transferencia a nuevas situaciones i no incorpora características biológicas que pueden tener una importancia vital (p.ej. fisiología). En situaciones de proyecciones en el espacio y el tiempo, se observan variaciones espaciales significativas en las predicciones, tanto a nivel de comunidad como a nivel de poblaciones de diverso origen. Esto comporta que las asunción i la correcta elección de la escala geográfica i biológica según el objetivo del modelo. Además, la incorporación de la escala temporal puede añadir un cierto grado de dinamismo a estos modelos estáticos, a pesar que no se pueden inferir efectos a una resolución temporal adecuada para algunos fenómenos climáticos extremos. En general, dichos modelos son relevantes para caracterizar la exposición a nuevas situaciones. / The distribution of species has been studied by various disciplines due to its multifactorial nature. Thus, to truly understand the distribution of species necessarily implies a better understanding of the functioning of the biosphere. On the other hand, the overall change our planet is undergoing, it is expected to greatly affect many species, varying distribution and ultimately the composition of ecosystems as we know them today and the services they provide. The modeling has enhanced our level of understanding of the Earth system and the potential consequences that anthropogenic changes can cause (climate change, alteration of biogeochemical cycles, habitat destruction, etc..). In the field of species distribution, ecological niche models have been widely used to study and predict changes in the distribution of organisms. These models are based on determining the optimum environmental conditions in which a species can live and reproduce (niche). However, these models use a correlative approach between the presence of an organism and the current environmental variables, which has several disadvantages that cause a uncertainty in predictions and even question their usefulness in the context of global change. All the works presented here are intended to give a synthetic view of the possibility of using these models for predictions of the distribution of plant species, both present and future. This research focuses on the analysis of problematic aspects of these models, when applied to predict the distribution of plant species under global change scenarios. Specifically we evaluated the difference between model predictions and ecophysiological models to predict correlative and future distributions, the variation between predictions at the level of taxon or community levels, the variation in the prediction at the population levels and finally, the addition of the timescale in the predictions. It has been shown that basing predictions on static correlations diminishes their transference capacity to new situations and does not incorporate key biological traits that may play a key role (e.g. physiology). In projections in space and time, it has been observed significant spatial variations in predictions, whether at the community or individual level of species or different populations across continents. This implies that the choice of the biological or geographical scale may be fit for model’s purpose. Furthermore, the incorporation of the temporal scale may add a certain degree of dynamism to these static modles, despite they cannot be infered for effects at higher temporal resolution for some extreme climatic events. In general, such models are relevant to characterize exposure to new situations.

We investigated whether the Argentine ant (Linepithema humile) invasion modifies the trophic web of the sclerophyllous Mediterranean forests to the point that impacts co-occurring bird communities. We studied if the invaded cork oak forests represent an ecological trap for the blue tit (Cyanistes caeruleus). The invasive ant dramatically impacts native ant communities in the areas studied. The Argentine ant alters the food supplies for the breeding foliage gleaning birds, basically through a depletion of the caterpillar availability in cork oaks. Nevertheless, the Argentine ant invasion does not affect the overall insectivorous birds’ communities. The detailed study of the reproductive dynamics of the blue tit do not provide evidences enough to assure that the blue tit is caught in an ecological trap in the Argentine ant invaded forests / S’avalua si la invasió de formiga argentina (Linepithema humile) modifica la xarxa tròfica dels boscos esclerofil·les mediterranis i arriba a afectar les comunitats d’ocells. Concretament s’estudia si les suredes envaïdes poden representar un parany ecològic per a la mallerenga blava (Cyanistes caeruleus). Els impactes de la invasió resulten ser dramàtics per a les formigues natives, a les que elimina gairebé del tot de les zones envaïdes. La invasió altera el proveïment de recursos alimentaris per a les pollades dels insectívors del fullatge, principalment a base de minvar la disponibilitat d’erugues en alzines sureres. La comparació de les poblacions reproductores d’ocells ens mostra, però, que la formiga argentina no sembla determinar en gran manera les comunitats d’ocells insectívors. L’estudi de la dinàmica reproductiva de la mallerenga tampoc proporciona evidències de què la invasió de formiga argentina constitueixi un parany ecològic per a la mallerenga blava

En les darreres dècades, el règim d’incendis forestals a la Conca Mediterrània ha canviat, produint-se un augment del número de focs i un increment de l’extensió de la superfície cremada (80-90%) per part d’uns pocs incendis (<8%). Una elevada freqüència de focs i unes condicions climàtiques postincendi extremes poden donar lloc a què l’espècie arbòria dominant de la coberta forestal anterior a l’incendi tingui problemes per recuperar-se després del foc, produint-se un canvi de coberta forestal. Ja sigui en aquest context o quan un foc afecta una coberta forestal dominada per rebrotadores, després del foc es poden desenvolupar bosquines d’espècies rebrotadores, amb una elevada densitat d’individus per hectàrea i de rebrots per individu. Aquestes bosquines d’alta densitat presenten un estancament en el seu creixement i un elevat risc d’incendi per la continuïtat de combustible. L’augment aparent de superfície forestal coberta per bosquines d’arboç (Arbutus unedo L.) a Catalunya, així com el fet que la informació de com gestionar aquesta espècie en escenaris postincendi sigui molt escassa, fa rellevant el contingut d’aquesta tesi. La present tesi té els següents objectius: 1) analitzar quin és el paper dels incendis forestals en la formació de les bosquines dominades per arboç a Catalunya i si hi ha hagut un augment de la superfície ocupada per aquesta coberta; 2) analitzar quins efectes té l’aplicació de tractaments silvícoles (selecció de rebrots d’arboç, acompanyada o no de la desbrossada del sotabosc), sobre el creixement i la reproducció d’una població d’arboç, durant tres anys de seguiment, i els impactes sobre la diversitat de la fauna associada. Aquests tractaments s’han aplicat en una zona cremada a Catalunya en l’hivern de finals del 2006 i inici del 2007. En aquesta tesi s’ha pogut demostrar com s’ha produït un augment de la superfície coberta per bosquines d’arboç a Catalunya, ja que mitjançant anàlisis SIG mostrem com al 1996 aquetes bosquines havien augmentat clarament la seva superfície respecte la que tenien al 1979. A més a més hem constatat que han aparegut bàsicament en pinedes de pi blanc cremades recurrentment. Pel que fa a la resposta de les bosquines d’arboç als tractaments silvícoles, hem demostrat que la selecció de rebrots promou un major creixement dels rebrots reservats, de manera que creixen un 48% en longitud i un 60% més en diàmetre respecte els rebrots dels individus control. Aquest efecte ja es dóna a curt termini i es manté els tres anys de seguiment. El vigor de la rebrotada induïda pel tractament de selecció no augmenta pel fet de desbrossar la vegetació al voltant de l’arbre. Tampoc s’ha trobat una relació negativa entre el vigor de la rebrotada induïda i el creixement dels rebrots reservats, com es dóna en d’altres espècies. Per altra banda, els arboços de les parcel·les amb selecció de rebrots i desbrossada del sotabosc, tot i no haver produït més fruits madurs, sí que han estat de major qualitat (major pes sec i amb més llavors desenvolupades per fruit). La quantitat de fruits per hectàrea no ha variat entre tractaments, de manera que es garanteix la font d’aliment per a la fauna de la comunitat i el potencial d’establiment de plàntules d’arboç. Finalment, els tractaments no han alterat l’estructura, ni la composició ni els gremis alimentaris de la comunitat de formigues que habita a les bosquines d’arboç, les quals s’han emprat com a bioindicadores per avaluar un possible impacte d’aquests tractaments sobre la fauna local. Hem demostrat que els tractaments descrits milloren l’estructura dels arboçars i estimulen el seu creixement, potenciant per tant l’aprofitament dels seus recursos forestals. A més, la major qualitat dels seus fruits podria donar lloc a un increment en l’establiment de plàntules. Per tant, les cada vegada més presents bosquines d’arboç en el nostre territori poden ser gestionades satisfactòriament per obtenir-ne un aprofitament i una correcta prevenció d’incendis forestals, sense comprometre la seva regeneració ni alterar la diversitat de la fauna associada. / En las últimas décadas, el régimen de incendios forestales en la Cuenca Mediterránea ha cambiado, produciéndose un aumento del número de fuegos y un incremento de la extensión de la superficie quemada (80-90%) por parte de unos pocos incendios (<8%). Una elevada frecuencia de fuegos y unas condiciones climáticas postincendio extremas pueden dar lugar a que la especie arbórea dominante de la cubierta forestal anterior al incendio tenga problemas para recuperarse después del fuego, produciéndose un cambio de cubierta forestal. Ya sea en este contexto o cuando un fuego afecta una cubierta forestal dominada por rebrotadoras, después del fuego se puede desarrollar monte bajo de especies rebrotadoras, con una elevada densidad de individuos por hectárea y de rebrotes por individuo. Este monte bajo de alta densidad presenta un estancamiento en su crecimiento y un elevado riesgo de incendio por la continuidad de combustible. El aumento aparente de superficie forestal cubierta por monte bajo de madroño (Arbutus unedo L.) en Catalunya, así como el hecho que la información de cómo gestionar esta especie en escenarios postincendio sea muy escasa, hace relevante el contenido de esta tesis. Esta tesis tiene los siguientes objetivos: 1) analizar cuál es el papel de los incendios forestales en la formación del monte bajo de madroño en Catalunya y si ha habido un aumento de la superficie ocupada por esta cubierta; 2) analizar qué efectos tiene la aplicación de tratamientos silvícolas (resalveo del madroño, acompañado o no del desbroce del sotobosque), sobre el crecimiento y la reproducción de una población de madroño, y los impactos sobre la diversidad de la fauna asociada. Estos tratamientos se han aplicado en una zona quemada en Catalunya en el invierno de finales del 2006 y principios del 2007. En esta tesis se ha podido demostrar como se ha producido un aumento de la superficie cubierta por monte bajo de madroño en Catalunya, ya que mediante análisis SIG hemos constatado un claro aumento de la superficie ocupada por monte bajo de madroño en 1996 respecto la que ocupaba en 1979. Además mostramos como ha aparecido básicamente en pinares de pino carrasco quemadas recurrentemente. En lo que se refiere a la respuesta del monte bajo de madroño a los tratamientos silvícolas, hemos comprobado que el resalveo promueve un mayor crecimiento de los rebrotes reservados, de forma que crecen un 48% en longitud y un 60% más en diámetro respecto los rebrotes de los individuos control. Este efecto ya se da a corto plazo y se mantiene durante los tres años de seguimiento. El vigor del rebrote inducido por el tratamiento de resalveo no aumenta por el hecho de desbrozar la vegetación alrededor del árbol. Tampoco se ha encontrado una relación negativa entre el vigor del rebrote inducido y el crecimiento de los rebrotes reservados, tal como se da en otras especies. Por otro lado, los madroños de las parcelas con resalveo y desbroce del sotobosque, aunque no han producido más frutos maduros, sí que han sido de mayor calidad (mayor peso seco y con más semillas desarrolladas por fruto). La cantidad de frutos por hectárea no ha variado entre tratamientos, de forma que podemos afirmar que se garantiza la fuente de alimento para la fauna de la comunidad y el potencial de establecimiento de plántulas de madroño. Finalmente, los tratamientos no han alterado la estructura, ni la composición ni los gremios alimentarios de la comunidad de hormigas que habita en el monte bajo de madroño, las cuales se han utilizado como bioindicadoras para evaluar un posible impacto de estos tratamientos sobre la fauna local. Por tanto, hemos demostrado que los tratamientos descritos mejoran la estructura del monte bajo de madroño y estimulan su crecimiento, potenciando el aprovechamiento de sus recursos forestales. Además, la mayor calidad de sus frutos podría dar lugar a un incremento en el establecimiento de plántulas. Por tanto, el cada vez más presente monte bajo de madroño en nuestro territorio puede ser gestionado satisfactoriamente para obtener un aprovechamiento y una correcta prevención de incendios forestales, sin comprometer su regeneración ni alterar la diversidad de la fauna asociada. / In recent decades, the fire regime in the Mediterranean Basin has changed, with an increase in fire recurrence and a greater proportion of area burned in large intense fires (80-90% burned area in <8% fires). High fire recurrence and extreme post-fire climatic conditions may hinder recovery of pre-fire dominant tree species, thus producing a change in forest cover. In this context, especially when fire affects areas dominated by resprouting species, post-fire coppices may display high tree densities and a large number of resprouts per tree. These high-density coppices show growth stagnation and entail great fire propagation risk due to fuel continuity. This dissertation addressed the apparent increase of forest cover by the resprouter strawberry-tree (Arbutus unedo L.) in Catalonia. The study is relevant because there is little information available on how to manage this species in a post-fire scenario. The objectives of this thesis are: 1) to analyze the role of fire in the occurrence of coppices dominated by the resprouter strawberry-tree and to establish whether there has been an increase in the area occupied by these coppices; 2) to analyze the effects of forestry management practices (selective thinning of resprouts and selective thinning of resprouts plus mechanical understory clearing) on growth and reproduction of a strawberry-tree population and on animal diversity during three years. These treatments were applied to a burned area in Catalonia in late 2006 to early 2007. GIS analysis shows a clear increase in the surface occupied by strawberry-tree coppices in Catalonia from 1979 to 1996. These increases have mainly occurred in repeatedly burned Aleppo pine forests. Regarding the effect of selective thinning applied to strawberry tree coppices, we show that these treatments promoted higher resprout growth, so that retained resprouts of treated strawberry trees grew 48% longer and 60% thicker than those of control trees. These effects occur in the short and intermediate terms. Induced resprouting by thinning was unaffected by the type of understory clearing treatment applied. In contrast to other species, we failed to find a negative relationship between the degree of induced resprouting and retained resprout growth. On the other hand, production of mature fruits did not vary among treatments, strawberry-trees from plots with selective thinning plus understory clearing produced fruits of higher quality (grater dry weight and seed-set per fruit). Mature fruit production per hectare was not affected by treatments. Therefore, management practices may enhance the natural regeneration of populations of this species, as well as the availability of food for local frugivorous fauna. Finally, treatments had no impact on structure, composition and dietary guilds of the ant communities living in strawberry-tree coppices. These communities were used as bioindicators to assess the impact of these forestry treatments on local fauna. In sum, we demonstrate that forestry practices improve the structure of stawberry-tree coppices and stimulate their growth, promoting the use of fruit resources. In addition, the increase in fruit quality could entail an increase in seedling establishment. Therefore, the increasing stawberry-tree coppices present in our territory may be satisfactorily managed to obtain good use and correct forest fire prevention, without affecting neither their regeneration nor the diversity of the associated fauna.