Introducción: la TCC es el abordaje psicológico con mayor evidencia empírica para adultos con TDAH. No obstante, no existen estudios previos de psicoeducación en comparación con tratamientos cognitivo-conductuales. Por otro lado, la mayoría de programas de tratamiento psicológico para adolescentes son intervenciones dirigidas a padres e intervenciones escolares. Existe escasa evidencia sobre intervenciones psicológicas directas al adolescente. Método: se han llevado a cabo dos estudios con el objetivo de evaluar la eficacia de la TCC en adultos y adolescentes con TDAH. En el primer estudio, 32 adultos con TDAH fueron asignados aleatoriamente a dos condiciones de tratamiento: psicoeducación (N=17) y grupo TCC (N=15). En el segundo ensayo clínico, 119 adolescentes (15-21 años) fueron asignados aleatoriamente a TCC grupal (n=45) o grupo control en lista de espera (N=44). Resultados: en el estudio de adultos, los dos programas (psicoeducación y TCC) obtuvieron mejoras en los síntomas nucleares de TDAH (ADHD-RS: p<0.001 d=0.12; CAARS-inatención: p<0.001 d=0.15; CAARS hiperactividad: p<0.001 d=0.19, CAARS impulsividad: p<0.05 d=0.32), mejoras en autoestima (CAARS: p<0.05 d=0.12),) así como disminución de sintomatología de ansiedad (STAI: p<0.001 d=0.35), depresión (BDI: p<0.001 d=0.1) y mejoras en calidad de vida (QLESQ: p=0.05 d=0.33) sin observarse diferencias significativas entre grupos. En el estudio de adolescentes, los pacientes del grupo de TCC obtuvieron reducciones significativas en los síntomas de TDAH [ADHD-RS versión adolescentes: magnitud −7.46; (95% intervalo de confianza, −9.56 a −5.36); p<0.001; d=7.5 y ADHD-RS según padres: −9.11 (95% IC, −11.48 a −6.75); p<0.001; d=8.38], menor severidad de los síntomas según el CGI-S [CGI-Self-Report: −0.68; (95% IC, −0.98 a −0.39); p<0.001; d=3.75] y CGI heteroaplicada [−0.79 (95% IC, −0.95 a −0.62); p<0.001; d=7.71]. También se observó menor repercusión funcional de los síntomas de TDAH en comparación con el grupo control en lista de espera según los padres [Weiss Functional Impairment Scale −4.02 (95% IC, −7.76 a −0.29); p < 0.05; d=2.29] y el clínico [EEAG: −7.58 (95% IC, −9.1 a−6.05); p<0.001; d=7.51]. No obstante, no se observaron diferencias significativas en los síntomas asociados (ansiedad, síntomas depresivos y dificultades en el manejo de la rabia). Conclusión: la psicoeducación demostró ser un abordaje eficaz en la reducción de síntomas de TDAH en adultos y la TCC grupal en combinación con tratamiento farmacológico mostró ser una intervención eficaz en la reducción de síntomas de TDAH en adolescentes. / Introduction: CBT is the most evidence based psychological treatment for adults with ADHD. However, no previous studies on psychoeducation compared to CBT treatment have been published. Also, the majority of psychological interventions in adolescents with ADHD have focused on parent treatment programs and school interventions. Little is known on psychological interventions which consist of a direct focus on the adolescent. Method: two studies have been carried out in order to assess CBT efficacy in adults and adolescents with ADHD. In the first study, 32 adults with ADHD were randomized to two treatment conditions: psychoeducation group (N=17) and CBT group (N=15). The second study is a randomized controlled trial carried out in a sample of 119 adolescents (15-21 years). Patients were randomly assigned to 12 group manualized CBT sessions (n=59) or a waiting list control group (N=60). Results: In the adult trial, results indicated that both treatments (psychoeducation and CBT) were associated with statistically significant improvements on ADHD core symptoms (ADHD-RS p<0.001 d=0.12; CAARS-inattention p<0.001 d=0.15; CAARS hyperactivity p<0.001 d=0.19, CAARS impulsivity p<0.05 d=0.32), improvements on self-steem (CAARS: p<0.05 d=0.12), decreases in anxiety (STAI: p<0.001 d=0.35), depressive symptomatology (BDI: p<0.001 d=0.1) and improvements on quality of life (QLESQ: p=0.05 d=0.33). Nevertheless, no statistically differences between groups were observed in these measures. In the adolescent trial, patients who were in the CBT group condition reduced significantly ADHD symptoms compared to the control group [ADHD-RS Adolescent: magnitude−7.46; (95% confidence interval, −9.56 to −5.36); p<0.001; d=7.5 and ADHD-RS Parents: −9.11 (95% CI, −11.48 to −6.75); p<0.001; d=8.38], and also less symptoms severity according to CGI-S [CGI-Self-Report: −0.68; (95% CI, −0.98 to −0.39); p<0.001; d=3.75] and CGI-S Clinician [−0.79 (95% CI, −0.95 to −0.62); p<0.001; d=7.71]. Functional impairment decreased significantly more in the CBT group according to parents [Weiss Functional Impairment Scale −4.02 (95% CI, −7.76 to −0.29); p < 0.05; d=2.29] and the blinded evaluator [GAF: −7.58 (95% CI, −9.1 to −6.05); p<0.001; d=7.51]. However, no differences were observed on associated symptoms (anxiety, depressive symptoms or difficulties in anger management). Conclusion: Psychoeducation demonstrated to be an efficacious treatment in reducing ADHD core symptoms for adults with ADHD and CBT group associated with pharmacological treatment proved to be an efficacious intervention for adolescents with ADHD in reducing ADHD symptoms.

La presente tesis de corte socioantropológico tiene como finalidad la aproximación a las experiencias corporales vividas por las llamadas “Vestidas”, personas dedicadas al trabajo sexual en el oriente de la ciudad de México. Las participantes reflejan una corporeidad particular frente a las representaciones de sexo y género hegemónicas del contexto popular mexicano; a partir de dicha reflexión asumo que los cuerpos son un espacio de materialización a los que se les ha pretendido ubicar en un lugar o en ‘otro’ pero que al acceder a sus experiencias muestran una clara frontera sea geográfica sea discursiva que los mantiene en los márgenes. “Las vestidas” surgen desde las escisiones de un sistema de representaciones donde los cuerpos se desdibujan permitiendo conocer el mecanismo de construcción de un yo corporal, identitario y discursivo. / The socio anthropological document filed court approach to bodily experiences of so-called "Vestidas", people in sex work in eastern Mexico City. The participants reflect a particular physicality against the hegemonic representations of gender and sex of mexican folk context; from that reflection I assume that bodies are a space of materialization which has tried them locate in a place or in 'other' but accessing their experiences show a clear boundary is geographically is discursive that keeps them in the margins. "Las vestidas" arise from the division of system performances where bodies are blurred allowing to know the mechanics of building a body, identity and an own discursive space.

A partir del año 2000, Suramérica experimentó un proceso de autonomía regional favorecido por factores sistémicos y domésticos: la pérdida de interés e influencia de Estados Unidos en la región luego de los atentados del 11-S en Nueva York, y el liderazgo promovido por las Élites de Política Exterior (EPEs) brasileñas. A lo anterior se sumó el ascenso de líderes de una nueva izquierda suramericana favorables a la integración. En este contexto nos preguntamos: ¿por qué se crea la Unión Suramericana de Naciones (UNASUR) y cuál es el papel de Brasil?, y ¿qué factores explican la forma en la que la UNASUR ha decidido actuar en sus primeros años de funcionamiento en materia de crisis estatales y regionales, y en el fomento de la cooperación en seguridad y defensa? Para responder a ello hemos elaborado un marco analítico ecléctico compuesto por el realismo neoclásico (RNC), el institucionalismo neoliberal y el análisis de política exterior (APE), aplicado a cinco estudios de caso que representan situaciones en las que la organización tuvo un papel central en el mantenimiento de la estabilidad política de la región. Dos de estos casos corresponden a crisis internas: Bolivia y Ecuador. Los otros tres casos se refieren a crisis en las relaciones de los países de la región andina entre 2008 y 2010. Nuestras unidades de análisis, son: Brasil, Argentina, Venezuela y Colombia. La evidencia empírica ha demostrado que la UNASUR representa la fase más avanzada del proceso de suramericanización promovido por Brasil. Asimismo, que la organización ha transformado las preferencias de las EPEs suramericanas, las cuales le han utilizado para resolver crisis políticas internas e interestatales. Además, se ha fortalecido la transparencia y cooperación en defensa a través de la acción del Consejo de Defensa Suramericano (CDS). / Since 2000 South America faced a process of regional autonomy favored by systemic and domestic factors: U.S. loss of interest and influence in the region after the 9/11 attacks in New York, the leadership promoted by the Brazilian Foreign Policy Elites (FPE), and the rise of South American leftist leaders that supported integration. Therefore, we may inquire the following: Why was the Union of South American nations (UNASUR) created and what role was Brazil designated to play? Which factors explain the way in which UNASUR has decided to act during its first years of existence in regards to internal and regional crisis, as well as in the promotion of security and defense cooperation? In order to answer the latter, we designed an analytical framework composed by Neoclassical Realism, Neoliberal Institutionalism, and Foreign Policy Analysis, applying it to five cases studies that represent different situations in which the organization played a central role in maintaining the political stability of the region. Two of the cases correspond to internal crisis: Bolivia and Ecuador. The other three refer to crisis within the Andean region countries between 2008 and 2010. Our units of analysis are Brazil, Argentina, Venezuela and Colombia. Empirical evidence has demonstrated that UNASUR represents the most advanced stage of a process of Southamericanization promoted by Brazil. Likewise, the organization has transformed the FPE preferences in the region, making UNASUR a space to solve internal and interstate political crisis. As a result, transparency and cooperation in defense has strengthened throughout the actions of the South American Defense Council (SADC).

La presente tesis estudia la narrativa vanguardista en Latinoamérica. Revisa a seis escritores de diferentes latitudes del continente: María Luisa Bombal (1910-1980), de Chile; Julio Garmendia (1898-1977), de Venezuela; Lino Novás Calvo (1905-1983), de Cuba; Enrique Bernardo Núñez (1895-1979), de Venezuela; Pablo Palacio (1906-1947), de Ecuador; y Clemente Palma (1872-1946), de Perú. Para empezar se indaga en las raíces de la literatura moderna; se describen algunos de sus aspectos esenciales para orientar la reflexión teórica. Así se encauzan las indagaciones en el área de la ironía y sus transformaciones a lo largo de la historia de la cultura. En la conclusión de esta parte se amplía dicho tropo como una figuración irónica que desemboca en cuatro modos a estudiar: el humor, lo grotesco y lo fantástico. Abarcados sus aspectos claves, se explora el desarrollo de la vanguardia en Latinoamérica con el objetivo de ampliar sus parámetros y estudiarla como un fenómeno endógeno y no una importación de Europa. Lo anterior tiene como propósito, al mismo tiempo, encuadrar a los autores señalados en su contexto social, histórico y cultural. Por último, se analizan las obras de los nombres indicados que guarden relación con y/o hagan uso de lo fantástico, lo grotesco y el humor. En los resultados se muestra un desarrollo paralelo de técnicas que afianzan la ejecución de los tópicos señalados. Más aún, se nota un proceso de hibridez y desarrollo de temas que enlazan y cohesionan la producción revisada. / This thesis studies avant-garde fiction in Latin America. It focuses on six writers of different parts of the continent: María Luisa Bombal (1910-1980), from Chile; Julio Garmendia (1898-1977), from Venezuela; Lino Novás Calvo (1905-1983), from Cuba; Enrique Bernardo Núñez (1895-1979), from Venezuela; Pablo Palacio (1906-1947), from Ecuador; y Clemente Palma (1872-1946), from Peru. It starts considering the roots of modern literature; it describes some of its main aspects to orientate the theoretical considerations. This canalizes the inquiries to irony and its transformations through cultural history. The theoretical thought expands the classical trope into a figuration which leads to four modes: humor, grotesque and fantastic. The next step is to analyze the key aspects of these modes. Once this is accomplished, the study explores the development of Latin-American avant-garde. The purpose is to broaden the analytical criteria which will be use to scrutinize the phenomenon as an endogenous development. Moreover, this will help to fix the mentioned authors in their social, historical and cultural context. Finally, the dissertation examines the work of the mentioned writers taking special consideration of the short-stories or novels that use the fantastic, the grotesque and the humorous. The results show a common improvement of the techniques to materialize those modes. Furthermore, the hybridist condition and the shared topics showed by the authors emphasize the cohesion of the examined production.

Juan Mayorga signe le retour en force du verbe dans la dramaturgie espagnole contemporaine. Cette thèse pense son œuvre comme une « carte du monde » qui reflète et interroge certaines facettes de la réalité à travers le prisme du langage. L’étude des scènes de langage et du langage de la scène fait appel aux théories de pragmatique du discours. Ensuite, les analyses de la théâtralité de la parole (la manière dont les mots prennent corps et sens sur scène et dans le monde) montrent que chez ce dramaturge, la puissance imageante de la parole est étroitement liée à la « faille » du discours. La « faille », qui occupe une place centrale dans l’œuvre de Juan Mayorga, souligne et relaye les limites du langage, ouvrant sur une scène dialectique, d’où on peut (le) penser autrement. Entre les mots, dans les « failles » du discours logique, surgit l’ineffable, c’est-à-dire le Réel au sens lacanien. La question de l’aporie du voir et du dire révèle la part décisive de l’absence et du manque dans la représentation : celle-ci relève d’un engagement dramaturgique et esthétique, mais aussi éthique. Choisir de faire de la scène une cartographie des « failles » du discours, des silences de l’histoire, et des absences du monde, c’est le fruit d’un parti pris. À travers le prisme d’un verbe dont nous relevons le caractère fragmentaire, c’est une manière de penser et d’interroger le monde qui apparaît. Ce travail puise dans les courants philosophiques qui (sous-)tendent l’écriture de Juan Mayorga : les thèses de Walter Benjamin sur l’histoire, les écrits de Ludwig Wittgenstein, Theodor Adorno, Giorgio Agamben et Jean-Luc Nancy, portant sur la dicibilité ou la représentablité de l’indicible, mais aussi l’ontologie contemporaine, en particulier la pensée de Jacques Derrida et de Sören Kierkegaard, qui détournent la logique dichotomique propre à la dialectique hégélienne. Le langage lui-même est créateur de relations dialectiques indépassables que le dramaturge met en scène à partir de tensions qui peuvent se multiplier à l’infini dans une esthétique du discontinu (dire/taire, montrer/cacher, montrer/dire, etc.). Cette thèse les met en lumière et en interroge les enjeux. À cet effet, la notion de « rhizome » de Gilles Deleuze et Félix Guattari, ainsi que celle de « scène invisible » (issue de la « critique des dispositifs »), fournissent des éléments théoriques de réflexion qui débouchent sur un même constat : le sens réside dans l’interruption. La thèse est un cheminement à travers l’œuvre de Juan Mayorga, dont il s’agit de découvrir entrées et sorties, s’engouffrant dans ses « failles », pour enfin s’arrêter sur des bifurcations, ramifications, ou nœuds – car en eux se cristallise la « scène ». Au fil de son expérience théâtrale rhizhomatique et souterraine, le spectalecteur mayorguien est invité à être entre, à devenir animal (Deleuze et Guattari), et à interroger l’envers du décor. / In his plays, Juan Mayorga forcefully brings back the word in contemporary Spanish drama. This dissertation examines his works as a “world map” which mirrors and questions numerous aspects of reality through the prism of language. The study of language at play in the scenes and the dramatic language of the play appeals to the theories of pragmatic discourse. Analyses of the theatrical characteristics of the spoken word - the way words take shape and become meaningful on stage and in reality – show that, for this playwright, the image power of the spoken word is intrinsically connected to the language of the “fault”. The “fault” – which rests at the very core of Juan Mayorga’s works – underlines and prolongs the limits of language, unlocking a dialectical stage where it can be apprehended differently. Between the words, in the “faults” gical speech, the unuterrable arises, i.e. the Real in the Lacanian sense. The aporetic issue of seeing and telling unveils the decisive part of absence and want in the representation, which emanates from a theatrical, esthetic, but also ethical commitment. Choosing to study the stage as a map of the “faults” of discourse, the silence of history, and the absences of the world is a deliberate choice: analyzing the fragmentary characteristics of language is a way of thinking and questioning the world. This dissertation delves into the philosophical works which underlie Juan Mayorga's works: Walter Benjamin's thesis on history, the works of Ludwig Wittgenstein, Theodor Adorno, Giorgio Agamben, and Jean-Luc Nancy's works on the ability to utter and represent, as well as contemporaneous ontology - especially Jacques Derrida and Sören Kierkegaard´s theories, which divert the dichotomous logic that characterizes the Hegelian dialectics. Language itself weaves impassable dialectical relations which the playwright stages through tensions that can be multiplied indefinitely within aesthetics of discontinuity (keeping silent/telling; showing/hiding; showing/ telling, etc.). This dissertation draws attention to these tensions and questions their stakes. To that end, Gilles Deleuze and Felix Guattari's notions of “rhizome” and “the invisible scene” provide us with theoretical elements leading up to the same conclusion: meaning appears in interruptions. This dissertation is progressing through Juan Mayorga's plays to unveil its exits and entrances as they materialize the faults of language, so as to examine the junctions, ramifications, or entanglements where the stage crystallizes. In their rhizomatic and underground theatrical experience, Mayorga’s “specta-readers” are urged to be in-between, to become animal (Deleuze and GuattarI) and to question what is behind the scene.

Aquesta investigació analitza el potent moviment veïnal que es va configurar durant els darrers anys del franquisme i la transició al Barcelonès Nord, sub-comarca que agrupa als municipis de Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs, situats al nord de Barcelona. Aquestes poblacions van experimentar un gran creixement demogràfic a partir de la dècada dels 40 i 50 del segle XX, quan es va reprendre l'arribada de població d'altres indrets de l'Estat espanyol. La lluita diària per millorar l'existència a uns barris on predominava l'infrahabitatge va donar pas a una primerenca organització. Les autoritats franquistes van intentar controlar aquests barris fomentant un model particular d'associacionisme. No obstant aquests intents de control no van acabar de reeixir per l'acció altres factors que van afavorir la configuració d'un potent sentiment d'identificació col·lectiva i de classe que va propiciar el posterior esclat del moviment veïnal. L'acció d'organitzacions catòliques de base i d'un grup de sacerdots joves que van impulsar un apostolat diferent als barris obrers d'aquestes tres ciutats, juntament amb el paper dels militants antifranquistes van ser cabdals. Els partits polítics d'esquerres marxistes i d'altres organitzacions tradicionalment havien prioritzat el treball a les fàbriques, però progressivament anaren donant més importància a l'acció als barris fins arribar, als anys setanta, a considerar-lo un front de lluita equiparable al sindical. Va ser als anys setanta quan van esclatar amb tota la seva força un conjunt de lluites als diferents barris de les ciutats del Barcelonès Nord, ja fossin impulsades per Centres Socials, Comissions de Barri i finalment les Associacions de Veïns. Els motius inicials van ser les mancances materials dels habitatges i de tot tipus de serveis bàsics. Però aviat es van sumar reivindicacions més polititzades contra la dictadura i reclamant uns Ajuntaments democràtics, amb un discurs molt crític amb el sistema capitalista. Les autoritats franquistes locals es van veure desbordades. En el camí per la instauració dels Ajuntaments democràtics el moviment veïnal va viure un moment de crisi entre d'altres motius per la marxa de dirigents veïnals per assumir responsabilitats als nous ajuntaments, pel debat sobre quin hauria de ser el paper del moviment en el nou context polític, la crisi de les diferents formacions d'esquerres així com per l'impacte de la mateixa crisi econòmica. No obstant, això no va comportar la desaparició del moviment veïnal ja que durant els anys vuitanta encara van existir conflictes amb una intensitat comparable a la de la dècada anterior, si bé ara responien més a reaccions defensives i no hi havia una voluntat clarament assumida per sectors amplis de població per canviar el sistema polític com si havia succeït amb la lluita veïnal contra la dictadura. / Esta investigación analiza el potente movimiento vecinal que se configuró en los últimos años del franquismo y la transición en el Barcelonès Nord, sub-comarca que agrupa a los municipios de Badalona, Santa Coloma y Sant Adrià de Besòs, situados al norte de Barcelona. Estas poblaciones experimentaron un gran crecimiento demográfico a partir de la década de los 40 y 50 del siglo XX, cuando se reanudó la llegada de población de otros lugares del Estado español. La lucha diaria para mejorar la existencia de unos barrios donde predominaba la infravivienda dio paso a una temprana organización. Las autoridades franquistas intentaron controlar estos barrios fomentando un modelo particular de asociacionismo. No obstante estos intentos de control no acabaron de cuajar por la acción otros factores que favorecieron la configuración de un potente sentimiento de identificación colectiva y de clase que propició el posterior estallido del movimiento vecinal. La acción de organizaciones católicas de base y de un grupo de sacerdotes jóvenes que impulsaron un apostolado diferente en los barrios obreros de estas tres ciudades, junto con el papel de los militantes antifranquistas fueron cruciales. Los partidos políticos de izquierdas marxistas y otras organizaciones tradicionalmente habían priorizado el trabajo en las fábricas, pero progresivamente fueron dando más importancia a la acción en los barrios hasta llegar, en los años setenta, a considerarlo un frente de lucha equiparable al sindical. Fue en los años setenta cuando estallaron con toda su fuerza un conjunto de luchas en los diferentes barrios de las ciudades del Barcelonès Nord, ya fueran impulsadas por Centros Sociales, Comisiones de Barrio y finalmente las Asociaciones de Vecinos. Los motivos iniciales fueron las carencias materiales de las viviendas y de todo tipo de servicios básicos. Pero pronto se sumaron reivindicaciones más politizadas contra la dictadura y reclamando unos Ayuntamientos democráticos, con un discurso muy crítico con el sistema capitalista. Las autoridades franquistas locales se vieron desbordadas. En el camino para la instauración de los Ayuntamientos democráticos el movimiento vecinal vivió un momento de crisis entre otros motivos por la marcha de dirigentes vecinales para asumir responsabilidades a los nuevos ayuntamientos, por el debate sobre cuál debería ser el papel del movimiento en el nuevo contexto político, la crisis de las diferentes formaciones de izquierdas así como por el impacto de la misma crisis económica. No obstante, esto no supuso la desaparición del movimiento vecinal ya que durante los años ochenta todavía existieron conflictos con una intensidad comparable a la de la década anterior, si bien ahora respondían más a reacciones defensivas y no había una voluntad claramente asumida por amplios sectores de población para cambiar el sistema político como si había sucedido con la lucha vecinal contra la dictadura. / This research examines the powerful urban social movement origineted during the last years of francoist dictatorship and time known as 'the transition', at Barcelonés Nord. At the North of the city of Barcelona this area is formed by the towns of Badalona, Santa Coloma de Gramenet and Sant Adrià de Besòs. The Barcelonés Nord have a large population growth since the early 40s and 50s of the twentieth century, when the arrival of people from other parts of the Spanish state was restarted. The daily struggle to improve life in the neighborhoods, where substandard housing was predominated, ushered in an early organization. Francoist authorities tried to control these neighborhoods by encouraging particular model of association. Despite these attempts at control did not succeed to finish action other factors that favor the formation of a strong sense of collective identity and class that led to the subsequent outbreak of local movement. The action of catholic worker's organizations also of a group of young priests who promote a different apostolate in these towns' working-class neighborhoods and the performance of the anti-Franco activists were crucial. The leftist Marxist political parties and other organizations have traditionally prioritized work in factories, but gradually be given more importance in the neighborhoods until the seventies, to consider it comparable to a battlefront union. It was in the seventies when it erupted in full force a series of struggles in different neighborhood of the towns of Barcelonés Nord, whether driven by social centers, neighborhood committees and also neighborhood associations. The initial reason was the poor construction and lack of any kind of service. But soon joined more politicized claims against dictatorship and demanding a democratic councils with a speech highly critical of the capitalist system. Francoist local authorities were overwhelmed. In order to establish democratic councils the neighborhood movement experienced a moment of crisis among other reasons for the departure of neighborhood leaders to take responsibility for the new councils, the debate on what should be the role of the movement in the new context political, crisis of the different leftist groups and, as well, because of the concern of the economic crisis itself. However, this did not lead to the disappearance of the local movement since the eighties there were still conflicts with an intensity comparable to of the previous decade, although now more responsive to defensive reactions and there was a will clearly assumed by large sectors of the population to change the political system as if it had happened to the neighborhood struggle against the dictatorship.

pendents

Aquesta tesi se centra en les experiències interètniques dels immigrants polonesos al barri de la Sagrada Família a Barcelona i al barri d’Empuriabrava a Castelló d'Empúries. L'anàlisi es basa en les entrevistes amb immigrants polonesos i amb informants locals, i està complementat amb recerca estadística i documental. La hipòtesi principal examinada és la següent: les experiències interètniques de les persones poloneses immigrades a Catalunya porten al sorgiment d’opinions sobre barris ètnicament diversos i sobre grups particulars contactats quotidianament, mentre que alguns factors socioeconòmics i espacials modulen tant les possibilitats de les experiències com les consegüents opinions. Els resultats mostren que la varietat de factors socio-espacials, com a etapa de la vida o teixit urbà, influeix en les possibilitats d'experiències interètniques. L'estudi també demostra que el contacte amb altres grups ètnics resulta en opinions positives fins que no apareguin amenaces econòmiques i simbòliques potenciades per la recessió econòmica. Per tant, els resultats donen suport a enfocaments interdisciplinaris en la investigació de les relacions interètniques, extretes sobretot de les discrepàncies entre les teories de Contacte i Conflicte. Els resultats posen en valor l'enfocament comparatiu en l’estudi de la integració de la població immigrada en barris de grans ciutats i petites localitats. A més, es reconeix la importància de les característiques socio-espacials i del context que suposa l'entorn construït i natural. / Esta tesis se centra en las experiencias interétnicas de la inmigración polaca en el barrio de la Sagrada Familia en Barcelona y en el barrio de Empuriabrava en Castelló d'Empúries (Alt Empordà, Girona). El análisis se basa en entrevistas con inmigrantes polacos y otros informantes locales, y está complementado por investigación estadística y documental. La hipótesis examinada es la siguiente: las experiencias interétnicas de las personas polacas inmigradas en Cataluña dan lugar al surgimiento de opiniones sobre barrios étnicamente diversos y sobre grupos particulares contactados cotidianamente, mientras que algunos factores socio-económicos y espaciales modulan tanto las posibilidades de las experiencias como las consiguientes opiniones. Los resultados aportados en esta tesis muestran que una variedad de factores socio-espaciales, como la etapa de la vida o el tejido urbano, influye en las posibilidades de tener experiencias interétnicas y sus características. El estudio también demuestra que el contacto con otros grupos étnicos resulta en opiniones positivas hasta que no aparezcan amenazas económicas y simbólicas potenciadas por la recesión económica. Por lo tanto, los resultados apoyan la continuación de enfoques inter-disciplinares en la investigación de las relaciones interétnicas, superando las discrepancias entre las teorías de Contacto y Conflicto. Los resultados ponen en valor también el enfoque comparativo respecto al estudio de la integración de inmigrantes en barrios de grandes ciudades y pequeñas localidades. Además, en esta tesis se reconoce la importancia de las características socio-espaciales de las interacciones , así como del contexto que supone el entorno construido y natural. / This dissertation focuses on the inter-ethnic experiences of Polish immigrants in Sagrada Familia neighborhood in Barcelona and Empuriabrava neighborhood in Castelló d'Empúries (Catalonia). The analysis is based on semi-structured interviews done with Polish immigrants and local key informants, supplemented by statistical and documental research. The tested hypothesis assumes that the inter-ethnic experiences of Polish immigrants lead to emergence of opinions about ethnically diverse neighborhoods and about particular groups contacted during everyday’s life, while the socio-economic and spatial factors modulate both, the possibilities of experiences and the consequent opinions. The results show that variety of socio-spatial factors, like life-stage or urban fabric, influences the possibilities of inter-ethnic experiences. The study also demonstrates that contact with other groups resulted with positive opinions as far as economic and symbolic threats empowered by economic recession do not appear. Therefore, the findings support the interdisciplinary approaches to inter-ethnic relations learned mostly from the discrepancies between Contact and Conflict theories. The results empower comparative focus on immigrants’ integration in the neighborhoods of large cities and small towns, while acknowledging the importance of socio-spatial features of interactions in context of built and natural environments.

Entre les moltes comunitats migratòries existents al món, aquesta tesi doctoral estudia fonamentalment la comunitat dels ciutadans i ciutadanes pakistanesos que viuen a Catalunya, i també sobre les xarxes que han establert per consolidar i expandir la seva presència. Aquesta tesi a més a més, estudia la situació de les famílies i de les comunitats d'origen al Pakistan per entendre millor els processos que han conduit cap a aquest fenomen migratori, la situació actual de la població pakistanesa a Catalunya, l'impacte de la migració en les famílies dels migrants al Pakistan i les perspectives a curt i mitjà termini d'aquest moviment de població. La comunitat pakistanesa a Catalunya presenta un cas d'estudi interessant, no pel fet migratori en sí mateix, sinó perquè aquest moviment migratori té lloc sense que existissin lligams culturals, històrics i lingüístics previs entre el Pakistan i Catalunya, i perquè l'expansió ha estat molt ràpida en aquests darrers anys. Un segon objectiu d'aquesta tesi és donar veu als participants en el projecte d'investigació i, a través d'ells, a la comunitat pakistanesa a Catalunya i a les seves famílies i comunitats d'origen. Durant la segona meitat del segle vint, es van desenvolupar vàries teories, models i sistemes per intentar explicar la migració internacional. La realitat social i econòmica de la població pakistanesa a Catalunya i de les seves famílies en el Pakistan però, no s'hi ajusta gaire. Ara bé, totes elles contenen elements que poden ajudar a la comprensió del fenomen migratori i per tant convé considerar-les com un conjunt d'instruments que ajuden a capturar (no és incorrecta però la trobo un pèl forçada: copsar? captar? comprendre? ) una realitat complexa i constantment canviant. La investigació ha permès de concloure que l'emigració pakistanesa a Catalunya està fonamentada en el diferencial econòmic entre els dos països, un diferencial que compensa els costos de la migració. La gran majoria de la població pakistanesa a Catalunya hi tenien una "àncora" abans de venir. L' origen comú de molts d'ells indica l'existència de xarxes migratòries basades en la relació familiar i/o social. L'objectiu principal dels migrants és poder oferir una vida millor a les famílies, un objectiu a mitjà i llarg termini, atès que l'objectiu inicial consisteix en recuperar la inversió que suposa per a cada família enviar un dels seus a Catalunya. Facilitar l'arribada de nous immigrants no sembla ser un objectiu, sinó que és un fet que succeeix sense que es busqui. Catalunya no és pas la destinació preferida dels migrants. La seva arribada és més aviat el resultat d'una curosa anàlisi cost/benefici en el sentit que Catalunya constitueix una destinació "fàcil" i "bé de preu". En resum, es pot dir que la migració pakistanesa a Catalunya continuarà augmentant en els propers anys amb l'arribada principalment d'homes, però també de dones i nens i nenes, sempre i quan les condicions econòmiques i polítiques continuïn més o menys igual. Aquest creixement farà que els enclavaments pakistanesos a la ciutat de Barcelona s'enforteixin. Alhora, sorgiran altres enclavaments a la mateixa ciutat i a la zona metropolitana, i possiblement també a Girona i Tarragona, i més tard a Lleida. Aquests enclavaments funcionaran com un pol d'atracció per a nous migrants pakistanesos. És molt possible que, seguint el model de migració pakistanesa a altres països europeus, els migrants pakistanesos s'esforcin per integrar-se en el món econòmic, però només els individus amb un nivell educatiu alt estaran disposats a desenvolupar lligams culturals i socials amb els catalans. La majoria de la població pakistanesa preferirà viure al marge de la societat catalana. Tot i que molts voldrien tornar al Pakistan, és probable que la majoria romangui a Catalunya definitivament i amb la seva presència contribueixi a l'expansió continuada del moviment migratori pakistanès a traves de l'enfortiment de les xarxes migratòries i dels enclavaments pakistanesos. / Among the many migrant communities in the world, this doctoral dissertation focuses on the Pakistani community in Catalonia and the networks they have established to consolidate and expand their presence there. In addition, this thesis studies the situation of families and the communities of origin in Pakistan to try to understand the processes that have led to this migratory phenomenon, the present situation of the Pakistani population in Catalonia, the impact of migration on their families in Pakistan, and the short and medium term prospects for this migratory movement. The Pakistani community in Catalonia presents an interesting case study not because of the migratory movement itself, rather because the movement takes place in the absence of cultural, historical or linguistic links between Pakistan and Catalonia, and because of its fast expansion. A second objective is to give voice to the participants in the research and through them, to the Pakistani community in Catalonia and their families and communities of origin. During the second half of the 20th century, many theories, models and systems were developed to try to explain international migration. However these theories fail to explain the social and economic reality of the Pakistani population in Catalonia and their families in Pakistan. Nonetheless, they may help understand the migratory phenomenon, and therefore they may be used as a set of instruments that help capture a complex and constantly changing reality. The research shows that Pakistanis migrate to Catalonia prompted by the economic differential between the two countries and the perceived low risks/costs attached to it. The great majority of Pakistanis in Catalonia had an anchor before proceeding, be it a friend, a relative or even an acquaintance, that was crucial in facilitating their arrival and initial introduction. The common geographical origin of most of them shows the existence of migratory networks based on family and social relations. The overall objective is to provide more and better for their families. But this is a medium or long term objective. Initially most of them need to recoup their or their family's initial investment to send them abroad, and only afterwards they can start saving for their families. Facilitating the arrival of other migrants is not an objective per se, bur rather an unintended effect. Catalonia is not the migrants' preferred destination. The research findings indicate that the choice was made on the basis of a cost benefit analysis, i.e. they selected the destination which was the least costly and which brought the greatest benefits in the short term. In summary, in the coming years Pakistani migration to Catalonia will continue and will probably grow exponentially through the arrival of mostly men, but also women and children, as long as economic and political conditions remain the same, or experience only minor variations. This growth will lead to the strengthening of existing Pakistani enclaves in Barcelona city, and the emergence of new ones in Barcelona and in the Metropolitan Area of Barcelona, and to a lesser degree in Girona, Tarragona and eventually Lleida. These enclaves will function as a pull factor attracting many more Pakistanis to Catalonia. Based on the research findings and the experience of Pakistani migratory movements to other European destinations, Pakistani immigrants are likely to remain separate from the local population. Their desire to integrate will focus on the economic sphere, and only a few, better educated individuals, will be ready to establish and develop cultural and social links with the Catalan society. There is likely to be a strong resistance to adopt any mores of the host society and particularly to merge with it. Despite their longing for Pakistan and Pakistani society, the majority of them will remain in Catalonia and will settle here, thus sustaining the Pakistani migratory movement and contributing to its expansion through the strengthening of existing enclaves and the emergence of new ones.

A partir del primer terç del segle XIX es va iniciar un procés de democratització a la Xina, on els intel·lectuals, polítics i pensadors xinesos van concebre la democràcia en termes compatibles amb les circumstàncies històriques, econòmiques, socials i polítiques de la Xina. Al mateix temps recelaven, la majoria d’ells, de la universalització del model de la democràcia liberal sorgit de la Il·lustració euroamericana. A la Xina hi havia, a finals del segle XIX i principis del segle XX, diferents línies de pensament, fins i tot es pot afirmar que existia un debat entre dretes i esquerres, entre liberals i comunistes o entre nacionalistes i occidentalistes, fet que feia que les concepcions de la democràcia variessin, segons el punt de vista amb què es tractava i s’explicava. En el moment d’ajustar la democràcia a les característiques pròpies de la societat xinesa, alguns dels pensadors més revolucionaris o amb les idees polítiques més enfocades als posicionaments euroamericans, van observar els problemes que podia comportar la democràcia “pura” a la Xina, i es van qüestionar l’adequació del model euroamericà a les seves circumstàncies. Aquests fets fomentaven un debat polític sobre la democratització a la Xina, on les idees principals d’uns es reconvertien i s’ajustaven a la realitat existent; on les idees dels més conservadors es flexibilitzaven intentant buscar la millor solució per a la societat; on les idees del què significava el terme democràcia van agafar camins inesperats per a molts intel·lectuals, pensadors i polítics xinesos al llarg d’un segle d’estudi (1839-1939). La societat xinesa es va convertir en un espai de debat intens, on les idees i les propostes d’adoptar un nou sistema polític requerien d’un anàlisi en profunditat de les diferents línies de pensament, que van permetre enriquir el camp ideològic xinès i que van permetre entendre els processos socials, polítics, econòmics i culturals que es van desenvolupar a la Xina. Aquest treball ha intentat navegar per aquest ampli espectre de pensaments, d’idees, d’ideologies, però especialment ha intentat donar llum a com els primers xinesos, que es van interessar per la democràcia i per reformar el sistema polític xinès, van aportar nous coneixements i un gran enriquiment a una cultura amb quatre mil anys d’història. / In the first third of the nineteenth century began a process of democratization in China, where the masterminds, politicians and Chinese thinkers conceived democracy in terms of compatibility with the historical circumstances, economic and social policies in China. At the same time, most of them were suspicious of the universal model of liberal democracy emerged from the Euro-American Illustration. In the late nineteenth and early twentieth century, there were in China various lines of thought, even we can say that there was a debate between right and left, or between liberals and communists, or between nationalists and pro-western thoughts, fact that made the conceptions of democracy could vary, depending on the point of view and the way they were explained. When adjusting democracy to the characteristics of Chinese society, some of the most revolutionary thinkers or with the political ideas more focused on the Euro-American positions observed problems that could bring the "pure" democracy in China, and they questioned the adequacy of the Euro-American model to their circumstances. These facts encouraged a political debate about democratization in China, where the main ideas of some thinkers, were reconverted and fit to the existing reality; where the ideas of the most conservative were made flexible, trying to find the best solution for the society; where the ideas of the meaning of term democracy, took unexpected ways for many intellectuals, thinkers and Chinese politicians, over a century of study (1839-1939). Chinese society became a place of intense debate, where ideas and proposals to assume a new political system required a thorough analysis of the various lines of thought, which allowed the enrichment of the Chinese ideological field and the understanding of the social, political, economic and cultural processes developed in China. This research has attempted to navigate through this wide range of thoughts, ideas, ideologies, and especially has tried to shed light on how the early Chinese who were interested in democracy and in the reform of the Chinese political system, brought new knowledge and a great enrichment to a culture with four thousand years of history.