Aquesta investigació té com a objectiu analitzar els vincles transnacionals i les pràctiques de retorn de les persones xineses que viuen a l’Estat espanyol des d’una perspectiva intergeneracional. L’estudi consisteix en una etnografia centrada a Qingtian, a la provincial de Zhejiang, que és el lloc de procedència de bona part dels xinesos que resideixen a l’Estat Espanyol. Aquesta tesis analitza els moviments de retorn tenint en compte la diversitat de pràctiques transnacionals entre Xina i l’estat Espanyol que perfilen la vida diària dels migrants procedents de Qingtian. Aquesta investigació no conceptualitza el retorn com una realitat aïllada i desvinculada d’altres pràctiques socials, sinó que s’aproxima a aquest fenomen a través de l’estudi d’altres formes de mobilitat i pràctiques transnacionals. Per això, l’etnografia no es centra únicament en els moviments, les trajectòries i experiències dels retornats, sinó que adopta una perspectiva relacional per tal d’explorar el rol de diferents actors social, de diferents espais i moviments en els actuals processos de migració. Per tal de d’assolir aquest objectiu s’ha desenvolupat un model analític que inclou les diferents pràctiques transnacionals en funció del seu grau de materialització física: des dels moviments de persones (visites, migració I retorn), a les mobilitats desenvolupades a través de l’agència dels objectes (circulació d’objectes, productes i de capital econòmic, així com del seu emplaçament en diferents espais), fins a les pràctiques transnacionals més etèries que es desenvolupen a través dels contactes virtuals i l’intercanvi d’informació. Aquest model conceptual i analític ens ha permès examinar de quina manera els moviments d’objectes, d’informació i d’idees, així com també de persones, s’erigeixen com a factors clau en les pràctiques transnacionals actuals i les diferents formes de mobilitat entre Qingtian i l’Estat Español. D’alguna manera, cadascuna d’aquestes pràctiques podrien ser en sí mateixes l’objecte de recerca però en aquest estudi ens hem centrat en la lògica que s’estableix entre diferents pràctiques en l’àmbit de la mobilitat entre Qingtian / Xina I l’Estat Espanyol. Aquest estudi ha demostrat que les pràctiques socials transnacionals han canviat el seu significant, la seva intensitat, la direcció i les dimensions, i que noves formes de mobilitat entre Xina i l’estat Espanyol estan emergent en els últims anys. L’estudi a permès veure de quina manera la transformació de les pràctiques transnacionals actuals està vinculada amb diversos aspectes como son els canvis estructurals, el contínuum generacional, factors de classe i la diversitat deformes de mobilitat. Finalment la recerca ha demostrat que els moviments de migració de persones xineses des de l’estat Espanyol en direcció a la Xina no es poden explicar usant el concepte de retorn en el seu sentit tradicional. Aquest fet és aplicable tant quan es fa referència als migrants de primera generació, així com també quan ens referim als seus descendent. Els actuals desplaçament cap a la Xina no només impliquen una mobilitat física sinó que també comporten una mobilitat social donat que tenen com a objectiu “tornar per seguir endavant”. / This dissertation aims to explore transnational links and contemporary return migration practices from Spain to China from an intergenerational perspective. The study is framed in an in-depth ethnography based in Qingtian (Zhejiang), the place from where most of the Chinese people in Spain come from. The ethnography conceptualizes and analyses return process inside the diversity of transnational practices and links between China and Spain that shape the life of Qingtianese migrants. Therefore this dissertation does not approach return as a detached and isolated phenomenon but approaches it within the wider scope of transnational practices. The aim of this research is not only to follow itineraries and understand the experience of migrants who return to China. Going beyond this one-sided perspective focused on the perspective of "returnees", this ethnography takes a relational perspective and explores the broader context of the migration process, which includes different social actors, different places and different forms of mobility. To do so, I developed an empirically-grounded analytical scheme, which includes the different bidirectional transnational practices according to their different nature and degrees of embodiment: from the physical movement of people (visits, migration and return) to object-mediated mobilities (circulation of objects, products and economic capital and their emplacement), and the more ethereal, virtual contacts and exchange of information through the new information and communication technologies. The conceptual and analytical model, explained in detail in the introduction of Chapter four, allowed me to underscore how different movements related to things, ideas and people are an integral part of present-day transnational practices between Qingtian and Spain. In a way, each one of those practices could stand as a single study but the aim of this research project is to underscore how are these transnational practices interrelated in the scope of the nowadays mobility between Qingtian / China and Spain. This study has shown that transnational social practices have changed in meaning, intensity, direction and dimension in the last few years and that new modes of mobility are arising within the China – Spain scope. Besides, the research revealed how nowadays transnational connections and mobilities are involved in a complex set of factors related to structural changes, generation continuum, class and different nature of mobility. Weather we are referring to migrants or to their descendants, nowadays movements from Spain to China featured by Chinese people cannot be explained as a return in its traditional sense. These practices not only involve a physical but also a social mobility and are aimed to keep on “moving on by going back”.

L’apropiació de mites bíblics i clàssics en les primeres obres de Salvador Espriu, des d’Israel (1929) fins a Antígona (1939), respon a les inquietuds fonamentals de l’autor en aquells anys i evoluciona en funció d’aquests interessos. A més, les nocions contraposades de llum i neguit són punts de referència que ajuden a explicar el treball de reelaboració mitològica i, en general, les obres estudiades i l’evolució que hi ha entre elles. Així ho mostra l’anàlisi dels textos següents: Israel (en particular, la “Portada” introductòria i els capítols dedicats als personatges bíblics de Jael, Rut, Elí, Abigail, Abisag, Salomó i Jezabel); Aspectes (en particular, la prosa preliminar i els relats “Auca tràgica i mort del Plem”, “Novembre. Diada de difunts”, “Orestes” i “Neguit”, en els quals es reelaboren, respectivament, els mites de Judit, Hefest, Orestes i Nausica/Ulisses); Ariadna al laberint grotesc (en particular, la prosa preliminar sobre Ariadna, i els relats “Psyche”, “Nabucodonossor” i “Mirra”); l’obra teatral Fedra, versió al català de l’obra castellana homònima de Llorenç Villalonga; la “nouvelle” Fedra, que reelabora l’anterior, i Antígona (la versió de 1939, publicada el 1955). En l’anàlisi es té en compte la tradició literària clàssica, moderna i contemporània associada a cada mite, així com les contaminacions que hi opera l’autor amb obres de la literatura modernista catalana (especialment Joaquim Ruyra, Víctor Català i Joan Maragall) o de la literatura universal (especialment Edgar Allan Poe, però també Gabriele D’Annunzio o Ivan Turguénev). L’eina metodològica a què es recorre és la teoria de la transtextualitat formulada per Gérard Genette en Palimpsestes (1982), on el crític estableix una tipologia de les modificacions que un autor pot operar respecte als textos de referència precedents, la qual és útil per interpretar l’abast i el sentit de les represes espriuanes. Complementàriament, es fa un estudi de les obsessions temàtiques de l’autor, sobretot en dos moments crítics en la construcció de la seva obra. D’una banda, la “nouvelle” Fedra es pot llegir com una síntesi dels temes de la prosa espriuana dels anys trenta: la decadència universal, l’amor com a dominació i com a miratge, l’ànim que es persegueix ell mateix, la síntesi de contraris, el motiu solar i la supervivència en companyia de l’art. D’altra banda, la tragèdia Antígona reprèn alguns d’aquests temes però també en desenvolupa de nous, que seran molt rellevants en el desenvolupament ulterior de l’obra d’Espriu: la guerra fratricida, la pietat, el poder absolut i l’amor a la ciutat. / The appropriation of biblical and classical myths in the first works of Salvador Espriu, from Israel (1929) to Antígona (1939), responds to the author’s basic worries on those years and it evolves according to those concerns. Besides, the opposite ideas of light and restlessness are references to explain the work of mythological remaking and, in general, the studied works and the evolution existing among them. So it is shown in the analysis of these texts: Israel (particularly, the introductory “Portada” and the chapters dedicated to biblical characters of Jael, Ruth, Eli, Abigail, Abisag, Solomon and Jezabel); Aspectes (particularly, the preliminary prose and the stories “Auca tràgica i mort del Plem”, “Novembre. Diada de difunts”, “Orestes” and “Neguit”, in which the myths of Judith, Hephaestus, Orestes and Nausicaa/Ulysses are remade); Ariadna al laberint grotesc (particularly, the preliminary prose about Ariadne, and the stories “Psyche”, “Nabucodonossor” and “Mirra”); the play Fedra, a version to Catalan from the homonymous Spanish work of Llorenç Villalonga; the “nouvelle” Fedra, which is a re-elaboration of the previously refered work, and Antígona (the version of 1939, published in 1955). The analysis considers the classical, modern and contemporany literary tradition associated to each myth, as well as the contaminations applied by the author with works of the Catalan modernists (especially Joaquim Ruyra, Víctor Català and Joan Maragall) or from the universal literature (especially Edgar Allan Poe, but also Gabriele D’Annunzio or Ivan Turguénev). The methodology of this analysis is the theory of transtextuality established by Gérard Genette in Palimpsestes (1982), in which this critic sets up a typology of the modifications that an author can make on the previous texts of reference. This typology is useful to understand the extent and the orientation of the re-elaborations of Espriu. In addition, a study is made on the autor’s thematic obsessions, especially in two critic moments in the construction of his works. On the one hand, the “nouvelle” Fedra can be read as a synthesis of the themes of the Espriu’s prose of the thirties: the universal decadence, the love as a domination and as a mirage, the aim that persecutes itself, the shynthesis of opposites, the image of the Sun and the survival in the company of art. On the other hand, in the tragedy of Antígona, some of these subjects are revisited but some new ones are also developed, which will be very relevant in the farther development of the works of Espriu: the fratricidal war, the compassion, the absolute power and the love to the city.

La música de Frederic Mompou (1893-1987) ha viscut en una paradoxa: d'una banda la seva estètica ha estat difícil de situar al segle XX, ha tingut poca visibilitat en els repertoris del concertisme internacional i en els àmbits acadèmics de formació pianística. Alhora, ha estat el compositor, o un dels dos o tres compositors, que ha generat més bibliografia de tota la història de la música espanyola, interès que ha anat creixent en els darrers anys del segle XX i principis de segle XXI. El contingut de la tesi neix de la hipòtesi que aquesta circumstància ve donada per un dèficit d'anàlisi i d'informació del pensament del compositor en relació a la seva creativitat musical. Per aquesta raó, la tesi analitza el vincle d'aquests dos àmbits a través del qual podem obtenir respostes a aquesta circumstància paradoxal i obtenir conclusions que amplien la visió interpretativa de la naturalesa creativa i de l'estil compositiu del compositor. La tesi demostra el vincles estrets entre la música i el pensament de Mompou, analitza els aspectes en els quals es manifesta i concreta els elements morfològics musicals on queden constatats. El contingut de la recerca posa en relació tres àmbits diferenciats: les vivències, el pensament i la música. El redactat de la tesi s'estructura en tres capítols titulats Impressions, Reflexions i Expressions. El primer capítol, Impressions, és el més breu, i de manera introductòria, analitza les vivències que van influir en la manera de pensar del compositor, el segon capítol, Reflexions, analitza i posa al descobert el pensament filosòfic, estètic i el pensament sobre la interpretació al piano, i el tercer capítol, Expressions, analitza fragments de les seves partitures per a piano, en els quals trobem reflectit l’essència del pensament del compositor. Un dels aspectes rellevants de la tesi és l'aportació de documentació manuscrita original, no publicada i poc coneguda, que constata l'interès de Frederic Mompou pels conceptes filosòfics existencials que es remunten a la seva joventut. També aporta documentació original manuscrita desconeguda sobre la seva faceta poètica i manuscrits que combina petites composicions musicals amb textos poètics breus. De la documentació original utilitzada també cal destacar l'epistolari personal i el de la seva família i amics, al qual hem pogut tenir accés. Les anàlisis musicals obtinguts en relació al pensament de Frederic Mompou, demostren que la seva estètica i el seu estil compositiu ve determinat pel que podem anomenar "un estat de fluïdesa conscient", que va trobar en l'acció de fluir, una semiòtica musical coherent d'acord a la seva personalitat, la seva naturalesa artística i el seu pensament. Aquest fet el situa en una posició d'outsider en el context de la música d'Occident del segle XX i ens convida a fer una ampliació de com hem d'interpretar la seva obra i la seva ubicació estètica en el present. / The music of Frederic Mompou (1893-1987) has existed in a paradox: on one hand it’s aesthetics has been difficult to locate within the 20th century, having little visibility in the international concert repertory and in the academic training of pianists, and on the other hand he has been the composer, or at least one of the two or three, who has generated the most bibliography in the history of music in Spain. The interest in this composer has been growing in the last years of the twentieth and first years of the twenty-first centuries. The content of the thesis begins from the hypothesis that there is a deficit in both analysis and information about the composer’s thinking in relation to his musical creativity. For this reason the thesis analyzes the connection of these two aspects through which we can obtain answers to this paradoxical circumstance and arrive at conclusions that enhance the interpretive vision of the creative nature and compositional style of the composer. The thesis demonstrates the close ties between Mompou’s music and thought, analyses the aspects in the ways they manifest, and defines the musical morphological elements that remain constant. The content of the research relates three different aspects: life experience, thinking, and music. The thesis is structured in three chapters titled Impressions, Reflections, and Expressions. The first chapter, Impressions, is the shortest, and serves as an introduction, analyzing the life experience that has influenced the composer’s way of thinking. The second chapter, Reflections, analyses and exposes the philosophical thought, aesthetic, and piano interpretation. The third chapter, Expressions, analyses excerpts of his piano scores in which we find reflected the essence of the composer’s thought. One of the relevant aspects of the thesis is the contribution of little known, previously unpublished original manuscript documentation that proves Frederic Mompou’s interest in philosophical concepts that date back to his youth. It also brings to light his poetic interest and manuscripts where he combines short musical compositions with brief poetic texts. From the original documentation used it is important to highlight his personal correspondence, as well as that of his family and friends, to which we have had access. The musical analysis obtained in relation to Mompou’s thought show that his aesthetic and his compositional style are determined by what we could call “a state of conscious fluidity,” which has found its way to a musical semiotic that corresponds to his personality, to his artistic nature, and to his thought. This fact puts him in a position of the “outsider” in the context of Western music of the twentieth century and invites us to expand how we should interpret his music and further define his aesthetic placement in the present.

La reciente incorporación de inmigrantes extracomunitarios a la sociedad catalana (y espa-ola) se ha convertido rápidamente en un tema público candente. La observación de Joseph según la cual el "inmigrante" se ha convertido en un personaje público antes mismo de que se haya configurado como actor político (1997: 178) todavía es más relevante en nuestro país teniendo en cuenta que la alarma social que suscita el fenómeno migratorio contrasta con su relativa insignificancia numérica. La conversión del "inmigrante" en tema público debe localizarse en primer lugar dentro de los discursos socialmente dominantes, es decir los que emanan de agentes con capacidad de influencia sobre la "opinión pública": instancias político-técnicas, mediáticas y académicas. Pero también, y en relación dialéctica con los anteriores, el "inmigrante" aparece, como mostraré en el caso del distrito de Ciutat Vella de Barcelona, en primera línea del discurso popular, pues "los inmigrantes" también son un tema habitual de las conversaciones cotidianas y de los foros públicos populares (asambleas vecinales, etc.). El objeto de esta tesis es precisamente explorar la relación entre el discurso "culto" y el discurso "popular" en torno al inmigrante como categoría social y, particularmente, en torno a su constitución como sujeto en permanente peligro de guetizar(se).

Esta tesis tiene como objetivo general aportar nuevos datos para el conocimiento de los menores no acompañados (MNA), es decir, jóvenes que sin haber alcanzado la mayoría de edad emprenden solos el proyecto migratorio, mayoritariamente provenientes del Magreb (especialmente marroquíes) y que tienen como lugar de destino o de tránsito la Comunidad Autónoma de Cataluña, especialmente en la provincia de Barcelona. De forma particular esta tesis se interesa por los chicos fuera del sistema de protección. La etnografía, que combina observación participante con entrevistas en profundidad e historias de vida, se basa en Cataluña, pero una buena parte procede del trabajo de campo en Marruecos, especialmente el puerto de Tánger, sus barrios y las áreas rurales de las que proceden los jóvenes cuyos itinerarios la tesis ha reconstruido. La perspectiva transnacional, clave en el diseño de la investigación, ha permitido determinar el alcance de las redes de los menores, y englobar a sus miembros como ‘afectados transnacionales’. Entre los objetivos específicos, la tesis aporta datos para poder comprender las elecciones de los chicos, su conducta, para iluminar nuestro conocimiento sobre cómo experimentan el mundo cotidiano. Esta tesis busca también analizar, dentro del sistema de protección al menor, cuales son las necesidades que se están satisfaciendo adecuadamente y cuales no; cuales son los derechos que se respetan y cuales se vulneran. Otro de los objetivos particulares es dar a conocer la historia y la actualidad de las políticas en materia de extranjería y de protección de menores en el caso de la Comunidad Autónoma de Cataluña, y la posible relación entre los procesos individuales y la aplicación de estas políticas. También da a conocer los mecanismos que influyen en la vinculación de los menores en las instituciones de protección de menores, y los mecanismos que hacen que aquéllos los rehúyan. En definitiva pone a prueba la hipótesis de que los menores en situación de calle no lo eran antes de llegar a la península y que el propio sistema de protección al menor diseñado para el colectivo de MNA contribuye a este destino no buscado. En último término, la tesis ofrece un corpus de datos básicos para poder diseñar unas políticas de protección y atención a la infancia y a la adolescencia garantistas y eficaces, que se puedan concretar en proyectos y programas adecuados para las características y las necesidades de los MNA. La tesis, resultado de 14 años de investigación implicada con, por y sobre los menores que migran solos, se estructura en 14 capítulos, incluye fotografías y se complementa con unos anexos, así como el enlace con el documental que da título a la tesis “Solo valiente”. / The purpose of this dissertation is to provide new data for the knowledge of unaccompanied minors (UAM), boys that under adult age undertake a migratory project alone. Most of them come from the Maghreb area (specially Moroccans) and their destiny or transit passes through Catalonia, especially the province of Barcelona. This dissertation is especially interested in children that have not been or are no longer in the protection system. Even though the ethnography, that combines participant observation with in-depth interviews and life story narratives, is based in Catalonia, a large part is based on the fieldwork in Morocco, mostly at the Tangier port, but also other neighborhoods and the hometown rural areas of some of the children whose itineraries are reconstructed in the thesis. The transnational perspective, has been a key guide in the design of the investigation, as It has permitted us to determinate the scope of the minors networks, and encompass their members as the 'transnational affected'. Therefore, among specific goals, I will provide data to improve comprehension on the children’s elections or choices and their behavior; data that highlights our knowledge about how they experiment the every day world. This thesis also pretends to analyze the necessities inside the protection system that are successfully covered, and those that are not; which are the rights that are being respected and which ones are being violated. Continuing with the specific objectives, they aim to provide not only a review of historical and current policies on foreigners and child protection treatment in the autonomous community of Catalonia, but also, the relations between individual processes (decisions taken) and these policies. Furthermore, it acknowledges mechanisms that influence the bonding or non-bonding of children with child protection institutions and mechanisms that make them run away. Ultimately, it tests the hypothesis that minors in street situation were not street minors before reaching the peninsula, and that the own protection system design for the UAM contributes to this unintended destiny. Lastly, the thesis provides a corpus of basic data in order to design effective and guarantee-based policies to protect children and adolescents that can be specified in projects and programs that fit their needs and characteristics. The following thesis is the result of 14 years of involved research with, for and about children who migrate alone, known as Unaccompanied Minors. Ii is structured in 14 chapters. Although it is primarily ethnographic, it is also the result of documentation on laws and administrative operations. It includes photographic support, it is complemented with several annexes and the link to the documentary that names the thesis. “Solo valiente” (only courageous).

¿Qué sentido tiene hoy leer novelas? O mejor dicho, ¿qué sentido tiene leer novelas contemporáneas? Ya que siempre se puede encontrar una razón para leer a los clásicos, a Cervantes, Balzac, Flaubert, Goethe, Tolstoy, Kafka, Proust, Musil, Melville, Garcia Márquez, Joyce, Gadda o Calvino, incluso en estos tiempos difíciles dominados por los flujos digitales y telemáticos. ¿Qué sentido tiene, en cambio, leer novelas que hablan de nuestro presente, de nuestras vidas, del mundo en que habitamos? Autores como Ballard, Houellebecq, Ellis, Ammaniti, Foster Wallace, Ellroy, Welsh, King, Roth, Auster, Blincoe, Palahniuk, Despentes, Boyle, Wolfe ¿consiguen ofrecernos un punto de vista alternativo al de los otros medios de comunicación? ¿Qué modelos, qué construcciones simbólicas, qué mundos posibles imaginan que no se encuentren ya en la infinita red de internet? En conclusión, ¿puede la novela interpretar, codificar, formalizar el cambio de paradigma que conllevan las nuevas tecnologías? ¿Sigue existiendo una irreducible especificidad literaria o el destino de la novela es el de diseminarse en los flujos comunicativos, apropiarse de sus formas, diluirse en el gran mix multimedia y tener una función exclusivamente residual o de defensa de un glorioso pasado? No se puede contestar a estas preguntas sin tener en cuenta la producción novelística contemporánea, las novelas escritas en el nuevo entorno social y mediático. Lo que significa también reflexionar sobre la que ha sido históricamente la función social de la novela y su evolución durante los últimos dos siglos. Para verificar sus posibilidades hoy, se debe también investigar la influencia que la novela ha tenido a lo largo de la historia en la formación del imaginario colectivo. Y, finalmente, para entender si su función social se ha agotado o sólo está cambiando no se la debe analizar en abstracto, como si la novela hubiera vivido y viviera en un mundo cerrado, autónomo y autorreferencial. Hay que contextualizarla, delimitar un espacio donde se manifieste con claridad. En el presente ensayo este lugar es la metrópolis. Se podría haber elegido otro: el campo, el viaje, la psique, la sexualidad, el consumo. Sin embargo, la tesis es que la metrópolis es el espacio material y simbólico que los puede abarcar a todos sirviendo a la vez como contexto espacial y como gran categoría conceptual que atraviesa toda la producción novelística de los últimos dos siglos. Únicamente desde los múltiples espacios metropolitanos puede surgir un nuevo papel fundamental de la novela que hoy puede ayudar al individuo a recuperar el sentido de la posición cuando se mueve en diferentes niveles de la realidad y enseñarle que este tránsito a veces toma las formas de un paseo posmoderno, a veces de un nomadismo digital y otras veces del conflicto. / What is the point of reading novels today? Or rather, what is the point of reading contemporary novels? There is always a reason to read the classics, namely Cervantes, Balzac, Flaubert, Goethe, Tolstoy, Kafka, Proust, Musil, Melville, Garcia Márquez, Joyce, Gadda or Calvino, even in our hard times ruled by digital and telematic flows. But what is the point of reading novels about our present, about our life, about the world we live in? If we consider such authors as Ballard, Houellebecq, Ellis, Ammaniti, Foster Wallace, Ellroy, Welsh, King, Roth, Auster, Blincoe, Palahniuk, Despentes, Boyle, Wolfe. do they manage to offer us an alternative point of view different from mass media? Which models, symbolic constructs or possible worlds can they imagine other than those shown in the endless internet? In short, may the novel interpret, codify or formalize the paradigm change entailed by new technologies? Is there any unyielding literary specificity, or rather is the novel doomed to disseminate in the communication flow, borrow its forms, dilute in the huge multimedia mix and have just a residual role defending a glorious past?These questions cannot be answered without taking into account the contemporary novel output -the novels written in this new social milieu and media environment. It also involves thinking about the historical social role of novels and its evolution over the last two centuries. In order to check the possibilities of novels today, we should first check the influence of novels throughout our history in the building of a social imaginary. Finally, in order to understand whether the social role of novels is used up or rather it is just changing, we should not analyse novels in abstract terms, as if novels used to live and still lived in a close, autonomous, self-referential world. Novels should be contextualised, defining a space where novels are clearly exposed. This essay places this space in the metropolis. There are other possible spaces, including the countryside, travels, psyche, sexuality, consumption. But my thesis is that the metropolis is the material and symbolic space embracing all the others, being a spatial context as well as a great conceptual category transversal to the novel output of the last two centuries. Only from the multiple metropolitan spaces may a new role of the novel arise, helping people recover a sense of movement throughout different levels of reality and teaching people to understand that this movement may materialize in a post-modern walk, in a digital nomadism or in a conflict.

El propósito fundamental de la investigación es analizar las novelas históricas del escritor Germán Espinosa (1938-2007), el autor colombiano que más cultivó la novela histórica en el último tercio del siglo XX, para apreciar cómo se da en ellas la unión entre la ficción y la historia. Esto es, formulando un estudio general de las obras se hace énfasis en cuestiones como cuáles momentos del pasado se constituyen en materia de la escritura, cómo es tratada la historia en la ficción, cuáles funciones desempeña la historia en las novelas, cuáles materiales históricos son incorporados a la ficción y si varían o no en relación con la versión histórica. El corpus estudiado lo integran las novelas Los cortejos del diablo. Balada de tiempos de brujas (1970), La tejedora de coronas (1982), El signo del pez (1987), Sinfonía desde el Nuevo Mundo (1990) y Los ojos del basilisco (1992).La tesis consta de nueve capítulos. El capítulo uno sitúa dentro de su generación al escritor, anota algunas características de su producción y destaca los valores que su creación literaria posee dentro de la tradición nacional. Los capítulos dos y tres establecen el contexto teórico, histórico y pragmático para fijar el corpus y aportan los conceptos e instrumentos necesarios para abordar su análisis. El capítulo dos define la noción de historia y la particularidad de la historia al constituirse a través del discurso escrito. Igualmente, analiza las relaciones históricas que la historia y la ficción han mantenido y los factores que marcan la distinción entre ambas. El capítulo tres está dedicado a la novela histórica. En él se señalan el origen de este subgénero, su peculiaridad, sus avatares desde el siglo XIX hasta la posmodernidad, su tradición en Hispanoamérica y Colombia, la visión de Espinosa sobre el subgénero y los nexos, fronteras y límites de la novela histórica con la escritura de la historia y con otros géneros que de algún modo tienen vínculos con la historia. Los capítulos del cuatro al ocho desarrollan el análisis del corpus. El estudio de las novelas combina un análisis formal y temático. En los distintos capítulos se analizan aspectos como trama, historia, temporalidad, espacio, personajes, motivos, temática y se comentan el lenguaje y los recursos retóricos de los textos. Cada análisis mantiene como horizonte la relación entre la ficción y el material histórico. Por último, se propone una interpretación de cada novela, en la cual se aprecian rasgos y aspectos semánticos relevantes y posibles interrelaciones de las obras con el contexto histórico. El capítulo nueve sistematiza las conclusiones parciales de los análisis de cada obra de Espinosa. El capítulo aporta un balance sobre las cualidades de las novelas, señala las principales características de las relaciones que esta narrativa histórica sostiene con la historia y consigna un juicio crítico sobre las novelas. / The main purpose of this research is to make an analysis of the historical novels written by Germán Espinosa (1938-2007) the Colombian writer who has written most of the historical novels in the last 30 years of the XX century , to establish how fiction and history connect in his novels. That is, the thesis analyses questions such as the periods of the past which constitute the material for the fictional writing, how history is approached in the novels, what historic materials are part of the fiction and if they present any changes compared to the traditional historic version. The corpus of the thesis is integrated by the novels Los cortejos del diablo. Balada de tiempos de brujas (1970), La tejedora de coronas (1982), El signo del pez (1987), Sinfonía desde el Nuevo Mundo (1990) and Los ojos del basilisco (1992).This thesis has nine chapters. Chapter one defines the writer Germán Espinosa within his generation, details some characteristics of his literary production and highlights the qualities of his production in the context of the Colombian literary tradition. Chapters two and three give the theoretical, historic and pragmatic context for setting up the corpus and provide the concepts and instruments to make the analysis of the novels. Chapter two defines the notion of history and the particularity of the science of the history that culminates in a textual discourse. This chapter also describes the historic relationship between history and fiction and the qualities that establish the difference between them. Chapter three is about the historical novel. This chapter describes the origin of this literary subgenre, its changes from the XIX century until the postmodernity, its tradition in Hispanoamerica and Colombia, the opinion of Germán Espinosa about this subgenre and finally the connections, boundaries and limits of the historical novels with the discourse of history and other literary genres that involve history too. Chapters four to eight develop the analysis of the corpus through the study of the formal and thematic elements of each novel. The analysis concerns aspects as plot, story, temporality, space, characters, motives, thematic and language. The studies of novels maintain as horizon the relationship between fiction and history. Finally, each study offers an interpretation of the most relevant semantic contents and possible interrelation between the novel and historical context. Chapter nine provides a synthesis of the partial conclusions of each study of the novels. The chapter summarizes the qualities of the novels, points out the most relevant characteristics of the relationship that historical novels of Germán Espinosa maintain whit history and offers a critical judgement of his plays.

En México la institución policial ha perdido credibilidad ante los ciudadanos. El deterioro de su imagen se debe, en primer lugar a que se le identifica con la represión. Muchos le temen a la policía y piensan que ésta es ineficaz no sólo porque su acción produce conductas violentas sino también por la convicción de la existencia de sectores corruptos en la policía y la complicidad de algunos de sus agentes con la delincuencia. Esto ha traído consigo la atracción/rechazo que siente la opinión pública ante los temas relacionados con la policía, situación que se ha ido polarizando en los últimos años debido a las cada vez más comunes evidencias que muestran otro orden que se edifica sobre la ilegalidad y la impunidad y que ataca directamente el sentido de la institución policial, cuya misión es no sólo ser garante de la ley y el orden, sino también contribuir a la resolución de conflictos que aquejan a los ciudadanos y la protección del interés general de la colectividad.En esa estructura se han ido configurando símbolos, valores y normas distintas a las que regirían a un cuerpo profesionalizado, a través de los mecanismos de lealtad, identificación, pertenencia y jerarquización, institucionalizándose así lo no escrito, lo que está fuera de la ley, las reglas de los veteranos, la ley del temor, la ley del más fuerte. Es así como lo autoritario y jerárquico se han ido instaurando de otra manera. Esta cultura policial, que tiene su lenguaje y reglas de conducta propias, está detrás de las actitudes individualizadas de los policías, ya que éstas se insertan siempre en prácticas más institucionalizadas. Esto es, a través de un sistema de socialización, los miembros de la institución policial asumen un espacio simbólico que les da sentido y orienta sus acciones, lo que permite que ese espacio se reproduzca, mantenga y reactualice. Así, las tareas cotidianas, los roles, ritos y símbolos, conocimientos técnicos y teóricos, sistemas de control, estereotipos, trayectorias y carreras personales forman parte del conjunto de regulaciones y usos que cobran la dimensión de saberes necesarios que rigen y orientan la conducta policial. La existencia de esa cultura policial particular de doble rostro -el de los agentes dobles del orden y el desorden que la integran- se convierte en un lugar antropológico por excelencia que exhibe las configuraciones diversas de lo racional, lo irracional, lo inaudito, lo discontinuo como ejes centrales en la construcción de la realidad. ¿Cómo entender a la institución? ¿Cómo entender a sus agentes? Preguntándonos precisamente por aquello que configura y da cuerpo al discurso y a la experiencia policial para comprender su ambigüedad.De ahí que esta investigación se ubica justo en el ámbito de las relaciones entre mentalidad e institución y centra su atención en los policías preventivos del municipio de Guadalajara, México, dentro del cuerpo institucional que le da sentido a su ser/hacer como policías. Este acercamiento al mundo policial parte de la escucha del significado que los policías dan a sus acciones y realizaciones vitales. La metodología del punto de vista del actor permite investigar cómo explican sus situaciones en tanto que sujetos y en qué medida sus relaciones son la expresión de sus experiencias subjetivas y a la vez cómo han sido moldeados por la estructura policial. La totalidad de los hallazgos y las reflexiones realizadas durante el recorrido investigativo contribuyen de manera significativa a aclarar la complejidad del mundo policial y vislumbran algunas de las condiciones socioculturales que posibilitan su reproducción. / In Mexico, the police as an institution has lost credibility among citizens. The deterioration of its image is due mainly to its association in the public's mind with repression. Many fear the police and think that it is inefficient, not only because their actions lead to more violent behavior, but also because of the certainty of the existence of corrupt policemen and the complicity of some officers with criminals. This has resulted in the attraction/revulsion experienced by the public towards issues related with the police, a feeling that has been accentuated in recent years by an ever growing body of evidence pointing to an alternate order built on illegality and impunity that goes against the very notion of a police institution, whose mission is not only to enforce law and order, but also to contribute to the resolution of conflicts that affect citizens and to protect the overall interests of the community.In this structure symbols, values, and norms different from those that would regulate a professional constabulary have been taking shape through mechanisms of loyalty, identification, membership and hierarchy, thus institutionalizing what is not written, what is beyond the law: old-timers' rules, the empire of fear, and the survival of the strongest. Authoritarianism and rank have settled in. This police culture, with its own language and rules of behavior, is behind the individual attitudes of policemen, since these are always part of more institutionalized practices. Through a process of socialization, members of the police force enter a symbolic space that gives meaning and orientation to their actions, allowing that space to reproduce, maintain and update itself. Thus, everyday tasks, roles, rites and symbols, technical and theoretical knowledge, control systems, stereotypes, and personal histories and careers become part of the set of regulations and customs that take on the dimension of necessary skills that rule and orient a policeman's behavior.The existence of this police culture with two faces - reflected in the double agents of order and disorder who make up its ranks - becomes a prime anthropological site that exhibits the diverse configurations of the rational, the irrational, the unheard of, and the discontinuous, as central axes in the construction of reality. How can the institution be understood? How can we understand its members? This can be achieved by asking precisely what it is that makes up and embodies the police force's discourse and experience, in order to comprehend its ambiguity.This research is therefore located within the sphere of the relationships between mind and institution, focusing on the members of the Preventive Police force in Guadalajara, Mexico. This approach to the world of policemen begins by listening to the meaning the policemen find in their actions and life accomplishments. The actor-viewpoint methodology allows us to investigate how they explain their situation as subjects and to what extent their relationships are the expression of their subjective experiences, as well as how these relationships have been shaped by the structure of the police culture. All of the findings and insights made throughout the research are a significant contribution to understanding the complexity of the policemen's world, and shed light on some of the socio-cultural conditions that allow it to reproduce itself.

Els estudis que incorporen una visió dels infants com a grup social van en augment. Autors de diverses disciplines, com la sociologia, la pedagogia o l’antropologia, fent observació entre els infants, presenten resultats que demostren com els comportaments d’aquests estan estretament lligats a l’entorn en el qual es desenvolupen. El propòsit d’aquest estudi ha sigut el d’analitzar les variacions que sorgeixen en la manera de relacionar-se dels infants d’entre 3 i 6 anys en el pati de tres parvularis de l’àrea metropolitana de Barcelona. Les dades s’han recollit utilitzant la tècnica d’observació participant. Durant les primeres setmanes l’autora demostrava als infants que es podien comportar davant d’ella com ho feien quan estaven amb altres companys, perquè els seus comentaris i/o actituds no serien jutjats com ho eren davant d’altres adults, de la mateixa manera que tampoc actuaria com una animadora de jocs. D’aquesta manera es van poder obtenir dades raonablement fidedignes sobre les relacions que els infants estableixen entre ells sense la presència d’adults. Les observacions realitzades en un parvulari d’una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona, amb alumnes procedents de famílies d’un nivell socioeconòmic classificat com a mitjà baix; en un parvulari concertat de Barcelona ciutat, amb infants de famílies de nivell mitjà alt; i d’un parvulari d’un poble de l’àrea metropolitana de Barcelona, amb alumnes procedents de famílies d’un nivell socioeconòmic intermedi respecte als altres dos; han presentat punts en comú i diferències diverses en funció de la temàtica analitzada. Tot i que la mancança d’observacions en els entorns familiars i la realització de l’estudi únicament en aquests tres centre educatius no permeten atribuir les variacions observades al nivell socioeconòmic de les famílies, s’han documentat diferències destacables en la tipologia dels jocs que practicaven els infants d’un i altre centre educatiu. Els alumnes del parvulari de l’escola concertada generaven uns jocs de fantasia i ficció que traslluïen una complexitat i capacitat imaginativa sense límits, mentre els infants del parvulari amb infants procedents de famílies de nivell socioeconòmic mitjà-baix optaven pels jocs sensoriomotors, en els quals en grups o individualment es divertien corrent de formes diverses. Destacar els resultats que exterioritzaven una major dificultat dels infants del parvulari de l’escola concertada, procedents de famílies amb un nivell socioeconòmic mitjà alt, d’acceptar la frustració; una menor capacitat de resoldre per si sols les desavinences amb els companys; i una menor empatia vers als companys, que traslluirien una sobrevaloració del benestar personal. Aquestes característiques contrasten amb les observacions fetes entre els infants del parvularis públics que davant d’una situació de desacord, força menys freqüent que en el parvulari concertat, treballaven conjuntament pel benestar del grup. Aquest estudi ha prioritzat realitzar un aprofundiment exhaustiu de les relacions i comportaments del conjunt d’infants dels tres parvularis analitzats amb l’objectiu de demostrar la fortalesa i complexitat d’una cultura – desvalorada per uns i idealitzada per altres – i com aquesta és capaç d’adaptar-se a les realitats diverses que viuen els infants, per seguir fent de transmissora dels coneixements i de les habilitats en un món pensat i creat pels adults. / Studies that include a vision of children as a social group are increasing. Authors from different disciplines, such as sociology, education and anthropology, making present results of observations among children that demonstrate how their behaviours are closely tied to the environment in which they grow up. The purpose of this study was to analyse the variations in the way children between 3 and 6 years relate to each other in the playground of three kindergartens in the metropolitan area of Barcelona. The data were collected using the technique of participant observation. During the first weeks the author showed to children that they could behave in front of her as they did when they were with other colleagues, for their comments and attitudes would not be judged as if they were in front of other adults, but neither would her act as a games animator. That way, reasonably reliable data could be collected on the relations established between children without the presence of adults. Observations made in the three kindergartens: one in a city in the metropolitan area of Barcelona, with students from families of a generally middle-low socioeconomic background; another, a private (partly publicly funded) school in Barcelona, with children of middle-high socioeconomic status families; and a kindergarten in a small town in the metropolitan area of Barcelona, with students from families of more mixed socioeconomic status; have presented several commonalities and differences depending on the subject studied. Although the lack of observations in family environments and conducting the study only in these three educational centres do not allow us to attribute variations to the socioeconomic status of the families, remarkable differences have been documented in the types of games that children from the three schools practiced. The students of the private school kindergarten generated fantasy and fiction games that indicated complexity and a boundless imagination, while children from the school with families of lower socioeconomic status opted for motor-sensory games, in which they had fun running in groups or individually. Other results that can be highlighted include the greater difficulty for children of the private school, from families with a higher socioeconomic status, to accept the frustration; their lower ability to solve by themselves disagreements with colleagues, and a lower empathy for fellow, which altogether may indicate an overestimation of personal wellbeing. These features contrast with observations made among public kindergartens’ children, who in a situation of disagreement, much less frequent than in the private school, worked together for the welfare of the group. This study has prioritized carrying out a comprehensive deepening of relations and behaviour of children of all three kindergartens analysed with the aim of demonstrating the strength and complexity of a culture - idealized by some and devalued by some other - and how such culture is able to adapt to the realities experienced by children, to continue transmitting knowledge and skills in a world conceived and created by and for adults.

Aquesta tesi doctoral es proposa identificar les lògiques explicatives de la interrupció voluntària de l’embaràs (IVE), per tal d’entendre per què no disminueix la incidència de l’avortament voluntari en un context on s’ha establert un sistema de salut sexual i reproductiva (SSR) ampli, que contempla la prevenció dels embarassos no desitjats i que pretén reduir-ne la xifra d’IVE. El marc explicatiu de referència per a l’estudi de la IVE considera la IVE com a procés i no com un esdeveniment estàtic i permet articular els diversos factors que estan afectant el procés de decisió individual de la IVE: les lògiques socials. Segons aquesta perspectiva del fenomen, el procés individual d’IVE està format per 5 etapes: a) La sexualitat, b) l’anticoncepció, c) l’embaràs no desitjat d) la decisió d’IVE i e) l’accés al sistema sanitari. Aquesta recerca consta de tres objectius específics, amb un capítol dedicat a cadascun d’ells: 1) Caracteritzar el recurs a la interrupció voluntària de l’embaràs en una dècada (1998-2008) considerant la intensitat i el perfil de les dones que avorten a Espanya, 2) Documentar els objectius públics dirigits a disminuir les IVE i a garantir la SSR a Espanya i 3) Analitzar el procés individual de la IVE en dones de 25-34 anys, tram d’edats que el nostre context defineix com a moment ideal a la maternitat Per respondre la pregunta de recerca s’utilitza la metodologia quantitativa i qualitativa: a) l’estudi quantitatiu es basa en el Registre d’IVE que ofereix les dades quantitatives de l’avortament més exhaustives i b) l’anàlisi qualitativa es basa en les entrevistes en profunditat dirigides a dones embarassades que decideixen interrompre l’embaràs i en els grups de discussió amb professionals sociosanitaris. Els resultats principals de la tesi, per cadascun dels objectius específics, són: 1) la incidència de la IVE ha augmentat en una dècada (1998-2008) a Espanya i es consolida un patró d’edat jove; les dones menors de 30 anys presenten les taxes d’avortament més altes i l’augment més important ha estat en edats adolescents en aquest període. En un context d’alta prevalença anticonceptiva l’avortament esdevé un recurs davant d’un embaràs no desitjat. 2) Es confirmen les limitacions dels objectius públics dirigits a disminuir la IVE degut a la complexitat del procés individual d’IVE: no tan sols per la dificultat de contemplar les 5 etapes del procés de la IVE, sinó també per la necessitat d’atendre les dones en tots les etapes del curs de vida i 3) Les dones que volen interrompre l’embaràs i aquelles que decideixen continuar la gestació consideren els mateixos factors per construir la decisió. La situació afectiva i de parella és el factor més estructurant de la decisió. Les dades quantitatives mostren la importància de la situació de convivència amb la parella mentre que a través de les dades qualitatives s’ha revelat important la qualitat de la relació i l’existència d’un projecte parental en comú. La IVE és un tema social controvertit, però la decisió final d’avortar és privada. Aquesta dicotomia genera una bretxa entre les lògiques socials i les decisions individuals en el procés de la IVE / This doctoral thesis aims to identify the factors explaining induced abortion (IA) in order to answer the research question: Why the incidence of IA is not reduced in those contexts where there is a comprehensive sexual and reproductive health (SRH) system which includes prevention of unintended pregnancies and strategies to reduce the number of induced abortions. The study framework for this thesis considers IA as a process and not as a static event. This approach allows for the articulation of the social logic surrounding the abortion decision making process and the identification of factors affecting it. From this perspective, the abortion process at individual level comprises five steps: a) sex, b) contraception, c) unintended pregnancy, d) abortion decision and e) access to health services. This research has three specific objectives, with a chapter devoted to each one: 1) To describe the situation of induced abortion in the decade 1998-2008 with particular reference to the scale of abortion and the characteristics of women undergoing IA, 2) To describe the public policy goals aiming to reduce IA while maintaining comprehensive SRH services in Spain and 3) to analyze the abortion decision process at individual level among women aged 25-34, the age which our social context defines as the ideal age for motherhood. Both quantitative and qualitative methods were used in order to answer the research question: 1) The quantitative study is based on the National Register of IA which offers the most comprehensive quantitative data available and 2) the qualitative analysis is based on individuals interviews of pregnant women who have decided to undergo IA and focus group discussions with health care professionals. Key results for each of the specific objectives are: 1) the incidence of abortion has increased during the decade 1998-2008 with a consolidated predominance among younger age groups; women aged under 30 having the highest abortion rates whilst the highest increase being observed among teenagers. Despite a context of high contraceptive prevalence, abortion remains an option used not to continue an unintended pregnancy. 2) Public policy goals aim at reducing IA have limitations due to the complexity of the abortion decision-making process: not only the difficulty of taking into account the five stages of the abortion decision process but also the need to take into account the different stages of women’s life cycle. 3) Among pregnant women, those undergoing IA and those continuing the pregnancy took into consideration the same factors to take a decision. Relationship status was the most important factor in the abortion decision among women aged 25-34. Quantitative data showed the importance of marital status while the qualitative data highlighted the importance in the abortion decision making process of the quality of the relationship and a shared desire to have a baby. Abortion is a controversial social issue, but the final decision to undergo IA is private. It is this dichotomy that creates a gap between the prevailing social logic and the individual IA decision making process.