Spelling suggestions: "subject:"ciències humanes"" "subject:"ciències bumanes""
581 |
BAUMKUNST. L'Arbre com a objecte, subjecte i territori d'experimentació en l'art contemporaniViladomiu, Àngels 12 December 2006 (has links)
Baumkunst aglutina un estudi d'investigació entorn el tractament que s'ha donat a l'arbre, principalment com a ésser viu, en el territori de l'art recent. L'arbre és abordat com a objecte i subjecte, però també esdevindrà un espai-territori d'experimentació i investigació en l'art contemporani.Aquesta tesi presenta, documenta i corrobora el vast ventall temàtic, així com la quantia i contemporaneïtat de la temàtica abordada pels artistes; la investigació s'acota dins d'un tipus d'intervencions artístiques, instal·lacions, accions, obres o treballs que prenen la presència de l'arbre en diferents intensitats i nivells, tant objectualment com conceptual.L'anàlisi que s'ha portat a terme a Baumkunst s'entén, principalment, des d'una visió contemporània immersa dins del món del nostre temps. La relació entre Art i Natura en la contemporaneïtat, no pot ser entesa només a partir de conceptes com contemplació, expressió o assimilació, sinó sota aquelles estratègies d'hibridació i contaminació de disciplines, fruit de la complexa trama d'un món que es caracteritza per les transformacions contínuament canviants, mòbils i en procés. Un món, marcat pels vertiginosos canvis provocats pel minvament dels seus recursos naturals i els fluxos migratoris humans. L'art també esdevindrà un reflex d'aquest món. L'ús de la paraula composta alemanya Baumkunst (Art arbori), representa el territori d'investigació de la tesi i constata la revellància dels arbres en la cultura germànica. L'estructura de Baumkunst s'identifica a la d'un arbre genealògic, que dóna forma, estructura i aglutina el cos d'estudi.La tesi s'estructura en tres grans blocs temàtics: l'arbre-objecte, l'arbre-subjecte, i l'arbre-espai-territori. El primer bloc l'arbre-objecte està desenvolupat en els tres primers capítols: 1. L'arbre-ready-made: viu i mort, 2. L'arbre i les coses3. L'arbre-llibre. El segon bloc l'arbre-subjecte s'acota al quart i cinquè capítol: 4. Subjecte-Arbre: l'arbre i el cos humà5. Accions i Artefactes perceptius I l'últim bloc l'arbre-espai-territori es desenvolupa en els següents capítols: 6. Arbre-Columna. 7. Arbre-Hàbitat. 8. Escenaris Arboris. 9. Plantacions. En els exemples analitzats s'estableix un diàleg entre els arbres i els elements del nostre entorn, els objectes, les coses, els llibres, el propi cos de l'artista, fins i tot amb el cos de l'espectador. L'arbre esdevindrà un suport/espai escenari per explicar algun fet o situar alguna cosa. Tanmateix, l'arbre serà abordat com a indicador d'un lloc, amb una identitat i una història i, fins i tot, les seves propietats constructives el fan mereixedor d'un lloc en el qual els artistes projecten espais habitables, utòpics i reivindicadors.L'art recent, farà un ús de l'arbre viu o mort, arrelat o desarrelat, de planter o in situ, en la seva integritat o sotmès a una fragmentació, de manera parcial o unitària, sol o dins d'un conjunt, en plantacions o zones boscoses. L'arbre viu in situ serà escollit per les seves particularitats i propietats, tant botàniques, com espaials, formals... L'arbre viu de planter permetrà la possibilitat de crear obres d'art autònomes en qualsevol context i ubicació. Aquesta tesi posa en imatges i comentaris el testimoni d'una gran varietat d'artistes i d'actituds que, en la diversitat i hibridisme disciplinar, posen la seva mirada en aquest element vegetal i n'exploren les seves possibilitats expressives, filosòfiques, ecològiques, ètiques i estètiques. Els artistes i creadors, davant d'una evident consciència ecològica, projectaran la seva mirada cap a la degradació del mediambient, la desforestació, la contaminació, l'entropia del territori, els canvis climàtics, les catàstrofes .. Baumkunst pretén demostrar el perquè els arbres tot sovint han estat escollits pel seu estatus com la major icona global de la conservació i destrucció de la natura terrestre. / "BAUMKUNST. The tree as an object, subject and experimental territory of contemporary art"TEXT:Baumkunst brings together a research study focusing on the treatment that artists have given to the tree, especially as a living organism in the territory of the recent art. The tree is contemplated as an object and subject, but will also form part of a spatial-territorial experiment and research in contemporary art. This thesis presents, documents and corroborates the vast thematic, as well as the cost and contemporariness of the presented thematic desenvoluped by the artists; the reserche focuses on these types of artistic interventions, installations, performance, actions or masterworks that represents the presence of the tree in varying intensities and levels, both objectively and conceptually.The use of the German compound word Baumkunst (arboreal Art) represents the research field of the thesis.The thesis is divided into three large thematic sections: the tree-object, the tree-subject, and the tree-space-territory developed in the different chapters. In the examples analyzed by the chapters, is established a dialogue between the trees and the elements of our environment, the objects, the things, the books, the own body of the artist, even the body of the spectator. The tree will become a support/space scenario to explain some facts or to locate something. The tree will be focussed as an indicator of place, with an identity and a history, and even its constructive properties will make it deserving of a place where the artists project habitable spaces, utopias and vindications.Baumkunst conveys in both images and comments of testimony from a great variety of artists and attitudes that, in the diversity and disciplined hybridisms, they place their own views onto this plant element and they explore their expressive, philosophical, ecological, ethnical and aesthetic possibilities. The artists and creators, ahead of evident ecologic conscience, project their view towards environmental degradation, deforestation, pollution, the entropy of the territory, climate changes, catastrophes . This thesis attempts to show how the trees have often been selected for their status as the major global icon of the conservation and destruction of terrestrial nature.
|
582 |
La obra novelística de Rosa ChacelRodríguez Fernández, Ana Ma. 01 April 1986 (has links)
El trabajo de investigación que ahora presento como Tesis Doctoral se remonta, originariamente, al año 1980, momento aquel en que me ocupaba y preocupaba la tarea de buscar un tema sobre el cual realizar la Tesis de Licenciatura. Subsisten los motivos que entonces impulsaron mi primera aproximación al quehacer de Rosa Chacel: la posibilidad de acercarme, desde sus libros, a uno de los periodos culminantes de nuestra literatura; ahondar en el alumbramiento y génesis de una obra nacida con el siglo y que, en su lento y dificultoso germinar, se abría a hechos y fenómenos claves de nuestro Tiempo y de nuestra Historia.Y, no menos importante, el vacío bibliográfico que, todavía hoy -y a diferencia de lo ocurrido con la obra de otros prosistas de la generación-, existe. En los panoramas e historias de la literatura española del siglo XX, el nombre de Rosa Chacel ocupaba escaso número de páginas; a veces, tan sólo unos breves párrafos. Y siempre, y en todos ellos, unos cuantos adjetivos de muy mala fortuna bastaban, al parecer, para dar cuenta de una obra literaria que empieza ahora a valorarse en términos más justos. Sin embargo, a pesar de este reciente interés, se sigue careciendo de un trabajo amplio que estudie y explique una obra que ya no es una página en blanco de nuestra literatura. Tal es el propósito de este trabajo.En su fase previa, este trabajo incluía un estudio de la época y de la generación a que pertenece la autora, y limitaba el análisis de la obra chaceliana a los títulos publicados hasta 1936. Sin embargo, después de 1980 Rosa Chacel nos entregó cinco nuevos volúmenes, además de numerosas colaboraciones en diarios y revistas. Este factor, unido a la progresiva aparición de trabajos sobre la generación o la época, me decidió a centrarme exclusivamente en la obra de la autora, y dentro de ella, en las novelas, la faceta más destacada de la creación chaceliana.En el primer capitulo -"Rosa Chacel"- me propongo trazar el perfil biográfico de la escritora, atendiendo a las experiencias y hechos culminantes de su vida que, de una u otra forma, marcarán su impronta en el quehacer literario de Rosa Chacel: la infancia vallisoletana; la aurora vanguardista; el cinematógrafo y el psicoanálisis; el magisterio de Ortega, Unamuno, Juan Ramón o Valle-Inclán; el viaje a Europa; el clima generacional; la República y la Guerra Civil; el exilio; la reanudación del oficio de escribir; los primeros retornos; la progresiva recuperación de un espacio; el posterior y definitivo afincamiento en Madrid. Y junto al itinerario vital, el literario, pues es en este capítulo inicial donde incluyo el estudio de la obra no novelística de Rosa Chacel, atendiendo al orden cronológico de las distintas entregas.En el capítulo segundo analizo los dos primeros escritos de Rosa Chacel: los relatos "Chinina Migone" y "Juego de las dos esquinas". La brevedad de ambos textos me permite realizar un estudio detallado y minucioso de los aspectos sintáctico, verbal y semántico, de los mecanismos que operan en la prosa chaceliana y definen su textualidad. A la vez, muestro cómo en ellos se encuentran ya núcleos embrionarios de temas y personajes que tendrán un desarrollo en obras posteriores, mostrando esa "honda lejanía" de donde proviene una obra forjada a golpes de intelecto, voluntad y memoria.El tercer capítulo aborda el estudio de "Estación. Ida y vuelta", libro que se enmarca dentro de una tendencia novelística bien definida, por pertenecer, originariamente, a la proyectada colección "Nova Novorum". Debido a ello, y porque el texto lo permite, presto especial atención a los aspectos formales, a las ideas que sobre la novela -siguiendo a Ortega- se discuten y realizan en el propio texto narrativo."Teresa" pertenece a otro proyecto de la época: la colección de "Vidas españolas e hispanoamericanas del siglo XIX". Por ello, el análisis de la obra viene precedido de un estudio sobre el revitalizado género biográfico que, en nuestro panorama literario, tiene lugar durante la década de los años veinte.Los siguientes capítulos abarcan cada una de las novelas restantes: "Memorias de Leticia Valle", "La sinrazón", "Barrio de Maravillas" y "Acrópolis". Los dedicados a las dos últimas novelas habrán necesariamente de reescribirse cuando aparezca el tercer volumen de la trilogía que integran.Por último, un apartado -"Final"- dedicado a sintetizar y valorar la aportación de Rosa Chacel a la literatura española contemporánea.Esta presentación no debe concluir sin antes expresar mi gratitud a la Dra. Raquel Asún, profesora y amiga, cuya orientación ha sido decisiva en el inicio y la continuación de mi trabajo. A Rosa Chacel, que me atendió y escuchó desde el primer momento. Y al Dr. D. Antonio Vilanova, director de mi tesis, por el gran apoyo y estímulo prestados a lo largo de estos años.
|
583 |
Edilicia cristiana hispana de la antigüedad tardía: La "Tarraconensis"Sales Carbonell, Jordina 28 February 2011 (has links)
La tesis doctoral que presentamos identifica y analiza la edilicia cristiana tardoantigua de la provincia hispana de la Tarraconensis. La implantación de edificios cristianos en este territorio del Imperio Romano durante la Antigüedad no es en absoluto un proceso lineal ni uniforme, sino que se produce a lo largo de varios siglos y bajo una gran diversidad de formas y circunstancias, afectando la topografía, el urbanismo y las arquitecturas del mundo clásico pagano. El estudio de este fenómeno resulta básico para entender el primer cristianismo peninsular, ya que las transformaciones que se producen tanto en el campo como en los antiguos núcleos urbanos hispanos a partir de la Paz de la Iglesia son variadas y ricas en formas y matices: cristianización de les villas, construcción de grupos episcopales, iglesias de nueva planta tanto intramuros como extramuros de la ciudad, magnificación de antiguos lugares de culto privados (domus ecclesiae), cristianización de templos paganos con o sin transformaciones arquitectónicas, reaprovechamiento de estructuras públicas como por ejemplo termas o basílicas civiles, implantación de edificios religiosos en lugares simbólicos como las arenas de los anfiteatros, etc.
Lo cierto es que los pocos testimonios actualmente conocidos de edilicia cristiana tardoantigua en Hispania -y en este caso concreto, en la Tarraconensis- constituyen necesariamente, partiendo de las referencias disponibles para el resto del Imperio, una parte muy residual de les iglesias y edificios cristianos que con toda seguridad ya existirían antes de la llegada de los musulmanes a la Península Ibérica. Por ello, la presente tesis ha ampliado este catálogo en base a dos acciones principales: 1) El vaciado exhaustivo de les fuentes escritas contemporáneas a los cuatro primeros siglos de cristianismo, y 2) el análisis y disección de una serie de yacimientos arqueológicos romanos e iglesias de cronología medieval que, a pesar de no contener a priori información directa para nuestro objeto de estudio, permiten la identificación de nuevos elementos de edilicia cristiana tardoantigua a partir de la observación de una serie de regularidades significativas (presencia de necrópolis, elementos litúrgicos tardoantiguos, epigrafía cristiana, hagiotoponimia, advocaciones, etc.). Partiendo de este punto, proponemos un esquema que debería ser útil para identificar futuros casos y que tendría muy en cuenta, no sólo la combinación de estas regularidades significativas, sino también dónde y cómo aparecen. Por ejemplo, dentro de contextos urbanos, las necrópolis tardoantiguas no muestran la misma significación si su localización se produce intramuros o extramuros de la ciudad: el primero de los casos resulta revelador para nuestro propósito de estudio, ya que es conocida la íntima relación de estas necrópolis con las primeras iglesias urbanas.
Partiendo de un elenco de no más de una veintena de monumentos o yacimientos conocidos para esta provincia diocleciana, hemos conseguido, a partir del estudio en profundidad de las informaciones históricas y de los restos arqueológicos disponibles, ampliar el catálogo hasta un total de 252 ejemplares, de los cuales: 87 se han calificado como seguros, 81 como muy probables, 35 como probables y 49 como posibles. Esta más que notable ampliación del catálogo de la Tarraconensis es fruto del estudio exhaustivo, desde diferentes perspectivas, de las fuentes literarias de la época y de los restos de unos determinados yacimientos arqueológicos no siempre identificados como potenciales lugares de emplazamientos de iglesias tardoantiguas. A partir del inventario comentado y crítico que se ha elaborado es posible observar una serie de regularidades significativas y se llega a una serie de conclusiones imposibles de atisbar previamente. / This PhD thesis identifies and analyses the Christian edifices of late antiquity in the province of Tarraconensis. The appearance of Christian buildings in this area during antiquity is neither a linear nor a uniform process, but instead develops according to a wide diversity of forms and circumstances. The study of this phenomenon is key to understanding early Christianity on the Iberian peninsula, as the transformations affecting both the countryside and the old Hispanic urban centres from the Peace of the Church onwards are varied and rich in both forms and nuances: the christianisation of settlements, the building of episcopal communities, newly built churches both inside and outside the city walls, the celebration of former places of private worship (domus ecclesiae), the christianisation of pagan temples with or without building alterations, the conversion of public facilities such as, for example, baths or civil basilicas, the construction of religious buildings on symbolic sites, like those within the arenas of amphitheatres, and so on and so forth.
The truth is that the few surviving remains of Christian buildings of late antiquity in Tarraconensis are clearly only a very small part of the Christian edifices and churches that almost certainly existed before the Muslims arrived in the Iberian peninsula. Accordingly, this thesis has enlarged this catalogue by pursuing two main lines of action: 1) A thorough trawl through written sources contemporary to the first four centuries of Christianity, and 2) an analysis and dissection of a number of Roman archaeological sites and medieval churches, which despite the absence of direct information regarding the purpose of this study allow identifying new aspects of Christian edifices of late antiquity based on the observation of a series of significant common features (presence of necropolis, liturgical elements, Christian inscriptions, saints’ names, dedications, etc.).
Based on a prior pool of fewer than twenty known edifices or sites, this study has managed to extend the catalogue to include as many as 252 examples, of which 87 have been rated as definite, 81 as very probable, 35 as probable and 49 as possible. Using the annotated and critical inventory that has been compiled, a series of significant common features can be observed and a number of conclusions are reached that would not have been possible to foresee beforehand
|
584 |
Dramaturgas seglares en la España del Siglo de OroUrban Baños, Alba 27 November 2014 (has links)
En la presente tesis se analiza y compara desde una perspectiva filológica las únicas comedias que se han conservado de cuatro dramaturgas españolas del siglo XVII: Ana Caro, María de Zayas, Ángela de Acevedo y Leonor de la Cueva. En total, se examinan siete obras teatrales que se ajustan a las convenciones dramáticas de la comedia nueva: Valor, agravio y mujer y El conde Partinuplés, de Caro; La traición en la amistad, de Zayas; Dicha y desdicha del juego y devoción de la Virgen, El muerto disimulado y La margarita del Tajo que dio nombre a Santarén, de Acevedo; y La firmeza en el ausencia, de Leonor de la Cueva.
La vida de las dramaturgas constituye el tema del primer capítulo de la tesis, en él se recogen todos los datos biográficos e hipótesis que giran alrededor de sus vidas y se aportan nuevas teorías acerca de ellas. A continuación, se presenta la historia de los textos, donde, además de enumerar las ediciones que se han llevado a cabo de cada una de las obras, resumir sus argumentos y aportar la información pertinente acerca de sus representaciones (en el caso de que la obra se hayan escenificado), se exponen y revisan todas las hipótesis sobre las respectivas fechas de composición. En este sentido, debemos destacar que se han aportado datos significativos en cuanto a la datación de la comedia de El muerto disimulado; y se ha demostrado cuál fue la fuente literaria que toma la dramaturga para su dramatización de la leyenda de santa Irene en La margarita del Tajo que dio nombre a Santarén.
El análisis dramático de las siete piezas teatrales, núcleo de la tesis, está dividido en dos extensos capítulos. En el primero, dedicado al estudio del tiempo y el espacio –elementos estructurales de las piezas–, se analizan los diferentes espacios dramáticos –geográficos, interiores y exteriores–, los espacios escénicos y los escenográficos –decorado, utilería, tramoya, efectos sonoros y vestuario–, así como el tiempo dramático de las obras. Asimismo, todos estos elementos espacio-temporales se presentan en unas tablas esquemáticas, para, con ello, ofrecer una visión de conjunto de cada una de las comedias.
El segundo de estos capítulos centrales, dedicado al análisis de los personajes y, por tanto, al desarrollo de las tramas dramáticas, está conformado por dos aparados: en el primero se analiza la configuración de las figuras protagonistas, donde se observa cómo las dramaturgas idean a las damas de sus obras, bien como mujeres combativas o, por el contrario, como víctimas de las pasiones masculinas; mientras que en el segundo apartado se examina la función dramática que adquieren los criados de las obras en relación con sus señores. Además, se incluye en el capítulo el análisis de las relaciones de amistad que mantienen las damas de estas obras, tema recurrente en las comedias de autoría femenina y, en el caso de La traición en la amistad, asunto central de la pieza; y se estudia el recurso del disfraz en El muerto disimulado, donde se analiza cómo Ángela de Acevedo utiliza tanto el travestismo masculino y femenino en dos de los personajes principales.
Finalmente, en las conclusiones se resumen los datos esenciales para situar en su contexto las obras teatrales analizadas, obtenidos gracias a la minuciosa investigación llevada a cabo. / In this thesis I analyze and compare from a philological perspective the only four Spanish dramatists of the 17th century (Ana Caro, María de Zayas, Ángela Acevedo and Leonor de la Cueva) "comedias" that have been preserved. In all, I examine seven plays, adjusted to the dramatic conventions of the "comedia nueva": Valor, agravio y mujer and El conde Partinuplés, by Caro; La traición en la amistad, by Zayas; Dicha y desdicha del juego y devoción de la Virgen, El muerto disimulado and La margarita del Tajo que dio nombre a Santarén, by Acevedo; and La firmeza en el ausencia, by Leonor de la Cueva.
|
585 |
Conflicte, discriminació i mediació a l’escola. Representacions, experiències i participació dels joves d’origen immigrant als centres de secundàriaVillà Taberner, Rita 28 November 2014 (has links)
Aquesta tesi doctoral aborda l’anàlisi de la mediació escolar en relació a les experiències de participació i representació dels joves d’origen immigrant als instituts de secundària, amb l’objectiu de discernir si aquestes poden constituir un exemple de racisme institucional. La tesi es divideix en tres parts diferenciades, que permeten una aproximació gradual a l’objecte final d’estudi.
En una primera part es descriuen les percepcions en relació al conflicte escolar i la convivència per part de diversos autors: alumnat, opinió pública i perspectiva institucional. Aquesta triple aproximació ens permet obtenir una fotografia de quina és la imatge existent en relació al conflicte escolar, centrant-se amb la seva vinculació amb la immigració.
A continuació s’introdueix la mediació en tant que estratègia restaurativa de resolució de conflictes, que substitueix la perspectiva punitiva clàssica per una visió centrada en el reconeixement del dany causat i la reparació. Aquesta part conté una anàlisi detallada del funcionament i característiques de la mediació escolar als instituts catalans, així com la constatació de les diverses resistències institucionals vers determinats usos d’aquesta pràctica. Finalment, s’introdueix un primer anàlisi específic en relació als usos i percepcions sobre la mediació i l’alumnat d’origen immigrant.
Finalment, la tercera part de la tesi centra la seva anàlisi en la mediació i l’alumnat d’origen immigrant. Des d’un abordatge antiracista i seguint principis i mètodes de la Critical Race Theory, es demostra com l’ús actual de la mediació en relació a aquest alumnat constitueix un exemple de discriminació institucional, ja que incorpora barreres a l’accés d’aquesta metodologia restaurativa basades directa o indirectament en atributs ètnics constatables o construïts. La tesi tanca amb recomanacions específiques per la gestió del conflicte per a una escola antiracista.
Aquesta és una tesi de transició, organitzada formalment com una tesi clàssica, però que internament conté material publica, articles en procés de publicació i capítols potencialment transformables en articles. / This thesis analyses school mediation in relation to participation experiences and representation of children of immigrants in high schools. Its goal is to obverse if these can be considered an example of institutional racism. The thesis is divided in three parts, which gradually reachs to the final objective of the study.
In the first part, perceptions regarding school conflict and coexistence are described from perspectives of differect actors: students, public opinion and institution. This multiple approach allows us to see the existent image on school conflict, while focusing on its links to immigation.
Second part starts with the introduction of mediation as a restorative practice of conflict resolution, which substitutes the classical punitive perspective for one focusing on the recognition of the harm and its reparation. This part contains a detailed analysis of the uses and characteristics of school mediation in high schools in Catalonia. It also shows the diverse institutional resistences towards certain uses of this practice. Finally, it introduces a first specific analysis regarding uses and perceptions towards mediation and children of immigrants.
The third part of the thesis focuses fully on the analysis of mediation and children of immigrants. From an antiracism perspective and using principles and methods or Critical Race Theory, it shows how nowadays the use of mediation involving children of immigrants constitutes indeed an example of institutional racism, since there are direct or indirect barriers based on ethnicity when this restorative method is used. The thesis finishes with specific recommendations for conflict management in antiracist schools.
This is a transition thesis, formally organized like classical thesis, but containing published material, articles in the process of publication and chapters potentially transformable into articles.
|
586 |
Identificació i localització de les poblacions de gitanos catalans a França, llengua, cultura i itineraris migratorisCasanova i Solanes, Eugeni 28 November 2014 (has links)
A França existeix un col·lectiu de desenes de milers de persones que parlen català i que es defineixen a si mateixes com a “gitanos catalans”. El seu origen se situa al Principat de Catalunya, sobretot a les comarques de Girona. Van començar a radicar-se al Rosselló a final del segle XVIII arran de la pragmàtica de Carles III del 1783, que els va permetre viatjar després de segles de prohibicions, i esperonats també per les condicions més propícies que van trobar a França arran de la Revolució del 1789.
Tot al llarg del segle XIX i de bona part del XX els gitanos del Principat van confluir al Rosselló empesos per les millors condicions de vida que trobaven a França i per la inestabilitat política i social que va imperar a Espanya. Aquest èxode va anar alimentant constantment la comunitat catalana, que va anar teixint xarxes de relació entre ciutats franceses.
Des de l’inici del periple itinerant es van constituir dues grans rutes o circuits a partir de fires i mercats que van escampar els gitanos catalans pel sud de França: una que partia de Perpinyà i corria paral·lela a la costa mediterrània, amb Besiers, Montpeller i Nimes com a ciutats principals, fins a Niça, i una altra que de Perpinyà anava cap a Tolosa de Llenguadoc, amb Lesinyà i Carcassona com a ciutats intermèdies, i que després es va prolongar cap a Montalban, Bordeus i Perigús, seguint la Garona i la regió del curs baix del Dordonya.
Perpinyà ha estat en tot moment punt d’arribada, de partença i de retorn, de manera que els gitanos catalans de França han homogeneïtzat la llengua segons les pautes del col·lectiu perpinyanès, que parla un etnolecte propi basat en el rossellonès, amb molts elements del català central i amb particularitats úniques. Avui, la parla dels gitanos catalans de França està fortament influenciada pel francès, especialment en les noves generacions i en els indrets més allunyats del territori mare.
Els gitanos catalans es van escampar França endins inicialment per les rutes esmentades, però aviat se’n documenten a Bonny-sur-Loire, a 170 quilòmetres al sud de París, i després com a itinerants per les regions més allunyades del Rosselló, a Bretanya o Normandia.
Els punts on viuen avui majoritàriament els gitanos catalans, enllà del Rosselló, coincideixen amb les rutes que van freqüentar ja en les primeres i les segones migracions, i les concentracions més importants es troben a les conurbacions de Besiers, Montpeller, Niça, Agde, Tolosa de Llenguadoc, Perigús, Bordeus, Narbona, Arle, Tarascó, Carcassona, Lesinyà, Nimes, Avinyó o Marsella, amb extensions a les àrees de Lió i París. D’aquests capitals, s’escampen per bona part dels seus territoris circumdants.
Hi ha un grup de gitanos catalans de França que no ha tingut Perpinyà com a base, sinó que ha entrat al país a través dels passos del Pirineu central procedent de les comarques de Lleida i de la ribera del Cinca, que parlen un català nord-occidental amb aportacions aragoneses i alguns elements propis. Aquest està avui radicat majoritàriament a Saint-Gaudens, Montalban i Villeneuve-sur-Lot.
Els gitanos catalans de França han heretat la idiosincràsia i les pautes culturals dels seus ancestres del Principat: els rituals del matrimoni i funeraris, la celebració de les festes, els hàbits alimentaris... El punt que ells consideren central de la seua cultura és el mocador com a ritual de casament, i també un respecte per la gent gran i pels difunts. / In France there is a group of tens of thousands of people who speak Catalan and define themselves as “Catalan gypsies”. Its origin lies in Catalonia, especially in the region of Girona. They began to take root in Roussillon at the end of the eighteenth century as a result of a law made by King Charles III in 1783, which allowed them to travel after centuries of interdictions, and also spurred by the more favorable conditions they found in France following the 1789 Revolution.
Throughout the nineteenth and much of the twentieth century, Gypsies came together in Roussillon from Catalonia searching for better conditions of life in France. This exodus was constantly feeding the Catalan community, which built networks of relationships between different French cities.
Since the beginning, they travelled along two major routes or circuits both departing from Perpignan following fairs and markets which scattered Catalan gypsies throughout the south of France. One started in Perpignan and ran parallel to the Mediterranean coast, with Béziers, Montpellier and Nîmes as major cities, including Nice, and the other one went towards Toulouse, with Carcassonne and Lesignan as intermediate cities, and later extended to Montauban, Bordeaux and Périgueux, following the Garonne and the region of the low Dordogne river.
Perpignan has always been an arrival, departure and return point, so the
Catalan gypsies in France have standardized their language according to the guidelines of the Perpignan group, whom speak an ethnolect based on the Catalan Roussillon dialect, with many central Catalan elements and unique characteristics. Today, the language of Catalan gypsies in France is strongly influenced by French, especially in the younger generations and in the most distant places from the mother country.
Catalan gypsies scattered throughout France following the routes mentioned, but soon they were found in Bonny-sur-Loire, 170 km south of Paris, and later on travelling to the most distant regions away from Roussillon, in Britanny or Normandy.
The places where the majority of Catalan gypsies live today, beyond Roussillon, follow the routes previously frequented in the first and second migrations, and the most important concentrations are found in and around Béziers, Montpellier, Nice, Agde, Toulouse, Périgueux, Bordeaux, Narbonne, Arles, Tarascon, Carcassonne, Lesignan, Nîmes, Avignon and Marseilles, with extensions in the areas of Lyon and Paris.
There is a group of Catalan gypsies whom did not take Perpignan as a base, they entered the country through the passes of the central Pyrenees coming from Lleida and the banks of the Cinca river, they speak the North western dialect of the Catalan language, with Aragonese contributions and some unique elements. This is now rooted mostly in Saint-Gaudens, Montauban and Villeneuve-sur-Lot.
Catalan gypsies of France inherited idiosyncrasies and cultural patterns from their ancestors in Catalonia: the rituals of marriage and burial, celebration of festivals, eating habits. The point that they consider central to their culture is that of breaking virginity with a handkerchief as a wedding ritual and respect for the elderly and for the dead.
|
587 |
Culture-bound terms en los diccionarios bilingües (español-ruso y español-armenio)Manukyan Vardanyan, Lilit 13 November 2015 (has links)
Las variaciones culturales se reflejan en la lengua y se notan sobre todo a la hora de la comunicación. Para poder relacionarnos dentro de la sociedad necesitamos recibir y transmitir la información a través de la lengua.
Tal como vemos a lo largo de nuestro trabajo, lengua y cultura son dos conceptos (realidades) inseparables. La lengua nos permite transmitir el espíritu cultural de una nación en concreto; es decir, es un medio de comunicación que permite transmitir la realidad. Todos los acontecimientos culturales encuentran su reflejo en la lengua, especialmente en su léxico. Para la interpretación y el uso de este tipo de léxico es imprescindible el conocimiento adicional típico de un determinado grupo sociopolítico. El léxico de cualquier idioma refleja el pensamiento nacional. Por esta razón necesitamos información adicional sobre el pensamiento de un pueblo a la hora de aprender los elementos culturalmente marcados.
Una revisión de los trabajos dedicados a los culture-bound terms nos mostró la evidencia de que los estudios del tratamiento de estas unidades culturalmente marcadas en los diccionario bilingües no eran numerosas, por no hablar de su falta en la lexicografía bilingüe: español - armenio y español - ruso.
El objetivo final de nuestro trabajo es realizar un análisis profundo de tratamiento de los culture-bound terms de las lenguas armenia, española y rusa.
Una vez aceptado que lo cultural está interrelacionado con la lingüística se hace necesario delimitar qué son los culture-bound terms. Por consiguiente, en nuestra investigación nos ocupamos de exponer los estudios que consideramos más convenientes sobre el tratamiento de las unidades culturalmente marcadas.
En la formación de los culture-bound terms intervienen determinados elementos que hacen referencia a aspectos culturales muy específicos, lo que dificulta el establecimiento de equivalentes y exige la inclusión de algún tipo de información enciclopédica (una descripción adicional) que permita completar su definición y facilite su uso.
El tema de tratamiento lexicográfico de los culture-bound terms, en el marco de la lexicografía bilingüe, es muy amplio y abarca, como veremos durante nuestro trabajo, desde el proceso de selección de las unidades, hasta su tratamiento y presentación. El diccionario bilingüe, cuya finalidad esencial es y debe ser, la de ayudar a quien lo consulte a comprender el significado de las palabras y poder usarlas adecuadamente en la comunicación, debe atender a las exigencias descriptivas de los culture-bound terms facilitando la información adicional.
Después de la identificación y clasificación de los ámbitos culturales a base de la revisión de las propuestas teóricas acerca del tratamiento de los culture-bound terms, pasamos a la siguiente fase que consiste en el análisis del corpus complementario. Esta fase se inició con el vaciado por separado del corpus principal de dos diccionarios español-ruso y español-armenio (Anexo 1) después le hemos añadido los ejemplos recopilados durante el trabajo de campo.
Después de crear el corpus nos centramos en el análisis de las unidades: realizando una valoración de sus cargas culturales y analizando las soluciones propuestas por los diccionarios bilingües.
Una vez acabado el análisis del corpus léxico procedemos con el análisis de otro corpus creado especialmente para nuestra investigación que incluye los pragmatemas como culture-bound terms. Consideramos que son elementos culturalmente marcados vinculados a una situación comunicativa en concreto y su interpretación incorrecta puede llevar al choque cultural.
Finalmente, en el último capítulo presentamos los resultados a los que hemos llegado realizando este trabajo.
Resumiendo, el trabajo está estructurado en 6 partes:
1. El trío: cultura, lengua y los culture-bound terms.
2. Los culture-bound terms.
3. Traducción de los culture-bound terms y lexicografía bilingüe.
4. Análisis del corpus constituido.
5. Pragmatemas como culture-bound terms.
6. Conclusiones. / Cultural variations are reflected in the language and become most apparent in interpersonal communication. In order to communicate within our society, we need to be able to receive and transmit information through the use of language.
In fact, we see it in our daily work, language and culture are two inseparable concepts (realities). Language allows us to transmit the cultural spirit of a particular nation; in other words, it is a way of communicating to the outside world. All cultural events are reflected in the language, especially in its lexicon. In order to interpret and use such vocabulary, it is essential that we also have traditional knowledge about a particular socio-political group. A language´s lexical repertoire reflects the national thought. For this reason we need more knowledge about people's way of thinking when it comes to learning about culturally-marked items.
A review of the work undertaken on culture-bound terms confirmed to us that there are not many studies assessing the treatment of these culturally-marked units in the bilingual dictionary, not to mention their lack in the Spanish - Armenian Spanish – Russian bilingual lexicography.
The final goal of our work is to conduct a thorough analysis of the treatment of culture-bound terms in the Armenian, Russian and Spanish languages.
Once the relationship between culture and linguistics has been accepted, it becomes necessary to define what culture-bound terms are. Therefore, in our research, we address those studies that we consider most appropriate for assessing the treatment of culturally-marked units.
The creation of culture-bound terms involves the participation of certain elements that make reference to very specific cultural aspects; this hinders the establishment of equivalents and requires the inclusion of some encyclopedic information (some sort of additional description) to completely define them and to facilitate their usage. The lexicographical treatment of culture-bound terms, in the context of bilingual lexicography is a very broad theme that covers all aspects, as discussed throughout our work; from the selection of the units to their treatment and presentation. The bilingual dictionary − whose primary purpose is and should be to help those who consult it to understand the meaning of words and to use them properly in communication − must meet the requirements of descriptive culture-bound terms and thus provide additional information.
After the identification and classification of cultural areas based on the review of theoretical proposals for the treatment of culture-bound terms, we proceed to the next step, which consisted of the analysis of the complementary corpus. This phase was initiated by emptying the main body of two dictionaries separately − the Russian-Spanish and Spanish-Armenian dictionaries (Annex 1) − and then we added the examples that were collected during the fieldwork.
After creating the corpus, we focused on the analysis of the units: making an assessment of their cultural baggage and analyzing the solutions proposed by the bilingual dictionaries.
After the completion of the analysis of the lexical corpus, we proceeded with the analysis of another corpus especially created for our research purposes that includes pragmatemes as culture-bound terms; we consider these as culturally-marked elements linked to a particular communicative situation and their misinterpretation could lead to culture shock.
Finally, in the last chapter we present the results that we have achieved from this work.
In short, the work is divided into 6 parts:
1. The trio: culture, language and culture-bound terms.
2. The culture-bound terms.
3. Translation of culture-bound terms and bilingual lexicography.
4. Analysis of the created corpus.
5. Pragmatemes as culture-bound terms.
6. Conclusions.
|
588 |
Contribucions de la contextualització de l'aprenentatge i la transferència del coneixement a l'educació química competencialMarchán Carvajal, Iván 20 November 2015 (has links)
La tesi Contribucions de la contextualització de l'aprenentatge i la transferència del coneixement a l'educació química competencial té la finalitat de caracteritzar les metodologies que utilitzen contextos per aprendre química i com aquestes poden contribuir a la capacitat de transferir el coneixement químic de l'alumnat.
Amb aquest propòsit, s'han definit tres objectius. El primer està centrat en la contextualització i consisteix en identificar les potencialitats i problemàtiques d'aquest enfocament didàctic. El segon tracta sobre descriure, analitzar i interpretar la capacitat de transferir coneixement químic. En el tercer objectiu es van elaborar propostes concretes de disseminació dels resultats d'aquesta recerca.
L'enfocament metodològic general és el paradigma interpretatiu i qualitatiu. Els instruments de recollida de dades per al primer objectiu han estat entrevistes a alumnat de 14-15 anys sobre la seva percepció d'aquesta nova metodologia. A la primera part del segon objectiu s'han fet entrevistes per a identificar els raonaments de l'alumnat quan transferia oralment i s'han passat qüestionaris per a analitzar la capacitat de transferir en proves escrites. A l'última part d'aquest segon objectiu s'ha dut a terme un estudi comparatiu amb alumnes de 4 instituts diferents (un d'ells ha seguit una metodologia contextualitzada) sobre la capacitat de transferir de l'alumnat i la seva relació amb el coneixement didàctic del contingut del professorat. En aquest cas es van fer servir qüestionaris per a l'alumnat sobre transferència i vocació científica i entrevistes al professorat per a caracteritzar el seu coneixement didàctic del contingut. Quant al tercer objectiu, s'ha dut a terme una síntesi dels resultats dels dos objectius anteriors i dels marcs teòrics de referència que pugui ser útil per al món educatiu.
S'ha analitzat el contingut de les entrevistes i els qüestionaris de manera qualitativa i s'han elaborat sistemes de categories per a la percepció de l'alumnat sobre l'acció docent, la qualitat de les respostes sobre transferència i el coneixement didàctic del contingut del professorat.
Les dades analitzades per al primer objectiu ens mostren diverses opinions de l'alumnat favorables a l'ús de contextos: connexió amb el món real, interès per l'assignatura, percepció del propi aprenentatge i valoració positiva de la diversitat de metodologies didàctiques i l'estil docent. Pel que fa a les dificultats identificades destaquem els problemes per aplicar el coneixement químic treballat en activitats amb nous contextos que no han estat realitzades a classe (avaluació productiva) i la dificultat per a sintetitzar les idees principals de ciència que apareixen en els contextos.
Els resultats de la primer part del segon objectiu van permetre identificar els raonaments que fa servir l'alumnat al transferir (pensament analògic, activació d'idees abstractes i aplicació d'aquestes al nou context) i les principals dificultats amb que es troba quan transfereix (ús d'idees alternatives, activació parcial del model teòric, activació de models no pertinents i elaboració de textos justificatius poc coherents). Quant a l'última part del segon objectiu, l'anàlisi dels resultats va mostrar que l'ensenyament contextualitzat que integra altres estratègies didàctiques (com la indagació centrada en la modelització i la regulació metacognitiva) pot promoure la capacitat de transferir de l'alumnat i incrementar el número de vocacions científiques.
Els resultats del tercer objectiu són una proposta fonamentada de criteris per al disseny d'unitats didàctiques contextualitzades i un model que caracteritza les tres dimensions de la transferència (conceptual, contextual i cognitivo-lingüística) que justifiquen que una activitat d'avaluació competencial sigui una transferència llunyana o propera.
En conclusió, les principals aportacions d'aquesta tesi són: la caracterització de l'ensenyament basat en contextos, la identificació de les dimensions que condicionen la transferència i la influència del coneixement didàctic del contingut del professorat en la capacitat de transferir de l'alumnat i la vocació científica. / The main objective of the thesis Contributions of context-based learning and knowledge transfer to competency-based chemical education is to characterize those methods that use context for learning chemistry and how this methods can contribute to student's capability of transferring chemical knowledge.
With this goal in mind, three objectives have been defined. The first one deals with context-based education and aims to identify the advantages and disadvantages of this educational approach. The second one is describing, analyzing and understanding the capability of transferring chemical knowledge. The third objective has been focused in the elaboration of specific proposals of dissemination of the results from this research.
Qualitative methods for research were used in this investigation. The data for the first objective were collected by means of interviews to 14-15-year-old students about their perception of this new approach. The data for the first part of the second objective were collected using think-aloud interviews to identify the way of reasoning of students when they had to transfer orally. Questionnaires were also used to analyze their transfer capability in written tests. In the second part of the second objective a comparative study was carried out. The sample included students from 4 high schools and one of them used a context-based approach. The main goal was to assess transfer capability of students in relation to the pedagogical content knowledge of their teachers. Questionnaires about transfer and scientific vocations, as well as interviews to teachers were used to collect data. Regarding the third objective, a synthesis of the results from objectives one and two was carried out taking into account the theoretical frameworks of the literature.
The content of questionnaires and interviews was qualitatively analysed. Several systems of categories were built to achieve the research goals: students' perception of the context-based approach, the quality of answers to transfer assessments and the pedagogical content knowledge of teachers.
The analysis of data for the first objective shows different opinions of learners that support the use of context in science learning: connection to real world, interest for the subject, perception of learning and positive attitude to teaching methods and teaching style. Regarding the difficulties with context-based learning we highlight that students found it hard to apply chemical knowledge in new contexts that had not been previously discussed in class (productive assessment). The difficulty to summarize the main science ideas that appeared in the contexts was also mentioned.
The results from the first part of the second objective suggest that the ways of reasoning that students use when they transfer are: analogical thinking, activation of abstract ideas and application of ideas in the new context. The main problems that students have when they transfer are: use of chemical misconceptions, partial use of theoretical models, activation of inappropriate science ideas and lack of coherence in the causal explanations. In regard to the last part of the second objective, the analysis of the results shows that context-based education that integrates other learning strategies (such as model-based inquiry and metacognitive self-regulation) may foster students' capability of transfer and increase the number of scientific vocations.
Some results for the third objective are a founded proposal of criteria for the design of context-based teaching-learning sequences. Moreover, a model with the three educational dimensions that contribute to transfer is presented: conceptual, contextual and cognitive-linguistic. This model may help to explain if a scientific literacy assessment can be regarded as a far or near transfer.
In conclusion, the main contributions of this thesis are: characterising context-based education, identifying the dimensions that affect transfer and the effect of the pedagogical content knowledge on students' transfer capability and scientific vocation.
|
589 |
Nominalisations en Kisikóngó (H16): les substantifs prédicatifs et les verbes-supports vánga, sala, sá et tá (⩭faire)Inocente, Luntadila Nlandu 20 November 2015 (has links)
En este trabajo, abordamos las nominalizaciones en kìkôngò. El objetivo era ver si existen nominalizaciones en kìkôngò y cómo funcionan. El estudio fue diseñado para dar cuenta de la operacionalidad del verbo hacer como verbo-soporte.
De este estudio resulta que existen dos tipos principales de nominalizaciones en kìkôngò: nominalizaciones léxicas y sintácticas. De igual modo, el verbo hacer juega normalmente su papel de verbo-soporte. Sin embargo, en kìkôngò, encontramos cuatro equivalentes del verbo hacer que son los Vsup sá, tá, sála y vánga. Estos son verbos generales aplicados a <acción>. No obstante las intersecciones entre estos verbos, cada uno tiene características específicas con respecto a los demás.
Recogimos un corpus de 1320 entradas con 1257 nombres predicativos y 63 casos de fijación. El verbo sá incluye el nombre más grande de entradas con 41, 8%, seguido de tá con 25, 3%, luego sála con 17% y finalmente vánga viene en último lugar con 15, 8%.
De hecho, los sustantivos predicativos presentan limitaciones cuanto al número en la medida en que algunos tienen un empleo masivo y otros tienen un empleo cuantificable. No hay restricciones en cuanto a la determinación. / Dans ce travail, nous avons abordé les nominalisations en kìkôngò. L’objectif était de voir si les nominalisations existent en kìkôngò et comment elles fonctionnent. L’étude visait l’opérationnalité de faire comme verbe-support. Il ressort de cette étude que les nominalsations existent en kìkôngò avec deux principaux types : nominalisations lexicales et syntaxiques. De même, faire joue vraiment le rôle de verbe-support. Toutefois, en kìkôngò, nous avons rencontré quatre équivalents de faire, ce sont les Vsup sá, tá, sála et vánga. Ces derniers sont tous des verbes généraux appliqués aux <actions>. Nonobstant les intersections entre ces verbes, chacun a des spécificités par rapport aux autres. Nous avons recueilli un corpus de 1320 entrées dont 1257 noms prédicatifs et 63 cas de figement. Le verbe sá comprend le plus grand nombre d’entrées avec 41, 8%, suivi de tá avec 25, 3%, ensuite sála avec 17% et vánga vient en dernière position avec 15, 8%. En effet, les noms prédicatifs présentaient des contraintes quant au nombre dans la mesure où certains ont un emploi massif et d’autres un emploi comptable. Il n’y a pas de restrictions quant à la détermination. / Neste trabalho, abordamos as nominalizações em kìkôngò. O objectivo foi apreender se existem nominalizações e como funcionam. O estudo visou a operacionalidade do fazer como verbo-suporte.
Resulta que as nominalizações existem em kìkôngò através de dois tipos principais: nominalizações lexicais e sintácticas. De igual modo, o verbo fazer desempenha normalmente a sua função de verbo-suporte. Todavia, em kìkôngò, encontramos quatro equivalentes de fazer que são os verbos sá, tá, sála e vánga. Estes são verbos gerais aplicados às <acções>. Não obstante as intersecções entre eles, cada verbo tem particularidades em relação aos outros.
Recolhemos um corpus de 1320 entradas repartidas em 1257 nomes predicativos e 63 casos de expressões idiomáticas. O verbo sá foi o mais usado com 41, 8% seguido de tá com 25, 3%, em seguida sála com 17% e por fim vem vánga com 15, 8%.
Com efeito, os nomes predicativos apresentam restrições quanto ao número na medida em que alguns têm um uso massivo y outros um uso comensurável. Não há restricção quanto à determinação nominal. / In this work, we analyzed nominalizations in kìkôngò. The objective was to see if nominalizations exist in kìkôngò and how it works. We studied the verb to do/make as light-verb.
It appears from this study that the kìkôngò nominalizations exist with two main types: lexical and syntactic nominalizations. Likewise, the verb to do/make plays ordinarily its role of light-verb. However, in kìkôngò, we met four equivalents of the verb to do/make that are the Vsup sá, tá, sála and vánga . These are general verbs applied to <actions>. Notwithstanding the intersections between these verbs, each has specific features with respect to the other.
We collected a corpus of 1320 entries with 1257 predicative nouns and 63 cases of idiomatic expressions. The verb sá includes the greatest number of entries with 41, 8 %, followed by tá with 25,3%, then sála with 17% and the verb vánga comes in last place with 15, 8%.
Indeed, predicative nouns presented restrictions about their number because some of them have massive employment and other have countable employment. There are no restrictions for the noun determination.
|
590 |
La Compañía de Jesús en Filipinas (1581-‐1768): realidad y representaciónDescalzo Yuste, Eduardo 11 November 2015 (has links)
La presente tesis doctoral aborda el estudio de la presencia de la Compañía de Jesús en las islas Filipinas desde su llegada en 1581 hasta su expulsión en 1768. Sin embargo, no pretende ser una historia completa de los jesuitas en el archipiélago, sino que la intención es contraponer la imagen que pretendieron dar de ellos mismos y de su entorno con la realidad misional que desplegaron antes del extrañamiento forzoso de los territorios hispánicos en tiempos de Carlos III.
El trabajo se divide en tres partes, precedidas de un preámbulo. En éste se expone de manera resumida una introducción histórica al ámbito filipino desde los primeros contactos europeos hasta mediados del siglo XVIII, señalando los principales acontecimientos políticos y dando algunas pinceladas del sistema político, social y económico de la colonia. La primera parte es un resumen de la trayectoria histórica de la Compañía de Jesús en el archipiélago desde 1581 hasta 1768. En la segunda parte se aportan elementos novedosos para la comprensión de la empresa evangélica jesuita en Filipinas, partiendo de la visión del interior de la Compañía. A partir del análisis de numerosas cartas, se analizan diversas temáticas fundamentales en el proceso de construcción de la imagen de la Compañía y su labor en Filipinas: en primer lugar, los primeros años de precariedad de la misión; en segundo lugar, la cuestión de la organización de las misiones en las diferentes zonas de evangelización que estuvieron a cargo de los jesuitas; finalmente, las difíciles condiciones que los misioneros debían afrontar en su labor.
La tercera parte de la tesis, por su parte, aborda el discurso cultural que los miembros de la Compañía construyeron acerca de la naturaleza de su acción misional en Filipinas. En este sentido, en primer lugar se analizan las obras de los cronistas oficiales de la Provincia de Filipinas, además de la obra de otros cronistas “menores”. Además, se aborda la visión que los misioneros tuvieron de sus potenciales evangelizables, especialmente indígenas y chinos. La imagen de los primeros estuvo muy influida por la experiencia previa americana, con los modelos del buen salvaje y del monstruo como referentes. Por su parte, la visión de Oriente y sus habitantes contaba con una tradición centenaria, y fue siempre una utopía para los colonizadores de Filipinas. / This doctoral dissertation studies the presence of the Society of Jesus in the Philippines in the period 1581-1768. But the intention is not to write a complete history of the Jesuits in the archipelago, but to contrast the image that they tried to offer about themselves and their environment with the missionary reality that they carried out before the expulsion from the hispanic territory in the time of Carlos III.
The work is divided in three parts, preceded by a preamble. This is a brief historic introduction to the Philippine colony, from the first contacts with Europeans to the half of the eighteenth century, marking the main political events and offering some information about the political, social and economic system of the colony. The first part is a digest of the historical trajectory of the Society of Jesus in the Philippines form 1581 to 1568. In the second part we offer elements for the understanding of the jesuit evangelic enterprise in the archipelago, from an inner view of the Society. From the analysis of a lot of letters, we analyse some fundamental topics in the construction process of the image of the Jesuits and their work in the Philippines. The first topic is about the precarious first years of the mission. The second one is about the organization in the different evangelization areas that were in charge of the Jesuits. Finally, the hard conditions that the missionary defied while working on the ground.
The third part of the thesis approaches the cultural discourse that the members of the Society constructed about the nature of their missional action in the Philippines. First, we analyse the works of the official chroniclers of the Province of the Philippines, and the work of other “minor” authors. We also study the vision that the missionary had about the people that they potentially could evangelise, especially Filipino natives and Chinese. The image of the first was very influenced by the previous american experience, with the pattern of the “good savage” and the “monster” as a reference. Meanwhile, the vision of the Far East and their peoples had a centenary tradition, and was always an utopia for the colonisers of the Philippines.
|
Page generated in 0.0598 seconds