El tema d'aquesta tesi és l'ús del discurs polític coma eina per influir en l'opinió pública, en concret la retòrica presidencial de guerra nord-americana i els recursos argumentatius que els presidents utilitzen en els seus discursos orals per persuadir els ciutadans de la necessitat de dur el país a la guerra. S'ha estudiat la retòrica presidencial per justificar la guerra del Vietnam i la guerra contra el terror (Afganistan i Iraq), partint de tres hipòtesis: 1) que existeix una continu!tat en els recursos argumentatius amb els quals els presidents justifiquen la guerra 2) que aquesta continu!tat es trenca amb !'arribada de Barack Obama a la presidència el novembre de 2008 i 3) que la major presència de la televisió en el discurs polític fomenta al segle XXI una retòrica que apel•la més a les emocions de l'auditori i que tendeix a la representació (que en direm retòrica de la persuasió) en detriment d'una retòrica més adreçada a l’intel•lecte i que apel•la a les idees i a la raó (i que en direm retòrica de la convicció). A partir de l’anàlisi de contingut d'una mostra de discursos de Lyndon B. Johnson i Richard M. Nixon sobre la guerra del Vietnam i de George W. Bush i Barack Obama sobre la guerra contra el terror, s'han arribat a una sèrie de conclusions que resumim en les següents afirmacions: efectivament existeix una continu!tat en l'ús que els presidents nord-americans fan dels recursos argumentatius per justificar la guerra; aquesta continu!tat es manté amb Barack Obama i el missatge de canvi i renovació que va acompanyar la retòrica de la seva campanya no s'ha traduït en un canvi en la retòrica de guerra: els arguments amb que Obama justifica l'acció bèl•lica són molt semblants als de Bush i els presidents anteriors; els principals d'aquests recursos argumentatius són la defensa de la llibertat i la democràcia, la presentació de l'enemic com l'encarnació del mal i per tant la identificació de la batalla com una guerra justa i en defensa del bé, les freqüents referències als antecessors i als pares fundadors i la necessitat de llegar una vida millor per a les generacions futures. Finalment, es constata un ús molt més freqüent de la que hem anomenat retòrica de la persuasió enfront de la retòrica de la convicció en els discursos referits a la guerra contra el terror. Que la causa en sigui la major presencia de la televisió queda pendent de confirmar, el que es constata és que en Bush i Obama es dóna un major ús d'aquest ti pus de recursos retòrics. / El tema de esta tesis es el uso que el poder hace del discurso político como herramienta para influir en la opinión pública, en concreto la retórica presidencial de guerra en Estados Unidos y los recursos argumentativos que los presidentes utilizan en sus discursos orales para persuadir a los ciudadanos de la necesidad de llevar al país a la guerra. Se ha estudiado la retórica presidencial con la que se pretendió justificar la guerra de Vietnam y la guerra contra el terror (Afganistán e Irak), partiendo de tres hipótesis: 1) existe una continuidad a lo largo del tiempo en los recursos argumentativos con los que los presidentes justifican la guerra 2) esta continuidad se rompe con Barack Obama a partir de noviembre de 2008 y 3) la mayor presencia de la televisión en el discurso político fomenta en pleno siglo XXI un tipo de retórica que apela más a las emociones del auditorio y que tiende a la representación (a la que llamaremos retórica de la persuasión) en detrimento de un tipo de retórica más dirigida al intelecto y que apela a las ideas y a la razón (a la que llamaremos retórica de la convicción). A partir del análisis de contenido de una muestra de discursos de Lyndon B. Johnson y Richard M. Nixon sobre la guerra de Vietnam y de George W. Bush y Barack Obama sobre la guerra contra el terror, el trabajo llega a una serie de conclusiones que resumimos en las siguientes afirmaciones: efectivamente se observa un elevado grado de continuidad en el tipo de argumentos con los que los presidentes norteamericanos justifican ante su opinión pública la necesidad de llevar al país a la guerra. Esta continuidad se mantiene con Barack Obama, con lo que el mensaje de cambio y renovación que acompañó a la retórica de su elección no se ha traducido en un cambio en la retórica de guerra: los argumentos con los que Obama justifica la acción bélica son muy parecidos a los de Bush y de los anteriores presidentes, siendo los principales la defensa de la libertad y la democracia, la presentación del enemigo como encarnación del mal y por lo tanto la identificación de la batalla como una guerra justa y en defensa del bien, las frecuentes referencias a los presidentes anteriores y los padres fundadores y la necesidad de legar un mañana mejor para generaciones futuras. Finalmente, se constata un uso mucho más frecuente de lo que hemos llamado retórica de la persuasión frente a la retórica de la convicción en los discursos sobre la guerra contra el terror en contraste con los relativos a la guerra de Vietnam. Que la causa sea la mayor presencia de la televisión queda pendiente de confirmar, lo que se constata en el trabajo que se presenta es que en Bush y en Obama se da un mayor uso de este tipo de recursos retóricos. / The subject of this thesis is the use of political discourse as a tool to influence public opinion. The specific area of interest is the U.S. war presidential rhetoric and the arguments used in presidential speeches through which the U.S. presidents try to persuade the public of the need to lead the country into war. In particular we have studied the Vietnam's and the War on Terror's presidential rhetoric, departing from three hypothesis: 1) there is a historical continuity in the arguments through which the presidents justify the war 2) this continuity ends with the arrival of Barack Obama to the presidency in November 2008 and 3) the increasing role of television in the communication of the political discourse accentuates a type of rhetoric that appeals more to the audience's emotions tending towards a performance (we'll call this rhetoric of persuasion) rather than appealing to the intellect and to ideas and reason (which we'll call rhetoric of conviction). Through a content analysis of a sample of speeches on the Vietnam War by Lyndon B. Johnson and Richard M. Nixon and on the War on Terror by George W. Bush and Barack Obama, the study reaches different conclusions that can be summarized by the following principles: there is a high degree of continuity in the kind of arguments that American presidents use to justify the need to go to war; such common arguments have continued under Barack Obama's presidency, which tells us that the message of change and renovation inherent to his election rhetoric has not resulted in a change in his war rhetoric. Obama's arguments to justify U. S. military action are very similar to those of Bush and previous presidents, and the main ones are: the defense of freedom and democracy; the presentation of the enemy as evil and the battle as a just war in defense of good; the frequent reference to the ancestors and to the founding fathers; and the need to leave the legacy of a better life for future generations. Finally, the study confirms that, in the speeches on the War on Terror, the rhetoric of persuasion is much more common than the rhetoric of conviction. We can't confirm that the reason is a major use of television as a media to spread the political discourse; what we can confirm, however, is that Bush and Obama's war rhetoric is characterized by the frequent use of arguments that appeal to emotions and tend to construct visual representations, in what constitutes a performative rhetoric.

La identitat lingüística valenciana sembla, a primera vista, la d’una regió que forma part de la nació espanyola i de la seua història especifica. Això no obstant, quan s’estudia més a fons el discurs polític que es produeix a la Comunitat Autònoma de València, que ha guanyat un caràcter cada vegada més polèmic sobre tot des de la transició espanyola, remet a una comprensió de la pròpia identitat que no necessàriament coincideix amb el concepte nacional espanyol. En realitat, és un discurs que tracta de determinar la llengua e identitat valenciana autòctona. Què significa ser un valencià que parla valencià? És un parlant de dialecte que per a «entendre’s millor» recorre al espanyol? És el representant d’una llengua independent? És membre d’una família lingüística reprimida a Espanya? I com s’accepta a Espanya? O, com ha de posicionar-se políticament en front del context espanyol? Partint d’aquestes preguntes, fem especial atenció als fronts político-identitaris que han estat representades a les Corts Valencianes entre 2014 i 2016, que seran l’element principal del present treball. Aspirem a reflectir i contextualitzar tant històricament com sociolingüísticament els seus discursos per a arribar a una descripció distanciada i diferenciada de les posicions, percepcions i interpretacions contradictòries sobre el valencià. Partint d’una anàlisi semàntica del discurs de conflicte basat en corpus, mostrarem la gènesi i el desenvolupament de les actuals conceptualitzacions / La identidad lingüística valenciana parece, a primera vista, la de una región que forma parte de la nación española y de su historia cultural específica. Sin embargo, cuando se estudia más a fondo el discurso político que se produce en la Comunidad Autónoma de Valencia, que ha ganado un carácter cada vez más polémico sobre todo desde la transición española, nos remite a una comprensión de la propia identidad que no necesariamente coincide con el concepto nacional español. En realidad, es un discurso que trata de determinar la lengua e identidad valenciana autóctona. ¿Qué significa ser un valenciano que habla valenciano? ¿Es un hablante de dialecto que para «entenderse mejor» recurre al español? ¿Es el representante de una lengua independiente? ¿Es miembro de una familia lingüística reprimida en España? ¿Y cómo se le acepta en España? O, ¿cómo debe posicionarse políticamente frente al contexto nacional español? Partiendo de estas preguntas, prestamos la principal atención a los frentes político-identitarios, que estuvieron representados en las Cortes Valencianas entre 2014 y 2016, que serán el elemento principal del presente trabajo. Aspiramos a reflejar y contextualizar tanto históricamente como sociolingüísticamente sus discursos para llegar a una descripción distanciada y diferenciada de las posiciones, percepciones e interpretaciones contradictorias acerca del significado identitario del valenciano. Basándonos en un análisis semántico del discurso de conflicto basado en corpus mostraremos la génesis y el desarrollo de las actuales conceptualizaciones divergentes, ya que son éstas las que convierten esta «lengua propia» en el ‹símbolo de la divergencia identitaria› dentro de un discurso político producido con y sobre la lengua.

[ES] Esta investigación formó parte del proyecto concedido por el Ministerio de Economía y Competitividad, del Gobierno de España, con referencia FFI2016-77941-P, liderado por la Dra. María Luisa Carrió-Pastor, investigadora, catedrática y directora del Departamento de Lingüística Aplicada, de la Universitat Politècnica de València, España. Se investigó, analizó, reconoció y comparó las estrategias metadiscursivas presentes en los discursos políticos de Lenín Moreno, de Ecuador y de Pedro Sánchez, de España. El estudio identificó patrones metadiscursivos contenidos en el lenguaje político y examinó los mecanismos discursivos de persuasión que apelaban al ethos, pathos y logos, con los que se quería incidir de modo directo o indirecto en las audiencias. El objeto del estudio era determinar la función que cumplían los marcadores del metadiscurso, a nivel retórico-argumentativo, en los discursos utilizados por los políticos referidos para argumentar sus puntos de vista. Se recopiló manualmente discursos presidenciales que abarcaron los años 2017, 2018, 2019 y 2020. Se generó el CORPUS ECU-ES que agrupó 967.382 palabras. El 51% correspondió a Ecuador y el 49% a España. En el primer caso, se observó un período de 34 meses; y, en el segundo, 21 meses. El CORPUS ECU-ES se dividió en dos sub-corpus: el CORPUS ECU con 495.617 palabras (discursos de Lenín Moreno, de Ecuador); y, el CORPUS ES con 471.765 palabras (discursos de Pedro Sánchez, de España). Se utilizó el programa informático "METOOL", diseñado por el Research Institute for Information and Language Processing, of the University of Wolverhampton, del Reino Unido, y se etiquetó e identificó los patrones metadiscursivos. Se asumió como referencia la taxonomía propuesta por Hyland (2005) quien agrupa a los marcadores del metadiscurso en dos grandes categorías: textuales e interpersonales. Para el análisis de los datos, se adoptó la metodología de investigación cuantitativa-cualitativa. Se parametrizó, reconoció, delimitó, diferenció, comparó y correlacionó los patrones metadiscursivos y las diferentes variables obtenidas en el proceso investigador. El estudio determinó que los marcadores metadiscursivos reforzaron los mecanismos persuasivos a nivel retórico-argumentativo en los discursos políticos. Se estableció la concurrencia de variaciones en los patrones metadiscursivos utilizados por los políticos de Ecuador y España. La investigación reveló el uso de patrones metadiscursivos similares y diferentes, según la taxonomía de (Hyland 2005). El estudio estimó relevante contribuir y ampliar los marcos comprensivos de los estudios del metadiscurso, a partir de aportes investigativos, que consideran otros contextos comunicativos, en los estudios intralingüísticos de estilos diferentes del discurso político dentro de una misma lengua: el español. / [CA] Aquesta investigació va formar part del projecte concedit pel Ministeri d'Economia i Competitivitat, del Govern d'Espanya, amb referència FFI2016-77941-P, liderat per la Dra. María Luisa Carrió Pastor, investigadora, catedràtica i, directora de Departament de Lingüística Aplicada, de la Universitat Politècnica de València, Espanya. Es va investigar, analitzar, reconèixer i comparar les estratègies metadiscursivas presents en discursos polítics de l'Equador i Espanya. L'estudi va identificar patrons metadiscursius continguts en el llenguatge polític; i, va examinar els mecanismes discursius de persuasió que apel·laven a l'ethos, pathos i logos, amb els quals es volia incidir de manera directa o indirecte en les audiències. L'objecte de l'estudi era determinar la funció que complien els marcadors del metadiscurs, a nivell retòric-argumentatiu, en els discursos utilitzats pels polítics en Espanya i Equador per argumentar els seus punts de vista. Es va recopilar manualment discursos presidencials que van abastar els anys 2017, 2018, 2019 i 2020. Es va generar el CORPUS ECU-ES que va agrupar 967.382 paraules. El 51% va correspondre a l'Equador i el 49% a Espanya. En el primer cas, es va observar un període de 34 mesos; i, en el segon, 21 mesos. L'CORPUS ECU-ES es va dividir en dos sub-corpus: el CORPUS ECU amb 495.617 paraules (discursos de Lenín Moreno, de l'Equador); i, el CORPUS ÉS amb 471.765 paraules (discursos de Pedro Sánchez, d'Espanya). Es va utilitzar el programa informàtic "METOOL", dissenyat pel 'Research Institute for Information and Language Processing, of the University of Wolverhampton, del Regne Unit, i es va etiquetar i va identificar els patrons metadiscursius. Es va assumir com a referència la taxonomia proposada per Hyland (2005) qui agrupa els marcadors del metadiscurs en dos grans categories: textuals i interpersonals. Per a l'anàlisi de les dades es va adoptar la metodologia d'investigació quantitativa-qualitativa. Es va parametritzar, reconèixer, delimitar, diferenciar, comparar i correlacionar els patrons metadiscursius i les diferents variables obtingudes en el procés investigador. L'estudi va determinar que els marcadors metadiscursius van reforçar els mecanismes persuasius a nivell retòric-argumentatiu en els discursos polítics. Es va establir la concurrència de variacions en els patrons metadiscursius utilitzats pels polítics de l'Equador i Espanya. La investigació va revelar l'ús de patrons metadiscursius similars i diferents, segons la taxonomia de (Hyland 2005). L'estudi va estimar rellevant contribuir i ampliar els marcs comprensius dels estudis del metadiscurs, a partir d'aportacions investigadores, que consideren altres contextos comunicatius, en els estudis intralingüístics d'estils diferents del discurs polític dins d'una mateixa llengua: el castellà. / [EN] This research was part of the project granted by the Ministry of Economy and Competitiveness, of the Government of Spain, with reference FFI2016-77941-P, led by Dr. María Luisa Carrió Pastor, researcher, professor, and director of the Department of Applied Linguistics, of the Polytechnic University of Valencia, Spain. The metadiscursive strategies present in political discourses by Lenín Moreno from Ecuador and Pedro Sánchez from Spain were investigated, analyzed, recognized, and compared. The study identified metadiscursive patterns contained in political language and it has examined the discursive mechanisms of persuasion that appealed to ethos, pathos, and logos, with which was intended to influence the audiences directly or indirectly. The object of the study was to determine the function of metadiscourse markers, at the rhetorical-argumentative level, in the speeches used by the politicians referred to argue their points of view. Presidential speeches covering the years 2017, 2018, 2019 and 2020 were collected manually. The CORPUS ECU-ES was generated, grouping 967,382 words. 51% corresponded to Ecuador and 49% to Spain. In the first case, a period of 34 months was observed and, in the second, 21 months. The CORPUS ECU-ES was divided into two sub-corpuses: the CORPUS ECU with 495,617 words (speeches by Lenín Moreno, from Ecuador) and, the CORPUS ES with 471,765 words (speeches by Pedro Sánchez, from Spain). The "METOOL" software, designed by the Research Institute for Information and Language Processing, of the University of Wolverhampton, UK, was used and the metadiscursive patterns were tagged and identified. The taxonomy proposed by Hyland (2005) was assumed as a reference, who groups the metadiscourse markers into two large categories: textual and interpersonal. For data analysis, the quantitative-qualitative research methodology was adopted. The metadiscursive patterns and the different variables obtained in the research process were parameterized, recognized, delimited, differentiated, compared, and correlated. The study has determined that the metadiscursive markers reinforced persuasive mechanisms at the rhetorical-argumentative level in political speeches. The concurrence of variations in the metadiscursive patterns used by the politicians of Ecuador and Spain was established. The research revealed the use of similar and different metadiscursive patterns, according to the taxonomy of (Hyland 2005). The study deemed it relevant to contribute and expand the comprehensive frameworks of metadiscourse studies, based on research contributions that consider other communicative contexts, in intralinguistic studies of different styles of political discourse within the same language: Spanish. / Aguinaga Aillón, DJ. (2022). Análisis comparativo de las estrategias metadiscursivas utilizadas en los discursos políticos en Ecuador y España [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/182401