Aproximació a la història de la literatura infantil i juvenil valenciana des de l'any 1975 a l'actualitat. Autors, tendències i obres més representatives.

El valencià de la Safor ha estat una varietat lingüística poc estudiada fins ara. Aquesta tesi parteix d’una recopilació de la informació que s’ha publicada fins hui. Analitza, a continuació, per primera vegada, quina és la informació disponible a tota la comarca sobre el procés de repoblació siscentista i quins són els contingents més importants que han pogut determinar el valencià comarcal. A continuació s’hi fa una anàlisi detallada organitzada en els apartats clàssics de les monografies dialectals: fonètica, morfosintaxi i lèxic, acompanyada de mapes lingüístics que cartografien alguns dels resultats. El valencià comarcal es presenta, en les conclusions, com a una varietat més dins el valencià meridional, influïda per diversos parlars veïns (el subdialecte central, el valencià de la Marina Alta i algunes característiques de les comarques que hi fiten per l’interior). Gandia i alguns llogarrets del seu terme (el Grau i Benipeixcar) tenen la peculiaritat d’ensordir les sibilants sonores. En alguns pobles són evidents els mallorquinismes.

En aquesta tesi doctoral s’analitza la història de la literatura popular valenciana entre 1873 i 1975 a partir dels autors, de les institucions i de les tendències principals que en van marcar l’estudi i la recol·lecció. L’anàlisi parteix d’una fonamentació teòrica basada en l’epistemologia etnopoètica i en les perioditzacions proposades per a contextos equivalents en altres territoris, especialment del domini lingüístic compartit. Establert aquest marc teòric, es descriuen, s’analitzen i es valoren els elements principals a partir d’una periodització elaborada en relació amb els contextos culturals, històrics i de la pròpia producció folklòrica. En aquest sentit, s’han distingit tres grans períodes: entre 1873 (data del primer document folklòric identificat) i 1912 (data del primer recull en què apareix pròpiament una consciència de disciplina) la literatura popular valenciana apareix encara molt determinada pels corrents literaris romàntics i renaixentistes; entre 1912 i 1939 (amb el final de la Guerra Civil espanyola) es desenvolupen una sèrie de projectes institucionals de gran abast i s’avança en la teorització; i entre 1939 i 1975 (durant la dictadura franquista), tot i la paralització d’iniciatives anteriors, sorgeixen diverses veus que aconseguiran dignificar la matèria i dotar-la d’un volum sòlid de publicacions i, sobretot, d’una gran qualitat, que aplanarà el camí per a les generacions següents.

Els noms propis contribueixen a definir la personalitat d'una comunitat humana, tant pel caràcter identificatiu que tenen per la informació geogràfica, lingüística i històrica que poden aportar (especialment els topònims). L'Onomàstica, que és la ciència que els estudia, té dues branques fonamentals. La Toponímia s'ocupa dels noms de lloc o noms propis geogràfics, amb els quals designem i identifiquem els llocs concrets que ens envoltem. L'Antroponímia tracta dels noms propis de persona, mots o grups de mots l'unica finalitat dels quals és diferenciar el referent (una persona) de la resta (prenom, que representa al subjecte en particular; cognom, nom de família o de llinatge; i sobrenom, renom o motiu, malnom o àlies). Novelda i la Romana són localitats situades en el centre geogràfic de la regió d'Alacant, dins la comarca de les Valls del Vinalopó o Vinalopó Mitjà. En el passat van formar part d'un mateix municipi (Novelda), del qual la Romana va ser separada en 1929. Aquest conjunt territorial representava una superfície de 119,8 km2 i compartia amb Asp i Monòver el flanc occidental de la comarca i, per tant, la frontera amb Múrcia i la corona castellana. Novelda, segona ciutat en població de la comarca (26.873 habitants l'any 2011), compa actualment amb una superfície de 75,7 km2 (densitat de població, 355,23 hab/km2). El municipi de la Romana, més menut territorialment (43,3 km2), ocupa terrenys més elevats i muntanyosos. En 2011 tenia 2.554 habitants (densitat de 59 hab/km2). Novelda va constituir durant la baixa edad mitjana una zona de refugi per a la població andalusí. Els seus descendents van conservar fins a 1609 l'àrab com a llengua habitual de relació. La convivència durant dècades amb un contingent menut d'inmigrants cristians vells, va facilitat que aquests assimilaren una part significativa dels topònims usats fins llavors per la població autòctona. Més de la meitat dels topònims documentats abans de 1625-1628 presentaven traces lingüístiques atribüibles a l'àrab. Ara no passen del 9%, però els que resten tenen un innegable pes qualitatiu. Després d'una repoblació inicial parcial i no planificada, la població va créixer de manera continuada al llarg de la segona meitat del segle XVII, durant tot el segle XVIII i bona part del XIX, gràcies a un model d'agricultura que tenia com a fonaments la cerealicultura i la contínua expansió de la superfície cultivada. Aquest procés de colonització interior tindrà importants conseqüències, amb una extraordinària multiplicació dels topònims al Camp i a l'àrea més exterior del terme. El pas a una agricultura més oberta, amb el raïm i el vi com a productes significatius, no es produirà abans de finals del segle XIX. Encara és més tardana la conversió definitiva a una agricultura explícitament comercial, amb l'expansió de la tomata i les hortalisses, i finalment del raïm de taula (en ambdós casos, amb acompanyament del regadiu); primer, en terme de Novelda, i amb un cert retard, també en el de la Romana. A les dues localitats subsisteix una agricultura especialitzada i moderna, però desvinculada de les formes tradicionals d'entendre el territori. Les pedreres en extensió, els abocadors a gran escala de residus de les fàbriques de pedra, l'abandonament progressivament generalitzat dels cultius, la proliferació de les segones residències, l'escampament d'una població d'hàbits i costums urbans fora dels nuclis i, finalment, l'establiment (al terme de la Romana) d'una nodrida colònia de jubilats estrangers, són altres fenòmens que estan tenint ara mateix un considerable impacte sobre el paisatge (i sobre el patrimoni onomàstic). Per altra banda, després de segles de pràctic monolingüisme, hui el valencià és parlat per només la meitat dels novelders (però encara, pel 80% dels romaners). El treball, començat poc després de 1976, combina les dues vies d'investigació habituals: l'enquesta oral i la recerca en fonts documentals (impreses i manuscrites). Les entrevistes es van realitzar bàsicament entre novembre de 1987 i 1994, i han afectat 43 informadors per al conjunt del terme de la Romana i 51 per al de Novelda (sense comptar col·laboracions més esporàdiques). Sempre que va ser possible es van fer in situ (per a major seguretat en les localitzacions). Pel que fa a les fonts documentals impreses, s'ha buidat quasi tota la producció bibliogràfica local, incloses les revistes de festes d'ambdues poblacions. De l'Arxiu Municipal de Novelda s'ha revisat bona part de la documentació anterior al segle XIX (censals del segle XV, Mans Comunes, Consells, Contestadors, Judiciaris i Contestadors, Clams Civils...), però especialment la relacionada amb la xarxa s'assagadors i la de tipus cadastral (Giradora de Població 1727-1748, Giradora de Natural c. 1730, Capbreus 1727-1729, restes de giradores de finals del segle XVIII i principis del XIX, Estadística de Tierras de 1836 i 1854, Croquis de Rústica 1935). A l'Arxiu de Protocols es van treballar sobretot les Escribanías de Rentas locals del segle XVIII. De l´arxiu senyorial, conservat per la Fundació Cultural Medina Sidonia, hem pogut estudiar en profunditat una giradora de finals del segle XVI i començaments del següent (l'anomenada Giradora de Sarrià, fonamental per a conéixer l'antroponímia morisca u la toponímia de l'horta vella) i el libre dels Capbreus de 1625-1628. Més recentment, hem tingut accés a l'Arxiu de la Parròquia de Sant Pere de Novelda, on s´han revisat llibres de baptismes, matrimonis i enterraments fins a la primera meitat del segle XVII, així com els de Visites Pastorals i Fàbrica. L'estudi introductori consta d'unes breus consideracions generals sobre l'Onomàstica i els estudis onomàstics en terres valencianes, seguides per un apartat ("La terra") destinat a esbrinar els condicionants geogràfics i el procés d'ocupació del territori. Un segon apartat ("Els Pobles") dóna compte del recorregut històric de les comunitats humanes que han habitat ls dos termes municipals, amb especial atenció al nombr d'habitants i al desenvolupament urbà dels dos nuclis. Finalment, a "La llengua (les llegues)" s'analitza la influència del substrat aràbic sobre la nostra toponímia i les catacterístiques peculiars que presenta el suport lingüístic dels noms propis (sobretot, en el cas dels malnoms i topònims actuals). L'últim apartat és només un recull d'informadors i de fonts documentals (manuscrites i impreses), bibliografia i cartografia utilitzada. El cos del treball ("Els noms de lloc i de persona de Novelda i de la Romana") adopta la disposició que ja és general a la nostra àrea idiomàtica, proposada i seguida per les publicacions de l'Oficina d'Onomàstica de l'IEC. Recull fitxes d'uns 130 genèrics toponímics habituals en el nostre àmbit d'estudi (una part menuda però significativa dels quals no està contemplada als diccionaris i fonts lexicogràfiques més habituals de la nostra llengua), d'uns 4.650 topònims (almenys 4.250 dels quals d'origen popular, la resta noms de carrers i altres vies urbanes imposats per les autoritats municipals d'època contemporània) i de més de 4.300 elements antroponímics (vora 2.700 cognoms i llinatges, inclosos els utilitzats per la població musulmana i morisca dels segles XV, XVI,i XVII; i no arriba a 1.600 malnoms, renoms àlias).

El presente estudio no sólo aspira a dejar constancia de un buen número de hechos dialectales correspondientes al Rincón de Ademuz y hasta ahora inéditos; también pretende brindar a lo largo de la exposición de tales datos un cotejo con los que otras obras registran por zonas más o menos próximas, especialmente en el oriente peninsular.Así, la cosecha dialectal llevada a cabo en el Rincón se somete al referido contraste, que en todos los casos tiene por objeto orientar al lector sobre el alcance geográfico de cada fenómeno, palabra,... e incluso a veces sirve al autor para tentar interpretaciones o sugerencias acerca del origen y constitución de los hechos expuestos.Por otra parte, la "encrucijada lingüística entre Aragón, Valencia y Castilla" que se propone en el título de esta tesis vendría justificada por la situación geográfico-administrativa de aquella comarca valenciana, enquistada secularmente entre Aragón y Castilla, así como por la fisonomía lingüística de dicho enclave, que presenta en la actualidad diversos elementos constitutivos; entre ellos:- Una base castellana, como en tantas otras hablas peninsulares.- Elementos léxicos de impronta aragonesa, explicables a partir de la repoblación antigua de esta zona, tras la reconquista cristiana.- Asimismo elementos léxicos llegados desde el valenciano; y a esta sazón habrá que tener presente la "dualidad" lingüística que durante siglos ha conocido el territorio administrativo valenciano, con dos partes bastante bien definidas:- La valenciana (ahora, en cuanto a lo estrictamente lingüístico), proyección meridional del catalán.- La castellano-aragonesa, hacia poniente; a ella pertenece, aunque con cierto carácter marginal, dicho Rincón de Ademuz.NOTA: Debido al estado de conservación del soporte utilizado para la digitalización (microficha), la calidad de algunas de las páginas de esta tesis no se ajustan del todo a los estándares de visualización.

No description available.

La tesi tracta sobre els orígens del procés d’industrialització a la ciutat tèxtil d'Alcoi i els districtes adjacents entre 1430 i 1821, prestant atenció a l'evolució de la població, l'agricultura, la renda feudal, i, finalment, l'activitat de fabricació centrada en la producció de draps de llana. L'estudi, a més de la reconstrucció de diverses sèries demogràfiques, de producció i preus agraris, d'evolució de les rendes feudals i de producció de draps entre 1569 i 1827, analitza el paper dels gremis en l'evolució de la fabricació de draps des de l'Edat Mitjana fins al començament de la mecanització. El cas d'Alcoi és particularment important per tres raons: (1) va ser el principal centre de producció de teixits de llana a Espanya, probablement entre c. 1750-1830; (2) va donar lloc a un procés únic de la industrialització que proporciona moltes llums en el coneixement dels mecanismes que faciliten i/ o dificulten la industrialització espanyola; i (3) algunes de les seves característiques (con ara la participació activa dels gremis en el procés de mecanització) fan d'ell en un cas excepcional fins i tot a nivell internacional.

[ES] En el Teatro Ruzafa de Valencia se desarrolló una actividad artística y cultural que con los años ha quedado olvidada, però que en su època tuvo mucha importància para la ciudad. Creado en 1868, ofreció durante más de un siglo gran variedad de géneros musicales y teatrales; zarzuela, sainetes, dramas, comédias, espectáculos de variedades y revista, género del cual fué un gran exponente, a demàs de cine. La investigación de este estudio ha estado basada principalment sobre el legado del teatro conservado por la família de Rafael Culla, quien fué gerente del Ruzafa desde el año 1924, trabajo que continuaron sus descendientes hasta 1973 cuando el teatro cerró definitivamente sus puertas. El legado de Rafael Culla consiste en un archivo de teatro y música que recoge obras teatrales escritas y publicadas durante las últimas décadas del S. XIX hasta las cuatro primeras del S. XX. Contiene unos 3.000 volúmenes entre manuscritos originales, cópias, ediciones, partituras musicales, algunas de ellas acompañadas de sus respectivos libretos, programas de mano, fotografías y documentación administrativa. Palabras clave: Teatro Ruzafa; teatro valenciano; companyia teatral; zarzuela, revista musical, variedades. / [CA] Al Teatre Russafa de València es va desenvolupar una activitat artística i cultural que amb els anys ha quedat oblidada, però que en la seua època va tindre molta importància per a la ciutat. Creat l'any 1868, oferí durant més d'un segle gran varietat de gèneres musicals i teatrals; sarsuela, sainets, drames, comèdies, espectacles de varietats i revista, gènere del qual va ser el gran exponent, a més de cinema. La recerca d'aquest estudi ha estat basada principalment sobre el llegat del teatre conservat per la família de Rafael Culla, qui va ser gerent del Russafa des de l'any 1924, tasca que fou continuada pels seus descendents fins al 1973 quan el teatre va tancar definitivament les seues portes. El llegat de Rafael Culla, consisteix en un arxiu de teatre i música que recull obres teatrals escrites i publicades durant les últimes dècades del S. XIX fins a les quatre primeres del S. XX. Conté uns 3.000 volums entre manuscrits originals, còpies, edicions, partitures musicals, algunes acompanyades pels seus respectius llibrets, programes de mà, fotografies i documentació administrativa. Paraules clau: Teatre Russafa; teatre valencià; companyia teatral; sarsuela; revista musical; varietats. / [EN] In the Ruzafa Theater of Valencia an artistic and cultural activity was developed that over the years has been forgotten, but in this time it was very important for the city. Created in 1868, it offered a great variety of musical and theatrical genres for more than a century; zarzuela, skits, dramas, comedies, variety shows and musical magazines, a genre of which he was a great exponent, as well as cinema. The investigation of this study has been based mainly on the legacy of the theater preserved by the family of Rafael Culla, who was manager of Ruzafa since 1924, work that his descendants continued until 1973 when the theater finally closed its doors. Rafael Culla's legacy consists of a theater and music archive that includes plays written and published during the last decades of the 19th century up to the first four decades of the 20th century. It contains about 3.000 volumes including original manuscripts, copies, editions, musical scores, some of them accompanied by their respective scripts, hand programs, photographs and administrative documentation. Keywords: Russafa Theater; valencian theater; theater company; Operetta; musical comedy; varieties. / Sales Babiera, J. (2024). El Teatre Russafa de València. La vida artística musical i teatral de la ciutat vista mitjançant el llegat de Rafael Culla [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/204585

La identitat lingüística valenciana sembla, a primera vista, la d’una regió que forma part de la nació espanyola i de la seua història especifica. Això no obstant, quan s’estudia més a fons el discurs polític que es produeix a la Comunitat Autònoma de València, que ha guanyat un caràcter cada vegada més polèmic sobre tot des de la transició espanyola, remet a una comprensió de la pròpia identitat que no necessàriament coincideix amb el concepte nacional espanyol. En realitat, és un discurs que tracta de determinar la llengua e identitat valenciana autòctona. Què significa ser un valencià que parla valencià? És un parlant de dialecte que per a «entendre’s millor» recorre al espanyol? És el representant d’una llengua independent? És membre d’una família lingüística reprimida a Espanya? I com s’accepta a Espanya? O, com ha de posicionar-se políticament en front del context espanyol? Partint d’aquestes preguntes, fem especial atenció als fronts político-identitaris que han estat representades a les Corts Valencianes entre 2014 i 2016, que seran l’element principal del present treball. Aspirem a reflectir i contextualitzar tant històricament com sociolingüísticament els seus discursos per a arribar a una descripció distanciada i diferenciada de les posicions, percepcions i interpretacions contradictòries sobre el valencià. Partint d’una anàlisi semàntica del discurs de conflicte basat en corpus, mostrarem la gènesi i el desenvolupament de les actuals conceptualitzacions / La identidad lingüística valenciana parece, a primera vista, la de una región que forma parte de la nación española y de su historia cultural específica. Sin embargo, cuando se estudia más a fondo el discurso político que se produce en la Comunidad Autónoma de Valencia, que ha ganado un carácter cada vez más polémico sobre todo desde la transición española, nos remite a una comprensión de la propia identidad que no necesariamente coincide con el concepto nacional español. En realidad, es un discurso que trata de determinar la lengua e identidad valenciana autóctona. ¿Qué significa ser un valenciano que habla valenciano? ¿Es un hablante de dialecto que para «entenderse mejor» recurre al español? ¿Es el representante de una lengua independiente? ¿Es miembro de una familia lingüística reprimida en España? ¿Y cómo se le acepta en España? O, ¿cómo debe posicionarse políticamente frente al contexto nacional español? Partiendo de estas preguntas, prestamos la principal atención a los frentes político-identitarios, que estuvieron representados en las Cortes Valencianas entre 2014 y 2016, que serán el elemento principal del presente trabajo. Aspiramos a reflejar y contextualizar tanto históricamente como sociolingüísticamente sus discursos para llegar a una descripción distanciada y diferenciada de las posiciones, percepciones e interpretaciones contradictorias acerca del significado identitario del valenciano. Basándonos en un análisis semántico del discurso de conflicto basado en corpus mostraremos la génesis y el desarrollo de las actuales conceptualizaciones divergentes, ya que son éstas las que convierten esta «lengua propia» en el ‹símbolo de la divergencia identitaria› dentro de un discurso político producido con y sobre la lengua.