La tesi IMATGES DE LA FI va ser iniciada l'any 1990 a les envistes de la fi de l'anterior centúria i mil·lenni. La seva pretensió fou de constatar com les produccions artístiques últimes del segle XX venien poblades d'una iconografia abundosa d'escatologia, en la seva accepció més àmplia. Partint d'uns referents filosòfics i intel·lectuals al voltant del concepte del fi (fi de la filosofia, fi del paradigma clàssic, fi de la història, fi de l'art, fi de la modernitat, fi de la divinitat, fi dels temps...) i d'una renovació social dels antics temors mil·lenaristes, la tesi es proposa acollir un banc d'imatges, actituds i formalitzacions de l'art contemporani centrats bàsicament en l'ultima dècada del segle, fer-ne una agrupació temàtica i presentar-ne un corpus de lectures del paper de l'art d' "avantguarda" com a consciència crònica,o, encara més, anticipadora dels temps i com una praxis catàrquica i taumatúrgica.La tesi indaga en les formalitzacions de l'art i els artistes especialment de la dècada final de segle i en l'incipient s.XXI recolzant-se en algunes figures clau de mitjans de la centúria, personalitats i obres "frontissa" de l'avantguarda històrica (especialment Beuys i la seva obra "El final del segle XX", Warhol , Duchamp i altres...). No ha estat difícil trobar en l'art d'aquest període totes les gradacions iconogràfiques de l'horror, la barbàrie, la malaltia, el sofriment i la mort, unes icones d'apocalipsi contemporania que ens posen en connexió sensorial amb períodes remots de la història de l'art. La tesi posa èmfasi en la percepció que l'art de qualsevol període històric ha estat sempre cronista, que ha actuat de consciència col·lectiva, de ressort d'alarma o, per dir-ho en paraules del poeta Rimbaud, de parallamps que recull les energies circumdants. Què en fa l'art d'aquests símptomes mòrbids dels temps? Els posa a la consideració dels contemporanis. I ho fa ben sovint distorsionant, exagerant, provocant per a fer-se sentir, tal com diu el filòsof Gadamer. Per això tan sovint es mostra escatològic, agressiu, salvatge, sarcàstic, irreverent, descarnat, perquè així és la metodologia general de l'art de les últimes aportacions. Qui no compren això tampoc comprendrà l'art del passat i si tan sovint hi ha la percepció general que l'art ha mort, que ha arribat al seu final, és perquè sovint la mateixa vida que és qui ens sembla extingida en la seva capacitat generadora.La tesi parla de la mort de l'art, de l'anacronisme permanent davant l'ardidesa dels nous plantejaments, de les propostes últimes que semblen arraconar les precedents, parla de l'extrema fugacitat dels productes artístics, de la permanent reconsideració de tot allò fet. Qualsevol hipotètica fi de l'art serà el començament d'un art nou, ha dit Gadamer. Al llarg de la tesi veiem com l'art s'erigeix en imatge especular del món del final de segle XX. Hi veiem com aquest art es manifesta amb una àmplia voluntat inestètica o, des de l'estètica de la lletjor, Everithing is wrong, apunta una obra de l'artista Kakobsen, l'accepció, traduïda com a dolent, pecaminós, injust, equivocat, defectuós, inoportú, sense raó, culpable....podria ser la visió que els artistes tenen de l'actualitat del nostre món. Però una altra obra (del 1967), la de l'artista Bruce Nauman, incorpora el següent text en lletres lluminoses: el vertader artista ajuda el món a revelar les veritats místiques... Entre aquestes dues voluntats d'interpretació del món es mou l'art dels nostres dies. També la tesi inclou alguns dels treballs realitzats en escultura per l'autor, la temàtica dels quals s'insereixen en el discurs de diferents capítols.

El decadentisme constitueix un dels diferents corrents artístics i literaris aplegats dins el fenomen de l'anomenada "Fin-de-siècle". Aquesta expressió comprèn molt més que la simple denominació d'un període cronològic concret i fa referència al clima espiritual que va predominar a les darreries del segle XIX i a començaments del XX. Dins aquest marc ideològic i anímic trobem l'atracció per tot un seguit de malalties diverses : l'ennui, el spleen, la neurosi, el pessimisme, la histèria, la malenconia, la tristesa, el sentiment de decadència i de degeneració, la tendència cap al suïcidi...per aquest motiu es fa referència a una altra expressió significativa: la del "mal-du-siècle". L'origen del moviment decadent cal cercar-lo a la França dels anys 80; des d'aquest centre poc a poc va anar estenent-se a altres països europeus, com ara Itàlia, Bélgica, Alemanya, Anglaterra, Txèquia i també Espanya.A Catalunya, el decadentisme es va introduir a través d'una de les diverses tendències aplegades dins el modernisme: el corrent simbolista. Impulsat per una voluntat de renovació social i cultural, així com per un esperit marcadament cosmopolita, el modernisme es va fer especialment receptiu a les tendències artístiques i literàries europees que estaven en voga en aquells moments, entre elles el simbolisme. Malgrat que diversos anys abans ja trobem manifestacions d'una sensibilitat afí a l'esmentat esperit finisecular, podem considerar la data de 1893, amb la celebració de la II de les Festes Modernistes celebrades a Sitges i la representació de La Intrusa de Maurice Maeterlinck, com l'any oficial d'introducció del decadentisme a Catalunya. A través d'una seqüència de caràcter històricoestètica, hem elaborat així un fil cronològic que detalla el sorgiment, evolució i decadència del decadentsme dins l'àmbit català, tot fent esment de la realització i publicació de les obres plàstiques i literàries més destacades del corrent. Altrament hem considerat la simbòlica data de 1909 - data d'esclat de la Setmana Tràgica i de la publicació de dues de les obres narratives més significatives del decadentisme- , com el límit cronològic d'aquest darrer. Finalment, i amb el propòsit de determinar les trets característics del moviment, hem dut a terme un extens recorregut de caràcter iconogràfic. A partir de l'anàlisi de determinades obres, l'apartat s'articul.la a través del tractament dels següents temes: la decadència (de raça, de civilitzacions..), la ciutat decadent, la mort, la natura malalta i la femme fatale. Tots ells s'entrelliguen estretament, de manera que una mateixa obra pot trobar-se englobada dins d'un o de diversos capítols. Cal afegir que la nostra recerca ha inclòs tant el camp de la plàstica - pintura, dibuix, gravat...-, com el de la literatura - narrativa curta, novel·la, poesia...-, o, de manera puntual, el de la fotografia pictorialista. Així mateix, hem mirat de posar de relleu les interrelacions entre la imatge representada i la descrita. Per aquest motiu hem anat alternant fragments literaris amb imatges plàstiques. I no només referents a Catalunya, sinó també a altres centres europeus. El nostre propòsit era relacionar també aquests dos àmbits, l'autòcton i l'estranger, i analitzar també el tema de la recepció. / "DECADENTISM IN CATALONIA: RELATIONS BETWEEN ART AND LITERATURE"TEXT:The Decadentism is one of the different artistic literary current included in the phenomenon of the Fin-de-siècle. It started in the France at beginning of the 80, and during the following years there it was towards spread other European countries, like England, Italy, Poland, Belgium or Spain. Though the concept of "decadentism" is difficult to define, generally it is associated with a certain type of sensibility: that one that perceives the world with an apocalyptic vision. In effect, the decadent has the feeling of being immersed in a process of decadence that spreads over all the areas: historical, social, political, biological . So his state of mind relates to different diseases of the soul: the pessimism, the spleen, the melancholy, the neurosis, the nervous excitation, the introspection, the sadness. In fact, he would connect with the romantic agony and would take part of the so called "mal-du-siècle". For this reason, the decadent feels attracted by certain subjects that make up his iconographic universe: empires in decline, physical degeneracy, addictions - mainly the absinth and morphine-, death and rot, vital tedium, ill nature, femme-fatale.Aesthetically the Decadentism is related with the Symbolist current, so we can to consider it to be one of the different trends that the Symbolism agglutinates: the one that constitutes his darker, disturbing and morbid side.Inside Catalonia, the Decadentism penetrated strongly across the Modernism. Promoted by this will of transformation, the above mentioned movement acquired a cosmopolitan spirit and became especially receptive to the European trends that were triumphing in that moment, among them the decadent Symbolism. Nevertheless, it's necessary to say that the spirit that characterized the Modernism was fundamentally the vitalist. The official introduction of the Decadentism took place the September 1893, during the celebration of 2n modernist party in Sitges and the theatrical representation of L'Intruse, written by Maurice Maeterlinck.During the following year this one would reach his maximum influence, to start to lose his force gradually. However, it was between 1900 and 1903 when some of some of the most important plastic and literary works of this current were brought out.