L’objectiu és determinar què era l’església del monestir de Sant Pere de Rodes en el seu primer estatacabat per a qui la vagi concebre i dirigir. N’hem manejat la historiografia i les dificultats de veure’n la forma, aixecat plànols, trobat la unitat de mesura, estudiat les dimensions en relació amb els coneixements de proporció del moment i les descripcions dels edificis bíblics, seguit les variacions durant la construcció, contextualitzat el vocabulari, descrit l’estructura espacial i el programa iconològic. En resulta que per haver concebut, elaborat i construït l’església calien el quadrivi, la Bíblia, la idea dels sentits múltiples establerta per l’exegesi i un coneixement poc o molt analític d’arquitectura romana i d’arrel romana; i la capacitat de treure’n criteris de decisió de rang equivalent; les columnes superposades de la nau són el moment fort de la constitució de l’edifici en lloc. / The aim is to establish what the nature was of the church of the monastery of Sant Pere de Rodes for those in charge of its conception and actual construction when the building was first considered complete. We have examined the historiography and the difficulties encountered in describing the form of the church, measured the building, drawn new plans, found the unit used, related the dimensions to contemporary knowledge on proportion and biblical descriptions, followed changes during the building process, put the vocabulary in context and described both the spatial structure and the iconological program. The church could neither have been conceived, developed nor built without the quadrivium, the Bible, the exegetical idea of multiplicity of senses and an analytical knowledge of Roman or Romanbased architecture; nor without the ability to get equivalent decision criteria from all of them. The superimposed columns make the building into a place.

El Movimiento de Acción Popular Unitaria (MAPU) fue un pequeño, pero influyente partido de la política chilena entre 1969 y 1989, nacido de la escisión de parlamentarios “comunitaristas” y los jóvenes “rebeldes” de la Democracia Cristiana. El nuevo partido fue protagonista de los dos principales procesos históricos de la izquierda a fines del siglo XX: a.- la creación de la Unidad Popular que llevó a Salvador Allende al poder en 1970, el que fracasó en medio del complot a dicho gobierno y las fuertes divisiones de la izquierda entre revolucionarios y reformistas, que llevó al propio MAPU a su escisión previa al golpe de estado en 1973 (nace el MAPU-Obrero Campesino, moderado), b.- el proceso de autocrítica y renovación de la izquierda socialista tanto en la clandestinidad en Chile como en Europa -con el influjo eurocomunista y la emergencia de alternativas socialistas democráticas-. Ambos MAPUs se hacen parte de la “renovación socialista” que concluye con una coalición histórica socialdemócrata-demócrata cristiana que desde 1990 gobierna Chile (Concertación de Partidos por la Democracia). Cambió el mundo y ellos se transformaron. Si en 1969 los “rebeldes” de la DC crearon el MAPU acusando a los socialcristianos de traicionar la “Revolución en Libertad” que impulsaba Eduardo Frei, en 1989 se disolvieron como orgánica política, ingresando al eje socialdemócrata conformado por el Partido Socialista (PS) y el Partido por la Democracia (PPD) para impulsar el “compromiso histórico” con la Democracia Cristiana. En dos décadas, pasaron de su fascinación con las revoluciones y el acercamiento al marxismo-leninismo, a ser lectores de Gramsci para construir una mayoría social y política con la misma DC de la cual nacieron. Durante esos veinte años se van entrelazando cristianismo y marxismo como rasgos claves desde su nacimiento. Esto es explicable por la fuerte corriente “progresista” en el seno de la Iglesia Católica incubada durante todo el siglo XX, cuya expresión institucional fue el nombramiento del Cardenal reformista Raúl Silva Henríquez y la creación del Movimiento Cristianos por el Socialismo, en que participan sacerdotes y laicos vinculados al MAPU. Otro componente distintivo es el generacional “universitario” que hegemoniza la dirección del MAPU en las principales ciudades (Santiago, Concepción y Valparaíso), provenientes de los movimientos de reforma universitaria. El MAPU es liderado por dicha élite, no obstante muchos de sus “cuadros” provengan de la reforma agraria, de Concepción y Valparaíso, y de una no despreciable presencia sindical urbana. El punto principal para comprender el nacimiento del MAPU es la radicalización ocurrida en Chile en la década de los sesentas, proceso paralelo al que se produjo en muchos países de América Latina, como consecuencia de las revoluciones, en especial la cubana, el “fracaso” de la opción desarrollista que implicaba la Alianza para el Progreso impulsada por Estados Unidos y la tendencia al mesianismo que se apoderó de la política, con muchos influjos del redentorismo católico y el reformismo universitario que marcaron dicha década. / The Popular Unitary Action Movement, MAPU (1969-1989) split from the DC to join the socialism and after a renewal helped the union of DC with the Socialists in the pragmatic "Concertación". The history of mapucistas is a combination between Cristianism, socialism, power and social movements. This was the third political party of the Chilean left and became an influential elite under Pinochet rule that created several NGOs and cultural networks that created a new political identity: the socialist renovation. The MAPU demonstrates the contribution "transformative / innovative " of enlightened elites, who moves from rupture to play a role in founding of new coalitions. The traditional debate in political science of disruptive or functional elites can be enriched with the concept of transformative elite that shakes and then stabilizes the system. To someone's might express a cynical pattern of accommodation, for others a case of flexibility. This tesis seeks to highlight the innovative role of elites in terms of combination of rupture and stabilization as important process in the political system.

La presente tesis estudia la relación entre la actividad política y medios decomunicación como formadores de tendencias en la opinión pública específicamenteen su interacción con sectores golpistas liderados por el ejército y una nueva prensaescrita semanal de información general. El marco histórico comprendido entre losgolpes de estado de septiembre de 1955 y junio de 1966 en el cual se inserta el temase caracteriza por la inestabilidad político-institucional y la imposibilidad de generar unconsenso de largo alcance. En particular, estudiaremos tres semanarios como actorespolíticos, protagonistas, junto con otros factores de poder y grupos de presiónsocioeconómicos, del golpe de estado del 28 de junio de 1966, cuando loscomandantes en jefe de las tres Fuerzas Armadas derrocan al gobierno constitucionaldel presidente Arturo Illia, electo en 1963, en representaciòn de la Unión CívicaRadical del Pueblo. En el proceso que desemboca en la quiebra institucional de 1966destaca por su protagonismo un modelo específico de prensa escrita: los semanariosdiseñados según las pautas del "Nuevo Periodismo", creados por el periodista JacoboTimerman, de amplia difusión entre los lectores de la clase media y alta de laArgentina, en la década del sesenta, ya que no se registran antecedentes de unaintervención tan directa y activa de este tipo de prensa en el campo político nacional.Desde una perspectiva general, la investigación se inserta dentro de la historia de laprensa y de forma específica, de las publicaciones semanales como actores políticos.A fin de reconstruir las temáticas que desacreditan la acción gubernamental delradicalismo e instauran la propuesta de una alternativa militar centramos nuestroanálisis en la información cualitativa de los textos publicados por los editorialistaspolíticos de las nuevas revistas de información general. Para ello, hemos escogido lascolumnas editoriales de actualidad escritas para Primera Plana por Mariano Grondonadesde su incorporación en junio de 1964 hasta el 30 de junio de 1966; las de BernardoNeustadt publicadas en la revista Todo, durante su aparición entre octubre de 1964 ymayo de1965 y finalmente, las de Mariano Montemayor desde el 28 de octubre de1965 y hasta las vísperas del golpe.Nuestra intención es indagar cómo las revistas Primera Plana, Confirmado y Todoconforman, a través de sus editoriales políticos, un conjunto de ideas e imágenes para,por un lado, desacreditar la acción del gobierno radical y, por el otro, prestigiar el golpede estado y el encumbramiento de un nuevo líder militar como respuesta a la crisisargentina. En tal sentido, postulamos que las críticas al estilo de gobierno de la UCRPfueron funcionales a la construcción de un "consenso de terminación" que legitima algolpe de estado del 28 de junio de 1966, como alternativa aceptable para modernizarla economía y ejercer el control de la movilización social bajo un gobierno autoritario.Los columnistas proponen una crítica no sólo al accionar del gobierno de la UCRP sinoal sistema mismo de partidos cuya caducidad resulta perniciosa para el crecimientoeconómico, la integración sociopolítica y la seguridad nacional. Esta tesis explora lainteracción entre los sectores golpistas liderados por el ejército y la prensa escrita deinterés general. / The thesis studies the relation between politics and the mass media as trainingof tendencies in the public opinion and between the authoritarian sectors led bythe army and a new written press weekly of general information. The first part ofthe thesis develops the sociopolítical context that includes the coup d'etat that,in September of 1955, Domingo Perón overthrows to the second government ofJuan; the presidencies de facto of generals Lonardi and soon Aramburu, theconstitutional government of Arturo Frondizi, its overthrow, in March of 1962,and replacement by Jose Maria Guido, provisional president of the Senate, theelectoral triumph, in 1963 of Arturo Illia and its later destitution, by one Militarycommittee, in June of 1966.The second part includes the analysis of the constitution of the history of themagazines and the press like a specific historiográfic field, the development ofthe "New Periodism" and its impact and influences in literature and pressesArgentinean. Next one analyzes the content and the informative strategies ofthree weekly reviews of information general - "Primera Plana", "Todo" and"Confirmado"- that responds to the informative guidelines previously mentioned,as thus also we dedicated a chapter to the critical arguments of the politicaleditorial-writers of these publications taking care of its entailment with thedevelopment of the civic-military conspiracy destined to destabilize theconstitutional government. These writers propose a critic to the government ofthe UCRP and to the politic system whose is considered pernicious for theeconomic growth, thesociopolítical integration and the national security in thecontext of "Cold War". In the last chapter we presented the attitude of presidentIllia as opposed to this journalistic campaign and to the coup d'etat inblossoming, like thus also the construction of an alternative leadership ofauthoritarian style in the figure of general Onganía.

No description available.

No description available.

A l'inici del segle XIX l'ús generalitzat de la impremta es va expandir a causa de la importància política de la comunicació. Els impressors són, doncs, fonamentals per a la consolidació del procés, no només pel seu paper en l'edició sinó també per a la producció i difusió de missatges polítics i instruccions administratives. L'habilitat de cadascun d'ells per mirar de situar-se en una posició propera a l'administració i així poder aconseguir els sucosos encàrrecs per a les impressions menors derivades de la seva activitat, els obliga a mantenir certes fidelitats polítiques.La tesi estudia la influència ideològica de l'acumulació històrica de la legislació sobre la impremta i els impressors i com aquest fet determina els posteriors comportaments davant la censura i la clandestinitat. Durant els períodes constitucionals (1810-1814; 1820-1823), les discussions sobre la llibertat d'impremta constitueixen l'eix del debat polític sobre l'autèntic significat de la idea de llibertat.També s'analitza la censura i la clandestinitat així com els procediments i xarxes de distribució de documents oficials i de llibres. El paper de la dona impressora té un capítol específic. L'abast geogràfic es concentra a Catalunya.L'estudi preliminar es complementa amb un diccionari biogràfic dels impressors catalans entre 1800 i 1833 en el qual es procura mostrar l'organització de les nissagues familiars i les relacions entre elles.La tesi es complementa amb aportacions documentals: textos oficials i còpia de correspondència o informes del Gremi d'impressors, de la Inquisició, etc. / At the beginning of the 19th century the political importance of communication instigated the expansion of the use of the printing press. Printers are an essential element to consolidate the process, not only thanks to their role in publishing but also due to the production and diffusion of political messages and government instructions. Their skills to gain positions close to the government in order to achieve good requests for minor printings, make them keep certain political loyalties.This thesis explores the ideological influence of historical accumulation of legislation about press and printers, and how this determines the subsequent behaviours in front of censorship and political underground. During constitutional periods (1810-1814; 1820-1823), the arguments about press freedom establish the core of the political discussion about the authentic meaning of liberty .Censorship and the underground are analysed as well as the proceedings and the distribution nets of official papers and books. There is a chapter dedicated to the women printers. The scope is limited to Catalan publishing.The preliminary report is complemented by a biographical directory of Catalan printers between 1800 and 1833 that shows the organization of lineages and their relations.The thesis is complemented by documental contributions: official texts and copies of reports by the Printing Trade, the Inquisition, etc.

La principal finalitat d'aquest estudi ha consistit en analitzar amb el major aprofundiment possible, i des de diferents aspectes i punts de vista, a la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) des de la seva fundació el 1976 com Joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya fins al final de l'hegemonia política de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) el 2003. Al llarg del text s’analitza l'evolució ideològica; propostes polítiques a les nombroses i diferents campanyes electorals; els enteniments i les divergències amb CDC, Unió Democràtica de Catalunya i Unió de Joves; les constants accions reivindicatives; les lluites internes en el si de l'organització; l'estructura organitzativa de la formació; els Congressos i els seus entramats; les relacions amb altres entitats o organismes com el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya i el Front Nacional d'Estudiants de Catalunya i els contactes amb altres organitzacions polítiques de tot el territori espanyol i, sobretot, europeu. Amb aquest treball s'ha fet un pas més a la investigació de les formacions políticojuvenils catalanes durant la transició i els posteriors anys, un camp que fins el moment no s'havia treballat amb excessiva atenció. / The main purpose of this study consisted of analyzing with the greatest depth possible, and from different aspects and points of view, the Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) since its founding in 1976 as the Joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya until the end of the political hegemony of Convergència Democràtica (CDC) in 2003. Throughout the text examines the ideological evolution, policy proposals and the many different election campaigns, the differences in understanding and CDC, Unió Democràtica de Catalunya and the Unió de Joves, the ongoing protest actions, internal struggles within organization, the organizational structure of training, the congress and its frameworks, relationships with other organizations or agencies as the Consell Nacional de la Joventut de Catalunya and the Front Nacional d’Estudiants de Catalunya and contacts with other political organizations throughout Spain and especially in Europe. This work has taken a step in the investigation of the formation political youth Catalan and subsequent years during the transition to field until now that had not worked with too much attention.

LES LOCUTORES DE RÀDIO A CATALUNYA, 1924-1939 demostra el paper preponderant que tingueren les primeres locutores de les emissores catalanes en la creació dels formats nous de programes, que després de la Guerra Civil quedarien consolidats: els magazines. Aquest treball especifica a més a més que les locutores de ràdio d'aquells anys foren en moltes estacions, les úniques veus que els oients escoltaven durant la Guerra Civil, ja que molts locutors van de marxar al front o a l'exili.La història de la ràdio al nostre país sempre s'ha explicat relacionant-la amb noms d'individus, empresaris o tècnics, que foren considerats els pioners. Això és ben cert, però també ho és que la comunicació que la ràdio establia amb la seva minsa audiència, tan important d'altra banda, es feia, sovint, a través de veus femenines. Algunes d'aquestes veus han estat oblidades fins que aquesta recerca les ha pogut recuperar i situar al marc corresponent. Eren locutores que significaren el pal de paller de les estacions que en aquells dies operaven a Catalunya sota el distintiu EAJ que implicava que una estació de ràdio era comercial i local. Per les locutores treballar a la ràdio era el seu únic modus vivendi, cosa que no passava amb molts dels locutors que a més a més de col·laborar a la ràdio tenien les seves feines principals d'advocats, mestres o escriptors. Elles eren només locutores, les veritables professionals de la veu, i si abans de ser-ho havien estat actrius o cantants en fer-se locutores de ràdio deixen enrere el seu pas pels escenaris. Aquest comportament l'hem pogut registrar en totes les emissores de l'estudi tret de Ràdio Barcelona, on abans de la guerra les locutores també feien radioteatre o recitaven poesies.A partir d'una metodologia bàsicament qualitativa, basada sobre tot en Històries de Vida, la Tesi busca les antigues locutores per conèixer qui eren, com eren i què feien a la ràdio dels primeres temps (1924-1939) amb l'objectiu de reconstruir aquest fragment del nostre passat històric amb les aportacions que elles hi feren. És una Tesi exploratòria que es basa en unes preguntes d'arrencada. Per això hem fragmentat la recerca en 3 blocs temporals per observar en cada franja de temps si un locutor i una locutora feien la mateixa feina a la ràdio, i per conèixer exactament en què consistia aquesta feina1924-1930: Neix Ràdio Barcelona i per tant la ràdio a Catalunya1931-1936: La II República que afavoreix el creixement territorial de la ràdio i per tant l'engreixa programàticament.1936-1942: La guerra civil i els primers dies del franquisme que redibuixen tot el mapa radiofònic català.Després de 4 anys de treball de camp, més de 80 hores d'entrevistes a 54 persones vinculades al nostre objecte d'estudi, la història de la ràdio des d'una perspectiva de gènere, s'ha pogut establir la cronologia exacta de les que foren locutores de ràdio a Catalunya fins a principis dels anys 40, en alguna de les 12 emissores de ràdio que varen operar aquí durant aquell moment històric.Hem pogut diferenciar entre locutores, actrius de ràdio i col·laboradores i ubicar-les en el camp laboral al qual varen pertànyer en cada estació on van treballar. Hem pogut escriure el perfil i les semblances que tenien les locutores en cada moment històric. Hem conegut moltes dades inèdites fins ara com per exemple que la locutora de Ràdio Lleida, Maria Tersa va ser l'última locutora que parla per la republicana Ràdio Girona, o que a Ràdio Reus en plena Guerra Civil hi va treballar de locutora l'Antònia Sol, una noia que fins ara no s'havia relacionat mai amb aquella estació. Algunes de les locutores entrevistades varen morir en el decurs de l'elaboració de la Tesi i per tant el seu és l'últim testimoni enregistrat que ha quedat recollit.La recerca ha permès a més a més "trobar" un fragment de "La Paraula" de Ràdio Barcelona de 1934 que ha estat "perdut" des d'aleshores fins als nostres dies i que ens facilitat molt la feina de saber com sonava aquella ràdio antiga de la qual n'estem reescrivint la història sense documents sonors cosa inaudita i que no passa amb altres media audiovisuals com el cine o la televisió, que tenen arxius ben conservats i que permeten relatar les seves històries a partir de documents audiovisuals reals.Les primeres locutores de ràdio de Catalunya foren cronològicament des de 1924 fins els primers anys 40: -RÀDIO BARCELONA: MªCinta Balagué, Rosa Cotó, MªCarmen Martínez-Illescas Naveiras, MªCarme Nicolau, Enriqueta Benito i Enriqueta Teixidó.-RÀDIO CATALANA. Va tenir una anunciadora que lamentablement no hem pogut trobar.-RÀDIO ASSOCIACIÓ DE CATALUNYA: Rosalia Rovira,MªTeresa Gay-Solà,Francina Boris, Carmen Espona , Mercedes Laspra.-RÀDIO TERRASSA. Antolina Boada.-RÀDIO SABADELL. Mercè Sorribas , Josefina Figueras.-RÀDIO REUS. Anònia Sol , Adelaida Òdena.-RÀDIO TARRAGONA. Montserrat Parés , Amalia Sanromá.-RÀDIO BADALONA. Ana Barbosa, María Escrihuela.-RÀDIO GIRONA. Paquita Boris, MªLluïsa Figa, Maria Tersa, Amalia Rexach.-RÀDIO LLEIDA. Aurora Tersa, Maria Tersa y Mercedes Gumbau.-RÀDIO VILANOVA. Núria Fraire, Candelaria Simón, Carmen Fernández.-RÀDIO MANRESA. Montserrat Calafell , MªMatilde Almendros. / Female radio presenters in Catalonia 1924-1939 is the title of this PhD thesis, which examines the preponderant role of female radio presenters in Catalonia as the pioneers in the creation of new programme formats that would later be consolidated as the flagships for Spanish radio in the Franco era, i.e. magazines. The study highlights the major influence of the way radio was presented by these women, who lived exclusively from their radio work and, in many cases, for example during the Civil War, were the only presenters that were heard on Radio Barcelona, Ràdio Associació de Catalunya, Ràdio Lleida, Ràdio Tarragona, Ràdio Girona, Ràdio Vilanova, Ràdio Sabadell, Ràdio Terrassa, Ràdio Reus and Ràdio Badalona.The history of Radio in our country has always been explicitly related to the names of certain individuals who were considered pioneers of the invention. The first radio entrepreneurs were men, as were the engineers that constructed the radio transmitters and receivers. But communication, the important element that united radio to its audience, had many female voices, many of which had been long forgotten in Catalonia until they were salvaged by this research, and these represented veritable bastions of their radio stations, especially in the Civil War period, when male announcers were fighting or in exile. Also, and outside of the war period, male presenters often had other jobs outside of radio, such as teachers, lawyers or actors, while female presenters lived exclusively from their radio work, and thus became true professionals of radio announcing.On the basis of essentially qualitative methodology, mainly based on Life Histories, the Thesis sought out some of the old female radio presenters in Catalonia to find out who they were, how they lived and what they did in early radio (1924-1939) in order to reconstruct this fragment of our historical past using the contributions these ladies made, as is shown at the end of this analysis. To do this, we divided the investigation into 3 time periods: 1924-1930: Birth of radio in Catalonia with Radio Barcelona. 1931-1936: The II Republic, which favoured the territorial and programmatic growth of radio. 1936-1942: The Civil War and the early Franco years, in order to establish for each period what a female radio presenter was and whether the job was the same for women as it was for men.After fieldwork performed between 2001 and 2005, with more than 80 hours of interviews with 54 people associated to the subject of the study, it was possible to establish an exact chronology of female radio presenters on the different stations that were broadcasting in Catalunya, using the EAJ epigraph, from 1924 until 1941. Some of the women we interviewed died during the period in which the Thesis was being produced, meaning that ours are the last ever recordings of their testimonies.The research also led to the discovery of a sound recording of immense historical value, a fragment of a programme broadcast by Radio Barcelona in 1934 and which had been "lost" ever since.Female radio presenters in Catalonia 1924-1939:-RÀDIO BARCELONA: MªCinta Balagué, Rosa Cotó, MªCarmen Martínez-Illescas Naveiras, MªCarme Nicolau, Enriqueta Benito i Enriqueta Teixidó.-RÀDIO CATALANA. Va tenir una anunciadora que lamentablement no hem pogut trobar.-RÀDIO ASSOCIACIÓ DE CATALUNYA: Rosalia Rovira,MªTeresa Gay-Solà,Francina Boris, Carmen Espona , Mercedes Laspra.-RÀDIO TERRASSA. Antolina Boada.-RÀDIO SABADELL. Mercè Sorribas , Josefina Figueras.-RÀDIO REUS. Anònia Sol , Adelaida Òdena.-RÀDIO TARRAGONA. Montserrat Parés , Amalia Sanromá.-RÀDIO BADALONA. Ana Barbosa, María Escrihuela.-RÀDIO GIRONA. Paquita Boris, MªLluïsa Figa, Maria Tersa, Amalia Rexach.-RÀDIO LLEIDA. Aurora Tersa, Maria Tersa y Mercedes Gumbau.-RÀDIO VILANOVA. Núria Fraire, Candelaria Simón, Carmen Fernández.-RÀDIO MANRESA. Montserrat Calafell , MªMatilde Almendros.

This doctoral thesis aims to go deep on the knowledge of the city of Gerunda in the Roman period using as a main source of information the data about its suburbium, especially thanks to several archaeological projects developed for the last years. Roman suburbium was different from the present-day meaning of the word suburb. It was not a secondary or supplementary space, but an integral part of the city. Indeed some activities, as funerary ones, must only take place legally in this area, never within the pomerium. The study and knowledge of the suburban spaces are essential for understanding the evolution of the cities in Roman times. If the knowledge of this space is important for understanding any ciuitas, in cases such of the city of Gerunda where archaeological and written documents are scanty for providing information concerning the town / El present treball de tesi doctoral pretén aprofundir en el coneixement de la ciutat de Gerunda en època romana emprant com a principal font d’informació les dades referents al seu suburbium, especialment gràcies als projectes arqueològics desenvolupats els darrers anys. El suburbium romà era diferent del que actualment se sol entendre amb aquest terme. No era un espai secundari ni complementari; el suburbi romà era part integral de la ciutat, fins al punt que algunes de les activitats, com la funerària, només es podien desenvolupar legalment en aquest espai i mai dins el pomerium. El coneixement i estudi dels espais suburbials resulta essencial per entendre la pròpia evolució de les ciutats en època romana. Si el coneixement d’aquest espai és important per a la comprensió de qualsevol ciuitas, en casos com el de la ciutat de Gerunda, on l’arqueologia i la documentació han estat molt gasives a l’hora d’aportar-nos informacions referents al propi nucli urbà

El presente trabajo ofrece una mirada al Natural History Museum de Londres entre finales de la década de 1960 y principios de la de 1980 y al modo en que cambió la identidad y la política expositiva del museo en esa época. La caracterización del público al que debían dirigirse las nuevas exposiciones también cambió pasando de un público con conocimientos y un interés manifiesto en la historia natural a uno mayormente infantil y con pocos o nulos conocimientos. La tesis sigue el proceso de planificación y producción del nuevo modelo expositivo que comenzó a perfilarse en 1968 con el nombramiento del nuevo director Frank Claringbull al que el Board of Trustees del museo le encomendó la misión de ‘renovar’ las galerías. En un momento en el que la nación atravesaba serias dificultades económicas y comenzaba a instaurarse un control financiero sobre las instituciones públicas, debían justificar una mayor financiación del gobierno. Con la idea de modificar la imagen del museo, el discurso museográfico del nuevo modelo dejó de centrarse en los especímenes y se consagró a los visitantes. Las nuevas exposiciones sustituyeron de forma significativa los objetos por modelos y dispositivos interactivos y las etiquetas se volvieron un elemento secundario de una historia con un argumento sencillo sobre algún tema contemporáneo y que era ilustrado por algunos especímenes. Además, el entorno de aprendizaje se estructuraba con el uso de tecnologías educativas, tal y como lo sugerían las teorías pedagógicas del momento: aprendizaje programado y aprendizaje por descubrimiento. Este trabajo muestra la complejidad de la producción expositiva e ilustra la relación que existe entre los intereses particulares de los creadores de una exposición y el resultado final en la galería. Con el ingreso de nuevos profesionales de los museos, se puso a discusión quiénes debían ser los responsables de la comunicación de la ciencia y cuál era la mejor forma de llevar a cabo esa tarea. La tesis presenta cinco exposiciones y sostiene que cada una de ellas representaba un espacio en el que se producía y legitimaba una perspectiva particular de la ciencia muy cercana a la que practicaban los asesores externos, aunque se tratara de aproximaciones que aún no contaran con la aprobación de toda la comunidad científica. / This paper offers a look at the Natural History Museum in London in late 1960 and early 1980 and the way the identity and museum exhibition policy changed at that time. The characterization of the audience the new exhibitions were addressed also changed from an audience with a solid knowledge and a clear interest in natural history to mostly children. The thesis follows the planning and production of the new exhibition model that began to take shape in 1968 with the appointment of new director Frank Claringbull, to which the Board of Trustees of the Museum entrusted the mission of 'renew' the galleries. At a time when the nation was going through serious economic difficulties and a financial control over public institutions was started, they should justify more government funding. With the idea of changing the image of the museum, the new model shifted its focus from the specimens and to the visitors. The new exhibits significantly replaced objects by models and interactive devices and labels became a minor component of a story with a simple plot about a contemporary issue and it was illustrated by some specimens. In addition, the learning environment was structured with the use of educational technologies, as suggested by pedagogical theories of the moment: programmed learning and discovery learning. This work shows the complexity of the production of exhibitions and illustrates the relationship between the private interests of the creators and the final result in the gallery. With the emergence of new museum professionals, it was discussed who should be responsible for the communication of science and what was the best way to perform this task. The thesis presents five exhibitions and argues that each of them represented a space in which a particular perspective of the science was produced and legitimated, even if these approaches did not have the approval of the entire scientific community.