El terremoto del 12 de enero de 2010 aparecía como una fecha que fracturaba la historia de Haití en un antes y un después de aquel evento catastrófico. Una oportunidad para comenzar de cero. Un país históricamente conquistado, colonizado, intervenido y ayudado se enfrentaba a un nuevo desafío: reconstruir su densificada y empobrecida capital. Esta investigación surge con el ánimo de rastrear, descubrir y describir cómo se ha adelantado el proceso de reconstrucción de Puerto Príncipe y cuáles son las características de la ciudad que ha ido emergiendo de las ruinas durante los primeros cuatro años después del sismo. Una ciudad que históricamente ha sido construida fuera de los cánones de la planificación urbana, encuadrándose mejor en las formas de construcción azarosas, creativas e improvisadas que aparecen por doquier en las ciudades de América Latina y el Caribe. Por ello, se entiende que la situación actual de Puerto Príncipe (2013-2014) se encuentra fuertemente influenciada por las prácticas urbanas de los últimos decenios del siglo XX, cuyas características son descritas exhaustivamente para conseguir una mejor comprensión de la ciudad “post-desastre”, reconstruida por cientos de manos que no siguen ningún plan común -a pesar de los intentos realizados por agentes internacionales en este ámbito. Dado que la reconstrucción ha traído consigo una ampliación de la ayuda/intervención internacional en Haití, este trabajo explora las formas en las que se ha desplegado la cooperación internacional en el proceso de reconstrucción, así como la manera en que se desarrollan las interacciones entre los diversos participantes internacionales y los actores locales con la intención de poner en evidencia los distintos intereses que movilizan, sus agendas heterogéneas y cambiantes, sus proyectos disgregados y sus formas divergentes de comprender y actuar en el universo haitiano. La ausencia de un plan general de reconstrucción de la ciudad al que deban adaptarse los distintos participantes ha dado lugar a la aparición de pequeños proyectos, promovidos por múltiples agentes, tanto institucionales como informales, que generan formas de ocupación y apropiación del espacio que no pueden ser descritas en tipologías rígidas y estables, ya que pueden haber tantos tipos de viviendas como constructores de la ciudad. En ese sentido, para comprender las dinámicas de organización y funcionamiento propias de la capital haitiana es inapropiado acudir a fórmulas pre-establecidas o categorías de análisis homogéneas (ciudad difusa, ciudad fragmentada, ciudad miseria, ciudad insular) sino que será necesario rastrear los distintos procesos de ocupación del espacio que se suceden simultáneamente en la ciudad para poder dar cuenta –al menos de manera aproximada- de sus características y sus diversas formas de urbanización. Esta investigación, con fines más narrativos que taxonómicos, se enfoca en la descripción de tres formas diferentes de producción y apropiación del espacio que han surgido después del terremoto. Éstas, en ninguna medida, agotan la multiplicidad de proyectos que se han implementado en Puerto Príncipe durante los últimos años, simplemente se trata una exploración detallada de tres de las muchas formas en que se está construyendo la ciudad, a saber: campamentos (UTEB y Ambassade d’Italie), sites planing (La Piste) y barrios de relocalización (Morne Hôpital). Es así que esta aproximación inicial permite conocer tanto las características de la reconstrucción de la capital de Haití como los problemas y desafíos que pueden aparecer en la reconstrucción de una ciudad en situaciones de post-emergencia. / Le séisme du 12 Janvier 2010 est apparu comme un événement capable de fracturer l'histoire d'Haïti. Une opportunité pour prendre un nouveau départ. Un pays historiquement conquis, colonisé, contrôlé et aidé a du faire front à un nouveau défi: reconstruire sa ville-capitale appauvrie. Cette recherche a débuté dans le but de suivre, identifier et décrire la reconstruction de Port-au-Prince et les caractéristiques de la ville qui ont émergées des ruines durant les quatre premières années suivant le séisme. Une ville qui a été historiquement construite en dehors des canons de la planification urbaine étant mieux encadrée à l’image des formes hasardeuses, créatrices et improvisées des constructions qui apparaissent par multiples dans les villes de l'Amérique Latine et des Caraïbes. Par conséquent, on entend que l'actuelle situation de Port-au-Prince (entre 2013-2014) est fortement influencée par ses pratiques urbaines de la fin du siècle précédent lesquelles sont exhaustivement décrites pour obtenir une meilleure compréhension de la ville "post-désastre" reconstruite par des centaines de mains ne suivant aucun plan commun malgré quelques tentatives. La reconstruction a généré une expansion de l'aide / intervention internationale en Haïti. Par cela ce travail explore les formes dans lesquelles la coopération internationale s'est déployée dans le processus de reconstruction. Également, cette recherche étudie la manière dans laquelle les interactions entre les divers participants internationaux et les acteurs locaux se développent dans l’intention de mettre en évidence les intérêts distincts qu'ils mobilisent, ses programmes hétérogènes et changeants, ses projets dispersés et ses formes divergentes de compréhension et d'action dans l'univers haïtien. L'absence d'un plan général de reconstruction de la ville auquel les différents participants doivent s'adapter a permis l'apparition de petits projets, promus par plusieurs agents, institutionnels et informels, qui génèrent formes d'occupation et une appropriation de l'espace ne pouvant être décrit dans des typologies rigides et stables, puisqu'il peut y avoir tant de types de logements que de constructeurs de la ville. En ce sens, afin de comprendre les dynamiques d'organisation et de fonctionnement de la capitale haïtienne, il est difficile d’utiliser des formules préétablies ou catégories homogènes d'analyse (une ville diffuse, une ville fragmentée, une ville misère, une ville insulaire) mais il est nécessaire de suivre les différents processus d'occupation de l'espace qui se succèdent simultanément dans la ville en vue de rendre compte - au moins d'une manière approximative - de ses caractéristiques et diverses formes d'urbanisation. Cette recherche, aux fins plus narratives que taxonomiques, se concentre sur la description de trois différentes formes de production et d’appropriation de l'espace qui ayant surgies après le tremblement de terre. En aucune mesure, celles-ci épuisent la multiplicité des projets mis en œuvre à Port-au-Prince durant ces dernières années. Il s'agit de réaliser une étude détaillée de trois "exemple-types" majeurs développés parmi les nombreux exemples de reconstruction ayant refaçonnés la ville, à savoir : les camps (UTEB et Ambassade d’Italie), les sites planing (Ancien Aéroport) et les programmes de relocalisation quartiers (Morne l’Hôpital). Ceci dans un souci d’obtenir, dans une logique d’apprentissage, une première approche tant de la reconstruction de Port-au-Prince que des problématiques et défis concrèts qui peuvent se poser dans la reconstruction de la ville en situation de post-urgence.

Frente a la hiperdisciplinarización y la rígida dicotomía en la que actualmente se encuadran las experiencias del dolor y del sufrimiento, en esta tesis se postula un posible análisis a partir de la algodicea, la cual examina el sentido del dolor y del sufrimiento tras la muerte de Dios que ya sentenciaba Nietzsche. En una primera parte de la tesis se examinan los antecedentes de la algodicea, desde el mundo griego, pasando por la teodicea (análisis teo-filosófico de la justicia divina) y los fundamentos de la algodicea metafísica, política y cultural. En la segunda parte, a partir de una recuperación de la algodicea en clave cultural y macrofilosófica, se examinan transversalmente qué consecuencias tiene el hecho de pensar dicotómicamente el dolor como un elemento del cuerpo y el sufrimiento como una vivencia de la psique. En el dolor físico, se postula que existe un creciente sentido ético en las sociedades contemporáneas, mientras que en el sufrimiento de la psique se propone un sentido ambivalente, en el que se ama y se odia a la vez el sufrimiento. Con este recorrido mostramos cómo quedan muchas preguntas abiertas que solo la algodicea cultural puede comenzar a responder. / Due to the hyperdisciplinarization and rigid dichotomy in current experiences of pain and suffering, this disertation proposes a possible analysis from the perspective of the algodicy, which examines the meaning of pain and suffering after the death of God that was sentenced by Nietzsche. The first part of the disertation examines the background of the algodicy, starting in the greek philosophy, through theodicy (theo-philosophical analysis of divine justice) and the foundations of metaphysic, political and cultural algodicy. In the second part, through the perspective of a cultural and macrophylosophical algodicy, it is examined the consequences of the dicotomical belief of pain as a mere body sensation and suffering as an experience of the psyche. On physical pain, it is postulated that there is an increasing sense of ethics in contemporary societies, while the suffering of the psyche holds an ambivalent sense, in which there is love and hate at the same time inside suffering. Thus, such a theoretic route will show how many open questions remain that only the cultural algodicy can possibly begin to answer. / Davant la hiperdisciplinarització i la rígida dicotomia en què actualment s'enquadren les experiències del dolor i del patiment, en aquesta tesi es postula una possible anàlisi a partir de l'algodicea, la qual examina el sentit del dolor i el patiment després de la mort de Déu sentenciada per Nietzsche. En una primera part de la tesi s'examinen els antecedents de l'algodicea, des del món grec passant per la teodicea (anàlisi teo-filosòfica de la justícia divina) i els fonaments de l'algodicea metafísica, política i cultural. A la segona part, a partir d'una recuperació de l'algodicea en clau cultural i macrofilosòfica, s'examinen transversalment quines conseqüències té el fet de pensar de manera dicotòmica el dolor com a un element del cos i el patiment com a una vivència de la psique. Al dolor físic, es postula que hi ha un creixent sentit ètic en les societats contemporànies, mentre que en el patiment de la psique es proposa un sentit ambivalent, en el qual s'estima i s'odia a la vegada el patiment. Amb aquest recorregut mostrem com queden moltes preguntes obertes que només l'algodicea cultural pot començar a respondre.

Per indicació de l'autora, algunes parts de la tesi no es faran públiques un cop passat el període d'embargament / Por indicación de la autora, algunas partes de la tesis no se harán públicas finalizado el período de embargo / At the suggestion of the author, some parts of the thesis will not be made public before the end of the embargo period / La presente tesis extrae las consecuencias de la reflexión agustiniana sobre el Génesis. A partir del análisis de sus repetidos intentos por comentar el relato de la creación mediante la interpretación literal, alegórica y espiritual, el estudio incide en que Agustín elabora un esquema metafísico original que constituye a los seres en su devenir existencial y que, además, sirve como clave de lectura válida de su propia comprensión del ser finito. Tal esquema es el de “creatio”, “conversio”, “formatio”. Tomando dicha tríada como eje central de la exposición, se procede a una profundización progresiva de las etapas del fenómeno y a la búsqueda de su fundamento último que, como se deduce de las mismas obras agustinianas, se traduce en el amor, el cual viene a ser el hilo conductor que da sentido a la articulación misma de las etapas y a la resolución del proceso en el marco de los agentes libres. Con este proceder, la tesis se ubica adecuadamente en la encrucijada alcanzada por los actuales estudios agustinianos: por una parte, se había empezado a reflexionar sobre el fenómeno de “creatio”, “conversio” y “formatio”, pero convenía explicitarlo más, evidenciar claramente su presencia en el corpus Augustinianum, enriquecer su comprensión con la aportación de las imágenes con las que Agustín piensa y transmite su propio constructo y encuadrarlo coherentemente en las poco estudiadas dimensiones ontológicas de “modus”, “species” y “ordo”. Todo esto para enlazar, por otro lado, con los resultados de los comentarios en torno al concepto de amor de Agustín y así poder identificar la categoría analógica de ordo con el amor, con su peso específico que marca la tendencia de las criaturas espirituales –principalmente– pero también del resto de la creación, la cual vuelve de este modo a su origen y alcanza la paz, entendida como «tranquilidad del orden», y, en cuanto tal, como aquietamiento y descanso amoroso. El mismo Agustín, en el De Genesi ad litteram y en muchos otros lugares del corpus, proporciona los elementos necesarios para esta empresa: profundizar en el esquema metafísico de “creatio”, “conversio”, “formatio”, y fundamentarlo en el “pondus amoris”, con lo cual se construye una metafísica de la creaturalidad que permite vislumbrar de manera más clara qué es ser creatura y, además, quién es su Hacedor. / This thesis draws the conclusions from Augustine's reflection on Genesis. From an analysis of his repeated attempts to comment on the story of creation through a literal, allegorical and spiritual interpretation, this study emphasizes the fact that Augustine develops an original metaphysical scheme which presents beings in their existential evolution. This scheme also provides a valid key to read Augustine’s own understanding of the finite being. Such a scheme is: creatio, conversio, formatio. Taking this triad as the core of the picture, there is a progressive deepening of the stages of the phenomenon and the pursuit of its ultimate foundation which, as it follows from the same Augustinian works, turns out in love, which becomes the thread that gives meaning to the very articulation of the stages and of the resolution of the process within the framework of free agents. With this approach, the thesis is properly located at the crossroads reached by the current Augustinian studies: first, it had begun to reflect on the phenomenon of creatio, conversio and formatio but it was convenient to make this scheme more explicit in order to more clearly show its presence in the corpus Augustinianum, enriching its understanding with the contribution of the images with which Augustine thinks and transmits his own construct and fitting it consistently in the little-studied ontological dimensions of modus, species and ordo. All this aims, on the other hand, to link the said scheme with the results of the comments on the Augustine’s concept of love. Thus identifying the analog category of ordo with love, with its specific weight that sets primarily the trend of the spiritual creatures but also of the rest of creation, which thus returns to its origin and attains peace, understood as "tranquility of order" and, as such, as a stilling loving break. Augustine himself, in De Genesi ad litteram and in many other parts of the corpus, provides the necessary elements for this task: deepening in the metaphysical scheme creatio, conversio, formatio, and basing it on the pondus amoris, with which a metaphysics of creatureliness is built allowing a more clear envisioning of what kind of being a creature is and also of who its Maker is.

Estudio de casos sobre el ejercicio del liderazgo pedagógico en un centro de educación pública (infantil y primaria) español que trabaja bajo el proyecto de Comunidades de Aprendizaje, definido por sus actores como de transformación y re-significación de la escuela a partir del trabajo colaborativo de padres, familias, voluntarios, profesores y directivos. Las principales técnicas utilizadas dentro del estudio se encuentran las entrevistas en profundidad, los grupos de discusión, la observación participante, la revisión documental interna del centro y la toma de notas en un diario de campo. El estudio de corte cualitativo fue desarrollado entre los cursos académicos 2011-2012 y 2012-2013, y contó con el financiamiento del estado chileno a partir del programa de formación de capital humano avanzado Becas-Chile. Se logró determinar la importancia que tiene el correcto ejercicio del liderazgo pedagógico compartido dentro de la escuela, que corresponsabiliza a todos los actores en la mejora de los aprendizajes de los estudiantes y a su vez se hace necesario para dotar de sostenibilidad al proyecto educativo del centro. / Cases study about educational leadership in a Spanish public education center (pre-school and primary school) working under the project Learning Communities, defined by its actors as transformation and re-signification of the school from then collaborative work of parents, families, volunteers, teachers and directors. The main techniques used in the study were in-depth interviews, focus groups, participant observation, internal document review center and taking notes in a field journal. The qualitative study was developed between the academic years 2011-2012 and 2012-2013, and was financing by the Chilean state from training program for advanced human capital Becas-Chile. It was possible to determine the importance of the proper exercise of shared pedagogical leadership within the school, that the joint responsibility of all participant is required to improving student learning, which in turn is necessary to provide sustainability to educational project center.

La obra Et Sofer [Cálamo de escriba] asignada al gramático, exegeta y lexicógrafo David Qimhi (1160-1235) (= Radaq) fue editada por B. Goldberg en 1864, de manera no crítica. Esta tesis se estructura en relación a dos ejes. El primero consiste en la edición crítica de la obra, acompañada de un estudio y traducción anotada. El segundo se cuestiona la autoría asignada a David Qimhi. A continuación se resume el contenido de sus capítulos: a) Capítulo I. David Qimhi: Una revisión de su biografía En este capítulo se establecen los referentes obligados en el estudio de las obras de Radaq en la época contemporánea, al tiempo se brinda un recorrido histórico en el que se intenta averiguar cuáles fueron las fuentes históricas (judías y no judías) consultadas en la elaboración de la biografía de Radaq. Dentro del apartado de la biografía es obligado cuestionar la asignación de Narbona como lugar de nacimiento y permanencia, así como mostrar un segundo destino, poco defendido, el de Gerona. También se hacen algunas menciones interesantes, no recogidas en otras obras, sobre la autoridad de Radaq. b) Capítulo II. Menciones al Et Sofer El mismo objetivo se mantiene para reunir las fuentes históricas (judías y no judías) que han hecho mención a esta obra. Dentro de estas menciones se citan, por vez primera, anotaciones manuscritas de M. de Lonzano (1550- antes de 1624) escritas en los márgenes de un Sefer Mikhlol de Radaq, en el cual nombra el Et Sofer. También se revisan las menciones actuales del Et Sofer y se constatan con el verdadero contenido de la obra. c) Capítulo III. Et Sofer . Estructura y contenidos Este capítulo está dedicado a establecer, de un modo definitivo, la verdadera estructura de la obra y, por tanto, anular las antiguas y actuales menciones de esta obra, que no se corresponden con el contenido real. Se determinan y analizan las siguientes partes que consta la obra: Introducción, cap. I (Sobre la Escritura), cap. II (Sobre la vocalización), cap. III (Sobre los acentos). d) Capítulo IV. El Et Sofer de David Qimhi. Repensando su autoría Una vez que se ha demostrado que esta obra no ha tenido un seguimiento ni tratamiento sistemático de lectura, ni tampoco de consulta, es prescriptivo contrastarla con la producción qimhiana, en especial la gramatical, es decir con el Sefer Mikhlol. En este capítulo se recogen testimonios de autores de primer orden que han ofrecido algún indicio de sospecha sobre algunas irregularidades de esta obra: B. Goldberg, R. Kirchheim, A. Dotan y J. Penkower. Además, se estudia la obra en contraste con la producción qimhiana, en especial el Sefer Mikhlol en relación con: objetivos, estructura, estilo de Radaq, mención de autoridades, uso de fuentes y autorremisión. Fue mencionado por algunos autores y repetido por muchísimos otros que la obra .E. Sofer reproduce algunas partes del Sefer Mikhlol pero ningún autor estableció de un modo definitivo su alcance. Esta tesis tiene por objetivos: 1) la elaboración de la edición crítica y traducción de la obra Et Sofer. 2) mostrar la imposibilidad de la autoría de Radaq de la obra Et Sofer. 3) determinar los límites exactos de esta obra en relación con el Mikhlol. 4) la identificación de otros contenidos presentes en la obra y cuyas fuentes no han sido mencionadas. 5) erradicar las menciones que durante siglos han circulado con información inexacta y no veraz sobre los contenidos del Et Sofer. e) Capítulo V. Los mss. del Et Sofer. Se caracteriza cada uno de los manuscritos que integran la edición crítica. Se distinguen dos grupos: mss. completos (y quasi completos) y mss. fragmentarios. En la consideración de los mss. . y . se identifica un material espurio de la obra Et Sofer presente únicamente en estos dos mss. Finalmente se brinda el estilo de la obra, la propuesta de stemma, y los criterios para la fijación del ms. base y el de la edición crítica. e) Capítulo VI. Apéndices En este último capítulo se presenta un anexo sobre el material añadido que presenta uno de los ms. (Las listas masoréticas del ms. .). En este estudio se identifican las fuentes. El otro apéndice es el registro exhaustivo de todas las diferencias de vocalización y acentuación que presenta el ms. base en relación con la BHS (= Biblia Hebraica Stuttgartensia). / The work Et Sofer [Pen of the Scribe] attributed to the grammarian, exegete and lexicographer David Qimhi (1160-1235) (= Radaq) was edited by B. Goldberg in 1864, in a non-critical manner. Chapter I. David Qimhi: A reappraisal of his biography In this chapter those references which are required reading for the study of the works of Radaq in modern times are set out, whilst offering a historical journey in time in an attempt to ascertain which were the historical (Jewish and non-Jewish) sources consulted in the writing of Radaq's biography. Chapter II. References to Et Sofer With the same objective in mind, historical sources (Jewish and non-Jewish) are listed which mention Et Sofer. Included in these references for the first time are handwritten notes by M. de Lonzano (circa 1550- before 1624) written in the margins of a printed edition of Sefer Mikhlol by Radaq, in which Lonzano names Et Sofer. Present day references to Et Sofer are also compared to the real content of the work. Chapter III. Et Sofer. Structure and content This chapter is dedicated to establishing, once and for all, the real structure of the work and, thus, remove any references to this work which do not correspond to its real content. Chapter IV. Et Sofer attributed to David Qimhi. Rethinking its authorship Once we demonstrate that this work has not had been studied, or consulted over time, it becomes necessary to compare it with other works by Qimhi, especially grammatical works, in particular, Sefer Mikhlol. This chapter includes testimonies by leading authors who have suspected that the work offers some inconsistencies: B. Goldberg, R. Kirchheim, A. Dotan and J. Penkower. Furthermore, it contains a contrasted study with the Qimhi’s Sefer Mikhlol. The objectives of this thesis are to: 1) Achieve a critical edition and translation of the work Et Sofer. 2) Demonstrate the impossibility of Qimhi as the author of Et Sofer. 3) Determine the exact limits of Et Sofer in relation to Sefer Mikhlol. 4) Identify other content present in Et Sofer whose sources have not been mentioned. 5) Invalidate those references which have circulated for centuries with imprecise and incorrect information with regard to the content of Et Sofer. After this Study (volume I) are included the Spanish translation (volume II) and the Critical Editon (volume III).

Versió digital de la tesi facilitada per la Fundació Randa - Lluís M. Xirinacs / Model filosòfic, en sentit ampli, provisional i autoregulable, que vol oferir un marc i un camp globals i transdisciplinaris de referència, per tal d’acollir els sistemes filosòfics, cosmovisions i preceptives de dret, d’acció o planificació, produïts al llarg de la història de la civilització nord-occidental i, alhora, de donar cabuda i acolliment a les visions i propòsits generals de les altres civilitzacions de la Terra en un moment crucial en què tot es globalitza i es pot perdre la varietat cultural. Opera amb vuitanta categories, oposades una a una, tot formant quaranta doblets, que defineixen quaranta variables de doble sentit, fundades en vuit categories fonamentals -TEORIA / PRÀCTICA, FENOMEN / NOÜMEN, SUBJECTE / OBJECTE i PLASMA / MÓN independents i irreductibles les unes a les altres, i també hipotètiques, reajustables o substituïbles, en el seu cas, per altres possibles de més adequades. Es requereix un estudi aprofundit del significat precís (en el model), de vegades poc usual, de cadascuna d’elles i de llurs diferents graus de situació, d’orientació i d’oposició, responsables del gran abast generalitzador del model, que ofereix una visió sinòptica, cúpula unitària o comú denominador dialèctic de les diferències de la complexitat del món. En aquest sentit la tesi presenta un glossari i vocabulari amb les definicions de les vuitanta categories i amb la inclusió de dues mil paraules afins, extretes de les filosofies i de les cultures. Configura un camp elàstic, ontològic i tridimensional, corbat i tancat en un espai de quatre dimensions, on els conceptes són ictus o pulsacions del camp i els judicis, interaccions en el camp entre els conceptes. El conjunt dibuixa una gran constel·lació paratàctica, segons idea de Theodor Adorno. És un primer intent de “quadre” de significats d’abast planetari i de pretensió còsmica, dins de la nostra minsa perspectiva de terrícoles. Pot resultar terapèutic contra esquizofrènies i resolutori de conflictes, en la mesura dels nostres coneixements i procediments actuals, en tant que integrador de posicions sovint cegament oposades i mútuament excloents. Pot esdevenir punt de partida d’una tècnica, aplicable en Gabinets d’orientació filosòfica adreçats al públic individual o dedicats a l’assessorament globalitzador d’empreses, entitats, sectors, institucions, etc. La seva condició de totalment corbat, fins al punt de no poder-s’hi dibuixar ni una sola recta, obliga el pensament a negar-se contínuament a si mateix per moure’s en el model (dialèctica negativa d’Adorno). No hi caben discursos amb definicions i lleis de funcionament constant (discursos euclidians, rectolineals o plans). La relació amb els discursos plans usuals és de tangència o secància. I la conflictivitat dels diferents discursos plans esdevé mesurable per l’angle entre tangents o secants. La seva condició d’univers tancat determina l’àmbit actual de les nostres llibertats i responsabilitats i defineix la distància i l’orientació ontològica (magnitud vectorial) d’un concepte respecte d’un altre qualsevol, per referència al trajecte geodèsic màxim que pren el valor de la unitat. Si la curvatura ens introdueix el “no”, el tancament ens determina els “graus” i el “sentit” del “no”. A més, és susceptible d’augmentar el nombre de les seves subcategories fins a enllaçar-la, des de la seva fonamentalitat, amb les categories pròpies de les especialitats o dels camps regionals de les cultures. En aquests darrers casos caldrà un previ treball bilateral -generalista / especialista-addicional de tractament d’interfases dialèctiques. El llenguatge tècnic emprat és el geomètric, més planer, intuïtiu i assequible que el de l’anàlisi matemàtica. La figura triada convencionalment, amb rang topològic (com a referent de tota altra figura) riemannià, és la hiperesfera (volum hiperesfèric). S’hi ha anat arribant mitjançant la integració de petits mapes d’una, dues o tres dimensions, posats a prova en les més variades condicions existencials al llarg de tota una vida, talment la construcció d’un trencaclosques a partir de petites peces. Han aparegut sorpreses gratificants com el descobriment del curt trajecte i fàcil transvasament existent entre extrema dreta i extrema esquerra en el món dels espais polítics si l’alineament “dreta / esquerra” és circular. O el descobriment del també curt trajecte i també fàcil transvasament de transcendentals (Unum, Verum, Bonum) entre Déu i Ser (Deus sive Natura espinozià) si també es circular l’alineament “vivència espiritual / estructura material” (“substància pensant / substància extensa” de Descartes). Potser l’aportació pràctica més actual és la de facilitar camins entre la ciència física més avançada d’Occident i l’experiència mística més profunda d’Orient a través de les regions presidides per un element comú, que en el model pren el nom de PLASMA. La sèrie més dreturera fóra: Ciència física (LOG -30º-Indeterminació quàntica (IDT) -60º-Plasma singular de l’interior dels forats negres (PLA) -60º-Experiència de la matèria subtil o akaixa de l’hiduisme (AKA) -30º-Mística (MIS). avant de la màxima oposició tradicional “física / mística” de 180º, reapareix el llargament desitjat retrobament entre “ciència” i “consciència”! Però en la darrera part de la tesi, a més d’aquesta, s’hi insinua una munió d’altres aplicacions a la ciència, a l’art, a la relació entre les diferents tradicions iniciàtiques, a temes monogràfics com la societat o la família, a temes de gran perspectiva com la teoria del coneixement o el materialisme, a precisar semàntiques terminològiques, tècnica de definicions i hermenèutiques de texts, síntesis filosòfiques (Plató, Aristòtil, Kant, Hegel), al desplegament de l’hipertext i, finalment, es presenten dos resultats d’un exercici de transducció sorprenent de pensament: A) la constatació d’una traducció “qualitativa” d’un text de filosofia a un text de mística, com a preludi de l’extrapolació de la teoria de sistemes a temes extracientífics i B) un petit llibre, servit en annex, fet “a màquina” pel mateix model, com a preludi d’allò que se li hauria d’anar demanant a una vera intel·ligència artificial. Un tractament informàtic en facilita i precisa l’ús. Disposem ja dels primers mòduls operatius de dos programes: A) “Globus”, que serveix tota mena de talls esfèrics de la hiperesfera i B) “Trigonometria hiperesfèrica basada en el <<Mathematica>>“, que serveix els pertinents càlculs de distàncies, angles, coordenades, àrees, volums, etc. amb els corresponents dibuixos d’objectes de 2D, 3D i 4D. / A philosophical selfadjustable model that aims to offer a transdisciplinary frame and ground of reference to meet philosophical systems, cosmovisions and programmes of action or planning developed during the curse of history of northwestern civilisation and to include also the general view of the other civilisations of the Earth at a crucial moment when everything becomes global. It operates with eigthy categories, opposed one to one, making up forty doublets, and based on eight fundamental categories, which are hypotetical, readjustable or able to be substitued by other possible ones, more adequate. A deep knowledge of their precise, often unusual, significance (in de model) of each one of them and of their different degrees of orientation and opposition is required. They constitute the model’s inclusive scope as a proposed unitary cupola of the differences within the complexity. It configures an ontological, tridimensional field, curved and closed inside of a space of four dimensions, where concepts are the ictus or pulsations and judgements the interactions between the concepts. It claims to be a first draft of a “table” of meanings, the scope being global and cosmic, a way of therapy and solution of conflicts as an integrator of opposites, as far as present knowledge allows. It can be the starting point for a technique for philosophical consulting and advice, addressed to individuals as well as to sectorial and institutional entities, business, etc. Besides, as a fundamental model, it is open to be enlarged with more categories appropiate to especialities or regional areas of culture. In these cases, it will be necessary to do previous –generalist/specialist-additional work towards a bilateral treatment of interfaces. A geometric language has been useed, more accesible than mathematical analysis. The model adopted, by convention, is the riemannian topological hyperesphere. Specific computer programmes make its use easy and precise. First operative modules are already available: • “Globus” programme, it show spherical sections of the hyperesfere. • “Hyperespherical trigonometry” built on “Mathematica” programme, it allows showing distances, angles, co-ordinates, areas, volumes, etc., with the corresponding drawings of objects of 1 to 4 dimensions.

Còpia digital de l'exemplar imprès de la tesi dipositat a la Biblioteca de Lletres / El treball que aquí presentem tesi és el fruit d'anys d'investigació sobre l'estructura de la llengua llatina, dins del projecte sobre estructura sintàctica del Grup de Lingüística Llatina de la Universitat de Barcelona (GLLUB). La seva aspiració és, tot partint de l'estudi d'uns fenòmens particulars d'aquesta llengua, donar-ne una visió global. Pretén, a més, ser un estudi comprensiu, en el sentit que, en determinats moments, farà ús d'aspectes diversos i aparentment heterogenis de la llengua. Ara bé, aquests elements heterogenis estan inclosos dins d'un sistema i, en conseqüència, són necessàriament interactius. Aquest treball té també una altra peculiaritat: es desenvolupa dins d'un marc teòric específic. Això ja fa que s'hagin de prendre de bell antuvi determinades opcions. Si bé no és infreqüent sentir que sotmetre's a una teoria és una tirania en si mateix, també és cert que és un considerable avantatge quan el que intentem és donar una visió global d'un univers determinat, en el nostre cas, la llengua llatina (àdhuc, anant més enllà, el llenguatge). Qualsevol ciència que es vanti de tal, necessita una teoria general, uns pressupòsits teòrics, que donin suport a la seva proposta particular. Fins i tot per explicar per què una poma cau al terra, es va proposar una teoria general sobre l'atracció de les masses corpòries. De tota manera, en el nostre cas, triar una determinada teoria del llenguatge comporta com a conseqüència unes certes implicacions de mètode i consideració. Això vol dir que determinades opcions no es prendran en compte, perquè metodològicament resulten inapropiades. Aquesta posició respecte d'altres treballs en lingüística, en general, i en lingüística llatina, en particular, no equival a dir, però, que no es tinguin en consideració propostes procedents d'altres teories en el nostre camp. En alguns casos seran, senzillament, ortogonals; en d'altres, pel contrari, la idea serà aprofitable, però no la metodologia. Aquest és el cas, per exemple, de les oracions de relatiu. Ja que el que es pretén al llarg d'aquest treball és descobrir coses sobre l'estructura (jeràrquica o no) de la llengua llatina, el que ens interessa en parlar de relatius és veure les restriccions que afecten la relació entre la realització concreta del pronom i el nucli lèxic que el selecciona; el que en gramàtica generativa es diu moviment i restriccions sobre el moviment. Així doncs, no parlarem de classificacions semanticoIògiques establertes segons el significat que semblen aportar al seu antecedent. Això en si mateix, no implica que un enfocament sigui ni millor ni pitjor que l'altre. Significa, senzillament, que els objectius són diferents i que, necessàriament, la manera d'escometre el problema, serà diferent. Al final tot ens ha de servir per entendre millor la llengua a la qual tant de temps hi dediquem. Aquest treball es composa de tres parts o blocs. El primer d'ells (el capítol primer) ofereix una visió general i obligadament comprimida del model teòric en el qual s'insereix aquesta investigació. En primer lloc, es presenten succintament els fonaments més generals de la teoria; a continuació, es fa una exposició de l'organització i funcionament del model, i es tracten individualment les diverses sub-teories, prestant especial atenció a aquells elements rellevants al treball que es desenvolupa en els capítols següents; finalment, es fan unes consideracions sobre una de les qüestions centrals que aquí es tracten: la configuracionalitat. El segon bloc (capítols segon, tercer i quart) constitueix pròpiament la tesí. Al començament de cada capítol es fa una petita introducció a la història i tractaments anteriors del problema que es planteja; a continuació es presenten les dades llatines i, finalment, es fa la proposta teòrica. Una petita conclusió i/o discussió al final de cada capítol ajudarà a mantenir el fil, i a recordar la direcció del que volíem mostrar. El tercer bloc està format per un grup de taules de referència, destinades a facilitar la lectura i comprensió dels aspectes més formals d'aquest treball. La primera d'elles és una mena de 'diccionari' de termes tècnics, que inclou, per a cada unitat, la denominació completa, les sigles (si es fan servir), la denominació en anglès (si s'escau), una breu explicació i el capítol, secció o subsecció que hi fa referència d'una manera més rellevant. Aquestes taules inclouen termes de gramàtica generativa i termes de gramàtica tradicional, de manera que pugui ser útil tant a l'investigador de qüestions de lingüística general com a l'estudiós de les llengües clàssiques La segona d'elles (la inversa de la primera) està destinada a aquelles persones coneixedores de l'àmbit lingüístic generatiu que vulguin fer una consulta particular d'aquest treball. Consisteix en una llista dels mateixos termes tècnics, en anglès, amb l'equivalent en català que s'ha utilitzat en aquest treball. La tercera, per últim, és un llistat de les referències dels exemples llatins utilitzats en el treball. Inclou el número amb el qual apareixen en el cos del treball, l'exemple i la cita corresponent. Finalment, la bibliografia. S'ha utilitzat el sistema autor (data), que és el que es fa servir en els treballs de gramàtica generativa, per la comoditat que ofereix a l'hora de fer-hi les oportunes referències. Cada vegada que es fa menció d'una obra en el decurs del treball, es fa constar el cognom de l'autor, seguit, entre parèntesi, de l'any de publicació de l'obra en consideració; si en aquest any, l'autor ha publicat més d'una obra, es farà constar darrera de l'any una lletra per ordre alfabètic (a, b, c, ... ), seguint l'ordre de publicació dins del mateix any. Aquesta bibliografia no pretén ser un llistat exhaustiu de tots aquells treballs que han estat publicats sobre un tema determinat. Per exemple, no pretén incloure tot el que, fins a aquest moment, s'ha publicat sobre oracions de relatiu; inclou només allò que ha estat pertinent pel desenvolupament d'aquest treball. Aquells treballs que, o bé han quedat obsolets (i no mantenen algun tret que els faci rellevants), o bé han quedat subsumits en treballs i desenvolupaments posteriors, tampoc no han estat inclosos. Això sí, hem intentat no excloure cap treball pel senzill fet de tenir més de vint anys.

Còpia digital de l'exemplar imprès de la tesi dipositat a la Biblioteca de Lletres / A les últimes dècades el domini i els objectius de la fonètica i la fonologia s’han ampliat notablement. Actualment inclouen no tan sols l’estudi i explicació dels aspectes observables del llenguatge, sinó també els aspectes físics, psicològics i socials, i, en particular, l’estudi de com funciona la ment humana en l’aprenentatge i producció del llenguatge. Els mètodes de recerca, tanmateix, no han evolucionat de la mateixa manera. Es continua recorrent a l’observació i classificació dels fets i a l’especulació hipotètica de llurs causes funcionals. L’objectiu d’aquest treball és presentar la metodologia experimental i advocar pel seu ús el l’estudi fonètic i fonològic, ja que permet la contrastació empírica de les explicacions i hipòtesis sobre el funcionament del llenguatge. Potser aquest mètode de recollir evidències ha estat considerat com el domini d’altres ciències “més empíriques” com la física o la psicologia, i els instruments per a contrastar hipòtesis han estat considerats inaplicables a qüestions lingüístiques. Aquest treball es proposa d’argumentar que la lingüística, i en particular la fonètica i la fonologia, té l’avantatge de ser susceptible d’experimentació i demostrar, mitjançant quatre experiments originals, que l’experimentació és un mètode útil i fàcilment accessible per a recollir informació sobre qüestions lingüístiques.

Aquesta tesi proposa i elabora una aproximació al fenomen del conformisme en època global. En primer lloc, es proposa un desplaçament respecte dels camps en els quals la qüestió ha estat normalment tractada: els de la sociologia i la psicologia social. D’una banda, ha estat en aquests on el fenomen del conformisme social ha estat vinculat a les nocions de conformitat i influència social, per tal d’explicar-lo –en modes i des de corrents diverses– com una relació entre un subjecte –individual o col·lectiu– i la realitat social; una relació que es resol, a la fi, en modes d’actitud. D’altra banda, ha estat des d’aquests camps que s’ha bastit la idea que, en el nostre context socio-històric i cultural, generalment compartim sobre què és ser conformista o inconformista. En la primera part de la tesi aquest desplaçament s’implica amb la construcció d’una constel·lació conceptual que vincula constitutivament les nocions de forma –lexema de ‘conformisme’– i de processos de conformació, amb les d’allò polític i de (des)politització, i amb les d’espai i espacialitat. En efecte, el desplaçament des de l’actitud del (in)conformista cap a les formes i processos de conformació que tenen lloc en cada context geohistòric, obre la via a assenyalar com a constitutives dels fenòmens de conformisme les seves dimensions política i espacial. La noció cabdal de ‘producció de l’espai’ aportada per Henri Lefebvre en el seu moment, posava de relleu el fet que els espais que habitem, usem i concebem no són pas suports neutres sobre els quals es desenvolupa la vida social. Juntament amb Michel Foucault i altres pensadors/es rellevants situats al voltant o propers al que en ciències socials es coneix com spatial turn, s’assenyala, d’una banda, el caire estratègic i polític implicat de la producció d’espacialitats (formes de l’espai), d’altra banda, l’ocultació d’aquest caire sota les formes i dinàmiques del capitalisme i, finalment, els efectes conformadors que això té sobre els individus, especialment en les formes de vida social i urbana preeminents en el nostre context global. Des d’aquí, la segona part de la tesi consisteix a desplegar els elements que han de servir per indicar i confrontar-se amb processos i espais de conformació en l’època global, tot tenint en compte, des d’una mirada històrica i genealògica, herències modernes, especialment quant a concepcions, usos i pràctiques espacials i, al seu torn, quant a la preeminència moderna i tardomoderna del temps –en termes de progrés i emancipació, o bé d’actualitat– sobre un espai dominable i gestionable. Entren en joc, aleshores, factors que s’articulen al voltant d’un procés modern de privatització de l’existència, de “desaparició de l’entre” que és a la base de la desespacialització d’allò polític, i que s’impliquen amb processos d’immunització del procés de la vida, d’una banda, i de progressiva naturalització de les formes del capitalisme postfordista en l’entorn global, de l’altra. Així, una anàlisi crítica dels discursos de la globalitat permet mostrar la ciutat com a espacialitat privilegiada per als processos de conformació, com a escenari preeminent per a una vida progressivament privada dels espais d’experiència, en favor d’un conduir-se en els escenaris proliferants que ofereix una vida urbana saturada d’imatges, signes, mercaderies, opcions. Al final de la tesi es proposa pensar espais de politització en aquest entorn global i urbà. / This thesis aims to tackle the phenomena of conformism in the global era. Specifically, a shift is made from those theoretical fields that normally have addressed the issue, such as sociology and, above all, social psychology. Thus, the first part consists of the construction of a conceptual constellation that links the notions of form –lexeme of ‘conformism’– and conformation processes with notions of politics and (de)politicization, and, in turn, with the notions of space and spacialization. Those political and spatial dimensions that constitute conformism are then highlighted in order to discuss the effects of the strategic and political character of the production of space, especially when they are concealed, as Henri Lefebvre put it. Lefebvre, Foucault and other thinkers –especially those who, in one way or another, are involved in the so-called spatial turn from different theoretical fields– stand out the fact that the spaces we inhabit, use and conceive are by no means neutral medium on which social life develops. There are, however, important conforming effects when those urban scenes and landscapes show themselves as neutral/natural, as occurs under dynamics and processes of capitalism. From here, the second part of the thesis consists of the deployment of the elements that should serve to indicate and confront processes and spaces of conformation in the global era. It implies, firstly, a historical perspective to highlight certain modern inheritances, especially regarding the division and opposition between time and space, geographic and urban forms of spatialization, and all within the modern framework of a progressive privatization of existence. From this ground, it can be argued the progressive naturalization of forms of the capitalism in the global environment, with the support of the discourses of globalization. In fact, they allow us to show the global city as the privileged place for new or renewed phenomena of conformism and depoliticization. Finally, this thesis aims to think and consider spaces of politicization in this global and urban context.

Las células madre mesenquimales de tejido adiposo (ADSCs) tienen un gran potencial dentro del campo de la ingeniería de tejidos debido a su fácil obtención, capacidad de diferenciación a múltiples linajes, propiedades inmunomoduladoras y producción de factores proangiogénicos y antiapoptóticos. Asimismo, los materiales cerámicos de fosfato de calcio son ampliamente utilizados como biomateriales en la ingeniería de tejidos del hueso, debido a su similitud con la fase mineral del tejido óseo. Además, su combinación con proteínas de matriz extracelular (ECM), factores osteoinductores y otros tipos celulares, puede incrementar la bioactividad del constructo células-biomaterial. A pesar de ello, pocos trabajos existen en la literatura que evalúen la repuesta de células ADSCs frente a biomateriales cerámicos de fosfatos de calcio, empleando recubrimientos con proteínas de ECM y/o el cocultivo de células ADSCs con células endoteliales, como factores claves para el incremento de la inducción de las células hacia linajes osteogénicos. En este sentido, el objetivo del presente trabajo ha sido Evaluar la biocompatibilidad y diferenciación osteogénica de células madre mesenquimales adultas derivadas de tejido adiposo (ADSCs) frente a materiales cerámicos de fosfato de calcio con o sin proteínas de matriz extracelular y células endoteliales. Los resultados mostraron que las células mesenquimales obtenidas de tejido adiposo humano (hADSCs), expresan marcadores característicos de células progenitoras (CD29, CD44, CD73, CD90 Y CD105) y se diferenciaron hacia linajes adipogénico, osteogénico, condrogénico y miogénico. Particularmente las señales de diferenciación osteogénicas de las células hADSCs fueron muy potentes y comparables en gran medida con las de otras líneas de osteoblastos ampliamente utilizadas en el campo de la ingeniería de tejidos tales como las MCT3T3 y hFOB 1.19. Por lo tanto son un excelente modelo celular para la evaluación de biomateriales diseñados con la finalidad de favorecer la regeneración ósea. El diseño de una metodología especial para el cultivo celular sobre biomateriales, permitió la cuantificación eficiente y reproducible del porcentaje de células que se adhieren específicamente al material y el seguimiento de su proliferación. Empleando fibroblastos dérmicos humanos (HDF) se demostró que el biomaterial cerámico KeraOs® (KO) es biocompatible según la ISO 10993-5. El estudio de la respuesta de las células hADSCs frente a diversos biomateriales cerámicos, evidenció que las células se adhieren, proliferan y se diferencian hacia un fenotipo osteoblástico sobre los materiales comerciales Bone Ceramic®, Cerasorb® y KeraOs®, aunque no sobre Bio-Oss®. Cada material induce una respuesta osteogénica con un perfil particular en la actividad de la enzima fosfatasa alcalina y la expresión de los genes osteonectina y osteocalcina. Aunque los biomateriales solos desencadenan la diferenciación de las células, la adición de factores inductores en el medio de cultivo potencia la respuesta osteogénica. El recubrimiento del material KeraOs® con fibronectina, colágeno o la combinación FN/COL incrementó significativamente la producción de matriz extracelular, la actividad de la enzima fosfatasa alcalina y la expresión de un mayor número de genes asociados a rutas de diferenciación osteogénicas tales como BMP1, BMP2, Runx2, SMAD1, etc. Sin embargo, respecto a las otras dos proteínas, la fibronectina indujo el mayor aumento en la adhesión celular y la respuesta osteogénica. Por otra parte se observó que el cocultivo de células hADSCs con células endoteliales también incrementó el potencial osteogénico de las células hADSCs. Adicionalmente las células endoteliales formaron estructuras tipo capilar y se incrementó la expresión de marcadores angiogénicos tales como VEGF, VE-cad, α-SMA y Ang-1. Finalmente se evaluó el efecto del biomaterial KeraOs® combinado con fibronectina y células madre autólogas de tejido adiposo sobre la regeneración ósea de perros Beagles. Similar a lo observado con las mesenquimales humanas (hADSCs), las caninas se adhieren, proliferan y se diferencian hacia un fenotipo osteoblástico, evidenciando su utilidad como modelo para el estudio de la regeneración ósea tanto in vitro como in vivo. / Human adipose derived mesenchymal stem cells (hADSCs) have great potential for tissue engineering applications. Because hADSCs are available in large number, have the ability to differentiate into multiple lineages, show immunomodulatory properties and release pro-angiogenic and antiapoptotic factors. Calcium phosphate ceramics have been widely investigated in bone regeneration as they have good compatibility, biodegradability and mimic the mineral phase of bone tissue. In addition, the combination of biomaterials with extracellular matrix proteins, osteoinductive factors and/or other cell types can increase the bioactivity of cell-biomaterial constructs. This study aims to evaluate the biocompatibility and osteogenic differentiation response of adult mesenchymal stem cells derived from adipose tissue (ADSCs) on calcium phosphate materials with or without extracellular matrix proteins and endothelial cells. The results indicate that hADSCs expressed characteristic stem cells markers and were able to differentiate into adipogenic, osteogenic, chondrogenic and myogenic lineajes. In ADSCs the osteogenic differentiation signals are highly potent and comparable with other osteoblast cells lines. Thus, ADSCs are an excellent model to evaluate cell biomaterials designed in order to promote bone regeneration. ADSCs can attach and growth on different kind of biomaterials (Bone Ceramic®, Cerasorb® y KeraOs®) with exception of Bio-Oss. Results showed that the expression profile of osteogenic markers (Alkaline phosphatase (ALP), Osteocalcin (OC) and Osteonectin (ON)) depends of the material. The fibronectin and collagen coating of KeraOs® increased the expression of a wide number of genes related with the osteogenic differentiation of hADSCs, and also promoted a high ALP activity and matrix mineralization. However the fibronectin effects in the cells response are stronger than collagen and fibronectin coating. The coculture of ADSCs with endothelial cells also increased the osteogenic differentiation of hADSCs. Additionally endothelial cells formed capillary-like structures and overexpress angiogenic markers such as VEGF, VE-cad, α-SMA and Ang-1. Finally it was evaluated the effect of KeraOs® biomaterial combined with fibronectin and autologous ADSCs on Beagle dog bone regeneration. The canine stem cell’s response on the material was similar to human stem cells, demonstrating its utility as a model for the study of bone regeneration in vitro and in vivo.